Tertúlia a Barcelona, sobre el perfil del papa Lleó XIV (2)

    Com ja havia comunicat a les meves amistats més properes, he volgut fer-me present a Barcelona per assistir a la Tertúlia que organitza l’Agència Flama a la Residència Reina de la Pau que regenten les Dominiques de la Presentació al carrer de Bellafila, en ple barri gòtic barceloní.
    Dos dies abans ja m’allotj al Casal Sant Gaietà, que dirigeix el teatí mallorquí de ses Salines P. Miquel Bonet Nicolau, situat al carrer Consell de Cent, cantonada Enric Granados.
    La Tertúlia està programada per a les 11:30 de dimarts 28 d’abril.
    Dues hores abans me’n vaig del Casal i inicio la meva ruta a peu pel centre urbà de Barcelona. Pas per davant del Seminari Conciliar, la Universitat, la plaça Catalunya, el Portal de l’Àngel, la Catedral, el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament.
    Pel carreró de Ciutat m’endins fins a la seu residencial dominica.
    Després de berenar al Capuccino del carrer Jaume I (entrepà de formatge amb cuixot i taronjada natural) faig sonar el timbre de la residència i un porter jove i amable em confirma que és aquí on fan la tertúlia, al primer pis.
    Pas per davant d’una capella, puj les escales i arrib a una sala amb una cinquantena de cadires preparades per a la gent que hi acudesqui.

    Hi manquen quinze minuts. Salud els dos companys periodistes que encara no havia vist mai en persona, Xavier Pete, Jordi Pacheco, i la dominica Sor Gemma Morató, que tampoc no coneixia. 
    El nombre de la poca gent que hi és present s’incrementa a mida que passen els minuts. Al cap d’un quart d’hora la sala roman plena a vessar.
    Fa la presentació en Xavier. Assenyala que hi ha gent de totes les contrades dels Països Catalans, fins i tot de l’illa de Mallorca.
    Parla del fet històric que comporta la visita del papa Lleó XIV a dues diòcesis catalanes, Sant Feliu i Barcelona.
    Qui és aquest papa? És la pregunta que formula Xavier Pete i que han de respondre succintament na Gemma i en Jordi.
    Gemma, un papa frontissa.
    Jordi, un papa americà per partida doble.
    Són dos «periodistes cristians» que han publicat sengles llibres sobre el papa Lleó XIV. 
    Sor Gemma Morató i Sendra, OP, ha publicat El Papa frontissa Lleó XIV (Claret, febrer de 2026); mentre que Jordi  Pacheco publicà Lleó XIV, L’herència de Francesc i el futur de l’Església (Claret, octubre de 2025).
    Aquí mateix n’he adquirit el primer, que jo no tenia encara. Mentre que he informat Jordi que ja m’havia llegit el seu, i que m’havia il·lustrat moltíssim sobre alguns aspectes del conclave que ell va tenir oportunitat de viure de prop, com aquell qui diu «in situ».
     En preguntar-los que ens diguin com neixen aquests dos títols, miren d’explicar-ho cadascun a la seva manera: esdevé frontissa com a interlocutor nord-americà, revestit de papa després d’haver estat missioner, avesat al diàleg, disposat a visitar Catalunya i  engreixar l’Església catalana. Visita que cal preparar acuradament per no quedar solament mirant allò que ens ofereixen els mitjans, sinó sobretot escoltant allò que ens diu.
    M’agrada quan presenten el papa Lleó portant a les espatlles la motxilla del papa Francesc.
    També estic d’acord que es tracta d'un papa que no podrà arribar a canviar tot allò que voldria, però que sí que arribarà a canviar tot quant podrà.
    Parlen de la rebuda que se li ha de fer, al barri gòtic de Barcelona. A diferència de la fredor manifestada durant la visita del papa  Benet XVI, esperen que obtengui una acollida més càlida, com a home de pau ben vist gairebé per tothom.
    Davant la visita papal recent, en remarquen la seva condició d’home més prudent que Francesc, però molt accessible. Fins al punt de veure’l emprant WhatsApp amb els seus contactes més pròxims.
    Remarquen el gran valor que pot comportar la seva visita al monestir de Montserrat, només amb la imatge que s’hi reproduesqui d’un papa agustí, amb un abat benedictí i un bisbe dominic (de Sant Feliu). 
    Reflex viu de la importància que diuen que té dins l’Església catòlica l’existència de tantíssimes congregacions religioses que fan veure el gran valor que comporta la vida comunitària. 
    Fan al·lusió al nomenament ingent de bisbes religiosos per part del papa jesuïta. Fent minvar extraordinàriament el nombre de bisbes seculars, diocesans.

    En fer referència a la visita que el papa ha de retre a la façana del Naixement de la basílica de la Sagrada Família, presenten la figura del papa Lleó com un papa discret, però que acostuma a mostrar-se sempre molt profund. En aquest cas, remarquen la bellesa de la fe davant belleses arquitectòniques com el temple gaudià.
    Assenyalen com indubtable que la presència de gent peruana durant la visita papal a Barcelona serà enorme. I que caldrà treballar a fons per inculcar-hi l’aprenentatge de les grans lliçons que dona pel P. Prevost com a missioner al Perú, sabent enfrontar-se serenament i eficient a problemes molt breus patits al seu temps a la diòcesi de Chiclayo.
    Davant la pregunta sobre com viuran la visita del papa a Catalunya, insisteixen a dir que encara no comptam amb cap programa concret i clar. 
    Jordi Pacheco, que ha viscut de prop la celebració del conclave, com a periodista que n’ha rebut l’impacte fortament, espera fer-ne un seguiment acurat durant els dies que el papa romangui en territori català.

    Durant gairebé una hora seguida tots tres periodistes intercanvien opinions, preguntes i respostes, mirant d’esbrinar quins són els reptes priodístics més remarcables. Davant un esdeveniment força cobert pels grans mitjans, com poden oferir una altra mirada d’església des de portals de notícies cristians que tenen l’oportunitat de reviscolar amb la visita papal?
     Amb algunes intervencions per part del públic assistent s’acaba la tertúlia.
    D’una banda hi ha qui diu que la informació dels viatges papals resulta molt minsa aquí, en relació amb altres països. I que s’ha de trobar millor manera millor d’informar-ne, tant a la gent d’església com a tota «la gent de bona voluntat».
    Hi ha qui es demana si tanta discreció papal, en paraules i fets, no pot resultar contraproduent també per a la mateixa Església.
    Mir d’intervenir per dir-hi la meva. En poques paraules, em declar ferm defensor del papa Lleó XIV que, des del meu modest mode de veure, sap comportar-se com un veritable «cholito peruano»: aconsegueix allò que es proposa, per camins insospitats. 
    Sap que la línia recta és la més curta, però també sap que no és la més segura ni la més ràpida. I finalment deman als periodistes assistents a veure si s’animen a aprofundir en allò que em digué el bisbe de Chulucanas: «las ascendencias familiares racializadas» de la família Prevost Martínez. En esdevenir crioll de Louisiana, per via materna té besavis negres/mulats. Cosa que, sens dubte, marca diferències notables amb la resta de nord-americans, com per exemple amb el president Trump.

    M'ha encantat aquesta tertúlia feta a Barcelona. Tots tres intervinents m'han agradat molt. La sala, encara que petita, era plena de gent "major", una cinquantena. La que més m'ha agradat ha estat la religiosa dominica, Sor Gemma Morató. Si més no, perquè també ha fet al·lusió explícita a l'exhortació apostòlica que consider la més sucosa de totes "Dilexi te". És la primera vegada que en sent a parlar a Europa! Crec que no li hem sabut traure el suc. La veig com un extracte veritable del que presenta i ofereix la Teologia de l'Alliberament implantada a Perú pel bon amic Gustavo Gutiérrez Merino. 
    Faig comptes de seguir mantenint contacte directe i personal amb un grapat de "periodistes cristians catalans". A veure si aconsegueixen d’influir perquè "la visita del papa Lleó XIV a Catalunya sigui una de les més sonades".
    S’ho mereix el papa nord-americà peruanitzat. I s’ho mereix la nació catalana «de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer (passant per Maó!).

Tertúlia a Barcelona, sobre el perfil del papa Lleó XIV (1)

Davant la seva arribada imminent a la capital de Catalunya

    Gràcies al bon amic eivissenc, comandant en cap del Grup Els Caminants, m’assabent de l’acte que l’Agència Flama organitza a la Residència Reina de la Pau (carrer de Bellafila 4, Barcelona), sobre la personalitat i el pensament del papa Lleó XIV, dimarts 28 d’abril de 2026.
    Amb motiu de la visita papal prevista per al proper mes de juny, plantegen l’interrogant «qui és aquest papa que ve a Barcelona?» Ho volen fer mitjançant un diàleg entre el periodista i director de l’agència, Jordi Pacheco, i la dominica de la Presentació Gemma Morató. Dos autors que han publicat obres en català sobre la figura d’aquest pontífex nord-americà peruanitzat.

    No em puc estar de dir-li, al bon amic Toni Colomar, que m’encantaria anar-hi. Si més no per tornar a contactar amb els dos periodistes de l’Àgència Flama que hi han d’intervenir, i amb la religiosa que no conec.
    Em fa molta d’il·lusió conèixer de prop l’autor del llibre que estic llegint aquests dies – recomanat pel bon amic llucmajorer Jaume Oliver Jaume - «Lleó XIV. L’herència de Francesc i el futur de l’Església» de Jordi Pacheco.
    També m’hi engresca el fet de veure que la tertúlia ha de ser conduïda i moderada pel cap de redacció de l’Agència Flama, el periodista català Xavier Pete. 
    No l’he vist mai. Però sí que m’hi he relacionat sense anar-ho a cercar ni esperar-ho, quan m’arribà una petició seva que vaig mirar de contestar tot d’una: em demanava que li remetés una reflexió personal meva sobre els capellans secularitzats en el marc de l’Església mallorquina.

Cecili Buele, fent sonar l'orgue a la Parròquia de Sta. Catalina Thomàs (Palma)

    Li vaig proposar que em passàs un qüestionari. Vaig intentar respondre’l de la manera que vaig considerar més adient. Era el 19 de març de 2025, «festa de Sant Josep, espòs fidel casat amb Maria, pare putatiu de Jesús» quan li enviava tres pàgines compactes:
    1) Data i lloc de naixement, data de l’ordenació sacerdotal: 2) Un resum de la teva vida sacerdotal, amb dates incloses. 3) Quan vas decidir fer el pas de la secularització i què va influir en aquest canvi? 4) Com s’ho va prendre el bisbe Teodor Úbeda? 5) Com vas viure la teva segona relació sentimental, amb una dona que va ser monja? 6) Quina és la realitat sacerdotal al bisbat de Mallorca (quants sacerdots hi ha en actiu, quantes parròquies cal cobrir, etcètera) Hi ha més sacerdots secularitzats? 7) Parlant amb capellans que han fet aquest pas, decideixen que és millor no parlar-ne, per por, per haver girat full o per no ser centre d’atenció. Tu has tingut aquestes sensacions durant aquests anys? 8) Què en penses del celibat opcional? 9) Com veus que, en alguna ocasió, el papa hagi volgut mantenir reunions i visites amb famílies formades per capellans secularitzats, en un exercici de «normalitzar» la situació? 10) Creus que el reclam fet per dones cristianes aquest passat 8M – que passa, entre altres aspectes, per l’accés al sacerdoci – pot ser viable? 11) Creus que dins l’Església hi ha hagut «escándols» més greus que els dels capellans secularitzats? T’has sentit rebutjat omenystingut, quan has decidit fer el pas?
    Va sortir-ne publicat un extracte el 8 d’abril de 2025. 
    Vet ací el text íntegre de les meves aportacions.
    Esperant que resulti profitosa aquesta tertúlia programada a Barcelona sobre la figura del papa Lleó XIV que fa comptes de fer-s’hi present, a la ciutat comtal, el proper mes de juny, hi acudesc i mir d'anar prenent-ne notes que m'il·lustrin sobre allò que desconec d'aquest personatge  i que puc arribar a descobrir en aquesta jornada barcelonina. 

Dos nord-americans diferents: Lleó XIV i Donald John Trump

    L’endemà de la Festa de l’Àngel a Mallorca (ajornada per l’Ajuntament de Palma a causa d’una previsió del mal temps), llegesc que el president Trump declara la guerra al papa Lleó: 
    "És feble amb el crim i terrible en política exterior... No vull un papa que pensa que està bé que Iran tengui un arma nuclear, no vull un papa que considera terrible que Estats Units hagi atacat Veneçuela, no vull un papa que critica el president de Estats Units quan estic fent exactament allò pel qual vaig esser elegit".
    No vols brou? Tassa i mitja! Més disconformitat nord-americana amb un papa nord-americà sembla del tot impossible!

    El mateix dia que cau en dilluns també llegesc que el papa Lleó XIV s’ha animat a respondre Trump, precisament des de l’interior de l’avió que el porta a Algèria, en visita programada a diversos països d’Àfrica. 
    Davant dels professionals del periodisme manifesta que no té por de l’administració Trump, que l’Evangeli és clar i que l’Església té l’obligació moral d’anar contra la guerra. 

    Dos personatges famosos. Dos nord-americans. Dos cristians. Dos líders. Dos individus molt distints l’un de l’altre. 
    El polític, aparentment en procés mental d’acceleració indeturable. El religiós, amb mostres de mantenir intacte el seny asserenat i la serenor assenyada. El polític, exigint al religiós que no es fiqui en política. El religiós, afanyant-se a aclarir-li que l’Evangeli de Jesús va contra la guerra. El polític, 47è president dels Estats Units de Nord-Amèrica. El religiós, 267è papa de l’Església Catòlica, primer papa nascut als Estats Units de Nord-Amèrica en tota la història de l’Església.
    Tot plegat m’augmenta l’interès per endinsar-me una mica més profundament en la vida i obres d’aquests dos insignes personatges, tan famosos en l’actualitat.

    Donald John Trump neix el 14 de juny de 1946 en un barri acomodat de la ciutat de Nova York. Membre d’una família amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, és fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa. I germà d’uns altres quatre. Creix i es confirma a l’Església Presbiteriana, tot i que l’any 2020 es declara «cristià no denominacional» i continua mantenint relacions molt estretes amb els cristians evangèlics.    
       Robert Francis Prevost Martínez neix a Chicago, Illinois, 9 anys i tres mesos després, el 14 de setembre de 1955. Membre d’una família amb diverses ascendències europees que combinen orígens francesos, italians i espanyols, es cria a l’interior d’una família catòlica, estudia al Seminari Menor dels Agustins a Tolentine, Illinois, i manté una trajectòria eminentment marcada pel seu servei a l’Església Catòlica.    
    No sé ben bé per què, però la notícia relacionada amb aquests dos personatges nord-americans em duu a recordar una de les vivències mes fondes que experiment l’any passat a Perú.
    Seguint les petjades que anys enrere hi deixa el papa actual durant dues dècades, tenc oportunitat d'arribar fins a Chulucanas, el primer indret on s'exerceix com a missioner.
    Duc la gran sort d'arribar a mantenir una trobada distesa i molt personal amb el bisbe peruà de la diòcesi, monsenyor Cristóbal Mejía Corral. Amb la senzillesa enorme que el caracteritza, em fa obrir els ulls i les orelles quan vol ampliar-me enormement la visió que li manifest tenir sobre aquell jove missioner nord-americà que s’hi fa present l’any 1985, el P. Robert Francis Prevost Martínez.
    Li deman, al bisbe actual de la diòcesi de Chulucanas, si em vol dir com veu la figura d’aquest papa que s’inicia com a missioner agustí aquí mateix on som ara. 
    No dubta gens ni mica a presentar-me’l com un líder interessat per damunt tot a escampar llavors de pau i de justícia arreu del planeta.
    Mentre conversam sobre el personatge, me n’assenyala un aspecte que em crida poderosíssimament l’atenció, quan li esment que som un gran fan i seguidor entusiasta del missioner agustí, nascut al Nord i criat al Sud on ha mamat la llet d’una espiritualitat intensa, capaç de transformar la realitat eclesial i social: 
    «Sí, efectivament és així, però no només per dur marques del Nord i del Sud, - em diu el bisbe peruà - també per tenir ascendències familiars d’ètnies marginalitzades!»

    Què? Com? De què em parla el bisbe? Que deu voler dir quan esmenta «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades»? 
    M’interessa moltíssim aprofundir en aquest aspecte de la vida del P. Robert Francis Prevost Martínez. Mir de trobar-hi explicacions que m’il·lustrin sobre aquest detall que  m'assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral.
    Trescant trescant, arrib a trobar referències que em semblen summament interessants.
    Veig que té una ascendència familiar que inclou llinatges historiogràficament associats a comunitats racialitzades i marginades. 
    Pel que llegesc, la mare del papa, Mildred Agnes Martínez (1911-1990), és una bibliotecària i educadora que neix a Chicago a l’interior d’una família amb profundes arrels «criolles» de Nova Orleans. L’ascendència maternal inclou una barreja de tradicions africanes, franceses, espanyoles i nadiues americanes.
    Els avis materns del papa, Joseph Martínez i Louise Baquié, són figures clau per entendre aquest llegat. Joseph Martínez neix a l'illa de La Española el 1864 (a l’actual República Dominicana). Els documents del cens el descriuen com a negre o mulat. Mentre que Louise Baquié neix a Nova Orleans el 1868 i és una dona criolla de color negre. La seva família pertany a la comunitat de "persones lliures de color negre" de Louisiana.
    Com moltes famílies amb aquestes arrels, els avis materns del papa, quan es traslladen a Chicago a principis del segle XX, “passen per blancs”. Fenomen comú entre famílies amb herència mixta, que cerquen evitar la discriminació sota lleis racials tan segregacionistes en aquella època. 
    Com més m’hi endins, més m’adon que la família materna de Leó XIV posseeix un arbre genealògic d'una diversitat remarcable, amb avantpassats nascuts a Espanya, França, Cuba, Haití i els Estats Units, entre d'altres. 

    Som dels qui pensen i creuen que l’està marcant moltíssim, el papa actual, el fet de ser descendent, per via materna, de famílies amb pell marronenca. 
    Amb això, descobresc que a principis del segle XX els «criolls de Louisiana» són majoritàriament catòlics (a diferència del protestantisme dominant als EUA), tenen escoles, confraries, són músics, artesans o petits propietaris, esdevenint fonamentals en la cultura de Nova Orleans (música, llengua, gastronomia).
      El papa Lleó XIV és un crioll de Louisiana. Jo no n’havia sentit a parlar mai, d’aquest col·lectiu humà, amb el qual manté relació directa la família del P. Robert Francis Prevost Martínez, per via d’ascendència materna. 
    Vull pensar i creure que és precisament aquest fet el que m’assenyala el bisbe de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, i que em deixa mig corprès, quan li sent esmentar lletra per lletra les «ascendències familiars d’ètnies marginalitzades» que recauen damunt del papa Lleó XIV.
    Un cop vist més de prop i repassat detengudament allò que trob publicat sobre els criolls de Louisiana, entenc una mica millor certs comportaments, decisions o actuacions duites a terme altre temps per aquest missioner nord-americà al Perú, avui papa Lleó XIV, al Vaticà.
    Em sembla un tema del tot apassionant per a mi. Entre d’altres motius, perquè també em duu a pensar moltíssim en la meva ascendència familiar africana, més concretament la guineana, de Guinea Equatorial. 
    En aquest cas, per via paterna.
    Entre els criolls de Louisiana, n’hi ha de blancs, d’origen europeu (sobretot francès i espanyol). També n’hi ha de color negre, descendents d’europeus o d’africans esclavitzats. I sovint també de pobles indígenes. Tots ells comparteixen llengua, religió i cultura, encara que no sempre ocupin el mateix estatus dins la societat.
    Em resulta il·lustratiu saber i recordar que Louisiana ha estat colònia francesa (1682–1763), colònia espanyola (1763–1800), i altre cop francesa breument abans de passar als EUA (1803).
    Això explicaria l’ús del francès i del crioll louisianès. Explicaria el catolicisme com a fet excepcional als EUA. Explicaria un dret civil d’arrel romano-francesa, no anglosaxona. I explicaria l’existència d’una societat nord-americana tan diferent dins el Sud.
    De la mateixa manera que, com més va, més m’adon que els nord-americans no tenen ni idea del que és Europa, ni d’on està situada cada nació europea, també veig que alguns europeus – com jo mateix – no tenim ni idea del que són els EUA, ni de la seva història, encara que sia la més recent.
    Tot i la marginació patida per aquest col·lectiu humà, tothom reconeix que el llegat crioll de Louisina esdevé  cabdal als EUA.
    Per exemple en l’àmbit de la música sacra i profana: els famosíssims «espirituals negres» en són una bona mostra. O el Jazz que neix literalment al si de comunitats criolles de color negre, amb un estil format per la barreja de música europea i ritmes africans. 
    El mateix Louis Armstrong, negre famosìssim dins l'àmbit de la música nord-americana és un exemple planer de crioll de Louisiana. 
    Qualcú afirma que, sense els criolls, Louisiana no seria Louisiana, ni els EUA no tendrien el mateix jazz ni la mateixa Nova Orleans, capital criolla de color negre.
    Els criolls de color negre desmunten la idea que la història dels EUA és només de blancs i negres. Mostren un altre model, truncat per l’hegemonia anglosaxona i són una clau essencial per entendre el que és i representa Louisiana, Nova Orleans i el jazz, dins el conjunt dels Estats Units de Nordamèrica.

    Com antic estudiant de Teologia escolàstica al Seminari diocesà de Mallorca, vaig descobrint comentaris que em duen a pensar que, des del punt de vista teològic, es pot fer una lectura dels criolls de color negre especialment fecunda. 
    Teològicament, els criolls de color negre als Estats Units de Nord-amèrica viuen a la frontera entre Europa i Àfrica, entre la llibertat i l’esclavatge, entre el reconeixement i l’exclusió, entre llengües, ritus i mons simbòlics totalment diferents.
    El cristianisme crioll és profundament catòlic, sacramental, comunitari, marcat per confraries, processons, música. No és una fe de saló. És memòria col·lectiva. És resistència davant l’esborrament. Les confraries criolles de color negre funcionen com espais de dignitat, com a veritables xarxes de suport fent una Església construïda “des de baix”.
    Quan mir de trobar alguna casta de connexió entre els criolls de color negre de Louisiana i la teologia de l'alliberament més profunda, veig que alguns comentaris apunten al fet que, malgrat històricament no s‘ha formulat en termes acadèmics, es tracta d’una teologia viscuda abans de ser escrita. 
    Intentar posar els criolls de color negre de Louisiana en diàleg amb el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez, per exemple, podria resultar una mica arriscat. Però no deixa de ser en certa manera molt natural. 
    Tothom sap que Gutiérrez defineix la teologia com una reflexió crítica sobre la praxi històrica a la llum de la fe.     Els criolls de color negre viuen una praxi d’afirmació humana, educació, organització comunitària, defensa de drets, sense cap discurs teològic sistemàtic.
    De fet, la teologia de l'alliberament neix d’una convicció clau: la fe cristiana es nodreix i es llegeix des de la vida concreta dels oprimits. Els criolls de color negre viuen la fe, la dignitat i la resistència abans que existesqui el llenguatge teològic que ho expressi de forma acadèmica.
    La fe criolla de color negre viu una opció preferencial des de baix. De manera que Déu hi és percebut com a proper, fidel, justicier, company de camí.

    Em deman com poden arribar mai a avenir-se aquests dos personatges nord-americans tan distints i tan distants, Donald J. Trump i Robert F. Prevost? 
    Com pot arribar a veure mai amb bons ulls el membre d’una família presbiteriana amb arrels europees marcades pel somni americà i molts d’èxits empresarials, cap a l’altre, membre d’una família catòlica amb arrels europees, africanes i nadiues americanes? 
    Com podria dedicar-li les seves preferències  el fill de pare immigrant alemany i de mare immigrant escocesa al fill d’una família «crioll» de Louisiana?
    No sembla que pugui resultar factible aital miracle nord-americà. 
    Temps al temps. I a veure què arriba a passar.

Una mirada molt personal al llibre "Lleó XIV, ombres sota la cúpula"

Lleó XIV, ombres sota la cúpula
L’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat
Vicenç Lozano

    Després de llegir l’article que publica VilaWeb el 20 de març de 2026 sobre el llibre del periodista català Vicenç Lozano amb el títol «Lleó XIV, ombres sota la cúpula», em pos a encarregar-ne un exemplar. M’arriba a casa per Amazon abans d’una setmana. 
    Començ a llegir-lo amb moltíssim d’interès en iniciar la Setmana Santa.
    Tenc moltes ganes d’endinsar-me en «l’operació secreta del conclave i els paranys del pontificat» per tal de veure-hi com hi compareix i s’hi presenta la figura d’aquest papa nord-americà de Chicago - sud-americanitzat a Chiclayo, al Nord del Perú durant dues dècades de la seva vida septuagenària – notes característiques que han de marcar l’existència de Lleó XIV per a sempre, i més ara com a papa al continent europeu. 
    És un home fet i refet en tres continents! M’hi sent molt identificat.
    Amb una introducció que presenta «l’operació secreta que ha canviat la història», el periodista català se serveix d’una eina a l’hora de presentar-nos i oferir-nos, sense esmentar-los pel seu nom, les fonts informatives d’on brolla el contengut de les pàgines, per tal d’assenyalar-nos d’on li arriben les notícies que l’empenyen a formular les seves afirmacions o explicacions o anàlisis o descripcions.
    Arribarà a reconèixer que sovint s’ha vist obligat a haver d’alterar noms i llinatges i a modificar vinculacions institucionals o professionals, un cop ha aconseguit de mantenir-hi converses directes i d’obtenir-ne suports externs que no volen o no cerquen focus mediàtics i que li resulten coneguts i de confiança estricta.
    Hi van compareixent adesiara Il Dottore, Monsenyor C. i el Director d’Orquestra juntament amb molts d’altres testimonis que li serveixen per «recompondre el trencaclosques d’una història plena d’intrigues». Amb episodis que, segons l’autor, «acabaran marcant no tan sols el futur de l’Església, sinó també el d’aquest món convuls i imprevisible que ens espera».
    M’encanta veure l’inici del primer capítol quan l’escriptor assenyala els «tres» papes, «tres», que «han gosat desafiar l’immobilisme dins l’Església católica». 
    Hi coincidesc plenament, alhora que hi afegiria Lleó XIV formant-hi quartet. 
    I m’entusiasma la presentació en poques paraules d’aquest cardenal que porta el nom de Robert Francis Prevost Martínez: «missioner, pastor, capaç d’aguantar pressions, que coneix la cúria encara que en forma part des de fa molt poc temps, i sap escoltar». 
    Un resum biogràfic excel·lent d’així com el veim molts dels que ens sentim i reconeixem fervents seguidors seus a més d’entusiastes.
    En endinsar-se en la descripció de les sessions i reunions preparatòries del conclave l’any 2025, m’impacta quan l’autor assenyala  que molts dels cardenals nous que es fan presents per primera vegada a aquestes trobades vaticanes no entenen res del que s’hi diu i es limiten a fer d’espectadors muts: al·ludeix a purpurats que només parlen francès, o que no dominen l’italià, o que no coneixen l’anglès o ni tan sols el llatí: 
    «Un 30% de cardenals eren tan incapaços de comprendre de què es parlava... en aquell entorn desconegut per a ells... que només podien entendre el llenguatge gestual».
    Qualsevol pot imaginar-se l’escena d’una munió de cardenals que no compten amb cap traducció simultània que els arribi pels auriculars penjats a les orelles. Com també pot romandre sorprès i astorat en veure cardenals que no saben llatí            
   Cosa impensable fa pocs lustres la darrera, i del tot incomprensible avui dia la primera. 
    Llegesc això, precisament, el mateix dia que al meu domicili palmesà m’acaben d’arribar de la Xina unes ulleres comanades per internet que, segons anuncien, faciliten la traducció simultània de qui tens davant, parli en la llengua que sia. 
    Tampoc no les trob tan costoses: 163,90€. M’entren ganes de veure si m’ajudarien a mantenir converses en kirundi o en quítxua o en bubi, dos idiomes del Sud, des de Mallorca estant al Nord!
    Algunes de les moltes expressions que reprodueix el periodista català resulten força enriquidores, alhora que aclaridores de situacions aparentment incomprensibles. Per exemple, quan esmenta cites literals de cardenals que es manifesten abans que s’iniciï el conclave, majoritàriament en converses de bar o de restaurant o en hotels de quatre estrelles.
    Una immensa majoria dels cardenals que assisteixen al conclave no es coneixen entre ells, no s’han vist mai especialment els que procedeixen de països perifèrics. Per això la normativa vaticana ha hagut d’establir que tots portin de manera ben visible una acreditació amb el seu nom i el país de procedència. 
    Com ocorre en qualsevol trobada de caire internacional o fins i tot en reunions i congressos de formacions polítiques o d’entitats empresarials o d’assemblees de qualsevol casta.
    També al·ludeix molt gràficament al paper que comporta en aquesta ocasió l’elaboració de grups de whatsapp, incloent-hi la presència de personatges «infiltrats» que faciliten tasques de comunicació informativa.
    A les primeres cinquanta pàgines descriu molt gràficament i expressiva l’etapa immediatament prèvia a la celebració del conclave, quan tracta sobre allò que va fer, o que podria haver fet qualcú de l’entorn favorable al papa Francesc delitós que hi surti un papa continuador de la labor jesuítica deplegada per l’argentí.
    Com a bon periodista descriu molt finament i detallada certs comportaments, trobades, reunions, encontres de cardenals segons les seves preferències ideològiques, pastorals o teològiques, reflectint-hi bàsicament les mogudes protagonitzades per membres dels dos grans grups antagònics: els conservadors (radicals i moderats) i els reformistes.

    Al capítol II mira d’esbrinar causes i motius pels quals a poc a poc i de forma gradual  s’escampa l’opinió favorable a escollir com a papa un cardenal nord-americà. Tot basant-se en la idea que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».
    Des d’aquesta perspectiva resulten interessants les dades que aporta l’autor i les referències directes i explícites que fa a determinades personalitats de l’àmbit més estrictament vaticanista. A mida que aquestes van quedant excloses, s’albira com a molt més probable la figura d’un personatge que s’adiu de totes totes amb la personalitat del cardenal Robert Francis Prevost Martínez, de Chicago.
    L’autor del llibre recorda que ja el té marcat com a papable abans que surti la fumata blanca a la plaça de Sant Pere. Recomana a la gent lectora que es redirigesqui cap a escrits seus anteriors.
    Al llarg d’aquest llibre resulta del tot inevitable establir comparances o relacionar els dos personatges nord-americans més destacats en l’àmbit públic avui dia: Trump i Prevost. 
    En una de les seves afirmacions no dubta a assenyalar que «l’actual pontífex és un rival massa intel·ligent, massa calculador i racional com a bon matemàtic que és, per a un Trump tan impulsiu i tan poc dotat d’habilitat davant un rival al qual no pot pressionar ni fer xantatge apujant-li arancels». 
    Em sembla una observació del tot acurada i que s’adiu força bé amb les dues imatges fetes públiques aquests darrers mesos als mitjans de la intercomunicació mundial.

    Reprenent el relat de la celebració del conclave, parla d’algunes filtracions inevitables i sobretot d’alguns testimonis de confiança que li permeten d’esbossar un panorama versemblant.     Reconeix que els contactes mantenguts amb el Director d’Orquestra, amb Il Dottore, amb Monsenyor C. i amb «un reduït cercle de cardenals que, en parlar, s’arriscaven a l’excomunió» l’han ajudat a reconstruir el desenvolupament d’esdeveniments que se succeeixen a la Capella Sixtina tan farcida de secrets, alguns dels quals mira de posar al descobert en aquest llibre.
    Entre d’altres, em sorprèn moltíssim el paper que hi desplega l’arquebisbe de Lima, el cardenal Carlos Castillo Mattasoglio, ja el primer dia de la primera ronda de votació, el 7 de maig de 2025 al capvespre. Manifesta que just després del seu discurs prou entenedor a la Capella Sixtina, parla a Santa Marta amb tres col·legues cardenals: un francès, un asiàtic i un sud-americà. Conversant amb els llatinoamericans sap que la majoria comencen a pensar en Prevost com una alternativa possible.
    A la tercera ronda de votació, el 8 de maig al matí, els cardenals africans fins llavors prudents comencen a pivotar cap a Prevost. Mentre que els llatinoamericans profundament marcats pel papa Francesc hi veuen una bona síntesi: és reformista i gestor discret però eficaç. Alguns cardenals nord-americans també comencen a veure’l amb bons ulls mentre que el bloc dels cardenals italians es fa trossos en la defensa del cardenal Parodin.
    A la quarta i definitiva ronda de votació el 8 de maig al capvespre Robert Francis Prevost Martínez aconsegueix de superar sobradament els 89 vots necessaris. N’hi obté 108 derivats d’un consens imprevisible, insòlit i del tot indiscutible. 
    Diu el periodista que el papa Lleó XIV neix amb els vots favorables dels cardenals reformistes sumats als dels conservadors moderats, mentre que els conservadors radicals pateixen un fracàs estrepitós.
    Cal tenir present que, gràcies als nomenaments que ha rebut prèviament del papa Francesc, el cardenal nord-americà peruanitzat Robert Francisc Prevost Martínez arriba a compartir tasques i a relacionar-se directament amb dues terceres parts dels cardenals d’arreu del món com a prefecte del Dicasteri per als Bisbes, encara que amb alguns només sia esporàdicament i circumstancial.     
    Com recorda l’autor, cap altra figura vaticana no ha tengut l’oportunitat de compartir-n’hi tantes: «Coneixia molts de cardenals, i molts de cardenals el coneixien, a ell».    
    M’espanta i em posa la pell de gallina veure-hi reflectida al capítol 5è la declaració incendiària d’un dels exassessors de Donald Trump i estrateg de la ultradreta cristiana internacional més reaccionària, a un dels mitjans de la intercomunicació mundial: 
    «Lleó XIV no és el nostre papa, és un tecnòcrata vaticanista disfressat de pastor». 
    Vet ací l’expressió més exasperada de qui voldria que l’Església catòlica prengués per unes altres vies molt més ràncies i estantisses que les que intueix l’elecció d’aquest papa. És la manifestació més ultraconservadora del desig de retornar a formes i dogmes anteriors al concili Vaticà II. 
    Però resulta que amb Lleó XIV el projecte  MAGA de Trump (Make America Great Again, Fes que Amèrica torni a ser Gran) té un contrapès en una figura internacional que sorgeix dels mateixos EUA.
    El fet de reproduir el text moderat i formal del compte d’X de Donald Trump com a reacció davant l’elecció d’un papa nord-americà no fa més que visibilitzar una vegada més les característiques tan contradictòries i inversemblants d’un personatge com aquest: 
    «És un honor adonar-se que és el primer papa nord-americà. Quina il·lusió i quin gran honor per al nostre país. Espero conèixer el papa Lleó XIV. Serà un moment molt significatiu».

    A mida que vaig llegint el llibre i empassant-me’n pàgines una rere l’altra, consider interessants les converses i interessantíssims els encontres que manté el periodista amb els dos antagonistes principals, Monsenyor C. i Il Dottore, sobre el paper del papa argentí a l’interior de l’Església catòlica, al capítol 9 titulat «El pes d’un llegat», a la pàgina 160 del llibre.
    Els temes que s’hi tracten fan veure claríssimament la confrontació dura que mantenen totes dues posicions, els reformites i els conservadors. Entre d’altres sobre la migració, les dones dins l’Església o l’ecologia integral.
    En nombrosíssimes ocasions, el periodista al·ludeix a l’astre solar en parlar d’allò que succeeix «quan el sol s’esvaeix darrere les teulades de la ciutat de Roma».
    També reitera el paper de l’Esperit Sant dins l’Església quan diu i reconeix que «l’Esperit Sant és essencial en un conclave però mai no és l’únic actor. Sempre hi ha una clau amagada... l’economia vaticana».

    Seguesc llegint el llibre amb fruïció molt gran i arrib al que consider el bassó d’una obra encaminada a presentar les «ombres sota la cúpula» de Sant Pere.
    És quan fa referència al fet que «en els últims anys les muralles del Vaticà han deixat entrar l’ombra del món exterior» (pàg. 251). I comença a enumerar alguns dels esdeveniments més sonats:     Des de l’any 2012 ençà, quan el Vatileaks I situa el majordom personal del papa Benet XVI que filtra centenars de documents, cartes, informes i papers reveladors de nepotisme, corrupció i lluites de poder dins la cúria. Cosa que, segons el periodista català, empeny Ratzinger cap a la renúncia.
    L’any 2015, amb el papa Francesc, filtren documents de la comissió que ha d’endreçar les finances vaticanes.
    L’any 2017 una empresa tecnològica pirateja programa amb milers de comptes de correu d’empresaris, banquers i cardenals, davant d’un atac cibernètic sofisticat i extern.
    L’any 2019 es produeix gran escàndol financer amb la irrupció de la Gendarmeria a les oficines de la Secretaria d’estat del Vaticà per una inversió immobiliària a Londres amb el cardenal Angelo Becciu pel mig.
    L’any 2020 l’agent financer Gianluigi Torzi és arrestat i acusat d’extorsió i blanqueig amb la complicitat de membres de la cúria romana.
    L’any 2022 el portal oficial Vatican.va queda inactiu durant hores per «un nombre anormal d’accessos» amb una vulnerabilitat humiliant quan no compta amb cap «tallafocs».
    L’any 2023 els papers del Sínode s’escolen com aigua entre els dits amb llistes i informes interns que es poden descarregar online sense cap contrasenya, provenint del mateix Secretariat Permanent del Sínode.
    L’any 2025, tot i que el conclave que ha de triar successor a Francesc es presenta com un escenari sota control absolut, difícilment es poden evitar ensurts i filtracions. La protecció del Vaticà continua sent fràgil i la seguretat és més aparença que realitat a mida que augmenta la sofisticació tecnològica, escriu l’autor.
    Em resulta particularment significatiu i força revelador el contacte que manté el periodista amb confidents de la Guàrdia Suïssa jubilats des de fa anys quan reconeix que hi ha rivalitats i recels entre departaments, sovint en competència insana i escassa coordinació. 
    De manera semblant a com es duen a terme batalles tradicionals entre CIA i FBI als EUA.
    M’il·lustra moltíssim el periodista quan exposa que la seguretat del Vaticà és un laberint de jerarquies i lleialtats.
    I en detalla funcions: la Gendarmeria Vaticana ve a ser la policia de la Santa Seu; la Guàrdia Suïssa Pontifícia amb funcions cerimonials i d’escorta directa del papa; l’Oficina de Seguretat i Vigilància Tecnològica controla la videovigilància i la ciberseguretat; la Santa Aliança presta un servei d’intel·ligència (amagada pel Vaticà des del 1516, de la qual mai no ha reconegut l’existència). Tot plegat s’afegeix a la coordinació vaticana d’operacions amb els serveis secrets italians i d’altres països com EUA, Israel, Gran Bretanya o Espanya.
    Diu i explica l’escriptor que alguns comandaments de la Gendarmeria i de la Santa Aliança romanen vinculats amb corrents conservadors o fins i tot ultres, i que es mostren molt crítics amb les reformes iniciades pel papa Francesc; mentre que, tement que Lleó XIV les vulgui continuar, el posen a prova des del primer dia.
    Manifesta el periodista que el papa peruà ha ordenat una auditoria secreta per desccobrir l’origen de les filtracions dins la Gendarmeria Vaticana.
    També diu que davant la feblesa de la ciberseguretat en una entitat vaticana que no disposa de servidors clau protegits amb protocols de xifrat actualitzats, el papa Lleó XIV vol reforçar-ne la seguretat amb serveis europeus i israelians, com també amb assessors externs vinculats a la CIA nord-americana.
    L’autor del llibre creu que aquest papa no s’acaba de fiar de la Gendarmeria Vaticana en bloc. Tampoc no li mereixen confiança els agents secrets de la Santa Aliança. I que amb els alabarders de la Guàrdia Suïssa l’actitud és més relaxada, els considera lleials i professionals, mantenint-hi una relació respectuosa i discreta. 
    En aquest sentit ha volgut reforçar el vincle amb el Dicasteri per a la Comunicació, i li ha demanat que vigili millor les fuites d’informació.
    La pàgina 258 d’aquest llibre, per a mi, conté un bon resum del que explica l’autor sobre les ombres més negres que apareixen sota la cúpula de Sant Pere al Vaticà.

    Quan m’endins en el capítol 18 ho faig amb l’interès d’arribar a saber com apareixerà en aquesta obra periodística el tractament de l’exhortació apostòlica del 9 d’octubre de 2025, la més preferida per mi: «Dilexi te» (T’he estimat), document iniciat pel papa Francesc i signat pel papa Lleó XIV.
    Vaig tenir oportunitat de llegir-la quan em trobava al Perú, concretament al barri limeny de Chorrillos l’any passat. Aleshores no em vaig poder estar de dedicar-li una referència explícita al meu blog, pocs dies després d’haver-la feta pública: 
    «Per a mi, és una reproducció fidedigna del pensament i la praxi de qui és considerat el pare de la Teologia de l’Alliberament, Gustavo Gutiérrez Merino», situant els més dèbils i marginats al centre de la missió de l’Església.
    Em qued, com a resum de tot plegat, amb el que escriu l’autor quan a la darrera pàgina, la 280, manifesta: «Com a sentinella immòbil, la cúpula és allà, vigilant, camuflant i alhora projectant les seves ombres sobre un futur encara per escriure».

    Si els murs del Vaticà parlassin probablement hi afegirien encara més detalls sobre les ombres que s’hi aixopluguen. 
    Tot i amb això, les aportacions que difon el periodista català en aquest llibre poden ajudar a comprendre millor certs comportaments, a vegades mals d’entendre, d’un papa com Lleó XIV que, si més no per a certa gent com jo mateix, ha de contribuir de manera més eficient que cridanera a fer avançar, a ritme lent però sense parar, la gran família de l’Església catòlica cap allà on l’empeny l’Esperit Sant. 
    Amb més determinació i més força que cap allà on l’empenyen determinades forces fosques d’aquest món que voldrien veure-la ancorada més fermament en un passat del tot inexistent avui dia.

Zaña, un dels indrets peruans desconeguts més emblemàtics

     En bon 25 de març de 2026, gran dia de festa a la parròquia de l'Encarnació a Ciutat, mentre llegesc Vatican News em trob amb dues notícies que em copsen l'atenció:     La primera fa referència a un dels personatges que més ens cridaven l'atenció, als seminaristes de la dècada dels anys 50-60 del segle passat, ni més ni pus que el cardenal nord-americà  Fulton J. Sheen. 
    L'altra també es refereix a l'actuació d'un altre cardenal, en aquest cas del peruà Carlos Castillo i la seva visita recent a un indret no gaire conegut i molt significatiu que s'anomena Zaña. 

Artesanies d'afrodescendents a Zafra

    Hi ha anat a recordar la figura de Santo Toribio de Mogrovejo, amb motiu del 420è aniversari de la seva mort. L'ha presentat com un exemple d'home de fe que respecta i valora la diversistat cultural i ha exhortat l'Església i el poble peruà a seguir-ne el llegat de diàleg, apropament i defensa de la dignitat de les persones.
    M'ha duit a recordar la visita que hi faig l'any passat, a aquest indret del Nord del Perú. Un indret que jo no coneixia i que m'omplí d'aquella alegria que et dóna el fet de trobar-te amb tanta energia positiva acumulada durant segles.
    La primera vegada en ma vida que sent anomenar la paraula «Zaña» fa cinquanta anys. Quan l’any 1975 arrib per primer pic al Perú, i sent cantar Los Hermanos Zañartu «A lundero le da Zaña, a lundero le da».
    Aleshores no en tenc, ni idea, del que representen i comporten aquests mots.
    Mig segle després, gràcies a les ganes que tenc de seguir les passes de qui avui és el papa Lleó XIV, tenc oportunitat de trepitjar aquesta zona del Perú, per a mi totalment desconeguda i que, sens dubte, conté una rellevància històrica en moltíssims àmbits de la vida social, política, econòmica i religiosa del país.
    A mida que me’n va informant el guia de l’agència turística «Tres Marías» de Chiclayo, Arturo, mentre feim el «Tours Zaña», m’adon que parlar de ZAÑA és parlar de tot un món per a mi totalment desconegut, alhora que fascinant.

Racó de Zaña on va morir Toribio de Mogrovejo

    Visitam el convent de Sant Agustí considerat una joia de l’arquitectura gòtica, la ruïna més emblemàtica, a més de ser l'indret on el bisbe castellà de Mayorga (Valladolid) Toribio de Mogrovejo essent arquebisbe de Lima va morir mentre feia la visita pastoral al Pacasmayo.
    Passam pel convent de Sant Francesc, que ens recorda la tasca pastoral i social dels franciscans amb la població indígena i afrodescendent; l’església de la Mercè, que té un paper important en la vida urbana i devocional de la Zaña colonial; l’església matriu de Santiago Apòstol, que esdevé centre de grans celebracions religioses colonials, de la qual avui només queden alguns vestigis.
    Tot plegat ens duu a poder veure que, efectivament, l’antiga presència agustiniana, mercedària i franciscana és molt gran en aquesta regió del Perú.         
    Per aquestes contrades, ens hi condueix el mateix guia, Arturo. Encara que dúim un conductor distint de l’anterior. Nom Luís. Seguim amb la mateixa agència de viatges «Tres Marías», decidits a visitar les ciutats de Zaña i Lambayeque. 
    Ens parlen de les reduccions indígenes, dins les quals són obligades a haver de romandre les comunitats natives, mentre els colons espanyols duen vida a part, separada dels indígenes.
    Aquestes ruïnes colonials de Zaña representen uns dels conjunts patrimonials més impressionants del nord del Perú. D’una banda, fan veure l’esplendor d’una ciutat que al segle XVII rivalitza amb Lima en riquesa i activitat comercial. Mentre que, de l’altra, fan evident la seva decadència posterior.
    Al llarg del temps s’hi produeixen terratrèmols devastadors, inundacions del riu Zaña amb episodis d’El Niño. Fenómens que obliguen a traslladar-ne l’activitat econòmica cap a Lambayeque i Chiclayo.
    Són unes ruïnes que mostren com la religió estructura la ciutat colonial. Més que un lloc de memòria històrica, formen part de la identitat de Zaña i del patrimoni de Lambayeque
    La presència d’afrodescendents en aquesta regió és força considerable, representa un dels pilars profunds de la seva identitat històrica i cultual. No és només record del passat colonial, sinó cultura viva que continua expressant-se en la música, la religiositat i la vida social comunitària, ens expliquen.
    Des del segle XVI milers d’africans i africanes són portats esclavitzats per treballar els canyars de sucre, les hisendes i els convents de la vall del riu Zaña.
    Esdevé un dels principals centres afrodescendents del nord del Perú, comparable a zones com Chincha al sud.
    La cultura afrozanyera combina elements africans, andins i hispànics, creant una expressió pròpia.
    La fe cristiana és assumida i reinterpretada des de l’experiència afro: processos i festes, devocions populars, que connecten molt bé amb lectures actuals de la fe centrades en la memòria dels oprimits.

Visitant l'indret de Zafra any 2025

    Arran d’aquesta visita efectuada a Zaña, em propòs d’endinsar-me una mica més profundament i detallada en una «lectura de Zaña des de la teologia de l'alliberament». 
    Pel poc que en sé suara mateix, crec que hi té molt a dir i a aportar:
    En religiositat popular, presenta la fe com a resistència i les ruïnes colonials com a denúncia profètica. Les grans esglésies en ruïnes de Zaña poden llegir-se com un símbol evident d’una Església aliada al poder colonial, en contrast amb una fe viscuda pels esclavitzats, sense pedres però amb comunitat.
    La teologia de l'alliberament llegeix aquestes ruïnes com la crida a una conversió eclesial. No a favor d’una Església monumental, sinó d’una Església pobra amb els pobres.
    La història afrodescendent de Zaña pot llegir-se de manera molt fecunda des de la teologia de l'alliberament, perquè posa al centre la fe viscuda pels pobres, esclavitzats i exclosos. Afirma que Déu parla des de la història dels oprimits. A Zaña, la població afrodescendent viu durant segles l’esclavitud, l’explotació i el racisme estructural. La seva experiència no és només social, sinó teològica: és un lloc on es revela el clam bíblic de l’Èxode.
    Des d’aquesta teologia, la religiositat popular afro no és superstició, sinó espiritualitat de supervivència, espai de dignitat recuperada, forma de resistència simbòlica davant un cristianisme sovint imposat des del poder.
    Processons, cants, corporalitat i ritme expressen una fe encarnada, molt propera al Jesús històric, un Crist alliberador, no dominador.
    Per a les comunitats afrodescendents, Crist no és el jutge imposat pel colonitzador, sinó que és el Crist que pateix amb els cossos ferits, és el Crist crucificat amb els esclaus però ressuscitat en la seva esperança.
    Això connecta directament amb el pensament de Gustavo Gutiérrez, quan parla de l’“alliberament integral: social, cultural, espiritual”.
    Llegida des de la teologia de l'alliberament, Zaña és un lloc de memòria subversiva, una denúncia del racisme encara existent, una crida a l’Església perquè escolti les veus afrodescendents. La fe afrozañera no és perifèrica: és profètica.
    Els bisbes del nord del Perú insisteixen que l’evangelització no pot separar-se de la història concreta del poble. Des d’aquesta perspectiva pastoral, el territori “parla” teològicament: les ruïnes no són només arqueologia, sinó crítica profètica a una evangelització aliada al poder colonial.
    Una línia comuna dels bisbes del nord (Chiclayo, Trujillo, Chimbote) és valorar la religiositat popular com l’expressió de fe dels pobres, l’espai de memòria col·lectiva, el lloc de resistència cultural.
    Això connecta clarament amb la mirada pastoral de Robert Prevost, que subratlla que la religiositat popular no és folklore, sinó camí real d’encontre amb Déu, sobretot entre pobles històricament exclosos.
    A Zaña, les celebracions, ritmes, devocions i relats afrodescendents poden ser llegits com teologia viscuda, no com desviació.
    Els bisbes del nord del Perú assumeixen, amb matisos, l’opció preferencial pels pobres, molt marcada per la recepció local de la teologia de l'alliberament. No com a ideologia, sinó com a lectura evangèlica de la realitat, atenen pobles afro, camperols, migrants i barris perifèrics.
    Aquesta opció implica reconèixer el racisme estructural, donar veu eclesial als qui històricament no l’han tinguda, passar d’una pastoral “sacramentalista” a una pastoral de presència i acompanyament.
    Molts bisbes del nord han insistit que l’Església no ha de reproduir lògiques colonials, ha de ser pobra, propera i itinerant.    Tot plegat connecta molt amb la visió pastoral que s’ha anat consolidant al nord del Perú des de finals del segle XX.
    M’agrada aquesta observació que m’arriba, segons la qual vincular Zaña amb la visió pastoral dels bisbes del nord del Perú significa entendre que la història ferida és lloc de revelació, la religiositat popular és font teològica, els pobles afrodescendents són subjectes, no objectes, de pastoral. L’Església està cridada a descolonitzar-se espiritualment.
    Les pedres caigudes de la ciutat colonial no només evoquen un passat de riquesa perduda, sinó un sistema econòmic i religiós que va legitimar l’explotació i l’esclavitud: «Allà on un poble ha patit, allà Déu ha estat crucificat amb ell.»
    La presència afrodescendent, sovint invisibilitzada, esdevé subjecte de revelació. La seva fe popular —cantada, corporal, celebrativa— no és una religiositat menor, sinó una confessió de fe encarnada, nascuda de la resistència.
    En aquesta línia, la visió pastoral de bisbes del nord del Perú, com Robert Prevost, ha insistit que la fe del poble és camí legítim d’evangelització, especialment quan brolla de comunitats empobrides: «No hi ha autèntica evangelització sense escoltar primer el clam dels pobres.»
    Així, Zaña no és perifèria: és centre teològic, perquè revela un Déu que es manifesta en la història trencada i que crida l’Església a descolonitzar-se.
    La religiositat popular neix de la vida quotidiana, conserva la memòria dels avantpassats, expressa una fe que no s’ha rendit: «Quan el poble prega, Déu ja està actuant.»
    Zaña ens confronta amb una pregunta que ens pot resultar incòmoda: quin Déu va justificar la riquesa d’uns pocs i l’esclavitud de molts? 
    Avui, l’Església del nord del Perú ha après —no sense dolor— que no pot anunciar Crist sense reconèixer aquestes ferides: «No hi ha futur cristià sense memòria.»
    Els bisbes de la regió han anat assumint una pastoral que posa al centre els pobres, la cultura local i la religiositat popular. Aquesta opció no és política partidista, sinó evangèlica: «Jesús no va néixer al palau, sinó a la perifèria.»
    Les comunitats afrodescendents de Zaña ens recorden que la fe cristiana és cos, ritme, comunitat i esperança. Quan l’Església escolta, aprèn; quan acompanya, es converteix: «Una Església que no camina amb els pobres deixa de semblar-se a Jesús.»

    La notícia referida a la visita del cardenal Carlos Castillo a Zafra m'ha duit a recordar totes aquestes observacions que vaig anar recollint mentre duia a terme el recorregut del Nord del Perú per on el papa Lleó XIV dècades enrere s'hi dedicà en cos i ànima com a missioner, com a formador eclesiàstic i com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo.

Visca Sant Sebastià 2026

Quaranta-quatre anys enrere,
A una església de Ciutat,
Animant comunitat
Vaig dir ma missa darrera.

Era Sant Sebastià
I l'església estava plena.
Acabada bé la feina,
Missa dita, me'n vaig 'nar.

Quaranta-quatre anys enrere,
Que jo estava enamorat,
Vaig deixar el celibat
Per ma dona, la primera.

M'he vist sempre capellà,
Servidor del Bon Jesús;
Falsedat sempre refús,
Doble vida amb mi no va.

Per això no em vull cansar
D'insistir amb ma veu pròpia:
Que l'Església sigui còpia
D'aquella comunitat

Que sorgeix segles enrere:
Amb un papa ben casat.
Ben servit i acompanyat,
Té una sogra, i és Sant Pere.

Enc que em diguin innocent,
Per tenir depositada
Ma esperança confiada
En el papa més recent,

He de dir ben convençut
Que aquest pic l'han encertat,
En triar qui ha estat format
Per contrades del Perú.

Un del Nord que aprèn del Sud
I que arriba a ser papa,
Ha de renovar l'etapa
D'una església que ja put.

Basta veure quin paper
Hi manté avui la dona,
On sa veu tan poc ressona
I que té tan poc a fer.

Segur que el papa Lleó,
Que va néixer a Chicago
I va créixer a Chiclayo
Com a bisbe, bon pastor,

Trobarà el camí millor
Per donar un aire fresc
A l'Església que Francesc
Intentà obrir al món.

I que sia profitosa
Aquesta celebració
D'un gran sant que és el patró
De Ciutat, meravellosa!

Visca Sant Sebastià!
Salut i coratge per tirar sempre endavant!

Llums i ombres als 7 primers mesos de pontificat del papa Lleó XIV

 
    Soc, i sempre que puc me’n declaro públicament, un fan entusiasta i fervent del papa Lleó XIV. 
    Pel simple fet que acaramulla en la seva personalitat humana la condició d’home del Nord i d’home del Sud, alhora. Nascut i crescut al Nord, es passa treballant una vintena d’anys al Sud. 

    Cinc vegades més temps que jo!
    I, si jo, que només hi he treballat durant quatre anys, m’hi veig, i em sent tan profundament marcat pel Sud d’una forma tan intensa, què no l’han de marcar, a ell, els vint anys passats al Perú com a frare agustí llis i ras, a la Prelatura de Chulucanas, primerament! Com a formador d’agustins i d’aspirants al sacerdoci, al seminari diocesà de Trujillo, posteriorment! I, sobretot, com a bisbe de la diòcesi de Chiclayo, finalment!
    Segur que ja no se’n podrà desfer, ni prescindir-ne pus mai més, d’aquesta influència que li cau damunt, ara mateix que s’està exercint com a papa a Roma. 
    No en tenc cap casta de dubte.

Papa Lleó XIV recorda els màrtirs de Chimbote

    També soc un d’aquells que pensen i creuen que el comportament d’aquest papa, nord-americà alhora que peruà, no pot ser idèntic al del papa Francesc (nascut, crescut i fet gairebé totalment al Sud), ni de cap dels seus predecessors (nascuts, crescuts i fets totalment i exclusiva al Nord).
    Des del primer dia que en surt elegit, em sent profundament content per la notícia, esperançat en el seu pontificat, confiat en la seva labor, convençut que n’ha d’arribar a fer qualcuna d’aquelles que cap altre papa no ha estat capaç ni s’ha atrevit a fer mai fins ara.
    He de reconèixer que no em veig tan capacitat com per saber-ne i endevinar-ne quines, quantes ni en quin moment. Però mantenc la convicció ferma que, com a bon peruà, aconseguirà de sorprendre’ns més d’una vegada al llarg del seu mandat com a papa, amb alguna de les seves decisions, accions o resolucions que adopti oficialment. 
    Al moment més inesperat, i de la manera més sorprenent que ens puguem imaginar, n’ha d’amollar qualcuna, en decidirà qualcuna, s’atrevirà a fer-ne alguna d’aquelles que ha de deixar més que bocabadat al més pintat.

    Les reflexions personals que vaig fent sobre aquesta temàtica, les lectures de llibres d’autors llatinoamericans que vaig realitzant durant aquest viatge meu al Perú, les opinions recaptades per ací i per allà en converses amb gent diversa, els apunts que vaig prenent mentre vaig recorrent territoris peruans o parant esment a les xarxes de la intercomunicació, sobretot seguint quasi diàriament les publicacions que difon Vatican News, per exemple, em duen a redactar aquest escrit que mir d’elaborar de la manera més senzilla possible. Fàcilment assequible a qualsevol que s’hi vulgui atansar amb ganes.
    Entre una cosa i l’altra, em vaig fent una idea d’allò que consider i que valor com a ombres, aspectes no del tot positius, en l’actuació d’aquest papa, durant els 7 primers mesos del seu pontificat. 
    I, també, sobre allò que crec que pot esser tengut com a més positiu, en benefici i profit de la nostra Església, la catòlica, i de la humanitat en general.
    Mir de fer-ho ara, quan em trob capficat de ple en la realitat peruana i llatinoamericana durant tres mesos seguits. Una realitat tan distinta i tan distant de l’europea i, sobretot, de la illenca que representa avui dia la Mallorca que tenim i que patim.
    És clar que voler limitar-me solament als 7 primers mesos, pentura, pot representar massa poc temps, atès que moltes de les seves línies d’actuació poden trobar-se encara en període de gestació, o que ni tan sols han estat iniciades.
    Certament que, en perspectiva històrica, 7 mesos són i representen molt poc temps. Però, davant la urgència en què alguns ja voldríem veure’n alguna mostra o algun efecte, - davant del qual no em cans de dir i repetir per pa i per sal que convé tenir una mica més de paciència i no demanar que en quatre dies aquest papa faci tot allò que altres papes no han aconseguit de fer en quaranta anys -, i tenint en compte que estic acabant la meva estada al Perú, programada precisament amb ganes d’endinsar-me una mica més fondament en les petjades que hi pot haver deixat, al Perú, Lleó XIV abans de ser papa, em sembla del tot adient fixar aquest termini temporal.

    Lleó XIV inicia el papat el 8 de maig, i, quan redacto aquest escrit, ens trobam a 24 de desembre del mateix any, 7 mesos i mig després!
            
    OMBRES

      L’ombra que podem considerar primordial és la que ens afecta més directament. Sobretot a aquelles persones que volem, desitjam i, si se’ns permet l’expressió, reclamam «evangèlicament» la transformació radical que la nostra Església necessita i requereix.         Com totes les esglésies cristianes d'arreu del planeta. 
    A la nostra, la catòlica, la veim massa europeïtzada i eurocèntrica. Massa abocada a seguir passes, orientacions, i tendències de sectors oposats al Concili Vaticà II. Una església que fa la impressió que enyora de tornar a ser tridentina, de voler fer anques enrere davant una societat que marxa imparable cap endavant i a ritme frenètic, en ordres tan diversos de l’existència humana. Una Església que, en la seva praxi, para molt més esment al Codi de dret canònic que no a l’Evangeli de Jesús.
    N’hi ha que tenim les nostres esperances depositades en qui ha de tenir la valentia de capgirar tantíssims aspectes eclesials que no s’adiuen ni amb la praxi de Jesús ni amb la dels seus deixebles primers més apropats.
    És clar i evident que, per a tota aquesta gent, d’expectatives tan altes,  - que segurament deu ser més nombrosa del que pugui semblar a primera vista a l’interior de l’Església catòlica arreu del món -, els resultats assolits fins ara poden semblar molt limitats. Massa minsos. 
    Voldríem haver-ne vist alguns més, i bastant més representatius del canvi desitjat.
    Tot i que és ben cert que 7 mesos no permeten reformes gaire profundes, per poc que un miri d’endinsar-s’hi, percep claríssimament una certa frustració en aquests sectors integrats pels qui continuam esperant canvis de debò, més ràpids i més profunds, per exemple, en la mateixa cúria romana. 
    Representa, sens dubte, un dels esculls més difícils a sortejar, i que no solament perjudiquen la imatge pública d’una església que, en lloc de presentar-se com a cristiana, pot arribar a semblar fins i tot antievangèlica en els seus comportaments individuals i col·lectius.
    Anhelam decisions papals més clares i més valentes sobre ministeris i serveis pastorals. Sobre el paper real i la funció específica de les dones a l’interior de l’Església. O sobre aquelles reformes estructurals en profunditat que han de portar aquesta organització tan estesa arreu del món a ser una imatge veritable de Jesús i del seu Evangeli en ple segle XXI. 
    L’estil d’actuar, aparentment massa prudent, del papa Lleó XIV, ens pot semblar una mica massa lent. I voldríem que n’acceleràs el ritme, com més aviat millor, i com més fort també.
    D’altra banda, tampoc no podem oblidar que es produeixen moltes i molt dures resistències internes. 
    Lleó XIV, a més de la seva experiència pastoral al Perú, també compta amb anys d’exercici pràctic en càrrecs importantíssims entre els dicasteris romans. El 21 de novembre de 2020, el papa Francesc nomena monsenyor Robert Prevost membre de la Congregació per als Bisbes, la congregació de la Cúria Romana que s’encarrega de seleccionar els bisbes nous abans que ho aprovi el papa. També organitza la visita Ad Limina que realitzen cada cinc anys tots els bisbes del món a Roma, entre moltíssimes d'altres tasques que té encomanades. 
    Tot plegat l’omple d’experiència pràctica i, amb tot aquest bagatge acumulat, coneix, pentura més que ningú, l’existència de sectors jeràrquics molt conservadors que ell sap que interpreten el seu llenguatge papal com a molt ambigu, i que tenen molta de por a una “relativització” de la doctrina catòlica.
      Tot plegat genera tensions, que n’hi ha que qualifiquen de silencioses, especialment en mitjans eclesials i cercles doctrinals d’Europa i de Nord-amèrica, però que no deixen d’exercir influències poderoses en sectors nombrosos de les jerarquies eclesiàstiques de rang superior arreu del món.
    D’altra banda, tots i cadascun dels gestos que fa el papa Lleó XIV (visites, entrevistes, audiències, resolucions, exhortacions, paraules, viatges, silencis, pregàries, aparicions públiques, etc.) són molt llegits i reinterpretats pertot arreu. 
    Poques vegades s’ha vist tant com ara que la figura d’un papa aparegui amb tanta profusió a les més diverses xarxes de la intercomunicació mundial. Fins al punt que es pot comprovar que, com a fruit de la intel·ligència artificial, nombrosíssimes aparicions seves – amb imatge i veu idèntiques – no són cap altra cosa que invents i creacions falsificades de la realitat papal autèntica.
    També n’hi ha que veuen el risc que aquest pontificat del papa Lleó XIV sigui més simbòlic que no estructural. Sobretot, si no l’arriba a acompanyar, més aviat que de pressa, amb reformes institucionals clares i profundes.
    N’hi ha d’altres que consideren que, a aquestes alçades del seu pontificat, la governança papal encara roman massa poc definida. No arriben a veure amb claredat quin arribarà a ser el seu equip de treball fort més proper. Ni com aconseguirà articular l’exercici pràctic de la seva autoritat papal amb la praxi  sinodal de la corresponsabilitat eclesial. Ni tampoc com arribarà a gestionar de manera eficient i resolutiva els conflictes interns més durs.
    N’hi ha alguns que pensen que una indefinició d’aquestes característiques pot convertir-se en una mala ombra, sobretot si s’allarga durant molt més temps.
    Hi ha qui diu que aquests primers 7 mesos mostren un papa pastoralment fort, espiritualment coherent, socialment valent, però que encara es troba en la fase primària de consolidar un lideratge institucional.
    Tot i amb això, jo som un d’aquells que veuen en el tarannà i el comportament d’aquest papa nord-americà peruanitzat la personificació excel·lent del «criollo enginyós», del «serrà pacient» i de l’indígena «amazònic» coneixedor dels recursos més efectius i eficients en la consecució de resultats bons.
       
    LLUMS

    És clar que, des del primer moment de la seva primera aparició pública al balcó de la plaça de Sant Pere aquell benaurat 8 de maig de 2025, el papa Lleó XIV ja ha sabut mostrar un estil pastoral proper i directe, característic del model llatinoamericà que tenc la gran sort de poder tastar de prop.
    Mai no em cans de dir i de repetir que veig massa diferència entre la mentalitat i el comportament dels bisbes: entre un bisbe del Sud i un del Nord, hi ha diferències abismals, sobretot en la praxi, més que en la doctrina. 
    Aquests, en general, viuen massa allunyats de la realitat, de la societat i de la comunitat creient a la qual han de prestar el servei pastoral. 
    Mentre que els del Sud, en general, es mostren molt més apropats de la gent i de la població on viuen, més senzills i molt més amables en el tracte.
    Ho comprov directament i personal, cinquanta anys enrere, quan tenc ocasió de tractar de prop el bisbe nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P., a la Prelatura de Chimbote. Ho torn a comprovar l’any passat, quan som convidat a dinar a la casa del bisbe mexicà de Huamachuco, monsenyor Pascual Benjamín Rivera Montoya. T.O.R. O quan l’any passat també arrib a comunicar-me per whatsapp amb el bisbe peruà de la diòcesi de Cajamarca monsenyor Isaac Circuncisión Martínez Chuquizana, de la Sociedad Clerical de los Misioneros de los Santos Apóstoles. 
    Enguany mateix, ho puc tornar a comprovar, quan som rebut i acollit a casa seva, amb senzillesa i amabilitat totals, pel bisbe peruà de la diòcesi de Chulucanas, monsenyor Cristóbal Mejía Corral, prevere diocesà. O quan tenc l'oportunitat de saludar personalment qui fa poc temps ha estat nomenat arquebisbe metropolità de Piura, monsenyor Luciano Masa Huamán, rector de la parròquia de Santa Rosa, també pertanyent al clergat diocesà.
    Els bisbes peruans, i, en general, els bisbes d’Amèrica llatina, a diferència dels bisbes europeus i nord-americans, mantenen un comportament molt més senzil, molt més proper, molt més normal, molt més vulgar, molt més corrent que els altres.
    Per això, no és d’estranyar que el papa Lleó XIV, marcat profundament pels anys d’exercici episcopal a la diòcesi de Chiclayo, continuï mantenint com a papa un estil de bisbe semblant; amb un llenguatge senzill;  uns gestos de proximitat; unes referències constants a la vida quotidiana de la gent senzilla, primordialment dels pobres, migrants, pobles perifèrics o cultures menystengudes; un ús més freqüent de la llengua espanyola en les seves intervencions públiques, i unes referències explícites al seu pas per Sud-amèrica.
    Crec que tot plegat connecta la mar de bé amb l’estil d’església que propugna el Concili Vaticà II i el llegat llatinoamericà produït anys enrere a Medellín, Puebla o Aparecida, per assenyalar les tres conferències episcopals llatinoamericanes (CELAM) que més pes i major coneixença han desplegat al llarg de les darreres dècades. 
    Sens dubte són les més significatives, les que remarquen més notòriament l’actuació dels bisbes al continent sud-americà.
     Pels comentaris que escolt, ací i allà, el papa Lleó XIV s’inscriu en una línia d’actuació molt coneguda al Perú: Medellín (Colòmbia, 1968), amb l’opció preferencial pels pobres com a criteri evangèlic; Puebla (Mèxic, 1979), amb el rostre concret dels pobres (indígenes, afrodescendents, migrants); Aparecida (Brasil, 2007), amb deixebles missioners en clau popular.

Amb grup de catequistes, animadores populars, a Lima

    Parlant i intercanviant opinions, al Perú, amb agents pastorals de diòcesis diverses, amb catequistes de comunitats populars, amb religiosos i laics compromesos, m’adon que, en la seva majoria, perceben Lleó XIV com un papa que parla el mateix llenguatge que les comunitats populars més actives. Que fa referència directa i explícita a la pobresa estructural, no només a l’assistència benefactora. A la dignitat de la persona i dels col·lectius humans, no només a la caritat. Al poble, no només als individus.
    Veig que, a les zones andines, amazòniques i perifèries urbanes (Lima Sud, Trujillo, Chiclayo, Piura), tot això connecta perfectament amb molts sectors d’una Església que fa dècades que camina amb la gent. Sovint amb pocs recursos, però sempre amb molta de creativitat pastoral.
    Tenc oportunitat de comprovar-ho una vegada i una altra, quan em faig present de bell nou a la modesta comunitat de creients que es reuneixen tots els diumenges a la capella de la Verge de Guadalupe, al barri de Bellavista, districte limeny de Ventanilla. 
    Hi assistesc amb molt de gust, a la reunió eucarística que presideixen, dirigeixen, animen i engresquen dones profundament creients que s’hi lliuren en cos i ànima de manera admirable.

Celebració eucarística presidida i dirigida per dones, a Puente Piedra

    Quan el papa Lleó XIV parla de sinodalitat, entre aquesta gent del Perú no sona a res nou. Està avesada a participar en assemblees parroquials, a mantenir rondes camperoles, a animar comunitats eclesials de base, a fer part activa de consells pastorals, etc. Tot plegat, són experiències sinodals, encara que no sempre siguin reconegudes institucionalment.
          La impressió que hom pot extraure és que el pontificat de Lleó XIV dóna cobertura eclesial a pràctiques que temps enrere potser sí que han estat tolerades, però que no sempre han estat tan ben valorades com ara.
    És un papa que, ja essent bisbe, deixa de considerar la religiositat popular com un problema sota sospita, fent que assolesqui el nivell d’un veritable lloc teològic. 

Celebració popular a Bellavista

    Això és un punt molt important per al context peruà. Lleó XIV mostra una mirada positiva sobre processons, devocions locals, festes patronals, promeses i rituals populars. Això és clau en un país on la fe es viu al carrer, la fe barreja dolor, esperança i festa, la fe resisteix a la pobresa i a la violència. 

    Com ens assenyala el guia chiclaià que ens acompanya mentre feim el recorregut turístic de «El Camino del Papa».

    Per a un observador atent al llenguatge que empra aquest papa, hi ha un altre aspecte que també s’esmenta una vegada i una altra vegada: la misericòrdia i el discerniment apareixen com a notes singularment representatives del seu tarannà personal.
    Ja com a bisbe de Chiclayo, insisteix molt en la misericòrdia com a clau hermenèutica per interpretar els textos bíblics o patrístics o de papes anteriors. I remarca l’actitud basada en el discerniment pastoral davant situacions complexes. 
    En aquest sentit, dóna més importància a la consciència que al legalisme.

    Durant aquests 7 primers mesos, nombroses vegades es referma i reitera enèrgicament i amb molta de força en la denúncia de les desigualtats estructurals, la crítica a un sistema econòmic que “exclou i descarta” o la defensa de la casa comuna que és la Terra.
      Manifesta una clara sintonia amb la Doctrina Social de l’Església i amb una lectura pastoral propera a la teologia del poble o, fins i tot, a la teologia d’alliberament. 
    Basta llegir amb deteniment la seva exhortació apostòlica «Dilexi te», per adonar-se que, no solament esmenta, sinó que remarca punts, temes i assumptes que el teòleg peruà Gustavo Gutiérrez durant massa temps propugna gairebé, com aquell qui diu, en solitari, convertit en diana perfecta de crítiques dures o d'incomprensions manifestes per part d’estaments jeràrquics representatius de l’Església catòlica.
    Lleó XIV, seguint les petjades del seu antecessor més immediat, el papa Francesc, continua reforçant el camí de la sinodalitat com un estil permanent en l’actuació d’una església que practica cada cop més la tasca d’escoltar, que escampa la corresponsabilitat entre tots els que conformen la comunitat de creients i que valora el paper de les esglésies locals com a fonamental i ineludible.
    Crec que són petits, o grans, llums que resulten especialment importants per a regions com Amèrica Llatina, Àfrica o Àsia. Tot i que tenc per a mi que tant a Europa com als Estats Units de Nord-amèrica, és molt probable que aquests llums no hi brillin ni lluesquin tant, ni amb la mateixa força, ni amb la mateixa potència i energia.
    Per a mi, això seria un dels senyals més evidents que és arribada l’hora del Sud: per a les esglésies i per a les societats d’arreu del planeta.

    Cercant cercant per ací i per allà, em trob amb una reflexió pastoral, que fan  des del Perú i que em sembla summament interessant, en relació amb tot això de «llums i ombres dels 7 primers mesos del pontificat del papa Lleó XIV»:

    «Han estat breus en el temps, però significatius en el to. Llegits des del Perú i d’Amèrica Llatina, aquests inicis no s’entenen tant com una ruptura, sinó com una confirmació d’un camí eclesial llargament recorregut, sovint amb dificultats, silencis i incomprensions.
    Lleó XIV parla amb un llenguatge que aquí no ens és estrany. Quan insisteix en la misericòrdia, en la dignitat dels pobres, en l’escolta del poble i en una Església que no jutja des de fora, sinó que camina des de dins, moltes comunitats reconeixen el que ja viuen des de fa dècades: una fe arrelada en la vida quotidiana, marcada per la precarietat, però també per una gran capacitat d’esperança.
    Aquest pontificat s’inscriu clarament en la tradició eclesial llatinoamericana inaugurada pel Vaticà II i aprofundida a Medellín, Puebla i Aparecida. La seva insistència en la sinodalitat no és una novetat teòrica per al nostre continent: és posar nom i valor eclesial a pràctiques ja existents —consells pastorals, assemblees comunitàries, lideratges laicals, religiositat popular— que durant anys han sostingut la fe del poble.
    Un element especialment rellevant és la seva mirada positiva sobre la religiositat popular. En un país com el Perú, on la fe es viu en processons, festes patronals, promeses i devocions, aquesta actitud pastoral allibera de la sospita i reconeix aquests espais com a llocs teològics, on Déu ja està actuant abans que arribin els discursos.
    Tanmateix, aquest temps inicial també revela una ombra important: la distància entre el discurs papal i les estructures eclesials locals. Moltes comunitats experimenten que, tot i el canvi de llenguatge a Roma, persisteixen pràctiques clericals, poca participació real dels laics —especialment de les dones— i una certa por a assumir una veu profètica davant els conflictes socials, ambientals i territorials.
    Aquí s’obre un repte decisiu: el pontificat de Lleó XIV no sembla voler imposar reformes ràpides, sinó provocar un canvi de cultura eclesial. Però aquest canvi només serà real si les Esglésies locals l’assumeixen amb valentia, formació i conversió pastoral. Sense aquest pas, el risc és que la sinodalitat quedi en paraula bonica i no en pràctica transformadora.
    Des del Perú, aquest pontificat pot ser llegit com una crida clara: allò que s’ha viscut a les comunitats de base, a les perifèries urbanes, als Andes i a l’Amazònia no era un error ni una desviació, sinó Evangeli encarnat. Ara, el repte és passar de la confirmació a la responsabilitat.
    Potser el major fruit d’aquests primers mesos no serà una reforma visible immediata, sinó una pregunta que queda oberta a cada comunitat: ¿som capaços de fer vida, aquí i ara, l’Església sinodal, pobra i misericordiosa que el papa anuncia?» (Missatge ChatGPT)

    Estic totalment d’acord, i en compartesc l’opinió, amb aquells que afirmen que «el papa Lleó XIV no té cap pressa ni una, però que pretén que cada passa feta esdevéngui tan ferma que resulti difícil tornar enrere», durant un pontificat que beslluma llarg en el temps i que vol mantenir controlat des dels primers instants.
    Amb un «pla Prevost» que pot basar-se en tres premisses: la unitat en el seguiment de Jesús, l’avançament en les reformes implementades pel Sínode de la Sinodalitat i la lluita pel control de la cúria romana.
    Diuen que, una vegada conclòs l’Any jubilar, acaba el pontificat del papa Francesc i arranca, en llibertat plena, el de Lleó XIV; un pontificat de continuïtat indubtable, alhora que amb un estil propi. 

    Com que sap que té temps per implementar-ho, no frissa gaire, però tampoc no vol cap pausa massa llarga. 
    Pot arribar a ser un pontificat de poques paraules, però de decisions molt ben pensades abans de ser preses i adoptades.