Primera encíclica del papa Lleó XIV: tercer comentari/resum molt personal (03)

Papa Lleó XIV i Lleó XIII

    Tot al llarg del capítol primer, el papa Lleó XIV continua fent una repassada sintètica de les aportacions que segueixen a l’encíclica «Rerum novarum» (1891) del papa Lleó XIII, per part de cadascun de la mitja dotzena de successors seus en el pontificat. 

    1. Del papa Pius XI esmenta l’encíclica «Quadragessimo anno» (1931). 
    Recorda que no es limita a reprendre de bell nou la «qüestió obrera» sinó que n’amplia la mirada cap a la configuració general de l’ordre econòmic i polític. 
    D’aquesta segona encíclica, el papa Lleó considera vigents avui dia almanco tres intuïcions: 1) que les injustícies no es refereixen solament a comportaments individuals, sinó també a estructures econòmiques i institucionals; 2) que el principi de subsidiarietat empeny a enfortir el teixit associatiu i comunitari, evitant-hi noves concentracions de poder; i 3) que el vincle entre dignitat del treball, remuneració justa i possibilitat de vida digna per a les famílies, és inseparable l’un de l’altre.

Papa Pius XI

    2. Del papa Pius XII n’extreu tres pincipis que considera vàlids per avui dia: 1) que el dret ha de prevaldre sobre l’interès; 2) que les disparitats econòmiques esdevenen terreny fèrtil per a les tensions violentes; i 3) que té molt de valor el teixit associatiu com a mitjancer entre l’individu i l’Estat. 

Papa Pius XII

    3. En detenir-se a presentar els anys del Concili Vaticà II, recorda que el papa Joan XXIII obre una etapa nova dins el magisteri social: fortament marcada per una atenció més explícita a la dimensió mundial de les qüestions socials i al llenguatge dels drets.
    L’encíclica «Mater et magistra» (1961) presenta la fe cristiana com a llum capaç d’unir el cel i la terra. 
    La «Pacem in terris» (1963) lliga orgànicament la dignitat de la persona humana amb el reconeixement dels drets i deures fonamentals i proposa un ordre de convivència -també en l’àmbit internacional- que s’ha de fonamentar en la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. 
    En considera especialment significatius per a l’època actual: 1) la referència als drets humans com a llengua comuna; i 2) la convicció que una pau duradora requereix d’institucions i relacions entre pobles inspirades en la dignitat de cada persona.

Papa Joan XXIII

    4. El Concili Vaticà II marca un punt d’inflexió en la forma en què l’Església catòlica s’entén a ella mateixa dins el món contemporani.
    «Gaudium et spes», segons el papa Lleó XIV, representa la imatge d’una Església més propera a la humanitat, més compromesa amb el món i més dedicada a reflexionar no a partir d’esquemes abstractes, sinó de la realitat concreta que presenten les situacions històriques.
    El papa també fa referència a la declaració «Dignitatis humanae» (1965). Considera que continua oferint avui dia a la doctrina social de l’Església catòlica una munió de criteris decisius per a la protecció de la persona humana i per a la construcció de societats pluralistes i pacífiques.

Concili Vaticà II (1962-1965)

    5. En referir-se al papa Pau VI en remarca que la pau no queda reduïda a l’absència de guerra, sinó que es concreta en el camí cap a un desenvolupament humà integral.
    A l'encíclica «Populorum progressio» (1967) hi veu descrit el desenvolupament com el pas de condicions de vida manco humanes a condicions de vida més humanes. I l’entén com un procés que afecta tothom, en totes les dimensions de la persona i a tots els pobles sense cap casta d’excepció.
    Parla de la Comissió pontifícia «Iustitia et Pax» (1967). La defineix com un intent per donar forma estable, a nivell eclesial i internacional, al manteniment viu de la consciència sobre la bretxa creixent entre països rics i països pobres, i sobre la necessitat de polítiques que promoguin condicions de vida realment més humanes per a tothom.
    Recorda que és una encíclica que commemora l'aniversari de l’encíclica «Rerum novarum» en la perspectiva d’atendre la societat postindustrial, amb una visió de la persona humana, de les relacions, de l’autoritat i del bé comú capaç d’orientar decisions econòmiques, polítiques i culturals..
    Confirma que l’Evangeli continua sent actual perquè proporciona els criteris per reconèixer allò que humanitza o deshumanitza, allò que allibera o oprimeix, en situacions noves: 
    «Mentre en el món hi hagi pobles exclosos d’un desenvolupament digne de l’esser humà, les comunitats cristianes no poden contentar-se a proclamar la pau en abstracte, sinó que han de facilitar que l’Evangeli jutgi, a partir de la gent que queda als marges, com aquelles estructures econòmiques i polítiques poden arribar a convertir-se en autèntiques 'estructures de pecat'».

Papa Pau VI

    6. Situa el magisteri social del papa Joan Pau II en la cruïlla entre la crisi dels grans sistemes ideològics del segle XX i l’inici de la globalització econòmica.
    Amb l’encíclica «Laborem exercens» (1981) noranta anys després de la «Rerum novarum», el papa polonès obre vies noves de reflexió sobre el treball, apuntant al salari just, al treball considerat un bé fonamental per a la persona, a l’obtenció de la dignitat de les persones que treballen, a la remuneració suficient i a la possibilitat efectiva de participar en la vida social.
    Amb l’encíclica «Sollicitudo rei socialis» (1987) Joan Pau II torna a abordar la tara del subdesenvolupament i reconeix el fracàs de tants intents de reduir la bretxa entre el nord i el sud mundials.
    Mentre que amb la «Centesimus annus» (1991) ofereix una reflexió sobre el col·lapse del sistema soviètic i sobre el refermament de la democràcia i l’economia de mercat: en la mesura que garanteix una participació ciutadana i permet d’elegir i substituir pacíficament els governants, impedint que el poder sigui monopolitzat per elits reduïdes, mogudes més per interessos particulars o ideològics que no per l’obtenció del bé comú.

Papa Joan Pau II

    7. Del papa Benet XVI en remarca l’encíclica social «Caritas in veritate» (2009) que reinterpreta el concepte de desenvolupament presentat per la «Populorum progressio» de Pau VI: el desenvolupament s’ha de traduir en un «creixement real, extensible a tothom i concretament sostenible». Constata el sorgiment de noves categories de pobres en els països rics, mentre que en les regions més pobres petits grups viuen en un alt benestar consumista que conviu amb situacions de misèria deshumanitzant. 
    Observa que el nou sistema econòmic-financer mundial ha reduït el poder polític dels estats, i reitera que l’activitat econòmica ha d’estar orientada al bé comú, sota la responsabilitat de la comunitat política. Sosté que la caritat ha d’exercir una paper crític i generatiu en la vida pública.

Papa Benet XVI

    8. Referint-se al papa Francesc, n'assenyala uns quants aspectes.
    D’una banda, n'esmenta l’Exhortació apostòlica «Evangelii gaudium» (2013) on l’anunci cristià té una dimensió social intrínseca, i reclama una església capaç d’escoltar el clam dels pobres, dels migrants i de les víctimes de noves formes d’esclavitud.
    De l’altra, insisteix en una Església sinodal, on «caminam junts» cercant els signes dels temps a la llum de l’Evangeli, i deixant-nos evangelitzar pels pobres amb els quals compartim la història.
    A més a més, fa una al·lusió explícita a l’encíclica «Laudato si» (2015) que ofereix la primera gran anàlisi sistemàtica de la crisi mediambiental en una encíclica papal de caràcter social. 
    Recull la proposta d’una «ecologia integral» que uneix indissolublement el respecte cap a la casa comuna amb l’opció preferencial pels pobres: «tant el clamor de la Terra com el clamor dels pobres no poden separar-se».
    Apunta directament cap a l’encíclica «Fratelli tutti» (2020), el somni d’una humanitat capaç d’optar per l’amistat social i la fraternitat universal. 
    I cap a l’encíclica «Dilexit nos» (2024) que mostra que tots aquests compromisos socials no poden separar-se de la relació personal amb el Crist.

Papa Lleó XIV

    Al final de tot aquest recorregut llarg per tots i cadascun dels darrers papes que l’han precedit des de Lleó XIII ençà, resulta força aclaridor que el mateix papa Lleó XIV reconegui que la Doctrina social de l’Església no és el resultat de cap projecte elaborat en un despatx, sinó que és fruit de tot un procés lent en el qual cada papa ha anat aportant la seva contribució original a la llum dels «nous assumptes» (rerum novarum) que va presentant cada etapa històrica.
    Sempre posa de relleu els aspectes diversos d’un patrimoni únic, com el que comporten els grans principis de la Doctrina social de l’Església católica: la dignitat de la persona humana, el valor del treball, la destinació universal dels béns, la solidaritat i la subsidiarietat, el respecte per la creació, la centralitat de la pau i la fraternitat universal. 
    Ve a dir i així ho explicita clarament que «la lectura de la història a la llum de la fe mai no s’ha interromput i que l’Església catòlica ha sabut deixar-se interpel·lar per les preguntes de cada generació».
    Per això, en finalitzar el primer capítol d’aquesta encíclica papal «Magnifica humanitas» no s’està de refermar que vol dirigir la seva atenció primordial precisament cap a aquests grans principis de la Doctrina social de l’Església catòlica, per tal de captar-hi millor la seva coherència interna i la seva força engrescadora per al nostre temps.

(CONTINUARÀ)