Viatge del papa Lleó XIV a Espanya (01): el gra i la palla

    Ja veien els nostres avantpassats mallorquins que damunt l'era de l'illa mediterrània ocupava molt més espai la palla que el gra. 
    El mateix passa avui dia damunt l'era de la intercomunicació digital arreu del planeta en ple segle XXI. 
    També en aquest cas pel que fa als viatges papals de Lleó XIV, la palla ocupa molt més espai que el gra. 
    La seva condició de cap d'Estat del Vaticà surt difosa molt més extensament que no la seva personalitat cristiana, seguidora de Jesús de Natzaret, anunciadora de l'Evangeli. De pensament i de sentiment, de paraula i d'obra, amb tota casta de gestos significatius que mirin de mostrar-ne la fidelitat màxima possible.
    El món comunicatiu d'avui dia es complau molt més amb  l'espectacularitat d'unes imatges colorides, que causin impacte i reflecteixin detalladament rostres i comportaments de personatges marcats per la fama: autoritats polítiques, militars, governamentals, religioses, que no en els missatges concrets, els gestos significatius, les actuacions carregades de sentit d'un "servent dels servents de Déu" com acostumen a autoqualificar-se els papes.
    En veient-ne les imatges primeres, mir de situar-me dins la pell d'un exmissioner al Perú que s'està exercint avui dia com a papa, present avui dia al Palau reial dels reis d'Espanya. 
    Quins sentiments deuen embargar-li el cor i el pensament? Què en deu pensar de tot plegat? Com ho deu veure i viure internament? En sortir del cotxe luxós amb matrícula SCV? Al centre d'una parafarnàlia tan espectacular? Amb canonades incloses barrejant trons i músiques de l'himne vaticà "Roma alma parents" i la Marxa reial espanyola? Amb la revista passada a la Guàrdia reial, al Batalló d'honors, a la Guàrdia a cavall, a a Bateria d'Escolta reial? Durant les salutacions a la delegació espanyola? En l'entrada triomfal per l'escalinata del palau amb la família reial fins a la sala Gasparini?
    La meva impressió primera és que m'han mostrat moltíssima més palla que gra. I jo, com molts d'altres ciutadans creients catòlics, m'estim molt més el gra que la palla.
    No em puc estar de dir i manifestar públicament que, més que un viatge apostòlic - d'apòstols que acabaren martiritzats - em sembla un viatge diplomàtic, com la d'aquells personatges que diuen "mira'm i no em tocs".