La mort del bon amic socialista Antoni Tarabini Castellani Cabot és una d’aquelles que m’arriben molt endins. Per moltíssims de motius!
Per començar, cadascú a la seva manera i al seu estil propi, tots dos hem mirat de dur a la pràctica actuacions personals sociopastorals dins l’entorn del Patronat Obrer -un espai molt marcat per la presència jesuítica del tot indiscutible-, com també d’impulsar iniciatives socials de caire comunitari en àmbits diversos de la societat palmesana. Encara que en el meu cas sia en un grau infinitament inferior al seu, ho he de reconèixer.
M’hi apropa així mateix el fet de mantenir tots dos per afinitat un cert grau de parentiu familiar llunyà: sa mare d’en Toni és de la mateixa família Cabot amb la qual es relaciona el meu sogre, son pare de na Lina Company, la meva primera esposa.
Que en pau descansin tots plegats! «Niña Isabel, ten cuidado», diuen que ho va dedicar Bonet de San Pedro a la Isabel Company Arabí de la família Cabot. Tenien i mantenien xalet propi per devers Cas Català.
Amb això i més, m’atreviria a dir que en el nostre cas es tracta de dues trajectòries personals semblants alhora que molt desiguals, la d’en Toni Tarabini i la meva.
Tots dos tenim la nostra pròpia trajectòria vital. Ell neix a Palma l’any 1940 i hi mor als 86 anys. Jo també neix a Ciutat quatre anys després i ara ho estic contant als 81 anys d’edat.
Som un dels qui pensen i creuen que tots dos compartim certs punts de connexió una mica significatius en la història social i religiosa de Mallorca. Tot i que sé i som conscient que no li arrib ni a la sola de les sabates, per això mateix em plau de fer-ne memòria, ni que sia breu, precisament en aquests instants en què la pena per la pèrdua de l’amic se’m presenta molt més intensament dolorosa que mai.
Tots dos ho sabem prou bé. Hem compartit gairebé simultàniament la nostra condició d’eclesiàstics: ell com a jesuïta, jo com a capellà diocesà. Ell ingressa dins la Companyia de Jesús l’any 1959. Jo entr al Seminari diocesà de Sant Pere l’any 1955.
Ell es llicencia en filosofia i teologia; jo no arrib a passar d’una diplomatura en estudis eclesiàstics quan acab de ser ordenat sacerdot l’any 1968.
Tots dos amb el pas del temps ens arribam a casar. Deixam enrere la nostra etapa estrictament eclesiàstica i centram els nostres esforços i la nostra dedicació més plena a l’activisme social i polític.
És així que tots dos arribam a compartir igualment la condició de polítics, ell militant dins el PSIB, jo dins el PSM. Tots dos arribam a ser regidors a l’Ajuntament de Palma, ell primer i molt més intensament que jo en tasques de govern municipal. Jo més tost dins l’oposició.
Si mal no record, en Toni deu ser el primer responsable polític que, entre d’altres, inicia les obres soterrades dels primers pàrquings públics subterranis a les avingudes.
Cadascú en el seu nivell, amb son estil particular, i des del seu propi àmbit d’actuació (en el cas d’en Toni predominantment la Sociologia), tots dos volem compartir el nostre compromís social lluitant per un món en el qual els més vulnerables siguin els més preferits dins les nostres societats i a l'interior de les institucions públiques.
Per això tots dos miram de participar activament en moviments socials i en defensa dels sectors més desfavorits de la nostra societat mallorquina.
He de reconèixer que la participació d’en Toni Tarabini en la vida pública i política mallorquina no té punt de comparació. El seu paper durant la transició de la dictadura franquista a l’etapa democràtica espanyola és únic i inigualable. S’hi implica tan directament que manté una militància explícita en organitzacions clandestines de l'època i en la creació posterior de l'espai socialista. Com fan altres cristians progressistes i activistes d’aquell temps.
Lamentablement jo, que no som present Mallorca durant la dècada dels anys 70 (faig de missioner a Burundi i a Perú del 71 al 79), no tenc cap possibilitat d’implicar-m’hi directament, ni poc ni gens ni una mica.
Crec que no exager si afirm que Toni Tarabini, i un bon grapat d’eclesiàstics i religioses de Mallorca progressistes d’aquella època varen saber transitar des del compromís eclesiàstic postconciliar cap a la construcció de la democràcia, amb un pensament crític i un activisme social ferm arreu de l'illa.
Amb motiu de la mort d’en Toni Tarabini, no em puc estar d’esmentar el que representa aleshores un moviment com Cristians pel Socialisme amb un clergat i unes religioses delitoses de renovar profundament l’Església i la societat mallorquina, vivint a fons l’esclat singularment significatiu del Concili Vaticà II.
També el fet que determinades parròquies es converteixen aleshores en autèntics reductes de la llibertat de pensament, del debat teològic compromès amb la justícia social, o de la protecció d'assemblees o persones perseguides pel règim franquista.
Crec que ha de ser bo tenir present i recordar que la lluita antifranquista a la nostra illa no només es fa des de sigles polítiques clandestines. També es duu a terme de manera molt especialment singular per part de religiosos i religioses que van teixint xarxes de solidaritat als barris obrers de Palma i als pobles de la Part Forana de Mallorca, ben compromesos en la lluita pel canvi.
L'organització veïnal, la sensibilització envers els drets laborals o la denúncia de les condicions de vida dels sectors més vulnerables són punts de confluència natural per a tota una generació de clergues joves i d’ex-sacerdots com nosaltres dos.
Pens que no m’equivoc si mantenc la idea que on vàrem coincidir tots dos amb una sensibilitat generacional va ser en la trinxera moral i social d’un catolicisme progressista postconciliar, i en la convicció que la fe s’ha de traduir necessàriament en justícia social, mitjançant un combat frontal contra la dictadura franquista.
En aquest àmbit durant molt de temps Toni Tarabini en porta ufanós i ben enlairat l’estendard.
Gràcies, bon amic socialista Toni Tarabini.
Dorm i reposa profundament, gran lluitador infatigable!
Gaudeix de la Vida a plaer! Per sempre!
