Ciutat de Mallorca, 6 de gener de 2018
Benvolgut, mai oblidat i sempre recordat amic, vicepresident de la Generalitat de Catalunya:
Quan són a punt de complir-se dos mesos, des que vaig enviar-te, a tu i a cadascun dels 10 presos polítics catalans empresonats, la meva missiva primera, una carta certificada amb justificació de recepció, m'acab d'assabentar que -com era d'esperar i de suposar- el
Tribunal Suprem espanyol ha pres la decisió de mantenir-te empresonat, malgrat la teva crida a la pau i al diàleg (un llenguatge desconegut, insignificant, difícil d'entendre a l'àmbit de les institucions de l'estat espanyol... en lloc de protector nostre, enemic nostre...)
Efectivament, dilluns, dia 6 de novembre de 2017, vaig enviar, per correu convencional certificat, un escrit meu que anava adreçat als 10 catalans empresonats a Madrid, pel motiu polític d'haver impulsat l'independentisme i la República Catalana.
Vaig mirar, així, de fer-vos costat i d'animar-vos a empassar-vos, de la manera millor possible, el mal tràngol que comporta haver-hi de romandre empresonats.
Vint-i-tres dies després d'aquell enviament meu- vaig trobar-me a la bústia de ca meva els 10 avisos de recepció certificada per Correos. M'alegrà ben molt veure'ls.
Dos dels escrits anaven dirigits a les dues conselleres de la Generalitat de Catalunya que hi romanien recloses: Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Tots dos certificats -de color rosa- portaven el segell de la Direcció del Centre Penitenciari de Dones Madrid 1 d'Alcalá de Henares. Tots dos certificats em feien constar que els meus dos escrits havien estat lliurats a «Autorizado 98208», que l'havia signat pel «Lliurament domiciliari» que hi havia fet aquell dia el mateix empleat de Correus d'Alcalá de Henares...
Uns altres dos escrits meus anaven dirigits als dos líders, presidents de dues entitats catalanes, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Tots dos certificats -també de color rosa- portaven el segell sense signar de la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries del Ministeri de l'Interior – Centre Penitenciari Madrid V Colmenar Viejo -. Tots dos certificats em feien constar que els meus dos escrits hi havien estat lliurats, pel «Lliurament domiciliari» que hi havia fet aquell dia el mateix empleat de Correus de Colmenar Viejo...
Si he de fer cas als altres sis certificats restants que vaig rebre -també de color rosa- puc concloure que el meu escrit adreçat al conseller de la Generalitat de Catalunya Joaquim Forn va ser el primer que arribà a l'Administració del Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera. Només dos dies després d'haver sortit de Mallorca. Se'n feia el «Lliurament domiciliari» al receptor 66995, qui el signava.
Vuit dies després, el 13 de novembre de 2017, a les 12:50 h, pel «Lliurament domiciliari» que hi feia l'empleat de Correus al mateix receptor 66995, al Centre Penitenciari de Madrid VII Estremera, hi arribaven els altres escrits que jo havia adreçat als consellers de la Generalitat Carles Mundó, Josep Rull, Raül Romeva i Jordi Turull, com també al vicepresident de la Generalitat de Catalunya Oriol Junqueras.
Efectivament idò, tenc constància escrita que els meus escrits han arribat a cadascun dels tres centres penitenciaris espanyols on romanien empresonats, preventivament, aquesta desena de líders catalans independentistes i republicans, que consider que mai per mai no hi haurien d'haver ingressat. No sé si aquests escrits meus han arribat, realment, a les seves mans!
Amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat, com som i em declar, aleshores vaig desitjar profundament que poguéssim viure en una democràcia vera que enfortís, consolidàs i ampliàs cada cop més aquests valors irrenunciables, tant a l'àmbit personal com al col·lectiu.
El temps va passant i se'm van confirmant les sospites que, en lloc d'un estat protector dels nostres drets personals i col·lectius, el que tenim damunt nostre és un estat enemic que no dubta gens ni mica a emprar totes les eines que consideri pertinents, a fi i efecte d'intentar anorrear-nos, de fer que els Països Catalans no siguin res dins el mapa de les nacions i els estats que conformen Europa.
És clar i evident que vosaltres, els presos polítics catalans, n'esdeveniu bocs expiatoris! Per això, t'he de dir que no m'ha sorprès gens ni mica la decisió adoptada pel TSE. No fa altra cosa que allò que acostumen a fer instàncies i organismes semblants arreu del Planeta, amb tants d'altres líders polítics, quan aquests es proposen seriosament de fer costat al seu poble, lluitant per alliberar-se del jou que l'oprimeix i per aconseguir la llibertat plena i sobirana.
Em vénen al cap dos exemples, que m'imagín que ja t'han passat pel cap diverses vegades. Quants d'anys no va haver de passar-se a la presó un líder en la lluita pacífica com Nelson Mandela, dirigent de l'ANC, abans de beneficiar-se d'un fort suport internacional, de convertir-se en un símbol en la lluita per la igualtat racial, de rebre el Premi Nobel de la Pau i de ser elegit el primer president negre de Sud-àfrica? Si mal no record, degueren ser uns vint-i-set anys de presó prèvia! Quasi res!
I què n'hem de dir de Mahatma Gandhi, l'instaurador de nous mètodes de lluita pacífica, rebutjant la lluita armada, predicant la no-violència com a mitjà per a resistir el domini britànic, preconitzant la fidelitat total als dictats de la consciència, arribant fins i tot a la desobediència civil en cas que fos necessari? Fou arrestat, detengut, empresonat en ocasions diverses, i, el proper dia 30 de gener farà 70 anys, va ser assassinat, quan es dirigia a una reunió per a resar, a Nova Delhi.
Ja no n'hem de dir res, de Jesús de Natzaret. Tots dos en coneixem la vida i miracles, les paraules i els gestos, les lluites persistents, l'afany de construir un món nou, la dèria d'una humanitat respectuosa i lliure, l'estil de vida auster i solidari, les ganes de fer el bé a tothom, la valentia en la denúncia del mal comportament d'estaments públics -religiosos, civils i militars-... A què el portà tot això? A morir enclavat com a malfactor? Sí, efectivament. I a reviure com a Jesús ressuscitat per a sempre!
Simplement, bon amic Oriol, t'he volgut fer avinent aquestes paraules meves, en uns dies com aquests, en què iniciam un Any Nou, que et desig farcit de tota casta de bones notícies i absència total de les males; en què romanem a punt d'acollir entre nosaltres els tres Reis d'Orient (que, com saps, a cap dels textos evangèlics reconeguts com a tals, ni són tres, ni són reis, ni s'anomenen com els anomenam); que som a les portes de festes tan nostres com les de sant Antoni o sant Sebastià, a Mallorca; que recordarem tots i cadascun dels membres de la teva família, que no poden veure't...
Si aquestes paraules meves et fan bona companyia, em donaré per satisfet. No dubtis que et tenc ben present en les meves pregàries quotidianes. Com ja et deia, a la meva anterior: Que Déu t'ajudi, Ell que en sap i pot, molt més que ningú! Per si et pot servir d'ajuda, et recoman, si és que encara no ho has fet, la lectura d'algun Salm, diàriament. A mi, em reconforta ben molt, abans d'emprendre la ruta de cada dia. «Només tu, Senyor, regeixes el món amb justícia, regeixes les nacions amb rectitud i guies els pobles de la terra (S 67,5)»
Ja saps que pots comptar sempre amb la meva amistat, sincera i profunda. D'home creient i militant d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Salut! Coratge! Energia! Resistència! Amb una abraçada entranyable,
Cil Buele
