Francesc Esperança, "l'autobiografia" del papa Francesc

La mort sobtada del papa Francesc, en bon Dilluns de Pasqua 2025, no m’ha permès de llegir totalment el llibre sobre la seva «autobiografia» (potser sigui la primera d'un papa!) que vaig adquirir a principis de la quaresma, a la ciutat de Barcelona.

Així i tot, el consider força recomanable a l’hora d’endinsar-nos en la personalitat d’aquest personatge tan singular, en ple segle XXI: el primer papa sud-americà, el primer papa jesuïta i el primer papa que pren el nom de Francesc. Tres qualificatius que defineixen a la perfecció el gran llegat que ens deixa.

Portada del llibre FRANCESC ESPERANÇA

Moltes de gràcies, papa Francesc! Que Déu vos ho pag, com vos ho mereixeu, Ell qui en sap, qui pot i qui segurament també vol.

En bon primer Divendres de Quaresma, mentre acudesc a la llibreria barcelonina Alibri Llibres del carrer de Balmes 26, acompanyant-hi l’autor mallorquí del llibre «Quadern de quaresma», el bon amic Miquel Àngel Lladó, mir de pegar una ullada a publicacions més recents.

D’entre totes, me n’assenyalen una que jo desconeixia. Segons el llibreter, es tracta de la primera autobiografia que es fa un papa i es publica. A més a més en català! S’hi remarca que són «les primeres memòries d’un papa».

És la primera edició d’un llibre de 340 pàgines, publicat per Rosa dels Vents a Barcelona el mes de gener de 2025. En col·laboració amb Carlo Musso, es fa simultàniament en els idiomes principals i en més de cent països del món. La traducció al català corre a càrrec de Maria Llopis Freixas.

A la nota breu (pàg. 331), el coautor afirma que per voluntat del papa Francesc la seva autobiografia s'hauria d'haver publicat inicialment com a llegat després de la seva mort. Però el Jubileu de l'Esperança i les necessitats de l'època l'han resolt a difondre ara aquest llegat tan preuat (uns tres mesos i mig abans que mori).

«La memòria és un present que no para de passar, diu un poeta mexicà» (p. 9)
«L’esperança és sobretot la virtut del moviment i el motor del canvi; és la tensió que uneix memòria i utopia per construir realment els somnis que ens estan esperant» (p 9)

1. Que se m’encasti la llengua al paladar (pàg. 17)

Llegint les primeres pàgines, on Jorge Mario Bergoglio narra l’anada i el viatge marítim dels seus padrins italians – Giovanni Angelo i Rosa Margherita Vassallo – amb el seu fill – Mario -, cap a l’Argentina, arribant-hi  l’1 de febrer de 1929, dues setmanes després d’haver salpat del port de Gènova,  «un dels hiverns més freds que hauria conegut el segle XX», em ve a la memòria, de manera molt clara, que mon pare, arribat per primera vegada a Barcelona per aquelles mateixes calendes, provenint de Guinea Equatorial on havia nascut, no hi trobava la manera d’adaptar-s’hi: pel fred imperant, del tot inexistent al seu país natal!

Els germans del padrí de Jorge Mario hi havien arribat abans, a l’Argentina, l’any 1922.

M’entren endins algunes de les expressions que amolla en aquests primers capítols:

«La nostàlgia de les arrels és un sentiment sa, perquè un poble sense arrels es perd, i una persona sense arrels està malalta» (p 22)

«Por lo que el árbol tiene de florido vive de lo que tiene sepultado», com diu un poeta argentí, Francisco Luís Bernárdez. (p 22)

«Van portar amb ells la pobresa, les tragèdies, les ferides de la seva condició, però també la força, el coratge, la perseverança, la fe. I una multitud de talents que esperaven una oportunitat per donar fruits» (p 23)

«Lampedusa, la petita illa del Mediterrani que s’ha convertit en un lloc d’esperança i solidaritat, però també en el símbol de contradiccions i la tragèdia de les migracions i el cementiri marí de massa, massa morts» (p 24)

«Davant la globalització de la indiferència, que ens fa a tots «sense nom»... oblidats de la nostra pròpia història i del nostre destí... la pregunta de Déu a Caín sempre reverbera: «On és el teu germà? La veu de la seva sang clama a mí» (p 25)

2 Fa massa temps que habito amb els qui detesten la pau (pàg. 26)

«Emigració i guerra són dues cares de la mateixa moneda. La guerra és la fábrica més gran de migrants» (p 26)

«El món d’avui sembla cada dia més elitista i cada dia més cruel amb els exclosos i els descartats. Els països en vies de desenvolupament continuen sent desposeïts dels seus millors recursos naturals i humans en benefici d’uns pocs mercats privilegiats» (p 26)

«No se’ls perdona res, als pobres, ni tan sols la seva pròpia pobresa» (p 26)

«Com va escriure Primo Mazzorali, un dels gran rectors d’Itàlia, un rostre profètic, lluminós i «incòmode» d’un clergat no clerical: «Els pobres són una protesta contínua contra les nostres injustícies; el pobre és una pólvora. Si li cales foc, el món s’ensorra» (p 27)

«La guerra intel·ligent no existeix: la guerra no pot portar més que misèria; les armes, només la mort. La guerra és estúpida. La gent gairebé sempre ho ha entès, la gent no és beneita» (p 34)

«Sé que és molt important que els joves coneguin els efectes de les dues guerres mundials del segle passat: aquella memòria és un tresor, dolorós però molt útil, per crear consciències» (p 36)

  3 Els regals d’una sana inquietud (pàg. 44)

  4 Gairebé a la fi del món (pàg. 55)

  5 Si somos muchos, mucho mejor (pàg. 67)

  6 Com una corda tensa (pàg. 83)

  7 Jugava per la terra que ell havia creat (pàg. 93)

  8 La vida és l'art de la trobada (pàg. 102)

  9 El dia passava com una fletxa (pàg. 111)

10 Es van reconèixer de lluny (pàg. 120)

11 Com la branca de l'ametller (pàg. 127)

12 Devoren el meu poble com si fos pa (pàg. 135)

13 Ningú se salva tot sol (pàg. 151)

14 Ressona amb les vibracions més profundes (pàg. 164) 

15 L'única manera de ser plenament humans (pàg. 176)

16 Com un nen en braços de la seva mare (pàg. 188)

17 Perquè te'n recordes i te n'avergonyeixes (pàg. 208)

18 Tothom a fora i tothom a dins (pàg. 223)

19 Caminant per valls fosques (pàg. 237)

20 La teva vara i el teu bastó em donen confiança (pàg. 251)

21 L'escándol de la pau (pàg. 266)

22 De la mà d'una nena irreductible (pàg. 280) 

23 A imatge d'un Déu que somriu (pàg. 292)

24 Perquè els millors dies encara han d'arribar (pàg. 303)

25 Jo només soc un pas (pàg. 322) 

Contraportada del llibre FRANCESC ESPERANÇA

Totalment corprès per la notícia que rep a mitjan matí del Dilluns de Pasqua, relativa a la mort del papa Francesc, no em puc estar de posar-me a completar la lectura d'aquesta "autobiografia papal" amb ganes de destriar-hi aspectes personals que puguin fascinar-me, encara més si cal (abans que l'assemblea dels cardenals reunits en conclave decidesquin triar-ne un altre!).

Amb ganes també de convidar altra gent a fer-hi el mateix, mirant de seguir-ne les petjades de manera cada cop més esperançada. Tot i la gran pèrdua, irreparable crec jo, que pateix la nostra Església, a l'hora que travessam una nit de fosca tan negra que ens caldrà pregar insistentment: "Veniu, Esperit Sant! Veniu a il·luminar el cor dels cardenals! Veniu Esperit Sant! Veniu Esperit Sant!"

A l'espera que ens escolti, ens atengui i ens protegeixi! A tots els qui volem ser seguidors de Jesús, el de Natzaret, i servidors cada cop més eficients del seu poble més pobre. 

Cecili Buele, capellà catòlic casat

El meu viatge al Perú 2024 (1ª): preparatius

A l’agència de viatges KONTIKI TRAMUNTANA, del carrer General Riera de Ciutat, m’hi atenen molt amablement les bones amigues Mónica, Raquel i Irene, que m'acaben de perfilar els darrers detalls dels bitllets aeris que m’han preparat.

Un cop confirmada la meva sortida de Mallorca per al dimecres vinent dia 13 de març, em pos a comunicar-ho a les meves amistats més properes.

Em qued espantat de veure les respostes que m’arriben. Em deixen bocabadat. N’hi ha per a tots els gusts. Gairebé totes coincideixen a dir-me això: 

Tothom n’està ben content. M’agraeixen que els hagi fet arribar la comunicació del meu viatge imminent al Perú. Consideren que no només m’ho meresc, sinó que m’ha d’ajudar a sentir-me millor.

Ho consideren molt bona notícia. Em desitgen molt bon viatge, i una bona estada al Perú. Que m’ho passi super bé i estupendament en aquesta aventura nova, fascinant, gaudint amb la participació tan directa en una Setmana Santa tan especial, i que sigui una experiència gratificant i esperançadora. Que tot sia en bé del Regne, em diu qualcú! Em desitgen molta sort, salut, bona i profitosa estada.

S’alegren de veure que puc fer aquest viatge al Perú, on desitgen que m’hi trobi bé i pugui refrescar els temps passats, viscuts en aquest país tan estimat. Em donen l’enhorabona per anar a un país d’Amèrica llatina on podré exercir-me com a capellà que som, he estat i seré sempre. Insisteixen a recomanar-me que aprofiti una oportunitat com aquesta. Qualcú s’interessa per saber si em podrà veure celebrar la Setmana Santa cajamarquina, i si hi ha d’haver cap possibilitat que ens hi gravin... La veritat és que no ho sé, hores d’ara, des de Mallorca estant...

Volen que retorni a la Roqueta, si més no per tenir el goig de sentir les meves vivències i compartir-hi sentiments, després de passar una bona Setmana Santa, pelegrinant per terres tan santes com les cajamarquines...

També volen saber-ne notícies, que els en digui coses, mentrestant, quines impressions vaig rebent, amb aquestes il·lusions tan grans que tenc.

Qui més qui manco em considera venturós, en poder dur a terme aquest viatge que em porta a retrobar-me amb antics feligresos meus peruans. Consideren que, aprofitant les tecnologies noves, hem de continuar en contacte, malgrat la distància geogràfica que ens pugui mantenir allunyats. 

A l’espera que jo continuï comunicant-me com sempre, esperen que els vagi passant dades de la meva estada al Perú, i fins i tot em donen l’enhorabona per una convidada que em pot obrir camins que suara mateix mantenc tancats. 

N’hi ha que ho consideren una aventura admirable, en la qual tenc il·lusió i que m’ha de fer gaudir. Mentre d’altres incideixen en el fet que em fa molta d’il·lusió i que ho he de gaudir a les totes.

Qualcú m’apunta que, en no indicar bitllet de tornada, manté dubtes seriosos sobre el meu retorn efectiu a la Roqueta, mentre d’altres intueixen que me n’hi vaig per quedar-m’hi una temporada llarga...

La majoria de les respostes, en desitjar-me bon viatge i estança feliç al Perú, em fan veure que s’alegren ben molt que me n’hi vagi a reviure records antics, i que m’ho passi la mar de bé gaudint-hi de moltíssimes alegries. Em manifesten la seguretat que hi puc fer molt bona feina.

Gairebé tothom coincideix a desitjar-me que ho gaudeixi a plaer i que en faci gaudir d’altres. Com també que hi faci fotos i les compartesqui, des de la llunyania geogràfica estant. Sobretot, algun mitjà de comunicació local em demana que hi obri bé els ulls i gaudeixi de l’estada, enviant-n’hi imatges que puguin il·lustrar publicacions possibles.

M’arriben molt endins, sobretot, els comentaris que em trameten companys i companyes amb qui hem compartit, anys enrere, tasques relacionades amb la nostra presència física en països del Sud. També amb familiars de qui s’ha passat anys fent de missioner/a en altres contrades d’Amèrica Llatina. Comparteixen amb mi l’alegria de tornar al Perú, podent entendre molt millor el significat profund, d’una anada i d’un goig personal com el meu. Alhora que dubten que m’hi estigui poc temps, atesa l’atracció que exercerix damunt qui té l’oportunitat de conèixer una realitat tan encisadora com la peruana. Esperen que en gaudeixi molt, d’aquest viatge, mentre alguns desitgen que em donin l’oportunitat de tornar a exercir de prevere (tasca que mai no he deixat de valorar com «la meva pròpia»!)

D’una manera molt especial, m’arriba molt endins la resposta que em fa arribar el bon amic menorquí, bisbe de Mallorca, monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada. Li agraesc de tot cor les paraules que m’adreça en uns moments com aquests: «Benvolgut Cecili, et desig molt bon viatge al Perú i molt bona estança. Que et sigui molt profitós. Ja contaràs moltes coses. Compta amb la meva pregària. Una abraçada!»

No em puc estar d’agrair-li-ho: 

«Gràcies, bon amic Sebastià, per aqueixes paraules teves, les més valuoses que m’arriben aquest matí de dilluns... Esper poder comptar sempre, mentre sigui al Perú, amb la teva pregària fervent i el teu «suport institucional» si em calgués... 

Anar-hi pel meu compte i risc, no és ben bé el mateix que anar-hi sota l’aixopluc de la Santa Mare Església, com pots suposar. 

Me n’hi vaig amb les ganes immenses de poder fer-hi, allà, allò que aquí em resulta més difícil de fer-hi: exercir-me com a capellà, seguidor de Jesús, servidor del poble, a l’àmbit dels més pobres. Salut i coratge! Pregaré per tu. Prega tu per mi, bon amic Sebastià».

Capellans mallorquins secularitzats i Sínode de bisbes 2023

A mitjan mes de setembre de 2022, m’arriba per correu convencional el full Eclesial d’Informació i Opinió, El Pregó, núm. 607 (9), el contengut del qual omple una dotzena de pàgines. 

Capçalera del full Eclesial d'Informació i Opinió

Es tracta d’una publicació mensual que dirigeix Pere Codina i Mas. Correspon al mes de setembre de 2022 i està editada a Barcelona. Al seu consell de redacció, entre d’altres, figura Joan Maluquer i Ferrer, a qui agraesc que m’hi hagi volgut reproduir íntegrament l’escrit que, a petició seva, li vaig enviar el proppassat mes de juliol i que porta per títol «Capellans mallorquins secularitzats».

Com a membre de l’UCE (Universitat Catalana d’Estiu) i editor d’El Pregó, a mitjan mes de juny m’havia demanat si no els podria fer un article de 5.000 espais parlant del «vostre grup». Es referia tant als capellans mallorquins secularitzats com al «Grup cristià aporta».

«Ara que la CEE (Conferència Episcopal Espanyola) s'ha carregat les reivindicacions del paper de les dones en l'Església. És important que al Principat coneguem el que feu... Pensa que les noves fornades de preveres es van carregant la mica d'Església que bategava encara del Concili Vaticà II. És espantós... Capellans joves que es posen sotana, fan els cants en llatí, parlen del dimoni, s'obsessionen en la confessió, la genuflexió, la sagrada forma a la boca, idolatren el Santíssim i la Mare de Déu (per damunt de Jesús)... i voldrien dir missa d'esquena al poble. En la línia dels tradicionalistes francesos més repatanis», em deia per whatsapp.

Li vaig fer a saber  que tampoc no es tractava de cap cosa de l’altre món, la que nosaltres feim a Mallorca. Però que sí que m’interessava ben molt fer-hi alguna aportació a títol personal, perquè fos difosa al Principat de Catalunya.

Dades sobre la publicació

Un cop rebut l’exemplar publicat, trob interessant una publicació periòdica d'aquestes característiques, sobre informació i opinió referides a l’església. Hi apareixen escrits diversos que fan referència a concerts de música, ecologia global, nova situació social, nova estructura eclesial, seminaris per al segle XX, ús i abús de la revelació, la revista Cavall Fort, el plàstic dels xips com a logos sense carn, signes d’aquest temps, el rostre ocult de l’Església...

M’agrada veure-hi referències directes i explícites a l’Escoltisme i el Guiatge, moviment educatiu al qual he dedicat bona part dels meus esforços temps enrere. M’adon també que algunes de les persones que hi intervenen em són properes: Montserrat Morera, Ramon M. Nogués, Valentí Fàbrega i Escatllar, Pere Codina i Mas, Joaquim Carbó, Xavier Semillas, Antoni Roig, Maria del Mar Galceran, etc.

Amb Paquita Bosch i Capó, cap d'Agrupament Verge de Lluc, parròquia de l'Encarnació

La meva aportació, la primera que hi faig com a convidat, surt publicada a les pàgines 5 i 6, signada per mi, com a capellà mallorquí secularitzat l’any 1982, ordenat prevere el 16 de juny de 1968.

És aquesta:

"Capellans mallorquins secularitzats

Darrers cent anys a Mallorca: tenim dades relacionades amb més d’un centenar de capellans diocesans secularitzats. La xifra de religiosos i religioses exclaustrades pot ser superior. 

D’aquest fenomen eclesiàstic que, després del Concili Vaticà II, esdevé onada gran, insòlita pel que fa al nombre, jo en som integrant des de l’any 1982 ençà. N’hi duc quaranta anys!

La nostra relació amb l’Església, la jeràrquica o amb comunitats i grups eclesials, és diversa. 

En destriaria tres grups: els que ja no en volen saber res, de l’àmbit eclesiàstic on han viscut, i l’arraconen com una etapa de la vida, ja passada, mostrant-s’hi desenganxats totalment. Els que s’hi manifesten indiferents, passant-ne olimpiquíssimament, de res que hi tengui a veure. I els que continuam mirant de mantenir alguna casta de relació (molt diversa) amb la jerarquia, o amb grups d’església, o amb gent que hi té qualque cosa a veure.

En parlar de capellans mallorquins secularitzats, no puc deixar de referir-me, entre d’altres companys, al puigpunyentí Pere Barceló i Barceló. Durant dècades seguides, impulsà iniciatives tendents a dignificar la condició de capellans secularitzats, amb l’empenta i l’ajut de la seva dona, na Néta. Fins suara mateix, nonagenari!

Pere Barceló i Barceló, gran defensor de capellans mallorquins secularitzats

Tots dos varen fer una feinada immensa, encaminada a enfortir el col·lectiu de sacerdots i religiosos secularitzats (COSARESE), i també el moviment a favor del celibat opcional (MOCEOP) o la federació espanyola de secularitzats (FES), a l’àmbit estatal espanyol. 

En som un, dels testimonis més directes, sobretot a la dècada dels anys noranta.

L’associació Secularitzats Associats de Balears

Constituïren l’associació Secularitzats Associats de Balears (SABAL), juntament amb Agustí Serra i Soler, Antoni Mas i Colom i d’altres companys capellans mallorquins secularitzats. Legalment constituïda, l’associació s’arribà a dissoldre al cap d’uns anys, quan aconseguí l’objectiu marcat: que les administracions públiques espanyoles reconeguessin allò que altres estats europeus ja havien atorgat als secularitzats: el treball fet com a preveres... 

Després de llargues tramitacions parlamentàries i d’intenses pressions nostres, el mes d’octubre de 2009 aconseguíem regularitzar-ne una situació administrativa del tot irregular. Aleshores, l’associació Secularitzats Associats de Balears (SABAL) fou dissolta. Ja no tenia cap raó de ser. N’havia assolit l’objectiu final: reconèixer com a cotitzats a la Seguretat Social els períodes d’activitat sacerdotal o religiosa a capellans i religiosos o religioses de l’Església Catòlica secularitzats, amb una fórmula satisfactòria per a totes les parts.

Capçalera del meu blog SABAL

En homenatge a la tasca desplegada pels companys mallorquins, vaig voler mantenir-ne el nom a un dels meus blogs. Fins al dia d’avui, més o manco actiu dins internet, reprodueix entrevistes, suggereix propostes, exposa imatges, recomana publicacions o introdueix biografies breus. Es diu SABAL.

Un cop secularitzats: i ara, què?

Un cop secularitzats, cadascun se cercà la vida així com pogué. Molt sovint, mirant de fer  aportacions humanístiques, filosòfiques o teològiques, a àmbits diversos de la societat mallorquina: ensenyants a centres educatius públics o privats, docents universitaris, bibliotecaris, caps de departament de personal, assistents sanitaris públics i privats, advocats, assistents socials, governants,  d’oficis diversos, assessors fiscals, funcionaris públics, delegats sindicals, treballadors d’hostaleria, assessors laborals, periodistes, escriptors, antropòlegs, cooperants amb països del Sud, regents de petits comerços, psicòlegs, empresaris d’hotel, constructors, agents de viatges, polítics, etc.

La convocatòria recent d’un Sínode de bisbes, per part del papa Francesc, ens ha esperonejat, a alguns de nosaltres, de manera que hem volgut aprofitar l’avinentesa per treballar conjuntament amb gent d’altres col·lectius, laics o religiosos, oferint-hi un conjunt de propostes que volem que li arribin.

«Gent cristiana aporta»

Integrats dins el grup sinodal de la diòcesi de Mallorca, denominat «Gent cristiana aporta», els 21 membres que l’integram hem tramès al bisbe Sebastià Taltavull i Anglada un conjunt de setze propostes concretes... Ens mostram plenament a favor d’una església sinodal basada fortament en la comunió, la participació i la missió, com assenyala el papa Francesc.

Consideram que l’onada, cada cop creixent, d’implantació de formes arcaiques d’actuació i de comportament, que  ja semblaven superades, pretenen ofegar les llavors evangèliques que escampà i difongué el Concili Vaticà II. 

Monsenyor Sebastià Taltavull i Anglada, presidint celebració eucarística a la Seu Catedral de Mallorca

Som un dels qui consideren necessari, inajornable, fer suport clar i català a la proposta papal d’una transformació radical de l’Església catòlica. Partint d’allò que sorgeixi de la mateixa base dels que hem rebut el baptisme.

Som un dels qui pensen i creuen que ens hi jugam molt el nostre futur com a creients, no solament dins la petita comunitat eclesial, sinó també dins el conjunt de la societat civil on vivim, ens movem, i hem d’actuar, seguint els criteris del Senyor Jesús, per esdevenir-hi sal i llum, llevat transformador i força revolucionària que ens empenyi a construir, entre tots plegats, el cel nou i la terra nova on arribi a imperar la justícia."

Cecili Buele i Ramis,
Capellà mallorquí secularitzat l’any 1982
(ordenat prevere el 16 de juny de 1968)

Capellans secularitzats mallorquins demanen revisió del celibat

A l'actualitat som més d'un centenar els capellans mallorquins que ens hem casat, secularitzat i deixat d'exercir com a sacerdots. Cada cas és cada cas. I els quatre casos que apareixen a la pàgina d'Última Hora així ho fan palès.

M'arriba la notícia d'aquesta publicació local, via whatsapp, i tot d'una mir de trobar l'exemplar periodístic pertinent... M'alegra ben molt comprovar que hi surt aquest tema, damunt d'un mitjà de comunicació local, ja que ben poques vegades s'hi tracta un assumpte com aquest. 

No fa ni una setmana que, jo mateix, al·ludia a això precisament, en un programa radiofònic, Ona Mediterrània, dirigit pel jove Joan Farrés Vidal (sobre capellans catòlics mallorquins casats: minuts 22:50 - 31:45). 

Parlava d'allò que se'n diuen «capellans catòlics casats», «capellans mallorquins secularitzats», «que han penjat els hàbits», «han plegat de capellà», «han abandonat el sacerdoci»,«han deixat de dir missa», «s'han mostrat infeels», «han abandonat el clergat», etc. Sempre en termes que comporten certes connotacions eminentment negatives.

En front d'aquesta visió, jo hi volia remarcar d'altres aspectes que consider que s'esdevenen molt més positius, al meu modest mode de veure, davant d'una decisió tan personal com aquesta.

Fins i tot, aquella notícia recent de la visita del papa Francesc a un col·lectiu de capellans catòlics casats, als afores de la ciutat de Roma, em portava a fer-hi la proposta d'ampliar-ne el tractament, d'aquest assumpte.

Hi manifestava que, amb el temps, m'agradaria molt arribar a poder fer un bon programa radiofònic -«Dèries i lluites», per exemple- sobre l'existència i el comportament d'un col·lectiu tan petit a l'àmbit religiós, que no sol sortir gaire als mitjans de comunicació, però que, sens dubte, té molt a dir i a aportar, a l'hora de contribuir positivament en la construcció d'una societat illenca que pugui veure'n millorat el nivell de benestar -social, cultural, ètic, polític, econòmic, ecològic, religiós, etc.-.

Perquè, de bon principi preparats durant un temps llarg per exercir-nos com a sacerdots -sigui diocesans, sigui religiosos-, un bon dia optam per trencar en la dinàmica prefixada, adoptam un altre estil de vida, iniciam una etapa nova en la nostra vida, trobam altres formes de treballar, formam una família, ens casam, etc.

És cert, hi deia, que no tots els companys secularitzats ens prenem l'assumpte de la mateixa manera. Cadascú elegeix el seu propi estil i àmbit de vida, bé sigui a la Roqueta, bé sigui fora de Mallorca; bé sigui associant-se amb altres, bé sigui actuant pel seu compte; bé sigui mantenint-se en la pràctica religiosa, bé sigui allunyant-se'n cada cop més...

Sí que vaig voler recordar que som més d'un centenar els capellans casats mallorquins (secularitzats)

I que, un cop casats, ens hem mogut en àmbits diversos... com ho pot reflectir, per exemple, la nombrosa i diversa producció literària d'alguns de nosaltres... per no al·ludir a altres àmbits d'actuació pública que, d'una manera o una altra, incideixen en la marxa de la nostra societat... i de la nostra església.

Juníper Serra? Ramon Llull!

Per als catòlics, la canonització d'una persona difunta és una declaració oficial que fa el papa. S'hi certifica que aquella persona es troba certament al Paradís i en permet el culte com a sant...

En relació amb la meva opinió personal sobre l'anunci papal de la canonització del mallorquí Juníper Serra, he de dir que la meva cama arianyera, propera a molta gent petrera que admir moltíssim, m'empeny a dir-hi la meva.

M'entren ganes d'endinsar-m'hi, tot i que puc aportar ben poc relacionat amb aquesta figura egrègia mallorquina, quan m'assabent que el papa Francesc, jesuïta sudamericà, ha manifestat el seu desig de canonitzar el franciscà mallorquí, Miquel Josep Serra i Ferrer.

La meva condició de catòlic i de mallorquí no em permet de passar-hi de llis, com si no res.

He de reconèixer que no som cap expert en aquest personatge, ni en conec gaire les dades de la seva biografia, ni he estat mai cap entusiasta de l'obra missionera que realitzà.

Tot i amb això, sempre n'he admirat la seva capacitat d'actuació, per la seva obra ingent que desplegà, sobretot a Mèxic.

L'obra biogràfica que publicà el seu amic mallorquí, el Pare Palou, ajuda ben molt a copsar més a fons el paper i la figura d'aquest personatge petrer. És un clàssic.

M'agradaria, emperò, atansar-me més a prop d'allò que puguin opinar certs companys meus, amb els quals he tengut la gran sort de compartir la perspectiva missionera alliberadora durant uns anys a terres d'Amèrica Llatina.

A l'hora que em criden poderosament l'atenció certs aspectes d'aquest anunci papal, em sembla entendre i copsar que l'ànima americana, sens dubte impulsora de moltes decisions que adopta aquest argentí, convertit en el cap suprem de l'Església Catòlica, l'ha d'empènyer a realitzar actuacions que tenen molt a veure amb la realitat religiosa, política, social i econòmica que envolta les Amèriques. Em sembla inevitable.

Certament, en recordar la figura del Pare Serra i visitar les missions que desplegà a la Sierra Gorda de Querétaro habitada pels indis pames, hom se'n surt meravellat. Les nombroses esglésies que va construir, durant els vuit anys que romangué a la zona, han estat declarades patrimoni cultural. La ciutat més important s'anomena Jalpan de Serra, en memòria d'aquest mallorquí franciscà, doctor en Teologia.

Tot plegat fa veure clarament que fou un home molt inquiet. Mai no va voler romandre durant molt de temps instal·lat a cap lloc. Sempre volia fer-ne el recorregut a peu, caminant milers de quilòmetres.

El seu biògraf conta que quan l'expedició espanyola arribà a Veracruz, el Pare Serra no va voler fer el trajecte cap a la ciutat de Mèxic en el carruatge que li corresponia, sinó que volgué fer tot el camí a peu. Cosa que li provocà que una nit, dormint a terra, fos picat per un animal verinós que li provocà una ferida que mai no va poder arribar a curar del tot, sempre li dificultava els moviments i li provocava dolors intensos.

Malgrat tot, continuà treballant anys a Sierra Gorda i posteriorment es va traslladar al col·legi franciscà de la ciutat de Querétaro on romangué un temps.

Quan els jesuïtes foren expulsats de Mèxic, quedaren abandonades les missions que havien obert a les Califòrnies. El Pare Serra s'hi traslladà, viatjant en vaixell des del port de San Blas, a l'Estat Mexicà de Nayarit -lloc esplèndid per a la pesca de la llampuga!-. A l'església parroquial encara ara s'hi pot veure una placa commemorativa del pas de Fra Juníper pel port.

El frare franciscà mallorquí fundà les principals ciutats de la Califòrnia estatunidenca (a Mèxic hi ha dos estats que s'anomenen així), com San Diego, San Francisco, Monterrey i altres.

En ser territori de conquesta, sempre l'acompanyaven grups de soldats. I conten que el Pare Serra s'havia d'enfrontar molt sovint als abusos que aquests cometien. Amb la intenció d'acabar definitivament amb aquells comportaments militars abusius, viatjà a la ciutat de Mèxic, on s'entrevistà amb el virrei Bucarelli i aconseguí que aquest emetés un decret que manava que els indis fossin acollits i protegits pels missioners, evitant així els abusos dels soldats.

Només són algunes de les generalitats que permeten recordar, a grans trets, qui va ser aquest mallorquí insigne, aquest franciscà de la vila mallorquina de Petra, el Pare Juníper Serra.

Lamentablement, no conec a fons la vida i obra d'aquest paisà extraordinari. Però sí que he tengut la sort de recórrer alguns dels territoris que ell trepitjà segles abans.

I, també, he mirat de recordar els treballs realitzats per mi, com a missioner a terres d'Amèrica Llatina durant una partida d'anys. Amb concepcions distintes. En situacions distintes. Des de perspectives pastorals distintes. I sense arribar ni a les soles de les sabates d'aquest personatge petrer... pel que fa a construccions de temples...

Ja sé que no som qui per fer-ho. Però, si jo hagués tengut l'oportunitat de recomanar-li, al papa Francesc, la canonització d'algun altre personatge mallorquí, abans de suggerir-li el Pare Serra, li hagués assenyalat expressament en Ramon Llull.

Més ara, quan l'estat islàmic continua fent-ne de les seves arreu del Planeta: "Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor" (Llibre d'Amic e Amat).

Però això ja són figues d'un altre paner!

El papa Francesc ja no parla llatí?

Mai no m'hagués pensat que una curiositat lingüística personal arribàs a assolir el nivell d'implicació de tanta gent amiga...

Gràcies, col·legues!

Per curiositat pura, l'altre diassa se'm va ocórrer de trobar la versió LLATINA de l'exhortació apostòlica del papa Francesc "Evangelii gaudium"...

Durant un bon grapat de dies, fracàs total! Només vaig poder arribar a veure que, d'aquest papa argentí, solament apareixien publicades en llatí (l'idioma oficial de l'Església catòlica, apostòlica i romana durant tant de temps!) "Encícliques" i "Cartes", però no "Exhortacions"...

Així que, em vaig posar a anunciar des de la xarxa que, si des d'algun racó d'aquest Planeta Terra qualcú em podia donar una mà per localitzar-la-hi, li n'estaria ben agraït...

Hores d'ara, la meva curiositat “llatinista” no s'ha vist gens ni mica satisfeta. Però sí que s'ha sentit corresposta amb una munió d'observacions que em van arribant.

La que més em crida l'atenció és aquesta: sembla que, amb el papa argentí Francisco, la llengua oficial vaticana ja no és la LLATINA, sinó l'ESPANYOLA!

Si el president Rajoy se n'assabenta, es vantarà de fer flamejar la “marca egpania” fins i tot a l'àmbit excels del Vaticà!

Així, alguns col·legues capellans mallorquins m'han fet a saber la seva opinió:

• “Sé que digueren que es traduiria al llatí, perquè l´original fou en castellà. No tenc altra notícia.”
• “Sembla que no l'han fet en llatí. A alguna web he llegit que la llengua de referència original és en primer lloc l'espanyol i després en italià.
• “Pens que l'ha escrita originàriament en "argentí"... No sé si hi és en llatí...”
• “Pos tot seguit sa nostra "xarxa" de condeixebles en marxa perquè segur que algun d'ells te trobarà es text original en llatí (i dic "original" en sentit oficial, perquè original-original fou en castellà).”
• “La pàgina oficial del Vaticà, no l'ha treta en Llatí, això significa que l'original no és la llatina. Potser amb el temps la tregui... Ja saps que el vaticà accepta com a llengües oficials la que es publica el document, molt possiblement en italià.”
• “La meva única resposta és que no deu existir tal traducció. El papa la va escriure en castellà i els traductors oficials deuen estar perduts entre tants de modismes nous com "habríaqueismo". Els catalans ho tradueixen per "caldriafeisme". I en llatí, ¿com ho traduiries tu? M'imagín que pel Vaticà n'hi ha més de dos que es reneguen a anar darrere aquest papa.”
• "He mirado en la web oficial y es cierto. Tras consultarlo me dicen que cuando el Papa Francisco publicó su primera encíclica primero se publicó en lenguas modernas y pasado un tiempo ya se colgó en la red en lengua latina. Supongo que ahora sucederá lo mismo. Además de las principales lenguas Evangelii gaudium se está traduciendo todavía en estos momentos al resto de lenguas de todo el mundo. supongo que una vez concluido este trabajo se centrarán en traducirla al latín y será oportunamente colgada en internet. Le sugiero a tu amigo que sea paciente y vaya probando poco a poco."
• ”A mi també m’ha picat la curiositat i m’he passat una estona cercant, però no ho trob de cap manera. Qui sap si ja ni tan sols existeix una versió oficial llatina! Amb les renovacions d’aquest bon home, qualsevol cosa és possible...!”

Per si tot això no fóra suficient, he arribat a veure que qualcú, fins i tot, hi ha implicat la FIFA (Federació Internacional d'Associacions de Futbol) en un assumpte vaticà d'aquestes característiques...

Mira tu que haver hagut de passar-te més d'una dotzena d'anys seguits, durant la teva infància i joventut, estudiant a les totes, aprenent, explicant, resant, cantant, escrivint, conversant, llegint EN LLATÍ..., perquè arribis a veure que ja no serveix per a res; ni tan sols perquè el papa de Roma l'empri com a llengua oficial de la santa mare església catòlica, apostòlica i romana!

Com va dir aquell cantant anomenat Bob Dylan: "The Times They Are a-Changin"!