Paquita Bosch, de Magrinyà, a dalt la carena

Vet ací el meu modest homenatge, senzill i sentit, a qui esdevé, a més d'una bona cap d'Agrupament del Guiatge de Mallorca, una bona i entranyable amiga, inoblidable.

Paquita Bosch i Capó
Conec la família Magrinyà Bosch, mentre m'exercesc com a vicari de la parròquia de Sant Nicolau, a Palma l'any 1968. Començ a acudir a ca seva, per fer-hi tasques de consiliari escolta a l'Agrupament Verge de Lluc, adscrit a la parròquia de l'Encarnació.

A finals de l'any 1971, uns dos anys després d'haver-m'hi iniciat, juntament amb uns altres dos companys clergues mallorquins -els cosins Guillem i Alfred- ens encaminam cap al Burundi, un petit país de l'Àfrica Central.

És la meva primera passa en una ruta molt llarga, que es perllonga durant 8 anys seguits, fora de l'illa. Aleshores tenc la gran oportunitat de veure el món per un altre forat. Un món ple de riquesa i de misèria, d'alegries i patiments, de lluites i benestar, de dubtes i seguretats.

Tenc, també, l'oportunitat de veure que, d'aquest món en dilema, jo només en som una part petitíssima. Pentura més que mai m'hi sent, així: bo i dolent al mateix temps, fort i feble, ric i pobre, aspre i dolç, blanc i negre...

Això es converteix aleshores en la meva gran alegria i, al mateix temps, en el meu gran patiment! 

És el meu gran patiment, perquè veig amb claredat que no som tan llest com em pensava, ni tan bo, ni tan valent, ni tan fort, ni tan madur, ni tan humà...

S'esdevé, també, la meva alegria, perquè veig que no som un ser estrany a aquest món on estic capficat: en som una part, d'aquest, que viu intensament i en carn viva tota una situació personal -digues-li immadura, fluctuant, inestable-, viu reflex del moment històric que travessa la humanitat en general i jo mateix en particular a la dècada dels anys 70.

És llavors quan m'entren unes ganes enormes de compartir, per escrit, allò que veig, allò que sent, allò que pens, allò que m'alegra o allò que m'entristeix. Unes ganes infinites de compartir-ho tot amb altra gent, sobretot amb la gent que conec del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

I és aquí on entra amb gran força la meva relació epistolar amb na Paquita Bosch i Capó, l'esposa de Josep M. Magrinyà i Brull, mare de Paquita, de Josep M. i de Lluís

Quan m'assabent de la seva mort, aquest mes de gener de 2017, em ve a la memòria que són moltes, moltíssimes, les cartes que arribam a intercanviar, na Paquita i jo, durant aquells vuit anys seguits que treball com a missioner mallorquí al Burundi o al Perú. 

És temps en què encara desconeixem l'existència de les noves tecnologies de la informació i la comunicació... Ens comunicam pel correu convencional... quan transcorren, pràcticament, dos mesos entre enviament, rebuda i resposta d'una missiva...

La majoria són cartes escrites a mà, com ella vol, per descomptat. Molt personals, ben personals fins a aquest punt. A diferència d'altres cartes adreçades a Josep Maria, el seu espòs, o a la resta d'amistats comunes, que també són moltes i que solen anar escrites a màquina generalment...

Pegant-hi una ullada ràpida, percep que l'any que ens comunicam amb molta més freqüència i intensitat correspon al 1972. És l'any en què visc ben a prop les cruels matances humanes que es produeixen al país centre-africà on estic vivint i cooperant. L'any que mantenim una relació epistolar sense precedents!

Record perfectament que, mentre ho passam tan malament, a terres africanes, envoltats de violències i de morts per totes bandes, les cartes de na Paquita, els seus escrits llargs, extensos, profunds, no solament em serveixen de veritable bàlsam que n'alleugera els efectes més perniciosos, sinó que també m'ajuden a romandre al corrent d'allò que passa a l'Europa llunyana i allunyada.

Des de notícies tan familiars com la del mes de juny de 1972, quan puc fer arribar la meva felicitació al seu fill Lluís pel seu «Primer Premio de Teatro»... Com també quan na Paquita m'informa d'allò que es fa a les Matines de Nadal a la parròquia de l'Encarnació... Tot m'interessa, tot m'ajuda, tot m'acompanya, tot, en definitiva, m'alegra l'existència.

Vist amb una certa perspectiva, he de reconèixer que el fet d'escriure-li, a na Paquita, des de tan lluny estant, m'ajuda molt a sortir de mi mateix i traure a l'exterior allò que em passa i em bull al meu interior: tant quan estic eufòric d'alegria i dispòs d'una bona estona per poder parlar amb ella, a llarga distància, amb el cor damunt la mà; com quan la tristor m'inunda per totes bandes i no veig la manera de sortir-me'n ni desprendre'm. 

Per a l'elaboració d'aquelles cartes, record molt bé que aprofit sobretot els diumenges horabaixes, quan els cèlibes tenim temps per a tot i jo puc dedicar-me a mantenir una conversa tranquil·la amb ella. 

En viure lluny de Mallorca, les ganes de rebre correspondència, en un ambient tan diferent, són enormes. Quan en trob alguna a la bústia, l'alegria és majúscula. En veure que no n'hi ha cap, tot d'una m'inunda la tristor més amarga. 

Record que mir d'anar-les responent, a mida que vaig llegint les cartes que m'arriben. És el mètode pràctic que seguesc, a fi de no descuidar-me'n, de cap, i procurant no trencar la relació personal amb les meves amistats mallorquines, sobretot d'escoltes i de guies. 

Home de lletres com som, que no de ciències, reconec que m'agrada molt escriure. En pas un guster. M'agrada tant, que en alguna ocasió m'atrevesc a manifestar-li: «Si estàs cansada de llegir -«haga una pausa i beba Coca-Cola», que jo no em cans d'escriure i, per variar, encendré una cigarreta...» Sé que, a ella, na Paquita, li agrada tant llegir cartes llargues, com a mi d'escriure-les-hi.

Després de tantes dècades transcorregudes, encara conserv a ca nostra còpia d'algunes cartes que li escric des d'indrets ben diversos, tant europeus, com africans, com llatinoamericans.

Una de les primeres que li tramet és des de París, a la cambra nº 29 de la Casa-Procura dels Pares Blancs, situada a la Rue Friant 31. És l'indret on els tres missioners mallorquins, abans d'anar a Burundi, acudim el mes de novembre de 1971 a fer-hi un curs de pràctiques de francès, l'idioma oficial al país centreafricà. Així mateix, també des de París estant, li escric una setmana més tard mentre som a l'estació de tren d'Austerlix.

També n'hi envio, pocs dies després, des de Brussel·les, on hem d'anar a posar en ordre tota la paperassa necessària per a l'obtenció del visat d'entrada al Burundi. 

Des de Roma, a la casa pairal dels Pares Teatins, a Sant'Andrea della Valle. Des d'Entebbe, la capital d'Uganda. Des de Bujumbura, la capital de Burundi. Des de missions burundeses, com són ara Gitongo, Bugenyuzi, Muyange, Muyaga, Cendajuru, Nyabiraba...

Amb tot aquest bagatge acumulat, sobre la personalitat de na Paquita Magrinyà, podria parlar-ne extensament i intensa. Sempre he considerat admirable el seu servei com a cap d'Agrupament, el seu interès per l'educació i la formació de la dona mallorquina, la seva personal dedicació, els seus esforços constants per tirar endavant amb un agrupament escolta que, sens dubte, en algun moment de la història, esdevé capdavanter a la Roqueta. 

Als apunts que vaig fent, reconec que el meu pas per ca seva marca la meva vida en un sentit molt positiu i profund: m'obre els ulls, m'eixampla la visió de les coses i de les persones, em fa tornar més optimista i alegre, m'equilibra l'afectivitat, em retorna molt sovint les ganes de treballar pels altres i em fa veure amb més claredat el meu lloc dins aquest món nostre on discorre la nostra existència...

Quasi cinc dècades després, la record també amb els seus patiments físics freqüents, els seus maldecaps dolorosos, la seva cuirassa de guix protector. I, enmig de tot, amb el somriure i la rialla permanent al rostre.

Ho dic i ho reconec en els meus escrits. Per a mi, na Paquita Bosch és una d'aquelles dones que s'ha preocupat per mi, molt més del que «és llei». Una dona que em sap escoltar, sempre que ho necessit. Em sap aconsellar, orientar, animar, comprendre. Es porta amb mi com una mare amorosida amb el fill més estimat. Em rep sempre a ca seva amb els braços oberts i el somriure als llavis, a pesar dels seus fortíssims maldecaps o dels dolors aguts que pateix. Sap posar doblers a la meva cartera, aliment a la meva boca, llibres a les meves mans, calor els dies de fred, divertiments, passatemps, béns, casa. Se'm dóna del tot, ella i tot el seu... 

Aleshores esdevé l'única persona amb la qual puc esplaiar-me a plaer, delitós de fer-la partícip de la meva existència com a clergue celibatari... 

Quan al Burundi m'arriben a les mans els seus fulls escrits a mà a Mallorca, per a mi es converteixen en veritables tresors que no tenen preu. Fins al punt que, molt sovint, arrib a llegir-los una vegada i una altra, sense cap casta de fatiga i amb molt delit. En més d'una ocasió, i així li ho manifest, en obrir-ne el sobre, no puc deixar de fer-hi una besada, d'agraïment i d'estima molt profunds. Són fulls que m'ajuden a viure, a reflexionar, a gaudir, a «plorar de content», com si fos un infant menut, fins no tenir llàgrimes dins els ulls...

Li escric i responc amb moltes ganes. Em sent de bon de veres bon amic seu. Més encara, com una espècie de fill seu, que té necessitat de contar-li moltes coses, fins i tot sense esperar-ne cap casta de resposta. Simplement per poder dir-li, a ella, tot allò que tal volta no em sent capaç de dir mai a ningú, perquè fins aleshores no he trobat ningú com ella...

La nostra relació epistolar arriba a ser tan fonda que un bon dia li arrib a escriure: «No sé si et semblarà una bajanada, però estic pensant -i no crec que, a mumare, li sàpiga gens de greu- que, així com ella em va engendrar a la vida-de-nin, tu m'has engendrat a la vida-d'home. Gràcies per tot»

Na Paquita Bosch, de Magrinyà, és per a mi aquella persona amb qui sent ganes de compartir-hi els meus patiments, també, en haver de viure en aquell món-contrast on el ser humà a dures penes es pot mantenir condret damunt la terra... 

Li dic i escric que això em fa patir molt. Em fa patir que els qui deim i creim que tots som germans, puguem permetre l'existència d'aquestes diferències tan extremes. Em fa patir molt que la nostra fe en el Déu de Jesucrist ens pugui fer oblidar que el seu missatge és per a tots. Em fa patir molt que la nostra Església sigui així com és: tan tancada en si mateixa, tan defensora de si mateixa, tan orgullosa de si mateixa. Em fa patir molt tot això. I, per aquest motiu, tenc ganes de compartir amb ella aquest patiment; no per engrandir el patiment seu que  ja deu tenir, sens dubte, sinó per portar-los tots dos plegats cap al capcurucull de la muntanya més alta... 

Ara que na Paquita ja ha arribat a dalt la carena, només li deman que no deixi de mirar mai aquest riu i aquesta vall que ha deixat. 

I tantíssims de cors que ara guarden la pena tan amarga del seu comiat.

Que gaudeixi per a sempre, de la llum i de la pau inesgotables!

4 comentaris:

Joan Escanelles ha dit...

Sóc escrivent de volada curta, Cil, i puc, tanmateix, sostenir amb els ulls el vol d'una au celeste migratòria de llunys horitzons. Del teu regal escrit, evocació de la mare Paquita Bosch de Magrinyà, feta abstració de les circumstàncies, subscric tot el bessó, el combreg i el convisc, apar que em sembles estimant tu en mi, o jo mateix amb l'aigua de la teva font, amb la pluja coincident en íntim de la dona que, ni rere la mort, alterarà els afectes combregats.

Andreu ha dit...

Quan "Un Esser" es capaç de insprar les paraules que heu escrit, crec que te quelcom de SOBRENATURAL...

Cil Buele ha dit...

Gràcies, bon amic Joan! Crec recordar que tu també en romangueres ben a prop, la tractares i estimares. Les teves paraules m'ho fan reviure

Cil Buele ha dit...

Gràcies, bon amic Andreu!
Saps molt bé una cosa que no he dit, i que és ben certa: gràcies a tu, que m'empenyeres a ser consiliari escolta de l'agrupament on col.laboraves, vaig tenir l'oportunitat tan valuosa per a mi d'atansar-me a na Paquita, i a tot el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.
Mai no t'ho sabré agrair prou!