Església catòlica, encobridora de pederastes!

En un escrit meu recent, arran de l’informe elaborat pel Defensor del Poble a l’estat espanyol, sobre les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica, com a ciutadà llis i ras, alhora que fidel practicant, elev dues peticions a dues de les més altes instàncies públiques amb seu a Madrid:

1. Que, a l’hora de sol·licitar, elaborar o publicar informes oficials sobre la pederàstia existent a l’estat espanyol, no es limitin solament a l’àmbit eclesiàstic catòlic, sinó que, en bé del conjunt de la població, també n’ampliïn el camp d’observació a molts d’altres segments de la població on es produeix aquesta malifeta.

2. I que tots aquests informes siguin elaborats amb mètodes i anàlisis tècniques molt més fiables que les emprades fins ara, de manera que puguem disposar, simultàniament, de totes les dades relacionades amb els abusos sexuals d’infants arreu de l’estat, i puguem mirar de contribuir positivament i eficaç a erradicar-ne la pràctica, tan nefasta com feresta.

Amb aquest segon escrit meu, com a ciutadà llis i ras de les Illes Balears, i com a catòlic practicant, em veig amb el dret i el deure de girar la ullada i la crítica, també, cap a l’estament jeràrquic d’aquesta Església catòlica que, en opinió de no poca gent, en lloc de donar llum, fa i escampa massa fum. En aquest àmbit i en d’altres.

Em deman ¿per què deu ser que la Jerarquia de l’Església catòlica a l’estat espanyol, els bisbes en general, no deixen d’oferir la imatge lamentable d’un estament interessat a ocultar, amagar, dissimular o fins i tot negar comportaments pederastes d’eclesiàstics espanyols?

¿No deu ser cert, com afirma el Defensor del Poble, que els estaments eclesiàstics oficials, en general, miren de posar traves i pegues, obstacles i dificultats a qui vulgui investigar sobre fets que, per molt lamentables que siguin, no deixen de ser reals, ni deixen de tenir repercussions serioses fora de l’àmbit estrictament jeràrquic?

Si hem de fer cas al que publiquen els mitjans, el màxim representant i president de la Conferència Episcopal Espanyola desqualifica l’informe oficial sobre el nombre de pederastes eclesiàstics i afirma amb tots els ets i uts que és «mentida».

Aleshores, la pregunta és òbvia, ¿per quines cinc-centes viuen tan interessats a amagar la veritat, durant tant de temps i en tants indrets, i no es posen a col·laborar decididament i activa a facilitar-ne les dades que hi facin més llum? En una societat veritablement democràtica, un comportament com aquest ¿no podria arribar a ser considerat fins i tot delictiu, per part de jerarques renuents a col·laborar-hi?

Si, com a president de la Conferència episcopal creu que no són tants els casos d’eclesiàstics que abusen d’infants, ¿per què no mana i ordena que en totes les diòcesis espanyoles, en lloc de posar pegues i obstacles, se’n facilitin les investigacions i s’obrin de pinte en ample els arxius de les cúries diocesanes als investigadors degudament acreditats i, sobretot, a les víctimes que hi tenen tot el dret del món?

D’altra banda, qui més qui manco pensa que demanar perdó, cosa que fa el president dels bisbes espanyols, per una malifeta tan voluminosa i repugnant com l’abús de menors, no deixa de ser una mera gesticulació verbal que, si no va acompanyada de res més, no representa cap altra cosa que reconèixer-se’n culpable. I punt. 

En una societat veritablement democràtica, ¿es pot considerar suficient demanar perdó per un mal tan gros comès, sense parar esment a cap casta de reparació col·lectiva mínima? ¿No s’hi han d’aplicar les lleis? ¿No cal restituir res, ni s’han de prendre mesures concretes que facin evident el penediment sincer? ¿No s’ha de fer arribar cap casta d’indemnització moral i econòmica a les víctimes? ¿No s’ha de reparar d’alguna manera efectiva el mal comès i reconegut?

Ja no en parlem, si param esment a l’Evangeli de Jesús de Natzaret, quan es refereix a qui fa malbé un infant ¿o ja no hi deu tenir res a veure l’ensenyament de Lc 17,2 quan amolla: «Més valdria que li posassin una roda de molí al coll i el llançassin a la mar, abans que fes caure un d’aquests petits. Estigueu alerta! Teniu compte de vosaltres mateixos»?

Afirmar, com diu el president dels bisbes, que avui dia ja no es cometen tants abusos infantils com en temps passats... Faltaria més! Lamentablement, suposant que sigui certa la davallada possible de casos de pederàstia a l’interior de l’estament eclesiàstic, si és que es dóna,  no sembla que pugui atribuir-se a l’afany dels jerarques, sinó més tost a pressions externes d’una societat cada cop més democràtica que, de manera gairebé unànime i cridanera, se’n farta i arriba a dir «prou d’abusos sexuals infantils» per part d’eclesiàstics.

Denunciar, com a president de la Conferència episcopal, que algunes estadístiques extrapolades de l’informe del Defensor del poble tenen «la intenció d’enganyar la població», pot induir a creure i pensar el mateix, respecte d’una actitud jeràrquica que impedeix activament i ferma, recaptar informació oficial tan zelosament custodiada, que contribueix a mantenir la població enganyada, amb el pretext de mirar de fer-hi creure que «tots els clergues són molt bones persones».

Quant i més, quan es tracta d'uns individus que pertanyen a un col•lectiu tan emblemàtic dins les nostres societats. Són eclesiàstics dedicats expressament i directa a incentivar i promoure la pràctica de l'amor entre els humans, fruit, com diuen, d'un mandat que prové de Déu mateix. I, en actuar en nom de Déu, n'hi ha que mantenim la convicció que n'agreuja fets i responsabilitats individuals i col•lectives.

Sobretot, en incidir tan directament en el teixit social, en la defensa i promoció dels models de comportament que difonen i imposen, en l'àmbit de les identitats, de l'educació, de l'amor, de l'afecte. Elements malversats en perversió, com eina feresta de manipulació de consciències.

I tot plegat, en una etapa delicadíssima dins la vida emocional i afectiva de víctimes tendres i indefenses.

Davant d'una resposta tan reaccionària com poc valenta per part del president dels bisbes espanyols, ens podem prendre amb molt d’interès, cada cop major, allò que hi diu el papa Francesc, i que veim que no és poc, sobre aquest assumpte.

Si faig al·lusió explícita i directa a les orientacions emanades del bisbe de Roma, jerarca suprem a l’interior de l’Església catòlica, és perquè em fa adonar de dos fets inqüestionables: 

Que el mateix papa considera l’abús sexual de menors per part d’eclesiàstics com un assumpte de gravetat extrema a l’interior de l’Església catòlica, en els seus estaments jeràrquics més representatius, com són bisbes i cardenals, clergues i religiosos. No solament a l’estat espanyol, sinó també a altres països de l’orbe catòlic, i a gran escala.

I d’altra banda, que, des de l’episcopat espanyol, continuen fent la impressió de parar massa poc esment a les orientacions i recomanacions papals, vist el comportament manifestat fins ara per la cúpula eclesiàstica, als ulls de molta gent, amb tantíssim que desitjar.

Basta veure que, des que el 13 de març de 2013 el cardenal jesuïta argentí Jorge Bergoglio és elegit papa, no dubta gens ni mica a impulsar una reforma penal que introdueix el delicte específic de «pornografia infantil»; arriba a tipificar certs delictes que encara ara no són presents en algunes legislacions civils. 

Malauradament, pel que es veu, esdevenen unes eines que no sempre resulten útils ni són emprades degudament a l’àmbit més proper de les esglésies diocesanes. Fa la impressió que els bisbes hi donen les espatlles.

Només un any després d’haver estat elegit, el 22 de març de 2014, el papa Francesc crea i fixa la Comissió Pontifícia per a la Protecció de Menors, integrada per cardenals, arquebisbes i algunes víctimes d’eclesiàstics.

Tothom pot veure que aquest papa argentí, de llinatge Bergoglio, s’afanya a continuar en la línia de «tolerància zero» en aquest àmbit d’actuació eclesiàstica punible, i estableix regles molt estrictes en matèria d’abús, reunint-se amb víctimes i rebutjant amb fermesa centenars de sacerdots abusadors. 

Seria massa extens allargar-me, en aquest escrit meu, a l’hora de fer al·lusió a totes i cadascuna de les decisions que adopta pel papa Francesc sobre aquesta matèria, pràcticament cada any del seu pontificat.

Qui hi tengui interès, pot atansar-s’hi fàcilment a través de la pàgina web vaticana dedicada a «Abusos contra menors. La resposta de l’Església». Hi apareixen nombroses intervencions papals referides a aquest assumpte, que surten publicades en alemany, anglès, espanyol, francès, italià, polonès i portuguès.

Tant de bo que els bisbes que integren la Conferència Episcopal Espanyola s’engresquin d'una vegada a fer més cas d’allò que proposa el papa Francesc en matèria de lluita contra els abusos sexuals de menors per part d’eclesiàstics, i adoptin, de manera agosarada i valenta, les decisions, actituds i  comportaments que el bisbe de Roma proposa, i que les societats del segle XXI reclamen arreu del planeta.

En bé de les víctimes dels abusos sexuals per part d’eclesiàstics, i en bé d’una societat com l’espanyola que ha d’anar madurant moltíssim més, pel que fa al respecte cap a tots els éssers i col·lectius humans que la integren. Sobretot els més tendres, joves i vulnerables.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 30 d’octubre de 2023

Església catòlica pederasta, o societat espanyola pederasta?

 «Nemo dat quod non habet», deien els antics quan volien manifestar que «ningú no pot donar mai allò que no té».

Em ve al cap aquesta reflexió i sentència més antiga que el pastar, amb motiu de la notícia publicada, a bombo i platerets, des de Madrid i a tots els mitjans informatius, sobre un informe que fa públic el Defensor del Poble: xifra en més de 440.00 persones les víctimes de la pederàstia a l’interior de l’Església catòlica. 

Pel que sembla, el lliurament d’aquest informe respon, amb una celeritat inusual en contrades hispàniques, a una petició que li adreça el Congrés dels Diputats, any i mig enrere. A França, diuen, torben més de tres anys a respondre una qüestió semblant.

Ciutadà llis i ras d’aquesta societat sudeuropea, practicant adscrit a l’Església catòlica, coneixedor de la institució eclesiàstica escampada en les desset comunitats autònomes de l'estat espanyol, podria agrair profundament, sense que em sorprengués gaire, aquest esforç informatiu. 

Sempre que anàs acompanyat d’allò que acostumen a dir «dades contrastades».

De bon començament, no deixa de resultar bastant sospitós que tot un Defensor del Poble (se suposa que de "tot el poble espanyol", en el seu conjunt), es presti a fixar-ne l’atenció i la dedicació acurada a la pederàstia «eclesiàstica» solament, sense parar esment a la pederàstia «generalitzada» entre tota la població espanyola, pel que expressen informacions publicades i titulars cridaners que es difonen.

Ell sabrà per què ha volgut fer-ho així. Jo no. Vull dir que no sé per què ha decidit de fer-ho així.

Amb motiu de la difusió a bombo i platerets d’una notícia com aquesta, no em puc estar de dir-hi la meva. L’he volguda penjar a la xarxa de la intercomunicació més activa (Facebook i Whatsapp), i també l’he adreçada a la presidenta del Congrés dels Diputats, via messenger, la bona amiga inquera Francina Armengol i Socias (de qui, lògicament, no he obtengut cap casta de resposta, fins suara mateix). 

Eclesiàstic com he estat i em consider encara ara, fervent partidari d'una legislació molt més estricta en aquest àmbit de la mala actuació humana, com són ara els abusos d’infants o menors o adolescents, agraesc profundament poder disposar suara mateix de dades, en principi fefaents, sobre aquests abusos per part de clergues o religiosos (450.000?) a l'estat espanyol. Situació lamentabilíssima, sobretot per les víctimes!

A mida que vaig informant-me’n més detalladament, emperò, quan em diuen que tot això es basa en una «enquesta telefònica»... m’entren dubtes seriosos sobre la seva vàlua efectiva: tant per defecte com per excés.

Amb un mètode tan poc fiable com «una trucada telefònica», tothom pot concloure que tant poden ser molts més, com també molts manco, les víctimes reals i concretes d’aquests abusos per part d’eclesiàstics...

Sí que m'agradaria poder disposar, simultàniament, de les dades relatives als abusos infantils per part d’altres segments de la població, no eclesiàstics, com poden ser mestres, metges, militars, policies, polítics, pares o parents...

Si no n'hi ha, que no n'hi cerquin. Però, si n'hi hagués, per què no ho han d'aclarir i difondre-ho?

Entre mestres d’escoles públiques o privades, no catòliques, el Defensor del Poble no en té cap dada que pugui fer pública? Amb noms i llinatges? Amb fotografia incorporada? Amb el nom del centre escolar? Amb el nom i llinatges de director/a? Amb el seu currículum vitae? Amb la identificació de la víctima? Amb dades detallades de l’abús?

I amb metges que hagin abusat de menors? No en té cap dada, amb noms i llinatges, fotografia, clínica o hospital, currículum professional, identificació de víctimes, detalls de l’abús?

I amb militars que hagin abusat de menors? No n’hi consta cap ni un, amb noms i llinatges, fotografia, caserna, graduació, família, víctimes, detalls?

I amb policies que hagin abusat de menors? No en té cap ni un, amb noms i llinatges, foto, destinació, carrera professional, víctimes, detalls, etc.?

I amb polítics? No n’hi consta cap ni un amb noms i llinatges, càrrec públic, denominació del partit, institució pública on és present, etc.?

I dins l’àmbit esportiu? No n’hi consta cap, d’abús sexual de menors? Amb nom i llinatges dels infractors? Del club esportiu? De la localitat? De la junta directiva?

I, sobretot, amb pares i parents de víctimes, no té constància de cap cas que pugui fer públic, per contribuir a fer veure que, malauradament, vivim a l’interior d’una societat que, malgrat les aparences de normalitat i respecte, continua maltractant infants i abusant-ne sexualment, a més gran escala del que sembla? O són meres suposicions només?

Com a ciutadà de les Illes Balears reclam i deman que el mateix Defensor del Poble, i el Congrés dels Diputats espanyol que li encomana informes, vagin més enllà de la denúncia d’abusos infantils per part de l’Església catòlica, i s’atreveixin, d’una vegada per totes, a enfrontar-se a una de les realitats i situacions més doloroses que, pel que expressen certes entitats socials, continuen patint molts d'infants en aquest redol d’Europa: l’abús sexual.

Seria bo quantificar-ho, científicament i tècnica. No solament amb una enquesta basada en una telefonada. Si més no, per veure'n les proporcions en àmbits diversos i per mirar d’aconseguir-hi un apropament més eficient a la realitat, d'una manera més objectiva. 

Sempre amb l’afany i moltes ganes d'encertar el camí de la seva erradicació total, no solament a l’àmbit eclesiàstic, sinó també a tots els àmbits d'una societat que, en el seu conjunt, ja no en pugui donar, de pederàstia, perquè ja no en tengui.

Cecili Buele i Ramis,
Mallorca, 28 d’octubre de 2023

23-F. Dues notícies periodístiques d'àmbit eclesiàstic (1)

En bon 23-F de 2019, vull fixar-me en dos mitjans de comunicació que esmenten dos fets que em copsen l'atenció aquests dies i que m'empenyen a escriure'n quatre mots. 

D'una banda, tenc davant dels meus ulls l'escrit que apareix publicat a l'Osservatore Romano, «el diari polític i religiós» (així figura a la capçalera) de l'estat del Vaticà. Concretament el d'avui mateix, dissabte 23 de febrer de 2019.

L'article publicat en primera pàgina tracta sobre la segona jornada de treball a Roma, aprofitant la celebració de la festa de la Càtedra de Sant Pere (el 22 de febrer), d'una trobada de bisbes d'arreu del món, dedicada a la protecció dels menors a l'interior de l'Església catòlica. (Deu ser un eufemisme per fer-hi encabir actuacions delictives de clergues, podria pensar qualcú!)

L'escrit, signat per Maurizio Fontana, duu per títol «Col·legialitat i sinodalitat per curar la plaga dels abusos». Llenguatge eminentment eclesiàstic, no exempt de certes connotacions polítiques típicament vaticanes!

S'hi esmenta directament i explícita allò que aporten durant aquella jornada diversos cardenals, bisbes i el moderador: pare Federico Lombardi, director de l'Oficina de Premsa de la Santa Seu ; cardenals Blase Joseph Cupich, arquebisbe de Chicago; Oswald Gracias, arquebisbe de Bombai; o Jesús Rubén Salazar Gómez, arquebisbe de Bogotà i president de la Conferència Episcopal Colombiana (CEC)...

La col·legialitat a què fan referència ve a dir que, en escoltar atentament els testimonis esfereïdors d'algunes de les víctimes,  «cap bisbe no pot dir que aquest assumpte no l'incumbeix... sinó que tots i cadascun dels bisbes és responsable per tota l'església». Que tots els abusos d'infants, d'allà on sia, han de ser atesos de manera col·legiada per tots els bisbes. Reconeixent que les arrels profundes i culturals d'aquests abusos sexuals constitueixen un dels aspectes remarcables del «clericalisme».

La sinodalitat a la qual fa referència proposa la fixació de quatre «principis sinodals» per donar forma a totes les reformes estructurals, legals i institucionals que cal dissenyar per enfrontar-se a l'enorme desafiament que representa la realitat dels abusos sexuals del clergat. 

S'hi esmenten per aquest ordre: una audició radical, una implicació essencial del laicat, la col·legialitat episcopal i l'acompanyament de les víctimes.

Em sembla que allò que es publicita a la web de l'Osservatore Romano, amb lletres ben remarcades: «Valentia i concreció per fer front als abusos sexuals» d'infants per part de clergues, a primer cop d'ull, no em queda suficientment establert en aquesta informació que llegesc avui. Ni la valentia ni tampoc la concreció!

Podrien semblar-me més o manco encertats aquests plantejaments, si, emprant el llenguatge eclesiàstic, es vol considerar l'abús sexual com un «pecat». I només això!

Però és que, a més a més, l'abús sexual de menors és delicte. No només té a veure amb el Codi de Dret Canònic, també queda ben tipificat al Codi Penal, al qual ha de quedar sotmès qualsevol ciutadà.

Tothom qui abusa sexualment d'un infant ha de ser tractat i considerar com a delinqüent. Sigui qui sigui. I els clergues més encara, amb l'agreujant d'haver assolit la condició «privilegiada» de què gaudeixen, i n'abusen!

Em sembla que si els bisbes catòlics refusen d'agafar el bou per les banyes, com deim a Mallorca, les coses els poden arribar a sortir de mare...magnum...

Com antic consiliari escolta de Mallorca, antic vicari jove de parròquies de Ciutat, col·laborador actiu amb iniciatives nombroses de caire infantil i juvenil (Colònies d'Estiu, Campaments, Camps i rutes escoltes, Club d'Esplai, Diades escolars de la No Violència, professor d'alumnes menors d'edat, catequista, educador, etc. No me'n puc avenir, de la tebiesa amb què l'episcopat catòlic s'està prenent aquest assumpte -dels abusos sexuals d'infants per part del clergat-, la gravetat del qual sembla que encara no ha estat valorada com cal.

Molta de parafarnàlia espectacular! I molt poques decisions sàvies i decidides!

Que Déu els il·lumini una mica més que fins ara!

«Qui aculli un infant com aquest en nom meu, a mi m'acull. Si algú esgarriava un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una roda de molí i l'enfonsessin al mig del mar. Ai del món, per causa dels escàndols! Perquè els escàndols són inevitables, però ai de l'home que provoca l'escàndol!" (Mt 18, 5-7)

(CONTINUARÀ)

Contra pràctiques mafioses de funcionaris, a la presó de Palma

L'any 2008, quan se celebra el 60è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, precisament, tenc l'oportunitat d'atansar-me al Centre Penitenciari de Palma, per motius diversos.

Com a membre de l'associació Drets Humans de Mallorca, entitat mallorquina creada a Palma l'any 1974, se'ns autoritza a visitar setmanalment la gent que roman reclosa dins del pavelló d'aïllament, considerat el més perillós, el més dur, el més atroç.

I, també, aconseguesc aleshores poder visitar-hi periòdicament un bon amic que hi ha estat ingressat, en no comptar amb recursos econòmics suficients per al manteniment de la família...

L'any 2008, així mateix, des de Drets Humans de Mallorca, a través del nostre president, Bernat Vicens, publicam i denunciam situacions lamentables que des de temps enrere hem vist i patit, fins i tot en persona, al mateix centre penitenciari de Palma.

Ho denunciam als Jutjats. I d'això, ara mateix, en fa justament cinc anys.

Un lustre després d'haver-nos personat com a acusació particular, l'Audiència Provincial de Palma inicia la vista oral contra quatre funcionaris per pràctiques mafioses reiterades al Centre penitenciari de Palma, entre els anys 2002 i 2008.

Aquests funcionaris de presons s'enfronten a penes que, segons la Fiscalia, sumen més de 103 anys de presó, acusats de facilitar drogues, alcohol, cocaïna, heroïna, targetes i telèfons mòbils als reclosos, a canvi de doblers o de sexe, entre d'altres motius.

Se'ls atribueix una llarga teringa de delictes, com són ara suborns, amenaces, tràfic de drogues, coaccions, atemptat a l'autoritat, abús de funcions públiques, obstrucció a la justícia, revelació de secrets, abusos sexuals...

Es tractaria d'una autèntica xarxa corrupta de funcionaris a la presó de Palma, duits davant la Justícia perquè se'n dicti la sentència corresponent.

Com és clar, els cappares d'aquesta trama de corrupció, desarticulada a la presó de Palma l'any 2008, neguen les acusacions.

El judici s'està fent aquests dies a l'Audiència de Palma, amb testificals noves i amb més de mitja dotzena de testimonis protegits que van desvetllant aspectes diversos d'aquesta trama de corrupció mafiosa: persones recloses els anys que succeeixen els fets.

La Policia que investiga aquesta trama corrupta a la presó de Palma remarca davant dels Tribunals l'existència de dos grups de funcionaris rivals, com també els mètodes emprats per a intimidar els funcionaris de la presó que s'hi oposen i n'obstaculitzen les activitats delictives: reben pallisses, amenaces i assetjaments.

Com a membres actius de l'associació Drets Humans de Mallorca -creada a Palma l'any 1974- mantenim i compartim certs sentiments, en relació amb aquest judici contra el mal comportament de funcionaris de la presó, on exercim l'acusació particular.

D'una banda, volem mostrar el nostre agraïment profund als dos advocats que s'hi han dedicat professionalment i intensa. Sense la seva feina i la seva col·laboració, difícilment es pot arribar a assolir la situació actual, a punt de dictar-se'n la sentència que desitjam que contribueixi a aconseguir que no es tornin a repetir fets tan lamentables, pus mai més a la presó de Palma.

D'altra banda, continuam fent un seguiment acurat de les notícies que apareixen als mitjans de comunicació sobre aquest assumpte tan espinós, i de les jornades dures de les vistes desplegades.

No ens interessa tant, adoptant aires de revenja o de ràbia contenguda, que els funcionaris acusats vagin a la presó. Aquest no és per a nosaltres el tema principal. El que més ens interessa és que aquests mals funcionaris quedin allunyats de la presó, com a funcionaris públics, per a sempre més. Inhabilitats de per vida! Ho veim com el favor més gran que es pot fer a les víctimes actuals, i a d'altres víctimes possibles en el temps.

Creim que és molt millor que l'assumpte quedi resolt amb compensacions certes a cadascuna d'aquestes víctimes dels abusos. I que, si els culpables han d'anar a la presó, sigui amb la finalitat primordial d'assolir una rehabilitació humana i personal veritables.

Compartim fermament el desig que aquesta gent que s'ha comportat tan abusivament, amb interns de la presó i amb gent que els ha volgut girar visita, sigui apartada del Cos de funcionaris de presons i no puguin tornar a tenir cap altra ocasió de tornar a cometre les barbaritats comeses durant anys.

Romanem a l'espera d'una sentència justa, que desitjam que resulti exemplar.

17 de març de 2008: inici de denúncia sobre la presó de Palma

El 17 de març de 2008 Bernat Vicens Vich signa i lliura al delegat del Govern espanyol a les Illes Balears, Ramon Socias Puig, l'Informe de Drets Humans de Mallorca sobre la presó de Palma.

Hi denuncia per escrit maltractaments i abusos per part de personal funcionari de presons, no solament envers gent reclosa, sinó també envers alguns membres de l'associació que hi acudeixen periòdicament a acompanyar-los una estona.

Durant tot aquest temps -avui mateix se'n compleixen cinc anys justs- Drets Humans de Mallorca aconsegueix de reunir, així com pot, molta informació sobre aquest assumpte. Hi ha girat visites periòdiques a gent reclosa dins els mòduls d'aïllament (els més durs i mals de passar!)

Es comença per denunciar-ne els fets davant la Direcció del centre penitenciari; però el director d'aleshores no en fa cas.

S'organitza una taula rodona al Club Diario de Mallorca, on el president de l'associació, que insisteix en aquestes qüestions, és amenaçat de ser duit al jutjat de guàrdia per difamacions. De fet, d'aleshores ençà esdevé “persona non grata” i roman privat de tornar-hi a visitar presos.

Gràcies a la col·laboració de gent interessada a dur endavant la investigació, s'arriba a poder demostrar uns fets, no solament per la denúncia de Drets Humans de Mallorca, sinó també per la que fan alguns funcionaris que ja n'estan tips, de comportaments tan desastrosos.

Un fet que queda reproduït a mitjans de comunicació diversos, com el Diari de Balears, El Mundo, El País, La Opinión, Diario de Mallorca, Soitu....

Esdevé l'inici d'una acció de denúncia sense precedents. S'arriba a aconseguir que alguns funcionaris de la presó de Palma siguin acusats per la mateixa Fiscalia com a implicats en el tràfic de drogues, violacions d'interns i internes, algun avortament, xantatges, tràfic d'influències, i d'altres qüestions serioses.

S'arriba a posar en marxa un procediment judicial contra aquests funcionaris. Recentment s'ha celebrat el macro-judici, en el qual Drets Humans de Mallorca s'ha personat com a acusació particular contra aquests processats. Ha hagut de dipositar-ne la fiança, cercar-se advocat que dugui la tasca de l'acusació, i dedicar-hi els esforços necessaris.

Sembla que la sentència és a punt de ser dictada i publicada. S'hi demanen molts anys de presó per als acusats...