Viatge al Perú 2024 (24ª): del districte limeny de Chorrillos a l'Albúfera Medio Mundo

L'endemà de la festa de Sant Fermí m'arriba la primera gran pipida des que som al Perú. Gairebé 4 mesos després de venir-hi, m'aixec amb una tal afonia, que no puc amollar-ne ni una, de paraula. 

M'he de mocar una vegada i una altra a cada instant. La tossina em compareix a cada instant a fer-me la guitza a les totes. El bon humor se m'esvaeix al llarg del dia. M'acompanya més tost la preocupació de no acabar de veure gens clar com me'n puc arribar a sortir, de la manera millor i més ràpida possible. 

He de recórrer a remeis curatius que em situïn en bon punt de la meva estada en aquest país llatinoamericà. Hi voldria romandre fins al 30 d'agost vinent: me n'hi manquen 53 dies.

Xaropcasolà preparat per combatre el grip

Sortosament, i gràcies a les atencions mèdiques que em dispensa el fill menut de la casa, n’Enrique, puc seguir cap endavant amb més o manco benestar: xarop casolà «antigripal» que denomina «Cortalagripe» (una barreja d’aiguardent, alls, cebes, gengibre, aloe vera, mel d’abella...),  pols per a solució oral «comtrex», caramels per alleugerir la tossina seca persistent, sprai d’eucaliptus, gàrgueres d’aigua amb llimona i bicarbonat, una bona bufanda passada pel coll, caramels multibiòtics, vitapirena amb paracetamol, beverades a les totes abans d’anar a dormir, etc.

No tenc gens ni mica de febre. Me’n vaig al llit, a passar-m’hi hores...

Segon dia d’estada meva a Medio Mundo

De bon matí, quan els estels es ponen, m’aixec del llit una mica millorat. La veu em surt una mica més clara. La tossina no és tan forta. Els mocs no són tan abundants. Port el rostre més somrient. Em sent millor que ahir.

He d’aprofitar per posar-me al dia en l’elaboració de la crònica que vull deixar enllestida i concretada al dia d’avui. Em trob amb problemes a l’hora de penjar fotografies al meu blog. Ho consult amb el meu assessor en aquesta matèria. N’Agustí Baró, des de Mallorca i via whatsapp m’indica que això pot ser degut al meu espai d’emmagatzematge a Google saturat.

Quan li deman com buidar-ho, em diu que és delicat, perquè he de traspassar les imatges per no perdre-les i anar en compte amb les que usi en els blogs o arreu. Puc intentar autoritzar un altre correu de gmail al blog per penjar-hi fotos, sense associar-ho al que estic usant normalment. He d’entrar-hi per blogger...

Després de molts d’intents frustrats, i de passar-m’hi hores i més hores, com que veig que no me n’arrib a sortir, d’aquest embolic en el meu blog, decidesc deixar-ho anar així com està i ja veurem què passa...

Tercer dia d’estada meva a Medio Mundo

En bon dia de Sant Cristòfol, no em puc estar de recordar allò que feim, d’escolanets a la parròquia de la Santíssima Trinitat de Ciutat, un dia com avui.

Encara que hores d’ara pugui semblar mentida, ens passam aleshores gairebé tota la jornada sencera, des de primeres hores del matí fins ben entrada la fosca negre, revestits amb la sotana i el roquet posat,  ajudant el vicari mossèn Arnau Seguí en la seva tasca de «beneir automòbils» a les portes de l’església de Santa Fe al barri palmesà de sa Calatrava. 

Prèviament s’hi han celebrat triduos i completes, amb intervencions musicals del petit grup d’homes cantaires que encapçala un tal Sr. Capó, i amb la presència indefugible de «Les Vermelletes», les menors acollides a la Casa del Temple... 

Hi cantam l’himne de Sant Cristòfol, amb una lletra que sempre m’ha cridat l’atenció, en castellà, per descomptat: «Ya que sois de virtudes portento, desde el cielo que es vuestra mansión: «acorrednos» (sic) en todo momento, San Cristóbal del Sport fiel patrón...»

Com ens ho recorda molt bé, als membres del nostre grup de whatsap, el bon amic i condeixeble burgalès Àngel Sáiz, des de Madrid: «El día 10 de julio es San Cristóbal. Ese día, los seminaristas y monaguillos de la parroquia de la Santísima Trinidad, de Palma, íbamos a la iglesia de Santa Fe, a tocar las campanas a mano toda la mañana, mientras el cura bendecía a los coches de taxistas y particulares pidiendo para ellos la bendición de san Cristóbal (Christum ferens = portador de Cristo). ¡Ah!, y era tradición que el que se bañaba en el mar ese dia corría serio peligro de ahogarse».

Quan pens en coses com aquesta, em ve al cap la idea que tot ha canviat molt en aquest món nostre, d’un temps ençà. Suara mateix, per la finestra de «Casa Sofía» on estic allotjat, en un indret paradisíac situat a la riba de l’oceà Pacífic, la casa pairal dels Caravedo-Duran, una família peruano-mallorquina que m’hi acull, puc gaudir de la panoràmica esplèndida que m’ofereix l’oceà Pacífic, amb una llacuna intermèdia que no arrib a saber ben bé si me’n vol separar o m’hi vol unir...

Els únics sons i músiques que hi sent són els d’animalets de terra que en diuen, de les seves, o les aus i els aucells que volen i passen, sol ponent, deixant-hi melodies naturals encisadores. La imaginació em duu a pensar que qualque altre ser vivent marí també deu moure’s a prop d’aquí on som, en el fons de l’oceà, malgrat no en vegi cap rastre ni petjada.

La vista panoràmica que tenc davant dels ulls, em fa oblidar les molèsties que em provoca la pipida considerable que fa tres dies aglapesc i que encara em dura i perdura. Malgrat els remeis casolans que mir d’aplicar-m’hi dia i nit, la tossina no se’n va. Els mocs continuen regalimant. L’afonia persisteix. Els atxems hi compareixen. A estones, fins i tot els colzes sembla que es queixen per un cert malestar que em deixa malsofrit.

Esper i desig que demà sigui un altre dia i que el sol comparegui de bell nou en aquest indret de la costa peruana on, segons diu la gent nativa, aquests dies fa molt de fred.

Entre d’altres causes, m’imagín que aquesta pipida em pot haver arribat també pel canvi sobtat de llocs i de temperatures en molt poc temps, durant aquest llarg «viatge de la meva vida abans de complir els 80 anys» pel Perú: dels 0º soferts a Puno a l’altiplà andí, passant pels més de 30º a Yurimaguas en plena selva amazònica, i arribant a Lima amb els 14º a la costa de l’oceà Pacífic, el meu organisme quasi octogenari se’n ressent i diu que ja n’hi ha prou.

Pens que també pot ser que m’hagi sobrevengut, com em succeeix a Mallorca en qualque ocasió, després d’haver-me passat cinc hores seguides a l’hospital nacional Cayetano Heredia de Lima, acompanyant-hi na Zully perquè la intervenguin pel braç fracturat.

Sovint, en visitar recintes hospitalaris o clínics, record que el bon amic i analista insigne de Bunyola, Climent Garau, militant fervent del PSM, ens remarca contínuament la necessitat de revisar els protocols de neteja d’aquests indrets on, segons ell, no solament s’hi ha de passar la granera i el pedaç, sinó que calen neteges més intenses i més a fons per tal d’eliminar-hi o de foragitar-ne virus i bactèries que s’hi instal·len a les totes.

Així i tot, encara tenc humor per entretenir-me una estona amb l’ordenació d’una dotzena de vídeos breus  que recullen les salutacions d’altres tantes persones, molt diverses.

Hi apareixem jo, que m’aveng a saludar la gent de la parròquia de Celendín, a instàncies del seu rector, el bon amic mossèn Manuel Álvarez Zerpa. Hi compareix ell, qui vol adreçar també des de la càmera unes paraules a gent mallorquina que coneix. Hi surten altres bons amics, com n’Anselm Álvarez Santamaría des de Lima, o el franciscà Fra Miquel Llompart T.O.R des de Huamachuco. També hi diuen la seva  companys peruans de Yurimaguas i Tarapoto, Manuel Yumbato i Roberto Acuña, o representants de la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. O el líder indígena amazònic de l’ètnia dels shawi, Elmer. O la macianera instal·lada al Perú des de fa dècades, na Bel Duran Fons. Tot plegat constitueix un munt de salutacions breus adreçades a qui vulgui escoltar-les i atendre-les.

Quart dia d’estada meva a Medio Mundo

El primer de tot que faig avui, en aixecar-me de bon matí, és sortir a la terrassa que dóna a la riba de l’oceà Pacífic, per deixar emportar-me i empeltar-me d’aquesta panoràmica tan esplèndida i bella que compareix als meus peus, davant dels meus ulls.

Situat damunt d’una espècie de «penya-segat» arenós, d’un centenar de metres d’altitud per damunt les aigües del llac que s’interposa davant del gran oceà, m’adon que la verdor d’aquesta zona humida protegida contrasta damunt del fons arenós de la contrada i de la mar immensa que avui matí es presenta grisa i emboirada. Com gairebé tots els dies, des que hi som arribat.

També té el seu encant aixecar-se amb boira, en un dia gris i sense sol, com aquests de la costa peruana. Color de plom, em sembla, a mi, aquest dijous del mes de juliol, l’endemà de la festa de Sant Cristòfol, al Perú.

Molt més encara, quan sent picarols i veig el ramat d’ovelles que s’hi acosten, en sentit contrari al que ahir horabaixando veig, conduït pels pastors que les duen a pasturar. Imatge bucòlica, agro-ramadera, pastoril, a poques passes de les aigües enfurismades d’un oceà Pacífic gens pacificat.

Després de berenar, juntament amb en Kiko Caravedo, anam al centre del poble, Medio Mundo, la població que s’aixeca de mica en mica just a la vora de la llacuna salobre de 7 kms de llarg, amb una extensió de 206 hectárees, 67 hectàrees de pantans i torals, formada per filtracions d’origen marí i d’irrigacions terrestres. 

Totes dues corrents creen una gran zona humida, molt extensa  i amb molta de biodiversitat. Em diuen que  en aquesta albufera, hi viuen 41 espècies d’aus residents i 22 d’aus migratòries i altoandines. 

Des de l’any 2007 queda declarada com a àrea de conservació regional. Està situada al districte de Végueta, província de Huaura, en el km 175 de la carretera Panamerica Nord, a 27 km de la ciutat de Huacho. Pertany al departament de Lima.

El motiu de la nostra anada al centre d’aquest nucli urbà és per anar a consultar una de les tres farmàcies que s’hi troben. Avui fa quatre dies que aglapesc una pipida que em deixa malsofrit. Tot i els remeis casolans que prenc, continua fastidiant-me. 

La farmacèutica em demana si som al·lèrgic a qualque medicament i si vull un tractament fort. Li dic que no som al·lèrgic i que sí que vull un remei fort. Que m’agradaria sortir-me’n com més aviat millor.

Em recomana de prendre una dosi conjunta d’un combinat de tres medicaments: Prednisona 20mg, Biobroncol (Cefalexima 500mg + Ambroxol 30mg) i l’antigripal Dayful active. Així ho faig, en arribar a casa.

Repassant els comptes, m’adon que només durant el primer i el darrer mes de la meva estada en aquest país, he aconseguit de cenyir-me més o manco al pressupost elaborat de bon començament des de Mallorca: entre 100 i 150 euros diaris, per tots els conceptes, inclosos transports, allotjament, alimentació, adquisició de records, neteja, imprevists, etc. Els altres dos, me n’estic passant considerablement, anant més enllà del programat... Hauré de fer el cap viu.

Cinquè dia d’estada meva a Medio Mundo

Després d’haver pres la medicació que m’indica ahir la farmacèutica de Medio Mundo, avui m’aixec molt millorat en la pipida aglapida cinc dies enrere a Lima-Chorrillos. Durant la nit passada no tenc tanta de tossina, ni em fa tant de mal la panxa quan em pos a tossir de manera sobtada, ni m’he de mocar tantes de vegades durant la nit, ni faig tants d’atxems. La veu ja em surt bastant més clara i neta. En definitiva, avui em sent molt millor que ahir.

Sembla que l’ha encertada de ple aquesta farmacèutica de Medio Mundo. Em passa pel cap de tornar-hi avui matí i demanar-li si no em convendria continuar el mateix tractament uns dies més.

Després de berenar a «Casa Sofía» en companyia de Maria, Bel i Kiko, me’n vaig tot sol cap a la farmàcia. No hi trob ningú. M’hi esper una estona i hi compareix, en aquest cas, un farmacèutic. Em fa molt bona impressió, de bon començament. Fa cara de bon professional. Li explic la meva situació i la visita d’ahir a aquesta mateixa farmàcia. 

Mira de consultar-ho a l’ordinador. Em recomana de repetir-la avui, corregida i augmentada amb uns sobrets de «Dolalivio antigripal» que  contenen granets per dissoldre dins un tassó amb aigua.

Me’n torn a casa i aprofit per traure algunes fotografies d’aquesta barriada, que veig a mig fer, i que s’està aixecant molt a poc des que hi vénen els primers pobladors anys enrere. 

Segons  m’explica el bon amic Caravedo quan li ho deman, actualment Medio Mundo és un centre poblat menor que es troba a una distància de 16,8 km de Végueta, el Centre poblat capital al qual pertany, dins la província de Huaura, departament de Lima. 

Quan camín pels seus carrers encara sense asfaltar, pas per davant l'edifici de la Municipalitat de Medio Mundo (ajuntament), que encara no té la categoria de districte. Llegesc que quatre anys enrere se n’inicien els tràmits al Congrés de la República amb un Projecte de llei que proposa declarar-ho d’interès nacional i necessitat pública.

Segons el cens nacional de l’any 2017, Medio Mundo compta amb una població de 12.022  habitants. És un centre poblat que viu majoritàriament de la seva llacuna, i que vol fer-la conèixer al món. Té tradicions joves i una història relacionada amb migrants, desplaçats i desarrelats que hi troben un niu on aixoplugar-se, amb un enorme potencial ecoturístic que no rep l’atenció governamental i oficial que es mereix. 

La població de Medio Mundo disposa de diverses fonts de treball instal·lades en empreses diverses del territori: granges avícoles, ramaderia, cerveseria, vivers, agricultura, etc.

Cada dia, al matí i a la tarda, des de la finestra de «Casa Sofía» on estic allotjat, puc veure i conemplar el pas de ramats d’ovelles que se’n van a pasturar o retornen als sestadors, conduïdes pels seus pastors o pastores. 

Segons m’explica detalladament el bon amic Kiko Caravedo, l’any 1992 la Municipalitat Provincial de Huaura crea la Municipalitat Delegada del Centre poblat de Medio Mundo per anar prestant els serveis administratius que requereix la seva població, en la mesura de les seves possibilitats minses.

L’any 2008, la legislació estableix que Medio Mundo ha de comptar amb una estructura organitzativa que respongui a les noves competències adquirides, i l’administració municipal adopta una nova estructura gerencial, pel que fa als serveis d’Educació, de Salut, d’Energia elèctrica, d’Aigua potable i Clavegueram, de Seguretat, de Transport i xarxes vials, etc.

Avui dia romanen a l’espera de la molt desitjada creació de Medio Mundo com un dictricte que, en comptar amb la categoria que correspon a una Municipalitat distrital, pugui desenvolupar-se millor i disposar de més recursos públics per progressar en més bones condicions.

Sisè dia d’estada meva a Medio Mundo

Encara que em sembla mentida, avui fa exactament quatre mesos que surt de Mallorca i m’embarc cap al Perú des de l’aeroport de Son Sant Joan, en vol aeri cap a Lima fent escala a Madrid, el 13 de març de 2024.

Increïble que ja m’hagin passat per damunt quatre mesos aquí on som ara! Em fa la impressió que és ahir mateix! Com vola el temps, sobretot si t’ho passes la mar de bé, com és el meu cas, en aquest «viatge de la meva vida al Perú» abans de complir els 80 anys.

Record i se’m fa present que, tal dia com avui, a l'aeroport de Palma, m'hi acompanya el meu germà Jaume amb el seu cotxe. Les dues maletes de més de 20 kg cadascuna i una motxilla d'una desena, les empaquet al mostrador d'un treballador argentí que em cobra 30€, incloent-hi l'assegurança. 

També record que volar al Perú amb Ibèria enguany no és el mateix que amb Air Europa quatre anys enrere. A Madrid, en aquesta ocasió, m'he d'espavilar per pujar al trenet T4S que m'ha de dur fins a la porta de sortida "S3", d’on surt l’avió cap a Lima... 

En ser el viatge de la meva vida, a l'agència de viatges Kontiki Tramuntana, del carrer de General Riera, de Ciutat, m'he procurat uns bitllets d'avió que no són els més barats ni tampoc els més cars: amb una delícia de seients individuals (1C), amples, tranquils, còmodes, amb refrigeris inclosos, molt ben atès a les mil i una meravelles pel personal de cabina.

Ho record molt bé, quan fa exactament quatre mesos d’haver-ho fet, i quan em trob en un indret tan paradisíac com l’Albúfera Medio Mundo, en el districte de Végueta, província de Huaura, més enllà de Huacho.  

L’Albúfera Medio Mundo realment és un dels paraïsos peruans més encisadors. Conté una llacuna d’aigua salada, separada de l’oceà per una platja. Està considerada com una àrea de conservació regional des de l’any 2007, per a la conservació de la biodiversitat de l’ecosistema de zona humida, alhora que té també altres recursos. 

La fauna i flora són ben conegudes. És lloc de descans per a les aus migratòries en el seu recorregut anual. La seva presència és el fet més remarcable d’aquest entorn natural: 55 espècies d’aus hi rondinegen. 

És el cas de les que aquí anomenen: «Pato Colorado,  pato cuchara, guanay, Garza azul, Cóndor andino, gallinazo de cabeza negra, gaviota peruana, Gaviotín peruano, ostrero común, polla de agua» i molts d’altres.

Una altra casta d’animals que hi trobam, són també algunes espècies de peixos, anomenats aquí «cara chita, echar coba, monnegre liza, bagre». Com també mamífers «zorros costeños», rates; rèptils com «lagartijas» i els famosos corb marins, molt coneguts per la seva alta demanda econòmica.

La llacuna de Medio Mundo té una profunditat de 2 m i compta amb uns 5,75 km de llarg i 500 m d’ample. Està ubicada a la costa peruana de l’oceà Pacífic, a uns 172 kilòmetres al nord de la ciutat de Lima, en el districte de Végueta, província de Huaura, a prop de la ciutat de Huacho.

És un lloc paradisíac, cada cop més turístic, on es poden observar gran varietat d’espècies d’animals, gaudir de l’ambient marí i descansar de la vida rutinària.

Quan ja hi duc sis dies d'estada, rep també les explicacions que em passa el bon amic Kiko Caravedo, l’espòs de la macianera Bel Duran que ja duu prop de 50 anys en aquest país d’Amèrica Llatina.

Quan li deman sobre el nom d’aquest nucli poblat a la vora de l’oceà Pacífic, em parla dels esments que s’hi relacionen, cap enllà l’any 1930 quan realitzen unes fotografies aèries de la zona i l’anomenen les  "Pampas de Medio Mundo".

També em fa avinent el nom que el famós Antonio Raymondi hi dóna, alguns anys enrere, en referir-s’hi com «Albúfera de Medio Mundo». I un tercer testimoni més directe, el d’una pobladora de prop de 90 anys, nascuda en un poblet de la zona de Huaraz, mama Macu, afirma que de nina ve a recollir sal aquí baix, a l’«Albúfera Medio Mundo».

Aquest Centre Poblat de Medio Mundo, sobretot, es va consolidant després del terratrèmol que pateix Yungai, a la serra de Huaraz, l’any 1970. Un primer gruix de la població huaracina s’estableix a la zona de Paramonga, on aleshores ja hi ha constituït un nucli poblat. Un altre grup fixa la seva residència a Barranca, que també ja compta aleshores amb zona poblada. I un tercer grup s’acosta fins als voltants de  Medio Mundo, on aleshores només hi ha un «tambo» o tendeta destinada a guardar-hi materials i aixoplugar-hi els treballadors que construeixen la Panamericana Nord, cap enllà els anys 1950-60.

Sembla que la primera empresa productiva de Medio Mundo, va destinada a la producció de gallines i aus de ploma, a càrrec d’un poblador que llança l’Avícola Atahuampa a principis dels anys 70.

Als anys 90 i 92 s’hi produeix la major explosió demogràfica amb la irrigació de San Andrés que duu les aigües del riu Huaura a les pampes de Medio Mundo.

Em crida l’atenció la gran viarietat de canyíssos que produeix aquesta albufera de Medio Mundo. Hi puc veure, entre d’altres, el que denominen «caña brava, bambú, totora, junco, caña chancada, carrizo...»

Ben enmig de la plaça Major del nucli poblat, hi destrio una estàtua que presideix el recinte elevat situat ben al centre. Quan deman a un transeünt qui passa per enllà, si em pot dir a qui representa aquella escultura d'un home que porta un sac a l'esquena, ben ufanós em respon: «Junquero que va cargando su junco, por ahí». 

Encara ara puc veure, des de la finestra de «Casa Sofía» ,treballadors dedicats a tallar els joncs de l’albufera, que miren d’assecar estesos damunt l’arena, exposats a la llum i la calor d’un sol que, en aquesta època de l’any, no sol comparèixer més que una poca estona durant tota la jornada diürna.

Demà diumenge, a més de ser la festa nacional francesa que commemora la jornada revolucionària parisina amb la presa de La Bastilla el 14 de juliol de 1789, també fa quatre mesos justs que arrib al Perú, amb l’afany de dur-hi a terme «el viatge de la meva avida, abans de complir els 80 anys».

Fort i no et moguis, la bona amiga Bel Duran vol que ho celebrem a les totes, aquí on som ara, a l’Albúfera Medio Mundo. Per això mateix, hi ha d’haver i ens prepara festa grossa.

Mentre en parlam, asseguts a taula després d’un dinar exquisitament preparat per na Be i na Maria, em demanen si no he comptat mai quants de llits he ocupat durant aquestes quatre mesades anteriors, a l’hora d’anar a dormir o desansar. 

Efectivament m’hi pos, a fer-ho, i, en aquell moment precís, n’arrib a comptar prop de dues dotzenes, d’indrets on m’he allotjat, hi he passat la nit i m’hi he quedat a dormir. Prop de dues dotzenes de llits en quatre mesos, són poques dotzenes però molts de llits! De tota casta i confortabilitat, en hotels o cases particulars, sense comptar les butaques d’avió ni els seients d’autocar (que també n’he hagut d’emprar en algun moment de la meva gira aventurera, com a rodamon entossudit).

Si no vaig errat de comptes, durant aquests quatre primers mesos d’estada meva al Perú, he tengut l’oportunitat de dormir en 23 llits distints, situats en indrets tan diversos com:

Lima-Miraflores (Hotel Madisson, 3 nits), Cajamarca-Celendín (Casa rectoral, 11 nits), Cajamarca-Cajamarca (Hotel Guisama, 3 nits), Lima-Los Olivos (Casa de Pamela, 20 nits), Lima-Puente Piedra (Casa de Trinitàries, 11 nis), Lima-Villamaría del Triunfo (Casa de Juanita, 7 nits), Lima-Magdalena del Mar (Casa d’Anselm, 9 nits), La Libertad-Huamachuco (Casa de Franciscans, 7 nits), Lima-Chorrillos (Casa d’Isabel, 7 nits), Ica-Paracas (Hotel, 1 nit), Ica-Ica (Hotel, 1 nit), Nazca-Nazca (Hotel, 1 nit), Arequipa-Arequipa (Hotel, 3 nits), Arequipa-Cañón del Colca (Hotel, 2 nits), Puno (Hotel, 4 nits), Cuzco-Cuzco (Hotel, 6 nits), Cuzco-Aguas Verdes (Hotel, 1 nit), Piura-Santa Rosa (Casa Zully, 5 nits), Cajamarca-Jaén (Casa de Tío Salomón, 2 nits), San Martín-Moyobamba (Hostal Calzada, 6 nits), Loreto-Yurimaguas (Hotel, 3 nits), San Martín-Tarapoto (Hotel, 3 nits) i Lima-Medio Mundo (Casa Sofía, 7 nits).

Gràcies a Déu, puc dir que he tengut la bona sort de topar bé, sempre i pertot arreu. Tant en cases particulars, com en els hotels que na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully, ens ha sabut reservar per a tots dos prèviament, ocupant sempre dos llits individuals en la mateixa cambra. 

Viatge al Perú 2024 (23ª): de bell nou a la ciutat de Lima

Devuitè dia d’estada meva a los Olivos (Lima)

«Quiso tapar el sol con un dedo y no se puede», sent a dir al meu voltant, quan torn a sortir al carrer del barri limeny de Los Olivos, on vénc a passar-m’hi la devuitena jornada d’aquest viatge meu d’enguany al Perú. Em top amb qualcú que parla de situacions xereques que no vol veure. Però que ha de reconèixer, «velis nolis». Les coses són com són, per molt que vulguis amagar-ho, dissimular-ho o ignorar-ho.

El Seguro Integral de Salud, en Perú

Quan veig na Zully amb el braç embenat, per la caiguda patida dins la cuina del districte de Calzada, a Moyobamba, una setmana abans d'arribar a Lima, on som ara, a la capital del Perú, li deman, a ella, si compta amb qualque casta d’assegurança em matèria d’atenció sanitària. Em diu que sí, que està assegurada des de fa dècades al SIS, però que gairebé no l’ha hagut d’emprar mai, més que en la primera ocasió, dècades enrere.

No n’he sentit a parlar mai, d’això, en tot el temps que duc en aquest país d’Amèrica Llatina. Veig que es tracta d'una Institució Administradora de Fons d'Assegurances en Salut, des d’on miren de protegir la població peruana que no compta amb cap casta d'assegurança, prioritzant-ne la més vulnerable, la que es troba en situació de pobresa i/o de pobresa extrema.

Després d’haver visitat «el sobador» de Calzada, «la sobadora» de Yurimaguas, en lloc de provar d’anar a un altre «sobador», en aquest cas a Tarapoto, pens que seria molt millor avançar el nostre viatge aeri de retorn a Lima i mirar de rebre l’atenció acurada d'algun professional en qualque centre mèdic o hospital on puguin prestar-li el servei que cal i necessita.

En taxi «con aplicativo», contractat per na Pamela, me’n duc na Zully perquè sigui atesa al servei públic de salut avui mateix. Acompanyant-nos la seva filla, començam el nostre recorregut acudint al centre de salut més proper, per tal consultar amb un «metge amic» que ens ajudi a saber del cert què ens cal fer en una situació tan inesperada com aquesta.

Li mostram la radiografia feta a Tarapoto, i coincideix a confirmar el diagnòstic del radiòleg, en el sentit de veure-hi una fractura òssia molt complexa que requereix la intervenció d’un bon traumatòleg professional. 

Recomana que, d’ara endavant, no expliquem a ningú més res de res sobre la data ni l’indret on es produeix la caiguda. Que diguem que fou ahir mateix, aquí mateix, a Los Olivos. Que no mostrem enlloc la radiografia feta. Que ens presentem a la secció d’Emergència de l’Hospital Nacional Cayetano Heredia. I que no en sortim fins que no ens hagi atès algun traumatòleg i radiòleg.

Amb això, aquest matí, visc de prop una de les experiències més intenses, relacionada amb l'atenció sanitària pública que dispensen en aquest país tan "empobrit" que anomenam Perú. 

Les primeres impressions que en trec són que no ens resulta gaire difícil entrar-hi i passar pel primer control, a la porta d’entrada de la instal·lació hospitalària immensa que dóna a quatre carrers de la via pública: na Zully duu el braç embenat per la «sobadora» de Yurimaguas. I això sempre impressiona!

Però bé, només pot ser-hi acompanyada per una persona. Na Pamela s'estima més que hi entri jo, ja que ella avui té feina com a psicòloga i se li acosta l’hora d’iniciar-la en el centre de salut on treballa.

Davant meu, es presenten davant dels meus ulls unes instal·lacions molt senzilles i modestes, molt pobres, aparentment poc recomanables, farcides de gent que fan coa i que espera de ser atesa pels professionals sanitaris. Són unes instal·lacions molt envellides, immenses, amb nombrosos pavellons reservats a les especialitats diverses d’atenció mèdica.

A mida que m'hi endins, vaig quedant més i més sorprès de l'alt grau d'eficiència pràctica que mostra un hospital d’aquestes característiques: de l'admissió, on només precisam de donar-hi el número del DNI (document que, per error, s’ha quedat na Pamela, fora del recinte) ens dirigeixen al triatge, d'aquí a la secció de radiografia, d'aquí a traumatologia, d'aquí a farmàcia. Hi recollim la major part de la medicació prescrita, sense haver de pagar ni un cèntim, solament mostrant els documents que ens han lliurat prèviament.

Quan tornam a traumatologia, m’envien a cercar uns altres dos medicaments fora del recinte hospitalari. Perquè no entren dins la llista dels que queden coberts pel SIS. Són uns 7€.

Amb tota la paperassa i la medicació obtenguda, ingressen na Zully a la secció de traumatologia perquè hi sigui intervenguda, no sé ben bé de què ni com. Jo no puc entrar-hi, ni acompanyar-la-hi. Em sap greu. M’he de quedar fora, al pati on esperen tots els acompanyants dels pacients.

N’hi ha de tota casta. Som a la secció d’Emergència, on no paren d’arribar casos i més casos de gent que precisa de ser atesa urgentment. Uns, efectivament, evidencien ben a les clares que passen per una situació que precisa de tractament mèdic immediat. 

D’altres, en canvi, fan la impressió que només miren de ser-hi atesos, sia com sia. Com aquell qui pega crits a les totes per un petit tall produït al braç per la fregada lleugera d’un vehicle, el conductor del qual no dubta a recordar-li que no l’ha deixat abandonat, sinó que s’ha ofert voluntàriament a acompanyar-lo fins al mateix hospital... Hores després aquest accidentat encara el veuríem reclamant a les totes més i més atencions mèdiques per aquell petit accident, incloses radiografies i altres intervencions que no vénen al cas...

Mentrestant esper que na Zully surti  de la secció de traumatologia. No arrib a saber ben bé què li han de fer: Enguixar? Operar? Ingressar? La paperassa obtenguda només fa referència a la medicació requerida... Que no és poca: injectables, gasses, pastilles, xeringues, benes, guix, etc.

Durant l’espera en el pati, que se’m fa eterna, tenc oportunitat de veure-hi de tot, en aquell recinte hospitalari del Cayetano Heredia: cotxes de la policia que arriben a tota pastilla portant algun ferit; qualque malalt que surt mig nuu, amb ganes de fugir-ne correntsos i que el personal de seguretat s’afanya a aglapir sigui com sigui; alguns familiars que surten plorant, davant la notícia feresta que acaben de rebre sobre la mort d’algun parent pròxim; metgesses que intenten calmar-hi els ànims a l’hora d’haver-ne d’informar; accidentats amb el cap esclafat, fent sang a les totes; vellets amb rostre cadavèric emportats en cadira de rodes... 

És la secció d’Emergència d’un hospital públic peruà a la capital del país, Lima.

De sobte, els pèls se’m posen de punta! La pell de gallina! No pot ser que els crits horrorosos que estic sentint sien els de na Zully! No pot ser. Són espantosos! Crits i laments demanant més anestèsia! Ais i més ais esfereïdors. Vull pensar i creure que no són de la meva estimadíssima fillola piurana! Però jo juraria que sí que és ella la que està patint i cridant d’una manera tan esfereïdora.

Mir d’aconseguir entrar-hi. Em diuen que no puc. Només hi poden entrar els pacients. M’hi present com «el padrí» que hi té la seva «fillola». Quan em demanen que els digui el  nom i els  llinatges, em diuen que na Zully no figura a la llista de la gent que hi és atesa, en aquell pavelló. Que me’n vagi a mirar en altres entrades. Me n’hi vaig, a la de l’altra banda del pati. Miren i repassen la llista, em diuen que na Zully tampoc no hi és allà, que ha de ser allà deçà on m’han dit que no hi era.  Me n’hi torn, amb ganes d’aconseguir de ficar-m’hi sigui com sigui...

Quan els mostr el paper que duc on figuren noms, llinatges, edat i característiques de na Zully, em demanen nom i llinatges meus, DNI meu, edat meva (unes dades que ja hi han estat escrites hores abans en aquell mateix full)... A la fi, m’autoritzen a passar per endins.

Sense saber ben bé on anar, per un passadís farcit de gent malalta, en llitera, asseguda, dreta, amb tubs i altres estris hospitalaris damunt dels seus cossos, em sembla veure el rostre demacrat de na Zully damunt d’una d'aquelles lliteres, a l’interior d’una de les primeres cambres petites que tenc a la meva esquerra.

Efectivament, és ella. Mig condormida. No sé si per l’anestèsia. Per l’esgotament i la fatiga. O per la son protectora en els pitjors moments viscuts. El fet és que mir de tranquil·litzar-la, amb la meva presència, mentre els doctors li van enguixant el braç esquerre, amb molt bon tacte i professionalitat: «No hi ha col·laborat gaire, aquesta senyora, en la nostra feina...», eslimita a dir-me el metge que té l’aparença del doctor més expert.

«Lament moltíssim no haver pogut entrar - li dic -, com a padrí que en som, d’ella. M’hagués agradat moltíssim esser-hi per ajudar-la...»

Al cap d'unes dues hores, na Zully en surt enguixada... 

Val a dir que me'n duc una opinió molt positiva de l'atenció que li dispensen. Ràpida i sense gaires complicacions. Hi entram a les 10 del matí, i en sortim atesos damunt les 14 hores.

En comentar-ho a na Pamela, em diu que això només passa així, si et presentes per Emergència, si hi dius allò que cal dir-hi, i si tens algun contacte que t'hi faciliti l'accés. Quan hi manca algun d'aquests tres elements, les coses poden complicar-se moltíssim més... 

Sortosament, na Zully ha sabut presentar-se a Emergència com cal, hi ha sabut dir allò que li han aconsellat que hi digui, i ha tengut el suport de contactes professionals amics de la seva filla Pamela... 

Amb això, tenc oportunitat de veure de prop els molts i variats recursos que empra la gent per fer-s'hi atendre, "velis nolis": des de pegar crits i mirar d'espantar el personal, fins a embenar-se a les totes, presentar-se amb cabestrell, o crosses, o cadira de rodes (sense haver-ho de mester)... 

Allò que importa és aconseguir rebre l'atenció volguda: "No en surtis, fins que no t'hi hagi atès el traumatòleg! Digues que vares caure ahir mateix a Los Olivos... No parlis d'haver anat a cap sobador/a fora de Lima... No mostris a ningú la radiografia que ja t'han fet... No expliquis cap llenegada a la cuina de Moyobamba..." 

Amb tots aquests consells pràctics i recomanacions amigables, a les 14:00 hores sortim de l'Hospital Nacional Cayetano Heredia de Lima, amb na Zully atesa per Emergència. 

Hi quedam a dinar. En un dels nombrosos restaurants petits que es troben obers dins del recinte: bo i sà, i molt ben preparat.

Mentre estic esperant que atenguin na Zully, aprofit per contactar amb el bon amic de Tarapoto, Roberto Acuña. Li dic que m’he posat en contacte amb amics de la PIMEM (Petita i Mitjana Empresa de Mallorca), perquè em diguin de quina manera consideren que podrien col·laborar amb la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. Li dic que veuen oberta alguna porta possible, sempre que puguem documentar exhaustivament productes i subproductes, amb imatges i documentació pertinents. Intentaran veure’n les possibilitats des de l’àmbit empresarial mallorquí. Tant de bo que puguem aportar tot aquest material com més aviat millor...

De Los Olivos-Enrique Milla a Puente Piedra

Aquest divendres, des de Mallorca, el bon amic periodista David Oliver em demana si pot fer-me una entrevista radiofònica per a IB3 Ràdio. Estic encantat de correspondre-hi. Em trob al districte limeny de Los Olivos, poques hores abans d’anarme’n cap al districte limeny de Puente Piedra on faig comptes de passar aquest cap de setmana amb les religioses Trinitàries mallorquines que sempre m’hi acullen la mar de bé. 

Hi dispòs, quan vull anar-hi, d’una cambra confortable i tranquil·la. Puc descansar-hi i redactar serenament i asserenada la crònica diària que elabor des que arrib al Perú. Tenc a la meva disposició una bona connexió de wifi que em permet d’emprar la xarxa d’internet amb relativa comoditat.

Gràcies a l’enllaç que em passa aquest bon amic periodista d’IB3 Ràdio, abans d’intervenir-hi puc seguir fil per randa, des de Lima estant, les notícies que emeten «online». Romanc així al corrent d’esdeveniments recents que ocorren a l’altra banda dels oceans, enmig de la Mar Mediterrània: celebració de festes a Pina, disturbis veïnals al barri de Son Oliva, comportament inadequat de l’amo d’uns cans al barri del Rafal, imatge del bon amic advocat Carles Portalo en el judici per Pau Rigo, iniciativa esportiva de capficos a benefici d’Aspanob a la piscina des Mercadal... 

A mitjan matí, David Oliver em telefona i em demana si crec que avui podrien entrevistar-me a les 20:30, hora de Mallorca, amb una telefonada per wtsp. Li dic que podem provar-ho, ara que som a Lima i serien les 13:30, hora de dinar peruà, més o manco. Quedam que es posarà a preparar una mica de guió i que me’n passarà algunes preguntes abans...

Mentre som a l’espera que em telefoni, mir de seguir les informacions que passen per IB3... Com que tenc temps disponible, m’hi entretenc... M’alegra aquest bon amic periodista sempre que em telefona per convidar-me a participar en algun dels seus programes radiofònics. M’encanta anar-hi. Pas molt de gust que em faci preguntes, les que ell considera les més adients, a les quals mir de donar la resposta que em sembla la més adequada en cada circumstància.

M’agrada disposar d’un micro per on emetre les meves opinions, o suggeriments, o recomanacions o simplement converses amigables sobre assumptes que ens interessen a tots dos. I que compartim plegats a través de les ones.

Veig que s’acosta l’hora fixada, i que no me n’arriba cap indicació. No dispòs encara de cap qüestionari ni pregunta prèvia a la qual respondre. N’hauré d’improvisar la resposta? A vegades em va millor així. Depèn de l’estat d’ànim en què em trob. Altres vegades, em va bé ajudar-me d’algunes paraules escrites que m’orienten en un sentit o un altre.

El fet de la comunicació radiofònica, quan només et senten però que no et veuen per la pantalla, segons com, ajuda a desenvolupar millor la conversa i ationa els ànims; en altres ocasions, esclafa i atordeix de tal manera que resulta difícil emetre sons i pronunciar les paraules que voldries...

Intervenir per la ràdio em duu a pensar en aquell sembrador de paraules que surt a sembrar-ne on sia. Algunes no serveixen per a res, ningú no les escolta, o les escolta però no hi fa gens ni mica de cas. D’altres aconsegueixen que qualcú hi pari una mica d’esment, però només per una estona breu. Finalment n’hi ha que calen més endins i aconsegueixen de ser recordades durant més temps. 

Com que n’hi ha que diuen i assenyalen que les «paraules se les enduu el vent», mir de deixar-ne constància escrita perquè n’hi quedi una mica més de constància perdurable...

Em fa la impressió que tampoc no serà avui quan puguem compartir conversa radiofònica. Només manquen dos minuts per a les 13:30, l’hora peruana assenyalada... Ja ho intentam per primera vegada a finals del mes de juny, quan ens trobam a Yurimaguas, en plena selva amazònica peruana des d’on no puc arribar a temps de contactar-hi...

Avui emperò, quan arriba l’hora exacta, una telefonada d’origen desconegut m’informa que són a punt de connectar amb mi des dels estudis d’IB3 Ràdio... Hauré d’improvisar... Ja veurem què n’arriba a sortir...

Durant alguns minuts, prop d’un quart d’hora, mir de respondre les preguntes que em fan, des d’IB3 Ràdio, per al programa radiofònic «Entre avui i demà» que condueixen n’Araceli Bosch i en David Oliver.

Ambientat amb música andina, a les 8:39 del capvespre comença la connexió amb un qui està fent «el viatge de la seva vida» abans de complir els 80 anys. Comencen i recorden que estic a punt d’anar a dinar, mentre en trob a Lima. Em demanen on som i amb qui som... si sé de què dinaré... per què aquest viatge és tan important per a mi... en ser un viatge llarg, veuen que m’estic movent molt... amb quins mitjans de transport m’he mogut... un cop entrat a la selva amazònica, com és aquesta experiència... com viuen, com és la forma de viure d’aquests pobles... com està Perú avui dia... si tornaré a Mallorca...  Acab esmentant que tenc preparada una carta dirigida al papa Francesc sobre els capellans secularitzats que ens hem casat públicament i els capellans no secularitzats que mantenen parella i família, clandestinament, d'amagat... 

Qued molt content d’aquesta conversa mantenguda a la distància, mentre em trob dins la cambra d’una caseta molt humil i modesta, al barri limeny de Los Olivos, amb els dos bons amics periodistes mallorquins que m’entrevisten per a IB3 Ràdio. Els estic molt agraït. 

Aquest divendres me’n vaig a Puente Piedra. Qued així amb na Maria Quetglas, la bona amiga trinitària de Bunyola, qui em diu i m’assegura que sempre hi trobaré les portes ben obertes. Me n’hi vaig després d’haver dinat a Los Olivos.

A l’hora d’anar cap al districte limeny de Puente Piedra, m’adon que no sempre resulta fàcil trobar taxi "con aplicativo". En aquesta ocasiò, com que na Pamela avui està superocupadíssima, he de recórrer a la bona amiga macianera establerta a Lima ja fa algunes dècades, na Bel Duran qui, amb prou feines i després de molts tràmits, n'aconsegueix un...: 

"Fué para reír y llorar. Al final funcionó la descripción de uds. Un señor mayor mulato, alto y gordito y una sra muy flaca. El sr. suele llevar sombrero. De pronto una gran exclamación "ya los encontré!"

Hi arrib més tard del que m’havia proposat, a Puente Piedra. Obtenir taxi «con aplicativo», en bon «Dia del Maestro», no m'ha resultar gens fàcil. A la fi, quan ja comença a enfosquir, arrib a l’avinguda Buenos Aires 500 de la municipalitat de Puente Piedra. 

Com que el taxista, que vol cobrar 47 S/ per la carrera feta des de Los Olivos, em diu que no porta «sencillo», no duu menuts per al canvi del bitllet de 100 S/ que jo li present, mir d’anar-ne a cercar al «Olivar». Es tracta d’un restaurant que ja conec. Hi coman dos quarts de pollastre «a la leña» i me’n retornen 53 S/ pel canvi.

Trob les germanes trinitàries a punt d’anar a sopar: Maria, Margalida, Flor, Chantal i Sílvia. Juntament amb la cuinera Hermelinda.

Els dic que jo ja he sopat i necessit anar a descansar. Em donen les claus de l’habitació i m’enfil per les escales que m’hi duen. La trob com l’havia deixada algunes setmanes enrere, en condicions perfectes. M’hi pas la desena nit d’enguany...

Desè dia d’estada meva a Puente Piedra

Torn a trepitjar els carrers de Puente Piedra. En aquesta ocasió, vénc a passar-hi només dos dies, abans de partir cap a Medio Mundo amb els amics Isabel i Kiko, on feim comptes de passar plegats tota la setmana.

Aprofit el matí per sortir a berenar al carrer, d'un bon "combo" (tamalito, ajicito, hamburguesa, cafè, jugo de papaya) a la Cafetería90, situada als baixos d'aquest mateix edifici on estic allotjat.

També arrib fins a la meva entitat bancària per traure quatre doblerets que em permetin d'anar passant aquest mes de juliol. És el mes de les "Fiestas Patrias" al Perú, que coincideixen amb la festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, el 28 de juliol.

Igualment dedic un temps a elaborar i confegir les meves cròniques peruanes que vaig enviant a la família i amistats més properes, informant-los d'aquest que m'agradaria que fos "el viatge de la meva vida" abans de complir els 80 anys.

De Puente Piedra a Chorrillos

Avui és la festa de Sant Fermí, al País Basc i Navarra, sobretot. Per aquí on som ara, simplement és el primer diumenge del mes de juliol d’enguany. Me l’estic passant a Puente Piedra, a ca les monges religioses trinitàries de Mallorca que, com sempre, m’hi acullen la mar de bé.

En ser diumenge, torn a tenir l’oportunitat de prendre part en la celebració eucarística dominical que presideixen i dirigeixen dones catequistes a la capelleta del barri de Bellavista, dedicada a la Verge de Guadalupe. 

En lloc de na Cecília, avui la presideix na Giovana, ajudada per un bon grapat de dones que fan les lectures, dirigeixen els comentaris, eleven les pregàries i mantenen l’atenció i la participació sempre activa del centenar d’assistents que hi acudeixen.

Aprofit l’estada en aquest indret tan ben condicionat per enllestir les cròniques que tenc una mica abandonades, des que vaig sortir de Jaén de Bracamoros, en plena selva amazònica nord-oriental peruana. 

Amb l’ambient de tranquil·litat que regna dins aquestl recinte conventual trinitari, puc penjar-ne tres, de cròniques peruanes, al meu blog: la 20ª, 21ª i 22ª, corresponents a l’estada meva diària a Moyobamba, Yurimaguas i Tarapoto.

Després de dinar, amb la motxilla i la maleta ben preparades, mir d’aconseguir una «taxi con aplicativo» que em dugui des de Puente Piedra fins a Chorrillos. 

He d’anar a passar la nit a cals amics Kiko i Bel que m’hi esperen, per dirigir-nos l’endemà mateix fins a l’Albufera Medio Mundo, que es troba a uns 150 km de distància de la ciutat de Lima, entre Huacho i Huaura.

Viatge al Perù 2024 (12ª): de la serra andina, cap a la costa peruana

Amb Willy, un jove col·laborador de Fr. Miquel Llompart, conduint la furgoneta de la Prelatura de Huamachuco, els cinc ocupants sortim des de la Seu i el col·legi de San Nicolás, cap a Yamobamba, una petita zona urbana que travessam abans d’arribar als dos caserius de la nostra destinació: el de Culicanda Alta i el de Choquizonquillo. Avui hi celebren les festes de Sant Josep Obrer i de la Santa Creu.

Els paratges per on passam em recorden tant els camins del Burundi, quan ens endinsam cap a l’interior de la regió on viu la població, eminentment agrícola i ramadera, a fer-hi el servei religiós, concentrat en allò que en deim «sucursals»! Aquí les anomenen «capelletes».

Al front de cadascuna s’hi troba un catequista, generalment d’edat avançada, que facilita les tasques a realitzar per la comunitat de creients: pràctica dels sagraments, catecisme d’infants i d’adults, repartició de béns, celebracions religioses, festes, etc.

El caseriu CULICANDA ALTA
es prepara per fer festa

Com és costum al Perú, en aquests indrets de la serrania andina la gent viu la festa a plaer i a fons, de manera força comunitària. Menjar, beure, cantar i ballar serien les quatre potes damunt les quals s’aguanta l’ambient festiu que arriba a perllongar-se durant uns quants dies seguits. Sense oblidar la «misita del padrecito», que mira de donar relleu a la jornada.

Més tard, la rematada final de la meva estada al convent franciscà de Huamachuco m’arriba quan duim a terme el viatge en el cotxe que condueix Fr. Miquel. Arribam tots dos fins a la Laguna Sausacocha, paratge meravellós, dedicat al turisme d’oci.

Fr. Miquel Llompart en la Laguna Sausacocha

Només arribar, hi destrio una sèrie d’alfàbies de test, «los urpos». Són dedicades a l‘emmagatzamatge de la txitxa, beguda alcohòlica tradicional a la serra andina peruana.

El darrer dia, abans de sortir de Huamachuco, en direcció cap a Trujillo, d’on he de prendre avió cap a Lima, mir de comprar-me algunes peces de roba, de formatge, de mel i artesanies. 

Ben puntualment, a les 9:00 sortim de l’estació huamachuquina que l’empresa de busos TUNESA (Turismo de Negreiros S.A.), situada al Jr. Suárez núm. 721, ens ha de dur fins a la ciutat de Trujillo en unes quatre hores de trajecte.

M’hi acompanya, des de la casa convent dels franciscans, Fr. Miquel Llompart. Me’n facilita els tràmits i contactes amb l’empresa.  Hi hem aconseguit, fa quatre dies, la «Boleta de Venta Electrònica» a nom meu, per al servei de transport de passatger al preu de 30 S/ (7,50 €), ocupant la butaca 1, a la finestra de davant.

Un bus més bé modest, senzill, antic, sense les disponibilitats tecnològiques més avançades, però que sembla molt ben manejat pel conductor que es nota a la llegua que coneix bé la carretera i sap com reaccionar ràpidament davant d’alguna circumstància imprevista...

Pujam més amunt de Huamachuco. Passam per  Quiruvilca a una altura de 4.008 m s.n.m., i per Lagunas Norte (4.200 m), a uns 140 km de Trujillo.

Ultrapassant els 4.000 m s.n.m.

En passar per Shorey compram formatge 3€. A les 11:22 h som a Yamobamba (3.277 m s.n.m.) A Agallpampa, a les 11:31 (3.117 m s.n.m.)

Arribam a Trujillo a les 13:15. Quatre hores i un quart de trajecte en bus des de Huamachuco, per la serralada andina norperuana, farcida de panoràmiques encisadores i molt belles.

Com que l’avió que m’ha de dur a Lima no surt fins a les 19:10 h, dispòs de tot aquest temps per  esser rebut i convidat a dinar a la casa del bon amic meu, el germà petit de la meva fillola piurana, Roberto Moreno Romero, que hi viu amb la seva família a la ciutat de Trujillo, dedicant-se professionalment com a cantant del grup musical «Voces de Oro». Un dels millors grups musicals de la contrada costanera peruana, cada any se sol fer present a Europa, tant a Espanya com a Itàlia.

L’esposa d’en Roberto, na Rosana, em prepara un exquisit brou de gallina, quan li faig a saber que fa 24 hores que estic aglapit per una diarrea inesperada que m’obliga a haver d’anar alerta amb el menjar.

En Roberto, que s’ha encarregat de contractar un taxista amic seu perquè em dugui des de l’estació del bus fins a la seva casa, després de dinar li encomana també de dur-me fins a l’aeroport a l’hora prefixada. M’hi faig present mitja hora abans de l’embarcament.

En un vol molt més ràpid del previst entre Trujillo i Lima (40 minuts solament!), arrib a l’aeroport internacional Jorge Chávez. M’hi esperen na Zully, la seva filla Pamela, i els seus netets Rafaela i Nicolás. Tots quatre m’aconsegueixen i em contracten «un taxi con aplicativo» que ens porta fins a Chorrillos, on faig comptes de passar alguns dies amb la macianera Bel Duran casada amb el peruà Kiko Caravedo, dos bons amics meus que hi viuen des de fa estona.

Sopam tots 7. Elles cinc se’n tornen a ca seva, al districte de Los Olivos, en un altre «taxi con aplicativo».

Primer dia d’estada a Chorrillos, Lima

Després del meu primer berenar a la casa de na Bel i en Kiko, em suggereixen d’anar a fer passes fins al «Malecón de Los Cedros de Villa», per un passeig marítim encantador, vorera vorera l’oceà Pacífic.

Passejant pel "Malecón de los Cedros de Villa"

Hi destrio unes obres inacabades, tot i semblar començades des de fa estona. Allò que  més m’impressiona, emperò, són les onades enormes de l’oceà que, quan arriben a l’arena  de la costa, imposen respecte i provoquen silencis admirables.

Besllum damunt l’arena un grup considerable de gent, tota vestida de blanc, que fan la impressió de celebrar-hi alguna casta de cerimònia religiosa. Si no és un matrimoni, se li assembla ben molt per l’entorn decorat que presideix un rètol cridaner, «Love».

En aquesta sortida, arrib a fer-ne més de 6.500, de passes, abans de comparèixer a casa. També veig amb els meus ulls que han crescut el nombre de cases, casetes i casetons, amuntegades per totes les muntanyes del voltant, altre temps cobertes per l’arena de la regió desèrtica que constitueix la costa peruana a la riba de l’oceà Pacífic.

Bel Duran, Cil Buele i Kiko Caravedo

Al migdia compareixen a la casa les amistats de na Bel i en Kiko, disposades a celebrar el 40 aniversari d’una iniciativa que promouen temps enrere, encaminada a atendre acuradament la infància i l’adolescència que no disposa de molts recursos econòmics. «Collera»  l’anomenen.

Tothom té l’oportunitat d’assaborir-hi el cebiche exquisit preparat per un dels assistents, l’arròs amb mongetes blanques elaborat per na Bel, amb el vi, la cervesa i l’Inca Cola que ho acompanya. També hi sona meravellosa la música i els cants que entonen a la sobretaula, en indret decorat de manera molt festiva.

Em crida poderosament l’atenció la semblança d’aquesta iniciativa que m’assenyala en Kiko amb el Moviment Scout que practicam a Mallorca dècades enrere. Li ho faig a saber. Em diu que no és la primera vegada que li fan aquesta observació. Però que ell considera que hi té poc a veure. Entre d’altres motius, perquè l’Escoltisme al Perú roman reservat a les elits urbanes més riques i de nivell adquisitiu més alt. Mentre que els sectors més pobres no poden permetre’s determinats luxes, que no són al seu abast (vestimenta, estris, locals, sortides, mitjans, etc.)

Membres del grup "Collera"

Li dic, a Kiko, que així també ho perceb jo, mig segle enrere, quan arrib al Perú amb ganes d’aportar-hi la meva experiència personal com a consiliari escolta a Mallorca. Tot d’una m’ho  llev del cap, en un tres i no res.

Veig que no necessiten promoure i intensificar el contacte directe amb la natura, uns infants que viuen i dormen al cel ras tots els dies i les nits. Ni necessiten fer més sortides unes infants que n’han de fer cada dia, a la força i quilomètriques, amb els peus descalços per anar a escola. Ni tenen manera d’aconseguir-se l’uniforme i els estris escoltes uns infants que amb prou feines i a dures penes poden dur sabates i posar-se algun vestit...

Lamentablement, als països del Sud que conec, l’Escoltisme (que prové del Nord) no està pensat ni fet per als infants més pobres, si més no al meu temps i als meus redols: s’ha anat transformant en un grup selecte que requereix, dels caps i dels infants que conformen les unitats escoltes, poder disposar de béns econòmics a l’hora de desenvolupar-ne les activitats.

La trobada d’aquest grup d’una dotzena d’amics a la casa de na Bel i d’en Kiko, a més de resultar entretenguda i divertida, per la menjua, la beguda, la conversa, la música, també s’esdevé força enriquidora entre gent que fa molt de temps que no té l’oportunitat de retrobar-se. Totalmment emotiva.

Ca na Bel Duran i Kiko Caravedo, a Chorrillos

Crònica peruana 2024, en català i castellà alhora

Una de les observacions que, de tant en tant, vaig afegint al meu blog, quan vull compartir el que hi penj cada setmana, amb gent de parla castellana, mirant que sigui sempre en dijous, és aquesta:

«He ahí mi última Crónica Peruana 2024, sobre el viaje que voy realizando en Perú, desde el pasado 13 de marzo (hasta que me boten... o me canse...) Si, en lugar del catalán, prefieres utilizar el español (de Castilla «googlelizado»), basta con que pulses en «los tres puntitos de arriba» a la derecha, y luego «tradueix»). Gracias por interesarte... Un fuerte abrazo!»

Així ho faig, pensant que n’ha de facilitar la lectura i la comprensió en àmbits més extensos que els Països Catalans.

Mapa d'indrets del Perú
declarats Patrimoni de la Humanitat

Aquest diumenge, l’aprofitam, en Kiko i jo, per fer una llarga caminada. En principi, amb ganes d’arribar fins al Refugi de Vida Silvestre Pantanos de Villa, que tenim ben a prop, com aquell qui diu a quatre passes.

És una àrea protegida d'aiguamolls situada al districte de Chorrillos, dins la ciutat de Lima, amb una extensió de 263,27 hectàrees.

En Kiko, expert gestor d’àrees humides, com l’Albúfera Medio Mundo, en coneix bé l’estat en què es troben, el contengut, les lluites duites a terme per al tractament més adequat, etc.

Quan m’indica, emperò, que entram dins una zona anomenada La Encantada, on s’aixeca l’escola «La Casa de Cartón» que hi creen els bons amics Mariano Moragues i Susana de Vivanco a la dècada dels anys 70 del segle passat, li dic que em fa molta d’il·lusió visitar-la. Si més no, per fer-m’hi alguna fotografia, ja que en bon diumenge el més probable és que romangui tancada.

Cil Buele, a l'entrada del col·legi
"La Casa de Cartón"

Així és. Amb les portes tancades, mir de deixar constància visual de la nostra presència en un indret que ja visit temps enrere amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta. I que ens duu molts de records de vivències experimentades en l’àmbit de l’ensenyament al Perú...

Seguim caminant cap a la riba de l’oceà Pacífic. De manera que, en un moment donat, propòs a Kiko d’aturar-nos a prendre alguna beguda refrescant. No se m’acut altra cosa que proposar de prendre el meu primer «Pisco Sour» a Chorrillos.

Duim fetes més de 10.100 passes. Som al migdia. Fa un sol que crema a les totes. I ens cau la mar de bé asseure’ns a la taula d’un establiment que manté l’aparença de ben agradós.

Després de contemplar plantes i flors tan belles i espectaculars com el «Pico de loro», o l’«ibiscus marino» de dos colors també anomenat «Maijo», o d’assaborir la «papa amarilla que sabe a yema de huevo», aquest «Pisco Sour Toronte» resulta una veritable delícia.

Més encara quan, en un moment com aquest, no em puc estar de recordar que som al dia 5 de maig:

«Setanta-quatre anys faria
qui fou la meva germana.
Amb el nom de Mariana
la record molt avui dia.

En bon Dia de la Mare,
li deman que ens acompanyi
i que sempre molt s’afanyi
a portar-nos son empara.

Des d’allà on roman ara
al costat del seu espòs,
que gaudeixin del repòs
per a sempre, cara a cara».

El meu tercer dia d’estada a Chorrillos, Lima, coincideix amb un dilluns del mes de maig de 2024, quan falta exactament una setmana per emprendre «el viatge de la meva vida» cap al sud del Perú.

Agència de viatges que em prepara ruta pel sud del Perú

Em faig present, juntament amb la bona amiga macianera, na Bel Duran Fons, fins a les oficines de l’agència de viatges «Peruvian Travel» situada a l’avinguda Larco del districte de Miraflores.

Hi acudim en «taxi con aplicativo», que passa a recollir-nos a la casa situada al carrer Rodas, a los Cedros de Villa, on vivim. Ens hi duu per 4 €.

Em torn a trobar amb les amables oficinistes, Lidia i Ana, que ens atenen la mar de bé. Hi vaig amb dos objectius: el primer, pagar la segona part del cost del viatge que tenc programat de realitzar, juntament amb la meva fillola piurana, na Zully Socorro Moreno Romero, cap al sud del Perú; i, de l’altra, veure la possibilitat de fer-hi una petita modificació que ens pugui portar fins a Copacabana, Bolívia, des de la ciutat peruana de Puno.

Lídia em diu que no hi ha cap problema. Només que hi hauré d’afegir, pel canvi, uns 200€, entre tots dos passatgers. Trob que s’ho paga fer-ho.

La idea que em mou a arribar fins a Copacabana és doble: recordar-hi l’anada que hi feim l’any 2010, na Bel Rosselló, na Malena Garcés i na Lupe Suárez. I, també, procurar-me el segell aduaner que em permeti de perllongar la meva estada al Perú, més enllà dels tres mesos que em corresponen per la meva condició de turista.

Em fan molta d’il·lusió totes dues coses.

També passam per una de les oficines del BBVA que trob per l’avinguda Larco. A veure si em poden explicar per què, com fan sempre dia 5 de cada mes, aquest mes de maig no m’han retirat les despeses fetes amb la targeta visa... La resposta, no em sorprèn: des del BBVA peruà no poden fer cap gestió que tengui a veure amb el BBVA de Mallorca...

Esperaré, idò, a veure què passa dia 5 de juny!

De retorn a la casa de na Bel i en Kiko, amb el taxi passam per davant d’una altra huaca... En arribar-hi, hi trobam tota la família: Kiko, el pare; Joan i Enrique, els dos fills; i la companya de Joan... dinam plegats tots sis, d’unes bones mongetes amb arròs blanc. M’encanten!

El quart dia d’estada meva a Chorrillo, amb Kiko anam a visitar el Museo Amano, museu tèxtil precolombí https://www.museoamano.org , situat al districte limeny de Miraflores, al carrer Retiro 160.

Cil Buele, davant la façana del Museu AMANO

Tot i que ja és la 10ª vegada que vénc a Lima, aquesta és la primera que sent a parlar-ne, d’aquest museu tèxtil. No en sabia res de res, d’ell. Me n’assabenten na Bel i en Kiko. Aquest m’hi acompanya, mentre na Bel queda a casa a completar-hi les feines domèstiques.

Qued summament impressionat, només de veure-hi les nombroses i diverses caleixeres que la guia ens obre i mostra i explica de manera força entusiasta, totes plenes de teixits tan antics que ultrapassen l’època dels inques.

Tela del Museu AMANO

Hi veig peces que es remunten a més de 4.000 anys enrere. No puc fer-me a la idea que s’hagin arribat a consevar en tan bon estat uns teixits de tanta antiguitat i anys d’existència. Segons ens conta la guia, aquest museu tèxtil precolombí és una de les institucions més antigues del Perú dedicades a protegir el patrimoni tèxtil del país. 

Peça ceràmica del Museu AMANO

L’inauguren el mes d’agost de 1964 (10 anys abans que jo posi peu fiter en terres peruanes per primera vegada en ma vida), i ofereix una de les col·leccions més completes de tèxtils precolombins, que abasta cultures com Chavín (1.200aC - 400aC), Paracas (700aC - 200dC), Moche (II-VIIdC), Nazca (I-VIIdC), Wari (VII-XIII), Lambayeque (VIII-XIV), Chimu (XII-XV) i Inca (XII-XV).

Peça artística del Museu AMANO

Em deman si no seria interessant mirar de trobar i d’introduir-hi algun vestigi de la cultura Caral (3.000aC - 1.800aC) Una civilització que, quatre anys enrere, tenc oportunitat de veure de prop, a l’àrea norcentral que comprèn les valls costaneres del riu Santa fins al Chillón, els «callejones andinos» de Huaylas i Conchucos i l’altiplà de Junín, amb les capçaleres dels rius amazònics Huallaga, Marañón i Ucayali.

Quatre anys enrere, l’any 2020, tenc oportunitat de recórrer la vall del Supe, ubicat a Barranca, al nord de Lima, on a una quarantena de quilòmetres de l’oceà Pacífic, terra endins, s’identifiquen més de dues dotzenes d’assentaments d’aquesta civilització que despunta sobretot a la Ciudad Sagrada de Caral, on hi arrib aleshores...

Acab la jornada d’avui completant el pagament del viatge que feim comptes de realitzar pel sud del país juntament amb la meva fillola piurana, na Zully Socorro.

Tenim programades 19 jornades, que comencen el tretze de maig i acaben el darrer dia del mateix mes, amb allotjaments a cadascun dels indrets on ens ha de portar «Peruvian Travels», l’agència de viatges on hem estat atesos per na Lídia i n’Ana:

1r dia allotjament a PARACAS
2n dia allotjament a ICA
3r dia allotjament a NAZCA
4t dia pernoctació en autobús
5è dia allotjament a  AREQUIPA
6è dia allotjament a  AREQUIPA
7è dia allotjament a   CHIVAY
8è dia allotjament a PUNO
9è dia allotjament a PUNO
10è dia a COPACABANA, allotjament a PUNO
11è dia allotjament a  PUNO
12è dia allotjament a CUSCO
13è dia allotjament a CUSCO
14è dia allotjament a AGUAS CALIENTES
15è dia allotjament a CUSCO
16è dia allotjament a CUSCO
17è dia allotjament a CUSCO
18è dia allotjament a CUSCO
19è dia allotjament a (Los Olivos)
Primer de juny a Lima...

És dimecres, el darrer dia sencer que faig comptes de passar a ca na Bel i en Kiko, al districte limeny de Chorrillos, dins el barri Los Cedros de Villa, on em trob i em sent la mar de ben tractat, per ells dos i pels seus dos fills, n’Enrique i en Joan.

Restes arqueològiques a prop de Lurín

Em recomanen de retre visita a Pachacamac. Cosa que m’encanta fer, atès que l’única vegada que hi accedesc ja fa molts d’anys, acompanyat per la bona amiga Germana de la Caritat, na Magdalena Salleras. Seria l’any 1981, juntament amb Paco Suárez i Malena Garcés, Miquel Barceló i Aina Salom.

En aquesta ocasió, l’any 2024, hi anam en «taxi con aplicativo» que paguen els fills de la família. En arribar-hi, aconseguim els bitllets d’entrada: dos normals i dos per a vells. Total, 13,75€.

Kiko, a l'entrada del Temple del Sol, a Pachacamac

En bon darrer dia d’estada meva a Los Cedros de Villa, districte limeny de Miraflores, m’arriba una comunicació manacorina  des del país veïnat, Bolívia. La bona amiga Carme Gomila, fent part d’una delegació del Fons Mallorquí de Solidaritat, es fa present a La Paz. N’estic ben content i ens comunicam via whatsapp.

Família CARAVEDO DURAN, al domicili de Chorrillos

Des que torn a fer-me present a la casa que na Pamela, els seus fills i les dues padrines d’aquests ocupen al districte limeny de Los Olivos, ja són mitja dotzena les nits que m’hi pas en aquest altre indret limeny, molt ben acollit per tots els membres que componen aquest nucli familiar.

Tres dies de descans, abans d’emprendre el llarg trajecte cap al sud del Perú, recorrent els indrets més emblemàtics i més visitats per turistes estrangers, si Déu vol i Maria i sant Josep hi consent...