A la bona amiga Mercedes Bonnín Aguiló

    Pocs dies abans d’emprendre el vol cap a terres burundeses, al mateix cor de l’Àfrica negra, m’arriba la notícia de l’aniversari d’una bona amiga i veïna del barri palmesà del Camp Rodó. 
    No em puc estar de fer-hi esment i de recordar-ho a la gent que pugui conèixer-la o que l’hagi tractada en alguna ocasió.
    Mentre m’estic preparant les maletes a mitjan mes de juliol em diuen que la bona amiga Mercedes Bonnín Aguiló és a punt de cumplir els seus 100 anys de vida el proper mes d’agost, en bon dia de la festa de Sant Bernat! 
    D'aquí a una mesada llarga una veïna del barri palmesà del Camp Rodó és a punt de convertir-se en centenària! 
    Esdeveniments d’aquestes característiques no passen tots els dies. Més encara si es tracta de qualcú que, malgrat certes limitacions físiques a l’hora de moure’s, manté la lucidesa d’un capet tan clar amb una ment tan privilegiada.
    Per molts de motius abans de partir cap al Sud no em puc estar de dedicar-li unes paraules que, si més no, serveixin d’agraïment personal a la molta i molt bona feina que ha desplegat na Mercedes Bonnín aquestes darreres 10 dècades seguides, deixant-hi empremtes que res ni ningú no podrà mai esborrar.
    Tot i que va néixer 19 anys abans que jo, fa molt de temps que ens coneixem i ens tractam. Sobretot arran d’haver-me casat amb la manacorina Isabel Rosselló Girart (qepda) que, tot i haver nascut 13 anys després d’ella, era molt amiga seva. 
    Durant anys havien compartit plegades l’existència en idèntics àmbits d’actuació.
    Darrerament he tengut ocasions de visitar-la al seu domicili situat a molt poques passes del meu, ben a prop de s’Escorxador de Ciutat. A través de whatsapp també continuam mantenint contacte i relació. De manera que als seus 99 anys acostuma a contestar-m’hi missatges que li tramet. Si més no per amollar-m’hi l’expressió «Moltes gràcies», o fins i tot fent-me a saber «m’ha agradat molt el vídeo que m’has enviat».
    La meva relació directa amb la família Bonnín Aguiló em ve de lluny: quan «anàvem a missa diària» en la dècada dels anys 50 i 60 del segle passat a la parròquia de la Santíssima Trinitat! Ambdues famílies vivíem dins aquest terme parroquial de la ciutat de Palma. 
    Record que hi acudia cada dia el seu germà «Eduardo Bonnín» ànima impulsora dels «Cursets de Cristiandat», que ens cridava molt l’atenció als que hi fèiem d’escolanets per la seva constància i el seu recolliment admirables.
    Posteriorment, mentre vaig fer de consiliari diocesà al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca els anys 70, vaig tornar a tenir l’oportunitat de treballar conjuntament amb una de les grans animadores de l'Ecoltisme, la seva germana Elvira Bonnín gran impulsora de l’Agrupament Reina Constança de Mallorca. 
    L’any 1975, amb la meva anada com a missioner a Perú vaig poder atansar-me a la tasca ingent que hi havien desplegat dos membres d’aquesta família mallorquina tan activa i tan dinàmica, ell capellà diocesà, ella Germana de la Caritat: Ferran Bonnín i Mercedes Bonnín havien dedicat esforços i anys de la seva vida a la tasca formadora que desplegaren al Seminari diocesà de Trujillo.
    He tengut l’oportunitat de visitar aquest indret nordenc del Perú en ocasions diverses. Hi he pogut comprovar que encara ara n’hi mantenen ben viu el record, fins i tot esmentant-me’n noms i llinatges mallorquins que dècades després algunes persones que hi han estat educades i instruïdes no han oblidat.
    Retornant a Mallorca l’any 1978, en tenir l’oportunitat de col·laborar a l’interior de moviments socials, vaig tornar a mantenir contacte amb una altra membre de la família Bonnín Aguiló. La seva germana Pilar mantenia ferma la lluita per una dignificació de la vida humana en barriades palmesanes perifèriques.
    L’etapa més intensa de la meva amistat amb Mercedes Bonnín s’esdevengué quan l’any 1988 vaig iniciar la meva relació matrimonial amb una de les seves grans amigues, la manacorina Isabel Rosselló Girart.

    Totes dues havien estat membres de la Congregació de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Totes dues havien treballat com a missioneres al Perú durant alguns anys de la seva vida. Totes dues, en tornar a Mallorca, juntament amb altres membres de congregacions religioses diverses, havien plantejat i proposat maneres noves de dur a terme l’encàrrec evangèlic de romandre al servei de la gent més necessitada. Totes dues havien triat posar-se a treballar en l’àmbit de l’hoteleria, com a cambreres de pisos. Totes dues hi esdevengueren grans i fermes lluitadores en defensa dels drets laborals de les treballadores d’hotel. 
    Encara que pugui sorprendre avui dia, cal tenir present que en la Mallorca dels anys 80 el personal que treballava als hotels constituïen un col·lectiu que havia de viure en condicions infrahumanes.
    Fou llavors quan em vaig adonar de la gran personalitat que comportava aquesta subgovernanta d’un dels hotels més grans de Magalluf que, juntament amb altres companyes i companys, s’afanyaven a dignificar-hi la professió. 

    Una professió que, a dir ver, esdevenia tan imprescindible i necessària dins aquesta àrea turística que, sense elles, pràcticament no hagués resultat factible assolir l’escala tan elevada, el nivell tan alt que ha anat adquirint la indústria turística a l’illa de Mallorca durant les darreres 6 dècades fins als nostres dies.
    Com diu un bon amic comú, «na Mercedes Bonnín ha fet de tot, com a monja i com a dona compromesa en la tasca de millorar el món. Molt perfeccionista en les formes i en el fons, s’ha proposat fermament i ha sabut dur a terme un estil de vida molt auster pertot allà on s’ha fet present. Ha mirat de contagiar-ho amb el seu exemple personal, modestament i senzilla, sense fer-ne grans gestos ni adoptant comportaments espectaculars. Sempre s’ha mostrat ben disposada a romandre al servei dels altres, en allò que aquests hi precisaven».
    Moltes de gràcies, bona amiga Mercedes! Per haver-te mantengut durant tant de temps amb la mateixa intensitat i amb les mateixes ganes de viure compromesa, afanyant-te a deixar aquest món nostre una mica millor d’així com el trobares en néixer aviat farà 100 anys.
    Vull fer extensiu el meu agraïment profund a tots els membres d’una família Bonnín Aguiló tan nombrosa com aquesta amb 7 germanes i 3 germans: Amàlia, Eduardo, Lluïsa, Pepa, Jordi, Maria, Mercedes, Elvira, Ferran i Pilar.
    Que Déu vos ho pag així com vos ho mereixeu!