Viatge del papa Lleó a Espanya (04): bassó i nucli central dels seus discursos a les illes Canàries

    En bon divendres 12 de juny s'acaba el viatge papal de Lleó XIV a l'Estat espanyol. L'inicia a Madrid sis dies abans, el continua a Catalunya i el finalitza a les illes Canàries.
    M'hagués agradat ben molt seguir-ne les passes dia a dia pels mitjans comunicatius convencionals. Per un motiu o un altre no m'ha estat possible. Només vaig poder seguir els inicis del primer dia i el final de la darrera jornada.
    Me n'he pogut fer una idea "a posteriori". Sobretot, comptant amb aquesta eina tan meravellosa que ens està oferint resposta a tot quant li demanam, l'IA.
    Com he fet amb Catalunya, també ho faig amb les illes Canàries, amb la mateixa pregunta formulada:
     "Sobre el bassó i nucli central dels discursos que ha fet el papa Lleó XIV durant els seus dos dies d'estada a les illes Canàries, què me'n pots dir en dues pàgines?"

    La resposta m'arriba en pocs segons. I la compartesc en aquest blog, amb qui tengui ganes de veure-ho:
    "La històrica visita del papa Lleó XIV a les illes Canàries —la primera d'un pontífex a l'arxipèlag— ha deixat una profunda empremta social i eclesial. Durant la seva estada de dos dies (l'11 i 12 de juny de 2026), el cap de l'Església Catòlica ha articulat un missatge d'una gran contundència moral i humanitària.
​    El fil conductor i nucli central de tots els seus discursos ha estat la crisi migratòria atlàntica, abordada des de la dignitat humana, la denúncia de la indiferència i la crida a la responsabilitat compartida.
    Desglossant l'eix conceptual dels seus parlaments:

1. La dignitat humana més enllà de les fronteres
    ​Lleó XIV ha volgut despullar la tragèdia de les fredes xifres estadístiques per centrar-se en el valor intrínsec de cada vida. En les seves trobades amb els nouvinguts i voluntaris (com al centre «Las Raíces» a Tenerife o al port d'Arguineguín a Gran Canària), el Papa ha deixat clar que la immigració no és un debat burocràtic.
    ​"La dignitat humana no té passaport": 
    Ha estat una de les frases més cèlebres del viatge. El pontífex ha recordat que cap persona perd el seu valor pel fet de creuar una frontera.
​    Identitat enfront d'expedients: 
    Ha insistit directament als migrants que «no són números ni expedients, sinó persones», recordant que la història jutjarà la humanitat actual en funció de si es protegeix la vida o es cedeix a la desídia.

​2. La denúncia dels "monstres" del mar i la indiferència d'Europa
    ​Utilitzant una potent retòrica conceptual i simbòlica davant de l'oceà Atlàntic, Lleó XIV ha assenyalat amb contundència els culpables col·lectius d'aquest drama humanitari.
​    Els monstres reals de l'oceà: 
    Evocant figures bíbliques, ha afirmat que els veritables perills de les aigües Canàries són les màfies que trafiquen amb la desesperació, els tractants que esclavitzen dones i nens, i la indiferència d'aquells que giren la mirada.
​    Cementiris sense làpides: 
    En un missatge directe a la consciència europea, ha llançat una advertència rotunda: «Europa no pot acostumar-se a que el Mediterrani i l'Atlàntic siguin cementiris sense làpides». Ha exigit a la comunitat internacional i als països d'origen i trànsit una cooperació real per crear condicions de pau, justícia i desenvolupament que evitin que la gent hagi de fugir.

​3. Una crida a l'acció de l'Església i la societat local
​    Més enllà de la denúncia política, el Papa ha llançat deures concrets a la comunitat cristiana i a les autoritats locals, lloant alhora el gran cor de les illes.
​    L'imperatiu de l'acollida: Davant les comunitats pastorals a la Catedral de Santa Anna, ha recordat que per als cristians l'acollida no pot ser «una tasca secundària o delegada només als voluntaris». Ha demanat que l'Església es mantingui a prop d'aquests molls on es rescaten vides.
​    "Tots som migrants": 
    En l'àmbit espiritual, ha lligat la condició de migrant amb la naturalesa mateixa de l'ésser humà, afirmant que, en certa manera, tots som peregrins en camí cap a una pàtria celestial, i que ens hem d'ajudar a fer d'aquesta travessia terrenal un lloc més humà per a tothom.
    ​El gest simbòlic del viatge: 
    Més enllà de les paraules, el cor d'aquesta estada s'ha sintetitzat en el moment en què el Papa ha llançat una corona de flors al mar al port d'Arguineguín en memòria dels milers de morts en la ruta canària, i ha beneït una creu blava construïda amb la fusta d'un cayuco rescatat. Amb això, ha refermat el mandat del "Pescador d'homes" en un context literal, dolorós i urgent. 

Institucions de la Unió Europea
    El retret i la crida a l'acció cap a les institucions de la Unió Europea i els governs del continent han estat, precisament, els punts més punyents i polítics de les al·locucions de Lleó XIV. El Papa no s'ha limitat a demanar caritat, sinó que ha exigit de manera explícita un canvi estructural en les polítiques del vell continent.
    ​El Pontífex ha estructurat el deure d'Europa en quatre grans blocs o línies d'acció:

​1. Superar la "gestió numèrica" i el bloqueig de fronteres
​    El Papa ha criticat durament la visió exclusivament securitària i burocràtica que predomina en els debats europeus. Ha afirmat amb rotunditat: ​«No n'hi ha prou amb gestionar arribades, distribuir xifres, reforçar fronteres o lamentar les morts quan ja han passat».
    ​Amb aquestes paraules, ha retret a Europa que centri els seus esforços a "contenir" i externalitzar el control fronterer en lloc d'afrontar la realitat des d'una perspectiva humanitària integral.

​2. Creació de vies legals i segures
​    Lleó XIV ha demanat que els estats europeus assumeixin la responsabilitat d'obrir canals d'arribada regulats que evitin que la gent hagi de posar la seva vida en mans de les màfies. Ha insistit que per protegir la dignitat humana cal oferir alternatives reals perquè ningú s'hagi de llançar a l'oceà, evitant així que el Mediterrani i l'Atlàntic esdevinguin els "cementiris sense làpides" que ell mateix va denunciar.

​3. El dret a "no haver de migrar" (Corresponsabilitat en el desenvolupament)
​    Aquest ha estat un dels seus arguments més profunds. Ha recordat a Europa que el seu deure no comença quan les barques arriben a les costes de les Canàries, sinó molt abans.     Ha explicat que, si bé existeix el dret a buscar refugi, també ha d'existir el dret a romandre a la pròpia llar amb dignitat. 
    Per això, ha exigit a Europa un compromís real i sense condicions geopolítiques amb el desenvolupament econòmic, la justícia i la pau en els països d'origen de l'Àfrica Occidental per evitar l'èxode forçat.

​4. Cohesió i solidaritat compartida (Evitar el pes en regions perifèriques)
    ​De manera implícita —però molt clara en fer el seu discurs a Arguineguín i Tenerife— el Papa ha llançat un missatge de solidaritat intereuropea. 
    La responsabilitat d'acollir i integrar no pot recaure exclusivament sobre les comunitats locals, els voluntaris o els territoris frontera (com les Canàries o Lampedusa) per motius de proximitat geogràfica. 
    Europa ha d'actuar com un bloc unitari on l'acollida estigui coordinada i distribuïda de manera justa.
    ​En definitiva, per al Papa, Europa s'hi juga el seu propi teixit moral: ha advertit que tard o d'hora la història jutjarà el continent i se sabrà si va saber custodiar la humanitat o si va deixar que la indiferència parlés per ella. 

Viatge del papa Lleó a Espanya (03): bassó i nucli central dels seus discursos a Catalunya

     Malauradament, per un motiu o un altre, no he pogut fer un seguiment acurat de la visita papal de Lleó XIV a Catalunya. Tot i que en tenia moltes de ganes, perquè tenia la sensació que havia de ser una viatge "històric". D'aquells que deixen empremtes inoblidables.
    Un cop fet el viatge, completant-ne la gira mentre vola cap a les illes Canàries, gràcies a l'aportació valuosíssima que puc recaptar en demanar informació a l'eina informàtica més increïble d'aquesta era digital en què ens trobam avui dia, l'IA, puc obtenir una resposta més que satisfactòria a la pregunta que hi formul, idèntica a l'adreçada amb  motiu de la visita papal a Madrid:
    "Sobre el bassó i nucli central dels discursos que ha fet el papa Lleó XIV durant els seus dos dies d'estada a Catalunya, què me'n pots dir en dues pàgines?"
    Al cap de molt pocs segons me n'arriba la resposta més que clarificadora:

    "La recent estada de dos dies del papa Lleó XIV a Catalunya (el 9 i 10 de juny de 2026) ha deixat un llegat discursiu intens. El pontífex ha sabut moure’s amb habilitat i equilibri, esquivant els conflictes polítics territorials i centrant el seu missatge en la dimensió social, la reconciliació i la unitat espiritual.
    ​A continuació, analitza el nucli central i el rerafons dels seus discursos, estructurat de manera que sintetitza l'essència d'aquest històric viatge.

​1. El fil conductor: La unitat i la concòrdia sense arestes polítiques

​    El gran repte de Lleó XIV a Catalunya era gestionar la complexitat identitària i lingüística sense relliscar en el debat polític entre Catalunya i Espanya. El pontífex ha resolt aquesta tensió articulant un discurs basat en la cohesió, el diàleg i el respecte mutu.
    ​Constructors d'unitat: En les seves primeres intervencions, fent un gest molt celebrat en llançar missatges directament en català, va interpel·lar la ciutadania recordant-los: «Tenieu la vocació i la responsabilitat de convertir-vos en constructors d'unitat».
    ​La Sagrada Família com a símbol de comunió: Durant l'acte central de la seva visita —la missa solemne i la històrica inauguració de la Torre de Jesucrist a la basílica d'Antoni Gaudí—, el Papa va definir el temple com un «signe d'unitat i de concòrdia». En lloc d'entrar en dinàmiques de confrontació, va utilitzar un llenguatge orientat a la comunió, descrivint Catalunya com un espai de trobada i acollida que s'eleva unit cap a Déu.

​2. La dimensió social i les segones oportunitats (Brians 1)

    ​Un dels punts més trencadors i emotius de la seva estada va ser la visita al centre penitenciari Brians 1, la primera vegada que un pontífex visitava una presó a l'Estat espanyol. Aquí, el discurs de Lleó XIV es va despullar de qualsevol formalisme per centrar-se en la dignitat humana radical.
    ​La identitat més enllà dels errors: Davant dels reclusos (amb un focus especial en les dones internes), el Papa va pronunciar una de les frases més potents del seu viatge: «Els errors de la vida no determinen la identitat d'una persona».
    ​L'esperança del futur: Recolzant-se en Sant Agustí, va recordar que el passat no té el poder de condemnar el futur i va exhortar la societat a creure en la reinserció, afirmant que l'ésser humà creix precisament quan manté la capacitat d'esmenar-se, convertir-se i reconciliar-se.

​3. L'arrelament espiritual i la picada d'ullet a Montserrat

​    La visita a l'Abadia de Montserrat, coincidint amb els actes del mil·lenari del monestir, va servir perquè el Papa connectés directament amb la fibra espiritual i cultural catalana.
    ​Vila i devoció: El Papa va sorprendre tothom revelant la seva vinculació personal amb la "Moreneta", a qui ja tenia devoció des dels seus anys com a rector a Trujillo (Perú).
    ​La llicència poètica del Virolai: L'anècdota del viatge, i un gran gest de diplomàcia pastoral, va ser quan va cloure el seu discurs modificant un vers de l'himne montserratí per incloure tothom en el missatge de pau, cantant/recitant: «Dels catalans sempre sereu la Princesa, dels espanyols i de tot el món l'amor».
    ​Desarmar el cor: Més enllà dels gestos, el nucli del seu missatge a Montserrat va ser una crida a "deposar les cuirasses i les armadures" amb les quals protegim les nostres ferides, convidant els fidels a renunciar a les paraules feridores, les calúmnies i els judicis immediats.

​    En resum: 
    El bassó dels discursos de Lleó XIV a Catalunya no ha estat teològicament abstracte ni políticament partidista. Ha estat una crida pragmàtica i evangèlica a la concòrdia civil, a la humanització de les perifèries (com les presons) i al reconeixement de la fe com un motor d'acollida i fraternitat universal des de la pròpia identitat local. 

    L’ús del català per part del papa Lleó XIV durant la seva visita de dos dies ha estat un dels elements més comentats, estudiats i amb més càrrega simbòlica de tota la seva estada. No es va tractar d'un simple gest de cortesia protocol·lària, sinó d'una estratègia pastoral i diplomàtica plenament conscient.
    ​A continuació, analitza l'abast, el significat i l'impacte de la llengua catalana en els discursos del pontífex.

​1. Més enllà del protocol: El català com a llengua vehicular de proximitat

    ​Des del moment en què va trepitjar terra catalana, Lleó XIV va deixar clar que el català no seria una anècdota reservada per a les salutacions inicials. El pontífex va emprar la llengua pròpia del país per articular idees clau i missatges de fons, demostrant una preparació minuciosa i una voluntat expressa d'arribar al cor de la ciutadania.
    ​Discursos bilingües combinats: L'estructura habitual dels seus parlaments va combinar el castellà (la seva llengua materna, en la qual improvisava amb més naturalitat) amb llargs blocs de lectura en un català acurat. Aquesta alternança no es feia a l'atzar; els fragments en català solien coincidir amb els missatges de més calat social i identitari.
    ​Una fonètica treballada: Els cronistes vaticanistes van destacar que la pronúncia del Papa era notablement clara, fruit d'un assaig previ conscient. Aquest esforç va ser rebut pels fidels i per les institucions com una mostra de màxim respecte cap a la cultura i la identitat del poble acollidor.

​2. La dimensió pastoral: Parlar "la llengua del cor"

​    En la tradició de l'Església catòlica, especialment impulsada des del Concili Vaticà II, hi ha el principi d'evangelitzar en la llengua pròpia de cada territori. Lleó XIV va aplicar aquest principi com una eina d'acostament i d'empatia emocional.
    ​La crida a la concòrdia: Va ser precisament en català quan el Papa va pronunciar les frases que convidaven a superar les divisions, com la cèlebre crida a ser "constructors d'unitat". En triar el català per a aquestes paraules, el pontífex s'assegurava que el missatge no s'interpretés com una imposició exterior, sinó com una reflexió nascuda des de dins de la mateixa realitat del país.
    ​Connexió emocional a Montserrat: A l'Abadia de Montserrat, la llar espiritual de Catalunya, l'ús del català va assolir la seva màxima expressió. En parlar de la devoció a la "Moreneta" i, sobretot, en atrevir-se a recitar i adaptar el Virolai, el Papa va tocar la fibra més sensible de l'auditori. S'adaptava així a una litúrgia i a una tradició que estan íntimament lligades a l'idioma.

​3. La lectura política: Reconeixement, equilibri i neutralitat

    ​En un context polític complex com el català, cada paraula i cada llengua utilitzada s'examina amb lupa. Lleó XIV va fer servir el català com un bàlsam diplomàtic per mantenir un equilibri perfecte:
    ​Normalització i reconeixement: El fet que el cap de l'Església catòlica utilitzi el català de manera natural en grans solemnitats (com la missa a la Sagrada Família, transmesa a tot el món) suposa un reconeixement internacional implícit de la personalitat cultural de Catalunya. Això va complaure profundament les autoritats civils catalanes.
    ​L'equilibri de la balança: Al mateix temps, el fet d'intercalar el castellà i de modificar el Virolai per incloure explícitament "els espanyols" en l'amor de la Verge va ser el contrapès perfecte. Amb aquest ball de llengües i conceptes, el Papa va deixar clar que el seu ús del català era un acte d'abraçada cultural i pastoral, mai un posicionament polític a favor de les tesis independentistes. Va desarmar qualsevol possible crítica d'ambdós costats.

​En conclusió: 
    L'ús del català per part de Lleó XIV ha estat el vehicle perfecte per a la seva "diplomàcia dels gestos". Li va permetre connectar amb el poble català des de la seva pròpia identitat, transmetre un missatge de pau evangèlica sense intermediaris i, alhora, mantenir la neutralitat política gràcies a un discurs d'inclusió absolut."

Viatge del papa Lleó a Espanya (02): bassó i nucli central dels seus discursos a Madrid

    Mentre el papa Lleó XIV es prepara per volar cap a Barcelona, se m'ocorre de demanar a l'IA: "Sobre el bassó i nucli central dels discursos que ha fet el papa Lleó XIV durant els seus tres dies d'estada a la capital d'Espanya, Madrid, què me'n pots dir, en dues pàgines?"

    Millor resposta, impossible: "El bassó de l'estada de Lleó XIV a Madrid es pot resumir en una idea-força que ell mateix va expressar a l'Almudena: la necessitat de desmuntar les trinxeres ideològiques per poder mirar el rostre de l'altre.
    ​Tant si parlava als polítics al Congrés, als joves al carrer, als empresaris o als necessitats de Càritas, el Papa ha deixat a Madrid un full de ruta clar: la pau i la convivència no són l'absència de conflicte, sinó el resultat d'un esforç actiu, humil i perseverant per construir ponts on altres s'obstinen a aixecar barreres."

I s'hi explana abundosament:

    El viatge apostòlic del papa Lleó XIV a Madrid (del 6 al 9 de juny de 2026), que obre la seva primera gira oficial per Espanya, s'ha caracteritzat per un marcat caràcter pastoral, social i de profund calat institucional. 
    Com a primer pontífex nord-americà i agustí (l'antic cardenal Robert Francis Prevost), escollit el maig de 2025, Lleó XIV ha consolidat a la capital espanyola les línies mestres del seu pontificat: la cultura de l'encontre, l'atenció als marges socials i la necessitat d'enderrocar els murs de la polarització ideològica.
    ​A continuació, es desgrana el nucli central i el bassó dels discursos i missatges que el Sant Pare ha llançat durant aquests tres dies intensos a Madrid.

​1. El nucli institucional: El diàleg i la fi de la polarització

    ​Un dels moments més històrics de la visita va ser el discurs davant les Corts Generals, en una sessió conjunta del Congrés dels Diputats i el Senat. Davant l'arc polític de l'Estat, Lleó XIV va articular un missatge centrat en la responsabilitat ètica de la política.
    ​Destruir murs i bastir ponts: En un context de forta fragmentació, el Papa va fer una crida directa a superar la crispació social. Va demanar als legisladors que prioritzessin el "bé comú" per sobre dels interessos partidistes.
    ​La cultura de l'encontre: Va insistir que la política ha de ser una eina de mediació i diàleg, no de confrontació, posant l'accent en el fet que una societat madura es mesura per la seva capacitat d'escoltar el qui pensa diferent.
    ​La dignitat humana com a brúixola: Va recordar que qualsevol llei o acció de govern ha de tenir com a eix central indiscutible la protecció dels més vulnerables i els drets fonamentals de la persona.

​2. L'eix social: L'Església als "marges"

​    Fidel a la continuïtat del llegat de Francesc però amb el seu propi segell agustinià —focalitzat en la noció de comunitat—, el Papa va voler que el seu primer acte significatiu a Madrid fos de caràcter purament social, visitant el centre CEDIA 24 Horas de Càritas.
    ​La denúncia de la indiferència: En els seus discursos d'àmbit social, Lleó XIV va alertar contra "l'anestèsia moral" de les societats benestants occidentals davant del sensellarisme, la pobresa i l'exclusió.
    ​Teixir xarxes humanes: En l'acte Tejer Redes celebrat al Movistar Arena amb representants del món de la cultura i l'empresa, va demanar una economia més humana i solidària. Va exhortar els líders econòmics a no veure les persones com a mers actius de consum, sinó com a membres d'una "única família humana".

​3. El missatge a la comunitat eclesial: Unitat i obertura

​    En les seves trobades amb els bisbes espanyols (a la seu de la CEE) i en el multitudinari encontre a la Catedral de l'Almudena i l'Estadi Santiago Bernabéu (davant de 80,000 persones), el Papa va fixar el rumb de la missió de l'Església a Espanya.

    ​Una Església desarmada i acollidora: Repercutint les paraules que ja va pronunciar en ser elegit pontífex, va demanar una presència catòlica que ofereixi una "pau desarmada i desarmant". Va instar els catòlics a no tancar-se en posicions defensives o nostàlgiques davant la secularització, sinó a sortir a oferir consol.
    ​"Alzad la mirada": Prenent el lema oficial de la visita, va demanar als joves (durant la vigília de la Plaza de Lima) i a tota la comunitat diocesana que ampliessin els horitzons espirituals, fugissin del desànim i fossin "llevat d'unitat i fraternitat" enmig de la societat espanyola.
    ​Elogi a la corresponsabilitat: El viatge ha reafirmat un fort agraïment a les bases de l'Església. En el seu comiat a l'IFEMA davant de més de 12,000 voluntaris, va subratllar que el rostre real de l'Església és el del servei discret i gratuït.

​Síntesi del missatge transversal:

​El bassó de l'estada de Lleó XIV a Madrid es pot resumir en una idea-força que ell mateix va expressar a l'Almudena: la necessitat de desmuntar les trinxeres ideològiques per poder mirar el rostre de l'altre.

​Tant si parlava als polítics al Congrés, als joves al carrer, als empresaris o als necessitats de Càritas, el Papa ha deixat a Madrid un full de ruta clar: la pau i la convivència no són l'absència de conflicte, sinó el resultat d'un esforç actiu, humil i perseverant per construir ponts on altres s'obstinen a aixecar barreres.

Per si encara hi ha qualcú que considera nefasta una eina tecnològica tan nova com aquesta! 

Per treure's el capell davant d'IA!

Viatge del papa Lleó XIV a Espanya (01): el gra i la palla

    Ja veien els nostres avantpassats mallorquins que damunt l'era de l'illa mediterrània ocupava molt més espai la palla que el gra. 
    El mateix passa avui dia damunt l'era de la intercomunicació digital arreu del planeta en ple segle XXI. 
    També en aquest cas pel que fa als viatges papals de Lleó XIV, la palla ocupa molt més espai que el gra. 
    La seva condició de cap d'Estat del Vaticà surt difosa molt més extensament que no la seva personalitat cristiana, seguidora de Jesús de Natzaret, anunciadora de l'Evangeli. De pensament i de sentiment, de paraula i d'obra, amb tota casta de gestos significatius que mirin de mostrar-ne la fidelitat màxima possible.
    El món comunicatiu d'avui dia es complau molt més amb  l'espectacularitat d'unes imatges colorides, que causin impacte i reflecteixin detalladament rostres i comportaments de personatges marcats per la fama: autoritats polítiques, militars, governamentals, religioses, que no en els missatges concrets, els gestos significatius, les actuacions carregades de sentit d'un "servent dels servents de Déu" com acostumen a autoqualificar-se els papes.
    En veient-ne les imatges primeres, mir de situar-me dins la pell d'un exmissioner al Perú que s'està exercint avui dia com a papa, present avui dia al Palau reial dels reis d'Espanya. 
    Quins sentiments deuen embargar-li el cor i el pensament? Què en deu pensar de tot plegat? Com ho deu veure i viure internament? En sortir del cotxe luxós amb matrícula SCV? Al centre d'una parafarnàlia tan espectacular? Amb canonades incloses barrejant trons i músiques de l'himne vaticà "Roma alma parents" i la Marxa reial espanyola? Amb la revista passada a la Guàrdia reial, al Batalló d'honors, a la Guàrdia a cavall, a a Bateria d'Escolta reial? Durant les salutacions a la delegació espanyola? En l'entrada triomfal per l'escalinata del palau amb la família reial fins a la sala Gasparini?
    La meva impressió primera és que m'han mostrat moltíssima més palla que gra. I jo, com molts d'altres ciutadans creients catòlics, m'estim molt més el gra que la palla.
    No em puc estar de dir i manifestar públicament que, més que un viatge apostòlic - d'apòstols que acabaren martiritzats - em sembla un viatge diplomàtic, com la d'aquells personatges que diuen "mira'm i no em tocs".

Primera encíclica del papa Lleó XIV: quart comentari/resum molt personal (04)

     El capítol segon d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV comença reiterant que la Doctrina Social de l’Església catòlica és «una realitat viva, en diàleg amb la història, les cultures i les ciències, alhora que conserva un nucli de veritat que no declina».
    Apareix mostrant les dues cares d’una moneda molt preuada i valuosa, intentant com a bon científic que arribi a caure de cantell, un cop tirada enlaire si s'hi escau.
    En aquest sentit valora la Doctrina Social com una forma de saviesa amb capacitat d’orientar avui dia la vida personal i social dels creients catòlics.
    Vol entretenir-se una estona en quatre principis fonamentals que considera que poden ajudar a fer una lectura correcta dels «assumptes nous» del nostre temps, a la llum de la dignitat fonamental de la persona humana en temps d’IA (Intel·ligència Artificial): 
    1) el bé comú, 2) la destinació universal dels béns de la terra, 3) la subsidiarietat i 4) la justícia social.
    Es manifesta convençut que la relació harmoniosa entre tots quatre principis fonamentals requereix que sien analitzats de manera conjunta (núm. 46).
    Amb aquestes reflexions vol ajudar sobretot els fidels laics, dones i homes de bona voluntat a redescobrir la tasca pròpia de fer present l’amor de Déu en la vida quotidiana (relacions familiars, laborals i de participació social). 
    També vol engrescar acadèmies i universitats a revitalitzar els quatre principis esmentats, per tal que els reconsiderin de tal manera que arribin a adaptar-se més adequadament als nostres temps i esdevenguin eficaços enmig d’una revolució digital tan implantada pertot arreu.

    Quant als fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica, el papa Lleó XIV hi assenyala el primer com a bàsic: «el ser humà esdevé imatge d’un Déu trinitari», comunió de tres persones, que es mostra concretament en Jesucrist, el Verb fet carn. 
    Conclou que tant l’anunci com l’experiència cristiana han de tendir a generar en el món d’avui conseqüències socials, atès que cada persona entra en una història de comunió amb Déu, amb la resta dels humans i amb la creació.

    Segonament. Considera el papa peruanitzat que cal romandre atents i vigilar per evitar que, amb una consciència creixent de la dignitat humana igual per a tots els essers humans, superior a les coses, amb drets i deures universals inviolables, no ens enlluernem davant la pressió d’ideologies noves o d’interessos determinats que tenen i exerceixen un poder extraordinari  avui dia.
    Mai per mai, adverteix el papa Lleó XIV, cap persona humana no «pot quedar reduïda a un mitjà per obtenir resultats o a un recurs per esser emprat i explotat». Hi ha drets que corresponen a tothom pel fet de ser persona: «Cap poder humà no els pot negar legítimament ni limitar-los arbitràriament» (51).
    Ho concreta en la «dignitat moral», la manera com la persona orienta les seves decisions i actuacions pròpies;  la «dignitat social», les condicions de vida i el respecte concret per part de la societat; la «dignitat existencial», la manera com la persona es percep a ella mateixa.
    Però n'hi remarca una quarta que considera la més rellevant: la «dignitat ontològica», aquella que pertany a qualsevol esser humà pel simple fet d’existir, d’haver estat creat i estimat per Déu.
    D’acord amb el papa, «la dignitat fonamental de cada persona no s’adquireix, no s’ha de guanyar ni necessita esser demostrada». A cada persona correspon una dignitat infinita,  més enllà de qualsevol circumstància, estat o situació en què es trobi.

    La tercera part d’aquest tractat sobre els fonaments de la Doctrina Social de l’Església catòlica aterra finalment en «el valor altíssim dels drets humans».
    Reconeix el papa Lleó XIV que la Declaració Universal dels Drets Humans proclamada per Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 continua essent avui dia una de les expressions més grans de la consciència humana.
    En la perspectiva cristiana, no són cap afegit extern a la persona sinó una traducció històrica de la seva dignitat intrínseca.
    Els drets humans són inviolables, són universals i comporten conseqüències pràctiques com també efectes jurídics. 
    Assenyalant-ne el primer, el dret a la vida, com a cap de l’Església catòlica «jutja greument il·lícites» les pràctiques de l’avortament provocat, l’assassinat d’innocents i l’eutanàsia.
    Seguidament critica dos riscs actuals particularment greus: 
    1) Que el progrés tecnológic contribuesqui a incrementar violacions de la dignitat humana, de manera més o manco dissimulada o més que evidentment, tot i  la munió de declaracions purament formals;
    2) Que hom renunciï a «cercar els fonaments més sòlids de les nostres opcions i les nostres lleis», per no voler reconèixer el fonament de la universalitat dels drets humans.
    Juntament amb el papa Francesc recorda que quan la raó humana es deixa interrogar seriosament sobre la naturalesa humana, es torna capaç de descobrir valors que són aplicables a tothom, perquè se’n deriven inexorablement.
    Assenyala que també va creixent el reconeixement dels drets de les minories. Reconeix que alguns d’aquests drets, com els de les dones, encara tenen molt de camí a fer fins que en quedin garantits.
    S’hi estén una mica més, reconeixent que són «doblement pobres les dones que sofreixen situacions d’exclusió, maltractament i violència»..
    Veu que no resulta suficient afirmar que dones i homes tenen la mateixa dignitat i els mateixos drets. Cal que tot això es traduesqui en decisions concretes, en les lleis, l’accés al treball, la instrucció, la responsabilitats socials i polítiques, l’escolta i la valoració social.         Conclou que mentre hi hagi aquesta disparitat no podem dir que les dones tenen la mateixa dignitat que els homes (57).

    El punt 58 podria considerar-se com el resum de tot aquest apartat quan afirma que «són les persones concretes les que compten, cadascuna d’elles i les seves famílies. Els moviments socials, les proclames polítiques grandiloqüents a favor del poble i les ideologies comunitàries no serveixen per a res ‘si no estan orientades cap a la promoció de les persones’, homes i dones, amb els seus drets inalienables».
    Per si això no bastava i no li semblàs suficient, hi afegeix:
    «No basta exaltar la llibertat individual o la iniciativa privada, si després s’accepta que una multitud de persones hagin de viure sense un treball digne, sense defenses i sense accés als béns fonamentals» (58).

    En definitiva, quins consider que són els tres pilars fonamentals de la Doctrina Social de l’Església catòlica, segons apunta el papa Lleó XIV en aquesta primera encíclica que ha volgut anomenar «Magnifica humanitas» (Humanitat grandiosa!)?
    Primer. L’esser humà és la imatge d’un Déu trinitari.
    Segon. La dignitat humana ha de ser igual per a totes les persones
    Tercer. El valor dels drets humans en la nostra època és altísim.

(CONTINUARÀ)

El papa Lleó XIV i la Moreneta de Montserrat

Església parroquial de Trujillo NUESTRA SEÑORA DE MONTSERRAT

    Em consta i ho he pogut comprovar amb els meus ulls que el papa Lleó XIV manté una relació molt estreta amb Montserrat. Tant a nivell històric com personal. 
    Que això no és cosa d’ara només, quan manté programada la seva visita com a representant màxim de la jerarquia eclesiàstica, catòlica, romana i vaticana.
    Tothom sap que abans de ser triat pontífex, Robert Francis Prevost Martínez ja coneixia perfectament l'abadia de Montserrat. 
    Al llarg de la seva vida, especialment durant la seva etapa com a prior general de l'Orde de Sant Agustí (2001-2013) va trepitjar i recórrer el monestir benedictí. 
    No tenc cap dubte ni un que l'entorn i la comunitat benedictina li són familiars des de molt abans d'assumir el pontificat.
    Durant el meu viatge de tres mesos al Perú, l’any passat vaig poder recórrer els territoris on el papa Lleó XIV va exercir de missioner, de formador i de bisbe durant dues dècades com a frare agustí.     
    Hi vaig poder observar molts detalls de la seva presència i de la seva actuació pastoral que hi han deixat tan bona marca que encara n’hi perduren les petjades.

    Allò que pentura tanta de gent no sap és que, entre moltes d’altres responsabilitats pastorals, a la ciutat peruana de Trujillo treballà com a administrador responsable d’una parròquia que, precisament, duia i encara ara duu el nom i l’advocació mariana dedicada a «Nuestra Señora de Montserrat» (amb t duplicada).
    Em sent molt honorat d'haver tengut la gran sort de veure de prop allò que fou el papa actual allà - quan encara no era papa -, i allò que hi feu al Perú. Això fa que, a diferència d'alguna altra gent, jo no pugui deixar de tenir moltes d'esperances, ben fonamentades, que la seva presència al monestir benedictí farà història. 
       N'estic ben segur, que ha de marcar una fita extraordinàriament remarcable, com cap altre personatge no ha estat capaç de fer fins ara.
     M'atrevesc a dir-ho dies abans que s’hi presenti. 
    Si més no per mirar d’esvair certs dubtes que van escampant-se a tort i a dret respecte de la seva presència a Catalunya.             
    En haver-s’hi fet present, quan ja no hi sigui, podrem veure i destriar més clarament qui anava errat de comptes.

    Basta veure que el nom de Montserrat s'ha convertit en una peça clau del seu pontificat. fins i tot per motius organitzatius. 
    Recentment ha fet públic un nomenament històric a la Cúria Romana: ha designat la mexicana María Montserrat Alvarado com a nova prefecta del Dicasteri per a la Comunicació: una dona amb el nom de la marededeu catalana al capdavant de tot el sistema de mitjans del Vaticà, la primera dona laica que dirigeix un ministeri de la Santa Seu.

    Poca broma!

Gran notícia dins l'Església catòlica: una dona al front d'un ministeri vaticà

Maria Montserrat "Montse" Alvarado

    Des de dia 2 de juny de 2026 per primera vegada en tota la història el Vaticà compta amb una dona laica com a ministra. Data històrica!
    La mexicana MARÍA MONTSERRAT "MONTSE" ALVARADO ha estat posada pel papa Lleó XIV al front del Dicasteri per a la Comunicació. Cosa mai vista fins ara: una dona laica presideix d'ara endavant el gegantí aparell mediàtic del Vaticà, amb els seus diaris, ràdio, televisió i oficina de premsa!
    S'afegeix a una altra dona posada pel papa Francesc com a subsecretària del Dicasteri per als Bisbes  l'any 2021: la monja francesa Sor Nathalie Becquartes A dia d'avui és la dona amb el rang més alt dins la Cúria vaticana. Fins al punt que compta amb el dret a vot dins el Sínode dels Bisbes.
    I s'hi suma també a la dotzena de dones que ja treballen en posicions de primera línia en el govern del Vaticà, exercint càrrecs de decisió, de rang alt i mitjà (prefectes, secretàries i subsecretàries), gràcies a la constitució apostòlica "Praedicate Evangelium" del papa Francesc. 
    Oberta la porta legal perquè qualsevol persona batiada pugui liderar departaments del Vaticà, incloent-hi dones, tant religioses com laiques, d'aleshores ençà, Sor Simona Brambilla és la primera dona a liderar un dicasteri. A principis de l'any 2025 el papa Francesc l'anomena Prefecta del "Dicasteri per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica".
    Sor Raffaella Petrini és la presidenta de la Pontifícia Comissió per a l'Estat de la Ciutat del Vaticà i de la Governació. Hi gestiona des de la policia fins als Museus Vaticans i l'economia interna.
    Sor Alessandra Smerilli és la secretària (equivalent a viceministra) del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral. Assessora directament el papa en temes de justícia social, ecologia i economia global.
    Hi ha altres viceministres laiques com Emmanuelle o Francesca Di Giovanni. 
    També hi ha dones que ocupen alts rangs consultius com Cristiane Murray, vicedirectora de l'Oficina de Pemsa de la Santa Seu; Charlotte de t'Serclaes, Barbara Jatta directora dels Museus Vaticans.

    Certament, davant d'una notícia tan rellevant com la d'avui, sempre s'hi poden posar emperons. 
    Seria allò tan comunament estès del "sí, però". Característica de certes mentalitats capficades en la gent del Nord, bastant procliu a "trobar sempre ossos en es lleu".
    La gent del Sud, en canvi, ho té molt més clar. Hi ha un proverbi kirundi preciós que ho explica claríssimament: "Buhoro buhoro bushikana umusiba kw'iriba" ​("A poc a poc, el cuc de terra arriba a la font d'aigua").
    En català també tenim diverses maneres de dir el mateix:
    ​"A poc a poc es va lluny." 
    "Xino-xano", "pam a pam", "dia a dia", "tira-tira"
    "Gota a gota, l'aigua fura la roca"
    "De mica en mica s'omple la pica"
​    "Tota pedra fa paret."
​    "Amb paciència i saliva, l'elefant s'ho va fer amb la formiga..."

​    El significat profund de la frase africana esdevé lliçó universal: amb paciència, constància i fent petites passes, hom pot arribar a aconseguir qualsevol objectiu gran o difícil.
    I el papa Lleó ha tengut al llarg de la seva vida, primordialment com a missioner a Perú, moltes oportunitats de dur-ho a la pràctica i de mostrar que n'ha sabut.. 
    Ho vaig poder constatar directament l'any passat, en recórrer durant alguns mesos els mateixos territoris per on ell va desplegar la seva activitat com a frare agustí: a Chulucanas i a Trujillo, primer; i finalment com a bisbe a la diòcesi de Chiclayo.
    M'alegra moltíssim anar constatant dia rere dia, una vegada i una altra, que poc a poc, lentament, però de manera segura i efectiva, va fent passes endavant cap al somni d'arribar a establir comunitats de creients en Jesús cada cop més engrescades a viure intensament d'acord amb l'Evangeli.
    Amb tots els matisos pertinents, em sembla del tot aplicable al canvi profund que necessiten totes les esglésies cristianes en ple segle XXI. 
    La catòlica occidental que és la meva, tant o més que cap altra, al meu modest mode de veure.

Primera encíclica del papa Lleó XIV: tercer comentari/resum molt personal (03)

Papa Lleó XIV i Lleó XIII

    Tot al llarg del capítol primer, el papa Lleó XIV continua fent una repassada sintètica de les aportacions que segueixen a l’encíclica «Rerum novarum» (1891) del papa Lleó XIII, per part de cadascun de la mitja dotzena de successors seus en el pontificat. 

    1. Del papa Pius XI esmenta l’encíclica «Quadragessimo anno» (1931). 
    Recorda que no es limita a reprendre de bell nou la «qüestió obrera» sinó que n’amplia la mirada cap a la configuració general de l’ordre econòmic i polític. 
    D’aquesta segona encíclica, el papa Lleó considera vigents avui dia almanco tres intuïcions: 1) que les injustícies no es refereixen solament a comportaments individuals, sinó també a estructures econòmiques i institucionals; 2) que el principi de subsidiarietat empeny a enfortir el teixit associatiu i comunitari, evitant-hi noves concentracions de poder; i 3) que el vincle entre dignitat del treball, remuneració justa i possibilitat de vida digna per a les famílies, és inseparable l’un de l’altre.

Papa Pius XI

    2. Del papa Pius XII n’extreu tres pincipis que considera vàlids per avui dia: 1) que el dret ha de prevaldre sobre l’interès; 2) que les disparitats econòmiques esdevenen terreny fèrtil per a les tensions violentes; i 3) que té molt de valor el teixit associatiu com a mitjancer entre l’individu i l’Estat. 

Papa Pius XII

    3. En detenir-se a presentar els anys del Concili Vaticà II, recorda que el papa Joan XXIII obre una etapa nova dins el magisteri social: fortament marcada per una atenció més explícita a la dimensió mundial de les qüestions socials i al llenguatge dels drets.
    L’encíclica «Mater et magistra» (1961) presenta la fe cristiana com a llum capaç d’unir el cel i la terra. 
    La «Pacem in terris» (1963) lliga orgànicament la dignitat de la persona humana amb el reconeixement dels drets i deures fonamentals i proposa un ordre de convivència -també en l’àmbit internacional- que s’ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. 
    En considera especialment significatius per a l’època actual: 1) la referència als drets humans com a llengua comuna; i 2) la convicció que una pau duradora requereix d’institucions i relacions entre pobles inspirades en la dignitat de cada persona.

Papa Joan XXIII

    4. El Concili Vaticà II marca un punt d’inflexió en la forma en què l’Església catòlica s’entén a ella mateixa dins el món contemporani.
    «Gaudium et spes», segons el papa Lleó XIV, representa la imatge d’una Església més propera a la humanitat, més compromesa amb el món i més dedicada a reflexionar no a partir d’esquemes abstractes, sinó de la realitat concreta que presenten les situacions històriques.
    El papa també fa referència a la declaració «Dignitatis humanae» (1965). Considera que continua oferint avui dia a la doctrina social de l’Església catòlica una munió de criteris decisius per a la protecció de la persona humana i per a la construcció de societats pluralistes i pacífiques.

Concili Vaticà II (1962-1965)

    5. En referir-se al papa Pau VI en remarca que la pau no queda reduïda a l’absència de guerra, sinó que es concreta en el camí cap a un desenvolupament humà integral.
    A l'encíclica «Populorum progressio» (1967) hi veu descrit el desenvolupament com el pas de condicions de vida manco humanes a condicions de vida més humanes. I l’entén com un procés que afecta tothom, en totes les dimensions de la persona i a tots els pobles sense cap casta d’excepció.
    Parla de la Comissió pontifícia «Iustitia et Pax» (1967). La defineix com un intent per donar forma estable, a nivell eclesial i internacional, al manteniment viu de la consciència sobre la bretxa creixent entre països rics i països pobres, i sobre la necessitat de polítiques que promoguin condicions de vida realment més humanes per a tothom.
    Recorda que és una encíclica que commemora l'aniversari de l’encíclica «Rerum novarum» en la perspectiva d’atendre la societat postindustrial, amb una visió de la persona humana, de les relacions, de l’autoritat i del bé comú capaç d’orientar decisions econòmiques, polítiques i culturals..
    Confirma que l’Evangeli continua sent actual perquè proporciona els criteris per reconèixer allò que humanitza o deshumanitza, allò que allibera o oprimeix, en situacions noves: 
    «Mentre en el món hi hagi pobles exclosos d’un desenvolupament digne de l’esser humà, les comunitats cristianes no poden contentar-se a proclamar la pau en abstracte, sinó que han de facilitar que l’Evangeli jutgi, a partir de la gent que queda als marges, com aquelles estructures econòmiques i polítiques poden arribar a convertir-se en autèntiques 'estructures de pecat'».

Papa Pau VI

    6. Situa el magisteri social del papa Joan Pau II en la cruïlla entre la crisi dels grans sistemes ideològics del segle XX i l’inici de la globalització econòmica.
    Amb l’encíclica «Laborem exercens» (1981) noranta anys després de la «Rerum novarum», el papa polonès obre vies noves de reflexió sobre el treball, apuntant al salari just, al treball considerat un bé fonamental per a la persona, a l’obtenció de la dignitat de les persones que treballen, a la remuneració suficient i a la possibilitat efectiva de participar en la vida social.
    Amb l’encíclica «Sollicitudo rei socialis» (1987) Joan Pau II torna a abordar la tara del subdesenvolupament i reconeix el fracàs de tants intents de reduir la bretxa entre el nord i el sud mundials.
    Mentre que amb la «Centesimus annus» (1991) ofereix una reflexió sobre el col·lapse del sistema soviètic i sobre el refermament de la democràcia i l’economia de mercat: en la mesura que garanteix una participació ciutadana i permet d’elegir i substituir pacíficament els governants, impedint que el poder sigui monopolitzat per elits reduïdes, mogudes més per interessos particulars o ideològics que no per l’obtenció del bé comú.

Papa Joan Pau II

    7. Del papa Benet XVI en remarca l’encíclica social «Caritas in veritate» (2009) que reinterpreta el concepte de desenvolupament presentat per la «Populorum progressio» de Pau VI: el desenvolupament s’ha de traduir en un «creixement real, extensible a tothom i concretament sostenible». Constata el sorgiment de noves categories de pobres en els països rics, mentre que en les regions més pobres petits grups viuen en un alt benestar consumista que conviu amb situacions de misèria deshumanitzant. 
    Observa que el nou sistema econòmic-financer mundial ha reduït el poder polític dels estats, i reitera que l’activitat econòmica ha d’estar orientada al bé comú, sota la responsabilitat de la comunitat política. Sosté que la caritat ha d’exercir una paper crític i generatiu en la vida pública.

Papa Benet XVI

    8. Referint-se al papa Francesc, n'assenyala uns quants aspectes.
    D’una banda, n'esmenta l’Exhortació apostòlica «Evangelii gaudium» (2013) on l’anunci cristià té una dimensió social intrínseca, i reclama una església capaç d’escoltar el clam dels pobres, dels migrants i de les víctimes de noves formes d’esclavitud.
    De l’altra, insisteix en una Església sinodal, on «caminam junts» cercant els signes dels temps a la llum de l’Evangeli, i deixant-nos evangelitzar pels pobres amb els quals compartim la història.
    A més a més, fa una al·lusió explícita a l’encíclica «Laudato si» (2015) que ofereix la primera gran anàlisi sistemàtica de la crisi mediambiental en una encíclica papal de caràcter social. 
    Recull la proposta d’una «ecologia integral» que uneix indissolublement el respecte cap a la casa comuna amb l’opció preferencial pels pobres: «tant el clamor de la Terra com el clamor dels pobres no poden separar-se».
    Apunta directament cap a l’encíclica «Fratelli tutti» (2020), el somni d’una humanitat capaç d’optar per l’amistat social i la fraternitat universal. 
    I cap a l’encíclica «Dilexit nos» (2024) que mostra que tots aquests compromisos socials no poden separar-se de la relació personal amb el Crist.

Papa Lleó XIV

    Al final de tot aquest recorregut llarg per tots i cadascun dels darrers papes que l’han precedit des de Lleó XIII ençà, resulta força aclaridor que el mateix papa Lleó XIV reconegui que la Doctrina social de l’Església no és el resultat de cap projecte elaborat en un despatx, sinó que és fruit de tot un procés lent en el qual cada papa ha anat aportant la seva contribució original a la llum dels «nous assumptes» (rerum novarum) que va presentant cada etapa històrica.
    Sempre posa de relleu els aspectes diversos d’un patrimoni únic, com el que comporten els grans principis de la Doctrina social de l’Església católica: la dignitat de la persona humana, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, el respecte per la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat universal. 
    Ve a dir i així ho explicita clarament que «la lectura de la història a la llum de la fe mai no s’ha interromput i que l’Església catòlica ha sabut deixar-se interpel·lar per les preguntes de cada generació».
    Per això, en finalitzar el primer capítol d’aquesta encíclica papal «Magnifica humanitas» no s’està de refermar que vol dirigir la seva atenció primordial precisament cap a aquests grans principis de la Doctrina social de l’Església catòlica, per tal de captar-hi millor la seva coherència interna i la seva força engrescadora per al nostre temps.

(CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: segon comentari molt personal (02)

   M’estic llegint amb moltes ganes el primer capítol de «Magnifica humanitas», la primera carta encíclica del papa Lleó XIV. 
    M’ajuda ben molt a recordar i a veure de bell nou el paper que tenen els darrers papes i la seva incidència directa en la doctrina social de l’Església catòlica, des que Lleó XIII publica la seva carta encíclica «Rerum novarum» l’any 1891.
    S’hi fa molt evident que la institució vaticana funciona com un rellotge molt ben avengut. Es veu ben a les clares que hi ha qui s’encarrega d'aconseguir que la seva organització a l’àmbit de la comunicació es mantengui no solament actualitzada, sinó molt ben lligada al llarg del temps, de manera que hi quedi tot ben presentat i arxivat.
    Basta veure la manera en què apareixen en aquest primer capítol, entre d’altres documents rellevants, les «cinc encícliques papals posteriors» que hi fan referència explícita i directa, en publicar-se quaranta, vuitanta, noranta, cent, i, finalment cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum». 

    Rerum novarum (Lleó XIII, 15 de maig de 1891).
    Quadragessimo anno  (Pius XI, quaranta anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 1931). 
    Octogessima  adveniens (Pau VI, vuitanta anys després de la «Rerum novarum», 14 de maig de 1971). 
    Laborem exercens (Joan Pau II, noranta anys després de la «Rerum novarum», 14 de setembre 1981).
    Centesimus annus  (Joan Pau II, cent anys despres de la «Rerum novarum», 1 de maig de 1991)
     Magnifica humanitas (Lleó XIV, cent trenta-cinc anys després de la «Rerum novarum», 15 de maig de 2026)

    Aquesta primera carta encíclica del papa Lleó XIV comença fent un recorregut sintètic per la doctrina social de l’Església catòlica, la que ha anat prenent cos amb el magisteri més recent dels papes i del Concili Vaticà II. 
    Es veu ben a les clares que mira de remarcar-ne el caràcter dinàmic. 
    M’agrada veure que la IA (Intel·ligència Artificial) no hi apareix com un apèndix temàtic ni com una emergència que cal gestionar. Hi és presentada com una transformació  que interpel·la les categories de la Doctrina social i que exigeix un desplegament major d'aquesta, per fidelitat a l’Evangeli el primer quart del segle XXI.
    Primer mira d’aclarir certes conviccions fonamentals sobre la forma en què l’Església catòlica s’ha anat fent present dins la història i s’ha relacionat amb el món.
    S’hi veu ben a les clares que es tracta d’un papa que no solamente porta el carnet de llatinista, humanista, filòsof, teòleg o canonista. També s’hi traspua la seva condició de papa científic, matemàtic, en reconèixer com a essencial "la contribució de les ciències humanes i socials, que ajuden a comprendre i analitzar més a fons les dinàmiques culturals, econòmiques i polítiques".
    Em sembla magistral quan afirma, per exemple, que «la comprensió de la veritat és un do/regal que s’ha de compartir i no una possessió que s’ha de reclamar... Que cal alliberar l’Església de la temptació d’enyorar formes de presència basades en el poder... Que la veritat no és un territori que cal defensar, sinó un bé que s’ha de compartir... Que l’important no és ocupar llocs de poder o controlar bastions culturals, sinó iniciar processos que conduesquin a fer el bé i a deixar que madurin...»
    M’encanta veure’l promoure «una actitud d’obertura a la veritat, única i a la vegada multifacètica, que expressa profundament la catolicitat de l’Església, abastant tota la família humana i, al mateix temps, vivint immersa en les condicions concretes dels pobles i les cultures».
    Per a aquest papa, la doctrina social de l’Església no és un manual de principis i de normes que s’han d’aplicar, sinó un "camí de discerniment que cal recórrer comunitàriament".
    Em sembla que també defineix molt bé el tarannà d’aquest papa l’opinió que transcriu quan afirma que «l’Església catòlica, juntament amb la resta de confessions cristianes i de creients d’altres religions, ha de fer sentir la seva veu, no per dominar, sinó per servir». 
    És la Teologia de la comunió. 
    La impressió general que em tramet el primer capítol de l'encíclica "Magnifica humanitas" és que aquest papa, en recordar algunes línies essencials, vol mostrar que tot quant escriu és fruit d'una continuïtat amb la tradició catòlica. 
    Alhora que vol remarcar-hi que el nucli estable de les veritats revelades sobre la persona i la convivència humana s’entrunyella amb una capacitat sempre renovada d’atendre situacions històriques i de deixar-se interpel·lar per les preguntes que sorgeixin a cada moment, també a l’actualitat present.

    Sobre les primeres passes de la doctrina social de l’Església diu que, malgrat moltes de les condicions històriques descrites per Lleó XIII en l’encíclica «Rerum novarum» sobre la «qüestió obrera» han canviat moltíssim als nostres dies, encara continuen essent actuals dos  dels seus principis rellevants: la prioritat del treball humà sobre qualsevol lògica purament productiva o financera, i el vincle indissoluble entre l’anunci evangèlic i la recerca d’un ordre social més just. 
    Amb totes les lletres arriba a afirmar que «No hi ha evangelització autèntica si no toca també les estructures de la convivència humana».
    (CONTINUARÀ)

Primera encíclica del papa Lleó XIV: primer comentari molt personal (01)

      Em sembla MAGNÍFICA LA INTRODUCCIÓ d’aquesta primera encíclica del papa Lleó XIV. Aporta 16 punts valuosíssims, barreja de reflexió, anàlisi, crítica i alhora d’entusiasme engrescador.     

    De bon començament convida a evitar avui dia la construcció i edificació d’una nova Torre de Babel, en l’era digital que ens toca viure, i engresca a reconstruir ciutats destruïdes, amb la col·laboració entusiasta de tots, com fa Nehemies amb una Jerusalem feta miques al seu temps i aixecada de bell nou amb la participació de tot el poble.
    M’agrada quan comença assenyalant que la tècnica no ha de ser considerada en si mateixa com una força antagònica respecte de la persona humana. Sinó ben al contrari, la mostra fortament arrelada en la història de la humanitat des dels inicis, en tant que es tracta d’un «fet profundament humà vinculat a l’autonomia i a la llibertat de l’esser humà». 
    Observant el món d’avui, reconeix que els motors principals del desenvolupament ja no són els estats, sinó més bé un reduït nombre d’actors privats, sovint transnacionals, que es mouen i actuen dotats de recursos i capacitat d’acció superiors als de molts governs. 
    Amb això, es manifesta conscient que el poder tecnològic adquireix un rostre inèdit fins ara, predominantment «privat», molt més difícil de discernir, de governar i d’orientar cap al bé comú.
    Enmig de tot plegat, assenyala algunes preguntes que valora com a decisives i que no poden eludir-se ja de cap de les maneres: 
    * Cap on anam? 
    * Cap a quina meta desitjam orientar-nos? 
    * Quina direcció hem de prendre com a comunitat humana i com a pobles?

    Resulta molt pedagógica la comparació que estableix entre la societat d’avui dia, en ple segle XXI, i dues situacions bíbliques contraposades: d’una banda, la que comporta un caire negatiu en pretendre construir una torre com la de Babel, amagant l’engany profund que representa: hi és concebuda sense cap referència a Déu, i està fonamentada en la uniformidad que elimina la diversitat i que, en lloc de la comunió, escull l’homogeneïtzació.
    D’altra banda, la reconstrucció d’una ciutat destruïda, com assenyala Nehemies, no en base a la iniciativa d’una sola persona, sinó a través de la responsabilitat compartida de tot un poble: sacerdots, artesans, caps de família, dones i joves, abocats a dur a terme la tasca de col·locar-hi Déu en el centre.
    Segons la seva visió, la tecnologia i la revolució digital d’avui dia són els talents que Déu ha lliurat a la humanitat del segle XXI perquè els facin fructificar. Són talents que tant poden servir per tornar a construir una Babel feresta com per a reconstruir una ciutat esplèndida com la de Jerusalem del temps de Nehemies.
    Em resulta summament interessant la concepció de la «deshumanització» que transpua el document papal: la construcció d’un món del futur excloent-hi Déu i reduint-hi l’altre a la simple condició de mitjà.
    Insisteix una vegada i una altra en la seva idea mare: edificar una societat centrada en el bé comú, primer de tot exigeix edificar-la sobre la roca incommovible d'una relació molt estreta amb Déu.
    Hi afegeix que la realització humana veritable no neix a base d’anar eliminant fragilitats, sinó proposant-hi un creixement harmosiós de tots: on la llibertat i la responsabilitat vagin de bracet amb les cures recíproques i la solidaritat vertadera, i on el progrés es mesuri per la dignitat de cadascú i pel bé dels pobles.
     M’agrada molt aquesta apreciació papal, que fa veure molt clarament quina és la seva dèria primordial: cap mà tota sola no pot sostenir el pes dels desafiaments que travessa el món d’avui, però tampoc no hi ha cap mà tan feble que no pugui oferir-hi alguna contribució encertada.    
    Aboga per l’ús constant d’un llenguatge profundament evangèlic que eviti paraules humiliants o enfrontadores. Amb els criteris de discerniment que ofereix la dignitat de la persona humana, la destinació universal dels béns, l’opció preferent pels més pobres, les cures i atencions acurades a la casa comuna que anomenam planeta Terra, la pau arreu del món, etc.

    Resumint, podem dir i reiterar el que diu el papa Lleó XIV: 
    "En l’era de la intel·ligència artifical, quan la dignititat humana corre el risc de veure’es eclipsada per formes noves de deshumanització, tenim el deure urgent de romandre profundament humans, guardant amb amor aquesta MAGNÍFICA HUMANITAT rebuda  i revelada plenament en Crist,  l’esplendor de la qual cap màquina no podrà arribar mai a substituir. EL PROGRÉS VERITABLE SEMPRE NEIX D’UN COR OBERT A L’ALTRE, D’UNA INTEL·LIGÈNCIA DISPOSADA A ESCOLTAR, D’UNA VOLUNTAT QUE CERCA ALLÒ QUE UNEIX MÉS QUE ALLÒ QUE DIVIDEIX O SEPARA.

    Com a conclusió final, adreçada a tots els catòlics, cristians, creients i gent de bona voluntat, cal que posem Déu en l’horitzó de les nostres actuacions i l’ésser humà en el centre de les nostres decisions.
    Mallorca, 25 de maig de 2026
(CONTINUARÀ)

Tertúlia a Barcelona, sobre el perfil del papa Lleó XIV (2)

    Com ja havia comunicat a les meves amistats més properes, he volgut fer-me present a Barcelona per assistir a la Tertúlia que organitza l’Agència Flama a la Residència Reina de la Pau que regenten les Dominiques de la Presentació al carrer de Bellafila, en ple barri gòtic barceloní.
    Dos dies abans ja m’allotj al Casal Sant Gaietà, que dirigeix el teatí mallorquí de ses Salines P. Miquel Bonet Nicolau, situat al carrer Consell de Cent, cantonada Enric Granados.
    La Tertúlia està programada per a les 11:30 de dimarts 28 d’abril.
    Dues hores abans me’n vaig del Casal i inicio la meva ruta a peu pel centre urbà de Barcelona. Pas per davant del Seminari Conciliar, la Universitat, la plaça Catalunya, el Portal de l’Àngel, la Catedral, el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament.
    Pel carreró de Ciutat m’endins fins a la seu residencial dominica.
    Després de berenar al Capuccino del carrer Jaume I (entrepà de formatge amb cuixot i taronjada natural) faig sonar el timbre de la residència i un porter jove i amable em confirma que és aquí on fan la tertúlia, al primer pis.
    Pas per davant d’una capella, puj les escales i arrib a una sala amb una cinquantena de cadires preparades per a la gent que hi acudesqui.

    Hi manquen quinze minuts. Salud els dos companys periodistes que encara no havia vist mai en persona, Xavier Pete, Jordi Pacheco, i la dominica Sor Gemma Morató, que tampoc no coneixia. 
    El nombre de la poca gent que hi és present s’incrementa a mida que passen els minuts. Al cap d’un quart d’hora la sala roman plena a vessar.
    Fa la presentació en Xavier. Assenyala que hi ha gent de totes les contrades dels Països Catalans, fins i tot de l’illa de Mallorca.
    Parla del fet històric que comporta la visita del papa Lleó XIV a dues diòcesis catalanes, Sant Feliu i Barcelona.
    Qui és aquest papa? És la pregunta que formula Xavier Pete i que han de respondre succintament na Gemma i en Jordi.
    Gemma, un papa frontissa.
    Jordi, un papa americà per partida doble.
    Són dos «periodistes cristians» que han publicat sengles llibres sobre el papa Lleó XIV. 
    Sor Gemma Morató i Sendra, OP, ha publicat El Papa frontissa Lleó XIV (Claret, febrer de 2026); mentre que Jordi  Pacheco publicà Lleó XIV, L’herència de Francesc i el futur de l’Església (Claret, octubre de 2025).
    Aquí mateix n’he adquirit el primer, que jo no tenia encara. Mentre que he informat Jordi que ja m’havia llegit el seu, i que m’havia il·lustrat moltíssim sobre alguns aspectes del conclave que ell va tenir oportunitat de viure de prop, com aquell qui diu «in situ».
     En preguntar-los que ens diguin com neixen aquests dos títols, miren d’explicar-ho cadascun a la seva manera: esdevé frontissa com a interlocutor nord-americà, revestit de papa després d’haver estat missioner, avesat al diàleg, disposat a visitar Catalunya i  engreixar l’Església catalana. Visita que cal preparar acuradament per no quedar solament mirant allò que ens ofereixen els mitjans, sinó sobretot escoltant allò que ens diu.
    M’agrada quan presenten el papa Lleó portant a les espatlles la motxilla del papa Francesc.
    També estic d’acord que es tracta d'un papa que no podrà arribar a canviar tot allò que voldria, però que sí que arribarà a canviar tot quant podrà.
    Parlen de la rebuda que se li ha de fer, al barri gòtic de Barcelona. A diferència de la fredor manifestada durant la visita del papa  Benet XVI, esperen que obtengui una acollida més càlida, com a home de pau ben vist gairebé per tothom.
    Davant la visita papal recent, en remarquen la seva condició d’home més prudent que Francesc, però molt accessible. Fins al punt de veure’l emprant WhatsApp amb els seus contactes més pròxims.
    Remarquen el gran valor que pot comportar la seva visita al monestir de Montserrat, només amb la imatge que s’hi reproduesqui d’un papa agustí, amb un abat benedictí i un bisbe dominic (de Sant Feliu). 
    Reflex viu de la importància que diuen que té dins l’Església catòlica l’existència de tantíssimes congregacions religioses que fan veure el gran valor que comporta la vida comunitària. 
    Fan al·lusió al nomenament ingent de bisbes religiosos per part del papa jesuïta. Fent minvar extraordinàriament el nombre de bisbes seculars, diocesans.

    En fer referència a la visita que el papa ha de retre a la façana del Naixement de la basílica de la Sagrada Família, presenten la figura del papa Lleó com un papa discret, però que acostuma a mostrar-se sempre molt profund. En aquest cas, remarquen la bellesa de la fe davant belleses arquitectòniques com el temple gaudià.
    Assenyalen com indubtable que la presència de gent peruana durant la visita papal a Barcelona serà enorme. I que caldrà treballar a fons per inculcar-hi l’aprenentatge de les grans lliçons que dona pel P. Prevost com a missioner al Perú, sabent enfrontar-se serenament i eficient a problemes molt breus patits al seu temps a la diòcesi de Chiclayo.
    Davant la pregunta sobre com viuran la visita del papa a Catalunya, insisteixen a dir que encara no comptam amb cap programa concret i clar. 
    Jordi Pacheco, que ha viscut de prop la celebració del conclave, com a periodista que n’ha rebut l’impacte fortament, espera fer-ne un seguiment acurat durant els dies que el papa romangui en territori català.

    Durant gairebé una hora seguida tots tres periodistes intercanvien opinions, preguntes i respostes, mirant d’esbrinar quins són els reptes priodístics més remarcables. Davant un esdeveniment força cobert pels grans mitjans, com poden oferir una altra mirada d’església des de portals de notícies cristians que tenen l’oportunitat de reviscolar amb la visita papal?
     Amb algunes intervencions per part del públic assistent s’acaba la tertúlia.
    D’una banda hi ha qui diu que la informació dels viatges papals resulta molt minsa aquí, en relació amb altres països. I que s’ha de trobar millor manera millor d’informar-ne, tant a la gent d’església com a tota «la gent de bona voluntat».
    Hi ha qui es demana si tanta discreció papal, en paraules i fets, no pot resultar contraproduent també per a la mateixa Església.
    Mir d’intervenir per dir-hi la meva. En poques paraules, em declar ferm defensor del papa Lleó XIV que, des del meu modest mode de veure, sap comportar-se com un veritable «cholito peruano»: aconsegueix allò que es proposa, per camins insospitats. 
    Sap que la línia recta és la més curta, però també sap que no és la més segura ni la més ràpida. I finalment deman als periodistes assistents a veure si s’animen a aprofundir en allò que em digué el bisbe de Chulucanas: «las ascendencias familiares racializadas» de la família Prevost Martínez. En esdevenir crioll de Louisiana, per via materna té besavis negres/mulats. Cosa que, sens dubte, marca diferències notables amb la resta de nord-americans, com per exemple amb el president Trump.

    M'ha encantat aquesta tertúlia feta a Barcelona. Tots tres intervinents m'han agradat molt. La sala, encara que petita, era plena de gent "major", una cinquantena. La que més m'ha agradat ha estat la religiosa dominica, Sor Gemma Morató. Si més no, perquè també ha fet al·lusió explícita a l'exhortació apostòlica que consider la més sucosa de totes "Dilexi te". És la primera vegada que en sent a parlar a Europa! Crec que no li hem sabut traure el suc. La veig com un extracte veritable del que presenta i ofereix la Teologia de l'Alliberament implantada a Perú pel bon amic Gustavo Gutiérrez Merino. 
    Faig comptes de seguir mantenint contacte directe i personal amb un grapat de "periodistes cristians catalans". A veure si aconsegueixen d’influir perquè "la visita del papa Lleó XIV a Catalunya sigui una de les més sonades".
    S’ho mereix el papa nord-americà peruanitzat. I s’ho mereix la nació catalana «de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer (passant per Maó!).