Divendres, 24 de gener de 2020 viatj cap a Piura per primera vegada en aquesta estada meva perllongada al Perú. Surt de la ciutat de Trujillo a les 11:38 h de la nit, en autocar de dos pisos de l’Empresa de Transports Ave Fénix – «EMTRAFESA», disposat a recórrer-hi els 422 quilòmetres de la carretera Panamericana Nord que me’n separen.
 |
| Amb les monges franciscanes a Trujillo |
M’hi he passat tres jornades senceres, en aquesta bella ciutat trujillana, allotjat a ca les monges franciscanes que m’hi han acollit la mar de bé.
Recorrent la Panamericana Nord, travessam poblacions nombroses i diverses durant la nit fosca, a l’interior de l’autocar que la companyia de transports posa a disposició dels viatgers al preu de 37 sols peruans (no arriben a 10 euros): «La Esperanza», «Chicama», «Chócope» (Casa Grande), «Paiján», «La Arenita», «San Pedro de Lloc», «Pacasmayo», «Jequetepeque», «Chocopán», «Guadalupe», «Chepén», «San José de Moro», «Pacanguilla», «Mocupe», «Reque», «La Victoria», «Chiclayo» (gran ciutat), «Pimentel», «Lambayeque», «Mórrope»...
Noms de localitats que em porten records d’haver-hi passat altres vegades, des de la dècada dels anys setanta del segle passat ençà. Noms que, curiosament, mai no puc oblidar. Tot i que, amb el pas del temps, no arrib a saber-ne situar exactament la localització exacta i correcta. Però els noms no em fugen mai del cap.
Transcorreguts els 422 quilòmetres que la separen de la ciutat de Trujillo, m’adon que l’entrada a la de Piura està molt canviada. Aquesta carretera Panamericana Nord d’avui dia no s’assembla gens ni mica a la d’altre temps.
Des del darrer pic que hi pas 10 anys enrere, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi han construït ponts i carreteres auxiliars que faciliten el transport de camions i autocars, de manera que ja no passen pel centre del gran nucli poblat que conforma la ciutat de Piura.
A la terminal de busos, m’hi espera en Moisés Moreno Romero, germà de n’Esther i na Zully, les dues bones amigues piuranes que m’acompanyen pertot arreu. Amb el seu cotxe, que fa servir de taxi col·lectiu, ens duu fins a l’avinguda Chulucanas 431 de «Santa Rosa» – avui dia amb el nom canviat de Raúl Mata La Cruz -. S’han ofert i em conviden a allotjar-m’hi durant els quatre dies que he de romandre a Piura, en aquesta primera ocasió del meu viatge al Perú 2020. M’hi he de tornar a establir dues vegades més abans de tornar cap a Mallorca.
Des de l’A.H. de «Santa Rosa», districte 26 d’Octubre de Piura, on estic allotjat, juntament amb els germans Pepe i Zully, anam a recórrer alguns carrers del veí A.H. «San Martín», avui dia pertanyent al mateix districte piurà.
 |
| Davant la porta de l'Escola Parroquial, a Sant Martí |
Just passant a l’altra banda de l’avinguda Chulucanas, ja som allà mateix on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, faig feina pastoral, juntament amb el condeixeble manacorí Joan Riera Fullana.
Aleshores anomenat «Pueblo Joven», avui dia «Asentamiento Humano» San Martín, és el barri perifèric de la ciutat de Piura on es troba la parròquia «Ntra. Sra. del Rosario», d’on som nomenat rector i director de l’Escola parroquial mixta l’any 1975 per l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.
A diferència del barri de «Santa Rosa», on es nota un cert progrés urbanístic de millora en les condicions materials de vida de la població, m’adon que al barri de «San Martín», en canvi, no sembla que se n’hi hagin produït tants, de canvis.
Em fa la impressió que avui dia, en aquest barri, tot continua igual com estava 10 anys enrere quan, juntament amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, hi retem la nostra darrera visita.
Amb la seva amabilitat característica, en Moisés em duu a passar per davant l’església nova, l’església vella, l’escola parroquial, el local comunal, el dispensari i altres indrets de la barriada que em resulten força coneguts i molt familiars.
 |
| A la dècada dels anys 70, davant ca nostra, MA13 L13 |
M’emociona tornar a passar per davant la casa que ocupam, com a pobladors residents en aquesta barriada, a la «Manzana A13 Lote 13» a la dècada dels anys setanta del segle passat. M’emociona també trobar-hi la senyora Margarita, la nostra veïnada del costat esquerre, que continua habitant-hi; i la senyora Yolanda, que encara se’n recorda de la nostra estada al seu costat.
Tots tres ens feim una foto commemorativa d’una trobada tan emotiva, després de tantes dècades.
Tenc oportunitat de saludar la família Carhuacoma, que actualment ocupa la casa on vivíem els «padrecitos». Molt amablement em permeten de fer-hi unes fotos que em serveixen de remembrança d’aquells temps llunyans, viscuts, gaudits i patits, a l’interior d’aquelles quatre parets d’un nucli poblat que em resulta tan familiar.
Un cop fotografiats al lloc i amb la gent de l’entorn, continuam fent ruta pel barri. Passam per la casa de la professora Socorro Barreto, que dècades enrere fa de mestra a l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario», del P.J. «San Martín» de Piura.
 |
| L'any 2020 davant la mateixa casa MA13 L13 |
Em diuen que ja no hi viu. Des que s’ha jubilat, s’ha mudat a un altre indret. Me’n passen el número de telèfon. M’hi pos en contacte. Quedam que ens retrobarem dilluns vinent a les cinc del capvespre amb altres professores de l’antiga Escola Parroquial.
M’encanta recórrer els carrers i les places d’un barri que m’estim molt, com si fos el meu. Malgrat només hi visc i residesc uns dos anys, dels quatre que pas al Perú des de l’any 1975. Malgrat el seu estat deplorable, per les condicions materials de vida que encara hi porten els pobladors. Malgrat la persistent arena, els carrers sense asfaltar plens de clots i de pols, malgrat la calor que hi cau damunt amb una quarantena de graus a l’ombra, malgrat tot això, m’encanta retrobar-m’hi, respirar-ne els aires, saludar la gent, fixar-me en detalls, recordar fetes i dites passades...
M’impressiona i m’arriba molt endins la visita que no vull ni puc deixar de fer al bon amic i col·laborador parroquial «Juancito Mondragón». Una de les persones més senzilles i humanes que conec, lliurat a tasques en benefici del conjunt de la població, a l’actualitat molt poqueta cosa poc fer. Des de fa uns anys ha perdut la vista. Ja no em veu, però em sent la veu i me la reconeix.
Tots dos, juntament amb la seva família, hi passam una estona agradosa en aquella caseta tan senzilla i tan modesta. L’hi port una de les pagesetes artesanes mallorquines que m’ha fabricat expressament la bona amiga alcudienca Carme García (qui no em vol cobrar ni un cèntim per la trentena de peces que m’ofereix perquè les repartesqui pel Perú).
També pas per davant del «Salón Comunal» situat al mateix carrer de la parròquia, totalment renovat i molt ben disposat per a encontres socials de tota casta... N’hi hem de tenir un, pocs dies després.
Aquesta jornada piurana acaba amb una notícia que m’omple d’alegria i satisfacció: aconseguesc de parlar pel mòbil amb l’antiga bona amiga peruana, Magda A. Zapata Luyo, qui, a la dècada dels anys 70, col·labora intensament en les tasques de direcció de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario». Pràcticament n’és l’ànima i la fa avançar cap endavant, amb esforços titànics que li brosten d’una vocació magisterial profundament arrelada al seu interior.
 |
| Magda Amparo Zapata Luyo, ex directora Escola Parroquial |
És una de les dones que em fa més il·lusió poder saludar i abraçar. Des que deix el Perú per primera vegada l’any 1979, m’hi comunic des de Mallorca en ocasions diverses, sempre per carta, correu o darrerament per whatsapp. Algunes poques vegades hem tengut ocasió de retrobar-nos físicament amb motiu d’algun dels meus vuit viatges realitzats a terres peruanes. Sempre que hi he viatjat, he mirat de fer-ho.
En aquesta ocasió, em diu que ella continua activa dins l’àmbit de l’educació privada, tot i que ja s’ha jubilat de la pública. Li desig molta de sort, i que puguem tornar a veure’ns i abraçar-nos. Ho desig de bon de veres.
Piura és la ciutat del Perú que més m’atreu i m’encanta. A més de ser el lloc on treball més intensament a la dècada dels anys setanta del segle passat, també és l’indret on enguany m’hi estic més dies i perllong l’estada, molt més que a cap altre punt del Perú. M’hi faig present tres o quatre vegades en aquesta ocasió.
El darrer diumenge del mes de gener de 2020, visc de prop la celebració d’unes eleccions peruanes al Congrés. Pel que em diuen, es tracta d’una jornada electoral una mica atípica. Tothom em parla de l’absurd que consideren que resulta haver d’elegir uns congressistes que només s’hi han d’exercir durant el període breu d’un any i mig...
Tenc oportunitat d’accedir a un dels col·legis electorals propers a la casa on estic allotjat. Veig de prop com està organitzat el procés electoral. Amb gran cura formal, pel que fa a les llistes electorals, d’electors i d’elegibles; als centres o col·legis on depositar la papereta electoral; a l’obligatorietat d’anar a votar, sota la penalització d’una multa si no s’hi acudeix (80 sols peruans, uns 20 euros aproximadament); al tràmit d’enregistrament com a votant i la constatació per múltiples vies d’haver votat: a la llista de la mesa electoral, al document nacional d’identitat, a les empremtes digitals amb tinta indeleble; etc.
M’alegra poder tornar a entrar dins el recinte on, dècades enrere em vaig exercir com a capellà de l’Escola Superior de Magisteri «Almirante Miguel Grau», succeint en la tasca el bon amic i condeixeble Joan Riera Fullana. Convertit aquest diumenge en centre electoral.
A més d’acudir a col·legi electoral, també arrib fins al cementeri de Piura on reposen les restes mortals de la senyora Rosa Romero, mare de la família que m’acull i del seu espòs; la seva néta Karlyta, filla de na Zully que morí a l’edat de 17 anys víctima d’hidrocefàlia; i el bon amic capellà peruà difunt, mossèn Josep Seminario, a qui vaig preparar en tasques pastorals a la meva parròquia durant el darrer any d’estudis seus al Seminari diocesà, per indicació de l’arquebisbe monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.
Al cementeri de Piura hi ha un recinte singular destinat als bisbes i capellans de l’arxidiòcesi. N’hi reposen plegades les restes. Hi deix tres rams de mitja dotzena de roses roges: per a na Karlyta, la senyora Rosa i en Pepe Seminario.
Dissabte, dia 15 de febrer n’és la segona vegada. Arrib a Piura amb en avió des de la ciutat de Lima, amb vint minuts d’antelació sobre l’horari previst, les 19:43.
Ja fa fosca. Són les 19:30. Cerc les maletes a la terminal de busos «MobilBus». I cap a casa s’ha dit. Altra volta a l’avinguda Chulucanas de l’A.H. «Santa Rosa».
 |
| Amb quatre germanes Moreno Romero |
Una de les coses que em duu més de capoll durant aquest viatge al Perú és la utilització d’internet, el mòbil i el portàtil que duc allà on vaig. Abans de sortir de Mallorca em consider un bon coneixedor del seu maneig.
Durant aquest viatge, emperò, m’adon que no en sé res de res. Comparant-ho amb el que sap la gent d’aquí, sobretot la més jove, que domina aquest àmbit, en coneix tot l’entrellat, sap què fer amb les aplicacions, combina estris i té molts més recursos mentals i manuals per esbrinar-hi el que sia.
Una de les coses que més em sorprèn és la capacitat que tenen de connectar-se al «waifai» - wifi – d’una manera tan prodigiosa que arrib a saber, per exemple, que no necessit que n’hi hagi, si mantenc obert el meu mòbil a prop de l’ordinador portàtil i utilitz el «bluetooth»...
Me’n qued meravellat!
Allò que encara no he aconseguit de fer correctament són les transferències bancàries amb la targeta «visa» que duc damunt. Ni des d’un caixer automàtic, ni per internet des del meu ordinador. Em demanen tal quantitat de dades que hi renuncio. Que si l’Iban del banc del beneficiari. Que si el bic swift...
Això sí, des de no sé on m’adverteixen, al mòbil, que hi han detectat accessos des d’un lloc no habitual, assenyalant-me’n hora, minuts, dia, mes i any de les operacions. I em demanen si reconec l’activitat. Cosa que em fa veure que això no són verbes, quan es tracta de protegir recursos dels clients.
L’endemà, diumenge, m’aixec amb moltes ganes de retrobar-me altre cop a Piura amb el bon amic manacorí Joan Riera Fullana "Mossegat", qui m’ha fet a saber que es troba a Lima, juntament amb la seva esposa mexicana, Nina, decidits a arribar fins a Piura.
 |
| A l'arribada de Joan Riera i Nina a l'aeroport de Piura |
L’any 1975 ens hi trobam per primera vegada, a aquesta mateixa ciutat peruana. Ell aleshores és el rector de la parròquia Verge del Rosari al PJ San Martín. Hi treballa tot sol des de fa un grapat d’anys, més de mitja dotzena.
Jo hi som enviat pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, monsenyor Teodor Úbeda, per ajudar-lo en les tasques pastorals que hi realitza, com a bons seguidors del felanitxer mossèn Bartomeu Vaquer, el fundadors i creador de la parróquia, que molta gent encara recorda amb gran estimació.
Quaranta-cinc anys després d’haver-nos trobat per primera vegada a Piura, en Joan Riera Fullana i jo mateix, tornam a tenir l’oportunitat de fer-ho avui, dia 16 de febrer de 2020, al mateix aeroport piurà on aterram aleshores.
Jo, que en aquesta ocasió em trob al Perú des del proppassat dia 2 de gener, en faig coincidir l’estada perquè puguem retrobar-nos-hi, abans de continuar trajecte amunt, cap a «Máncora», en direcció a Equador. Mir de tornar a passar per aquells mateixos indrets on, anys enrere, recorrem plegats la meva esposa difunta, la manacorina Bel Rosselló, que en pau descans!
Ell, en Joan Riera, arriba a l’aeroport de Piura des de Mèxic, juntament amb la seva esposa mexicana Nina, on resideixen tots dos plegats des de fa dècades.
Un grapat d’amics i familiars de Piura anam a esperar-los a l’aeroport. La trobada és molt emotiva. Tots dos ens hem vist diverses vegades a indrets distints. Però aquí a Piura és la primera vegada que ho feim, des d’aquell ja llunyà any 1975 en què m’hi faig present per primera vegada.
Aleshores em pertoca haver de fer el paper que correspon al «darrer capellà mallorquí» que segueix les passes d’altres capellans mallorquins que s’encarreguen de la parròquia Verge del Rosari, al PJ Sant Martí de Piura.
 |
| Davant l'antiga capelleta del barri de sant Martí |
N’inicien la presència mallorquina mossèn Bartomeu Vaquer i mossèn Jaume Santandreu. Són els dos primers. Amb posterioritat s’hi presenten Joan Riera, Paco Suárez, Pere Barceló, Mariano Moragues, Mateu Ramis, Joan Parets i jo mateix a qui correspon tancar tot el cicle.
L’any 1976 deix la parròquia piurana per anar a treballar a la chimbotana del Señor Crucificado de «Santa», juntament amb Anselm Álvarez i Tomeu Morey. Romanent a prop de mossèn Miquel Company i mossèn Miquel Mulet, que en pau descans.
El temps passat a Piura m’és del tot inoblidable. Per a la meva vida eclesiàstica hi ha un abans i un després d’aquella estada piurana. Aleshores és un temps de feina pastoral molt intensa que em capgira moltes categories amb què em faig present al Perú, desitjant-hi aportar, ensenyar, donar, evangelitzar, enriquir, compartir, etc. Tal com m’han ensenyat durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte al Seminari de Mallorca... i, molt més intensament encara, a l’interior de l’IAJS – Institut Apostòlic Juníper Serra! -
De mica en mica m’adon que el contacte directe amb el poble més pobre del Perú, en lloc d’aportar-hi res, em comporta rebre’n molt; més que ensenyar-hi qualque cosa, n’he d’aprendre moltes més; més que donar d’allò que és meu, he d’afanyar-me a recollir allò que m’ofereixen; més que evangelitzar la població, n’he de ser evangelitzat per les capes més pobres, destinatàries predilectes de la Bona Nova de Jesús; més que enriquir els altres amb conceptes i categories apreses a Europa, me n’he d’enriquir jo mateix amb els mateixos elements autòctons, indígenes, diferents, impensables, insòlits, increïbles, inaudits...
Gràcies a l’ajut personal que rep del bon amic Joan Riera, arrib a fer un tomb molt gros en la meva concepció i pràctica pròpies d’un clergue catòlic. Un d’aquells que, per damunt tot, vol continuar sent seguidor de Jesús de Natzaret. Qui neix pobre en una cova. Viu amb austeritat durant uns anys. Mor clavat en una creu, despullat de tota mostra de poder i de privilegi, identificant-se plenament amb el més pobre de tots els pobres que hom es pugui imaginar...
La descoberta del valor suprem de la pobresa com a opció preferencial per als creients em deixa marca inesborrable i em porta a romandre sempre en la seva defensa i lluitant al seu costat.
Per això, em resulta molt emotiva aquesta trobada piurana de dos condeixebles mallorquins que, seguint camins diversos, coincidim en tants aspectes de les nostres vides, fins al punt que continuam considerant-nos amics de bon de veres.
 |
| Amb Joan Riera al Saló Comunal del barri de sant Martí |
Més encara quan em diu que, des de les Juntes Veïnals Comunals de la contrada li han organitzat una trobada al «Salón Comunal de San Martín», perquè hi intervengui amb el format d’una conferència internacional sobre «Valors i desenvolupament humà».
Ho faig a saber a les amistats més properes, que s’hi atansen com a públic oient de les paraules que hi vol adreçar Joan Riera Fullana, convidant-los a mantenir-se ferms en la lluita per unes millors condicions de vida de la població.
La tercera i definitiva vegada que som a Piura, i que em serveix per acomiadar-me de la gent més coneguda i estimada, es produeix a finals del mes de febrer, quan, després de passar dos dies a la ciutat de Jaén, «ceja de selva» on anam a visitar el «tío Salomón» germà de la senyora Rosa Romero que encara hi viu, ja em prepar les maletes per viatjar definitivament a Lima.
Abans, emperò, vull dur a terme una de les accions més significatives que m’ha duit a fer aquest viatge perllongat al Perú: oferir una missa, a la parròquia Nuestra Señora del Rosario, del barri de Sant Martí de Piura, en memòria de totes les Germanes de la Caritat i de tots els capellans mallorquins que hi hem treballat.
Tant na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, com jo mateix, ens hem passat alguns anys de les nostres vides dedicant-nos a animar la comunitat parroquial d’aquest barri marginal de sant Martí, a la ciutat de Piura.
Per això, tenc la intenció d’encarregar al responsable actual de la parròquia Verge del Rosari on vaig ser rector a la dècada dels anys setanta del segle passat, la celebració d’una pregària d’agraïment col·lectiu per la tasca desplegada en aquesta parròquia a càrrec de tots els agents pastorals mallorquins que hi hem col·laborat durant alguns anys.
 |
| Església parroquial del barri de sant Martí, a l'actualitat |
Parl amb el P. Martín Chero Nieves, capellà diocesà peruà, que la regenta avui dia. Li explic que em fa ganes que a la missa de diumenge, 1 de març, vulgui aixecar una pregària d’agraïment a Déu, tot recordant religioses mallorquines Germanes de la Caritat i capellans mallorquins que hi hem treballat.
Casualment, la data coincideix amb la celebració del Dia de les Illes Balears, l’1 de març de 2020. Per afegitó, es tracta del primer diumenge de Quaresma!
Sortosament, n’Esther Moreno, l’amiga peruana que m’acompanya pertot arreu juntament amb la seva germana Zully, durant molts d’anys ha col·laborat estretament amb la parròquia, sobretot com ajudant de sor Catalina Mas al dispensari i com a secretària de l’escola parroquial mixta.
Increïblement manté ben viu el record de tots i cadascun dels que hi han passat. Cosa que li permet de facilitar al capellà, per escrit, la llista completa perquè n’hi esmenti els noms i llinatges:
«Celebración Eucarística
para las Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paúl
y los sacerdotes mallorquines
que estuvieron por Piura – Perú
y que dejaron muy buenas huellas.
Celebración Eucarística «De Salud»:
Cecilio Buele Ramis
Jaime Santandreu,
Juan Riera Fullana,
Mariano Moragues Ribas de Pina,
Pedro Barceló,
Francisco Suárez Riera,
Mateo Ramis Cañellas,
Juan Parets
Antonia Mas Barceló,
Juana Mas,
Antonia Vaquero Martos,
Sagrario Delgado Tous,
Margarita Ferrer,
Carmen Cerrón,
Catalina Nicolau,
María Pizá Cañellas,
Antonia Barceló
Celebración Eucarística «En Memoria»
Catalina Mas Mestre,
Padre Bartolomé Vaquer Vidal,
fundador de esta Parroquia Nuestra Señora del Rosario,
Sebastián Franch,
Julia García Hernández,
Margarita Ramón,
María Llull Llull,
Rita Sastre Palmer,
Isabel Rosselló Girart,
Bárbara Pastor,
Juana Calderón,
Margarita Martínez Monserrat,
María Magdalena Salleras Torres,
Amparo Císcar Estupiñá.
 |
| Al temple del barri de sant Martí, amb antigues professores |
Veig que és costum de la casa abonar 5 sols peruans per cadascuna de les intencions. N’hi aportam dos-cents...
L’endemà mateix, me’n vaig cap a Lima. M’emociona moltíssim sortir de Piura en avió, en direcció a la capital del Perú, qui sap si per darrera vegada en ma vida. Me n’hi vaig molt content d’haver-hi pogut tornar. I me n’hi vaig força entristit per la separació física de tan bones amistats que hi deix, a la meva molt estimada ciutat de Piura.
Prec Déu que ens beneeixi, a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada