Tenc record que Joan Riera Fullana "Mossegat", mentre fa els darrers cursos de Teologia, com a alumne de la Sapiència, s’exerceix a Palma com a consiliari escolta. Tenc dubtes que sigui a l’Agrupament Ramon Llull o al Pius XII...
En mantenc certs records boirosos i confusos. Li he sentit a parlar de la seva relació molt estreta amb famílies d’al·lots escoltes com Riera... Barceló... Homs...
Treballant tots dos a Piura, Perú, en qualque ocasió treim a rotlle la nostra condició compartida anteriorment de consiliaris escoltes a Mallorca.
Mentre hi som, no deix de pensar que treballam conjuntament dos companys que irradiam esperit escolta per tots els nostres porus: austeritat de vida, treball i vida en grup, dedicació desinteressada als altres, actitud d’equip disposat a escoltar i parar esment a l’entorn, opció preferent pels més febles i pobres, perspectiva de fe i de transcendència en començar el dia, mantenguda al llarg de tota la jornada, romandre sempre a punt per ajudar la gent, fer tant com podem per servir millor els altres, etc.
El risc i l’aventura, dues característiques pròpies de l’educació escolta que empeny a fer persones amb iniciativa pròpia, abocades a millorar i transformar el món on vivim, esdevé un viu reflex d’allò que conté la Llei i la Promesa escoltes: homes de pregària, homes d’acció, homes de fe i esperança, homes de compromís amb la societat.
El pas del temps va esborrant moltes de les passes que feim pel desert d’aquesta vida nostra. I, quan el bon amic se’n va, quan li arriba el moment de la seva partida definitiva, quan deixa d’alenar damunt d’aquest Planeta Terra mentre trepitja i estima terres mexicanes, em ve a la memòria la seva condició de consiliari escolta, la del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat» que acaba de morir recentment.
Mir de cercar i de trobar-ne referències més fermes que traguin a la llum aquella tasca desplegada durant uns anys a Mallorca. No em resulta gaire fàcil. Ha transcorregut més de mig segle, d’aleshores ençà.
Però insistesc a trobar-ne, amb l’esperança d’aconseguir-hi algun detall que em permeti de fer-hi referències més o manco explícites.
Aconseguesc de comunicar-me amb en Miquel, via messenger.
«He pensat, li dic, que tal volta em podries fer una mica de llum sobre una persona, molt amiga meva, que acaba de morir aquests dies. Mir de difondre'n l'activitat variada que ha anat desplegant al llarg de la seva vida. Es tracta del manacorí JOAN RIERA FULLANA, condeixeble meu, amb qui vaig treballar com a missioner al Perú. Sé que, anteriorment, s'havia dedicat a la tasca de CONSILIARI ESCOLTA. Em sembla que de l'Agrupament Ramon Llull... M'agradaria recuperar el màxim de dades possibles sobre la seva actuació dins l'Escoltisme. Em parlen de Ramon Prats, Esteve i Carles Oms, Pere Riera, els fills d’Eladi i Maria, etc. però no trob la manera d’accedir-hi... Si en sabessis res i me'n volguessis fer partícip, t'ho agrairia ben molt. Moltes gràcies!»
He de reconèixer que, amb la celeritat característica i pròpia d'un bon escolta, me n’arriba resposta prompta, clara i diàfana:
«Hola Cecili, No tenc present el nom de Riera Fullana com a consiliari escolta en el meu temps... Ara bé. Si va ser-ho, deixa'm un poc de temps i miraré d'esbrinar-ho...»
Li n’agraesc l’atenció dispensada. Fa molts d’anys que no m’he comunicat amb Miquel March Manresa. Me n’alegr ben molt, d'haver tengut aquesta comunicació, breu i concisa, tan profitosa.
Tant de bo que serveixi perquè, si hi ha qualcú més que me’n pugui passar més dades, me les faci arribar a fi i efecte de completar-ne les minses de què dispòs suara mateix, hores d’ara, sobre més d'un centenar de consiliaris escoltes mallorquins.
El meu agraïment més profund per endavant.
De moment, només estic en condicions de reproduir allò que ja he escrit als meus blogs sobre aquest bon amic meu manacorí.
JOAN RIERA I FULLANA (*Manacor, 12-11-1941 +Mèxic 03-02-2022)
Una de les facetes més poc conegudes del manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», és que, abans de dir missa, ja s’exercia com a consiliari de l'Agrupament Escolta Pius XII, a Palma (1967-68). Acudia al cau que la Unitat mantenia obert aleshores al convent dels Caputxins, a Ciutat.
Parlant-me’n l’any 2016, em reconeixia que havia estat un consiliari escolta una mica atípic, perquè encara no era capellà, sinó diaca. Cosa que el limitava bastant en la seva integració i les seves actuacions.
Tot plegat, s’afegia al fet que havia realitzat els estudis eclesiàstics superiors, com a estudiant resident al Col·legi de La Sapiència (1960-68), després d’haver cursat Humanitats al Seminari diocesà de Son Gibert.
Al Presbiterologi del Bisbat de Mallorca, figura que participà en quatre Certàmens científics literaris (nº 921, 922, 923 i 924). Que fou ordenat prevere el 16.06.1968, passant a les missions del Perú i treballant a Piura fins l’any 1976. Que participà en la campanya d’alfabetització promoguda a Nicaragua després de la revolució sandinista, treballant a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme. Que en el mes de març passà a Mèxic, on fundà una família i deixà el ministeri. I que ha donat a la impremta dos llibres l’any 2016: «Confesiones de un confesor» i “Ejido colectivo Batopilas. Su Historia».
La seva mort ha causat un dolor molt profund entre les seves amistats més properes i els seus familiars.
Con motivo del reciente fallecimiento, en la ciudad de México, del buen amigo JUAN RIERA FULLANA, natural de Manacor (Mallorca), me viene recurrentemente a la memoria la presentación de uno de sus libros que llevamos a cabo el 10 de noviembre del año 2016 en su misma ciudad natal y con su presencia física en el establecimiento literario "Món de Llibres".
La lectura y presentación del mismo produjo en mí una serie de reflexions que quise compartir entonces.
Ahorita mismo me reitero en ello.
-> -> -> -> -> -> -> -> ->
"De la isla de Mallorca, al Norte del Perú. El título con el que mi buen amigo Juan Riera Fullana publica sus “Confesiones de un confesor”, sin ir a buscarlo, me trae a la memoria otro, en ciertos aspectos parecido, que llama poderosamente nuestra atención mientras cursamos los estudios eclesiásticos en el Seminario Diocesano de Mallorca, en la España franquista que nos toca vivir, allá por los años 60 del siglo pasado.
Se trata de una especie de diario, crónica o resumen muy singular, sobre los primeros cien días del joven sacerdote, José Luis Martín Descalzo, curita español considerado fuera de serie en el ámbito de los medios de comunicación.
“Un cura se confiesa” de la Editorial Sígueme ve la luz el año 1955. Justo el mismo año de mi ingreso en el Seminario a los 10 años de edad. Se convierte en un llamativo y claro testimonio de humanidad profunda y de amistad sincera... en una época en que tanto la una como la otra permanecen vetadas explícitamente a los clérigos, como tabú.
En “Confesiones de un confesor”, mi compañero de estudios eclesiásticos, natural de Manacor (Mallorca), Juan Riera Fullana “Mossegat”, expone también ciertos comportamientos considerados “fuera de serie”, como suele decirse, en el ámbito eclesiástico.
Son aspectos que no resultan bien vistos por parte de las más altas instancias jerárquicas de la Iglesia Católica. Nunca obtienen su beneplácito, bajo ningún concepto. Ni en Mallorca, ni en Perú, ni en México, los tres lugares donde transcurre su trayectoria septuagenaria y va desarrollando su intensa actividad pública este mallorquín tan singular, amante del derecho a la rebelión de los pueblos explotados, de los sectores oprimidos, de las clases populares en lucha.
En un documento tan vivo que puede leerse de un tirón, el “Juan Riera, sacerdote de los pobres” expone un conjunto de reflexiones y planteamientos personales sobre su paso, actuación y permanencia en América Latina, muy particularmente en Perú y México, sin olvidar su llegada a otras latitudes latinoamericanas, como Ecuador, Nicaragua...
En su extenso escrito, mi buen amigo Juan se muestra profundamente atraído, y, al parecer, marcado de forma indeleble, por pensamientos y comportamientos que le transmiten ciertos personajes, de quienes se siente muy próximo.
Es el caso del cura Hidalgo o del obispo “Tata” Vasco, en el Estado de Michoacán; el escritor, político, anarquista mexicano, Ricardo Flores Magón; el obispo catalán afincado en Brasil, Pedro Casaldàliga; el sacerdote peruano Gustavo Gutiérrez, promotor de la teología de la liberación; el teólogo brasileño de la liberación, Leonardo Boff; el teólogo mexicano Raúl Vidales; el obispo ecuatoriano Leónidas Proaño; el argentino Enrique Dussel; el chileno Segundo Galilea, los sacerdotes mexicanos Salvador Hernández, Guillermo Martínez, José Batarse Charur; las luchadoras políticas mexicanas Teresa Fernández y Lety Coello; el obispo de Cuernavaca, Monseñor Méndez Arceo... Y otros muchos.
Al mismo tiempo, se muestra también firmemente opuesto al modo de comportarse de otros personajes civiles, políticos, militares y eclesiásticos: el Cardenal Ratzinger, posteriormente papa Benedicto XVI, encabezando la lista como gran inquisidor que condena a teólogos de la liberación; la colonia española en Lima, celebrando banquetes y festejos lujosos; los obispos peruanos Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt; el Cardenal Primado de Lima, Juan Landázuri Rickets; el obispo de la diócesis de San Cristóbal de las Casas, Monseñor Samuel Ruiz García...
Mi compañero de estudios eclesiásticos en Mallorca, inicia su publicación, remarcando el día en que, recién ordenado sacerdote, emprende el vuelo desde el aeropuerto mallorquín de Son Sant Joan, con la finalidad de dirigirse hacia el aeropuerto internacional Jorge Chávez, de Lima, en Perú, al otro lado del Océano Atlántico, a principios del año 1969.
Más adelante, seguirá remarcando el día en que sale del mismo aeropuerto internacional peruano, el 4 de Septiembre de 1976, para dirigirse hacia el aeropuerto internacional Benito Juárez, de Ciudad de México.
Un proceso personal de conversión y cambios profundos, en Perú
Confiesa públicamente que, durante estos 8 años de trabajo pastoral en Perú, vive muy intensamente un auténtico proceso de conversión, de cambio profundo en las categorías humanísticas, filosóficas, teológicas y pastorales recibidas durante su larga etapa de formación, en régimen de internado estricto durante más de una década seguida, en el Seminario Diocesano de Mallorca.
Ambos pertenecemos, junto con otros 13 compañeros, a la generación de sacerdotes mallorquines, ordenados por el obispo diocesano el 16 de junio de 1968, muy pocas semanas después de que estalle el convulsivo “mayo francés” que paraliza Francia y moviliza juventudes, mayoritariamente estudiantiles, de otros países, incluídos algunos latinoamericanos.
Con todos lo matices aplicables al caso, nuestra ordenación sacerdotal significa nuestro primer paso trascendental en la vida, transforma nuestro estatus, nos introduce en una institución eclesiástica, con una función social respetada y aceptada por el pueblo mallorquín.
Al haber tenido que pasar por el filtro disciplinario, más de una década recibiendo instrucciones, orientaciones y lecciones encaminadas a construir un determinado modelo de sacerdote, quien más quien menos llega a concluir, un día u otro, que dicho modelo se va mostrando muy poco acorde con las exigencias de los nuevos tiempos, con los nuevos aires de renovación que provoca en la Iglesia Católica el recién clausurado Concilio Vaticano II y, lo que es más grave aún, con el contenido profundo del mensaje evangélico.
Mi amigo Juan hace hincapié en el proceso de conversión que le provoca su nueva situación, en contacto directo con el pueblo peruano: por la necesidad imperiosa e ineludible de tener que compartir y vivir otras realidades distintas; y, también, por su inquebrantable voluntad de permanecer siempre al lado de los más pobres, que luchan por sobrevivir con crecientes dosis de dignidad.
Estas dos actitudes le conducen a tener que enfrentarse, más de una vez, con la mismísima jerarquía eclesiástica. Llegando incluso a tener que recriminarle a su obispo, y decirle a la cara que le considera más obediente a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos.
Según afirma, insignes representantes eclesiásticos de las más altas instancias jerárquicas no ven con buenos ojos ni aceptan de ninguna de las maneras que un sacerdote extranjero, al llegar al Perú, tome la decisión de irse a vivir al interior de un barrio tan periférico como el Pueblo Joven San Martín; habitando una casita tan rústica como las del resto de las familias piuranas más pobres; compartiendo las mismas condiciones de vida que los pobladores más miserables; soportando inclemencias e incomodidades totalmente desconocidas e ignoradas en el casco antiguo del centro de la ciudad de Piura.
Y todo ello, como afirma, “por intentar dedicar su tiempo, su actuar, su sentir, y por entregar toda su vida a los principios evangélicos practicados en la medida de lo posible, en las diferentes circunstancias que la vida le ha llevado”.
Incluso, con ciertas dificultades añadidas, prácticamente insalvables, como es el caso de su imposibilidad manifiesta de integrarse plenamente en el pueblo peruano.
Refiere dos factores que se lo ponen muy difícil: por un lado, su condición de sacerdote, que tiene su propio papel dentro de la comunidad, muy determinado y señalado, lo que le impide actuar y ser tratado como un ciudadano más, normal y corriente.
Por otro lado, su condición de extranjero, que le delata en cuanto abre la boca y se dispone a pronunciar unas palabras. A pesar de sus esfuerzos por conseguirlo, le resulta prácticamente imposible llegar a abandonar su acento español tan característico e inconfundible, con el que, aun sin ir a buscarlo, también contribuye a difundir determinados aspectos de una cultura distinta, europea, mediterránea, la que ha recibido en la isla de Mallorca, en su ámbito familiar y en su centro de estudios eclesiásticos.
A lo largo de sus primeras páginas, el autor reconoce que son precisamente sus actitudes y formas prácticas de vida las que le llegan a provocar “tales enfrentamientos con la jerarquía católica peruana que le reportan su salida del país en busca de nuevos horizontes, de nuevos retos, de nuevos procesos populares a los que integrarse, ya no como sacerdote sino como un ciudadano más, libre de ataduras institucionales castrantes”.
Su larga i profunda experiencia mexicana
Es entonces cuando mi buen amigo Juan se plantea y propone iniciar su experiencia mexicana, buscando una alternativa de trabajo y de integración en una nueva sociedad.
Al salir del Perú, a la edad de treinta y cinco años, se le abren dos opciones a elegir: o bien seguir practicando el sacerdocio en la acomodaticia Mallorca, o bien aceptar la invitación que le cursan sus compañeros, de irse a México.
Se lo tiene que pensar muy bien, mientras pasa un tiempo en su querida isla mediterránea, en compañía de familiares y amistades que le atienden a las mil maravillas.
Le veo muy expresivo cuando se pone a describir lo mucho que le afecta tener que tomar una decisión tan trascendental en su vida.
Muy fuertemente marcado por la incomprensión e incluso la condena por parte de obispos peruanos, a los que percibe mucho más atentos a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos, se quiere pensar muy bien qué hacer, de entonces en adelante.
Quedarse en Mallorca ejerciendo el sacerdocio significa para él tener que renunciar a lo más preciado de su ser. Lo que da sentido a su vida: la práctica de la Teología de la Liberación, que no encaja en una sociedad y una iglesia como la mallorquina, con características y problemáticas totalmente diferentes a las de América Latina.
No tiene ningún sentido, para él, tener que adaptarse a prácticas que resultan tan ajenas a su forma de pensar y de actuar.
Con la ayuda de buenos amigos, toma la decisión de no volver a integrarse en la iglesia mallorquina, y abandona el gremio clerical al que ha pertenecido durante ocho años seguidos, siempre en Perú.
Me imagino que ésta debe de ser para él la segunda decisión más importante de su vida: optar por un cambio radical y emprender así una nueva aventura de carácter totalmente diferente, cerrando de esta manera un largo primer capítulo de su biografia.
Me resulta apasionante seguir los trazos que va marcando en su siguiente proceder, siempre abierto a las circunstancias con las que se encuentra desde los mismos inicios. No dudo ni por un instante que tiene que resultarle enriquicedora, e inquietante al mismo tiempo, su presencia como brigadista en colonias populares dirigidas por la organización Política Popular. Con unos planteamientos maoistas para el trabajo político con las masas en Monterrey, desarrollando formas de organización popular independiente tanto del Estado como de los partidos de izquierda.
Me imagino sus dudas y sus reflexiones, al comprobar el cambio radical de su plataforma de trabajo: de un trabajo pastoral al interior de la Iglesia, a un trabajo estrictamente político al interior de una organización de oposición radical al Gobierno.
Y mucho más todavía cuando decide emprender una nueva etapa en la colonial ciudad de San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, para trabajar, con la autorización episcopal de Monseñor Samuel Ruiz, como sacerdote y también como brigadista de la organización Política Popular en la misma zona, La Castalia, un centro de acogida de indígenas tojolabales, ubicado en las afueras de la ciudad de Comitán.
En principio, se lo toma como un nuevo y complejo reto que se le presenta, en esa otra nueva etapa de su vida: al servicio de un pueblo desconocido, con una lengua ajena a la suya, con una historia y cultura diferente y con dos grupos humanos diferentes: el grupo pastoral de La Castalia y la brigada de la organización Política Popular.
Amante como soy de la filología, del estudio y conocimiento de idiomas, me impresiona fuertemente la exposición que mi amigo Juan desarrolla sobre el imprescindible papel de las traducciones, a la hora de realizar encuentros pastorales y políticos, donde se precisa de “asesores” que ayuden a transformar en demandas claras el torrente de denuncias y protestas que efectúan los cuatro grupos étnicos participantes -tzeltales, tojolabales, tzotziles y choles-. Todo tiene que leerse en la lengua de cada grupo étnico, para ser traducido luego al castellano y a las demás lenguas.
Este año, el de su anunciada canonización por parte de Francisco, el papa argentino, de nombre Jorge Mario Bergoglio, no puedo dejar de citar las alusiones que hace mi buen amigo mallorquín, Juan Riera, a aquel otro religioso mallorquín, del siglo XVIII, el franciscano Fray Junípero Serra, dedicado a trabajos de evangelización de indígenas pames. Religioso mallorquín que da nombre a la ciudad más importante de la Sierra Gorda, Xalpan de Serra.
Tampoco puedo dejar de mencionar la situación por la que atraviesa mi amigo Juan, cuando regresa de nuevo al Perú, una vez evidenciada la profunda crisis que va minando la organización Política Popular, agravada hasta el punto de hacerla desaparecer.
Su retorno a tierras peruanas le comporta de nuevo otros enfrentamientos con la jerarquía eclesiástica, tanto en la ciudad de Piura com en la ciudad de Lima.
Pero, al mismo tiempo, le permite reencontrarse con sus antiguos feligreses, en una asamblea popular realizada en el Pueblo Joven San Martín, y con otros compañeros más próximos a la Teología de la Liberación, con quienes ha compartido anteriormente una misma línea de trabajo y múltiples reuniones de reflexión.
Sin retorno a sus orígenes
Si yo tuviera que resumir en pocas palabras el contenido íntegro de ese documento que tan clara y diáfanamente ha elaborado mi buen amigo mallorquín, Juan Riera Fullana “Mossegat”, no dudaría en recalcar, por un lado, sus conflictos tensos con la jerarquía eclesiástica: su salida de Mallorca hacia Perú, el primero; su salida del Perú, por la situación insostenible con el arzobispo obispo de Piura, Monseñor Richter Prada, el segundo; su salida de Chiapas por la expulsión que le llega desde un tribunal eclesiástico con sede en la diócesis de San Cristóbal de Las Casas, presidida por el obispo Samuel Ruiz, el tercero; y su salida definitiva del Perú, por orden explícita del Cardenal Primado de Lima, Landázuri Rickets, transmitida a través de su obispo auxiliar Monseñor Smith, el cuarto.
“Todas las expulsiones, como aclara mi buen amigo Juan, son por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos”.
Por otro lado, también destacaría su firme e inquebrantable decisión de permanecer siempre al lado de los más pobres, defendiendo los intereses de éstos por encima de cualquier otra instancia. Todo ello, como consecuencia positiva de la valoración que hace del mensaje evangélico.
Para terminar, no creo sorprenda a nadie lo más mínimo que, con un bagaje de estas características, mi buen amigo Juan Riera, al tener la oportunidad de conocer y tratar muy de cerca a una mujer como Montse, una doctora catalana con la que comparte la experiencia de viajar en moto en plena selva peruana y de recorrer en barco el largo tramo que agrupa a comunidades ribereñas del río Amazonas, en la confluencia de los enormes ríos Marañón y Ucayali, cerca de la ciudad de Iquitos, se sienta vivamente atraído por ella y llegue a entablar una relación que le abra la puerta a un mundo desconocido por él hasta entonces.
Veo muy lógico que no solamente admire su capacidad de lucha antifranquista, sus detenciones, sus torturas, sus violaciones, sus juicios, sus condenas, sus trabajos en el Hospital de Son Dureta, en Palma de Mallorca, en la unidad de cuidados intensivos, su anticlericalismo declarado; sino que también se adentre en el establecimiento de una relación muy íntima, muy profunda, la que más.
Sí que puede llegar a sorprender enormemente, como me ocurrió a mí al leerla, la descripción que mi amigo Juan Riera realiza sobre su final en la isla de Menorca, idílico y trágico...
Cecili Buele i Ramis,
Amigo, compañero de estudios y trabajos, del autor
Des que, a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat, n’estableix definitivament el lloc de residència i de treball a Mèxic, formant-hi una família amb na Nina, en Bafer i na Núria, la vida de Joan Riera Fullana«Mossegat» mai no es deslliga totalment de la Roqueta, ni de Manacor on manté ben estrets lligams familiars.
En algunes ocasions, s’hi fa present, tot i que sigui per poc temps i alguns dies. Oportunitats que miram d’aprofitar per aconseguir-ne el contacte i la comunicació.
Vet ací les imatges d’algunes d’aquestes retrobades amb Joan Riera.
El mes de febrer de 2013, aprofitant una venguda a Mallorca d’en Joan Riera, el bon amic J.L. García Mallada li fa una entrevista ben sucosa al programa de TV Manacor Sal i Llum.
Aleshores recoman de veure-hi les opinions que s'hi expressen sobre elements tan diversos com són ara els partits polítics, les creences religioses, la jerarquia eclesiàstica, les polítiques populars no partidistes, el sacerdoci i la ruptura de lligams amb el món eclesiàstic, l'organització popular llatinoamericana, les organitzacions camperoles, les empreses socials, la recomposició del teixit social trencat, el narcotràfic mexicà amb el bagatge de corrupció i de descomposició integral que comporta...
Present públicament el meu primer llibre, "Gloses meves", amb la participació de dues amistats ben entranyables: la poeta mallorquina Antonina Canyelles (de profunditat intensament densa i intensitat densament profunda!), i l'escriptor pobler Miquel López Crespí (amb més d'un centenar de llibres publicats en català!)... A la seu de l'Associació de Familiars Amb Malaltia d'Alzhèimer, de Ciutat.
Precisament surten publicades a Mèxic, gràcies al bon amic i company de lluites polítiques i pastorals, el manacorí que hi resideix des de fa dècades, Joan Riera Fullana “Mossegat”, qui, en venir de vacances a Mallorca, s'entossudeix a voler publicar-l'hi.
Aquell mateix any, enregistram imatges i a la casa rectoral del santuari de la Bonanova, a Palma, durant el sopar de condeixebles de la generació del 68 (del segle passat!), celebrant-ne el 45è aniversari de final de carrera...
03 Any 2016. Vet ací el llibre d'en Joan Riera Fullana per antonomàsia: "Ejido colectivo Batopilas. Su historia" (octubre 2016). La lectura d'aquest llibre ajuda a veure-hi reflectides dues realitats distintes -Mallorca i Mèxic- que, així i tot, porten una mateixa marca, difícilment esborrable: totes dues esdevenen alhora, d'una manera o una altra, víctimes col·lectives idèntiques d'un model econòmic i polític que afavoreix descaradament interessos aliens.
M’alegra ben molt que el bon amic Sebastià Riera "Mossegat" em convidi a fer la presentació dels dos llibres publicats a Mèxic pel seu germà i amic meu, Joan. Ho feim a la Llibreria "Món de Llibres", a Manacor, amb la presència física del bon amic vengut de Mèxic per passar unes setmanes a Mallorca
Aprofitant la seva estada a Mallorca, acompanyat de la seva esposa mexicana, na Nina, organitzam trobades diverses, sobretot encaminades a la presentació dels seus dos llibres. A Palma, ho feim el mes de nombre de 2016 al Casal de Can Alcover, on l’Obra Cultural Balear ho inclou dins del seu programa d’activitats.
Se serveix d’aquest llibre per exposar-hi un procés personal de conversió i de canvis profunds. Confessa públicament que, durant els seus 8 anys de treball pastoral al Perú, ho viu molt intensament. Tant pel que fa a les categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes durant l’etapa llarga de formació, en règim d’internat estricte al Seminari diocesà de Mallorca. Com pel que respecte a la seva praxi política i social.
07 Joan Riera Fullana a Mallorca (2012-2018) (6’56’’). Vet ací un petit recull d’episodis diversos relacionats amb l'estada a Mallorca d'aquest manacorí resident a Mèxic des de fa dècades.
08 Dinar amb Joan Riera, a can Arabí (2’) (novembre 2018). Catorze comensals compartim taula a can Arabí, Binissalem, acompanyant Joan Riera i Nina que, des de Mèxic, s'han vengut a Mallorca a passar-hi uns dies de descans...
09 Algunes imatges (7’50’’) de l'arribada a Piura, des de Tarapoto, i de l'estada a la ciutat, visitant la família Mendoza-Guerrero, anant a rebre Joan Riera i Nina a l'aeroport, passejant per Castilla, visitant esglésies de Piura, amb l'acompanyament musical d'una "marinera norteña" (febrer 2020)
L’any 2021, cinquanta-tres anys després de la nostra ordenació sacerdotal, em va passar pel cap fer un vídeo domèstic (1’51’’), tot recordant altres commemoracions d'aquell 16 de juny de 1968, amb la resta de companys capellans mallorquins.
Enguany ja no serem tants. A principis de 2022, ens acaba de deixar el company manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat». Que en pau descansi!
Pere Barceló, Cecili Buele, Mateu Cladera, Pere Llompart (+), Toni Mas (+), Sebastià Mesquida, Joan Mora, Biel Pérez, Pere Ramis, Jaume Ribas, Joan Riera (+), Ramon Serra (+), Miquel Serra, Tomeu Suau i Nadal Trias.
Quinze companys estudiants seminaristes, després d’haver compartit tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, rebem l’ordenació sacerdotal el 16 de juny de 1968.
Acabam la carrera eclesiàstica i encetam etapa nova en les nostres vides. Cadascú pren el seu camí. Uns queden a Mallorca. Altres se’n van a terres de l’Àfrica Central. Alguns a l’Amèrica Llatina.
És la resposta mallorquina a l’encíclica del papa Pius XII«Fidei Donum» que demana als capellans diocesans un servei voluntari i decidit al continent africà; i és també la resposta mallorquina compromesa amb l’església peruana, seguint les passes de l'OCSHA (Obra para la Cooperación Sacerdotal Hispano Americana).
Joan Riera Fullana «Mossegat» neix a Manacor el 12 de novembre de 1941. L’any 1959 ingressa al Col·legi de la Sapiència. És ordenat prevere a Palma el 16 de juny de 1968. Se n’hi va cap dret, al Perú. A la parròquia fundada pels mallorquins Bartomeu Vaquer i Jaume Santandreu, situada a la barriada perifèrica de Piura, PJ San Martín.
S’hi dedica en cos i ànima, fins al punt que esdevé un agent pastoral de referència ineludible a l’àmbit dels eclesiàstics que impulsen la Teologia de l’Alliberament. Hi treballa fins l’any 1976.
Inicia una etapa nova dins la seva vida.
Primerament, amb el bisbe Leónidas Proaño, a la diòcesi de Riobamba, Equador. Un dels bisbes llatinoamericans que lluita més fermament per introduir la justícia social en les relacions amb els indígenes, per promoure el seu accés a la vida pública i al poder polític i adopta amb entusiasme les tesis de la teologia de l'alliberament.
Seguidament participa en la campanya d’alfabetització que la Revolució Sandinista promou a Nicaragua, treballant, entre d’altres àmbits, a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme.
Passa a Mèxic, on col·labora amb el bisbe de Chiapas, defensor dels drets dels pobles indígenes, Samuel Ruiz García, a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas.
Hi funda la família amb la seva companya Nina i deixa d’exercir com a clergue.
Dos llibres seus que, aprofitant un dels seus viatges esporàdics a La Roqueta, presentam conjuntament, a Palma i a Manacor ajuden a comprendre millor la seva trajectòria personal, professional, social, religiosa i política, i a fer-ne un seguiment més acurat. «Confesiones de un confesor» (2016) i «Ejido Colectivo Batopilas. Su historia» (2016).
El 17 de novembre de 2016, me’ls dedicava d’aquesta manera:
«Amic Cil, impossible explicar lo que significas para mí. La vida nos ha unido y nosotros hemos profundizado nuestra amistad. Con gran afecto. JR»
«Cil, Batopilas es parte de mi vida y la quiero compartir contigo. Fuerza y resistencia. JR».
La família piurana Mendoza Guerrero, grans amics dels capellans mallorquins que treballàrem al PJ San Martín de la ciutat peruana de Piura a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat, és la primera que em comunica la defunció del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», al seu domicili familiar de la ciutat de Mèxic D.F.
M’arriba la notícia, mentre em trob al cementeri de Palma, mirant de compartir el condol amb la família de Margalida Llompart Mudoy, una veïna de 64 anys, de la meva mateixa escala, qui també ens acaba de deixar...
Mir de posar-me en contacte amb la companya mexicana d’en Joan Riera, la bona amiga Nina. Tenc la gran sort de trobar-la-hi. M’explica molt succintament que ahir mateix hagué de dur-lo a l’hospital, on ja no hi pogueren fer res, degut a la complicació renal que l’afectava greument.
Contactant amb el seu germà Sebastià resident a Manacor, compartim plegats la pena per una separació tan dolorosa. Amb ganes de retre-li algun acte d’homenatge i reconeixement més o manco públic, m’oferesc a fer-los costat en tot i per tot.
En arribar-me’n la notícia tan feresta, la meva primera reacció és de ràbia contenguda! No fa ni tres dies que hem pogut conversar tots dos plegats via whatsapp! Mai per mai no m’havia passat pel cap la idea ni el pensament que aquella en fos la darrera vegada que ho fèiem.
Fins i tot parlàrem de la visita que jo podria fer-los, a casa seva, quan em tornàs a passar pel cap la idea de viatjar al Perú... Que hi tenien i mantenien les portes ben obertes, sense cap casta de problema d’allotjament per a mi, durant tot el temps que jo volgués romandre a Mèxic...
Més que una poalada d’aigua freda, m’ha caigut com una bomba, d’aquelles que fan estralls!
A banda d’haver compartit estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca i d’haver estat ordenats sacerdots el mateix dia i al mateix indret, amb posterioritat també hem compartit altres tasques.
La més significativa i intensa es remunta a l’any 1975, quan ens posam a treballar plegats al front de la parròquia Ntra. Sra. del Rosario del P.J. San Martín, de Piura.
És ell qui m’ajuda a aterrar en aquelles terres, a copsar més nítidament i clara aquelles realitats, a parar esment als batecs d’aquella població, a endinsar-me en la teologia i la pastoral d’aquella església popular, a descobrir-hi presències noves del Senyor Jesús enmig dels pobres, a lluitar contra les formes d’opressió allà imperants, a col·locar-me sempre a favor dels preferits del Regne, a enfrontar-me a poderosos i magnats, a descobrir-hi els valors nous d’un Evangeli escampat a tots vuit vents del món i de la bolla, a fer-m’hi present d’una manera molt distinta a la que m’havien ensenyat des de Mallorca estant...
Gràcies a Déu, i a les aportacions del bon amic Joan Riera Fullana «Mossegat», quaranta-set anys després encara perduren en mi ben vives les ganes de romandre sempre com a fidel servidor dels sectors més febles de les nostres societats, seguint les línies marcades per Jesús de Natzaret... amb qui tenc la convicció ferma que ja s’ha retrobat, de manera tan plena com ben directa.
Exemplars dels dos llibres d'en Joan Riera Fullana
Aprofitant la venguda a Mallorca, de qui resideix i treballa a Mèxic des de fa dècades, el manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», acompanyat de la seva esposa mexicana, na Nina, s'hi organitzen trobades diverses encaminades, sobretot, a la presentació de dos dels seus llibres més recents.
Dijous, 17 de novembre, al casal de Can Alcover, a Palma, l'Obra Cultural Balear inclou dins del seu programa d'activitats la presentació d'aquests dos llibres d'en Joan Riera Fullana, que ja foren presentats en públic a la Llibreria Món de Llibres, a Manacor: «Confesiones de un confesor» i «Egido colectivo Batopilas. Su historia», publicats a Mèxic.
Qui vulgui conèixer una mica més de prop la història d'una de les lluites camperoles més exitoses a
L'autor, signant llibres
l'estat mexicà de Coahuila o atansar-se a les vivències personals més profundes de l'autor manacorí -un capellà mallorquí de la generació del 68 que, en haver treballat al Perú, Nicaragua, Mèxic, Equador... opta per deixar la seva condició clerical, ficant-se de ple en la defensa dels sectors més explotats, assumint comportaments i opcions polítiques favorables a aquests-, en té una bona oportunitat, acudint a aquest acte cultural que s'organitza a Can Alcover.
Hi intervendran el germà de l'autor manacorí, en Sebastià Riera, i jo mateix, en Cil Buele, com a bon amic d'en Joan.
Part dels assistents a la presentació dels llibres,
a la Llibreria "Món de Llibres", a Manacor
Molt content que en Sebastià "Mossegat" m'hagi convidat a fer la presentació, a Manacor, d'aquests dos llibres recentment publicats, a Mèxic, pel seu germà i amic meu, Joan, qui ja duu dècades d'estada, residència i treball a Amèrica Llatina.
De capellans mallorquins que han anat a treballar a Amèrica Llatina, n'hi ha molts: centenars, segurament. Cadascú s'hi ha fet present i hi actua a la seva manera. La manera d'en Joan no és gaire comuna ni freqüent: a tres països, pel cap baix: Perú – Nicaragua – Mèxic, etc. I a molts àmbits: parròquia, barriada, milícies sandinistes, organització política popular, etc.
Em fascina l'oportunitat que tenc d'enllaçar Mallorca (Manacor) i Mèxic -les tres M durant una estona-. Sobretot, per tractar-se de qui es tracta i del que es tracta.
Es tracta de l'autor, un bon amic amb qui m'he tractat de prop durant dècades seguides, tant a Mallorca com al Perú; i, encara que només visitant-lo, també a Nicaragua i a Mèxic. Tots dos pertanyem a la generació de capellans mallorquins del 68, fortament marcats per les orientacions emanades del concili Vaticà II...
Es tracta de presentar-vos dos llibres, d'aquest mateix autor. Publicats a Mèxic. Escrits en castellà. Dos llibres diferents. Dos títols distints: «Confesiones de un confesor» i «Ejido colectivo Batopilas. Su historia».
Només enunciar-los, ja es veu que el primer és molt més personal -fa referència explícita i directa a la persona de l'autor-, mentre que el segon ja indica que se centra en la història d'un col·lectiu concret -fa referència a una població mexicana coneguda i defensada per l'autor-.
No podré estendre'm massa en les explicacions de cadascun d'aquests dos llibres. El millor que es pot fer és adquirir-los i llegir-los. I jo miraré d'aconseguir que vos n'entrin ganes.
«Confesiones de un confesor»
Els tres presentadors dels dos llibres: Sebastià i Joan "Mossegat"
i Cil Buele
Em duu el record d'un altre condeixeble nostre, el bon amic solleric, Toni Mas Colom -que l'any 2007 ens deixà un escrit de més d'una dotzena de pàgines escrites, amb el títol «Confessions d'un secularitzat»-.
Tots dos reflecteixen allò que comporta la vida de dos capellans mallorquins que, al llarg dels anys, s'adonen que «no era això companys, no era això!».
Pel que fa a Joan, arriba a adoptar un comportament fora de sèrie que no resulta gaire ben vist per les jerarquies eclesiàstiques, davant la descoberta de la rebel·lió de pobles explotats, dels sectors oprimits o de les classes populars en lluita.
Malgrat dos factors que li ho posen difícil: la seva condició de capellà (un privilegiat!) i la seva condició d'estranger (un espanyol)
El llibre recull un conjunt de reflexions i plantejaments personals sobre la seva estada en aquests àmbits de lluita, al Perú, Mèxic, Nicaragua, Equador...
Reflecteix un procés personal de conversió i de canvis profunds, al Perú: en relació amb les categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes a Mallorca.
Al·ludeix a patiments i lluites interiors, a l'hora de decidir què fer dins la vida, a l'edat de trenta-cinc anys: quedar-se a Mallorca, tornar-se'n al Perú, anar a una altra banda...
Fa el pas d'un treball pastoral dins l'església, a un treball estrictament polític dins una organització d'oposició radical al govern mexicà (amb Monseñor Samuel Ruiz, a Chiapas)
Fa veure la importància de les llengües, en un àmbit on n'hi ha moltes i diverses. Com també el paper ingent de Fra Juníper Serra entre els indígenes pames...
CONCLUSIONS
Confessa que sempre ha volgut romandre al costat dels més pobres, amb totes les conseqüències.
Confessa que es veu expulsat de pertot, no per decisions dels governs, sinó de les jerarquies eclesiàstiques.
Confessa que se sent atret per la manera de ser d'una doctora catalana, amb qui comparteix experiències profundes, a Perú i a Menorca, com apareix al final del llibre...
«Ejido colectivo Batopilas. Su historia»
Amb la sala plena de gent
Un altre llibre del mateix autor, amb un estil totalment diferent: llibre d'història d'un col·lectiu mexicà concret, el del «Ejido Batopilas», a l'estat mexicà de Coahuila.
Conté quatre capítols, referits a una les lluites del moviment camperol reivindicatiu mexicà que acaba en victòria... Lluites portades a terme per peons del camp, amb el suport de capellans, estudiants, líders, advocats, etc.
És un llibre que reflecteix allò que conten els mateixos protagonistes d'aquestes lluites:
Se'ns recorda el que hi passa fins a l'any 1936, l'any del repartiment agrari a Mèxic, quan s'hi opera un canvi substancial que trenca amb el passat.
I ens endinsa en allò que hi passa l'any 1976, quan s'hi duu a terme aquesta lluita que acaba amb èxit.
En Joan hi viu i conviu durant un temps perllongat. Hi aplica els coneixements adquirits durant la seva estada a Nicaragua.
Vet ací algunes de les reflexions que em produí la lectura d'aquest llibre que el manacorí Joan Riera Fullana publicà fa poc a Mèxic: "Confesiones de un confesor". Vaig voler fer-les arribar al seu lloc de residència i de treball habituals des de fa dècades.
Aquest mateix text, crec, em pot servir així mateix per revestir la presentació pública que n'he de fer aquest dijous, 10 de novembre de 2016, a Manacor, a partir de les 19:30, a la Llibreria "Món de Llibres" situada al carrer Major.
-> -> -> -> -> -> -> -> ->
"De la isla de Mallorca, al Norte del Perú. El título con el que mi buen amigo Juan Riera Fullana publica sus “Confesiones de un confesor”, sin ir a buscarlo, me trae a la memoria otro, en ciertos aspectos parecido, que llama poderosamente nuestra atención mientras cursamos los estudios eclesiásticos en el Seminario Diocesano de Mallorca, en la España franquista que nos toca vivir, allá por los años 60 del siglo pasado.
Se trata de una especie de diario, crónica o resumen muy singular, sobre los primeros cien días del joven sacerdote, José Luis Martín Descalzo, curita español considerado fuera de serie en el ámbito de los medios de comunicación.
“Un cura se confiesa” de la Editorial Sígueme ve la luz el año 1955. Justo el mismo año de mi ingreso en el Seminario a los 10 años de edad. Se convierte en un llamativo y claro testimonio de humanidad profunda y de amistad sincera... en una época en que tanto la una como la otra permanecen vetadas explícitamente a los clérigos, como tabú.
En “Confesiones de un confesor”, mi compañero de estudios eclesiásticos, natural de Manacor (Mallorca), Juan Riera Fullana “Mossegat”, expone también ciertos comportamientos considerados “fuera de serie”, como suele decirse, en el ámbito eclesiástico.
Son aspectos que no resultan bien vistos por parte de las más altas instancias jerárquicas de la Iglesia Católica. Nunca obtienen su beneplácito, bajo ningún concepto. Ni en Mallorca, ni en Perú, ni en México, los tres lugares donde transcurre su trayectoria septuagenaria y va desarrollando su intensa actividad pública este mallorquín tan singular, amante del derecho a la rebelión de los pueblos explotados, de los sectores oprimidos, de las clases populares en lucha.
En un documento tan vivo que puede leerse de un tirón, el “Juan Riera, sacerdote de los pobres” expone un conjunto de reflexiones y planteamientos personales sobre su paso, actuación y permanencia en América Latina, muy particularmente en Perú y México, sin olvidar su llegada a otras latitudes latinoamericanas, como Ecuador, Nicaragua...
En su extenso escrito, mi buen amigo Juan se muestra profundamente atraído, y, al parecer, marcado de forma indeleble, por pensamientos y comportamientos que le transmiten ciertos personajes, de quienes se siente muy próximo. Como es el caso del cura Hidalgo o del obispo “Tata” Vasco, en el Estado de Michoacán; el escritor, político, anarquista mexicano, Ricardo Flores Magón; el obispo catalán afincado en Brasil, Pedro Casaldàliga; el sacerdote peruano Gustavo Gutiérrez, promotor de la teología de la liberación; el teólogo brasileño de la liberación, Leonardo Boff; el
teólogo mexicano Raúl Vidales; el obispo ecuatoriano Leónidas Proaño; el argentino Enrique Dussel; el chileno Segundo Galilea, los sacerdotes mexicanos Salvador Hernández, Guillermo Martínez, José Batarse Charur; las luchadoras políticas mexicanas Teresa Fernández y Lety Coello; el obispo de Cuernavaca, Monseñor Méndez Arceo... Y otros muchos.
Al mismo tiempo, se muestra también firmemente opuesto al modo de comportarse de otros personajes civiles, políticos, militares y eclesiásticos: el Cardenal Ratzinger, posteriormente papa Benedicto XVI, encabezando la lista como gran inquisidor que condena a teólogos de la liberación; la colonia española en Lima, celebrando banquetes y festejos lujosos; los obispos peruanos Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt; el Cardenal Primado de Lima, Juan Landázuri Rickets; el obispo de la diócesis de San Cristóbal de las Casas, Monseñor Samuel Ruiz García...
Mi compañero de estudios eclesiásticos en Mallorca, inicia su publicación, remarcando el día en que, recién ordenado sacerdote, emprende el vuelo desde el aeropuerto mallorquín de Son Sant Joan, con la finalidad de dirigirse hacia el aeropuerto internacional Jorge Chávez, de Lima, en Perú, al otro lado del Océano Atlántico, a principios del año 1969.
Más adelante, seguirá remarcando el día en que sale del mismo aeropuerto internacional peruano, el 4 de Septiembre de 1976, para dirigirse hacia el aeropuerto internacional Benito Juárez, de Ciudad de México.
Un proceso personal de conversión y cambios profundos, en Perú
Confiesa públicamente que, durante estos 8 años de trabajo pastoral en Perú, vive muy intensamente un auténtico proceso de conversión, de cambio profundo en las categorías humanísticas, filosóficas, teológicas y pastorales recibidas durante su larga etapa de formación, en régimen de internado estricto durante más de una década seguida, en el Seminario Diocesano de Mallorca.
Ambos pertenecemos, junto con otros 13 compañeros, a la generación de sacerdotes mallorquines, ordenados por el obispo diocesano el 16 de junio de 1968, muy pocas semanas después de que estalle el convulsivo “mayo francés” que paraliza Francia y moviliza juventudes, mayoritariamente estudiantiles, de otros países, incluídos algunos latinoamericanos.
Con todos lo matices aplicables al caso, nuestra ordenación sacerdotal significa nuestro primer paso trascendental en la vida, transforma nuestro estatus, nos introduce en una institución eclesiástica, con una función social respetada y aceptada por el pueblo mallorquín.
Al haber tenido que pasar por el filtro disciplinario, más de una década recibiendo instrucciones, orientaciones y lecciones encaminadas a construir un determinado modelo de sacerdote, quien más quien menos llega a concluir, un día u otro, que dicho modelo se va mostrando muy poco acorde con las exigencias de los nuevos tiempos, con los nuevos aires de renovación que provoca en la Iglesia Católica el recién clausurado Concilio Vaticano II y, lo que es más grave aún, con el contenido profundo del mensaje evangélico.
Mi amigo Juan hace hincapié en el proceso de conversión que le provoca su nueva situación, en contacto directo con el pueblo peruano: por la necesidad imperiosa e ineludible de tener que compartir y vivir otras realidades distintas; y, también, por su inquebrantable voluntad de permanecer siempre al lado de los más pobres, que luchan por sobrevivir con crecientes dosis de dignidad.
Estas dos actitudes le conducen a tener que enfrentarse, más de una vez, con la mismísima jerarquía eclesiástica. Llegando incluso a tener que recriminarle a su obispo, y decirle a la cara que le considera más obediente a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos.
Según afirma, insignes representantes eclesiásticos de las más altas instancias jerárquicas no ven con buenos ojos ni aceptan de ninguna de las maneras que un sacerdote extranjero, al llegar al Perú, tome la decisión de irse a vivir al interior de un barrio tan periférico como el Pueblo Joven San Martín; habitando una casita tan rústica como las del resto de las familias piuranas más pobres; compartiendo las mismas condiciones de vida que los pobladores más miserables; soportando inclemencias e incomodidades totalmente desconocidas e ignoradas en el casco antiguo del centro de la ciudad de Piura.
Y todo ello, como afirma, “por intentar dedicar su tiempo, su actuar, su sentir, y por entregar toda su vida a los principios evangélicos practicados en la medida de lo posible, en las diferentes circunstancias que la vida le ha llevado”.
Incluso, con ciertas dificultades añadidas, prácticamente insalvables, como es el caso de su imposibilidad manifiesta de integrarse plenamente en el pueblo peruano.
Refiere dos factores que se lo ponen muy difícil: por un lado, su condición de sacerdote, que tiene su propio papel dentro de la comunidad, muy determinado y señalado, lo que le impide actuar y ser tratado como un ciudadano más, normal y corriente.
Por otro lado, su condición de extranjero, que le delata en cuanto abre la boca y se dispone a pronunciar unas palabras. A pesar de sus esfuerzos por conseguirlo, le resulta prácticamente imposible llegar a abandonar su acento español tan característico e inconfundible, con el que, aun sin ir a buscarlo, también contribuye a difundir determinados aspectos de una cultura distinta, europea, mediterránea, la que ha recibido en la isla de Mallorca, en su ámbito familiar y en su centro de estudios eclesiásticos.
A lo largo de sus primeras páginas, el autor reconoce que son precisamente sus actitudes y formas prácticas de vida las que le llegan a provocar “tales enfrentamientos con la jerarquía católica peruana que le reportan su salida del país en busca de nuevos horizontes, de nuevos retos, de nuevos procesos populares a los que integrarse, ya no como sacerdote sino como un ciudadano más, libre de ataduras institucionales castrantes”.
Su larga i profunda experiencia mexicana
Es entonces cuando mi buen amigo Juan se plantea y propone iniciar su experiencia mexicana, buscando una alternativa de trabajo y de integración en una nueva sociedad.
Al salir del Perú, a la edad de treinta y cinco años, se le abren dos opciones a elegir: o bien seguir practicando el sacerdocio en la acomodaticia Mallorca, o bien aceptar la invitación que le cursan sus compañeros, de irse a México.
Se lo tiene que pensar muy bien, mientras pasa un tiempo en su querida isla mediterránea, en compañía de familiares y amistades que le atienden a las mil maravillas.
Le veo muy expresivo cuando se pone a describir lo mucho que le afecta tener que tomar una decisión tan trascendental en su vida.
Muy fuertemente marcado por la incomprensión e incluso la condena por parte de obispos peruanos, a los que percibe mucho más atentos a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos, se quiere pensar muy bien qué hacer, de entonces en adelante.
Quedarse en Mallorca ejerciendo el sacerdocio significa para él tener que renunciar a lo más preciado de su ser. Lo que da sentido a su vida: la práctica de la Teología de la Liberación, que no encaja en una sociedad y una iglesia como la mallorquina, con características y problemáticas totalmente diferentes a las de América Latina.
No tiene ningún sentido, para él, tener que adaptarse a prácticas que resultan tan ajenas a su forma de pensar y de actuar.
Con la ayuda de buenos amigos, toma la decisión de no volver a integrarse en la iglesia mallorquina, y abandona el gremio clerical al que ha pertenecido durante ocho años seguidos, siempre en Perú.
Me imagino que ésta debe de ser para él la segunda decisión más importante de su vida: optar por un cambio radical y emprender así una nueva aventura de carácter totalmente diferente, cerrando de esta manera un largo primer capítulo de su biografia.
Me resulta apasionante seguir los trazos que va marcando en su siguiente proceder, siempre abierto a las circunstancias con las que se encuentra desde los mismos inicios. No dudo ni por un instante que tiene que resultarle enriquicedora, e inquietante al mismo tiempo, su presencia como brigadista en colonias populares dirigidas por la organización Política Popular. Con unos planteamientos maoistas para el trabajo político con las masas en Monterrey, desarrollando formas de organización popular independiente tanto del Estado como de los partidos de izquierda.
Me imagino sus dudas y sus reflexiones, al comprobar el cambio radical de su plataforma de trabajo: de un trabajo pastoral al interior de la Iglesia, a un trabajo estrictamente político al interior de una organización de oposición radical al Gobierno.
Y mucho más todavía cuando decide emprender una nueva etapa en la colonial ciudad de San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, para trabajar, con la autorización episcopal de Monseñor Samuel Ruiz, como sacerdote y también como brigadista de la organización Política Popular en la misma zona, La Castalia, un centro de acogida de indígenas tojolabales, ubicado en las afueras de la ciudad de Comitán.
En principio, se lo toma como un nuevo y complejo reto que se le presenta, en esa otra nueva etapa de su vida: al servicio de un pueblo desconocido, con una lengua ajena a la suya, con una historia y cultura diferente y con dos grupos humanos diferentes: el grupo pastoral de La Castalia y la brigada de la organización Política Popular.
Amante como soy de la filología, del estudio y conocimiento de idiomas, me impresiona fuertemente la exposición que mi amigo Juan desarrolla sobre el imprescindible papel de las traducciones, a la hora de realizar encuentros pastorales y políticos, donde se precisa de “asesores” que ayuden a transformar en demandas claras el torrente de denuncias y protestas que efectúan los cuatro grupos étnicos participantes -tzeltales, tojolabales, tzotziles y choles-. Todo tiene que leerse en la lengua de cada grupo étnico, para ser traducido luego al castellano y a las demás lenguas.
Este año, el de su anunciada canonización por parte de Francisco, el papa argentino, de nombre Jorge Mario Bergoglio, no puedo dejar de citar las alusiones que hace mi buen amigo mallorquín, Juan Riera, a aquel otro religioso mallorquín, del siglo XVIII, el franciscano Fray Junípero Serra, dedicado a trabajos de evangelización de indígenas pames. Religioso mallorquín que da nombre a la ciudad más importante de la Sierra Gorda, Xalpan de Serra.
Tampoco puedo dejar de mencionar la situación por la que atraviesa mi amigo Juan, cuando regresa de nuevo al Perú, una vez evidenciada la profunda crisis que va minando la organización Política Popular, agravada hasta el punto de hacerla desaparecer.
Su retorno a tierras peruanas le comporta de nuevo otros enfrentamientos con la jerarquía eclesiástica, tanto en la ciudad de Piura com en la ciudad de Lima.
Pero, al mismo tiempo, le permite reencontrarse con sus antiguos feligreses, en una asamblea popular realizada en el Pueblo Joven San Martín, y con otros compañeros más próximos a la Teología de la Liberación, con quienes ha compartido anteriormente una misma línea de trabajo y múltiples reuniones de reflexión.
Sin retorno a sus orígenes
Si yo tuviera que resumir en pocas palabras el contenido íntegro de ese documento que tan clara y diáfanamente ha elaborado mi buen amigo mallorquín, Juan Riera Fullana “Mossegat”, no dudaría en recalcar, por un lado, sus conflictos tensos con la jerarquía eclesiástica: su salida de Mallorca hacia Perú, el primero; su salida del Perú, por la situación insostenible con el arzobispo obispo de Piura, Monseñor Richter Prada, el segundo; su salida de Chiapas por la expulsión que le llega desde un tribunal eclesiástico con sede en la diócesis de San Cristóbal de Las Casas, presidida por el obispo Samuel Ruiz, el tercero; y su salida definitiva del Perú, por orden explícita del Cardenal Primado de Lima, Landázuri Rickets, transmitida a través de su obispo auxiliar Monseñor Smith, el cuarto.
“Todas las expulsiones, como aclara mi buen amigo Juan, son por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos”.
Por otro lado, también destacaría su firme e inquebrantable decisión de permanecer siempre al lado de los más pobres, defendiendo los intereses de éstos por encima de cualquier otra instancia. Todo ello, como consecuencia positiva de la valoración que hace del mensaje evangélico.
Para terminar, no creo sorprenda a nadie lo más mínimo que, con un bagaje de estas características, mi buen amigo Juan Riera, al tener la oportunidad de conocer y tratar muy de cerca a una mujer como Montse, una doctora catalana con la que comparte la experiencia de viajar en moto en plena selva peruana y de recorrer en barco el largo tramo que agrupa a comunidades ribereñas del río Amazonas, en la confluencia de los enormes ríos Marañón y Ucayali, cerca de la ciudad de Iquitos, se sienta vivamente atraído por ella y llegue a entablar una relación que le abra la puerta a un mundo desconocido por él hasta entonces.
Veo muy lógico que no solamente admire su capacidad de lucha antifranquista, sus detenciones, sus torturas, sus violaciones, sus juicios, sus condenas, sus trabajos en el Hospital de Son Dureta, en Palma de Mallorca, en la unidad de cuidados intensivos, su anticlericalismo declarado; sino que también se adentre en el establecimiento de una relación muy íntima, muy profunda, la que más.
Sí que puede llegar a sorprender enormemente, como me ocurrió a mí al leerla, la descripción que mi amigo Juan Riera realiza sobre su final en la isla de Menorca, idílico y trágico...
Cecili Buele i Ramis, Amigo, compañero de estudios y trabajos, del autor
Fa molts anys que ens coneixem i ens tractam de prop, amb l'autor d'aquest llibre: el manacorí setantí, Joan Riera Fullana «Mossegat», qui, des de fa dècades, ha establert son lloc de residència habitual a Mèxic.
Joan Riera Fullana, amb el vicerector de la Universitat de Coahuila,
en la presentació dels seus llibres
Se n'hi va, després d'haver estat ordenat sacerdot el mateix dia que jo, a la mateixa capella del Seminari diocesà de Mallorca, on estudiam plegats la mateixa carrera eclesiàstica que perdura tretze anys seguits. Som condeixebles, pertanyents a la Generació del Seixanta-vuit.
En Joan se'n va a Mèxic, després d'haver treballat uns anys, com a rector d'una parròquia situada en una de les barriades perifèriques de la ciutat peruana de Piura. Justament allà mateix on treballam durant un temps tots dos plegats.
Se'n va a Mèxic, després d'haver estat a Equador i a Nicaragua, on s'atansa a moviments populars de caire revolucionari, que miren de transformar la realitat crua i dura en què viuen les poblacions, víctimes directes i ben visibles de l'explotació brutal que imposa el sistema capitalista.
M'alegra molt que el seu germà, en Sebastià, em faci arribar un exemplar d'aquest darrer llibre d'en Joan, publicat i basat en una de les seves nombroses experiències viscudes a terres mexicanes. Un cop llegit, veig que les més de sis-centes pàgines de què consta ens poden il·lustrar moltíssim sobre una realitat tan distinta a la nostra -i alhora tan semblant-, com és ara la d'una regió petita d'un país gran d'Amèrica Central, fronterer amb els EUA, ben marcat per la cultura i la colonització hispana, amb tots els efectes i conseqüències: La Comarca Lagunera, a l'estat mexicà de Coahuila.
La lectura d'aquest llibre d'en Joan m'ajuda a veure-hi reflectides dues realitats distintes -Mallorca i Mèxic- que, així i tot, porten una mateixa marca, difícilment esborrable: totes dues esdevenen alhora, d'una manera o una altra, víctimes col·lectives idèntiques d'un model econòmic i polític que afavoreix descaradament interessos aliens.
El llibre
Conté quatre capítols. Començant pel títol, veig que fa referència a la història concreta d'un «EJIDO», que és «COLECTIVO», i que porta el nom de «BATOPILAS».
Si mir els diccionaris, per exemple el «Diccionario de la Lengua Española de la RAE», un «ejido» no és res més que «1. m. Campo común de un pueblo, lindante con él, que no se labra, y donde suelen reunirse los ganados o establecerse las eras».
També es defineix com 2 Terreno comunal a las afueras de una población que se destina a servicios comunes, como eras o pastos de ganado.
I així mateix 3 Sistema de distribución y posesión de la tierra que se institucionalizó después de la Revolución mexicana y que consiste en otorgar un terreno a un grupo de personas para su explotación.
Si als mateixos diccionaris demanam «ejido colectivo», i demanam «Batopilas», se'ns dirà que «La palabra ejido colectivo no está en el Diccionario»... «La palabra Batopilas no está en el Diccionario.»
Molt millor així. N'haurem d'extraure el significat llegint aquest llibre d'en Joan Riera... Cosa que faig i que recoman que faci qui tengui interès a atansar-se a realitats llatinoamericanes tan colpidores com les lluites camperoles en defensa dels seus drets.
És sabut que Mèxic, com gairebé tots els pobles del Planeta, té una història molt llarga de moviments camperols reivindicatius. Si, malauradament, molts d'aquests moviments romanen dins l'anonimat, sortosament, amb aquest llibre d'en Joan Riera es recupera i es fa pública la història d'una d'aquestes lluites, una de les que acaba amb èxit, l'any 1976.
Naturalment, com alguns acostumen a fer, ens ha d'anar bé començar per la darrera pàgina, la contraportada. Se'ns hi diu que es tracta de la història d'unes lluites per la terra, fetes pel moviment camperol d'un indret concret de Mèxic que s'anomena La Laguna.
Són unes lluites que, primer, comencen reclamant pujades de sou, fins al punt que provoquen reaccions violentes per part del Govern estatal contra els peons lluitadors i els grups que els fan suport: capellans, estudiants, companys, líders, advocats...
Es tracta d'un lloc, tradicionalment marcat per la immigració de camperols d'altres estats mexicans que hi arriben, a la recerca d'un treball estable i permanent, per garantir-s'hi un salari fix i segur, encara que de bon començament només sigui al nivell de subsistència i per un temps determinat.
Podem veure, també, un altre aspecte molt positiu d'aquesta publicació: les seves línies serveixen d'altaveu des d'on ressona la veu dels protagonistes autèntics d'aquestes lluites. Són aquests els que «parlen» i transmeten la seva història al lector.
Així mateix, ens fa veure ben a les clares que hi ha un abans i un després de l'any 1936, l'any del repartiment agrari a Mèxic, quan s'hi opera un canvi substancial que trenca amb el passat i enceta una etapa nova per a la regió mexicana de què es tracta.
Com també, que hi ha un abans i un després de l'any 1976, quaranta anys després d'aquella data, quan s'hi duu a terme una de les lluites que acaba amb èxit, encaminada a aconseguir que, des d'aleshores ençà, unes terres romanguin treballades en forma col·lectiva. Des de fa quaranta anys, precisament enguany!
L'autor manacorí del llibre mexicà
En Joan Riera és un dels pocs mallorquins que ha romàs en contacte directe amb la gent camperola Raúl Salinas de Cortari, alt personatge del món institucional mexicà, amb qui en Joan comparteix, entre d'altres elements, la condició de pertànyer a la generació del 68.
d'aquest «Ejido Colectivo». Així ho diu i reconeix expressament a la presentació del llibre el mateix
L'amistat de la família Salinas amb aquest «Ejido Colectivo Batopilas» s'ha mantengut durant quaranta anys de forma intel·ligent, càlida i honesta. Fins al punt que l'acostament i el compromís amb aquest «ejido» els esdevé permanent. Cosa que els porta a una relació molt intensa amb l'organització política dirigent dels moviments populars, que es coneix amb el nom de Política Popular.
En Joan, que hi ha viscut i conviscut durant uns anys, i que hi ha treballat intensament i ha col·laborat en la millora de les condicions de vida de les famílies, com també de l'organització productiva i del desenvolupament polític, té i manté nombroses amistats entranyables en aquesta comarca mexicana.
El manacorí, treballant a Nicaragua l'any 1981, concretament a l'Institut d'Estudis Històrics del Sandinisme, i mirant de recuperar la història de l'organització popular que acaba d'enderrocar Anastasio Somosa, seguint l'Exèrcit Revolucionari Sandinista, arriba a tenir un coneixement molt profund d'una organització política que es denomina «Política Popular».
Aquest llibre sobre la història del «Ejido Colectivo Batopilas», ideat el mes de novembre de 1981 a l'Hotel Intercontinental de Managua, Nicaragua, pretén recollir-ne tots els materials recaptats i abocar-los ordenadament a les seves pàgines, quatre dècades després d'haver-se creat l'«ejido colectivo».
Amb ordre i rigor, mostra l'evolució política, social i econòmica, fins i tot generacional d'aquest «ejido», els mites, les dificultats i deficiències de la vida en col·lectiu, la vida dels habitants, el canvi de pensament de les generacions, els èxits i les limitacions de la seva proposta productiva, l'evolució de la relació política entre els camperols i l'organització política popular, el paper de les institucions governamentals, etc.
Una historia. Batopilas
M'ha copsat fortament el concepte nou de relat històric que s'hi produeix, amb la publicació d'aquest llibre, molt més basat en allò que «diuen i conten» els que hi han pres part directa, que no allò que «pensen i escriuen» els que ni tan sols hi són presents quan succeeixen els fets.
L'autor manacorí es posa a reconstruir la història de la lluita dels peons de Batopilas, emprant la metodologia d'història oral; de manera que els que són els protagonistes veritables de la seva lluita exitosa esdevenen també autors de la seva pròpia història escrita: d'actors de lluites a autors d'un relat escrit sobre aquestes lluites.
Se li encomana aquesta tasca, un cop acabada la que fa a Nicaragua. I el mes de març de 1982, ja a Mèxic, se'n defineix la metodologia, els temps, l'estratègia, la forma de treballar els testimonis; els temes recurrents que es posen damunt la taula en forma de trilogia: a) els primers temps com a peons encasellats a la hisenda; b) la vaga laboral i la demanda agrària; i c) la constitució del «ejido» com a col·lectiu, amb el procés posterior de consolidació.
El capítol I assenyala alguns antecedents històrics
Casualment, la trobada fortuïta d'un arxiu abandonat, li permet, a en Joan, de reconstruir documentalment el procés d'acumulació de riquesa d'un grup nombrós d'espanyols, entre els quals despunta el cas del fundador de Batopilas, don Fernando Rodríguez, i dels seus hereus i successors.
De la renda i subarrendament de terres, inicialment al 33.3 per cent del producte brut durant tres o cinc anys, els espanyols passen a l'adquisició en propietat de terrenys cultivables, transformant-se en latifundistes importants de la regió.
A principis del segle XX la «Comarca Lagunera» es converteix en una de les regions de Mèxic més desenvolupades, per mor de les inversions fortes d'algunes companyies estrangeres, principalment angleses i dels EUA, que progressivament es van fent senyores de terres, aigües i indústries.
S'hi arriba a produir més del 50% de tot el cotó produït a l'àmbit nacional mexicà. La ciutat de Torreón, que compta amb el centre ferroviari més important del nord del país, durant uns mesos també es converteix en una de les zones més revoltades de Mèxic.
(Coahuila (oficialmente Coahuila de Zaragoza) es uno de los treinta y un estados que, junto con la Ciudad de México, conforman las treinta y dos entidades federativas de México. Es el tercer estado más extenso de México representando el 7.73% de la superficie del país, tiene una extensión territorial de 151,571 km². Cuenta con una gran cantidad de ecosistemas, que van desde los desiertos en la Comarca Lagunera y los bosques en la Sierra Madre Oriental. Es famoso por haber formado parte de la República del Río Grande en el año de 1840. Limita al norte con el estado estadounidense de Texas, al sur con el estado de Zacatecas, al este con el estado de Nuevo León y al oeste con los estados de Durango y Chihuahua. Se divide en 38 municipios. Su capital es Saltillo. Otras localidades importantes son: Torreón, Monclova, Piedras Negras, Acuña. Vikipedia)
Trob molt interessants les referències concretes que fa en Joan al paper dels franciscans i dels jesuïtes, substituïts pels clergues seculars; als capellans progressistes que contribueixen a desvetllar consciències; a les famílies espanyoles riques que es fan senyores de les terres, les riqueses, els ramats, els productes del camp, les mines d'or i plata, els bancs, les assegurances, etc. i la gent que hi habita, amb noms i llinatges. La producció del cotó. L'arribada del ferrocarril. El repartiment agrari de l'any 1936...
Un any abans, el 1935, es convoquen 104 vagues en demanda de millores salarials, jornades de 8 hores, contractes de treball col·lectius i readmissió de 250 dirigents sindicals acomiadats pels patrons. Cap d'aquestes vagues contempla aleshores l'obtenció de terres, sens dubte per la influència ideològica i política del Partit Comunista....
El 19 d'agost de 1936 s'inicia una vaga general, amb el suport d'uns 20.000 treballadors pertanyents a 120 sindicats. El 6 d'octubre es dicta l'Acord Presidencial pel qual s'arriba a executar el repartiment agrari que transforma definitivament la realitat de La Laguna, prenent el «ejido» com l'element central de la modernització rural, alhora que reconeix i respecta la propietat privada de la terra.
11 dies després d'haver-se publicat l'Acord Presidencial, el 17 d'octubre, es fa el lliurament del primer grup d'«ejidos» a les hisendes amb patrons disposats voluntàriament a entregar-ne les terres.
Des d'aleshores ençà, la Comarca Lagunera es transforma profundament en totes les seves estructures, i inicia una etapa nova, completament diferent a l'anterior. El repartiment de terres fa que desapareguin les friccions entre terratinents i treballadors assalariats. Els grans terratinents desapareixen i els jornalers agrícoles es transformen en camperols organitzats en «ejidos» col·lectius.
S'hi trastoca el règim de tinença de la terra, fent sorgir dos grups nous que configuren La Laguna: els petits propietaris i els ejidataris.
Al capítol I es dediquen unes pàgines a l'organització i tipus de treball (del cotó a la vinya), la vitivinícola i els seus treballadors (el camp i la fàbrica), el treball de les dones (JORNALERES, OBRERES DE FÀBRICA, CUINERES, RECAMBRERES, AJUDANTS DE CUINA), el treball dels infants («gorderos»), les condicions de vida dels peons encasellats (insalubritat, amuntegament i promiscuïtat), l'organització dels treballadors (fons comú, escola, capella, primer contracte col·lectiu de treball, botiga cooperativa).
Fins aquí, el capítol I.
El capítol II va dedicat a la vaga dels treballadors municipals de la neteja de la ciutat de Torreón
S'hi esmenta que el moviment dels treballadors agrícoles de Batopilas és el primer moviment camperol que es produeix a la «Comarca Lagunera» després del repartiment agrari de l'any 1936, durant les darreres quatre dècades.
El contengut d'aquest capítol tracta sobre els suport als treballadors. - Els capellans de la parròquia de Francisco I. Madero. - L'organització «Política Popular». La seva història.- Plantejaments polítics ideològics.- Preparació de les condicions per a la vaga.- Relació amb les colònies populars independents.- Canvi de tàctica dels patrons.- .- Desplegament de la lluita legal.- Difusió del problema a la Comarca Lagunera.- Reacció dels líders de la CNC.- La coalició emplaça a la vaga.
Al capítol III s'explica el pas dels peons encasellats a ejidataris col·lectius l'any 1976, descrit com el de les definicions
Batopilas en poder dels treballadors.- De la presa de terres a la dotació.- Batopilas, base social de suport de Política Popular.- Problemes de divisió interna.- Ejido col·lectiu o parcel·lat?.- Organització interna de l'ejido col·lectius.- Producció i ingressos econòmics.- Batopilas, ejido independent. Relació amb les institucions oficials. Aïllament polític..- Canvis en la concepció del món i en la vida quotidiana. Paper de les dones de l'ejido.- Repressió al moviment de masses independent de La Laguna: detenció de mossèn Benigno Martínez, intent de detenir les autoritats de l'ejido...-
El darrer capítol, el IV, va dedicat a explicar la vida i evolució política de Batopilas (1977-1986)
L'etapa de consolidació de l'ejido: 1977-1978.- Reestructuració orgànica interna.- Relació amb els altres «ejidos laguneros».- Suport a la creació dels ejidos col·lectius de Yucatan i San Isidro.- Sortida dels quadres de Política Popular. Suport de Batopilas a altres zones del país.- Replegament cap a l'interior i recerca d'alternatives polítiques a La Laguna.- Procés intern de l'ejido en aquesta etapa.- Problemes amb els divisionistes.- Reflux de l'ejido i pèrdua del projecte polític nacional.- Relaxació de la disciplina i destrucció dels «aparats».- Construcció del poblat.- Desenvolupament del nou projecte política.- Impuls a la disciplina interna i reorganització de l'ejido.- Unió d'ejidos col·lectius de la Comarca Lagunera «General Felipe Angeles».- Processos laboral i agrari.- Triomf definitiu dels ejidataris.
S'hi remarca el paper que hi exerceixen personatges diversos:
INFANTS.«GORDEROS»
DONES. JORNALERES. OBRERES DE FÀBRICA. CUINERES. RECAMBRERES. AJUDANTS DE CUINA
PEONS ENCASILLATS. JORNALERS. OBRERS DE FÀBRICA.
MAJORDOMS. «SARDOS»
ADMINISTRADOR.QUÍMIC.
PATRONS. PROPIETARIS. EXÈRCIT.
CAPELLANS.JOSÉ BATARSE, BENIGNO MARTÍNEZ, CARLOS ZARAZÚA
POLÍTICA POPULAR.ALBERTO ANAYA. JAVIER GIL. HUGO ANDRÉS ARAUJO.
- Em sembla força enriquidora l'aportació històrica que ens fa en Joan Riera amb aquest llibre, tot i el vocabulari emprat, del qual, sovint, ens cal esbrinar-ne el sentit veritable: ejido, ejido colectivo, distritos ejidales, ejidatarios, comisariados ejidales, agraristas, peones acasillados, despepite o despepitadoras, tapapié, raya, prestanombres, colonias populares independientes, brigadistas de Política Popular, la CNC...
- Es tracta d'un llibre que ens pot ajudar a conèixer en profunditat una de les realitats més representatives de l'Amèrica Central, fronterera amb els EUA (Texas), fortament amarada de cultura i colonització hispanes de manera remarcable, com és el cas del Mèxic més profund, el dels pagesos i camperols empobrits, que aconsegueixen de fer front amb èxit a la seva situació d'empobriment creixent.
- M'agrada la descripció que s'hi fa sobre la situació que està travessant el territori objecte d'estudi, la Comarca Lagunera de l'Estat de Coahuila, abans del canvi que s'hi produeix l'any 1936, quan s'estableix el repartiment agrari, en benefici dels pagesos i camperols més empobrits, amb l'arribada del general Lázaro Cárdenas a la Presidència de la República (pàg. 71). Quan aleshores s'inicia un canvi d'actitud del govern en relació amb les lluites dels treballadors agrícoles de La Laguna: del bloqueig i la repressió es passa a fer suport a l'organització de sindicats.
- Abans d'aquesta data, 1936, hi queda molt ben reflectida la presència considerable d'espanyols i d'empreses espanyoles que arriben a la Comarca Lagunera des de fora; es fan seu el territori, les aigües, la producció, les indústries, els bancs, els serveis, les assegurances, etc.; ocupen el poder local durant dècades; hi prenen decisions econòmiques i polítiques, fortament lligades al poder polític central i estatal; constitueixen societats anònimes amb capital social, etc. (pàg. 45).
- També s'hi reflecteix molt nítidament i clara el paper que despleguen els sectors més progressistes de l'Església catòlica, preveres i religiosos que s'hi integren i comencen a treballar primerament com a bons pastors i, posteriorment, s'aboquen a escampar la llavor d'orientacions polítiques que ajuden molt als joves brigadistes de Política Popular; i a facilitar la connexió entre els plantejaments dels grups cristians més progressistes i els plantejaments d'aquest moviment popular independent (pàg. 207).
- El moviment de masses que representen i impulsen els brigadistes de Política Popular són situats al centre mateix de l'organització de totes aquestes lluites camperoles que porten a terme amplis sectors de la població d'aquesta regió que conforma la Comarca Lagunera de l'estat mexicà de Coahuila.
