Trobades d'escoltes a sa Torrentera

Per al  dissabte, 25 de gener, hi ha programada una trobada de gent escolta a la finca sa Torrentera, dins el terme municipal de Sencelles.

Fa molt de temps que no m'hi faig present, i decidesc d'anar-hi. M'hi acompanya el bon amic Agustí Bauló. Quan hi arribam tots dos, ja ens hi trobam altra gent que ens ha passat davant.

D'acord amb el cartell anunciador de l'acte, es tracta d'una iniciativa promoguda per la Fundació Maria Ferret Escoltisme i Guiatge de Mallorca (de la qual temps enrere som un membre més o manco actiu), i per la Fundació Art&Paraula, el representant de la qual, el bon amic Oriol Homs i Ferret, s'hi fa present provenint de Barccelona,

M'alegra ben molt tornar a trepitjat un indret tan encisador com aquest, dedicat a facilitar el contacte amb la natura a les generacions més joves d'escoltes i guies de Mallorca.

Ens hi trobam un bon grapat, de joves i de no tan joves, al voltant d'una iniciativa que mira de promoure la lectura en els indrets i paratges naturals que gestiona la Fundació Maria Ferret: aquí a Sencelles, també a Sóller (S'Alova), i qualsevol dia d'aquests en algun altre indret, com pot ser Maria de la Salut en els Pujols.

Trobant-me a sa Torrentera, no puc deixar d'acostar-me fins a les instal·lacions, senzilles i modestes, on reposen les cendres dels dos grans fundadors de l'Escoltisme a Mallorca: els principatins Eladi Homs Zimmer i i la seva esposa Maria Ferret Espanyol. Situades ben a prop de l'altar de pedra on s'han duit a terme tantes celebracions eucarístiques al més pur estil escolta.

El fet és que, en aquesta ocasió, volen inaugurar unes biblioteques inserides dins del projecte PARATGES LITERARIS.

Per contribuir-hi d'alguna manera, hi vull aportar dos exemplars del llibre Gloses meves que en recull unes quantes en català de Mallorca, publicades per primera vegada a Mèxic i en una segona edició a Palma.

Mantenim conversa entre tots els adults que ens hi hem fet presents, des d'indrets diversos de l'illa de Mallorca i del Principat de Catalunya. Fa molt de temps que no hi vénc, per aquestes contrades. I fa molt de temps, també, que no veig els rostres d'antigues amistats de l'Escoltisme i el Guiatge mallorquins. Cosa que m'alegra ben molt.

A l'inici de l'acte, intervenen els representants de totes dues fundacions, Pep Lluís Riera Moll, en nom de la Fundació Maria Ferret, i Oriol Homs Ferret per la Fundació Art&Paraula.

Tots dos conviden la gent jove a prendre el gust per la lectura i aprofitar el temps d'oci, d'esbarjo o d'estada en el camp, on se senten lliures, per llegir i ampliar-ne els espais de llibertat que s'obren al davant amb una bona publicació o un bon llibre.

Iniciativa pionera al Principat de Catalunya, que ara s'estén també a Mallorca, a València, a Aragó, per facilitar l'obertura de finestres que ajudin a veure millor el nostre món d'avui.

Davant d'un bon grup d'escoltes i guies joves, expliquen que allò que cerquen amb la implantació de biblioteques en aquestes instal·lacions a l'aire lliure és que tothom s'hi senti a gust, en contacte directe amb la natura. Per això, posen més eines i recursos perquè s'ho passin molt bé i cada dia aprenguin més coses a través de la lectura de llibres que queden dins aquestes biblioteques per esser-hi emprades.

Present també en la trobada la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Sencelles,  Jerònia Campaner Fiol, felicita la iniciativa cultural que promouen escoltes i guies en aquest raconet del món devora el camp, dins aquest terme municipal, i manifesta sentir-s'hi molt satisfeta. Agraeix a tots els que ho han fet possible.

Davant de tota la concurrència intervé aleshores l'escriptora i filòloga, super ben reconeguda i admirada, na Catalina Contacontes, Caterina Valriu Llinàs, qui de manera magistral engatussa els infants amb la presentació de llibres i de contarelles, fins al punt que els manté a tots bocabadats escoltant-la atentament, i responent les preguntes que, molt encertadament, els adreça sobre "L'abat de la Real"...

No em dóna temps de romandre-hi més... Però aquesta anada a sa Torrentera, en bon mes de gener de 2025, em duu el reccord d'altres visites efectuades a aquest indret meravellós de sa Torrentera.

Aquí mateix, dècades enrere feim activitats diverses, trobades de formació de caps, acampades, sortides, focs de camp, pregàries eucarístiques, jocs, treballs... Tantíssimes coses bones que m'omplen el cap de records molt bons.

Els més recents es remunten a l'any 2012, quan m'hi faig present amb motiu del 25è aniversari de l'Aplec Scout "Antics Escoltes de Mallorca".

És aquí també on el mes de desembre d'aquell mateix any, particip en un acte unitari de comiat a na Maria Ferret Espanyol, fundadora del Guiatge de Mallorca, on els seus fills presents a l'acte hi depositen les cendres de sa mare ben al costat de les de son pare Eladi Homs Zimmer.

Un cop enviat al bon amic Francesc Homs Ferret el vídeo domèstic que hi enregistram n'Agustí Baró i jo, rep tot d'una la seva resposta, amb la qual m'agraeix el detall i em recorda "Bons Valors!... D'una "llevor" en surt una flor... Amb "poc" es pot fer "molt". Bon diumenge!"

Li ho agraesc de tot cor.

Així m'assabent que ja només en queden quatre germans, de vius. La resta: Eladi, Llull i Jordi ja són morts. Que descansin en pau! I gaudeixin de la vida que mai no s'acaba!

Una abraçada ben forta a l'Oriol, la Carmina, el Pere i el Francesc, bons amics entranyables!

Parròquia de l’Encarnació (1): més activa presència laica que clerical

Façana de la Parròquia de l'Encarnació,
amb 60 anys de diferència

Veig anunciada la celebració del 60è aniversari de la parròquia de l’Encarnació, i dels Agrupaments Escoltes-Guies Jaume I i Verge de Lluc. Una celebració que m’arriba molt endins. Per molts de motius.

Està programada per al dissabte 25 de març de 2023 a les 19h. 

Per a mi, es tracta d’un esdeveniment que no puc passar per alt, de cap de les maneres. Ni pel dia, ni pel lloc, ni pel contengut. Esper i desig que a altra gent, també li passi el mateix. M’encantarà poder viure’l amb tota la intensitat possible.

El fet d’haver-hi celebrat, com a rector d’aquesta parròquia, la meva darrera missa a l’interior del seu recinte sagrat, en bon dia de la festa de Sant Sebastià, el 20 de gener de 1982, no em comporta haver-me’n oblidat mai: ni dels orígens, ni de la tasca desplegada per tants i tants companys i companyes, ni d’una relació íntima amb aquesta parròquia (més esporàdica que continuada, tot s’ha de dir), ni del paper que continua exercint avui dia dins la nostra ciutat de Palma i la nostra diòcesi de Mallorca, amb el treball que hi desplega el bon amic (i antic company de jocs infantils), mossèn Guillem Vaquer Homar.

Ans al contrari, com a rector de la parròquia (1979-1982), en valor molt positivament els inicis (agost 1962) coincidents amb la celebració del Concili Vaticà II (octubre 1962-desembre 1965) i amb tants d’altres esdeveniments rellevants d'aquell any mateix, tant a Mallorca com a la resta del món.

Pot anar bé recordar l'esment de l’historiador Pere Fullana Puigserver, quan assenyala que les Constitucions del Sínode Diocesà de Mallorca, que entren en vigor una mica abans, el mes de març de 1960, reflecteixen la voluntat de continuar mantenint una «església triomfalista i de cristiandat», amb el clima i les directrius d’una església diocesana «preconciliar».

En canvi, si alguna característica vull remarcar, d’aquesta parròquia nova de l’Encarnació, és la presència activa i la participació entusiasta de gent laica, de tantíssims seglars que, no solament fan suport als eclesiàstics nomenats pel bisbe, sinó que hi aporten iniciatives i suggeriments propis, en sentir-s’hi i actuar-hi com a corresponsables convençuts.

A les més de dues dotzenes de clergues que hi passam, durant aquests 60 anys, s’hi han d’afegir centenars de dones i d’homes, seglars, que s’hi afanyen, voluntàriament i de franc, a portar-hi el pes i la responsabilitat d’una entitat parroquial tan singular com aquesta. 

S’hi fa ben palès el contengut del títol d’aquest escrit commemoratiu meu: una parròquia amb moltíssima més presència activa laica que clerical. 

És clar i evident que el paper dels eclesiàstics resulta imprescindible, predominant, gairebé absolut, ateses les circumstàncies del temps, de l’espai i d’una institució secular eminentment masclista. 

Per això, no ha de resultar gens estrany que figurin anotades al llibre parroquial certes notícies preferides, per exemple, l’ordenació sacerdotal del seminarista, feligrès de la parròquia, Jaume Muntaner Rullan, que es fa pública a la missa de les 12:30 del 2 de desembre de 1962  o igualment la del diaca Josep Noguera Arrom.

Des de l’any 1962 ençà, no som pocs els clergues que hi dedicam esforços, a la tasca de construir-n’hi una comunitat de creients que miri de mantenir-se fidel al Senyor, alhora que al poble on aquest ens destina com a servidors.

Des que el concarrí mossèn Antoni Roig Roig n’inicia la labor, si mal no record, passam per aquesta parròquia de Ciutat unes dues dotzenes de capellans: el palmesà Bartomeu Suau Mayol, el carrioner Bartomeu Pasqual Umbert, el deianenc Guillem Miralles Cardell, el felanitxer Bartomeu Tauler Valens, el pollencí Joan Mora Oliver, el puigpunyentí Pere Barceló Barceló, el llosetí Joan Bestard Comas, el bugerró Andreu Obrador Siquier, el palmesà Pep Toni Fuster Segura, l’alcudienc Joan Darder Brotat, el palmesà Teodor Suau Puig, el palmesà Cecili Buele Ramis, el santanyiner Joan Sunyer Ramos, el palmesà Lluc Riera Coll, el felanitxer Bartomeu Barceló Nadal, l’inquer Josep Noguera Arrom, el banyalbufarí Miquel Ambròs Albertí, el palmesà Miquel Àngel Moll Salleres, el freventí francès Joan Trias Lladó, el palmesà Alejandro Ramos Carrique, el gabellí Nadal Bernat Salas, el palmesà Antoni Gómez Serra, el palmesà Mateu Tous Vanrell   i el també palmesà Guiem Vaquer Homar  rector actual de la parròquia de l’Encarnació, des de l'any 2015.

Dins aquest àmbit clerical de l’Encarnació, vull remarcar el sorgiment d’un bon grapat de missioners que en surten, d’aquesta parròquia, reconvertida en comunitat solidària amb les necessitats d’aquí i del tercer món, primordialment al Burundi i al Perú.

De la mateixa manera, vull parar esment a la col·laboració intensa que hi despleguen durant aquests 60 anys de vida parroquial, les dues comunitats religioses femenines existents dins el terme: la Congregació de les Germanes de la Caritat, al col·legi Sant Rafel; i la Congregació de les Germanes Missioneres dels Sagrats Cors, al col·legi Jesús Maria. Sense oblidar els religiosos Carmelites de l'Antiga Observança de Catalunya, que l’any 1962 inicien tasques docents al Col·legi Pius XII, dins d’aquest terme parroquial i que, particularment a través de Ramon Oró, incideixen molt directament i intensa en el tarannà progressista de la parròquia. 

Tothom sap que la parròquia de l’Encarnació, erigida el 3 d’agost de 1962, neix a la capelleta del col·legi de Sant Rafel, «refugi provisional imposat», on mossèn Antoni Roig Roig celebra la primera missa el 26 de setembre de 1962 a les 8 de la nit. Es tracta de la primera missa que ell presideix en aquest indret, després d’haver-ne celebrat 3.926, de misses, en altres llocs sagrats... (Com ell mateix publica, amb motiu de celebrar-n’hi les tres primeres dècades).

L’Encarnació neix l’any 1962, quan jo acab els estudis del segon curs de Filosofia, al Seminari diocesà. L’any mateix en què es realitza a Palma la magna Missió promoguda pel bisbe Enciso; ocasió esplèndida per convertir la capella de sant Rafel i la sala de cinema es Capitol en els dos centres missionals de la parròquia nova, erigida en territori pertanyent fins llavors al terme parroquial de Santa Catalina Thomàs.

Parròquia de Ciutat, en mans de persones laiques

Pegant una ullada ràpida a la presència activa, tan intensa, de persones laiques en les tasques parroquials, se’m fa molt difícil esmentar-ne la totalitat, per no dir impossible. Sí que m’agradaria remarcar-ne algunes, d’aquell temps meu, individuals i col·lectives, que continuo mantenint ben vives dins la memòria, amb un record profundament  agraït.

La laïcitat implantada a la parròquia de l’Encarnació permet de treballar-hi conjuntament, en una mateixa línia d’actuació cap a objectius idèntics, persones diverses: les que es mostren i comporten com a creients, conjuntament amb altres que en són alienes i que s’auto-consideren agnòstiques o atees. 

El lligam d’unió entre totes elles, lluny de tenir res a veure amb alguna convicció religiosa compartida, és simplement la mateixa condició humana de qui hi participa.

Com fa Jesús de Natzaret, un laic jueu que interpel·la el clergat del seu temps, i atén la gent que ho necessita parant-hi  esment, no tant a la condició de seguidora fervent i entusiasta, com sobretot a la condició real de persona humana – primordialment si aquesta pateix i passa per una situació dolorosa i lamentable -. 

Lluny de veure's «reduït a l’estat laical», com passa dins l’Església catòlica occidental, Jesús fa la impressió de mostrar-s’hi i sentir-s'hi "elevat i enaltit"! Laic jueu que actua per damunt de mestres i doctors de la Llei, escribes i fariseus, sanedrins i sinagogues.

Personal treballador

La presència laica, des d’una perspectiva individual, consider que pot quedar reflectida en la figura dels dos escolans que té la parròquia al llarg de la seva història: el primer, Miquel Roca, a qui succeeix Aurelio Vélez. 

Tots dos s'hi passen hores, dies, setmanes, mesos i anys, mantenint-ne el recinte i tenint cura de tantes tasques diverses. Em resulten del tot inoblidables.

També la tasca desplegada per la secretària Anita Aguiló Fuster, o l’assistent social, que, de bon començament, es dedica a atendre peticions diverses tots els dies laborables de 10 a 12 hores. Inoblidable la dedicació de Don Toni Homar Ensenyat, "un dels seglars més entregats en el servei de la caritat, qui elabora un estudi sociològic de la barriada"; com també la dels membres del grup d'Acció Social de Càritas parroquial, amb la presència constant i perdurable de Paquita Alcover Fontanet.

De molt gran valor em resulta la col·laboració totalment desinteressada de persones dedicades a animar les celebracions litúrgiques a l'interior del temple parroquial de l'Encarnació: fent-hi les lectures, dirigint i interpretant els cants, preparant l'ambient per a una celebració festiva i comunitària. 

No puc deixar d'esmentar-hi Inès Coll Marquès i Miquel Parets Pizà, Paquita Mas Campins i Llorenç Martorell Llabrés, Margalida Salvà i Toni Salvà Pons, Milagros Dueñas Tur, Ramon Casañas, Teresa García, i tantíssimes d'altres persone laiques, seglars, sense les quals la parròquia de l'Encarnació no seria mai allò que ha estat, de fet...

Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca

Mirant-ne els col·lectius que s’atansen a la parròquia, he de col·locar en primer lloc el moviment dins el qual treball més intensament durant alguns anys: l’Escoltisme i el Guiatge de Mallorca. Manté dos agrupaments escoltes, adscrits a la parròquia de l’Encarnació: l’AEG Jaume I i Verge de Lluc, amb els caps d’Agrupament Josep M. Magrinyà Brull i Francesca Bosch Capó. Hi col·laboren desenes de caps joves, d’entre 17 i 25 anys d’edat, i centenars d’al·lotes i d’al·lots, d’entre 7 i 17 anys, que hi prenen part activa.

Celebració de la Missa en camp escolta

Se'm fa tan difícil destriar-hi tantissims noms i llinatges que em permet de recollir-los tots en l'esment dels seus dos caps d'Agrupament més emblemàtics.

Grup Cristià de Drets Humans

La creació del Grup Cristià de Drets Humans per mossèn Josep Antoni Fuster Segura, afavoreix i promou un espai cristià de gent laica dedicada a la defensa dels drets humans, no solament dins  la parròquia de l'Encarnació, sinó també dins la diòcesi i la societat civil mallorquina de l’època, en engrescar-hi dones i homes que s’hi afanyen de debò. 

Record, de manera molt singular i especial, la labor duita a terme dins el Grup per Pere Ballester Morey, Francesca "Queta" Lladó Ordinas,  o Maria Capellà... tant pel que fa a l’organització i coordinació d’activitats, com pel que té a veure amb la publicació periòdica d’un full informatiu; també per la seva participació intensa en els mitjans de comunicació, premsa i ràdio sobretot; o per la decoració acurada del recinte d’un temple que no compta amb cap capella lateral i que conforma una gran sala quadrangular, amb parets totalment blanques i columnes molt fines, on dibuixen una creu... 

Butlletí informatiu "ciclostilat",
escrit "a màquina" i fet "a mà"

Desenes d’altres dones i homes hi col·laboren intensament, dins el Grup Cristià de Drets Humans, entre d’altres: Mª Agnès Vich, Maria Salleras, Mª Carme Fernández, Bartomeu Suau M., Antònia Bonet, Miquel Artigues, Francesc Manresa, Francisca Vich,  Francisca Pellicer, Mercedes Garau, Antònia Picorelli, Miquel Ambròs, Jaume Ribes P., Bernat Vicens, Francisca Vidal, Catalina Llobera O., Miquel Llobera B., Catalina Company, Catalina Canals, etc.

Totes aquestes persones, entre d’altres actuacions, són les que apareixen com a signants del document que el Grup Cristià de Drets Humans de la parròquia de l’Encarnació adreça al ministre d’Administració Territorial, Rodolfo Martín Villa, el mes d’octubre de 1980, amb motiu del discurs que aquest dirigeix al Congrés dels Diputats, en el qual fa mostres evidents d’ignorar per complet o de no voler parar esment a la «condició de comunitat històrica de les Illes Balears», i de voler-ne, en canvi, continuar trepitjant els drets més fonamentals.

Els membres del Grup Cristià de la Parròquia de l’Encarnació mantenen i organitzen periòdicament trobades amb altres grups diversos de Ciutat. 

Record perfectament la convocada a Son Roca el mes d’octubre de 1980, on participen, a més dels membres del Grup, més d’una vintena de representants d’altres entitats: Amnistia Internacional (2), Associació de Veïns del Jonquet (4), Centre d’Exiliats Polítics d’Amèrica Llatina (CEXPAL) (1), Club de l’Esplai (1), Comitè de Solidaritat amb El Salvador i Amèrica Llatina (1), Front d’Alliberament Gai de les Illes (2), Justícia i Pau de Mallorca (4), Equip de la Sapiència (1), Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes de Col·legis Estatals (1), Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians (MUEC), Associació del Tractament de l’Alcoholisme (ATA) (1), Objectors de Consciència (1), Coordinadora d’Institucions Sanitàries No Oficials (CISNO) (1).

Hi prenen part Antoni Castanyer, Llorenç Tous, Eduardo Caldarola, Tomeu Barceló i Ramon Serra, Joan López, Marina Valldeperas, Antonio Fonseca, Teodor Suau...

Des de la parròquia de l’Encarnació, el Grup Cristià de Drets humans contribueix a refermar lligams de col·laboració de caire social, que n’enforteix el teixit i consolida una societat que vol ser cada cop més democràtica. 

Alhora que deixondeix consciències de persones creients que, en ampliar-ne la visió, poden disposar de més mitjans al seu l’abast i d’altres perspectives o camins a seguir.

Club d'Esplai

Més endavant, amb la posada en funcionament del Club d’Esplai, tasca assumida de manera primordial per Bernat Vicens Vich i tot un equip personal que s’hi lliura en cos i ànima, s’eixampla encara més la participació activa de seglars. 

Implantat a Mallorca pel bon amic i condeixeble palmesà Ramon Serra Isern, el Club d'Esplai es dedica primordialment a tasques educatives, servint-se del lleure i l’esbarjo amb la gent més jove.

Amnistia Internacional

Les instal·lacions parroquials de l’Encarnació, convertides en la primera seu d’Amnesty International a Mallorca, amb la dedicació entusiasta del feligrès i solleric Antoni Castanyer, aixopluguen persones i entitats de l’àmbit civil, més enllà de consideracions estrictament religioses, embrancant-se en la defensa i l’alliberament de persones maltractades o empresonades per les seves idees, opinió, creença,  religió, raça, llengua, etc. Lluiten aferrissadament per l’abolició de la pena de mort  i per l’abolició de la tortura, arreu del món.

A més de membres esmentats dins el Grup Cristià de Drets Humans, que serveixen de base per a la formació de la primera Secció Local d’Amnesty a Mallorca, d’altres s’hi van afegint, com és el cas del mateix Antoni Roig Roig, Luis Miguel Suárez Diguele, Mª Antònia Artigues Bonet, Catalina Bosch Sansó, Ana Luisa Coll Martínez de Tudela, Maria Jesús Ferrer Salvans, Dr. R.B. Macmillan and Mrs, Jaume March Bisbal, Boettcher de Alejandre, Luís Moyá Noguera, Catalina Vivern Mairata, Cristina Aznar Plana, Agustín Hayles Aguiló i d’altres.

Comitè de Solidaritat Amb Amèrica Llatina

A més d’introduir a Palma la secció local d'Amnesty International, juntament amb el solleric Antoni Castanyer, en defensa dels presos de consciència, ens plantejam la creació d'un Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina per fer suport a les lluites populars que s'hi duen a terme aleshores, orientades a desempallegar-se del domini opressiu de l'imperi nord-americà al continent llatinoamericà. 

El cream inicialment, mirant de fer suport a la lluita guerrillera del Front Farabundo Martí per a l'Alliberament Nacional, a El Salvador. I posteriorment n'ampliam l'abast a qualsevol altra situació de lluita que es produeix a Amèrica Llatina, a la dècada dels anys setanta del segle passat.

Els cinc iniciadors som mossèn Bartomeu Tauler Valens, Mateu Ramis Canyelles, Iván Mella Hidalgo, Mercedes Toledo Ferrada i jo mateix. Aquest petit grup es va ampliant més i més, a mida que se’n coneixen les actuacions.

Compromís en la trasformació

A mida que la societat civil mallorquina s’apunta a la lluita política per una democràcia més ferma, ofegada durant quatre dècades seguides pel règim dictatorial del general Franco, la parròquia de l’Encarnació actua i es mou com una comunitat compromesa en la transformació de la societat, heretant línies renovadores i afrontant reptes de futur, alhora que donant veu pública eclesial a la transformació democràtica

Seguint les orientacions emanades de la Constitució pastoral «Gaudium et Spes» del Concili Vaticà II, sobre l’Església en el món actual, la parròquia de l’Encarnació es converteix en lloc d’aixopluc per a la gent més compromesa amb el canvi polític de la nostra transició cap a la democràcia, després de 40 anys de dictadura militar franquista. 

"Gaudium et spes",
nou mètode de diàleg de l'Església amb el món

Contínuament reivindica la praxi i els aires renovadors del Concili, amb una visió nova i diferent de l’Església: amb molta més obertura d’esperit cap a Déu i cap a la societat humana.

No es conforma a portar una acció pastoral progressista, renovadora en els aspectes litúrgics i en l’assistència social, i realitzada en la llengua catalana, la llengua del poble; també vol conservar, des dels inicis, i mantenir sempre ferm el compromís amb tot el poble de Mallorca, la llengua pròpia, la cultura pròpia, el territori i el medi ambient propis.

Pastoral nova de contacte amb realitats socials

L'estil i manera de fer una tasca pastoral a la parròquia de l’Encarnació em permet i m'afavoreix el manteniment de contactes intensos amb associacions i entitats de caràcter social, polític i laboral. 

És allà, per exemple, on tract per primera vegada en ma vida amb coneguts i famosos sindicalistes, com Manolo Cámara de CC.OO., o amb el jove de l’esquerra política més radical Carles Manera, o amb el líder polític socialista Fèlix Pons, o amb el periodista de gran renom Pere Serra, o amb els més aferrissats defensors del nacionalisme illenc com són Climent Garau o Sebastià Serra.

Pregària a l'estil de Taizé

He de dir que m’alegra ben molt veure que, dins la celebració d’aquests 60 anys de vida parroquial de l’Encarnació, han programat d'incloure també la celebració d’una Pregària a l’estil de Taizé (durant quatre divendres seguits a les 19h). 

Pregària a l'església de la Reconciliació, Taizé

Des d’aquesta parròquia, són nombrosíssimes les persones i els grups que, un dia o un altre, ens hem acostat a Taizé, la comunitat monàstica, cristiana i ecumènica, fundada l'any 1940 pel monjo protestant suís, Germà Roger Schutz, que acull integrants de diverses confessions, situada a la Borgonya francesa.

CONCLUSIÓ:

El meu desig és que aquests primers 60 anys de vida parroquial activa, de l’Encarnació, no solament serveixin per fer veure i fonamentar un estil determinat de viure com a creients a la ciutat de Palma, sinó també i sobretot per enfortir-ne l’estímul, molt més engrescador encara, per a generacions futures. 

Les tecnologies noves ens introdueixen en mons nous, que reclamen formes noves de viure en societat. I, també, formes noves de viure la fe en Jesús ressuscitat, dins una comunitat parroquial en renovació permanent.

Cecili Buele i Ramis
Ex rector de la parròquia de l’Encarnació (1979-1982)

Ciutat 20 de febrer de 2023

Al bon amic escolta Jordi Bonet

Jordi Bonet i Armengol (*Barcelona, 1925-2022)

Per a mi, la seva figura gegantina d’arquitecte, que ha fet i aixecat el temple expiatori de la Sagrada Família, tal com la podem gaudir avui dia a Barcelona, no m’oculta ni em lleva del cap ni del cor la seva gran tasca desplegada a l’interior de l’Escoltisme – a l’àmbit català, espanyol i internacional -. 

JORDI BONET, al claustre de Sant Bernat de la Real
entre els assistents al concert del Cor Jove de l'OJIPC (21-08-2010)

Essent consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, vaig tenir la gran sort de tractar-lo de prop a la dècada dels anys 60 i 70.

Record perfectament que es notava a la llegua que Jordi Bonet s’havia iniciat i format, com a cristià i escolta, al costat de mossèn Antoni Batlle, un dels fundadors de l’escoltisme català, gran referent de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya, qui s’havia hagut d’amagar a Suïssa durant la guerra i va aprendre molt de l’escoltisme suís, belga i francès.

Jordi Bonet, als seus 8 anys, ja havia participat en el seu primer campament escolta, amb l’Agrupament Mare de Déu de Montserrat, que dirigia aquell mossèn tan rellevant dins d'aquest àmbit. Fou qui l’acompanyà en els seus primers campaments escoltes durant la Pasqua de 1936 quan tenia 11 anys, i també la primera vegada que va esquiar... 

Després de la mort de mossèn Batlle, crearen la Delegació Diocesana d’Escoltisme, de la qual van nomenar Jordi Bonet com a primer delegat als seus 32 anys. Es convertia així en el primer comissari general de Minyons Escoltes, que s’havia marcat com un dels objectius estendre l’escoltisme per tot el territori. Va crear l’Oficina d’Informació i Coordinació de l’Escoltisme Català, que serví per fer formacions d'escoltes arreu de l’estat espanyol.

També a l'illa de Mallorca, on els principatins arrelats a la nostra illa, Eladi Homs Zimmer, l'introductor de l'Escoltisme a Mallorca l'any 1955, i Antoni Pagès Dalmau, comissari diocesà anys després, em facilitaren la tasca de contactar i conèixer de prop Jordi Bonet, quan aquest ja presidia el Moviment Scout Catòlic d’Espanya (1962-1977) com a comissari general.

Jordi Bonet esdevendria després el primer directiu català de la Conferència Internacional Catòlica d’Escoltisme, entitat on fou secretari general de 1977 a 1981.

Com diu Meritxell Parramon, sobre Jordi Bonet «en ser el primer comissari general, això li va permetre assolir reptes del moviment i situar-lo a escala mundial preservant la identitat catalana».

Aleshores podia semblar una mica rar que fos un català, precisament, qui estigués al front d’un moviment scout com l’espanyol. Però Jordi s’ho havia guanyat a pols i, amb la seva mà experta, no tenia qui s’hi oposàs ni l’igualàs. No hi havia ningú més que li arribàs ni a les soles de les sabates, com deim en bon mallorquí! Els seus coneixements pràctics sobre la metodologia scout, i les seves conviccions profundament religioses el feien líder indiscutible dins el moviment escolta, a l'àmbit català, espanyol i internacional.

Jo, que vaig ser consiliari escolta els anys 1968-1971 i 1978-1981, vaig tenir la gran sort de col·laborar directament amb Jordi Bonet, en tasques educadores dins l’Escoltisme i el Guiatge de Mallorca. Com a consiliari diocesà, vaig aprendre molt de la seva ciència i de la seva consciència, home de fe, creient, home de ciència, arquitecte, home del país, patriota, home de Déu, transcendent...

Cil Buele saluda a Jordi Bonet al claustre de Sant Bernat (21-08-2010)

La darrera vegada que tenc record d’haver-lo vist, en una de les seves nombroses i freqüents vengudes a Mallorca, sobretot a Llucalcari, fou al claustre del monestir de Sant Bernat de la Real. El 21 d’agost de 2010 hi aixoplugava un dels concerts del Cor Jove de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, fundada per la mallorquina Magda González Crespí. 

En haver-s’hi fet present, com sempre, de manera senzilla i amigable, vaig tenir el plaer de saludar-lo, crec que per darrera vegada.

Jordi Bonet, que havia nascut a Barcelona l'any 1925, hi va morir dilluns, 20 de juny de 2022, a l’edat de 97 anys. 

«...A finals dels difícils seixanta,
quan Europa ja bull i s'aixeca,
mentre Espanya decau i s'espanta,
la nació catalana ja s'alça
i el clergat català s'hi rebel·la.

A favor d'un país vist en somnis,
ja s'hi mostra Miquel Estradé
o bé el J O R D I  B O N E T, Joaquim Gomis,
Totosaus, Xirinacs dient "som-hi!"
El Rovira, el Pedrals, l'Escarré...»

(Glosa meva malgarbada, 12 d’agost de 2007)

De tots ells sí que podem dir, veritablement, que han deixat aquest món nostre una mica millor d’així com el van trobar en nàixer. 

Que descansin en pau!

En agraïment a Paquita Socias, mare d’escoltes i guies de Mallorca

Al llarg de la meva trajectòria personal, no pocs matrimonis amics han incidit en la meva actuació pública, pastoral, professional, sindical, educativa, política o social. Sense ells, avui jo no seria el que som. En seria un altre, certament diferent.

Pens sobretot amb la incidència que tenen als meus inicis en tasques educatives a l’interior del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat. 

Matrimonis com el de Maria Ferret i Eladi Homs, principatins que arriben a Mallorca i l’implanten. Ramona Mas i Toni Pagès, que en consoliden el projecte. Paquita Bosch i Josep M. Magrinyà que el fan extensiu a tants i tants grups d’infants, joves i adults. Camil·la Blanes i Climent Garau, que marquen fites històriques en l’enfortiment del que en representa el bassó: l’educació escolta, la fe de creients i el país lliure i sobirà a construir arreu dels Països Catalans.

Tots ells em deixen marques tan profundes com inesborrables. Són fruit de la col·laboració mútua, entusiasta, en la construcció d’un món nou i d’una societat nova, que s’enriquesqui amb les aportacions positives que comporten la Llei i la Promesa escoltes.

Uns altres matrimonis amics també incideixen en la conformació de la meva personalitat, com a consiliari escolta a la parròquia de l’Encarnació, també a finals de la dècada dels anys setanta i principis dels vuitanta. En són un munt, les mares i els pares de família que em fan confiança. 

Me n’hi fan tanta, que no dubten gens ni mica a posar els seus fills i filles a les meves mans. Completament, durant hores seguides i dies seguits. Consideren que els puc ajudar d’alguna manera en la tasca educadora. Permeten que cada setmana ens retrobem als caus. O que mensualment puguem sortir plegats i entrar en contacte directe amb la natura durant dos dies. O que anualment facem acampades engrescadores durant més d’una setmana. O que fins i tot realitzem algunes rutes duradores fora de Mallorca. La fillada i jo. Sense mares ni pares, que es queden a casa.

M’hi sent molt agraït, per tanta confiança depositada!

D’entre tots aquests matrimonis, sobresurt d’alguna manera el de Paquita Socias i Luis De Juan. Membres assidus, assistents als nombrosos i periòdics consells d’Agrupament. S’hi comporten sempre molt activament. Amb aportacions sucoses, observacions acurades. Punts de vista no sempre coincidents, però sempre respectables i compartits.

Quan diumenge passat, 17 de gener, festa de sant Antoni, la seva filla Carme em notifica la mort de sa mare, la notícia m’impacta fortament. Tot i esperada, a l’edat de 94 anys, sempre penses «encara no». I em vénen al pensament tot d'una els noms i llinatges dels bons amics meus, que són els seus fills i néts... Maria del Carme, Maria Isabel, Lluís, Gabriel, Francesc, Maria Teresa i Ana Maria, que l'han tractada amb tanta cura durant molts anys.

Si els primers records que mantenc vius de na Paquita són del Maig del 68, engrescada a participar activament als consells d’Agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l’Encarnació, els darrers són més recents, una cinquantena d’anys després, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs on acudeix setmanalment a missa.

Sempre que la hi veig, tot i el seu estat de salut molt delicat, vol passar a saludar-me! I això, a aquestes alçades de les nostres dues vides, no té preu!

Descansa en pau, Paquita estimada, i vetla per tots nosaltres, des d’allà on ets ara.

A la memòria escolta de la guia Elvira Bonnín

El rector de la parròquia de Sant Jordi, el bon amic deianenc mossèn Antoni Bauçà i Mas, m'acaba de comunicar la notícia de la mort d'una bona amiga i antiga companya d'afanys i de dedicació engrescadora al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, n'Elvira Bonnín i Aguiló. Que en pau descansi!

Filla de Fernando Bonnín Piña i de Mercedes Aguiló Forteza, n'Elvira és membre d'una família nombrosíssima. Són set germanes i tres germans: Amàlia, Eduardo, Lluïsa, Pepa, Jordi, Maria, Mercedes, Elvira, Ferran i Pilar. 

Tots dedicats plenament a deixar petjades inesborrables en àmbits diversos, n'Elvira viu tota la seva vida lligada a l'escoltisme. 

D'un moment a l'altre ens havia d'arribar aquesta notícia. Feia temps que patia molt. I que estava en mans de metges i doctors que l'atenien de la manera millor possible, segons em manifesta la seva germana Mercedes, molt bona amiga i veïnada de la nostra barriada del Camp Rodó.

Tenc l'oportunitat de conèixer n'Elvira Bonnín per primera vegada, quan tots dos ens dedicam al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Ella a l'agrupament escolta Reina Constança, aleshores amb seu i cau a la parròquia de Sant Miquel, de Ciutat. Jo, com a consiliari escolta de l'agrupament Verge de Lluc, a la parròquia de l'Encarnació, a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Hores d'ara record perfectament la seva figura, la seva veu, les seves intervencions i observacions educatives sempre molt acurades, la seva participació activa en FOCA -trobades de formació de caps-, o en Camps Sant Jordi o en campaments d'estiu i sortides d'al·lotes guies...

Record, també, la seva implicació intensa en la tasca que hi duien a terme els fundadors del Moviment Escolta i dels Guiatge a Mallorca, a la dècada dels anys 50, el matrimoni principatí Homs-Ferret. Sobretot amb na Maria Ferret i Español , amb la qual n'Elvira féu conjuntament la Promesa escolta al puig de santa Magdalena d'Inca el 8 de desembre de 1962.

Casualment, pocs anys després, als inicis dels anys setanta, l'agrupament escolta Reina Constança de Mallorca  es traslladà al cau de la parròquia de santa Catalina Thomàs, on jo m'hi exercia com a vicari cooperador i consiliari escolta de l'agrupament Ramon Llull. El mateix agrupament on més recentment treballà qui avui dia s'exerceix com a batle de Palma, Antoni Noguera.

N'Elvira Bonnín  s'hi dedicava amb cos i ànima, a la tasca educativa dins l'Escoltisme. N'és una de les pioneres i capdavanteres a Mallorca, del feminisme implantat per les seguidores de BP, Sir Robert Baden-Powell. Hi ha deixat empremtes inesborrables que a dia d'avui encara perduren.

Record que, juntament amb na Paulina Guillem i Santamaria, n'Elvira Bonnín i Aguiló rebé el Premi Eladi Homs que li atorgà l'any 2004 la Fundació Maria Ferret, lligada al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca 

També record l'esment que se'n fa, de n'Elvira Bonnín, al document núm. 20 del llibre «L'Escoltisme a Mallorca (1907-1995)» de Mateu Cerdà. Hi apareix com a comissària adjunta de Maria Ferret (1958), responsable de branca Ruta, delegada diocesana del Guiatge de Mallorca...

Fortament implicada en el moviment, gràcies a n'Elvira Bonnín i altres dones d'empenta del Guiatge mallorquí, les relacions d'aquest amb les Guies Sant Jordi i la Conferència Internacional del Guiatge Catòlic s'implanta a Mallorca el mètode i la pedagogia de l'escoltisme femení. Fins que s'uniren tots dos moviments, el masculí i el femení, en el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca (MEGM).

Si alguna característica n'he de remarcar, de n'Elvira, és el seu compromís ferm i decidit a dedicar-se durant tota la seva vida a la tasca educadora de la gent jove, primordialment de les al·lotes mallorquines interessades a participar en el Guiatge de Mallorca, afanyant-se a seguir tant com puguin les línies mestres de la Llei i la Promesa escolta.

M'honora moltíssim que el bon amic mossèn Antoni Bauçà m'hagi demanat de participar en el funeral que s'ha de fer per n'Elvira Bonnín a la parròquia de la Santíssima Trinitat, de Palma, dilluns 8 d'abril a les 20 hores, fent sonar l'orgue i acompanyant aquests cants que han estat triats perquè hi siguin interpretats per tota la gent que hi acudeixi:

- Au, pren alè, canta la vida, canta la teva fe!

- Tu ets el nostre Déu salvador

- Sant, del P. Martorell

- Sigui la pau amb nosaltres

- L'esperança ens crida

- Trobarem a faltar el teu somriure

- És l'hora dels adéus

A l'antic «boy scout» Josep Segura i Salado, bon amic i antic company de feina arxivística

Mentre m'empàs el berenar, al bar de Ciutat on acostumen a preparar-me un llonguet ben exquisit, llegint el diari, m'adon de la mort recent del bon amic i antic company de feina a l'Arxiu del Regne de Mallorca, l'antic escolta Josep Segura i Salado. 

Li desig que descansi en pau, després de tantes feines feixugues realitzades en aquest món de llàgrimes i de misèries, però també de riqueses i d'alegries incalculables.

A la dècada dels anys vuitanta del segle passat (any 1985-86), amb Antoni Mut i Calafell, com a director, en Pep Segura i Salado, subaltern, i jo administratiu -encarregat de fer traduccions al català de textos redactats en castellà, com també de revisar i corregir textos redactats en català-, juntament amb altres companyes i companys treballam junts, colze a colze, a les dependències de l'Arxiu del Regne de Mallorca. En Pep se n'arriba a fer un gran coneixedor i molt bon investigador.

Entre moltíssims d'altres assumptes que va tractant durant més de tres dècades seguides, investiga i publica diversos treballs sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, sent-ne ell mateix un dels «scouts» mallorquins més antics.

Se'n poden consultar: «Els exploradors de Manacor» (I) (1978, Perlas y Cuevas, 14 gener); «Al·lots de Muntanya» (1984, Revista Lluc); «Els Trescadors del P. Vives» (1988, Revista Cala Murta, núm. 9), etc.

Trenta anys després d'haver-hi col·laborat, fa poc més d'un any, l'11 de gener de 2016, convidat per l'Obra Cultural Balear a la seva seu de Manacor, quan se'm demana de parlar-hi sobre els orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta, a la dècada dels anys 70 del segle passat... lògicament, no puc deixar de recórrer a l'obra ingent publicada pel bon amic Josep Segura Salado sobre el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca. Em serveix d'orientació i guia magnífics.

Record perfectament la darrera vegada que ens veim i coincidim plegats, en Pep i jo. Ni més ni pus que al darrer acte de lliurament dels Premis i concurs de fotografia 2016, convocat i organitzat pel Patronat de la Fundació Maria Ferret -Escoltisme i Guiatge de Mallorca- al parc de Tecnologies Ambientals -TIRME- el 25 de novembre de l'any passat.

Ens hi asseiem junts, un devora l'altre... Cosa que ja no podrem tornar a fer pus mai més...

Descansa en pau, bon amic Josep, juntament amb tants d'altres que ja ens heu precedit en l'arribada a dalt del cim de la muntanya més alta.

Paquita Bosch, de Magrinyà, a dalt la carena

Vet ací el meu modest homenatge, senzill i sentit, a qui esdevé, a més d'una bona cap d'Agrupament del Guiatge de Mallorca, una bona i entranyable amiga, inoblidable.

Paquita Bosch i Capó

Conec la família Magrinyà Bosch, mentre m'exercesc com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, a Palma l'any 1968. Començ a acudir a ca seva, per fer-hi tasques de consiliari escolta a l'Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la parròquia de l'Encarnació.

A finals de l'any 1971, uns dos anys després d'haver-m'hi iniciat, juntament amb uns altres dos companys clergues mallorquins -els cosins Guillem i Alfred- ens encaminam cap al Burundi, un petit país de l'Àfrica Central.

És la meva primera passa en una ruta molt llarga, que es perllonga durant 8 anys seguits, fora de l'illa. Aleshores tenc la gran oportunitat de veure el món per un altre forat. Un món ple de riquesa i de misèria, d'alegries i patiments, de lluites i benestar, de dubtes i seguretats.

Tenc, també, l'oportunitat de veure que, d'aquest món en dilema, jo només en som una part petitíssima. Pentura més que mai m'hi sent, així: bo i dolent al mateix temps, fort i feble, ric i pobre, aspre i dolç, blanc i negre...

Això es converteix aleshores en la meva gran alegria i, al mateix temps, en el meu gran patiment! 

És el meu gran patiment, perquè veig amb claredat que no som tan llest com em pensava, ni tan bo, ni tan valent, ni tan fort, ni tan madur, ni tan humà...

S'esdevé, també, la meva alegria, perquè veig que no som un ser estrany a aquest món on estic capficat: en som una part, d'aquest, que viu intensament i en carn viva tota una situació personal -digues-li immadura, fluctuant, inestable-, viu reflex del moment històric que travessa la humanitat en general i jo mateix en particular a la dècada dels anys 70.

És llavors quan m'entren unes ganes enormes de compartir, per escrit, allò que veig, allò que sent, allò que pens, allò que m'alegra o allò que m'entristeix. Unes ganes infinites de compartir-ho tot amb altra gent, sobretot amb la gent que conec del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

I és aquí on entra amb gran força la meva relació epistolar amb na Paquita Bosch i Capó, l'esposa de Josep M. Magrinyà i Brull, mare de Paquita, de Josep M. i de Lluís. 

Quan m'assabent de la seva mort, aquest mes de gener de 2017, em ve a la memòria que són moltes, moltíssimes, les cartes que arribam a intercanviar, na Paquita i jo, durant aquells vuit anys seguits que treball com a missioner mallorquí al Burundi o al Perú. 

És temps en què encara desconeixem l'existència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació... Ens comunicam pel correu convencional... quan transcorren, pràcticament, dos mesos entre enviament, rebuda i resposta d'una missiva...

La majoria són cartes escrites a mà, com ella vol, per descomptat. Molt personals, ben personals fins a aquest punt. A diferència d'altres cartes adreçades a Josep Maria, el seu espòs, o a la resta d'amistats comunes, que també són moltes i que solen anar escrites a màquina generalment...

Pegant-hi una ullada ràpida, percep que l'any que ens comunicam amb molta més freqüència i intensitat correspon al 1972. És l'any en què visc ben a prop les cruels matances humanes que es produeixen al país centre-africà on estic vivint i cooperant. L'any que mantenim una relació epistolar sense precedents!

Record perfectament que, mentre ho passam tan malament, a terres africanes, envoltats de violències i de morts per totes bandes, les cartes de na Paquita, els seus escrits llargs, extensos, profunds, no solament em serveixen de veritable bàlsam que n'alleugera els efectes més perniciosos, sinó que també m'ajuden a romandre al corrent d'allò que passa a l'Europa llunyana i allunyada.

Des de notícies tan familiars com la del mes de juny de 1972, quan puc fer arribar la meva felicitació al seu fill Lluís pel seu «Primer Premio de Teatro»... Com també quan na Paquita m'informa d'allò que es fa a les Matines de Nadal a la parròquia de l'Encarnació... Tot m'interessa, tot m'ajuda, tot m'acompanya, tot, en definitiva, m'alegra l'existència.

Vist amb una certa perspectiva, he de reconèixer que el fet d'escriure-li, a na Paquita, des de tan lluny estant, m'ajuda molt a sortir de mi mateix i traure a l'exterior allò que em passa i em bull al meu interior: tant quan estic eufòric d'alegria i dispòs d'una bona estona per poder parlar amb ella, a llarga distància, amb el cor damunt la mà; com quan la tristor m'inunda per totes bandes i no veig la manera de sortir-me'n ni desprendre'm. 

Per a l'elaboració d'aquelles cartes, record molt bé que aprofit sobretot els diumenges horabaixes, quan els cèlibes tenim temps per a tot i jo puc dedicar-me a mantenir una conversa tranquil·la amb ella. 

En viure lluny de Mallorca, les ganes de rebre correspondència, en un ambient tan diferent, són enormes. Quan en trob alguna a la bústia, l'alegria és majúscula. En veure que no n'hi ha cap, tot d'una m'inunda la tristor més amarga. 

Record que mir d'anar-les responent, a mida que vaig llegint les cartes que m'arriben. És el mètode pràctic que seguesc, a fi de no descuidar-me'n, de cap, i procurant no trencar la relació personal amb les meves amistats mallorquines, sobretot d'escoltes i de guies. 

Home de lletres com som, que no de ciències, reconec que m'agrada molt escriure. En pas un guster. M'agrada tant, que en alguna ocasió m'atrevesc a manifestar-li: «Si estàs cansada de llegir -«haga una pausa i beba Coca-Cola», que jo no em cans d'escriure i, per variar, encendré una cigarreta...» Sé que, a ella, na Paquita, li agrada tant llegir cartes llargues, com a mi d'escriure-les-hi.

Després de tantes dècades transcorregudes, encara conserv a ca nostra còpia d'algunes cartes que li escric des d'indrets ben diversos, tant europeus, com africans, com llatinoamericans.

Una de les primeres que li tramet és des de París, a la cambra nº 29 de la Casa-Procura dels Pares Blancs, situada a la Rue Friant 31. És l'indret on els tres missioners mallorquins, abans d'anar a Burundi, acudim el mes de novembre de 1971 a fer-hi un curs de pràctiques de francès, l'idioma oficial al país centreafricà. Així mateix, també des de París estant, li escric una setmana més tard mentre som a l'estació de tren d'Austerlix.

També n'hi envio, pocs dies després, des de Brussel·les, on hem d'anar a posar en ordre tota la paperassa necessària per a l'obtenció del visat d'entrada al Burundi. 

Des de Roma, a la casa pairal dels Pares Teatins, a Sant'Andrea della Valle. Des d'Entebbe, la capital d'Uganda. Des de Bujumbura, la capital de Burundi. Des de missions burundeses, com són ara Gitongo, Bugenyuzi, Muyange, Muyaga, Cendajuru, Nyabiraba...

Amb tot aquest bagatge acumulat, sobre la personalitat de na Paquita Magrinyà, podria parlar-ne extensament i intensa. Sempre he considerat admirable el seu servei com a cap d'Agrupament, el seu interès per l'educació i la formació de la dona mallorquina, la seva personal dedicació, els seus esforços constants per tirar endavant amb un agrupament escolta que, sens dubte, en algun moment de la història, esdevé capdavanter a la Roqueta. 

Als apunts que vaig fent, reconec que el meu pas per ca seva marca la meva vida en un sentit molt positiu i profund: m'obre els ulls, m'eixampla la visió de les coses i de les persones, em fa tornar més optimista i alegre, m'equilibra l'afectivitat, em retorna molt sovint les ganes de treballar pels altres i em fa veure amb més claredat el meu lloc dins aquest món nostre on discorre la nostra existència...

Quasi cinc dècades després, la record també amb els seus patiments físics freqüents, els seus maldecaps dolorosos, la seva cuirassa de guix protector. I, enmig de tot, amb el somriure i la rialla permanent al rostre.

Ho dic i ho reconec en els meus escrits. Per a mi, na Paquita Bosch és una d'aquelles dones que s'ha preocupat per mi, molt més del que «és llei». Una dona que em sap escoltar, sempre que ho necessit. Em sap aconsellar, orientar, animar, comprendre. Es porta amb mi com una mare amorosida amb el fill més estimat. Em rep sempre a ca seva amb els braços oberts i el somriure als llavis, a pesar dels seus fortíssims maldecaps o dels dolors aguts que pateix. Sap posar doblers a la meva cartera, aliment a la meva boca, llibres a les meves mans, calor els dies de fred, divertiments, passatemps, béns, casa. Se'm dóna del tot, ella i tot el seu... 

Aleshores esdevé l'única persona amb la qual puc esplaiar-me a plaer, delitós de fer-la partícip de la meva existència com a clergue celibatari... 

Quan al Burundi m'arriben a les mans els seus fulls escrits a mà a Mallorca, per a mi es converteixen en veritables tresors que no tenen preu. Fins al punt que, molt sovint, arrib a llegir-los una vegada i una altra, sense cap casta de fatiga i amb molt delit. En més d'una ocasió, i així li ho manifest, en obrir-ne el sobre, no puc deixar de fer-hi una besada, d'agraïment i d'estima molt profunds. Són fulls que m'ajuden a viure, a reflexionar, a gaudir, a «plorar de content», com si fos un infant menut, fins no tenir llàgrimes dins els ulls...

Li escric i responc amb moltes ganes. Em sent de bon de veres bon amic seu. Més encara, com una espècie de fill seu, que té necessitat de contar-li moltes coses, fins i tot sense esperar-ne cap casta de resposta. Simplement per poder dir-li, a ella, tot allò que tal volta no em sent capaç de dir mai a ningú, perquè fins aleshores no he trobat ningú com ella...

La nostra relació epistolar arriba a ser tan fonda que un bon dia li arrib a escriure: «No sé si et semblarà una bajanada, però estic pensant -i no crec que, a mumare, li sàpiga gens de greu- que, així com ella em va engendrar a la vida-de-nin, tu m'has engendrat a la vida-d'home. Gràcies per tot». 

Na Paquita Bosch, de Magrinyà, és per a mi aquella persona amb qui sent ganes de compartir-hi els meus patiments, també, en haver de viure en aquell món-contrast on el ser humà a dures penes es pot mantenir condret damunt la terra... 

Li dic i escric que això em fa patir molt. Em fa patir que els qui deim i creim que tots som germans, puguem permetre l'existència d'aquestes diferències tan extremes. Em fa patir molt que la nostra fe en el Déu de Jesucrist ens pugui fer oblidar que el seu missatge és per a tots. Em fa patir molt que la nostra Església sigui així com és: tan tancada en si mateixa, tan defensora de si mateixa, tan orgullosa de si mateixa. Em fa patir molt tot això. I, per aquest motiu, tenc ganes de compartir amb ella aquest patiment; no per engrandir el patiment seu que  ja deu tenir, sens dubte, sinó per portar-los tots dos plegats cap al capcurucull de la muntanya més alta... 

Ara que na Paquita ja ha arribat a dalt la carena, només li deman que no deixi de mirar mai aquest riu i aquesta vall que ha deixat. 

I tantíssims de cors que ara guarden la pena tan amarga del seu comiat.

Que gaudeixi per a sempre, de la llum i de la pau inesgotables!

Consiliaris escoltes mallorquins (1): en-cap-çalament

A finals de la dècada dels anys 60, i a finals de la dècada dels anys 70, amb una interrupció de vuit anys seguits que em pas treballant a terres africanes i sud-americanes, mentre som a Mallorca, em dedic, entre d'altres feines pastorals, a la tasca que correspon aleshores als consiliaris escoltes: com a capellà, treball en agrupaments escoltes diversos, de Palma: AE Jaume I i Verge de Lluc (Parròquia l'Encarnació), AE Ramon Llull i Reina Constança (Parròquia Santa Catalina Thomàs), AE Foners de Son Sardina (Parròquia Immaculada Concepció), AE Nova Terra (Parròquia Crist Rei), AE Tardor (Parròquia Sant Francesc de Paula), etc.

En guard molt bon record. Hores d'ara, a la meva etapa setantina, no me'n sé ni me'n vull desfer, de tot allò que valor com a positiu. Més tost el contrari, ho mantenc com una de les experiències més enriquidores que he viscut, tant des del punt de vista personal com públic.

Quan em pos a pensar-hi, em vénen a la memòria tantíssims records, bons i agradosos, d'innumerables campaments i sortides realitzats, innombrables cançons i músiques compartides, celebracions fetes a l'aire lliure, focs de camp abans d'anar a dormir dins de les tendes, trobades de caps enriquidores, jornades de formació il·lustratives, etc.

També em continuen arribant molt endins algunes situacions desagradables. Dificultats, obstacles, impediments que s'aixequen davant nostre, quan no cercam cap altra cosa que romandre, el més intensament possible, al servei d'una infància i una joventut que, aleshores, no pot comptar amb gaires més eines educatives que n'enforteixin l'exercici de la llibertat, la pràctica de la crítica, l'impuls de la iniciativa, l'afavoriment de la creativitat, l'espai adient per al treball en grup, com mira de fer l'Escoltisme a Mallorca en aquella època, i amb un règim polític tan dictatorial com el franquista...

Arran d'una convidada que em fa l'Obra Cultural Balear de Manacor perquè, a principis del mes de gener de 2016,  hi acudeixi a fer una xerrada sobre «Els orígens de l'Escoltisme a Mallorca, des de la perspectiva d'un ex consiliari escolta mallorquí», m'entren ganes de reviure més intensament uns temps que signifiquen moltíssim per a mi, tant en ma vida personal com en la pública.

A finals dels anys 60 i a finals dels anys 70 del segle passat -amb la interrupció que comporta el fet d'haver-me fet present uns anys a Àfrica (Burundi) i a Amèrica Llatina (Perú)- treball de valent  com a consiliari escolta en diversos agrupaments del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a Ciutat: AE Jaume I i Verge de Lluc (Parròquia l'Encarnació), AE Ramon Llull i Reina Constança (Parròquia Santa Catalina Thomàs), AE Foners de Son Sardina (Parròquia Immaculada Concepció), AE Nova Terra (Parròquia Crist Rei), AE Tardor (Parròquia Sant Francesc de Paula), etc.

Són agrupaments -cada aplec d'unitats menors, de grups d'escoltes i de guies- que conformen una organització juvenil catòlica que té per objecte l'educació d'al·lots i al·lotes del nostre país, segons el mètode i l'esperit del Moviment Scout Internacional fundat a Anglaterra l'any 1907 per Lord Robert Stephenson Smyth Baden-Powell, i d'acord amb les orientacions de la Conferència Internacional de l'Escoltisme Catòlic i del Guiatge.

Per a mi, són uns anys en què duc una activitat clerical frenètica, fent suport personal a la tasca desinteressada i abnegada de tants caps, escoltes i guies, dedicats voluntàriament a la formació d'infants, adolescents i joves, gairebé sempre adscrits a alguna parròquia de la diòcesi mallorquina.

S'ha de tenir present que es tracta d'un moviment educatiu que segueix el sistema de la pedagogia activa, basada en tres eixos fonamentals: educació, fe i país. Una educació realitzada en el temps lliure, que es basa fonamentalment en el joc i el contacte amb la natura, mitjançant la creació d'un petit grup d'infants i joves, comandats per un d'ells mateixos, que pretén ser complementària de la que hi proporcionen la família i l'escola. S'hi proposa el desenvolupament de la personalitat dels al·lots, precisament a través de la vida en grup i del contacte directe i periòdic amb la natura.

Es tracta d'un joc que esdevé escola de civisme, desenvolupadora del caràcter, la intel·ligència i la creativitat; enfortint la salut física; inculcant l'esperit de servei als altres i a la societat. En lloc d'una transmissió vertical del saber teòric, s'hi impulsa l'educació per l'acció.

Com reconeixen estudiosos de l'Escoltisme, sens dubte es tracta del moviment infantil i juvenil més popularitzat arreu del món. Moltes iniciatives d'educació en el temps lliure es nodreixen de tècniques, experiències i persones provinents de l'Escoltisme.

Aleshores, a Mallorca, el paper i la funció del consiliari escolta, a l'interior d'un agrupament escolta, esdevenen cabdals, sobretot a l'hora de trobar-hi el suport moral d'una persona adulta dedicada, no solament a infants, adolescents i joves, sinó també a la gent jove que hi treballa com a cap.

D'aleshores ençà, i ja n'han passat prop de cinc dècades seguides, em sent fortament marcat per l'estil de vida que propugna l'Escoltisme. No me n'he sabut ni volgut desfer mai, fins suara mateix. 

M'hi engresca, sobretot, l'empenta contagiosa de laics, catalans i catòlics, com són n'Eladi Homs i Zimmer i na Maria Ferret i Espanyol, introductors veritables de l'Escoltisme a Mallorca, l'any 1956. 

També alguns caps d'agrupament tan actius i dinàmics com Josep M. Magrinyà i Brull i Paquita Bosch i Capó. Així mateix, l'ajut inestimable de companys capellans com Guillem Miralles i Cardell, Andreu Obrador i Siquier, Antoni Bauçà i Mas, Bartomeu Suau i Mayol, Joan Trias i Lladó, etc.

Conseqüentment, pel gener de 2016, un cop feta la xerrada al local de l'Obra Cultural Balear de Manacor, i a suggeriment de companys d'estudis eclesiàstics que editen la revista periòdica Modèlics i Modelicons, em propòs d'iniciar un estudi breu, senzill, que permeti d'aplegar, si no tots, sí uns quants noms i llinatges de consiliaris escoltes que n'han desenvolupat la tasca a Mallorca: capellans o religiosos que hi han impulsat l'Escoltisme, amb la seva presència i la seva col·laboració, en àmbits i nivells diversos. 

Ben segur que me'n deix alguns, però sé ben cert que tots els que hi apareixen, d'una manera o una altra, s'hi han deixat la pell, en aquesta feina educadora de la infància, l'adolescència i la joventut mallorquines.

Consiliari, per a mi, d'acord amb allò que vull manifestar a la seu de l'OCB manacorina, és un adult que es pren seriosament la tasca de donar consells, d'aconsellar, d'acompanyar amb els seus suggeriments, de col·laborar amb els altres caps escoltes en la tasca educadora que hi presten voluntàriament, de manera tan desinteressada com intensa.

Consiliari escolta, per a mi, és aquella persona adulta que, a més de conèixer en profunditat el mètode escolta, també sap prioritzar-ne l'esperit que traspua la Llei, la Promesa i la Pregària escoltes.

Consiliari escolta catòlic és, crec jo, aquell capellà/religiós que contribueix a aixecar i consolidar una església, comunitat de creients practicants, cada cop més fidel a l'Evangeli de Jesús, més compromesa amb el missatge evangèlic d'agermanar els éssers humans arreu del Planeta.

Dins la llista de consiliaris escoltes mallorquins que elabor, mir d'incloure-hi seminaristes, prediaques, diaques, frares, capellans i bisbes que fan suport a aquest projecte educatiu anomenat Escoltisme i Guiatge a Mallorca.

Bé sigui fent ús del record que en mantenc viu encara, bé sigui demanant informació a altres col·legues o llegint llibres sobre l'assumpte, bé sigui, sobretot, consultant personalment els censos que es guarden a l'arxiu de l'Escoltisme i el Guiatge, a la Casa de l'Església, m'aventur a fer-ne una relació, sens dubte del tot incompleta (que es pot anar enriquint amb altres aportacions que es puguin anar afegint amb posterioritat a la seva publicació). 

Amb tot això, sincerament, crec que s'hi pot arribar a valorar, una mica més, la gran quantitat i la bona qualitat de tants eclesiàstics dedicats en cos i ànima a una tasca tan apassionant. 

N'he arribat a enregistrar més d'un centenar (126, concretament). Hi compareixen arquebisbes, bisbes, capellans diocesans, caputxins, carmelites, dominics, filipencs, franciscans, jesuïtes, missioners dels Sagrats Cors, teatins, etc..

Consiliaris escoltes mallorquins (2): dues etapes diferenciades

Dues etapes diferenciades, en l'Escoltisme del segle XX a Mallorca

A l'hora d'endinsar-me en l'estudi de l'origen de l'Escoltisme a Mallorca, n'hi destrio dues, d'etapes: d'una banda, l'escoltisme de les primeres dècades del segle XX, contemporani de l'època en què Baden-Powell llança la iniciativa escolta; i, de l'altra, l'escoltisme implantat a Mallorca l'any 1956, després d'una vintena d'anys d'haver-ne romàs prohibida la pràctica pel règim dictatorial franquista.

Primera etapa

Durant els trenta-sis primers anys del segle XX, sobresurten dins el panorama eclesiàstic de Mallorca alguns religiosos dedicats a la tasca educadora de la infància i la joventut, que se serveixen d'un mètode fonamentat sobretot en el contacte amb la natura:

És el cas del jesuïta pollencí P. Guillem Vives i Rotger qui l'any 1907 crea el Batalló Infantil del Patronat, a Palma. Vuit anys després, l'any 1915, el mateix jesuïta promou la creació dels Trescadors del Patronat, integrat per infants i joves de famílies treballadores. 

Tot plegat és considerat com l'embrió de l'Escoltisme, a Ciutat de Mallorca. I molts d'anys després, jo mateix, tenc l'oportunitat de tastar de prop els aires engrescadors que s'hi respiren i mantenen ben vius, a la dècada dels anys 60, en una institució juvenil tan singular com aquesta.

Quatre anys després, l'any 1911, el dominic P. Llorenç Caldentey impulsa el que s'anomenen Al·lots-Guaites, i crea el Batalló Infantil de Manacor. Se'n considera l'origen de l'Escoltisme, a la Part Forana de Mallorca.

El mateix any 1911, de batallons infantils com aquests, en sorgeixen en altres indrets: a Binissalem, sa Pobla, Sineu o Sóller, d'on hores d'ara desconec quins en són els eclesiàstics que s'hi apliquen més directament i que els promouen.

Se sap que, en temps del bisbe Pere Joan Campins i Barceló (1898-1915), s'afavoreix la creació dels Exploradors Mallorquins / Al·lots Guaites, a Palma (1913). Tenim constància de la mateixa tasca desplegada a Sóller pels preveres mossèn Antoni Mora (1913) o mossèn Joan Vich i Nebot (1918). De la seva existència a Felanitx (1933), sota l'aixopluc de la Congregació Mariana, quan la seu episcopal mallorquina és ocupada per l'arquebisbe Josep Miralles i Sbert (1930-1947). I també a Pòrtol, Sant Llorenç des Cardassar, Binissalem, Bunyola, Inca o Sant Joan.

D'un primer cop d'ull, ja es pot veure, doncs, que l'Escoltisme d'abans de la guerra del 36, promogut i propiciat a Mallorca pel bisbe Campins, aconsegueix una expansió considerable a tota l'illa, tant a Ciutat com a alguns pobles de la Part Forana. 

Però quan, des del primer moment del cop d'estat franquista, Mallorca es decanta a favor de l'aixecament militar contra la II República, n'hi desapareix bona part de l'organització de la societat civil i, amb això, qualsevol possibilitat de fer Escoltisme. 

La guerra del trenta-sis romp tots els motlles, i trenca amb qualsevol iniciativa educativa innovadora sorgida fins aleshores...

Segona etapa

Amb el pas del temps, s'arriba a una segona etapa de l’escoltisme mallorquí, l’any conegut popularment com «l'any de la neu», el 1956. Hi compareix i s'hi consolida, gràcies a la feinada que hi desplega el matrimoni principatí Homs-Ferret, establert a l'illa per motius professionals i materials dos anys abans, l'11 de gener de 1954, obligat per necessitats familiars, les pròpies d'un matrimoni barceloní amb quatre fills... Fins que l'any 1969 retornen al seu domicili de Barcelona.

N'Eladi Homs i Zimmer, home d'una gran personalitat, fill d'un gran pedagog, que viu i treballa per l'Escoltisme al Principat de Catalunya des de l'edat de 12 anys, organitza i munta a Palma la primera «patrulla» escolta l'any 1956. Està integrada únicament per al·lots estudiants i d'altres que fan feina, provinents de famílies amigues, de condició social diversa. Posteriorment dirigeix tot el creixement de l'Escoltisme de Mallorca durant més d'una dotzena d'anys seguits. 

Na Maria Ferret i Espanyol, la seva esposa, es fa càrrec de l'organització del Guiatge de Mallorca, integrat únicament per al·lotes, poc temps després que el seu marit hi ha iniciat l'Escoltisme. (La constitució d'un sol moviment de l'Escoltisme (al·lots) i del Guiatge (al·lotes) no s'aconsegueix fins una vintena d'anys després, a l'assemblea que tots dos moviments fan a Son Sardina l'any 1977).

Un cop arribat a Mallorca a principis de l'any 1954, n'Eladi aconsegueix de contactar amb algunes famílies mallorquines, ben decidides a agrupar-ne els fills, en besllumar-ne aquestes certs avantatges educatius de l'Escoltisme, catòlic i català, que n'Eladi coneix molt bé. 

És el cas del filòleg Francesc de B. Moll i Casasnovas, l'escriptor Josep Maria Palau i Camps, o el dentista Josep Forteza-Rei i Forteza, amb altres amics, els fills dels quals arriben a constituir les dues primeres patrulles Scouts a Mallorca. 

Josep Forteza-Rei, que l'any 1931, quan no hi ha cap grup ni associació de caràcter juvenil a Mallorca, funda «Al·lots de Muntanya», l'equivalent a Minyons de Muntanya al Principat, aconsegueix que siguin acollits a l'Associació per la Cultura a Mallorca, creada l'any 1922. A partir de 1956, es converteix en un dels primers col·laboradors de n'Eladi i na Maria.

Com afirma el mateix Eladi, «cal un esforç de tots els que volen una societat nova, arrelada a la terra, estimant el país, la seva llengua i els seus costums determinants de la seva cultura, solidaris amb el passat per a ser fidels a la pròpia història, però encarats a un futur que cal millorar, renovellant una fe i uns valors espirituals més adients amb l'Evangeli de Jesús».

Des del primer moment, n'Eladi també compta amb la implicació d'alguns clergues mallorquins que l'ajuden a iniciar-ne el camí. Sobretot, la d'aquells que col·laboren en la tasca d'aconseguir locals on dur a terme activitats específicament escoltes.

El P. Josep Capó i Juan, de la Congregació de l'Oratori de Sant Felip Neri, historiador i erudit santamarier, un dels poquíssims que aleshores celebra la missa en català  a Mallorca (any 1954) i que posteriorment participa activament en la fundació de l'Obra Cultural Balear,  és un dels eclesiàstics que pren part activa en la implantació del Moviment Escolta de Mallorca. 

L'any 1957 facilita a Eladi Homs les dependències del convent dels Pares Filipencs, a Ciutat, que es converteixen així en el cau de la Secció Scout Ramon Llull, la primera que es crea a Mallorca. El mateix any, emperò, davant les dificultats que hi posen els superiors de Sant Felip, se'n fa càrrec el P. Pascual d'Eivissa, del convent dels Pares Caputxins, a Ciutat; qui esdevé així el primer consiliari escolta de Mallorca, pròpiament dit, aixoplugant-ne al·lots a la Joventut Antoniana.

Un any després, el capellà santjoaner mossèn Josep Estelrich i Costa, consiliari de Joves d'Acció Catòlica, inicia i arrodoneix tràmits i gestions perquè l'Escoltisme arribi a ser assumit com a moviment d'església, a l'interior del bisbat de Mallorca. 

Gràcies a aquesta col·laboració tan valuosa, el 2 de febrer de 1959, festa de la Candelera, es constitueix l'ODICE (Oficina Diocesana d'Informació i Coordinació d'Escoltisme), amb uns estatuts aprovats pel bisbe de la diòcesi, Mons. Jesús Enciso i Viana i que romanen vigents fins que se n'aproven uns altres, en crear-se oficialment el Moviment Scout Catòlic de Mallorca, el mes de gener de 1965. 

Pel mes de setembre d'aquell mateix any, el 1959, resulta molt significativa l'organització a Can Tàpera del primer Camp Escola d'Informació (CEI), orientat a enfortir la formació dels caps escoltes amb responsabilitat d'educar infants, adolescents i joves. Hi acudeixen no només escoltes mallorquins, sinó també principatins que fan el servei militar a l'illa. 

Curiosament, hi són convidats a assistir-hi tots els consiliaris d'Acció Catòlica de la diòcesi, i s'hi fan presents sacerdots, monges joves, seminaristes i seglars de Mallorca i del Principat. Dura des de dimecres dia 16 fins dissabte dia 19 de setembre.

Quan les circumstàncies polítiques fan que l'Església disposi de certes facultats que d'altres institucions civils no tenen, molts grups d'Escoltisme comencen a funcionar a les parròquies, perquè vicaris joves s'interessen per les possibilitats que ofereix la nova pedagogia. En altres casos, se cerquen parròquies, per obtenir locals i una certa protecció legal davant la dictadura franquista.

El primer consiliari general d'Escoltisme, nomenat per un bisbe a Mallorca, és mossèn Joan Trias i Lladó, l'any 1960, consiliari del «clan Pius XII».

El mes de setembre de 1967, se celebra a la Colònia de Sant Pere (Artà) la primera Jornada de consiliaris escoltes mallorquins. Es fa a les instal·lacions que avui dia ocupa el casal de colònies Sant Guillem i Sant Antoni, ideat i fet construir l'any 1963 pel sacerdot manacorí mossèn Mateu Galmés i Galmés. 

N'hi participen més d'una trentena, de consiliaris escoltes. Entre d'altres, també hi som presents alguns companys d'estudis eclesiàstics que encara no hem estat ordenats sacerdots, però que ja feim pràctiques pastorals com a diaques. 

Continuo recordant amb molt d'afecte la presència i les intervencions magistrals que hi fan mossèn Ricard Pedrals i Blanxart, consiliari general del Moviment Scout de Catalunya, i mossèn Frederic Bassó, consiliari de la branca Al·lots de Catalunya. 

Puc dir que aquella trobada artanenca esdevé per a mi el contacte primer que mantenc amb l'Escoltisme, i un dels primers encontres amb gent principatina. M'afecta i m'impressiona d'una tal manera, que em deixa marcat per a sempre més, en molts d'aspectes, inclosos el personal, l'intel·lectual, l'afectiu, el pastoral, el teològic, etc. 

Dins la meva vida, hi ha un abans i un després d'aquell setembre 67, que m'obre els ulls a realitats, visions, actituds, orientacions i opinions desconegudes per mi fins aleshores! Es converteix per a mi en l'avantsala d'allò que ha de comportar el Maig francès, per a la generació de capellans del 68, entre els quals hi som ben inclòs...

De llavors ençà, hom pot veure que es creen arreu de Mallorca més i més agrupaments escoltes, molts dels quals compten amb la presència i l'activitat intensa d'un consiliari dedicat a l'animació de la fe entre els infants, adolescents, joves i caps responsables del Moviment Scout.

Basta pegar una ullada general per arribar a destriar-hi, amb el pas del temps, més d'una vuitantena de grups escoltes, que, d'una manera o una altra, fan veure clarament l'embalum de gent que s'arriba a atansar a una organització com l'Escoltisme mallorquí, adscrit al Moviment Scout Catòlic i lligat estretament a l'estament eclesiàstic: parròquies, col·legis de frares, convents, Acció Catòlica, Congregació Mariana, Joventut Seràfica, Joventut Antoniana, etc.

En general, es pot afirmar que la majoria d'aquests grups escoltes assoleixen un tarannà de caire progressista, marcadament catalanista i, també, visiblement favorable als nous vents que s'impulsen des del Concili Vaticà II a la dècada dels anys 60. 

El fet d'aconseguir una litúrgia més viva i senzilla, especialment a les celebracions que es fan a sortides i a campaments, a l'aire lliure, com afirma el consiliari Trias, no ho és tot. «També hi ha una visió més profunda de la fe. Allò que comença amb una descoberta de la pregària i de Déu, a partir de la natura i de l'Evangeli, acaba en un desvetllament del sentit comunitari, s'hi viu la comunitat profundament, s'hi impulsa una autèntica, sincera i austera amistat».

Uns consiliaris escoltes pentura més intensament que uns altres, però gairebé tots en el seu conjunt miren de caminar cap allà mateix: la renovació de l'església mallorquina i l'enfortiment d'una societat mallorquina més lliure, culta i solidària. S'hi viu una certa mística escolta,  que ajuda a engrescar-s'hi, en la tasca que correspon al consiliari.

Si a la primera etapa no puc deixar d'esmentar el paper rellevant del bisbe Campins, i d'una altra figura com el jesuïta Pare Vives, l'etapa segona, la que tenc oportunitat de viure personalment més de prop i directament, es desplega amb els bisbes Enciso i Viana, Álvarez i Lara,  i Úbeda  i Gramaje. 

Mons. Jesús Enciso i Viana (basc, a Mallorca 1955-1964), és un bisbe que accepta l'Escoltisme, parla sovint de la tasca dels consiliaris dins el moviment, i, de fet, és qui, gràcies al consiliari d'Acció Catòlica, mossèn Josep Estelrich, aprova els estatuts de l'Oficina Diocesana d'Informació i Coordinació d'Escoltisme (ODICE) el mes de febrer de 1959.

Mons. Rafel Álvarez Lara (andalús, a Mallorca 1965-1972), és un bisbe molt humà que, per la seva bondat i la seva bona voluntat, mai no perd la confiança en els consiliaris escoltes, tot i que, per la seva edat, no pot dir ni fer certes coses. Resta totalment a favor de l'Escoltisme, com manifesten consiliaris que el tracten de prop, i com demostra el fet que és qui reconeix els nous estatuts del Moviment Scout Catòlic de Mallorca, en constituir-se el Moviment Escolta de Mallorca el 3 de maig de 1970. 

Mons. Teodor Úbeda i Gramaje (valencià, a Mallorca 1972-2003), és un bisbe que anteriorment ha estat consiliari escolta a València. No solament mostra comprensió i estímul pel Moviment Escolta, sinó que tracta els consiliaris amb molta confiança, presideix amb gran sinceritat les seves relacions amb els caps escoltes responsables del Comissariat, exhorta les parròquies a mantenir grups d'Escoltisme, i empeny les que no en tenen a propiciar-ne la creació. Viu i pateix en carn pròpia els efectes de l'escissió del moviment l'any 1975...

Són tres figures eclesiàstiques que, indubtablement n'hi deixen l'empremta particular, amb més o manco intensitat, fent de la diòcesi mallorquina «una església lleial, pionera en la utopia scout i acollidora indefectible del caminar escolta», com reconeixen historiadors i estudiosos del moviment.