A companys capellans, reunits a Pina

CARTA D'EN CIL BUELE A COMPANYS CAPELLANS DE MALLORCA

No pretenc donar cap casta de lliçó magistral a ningú dels aquí presents. Ni parlar-hi com aquell qui diu “ex cathedra”. Només desig oferir-hi alguna petita mostra de la meva opinió personal, l'actual, la que és fruit de la reflexió i anàlisi, de la praxi i l'experiència assolides durant aquests darrers 55 anys de la meva vida: des que vaig entrar al Seminari Diocesà de Mallorca un 3 d'octubre de l'any 1955, per sortir-ne capellà, fins ara.

Vénc amb moltes ganes de respondre a allò que se'm demani des d'aquest col·lectiu de capellans de la Part Forana de Mallorca, que es reuneix a Pina el darrer dijous de cada mes: “el teu punt de vista personal (no cal preparar cap conferència, ni molt menys) -se m'indicà- sobre present i futur de l'Església mallorquina i del paper que els capellans hi podrem/haurem de tenir...”

És a dir, present i futur de l'Església mallorquina; paper dels capellans dins aquest present i futur de l'Església mallorquina (el que hi poden tenir i/o el que han de tenir-hi).

Parlar de present de l'Església mallorquina -deixant-ne a un racó el passat més recent- podria dur a confondre el cul amb les témpores. L'Església mallorquina té el present que té. Fa part de l'Església Catòlica d'arreu del món. I té el present que ha anat congriant en aquestes darreres dècades: amb una praxi preconciliar, sortosament superada pels esdeveniments socials, polítics, econòmics i culturals que hi han incidit amb força; i amb una praxi postconciliar -del Vaticà II, s'entén- minsa i esquifida, que l'han portada a viure feblement l'Evangeli de Jesús de Natzaret de forma cada cop més poc intensa i cada cop més poc agosarada.

Se'n podrien esmentar no pocs exemples. Me'n basta recordar un que consider prou significatiu: l'anada de bracet de l'Església mallorquina amb el poder polític local (més amb la monarquia que amb la república), amb el poder econòmic mundial (més amb la banca i l'empresariat que amb la marginació i la classe treballadora), amb el poder governamental institucional (més amb les autoritats que governen que amb la ciutadania governada, administrada i representada).

Amb poques paraules, en lloc d'esdevenir-hi modesta i humil servidora del poble de Mallorca, l'Església mallorquina encara no ha deixat de comportar-se ni d'aparèixer en públic com una de les peces clau dins l'estructura del poder i l'exercici de l'autoritat a la nostra terra.

Als ulls de molta gent s'assembla molt poc a aquella seguidora fidel de Jesús, clavat en creu pel que ha dit, pel que ha fet i pel que ha proposat de fer com a estil de vida per a la humanitat.

Parlar de futur de l'Església mallorquina esdevé una mica complicat i, com sempre, força arriscat. Hom té les eines que té i no en té cap altra. I les eines amb què comptam avui dia, tan distintes a les que teníem ahir, poden canviar i millorar demà mateix, en molt poc temps.

Però vull atrevir-me a parlar del futur de l'Església mallorquina en un doble sentit:

Si continua anant pel mateix camí que ha seguit fins ara... Aleshores em fa la impressió que tendeix a quedar dissolta dins el maremàgnum de les més variades pràctiques pietoses que s'estan estenent arreu de la nostra terra. Perdent força a les totes. I deixant-se engolir per l'allau d'ofertes religioses que caracteritzen el nostre món, a l'Europa del segle XXI i arreu del planeta Terra, amb les quals haurà de competir.

Si aconsegueix de canviar-ne el rumb, emperò, marcant-se com a fita primera donar passes considerables cap a la seva condició de servent humil i modesta, disposada a donar la pròpia vida de bon de veres, aleshores pentura tendrà temps de retrobar-ne i recobrar-ne el sentit genuí, que mai no hauria d'haver perdut i que la pot ajudar a endinsar-se en un futur molt més ple de consistència.

Apunt, com podeu entendre, cap a la necessitat que té la nostra església d'ensenyar, de mostrar, de fer veure ben a les clares una altra manera de viure i de comportar-se cívicament en aquest món de misèries, la que ens indica clar i català l'Evangeli de Jesús de Natzaret, promovent-la, amb seny i amb ímpetu alhora, pertot arreu del món i de la bolla.

Parlar del paper dels capellans en aquesta església em sembla engrescador a més no poder. En depèn, en gran part, l'èxit en l'assoliment d'aquesta segona perspectiva apuntada...

Pels qui no ho saben, puc dir que vaig ser ordenat prevere el 16 de juny de l'any 1968, a la capella del Seminari Diocesà de Mallorca. Hi havia ingressat 13 anys abans. Vaig exercir-me com a capellà durant 13 anys seguits. I un 20 de gener de l'any 1982 vaig optar per celebrar la meva darrera missa, a la parròquia de l'Encarnació de Palma.

Per què vaig prendre aquesta decisió? Perquè no volia ser capellà? Ca barret. De cap de les maneres. Encara ara en mantenc ben vives les ganes! És més. Encara ara continuo creient que en faig...

No som d'aquells companys que han sol·licitat la secularització en algun moment de la seva vida... Mai no n'he estampat enlloc cap signatura... Cosa que sabia molt bé i que coneixia ben a fons el bon company i amic bisbe, monsenyor Teodor Úbeda, desaparegut de molt mala manera d'entre nosaltres...

En el meu cas, no vaig deixar de dir missa perquè m'haguessin fugit les ganes de ser capellà o perquè ja no volgués esser-ne. Vaig deixar de dir missa, perquè volia ser capellà d'una altra manera... i no se'm permetia fer-ho “canònicament”! El codi de dret canònic havia de romandre situat per damunt de l'Evangeli!

Volia, com a capellà, ser membre actiu d'una església diocesana que es comportàs de forma molt més oberta i solidària, de bon de veres, amb la realitat gegantina de la misèria que jo havia descobert a Àfrica (gràcies a l'Església, precisament, durant 4 anys seguits al Burundi) i a Amèrica Llatina (gràcies també a l'Església, durant 4 anys seguits al Perú).

Volia, com a capellà així mateix, esdevenir membre actiu d'una societat més democràtica i lluitadora, capaç d'afanyar-se a fomentar i procurar la participació cívica del conjunt de la ciutadania, sobretot en la defensa aferrissada dels drets humans per als sectors més febles.

Volia simultàniament, com a capellà, ser membre vivent d'una humanitat que, ves per on, manté el costum inveterat de viure en parella, formant una família, tal com Déu mateix li ha manat de bon començament al Paradís...

Cap d'aquelles tres aspiracions personals meves no m'era permès de veure satisfetes, aleshores, com a membre d'un clergat mallorquí empès a haver de seguir amb més rigor les directrius emanades d'un codi de Dret Canònic ranci i estantís, que a fixar la ullada atenta cap a l'Evangeli amb una opció preferent, nítida i clara, per la gent més pobra.

I vaig optar per fer un canvi de rumb en la meva vida... Em vaig casar pel civil... Vaig continuar defensant els drets humans a l'àmbit social, veïnal, sindical, professional, funcionarial, institucional, polític. Ho vaig mirar de fer de la millor manera que vaig saber i com em dictava la consciència. Vaig continuar relacionant-me amb el que anomenam Tercer Món, amb Àfrica, amb Amèrica Llatina, amb l'Índia... sense les crosses de la institució eclesiàstica ni l'aixopluc d'un element tan corporatiu com el clergat.

Capellans solidaris de debò

La primera vegada que vaig sentir a Mallorca l'expressió “capellans solidaris” o “rectors solidaris”, em va pegar un atac de rialles, alhora que de plorera.
Em va semblar que la lletra d era una t! Però no, amb aquella expressió vaig entendre que es volia significar que es tractava d'un capellà que portava la responsabilitat d'administrar unes quantes parròquies...

Jo que entenia la solidaritat com tota una altra cosa! Molt més relacionada amb el fet de compartir allò que es té, fins al punt d'arribar a desprendre's d'allò que es necessita, de fer a l'altre el bé que hom voldria per a un mateix, d'atendre prioritàriament les necessitats de l'altre, de donar la vida per l'altre, etc. com Jesús de Natzaret, vaja!

Capellans compromesos en la transformació radical de la societat mallorquina

El compromís cristià poques vegades acostuma a passar més enllà de les portes del temple, on s'arrepleguen creients i practicants.

De capellans compromesos en la tasca d'evitar que es buidin les esglésies totalment, n'hi deu haver molts en aquesta església nostra.

De capellans compromesos en la feina de defensar la institució eclesiàstica amb dents i ungles, sigui com sigui i on sigui, tampoc no n'hi deuen mancar gaires a la nostra església.

Capellans compromesos en la transformació radical de la nostra societat, capaços de posar-hi en risc la pròpia vida, atenent les veus i protegint els alens de vida que emeten els més febles, pentura n'hi manquen més a la nostra església acomodada.

Capellans casats amb una dona

Si, fills de dona i d'home com són tots, per obligació i manament eclesiàstic, hem de renunciar obligatòriament a viure íntimament i profundament amb una dona -cosa que acostumen a fer els homes pertot arreu del món i de la bolla-, ¿com podem arribar mai a entendre el que vol dir ser pare, espòs, amant, company en tot el sentit profund i valor genuí que mantenen les paraules?

Si a tot això, hi afegim que, per obligació també, hem d'impedir que cap dona arribi a exercir mai el ministeri sacerdotal, ¿com podem arribar a fer entendre mai amb aquests plantejaments, que defensam i promovem la igualtat entre home i dona que Déu vol?

Jo no sé com seran els capellans del segle XXII ni quin serà el paper que exerciran dins l'Església. Però crec que durant aquest segle XXI s'hauran de dur a terme reformes molt profundes, pel que fa al celibat obligatori dins l'Església catòlica occidental.

No pot ser que continuï tapant-se els ulls i les orelles davant la realitat. Com s'ha avesat a fer durant el segle XX i jo he pogut veure de prop a Àfrica i Amèrica Llatina.

Els mateixos bisbes hi reconeixien que el celibat era totalment inexistent..., que s'hi batiaven fills de bisbes no casats... o que els mateixos bisbes recomanaven i demanaven per favor als seus capellans que “de dones, públicament, només en tenguessin una”!

Capellans que empren la llengua catalana

Si la llengua és un do de Déu, com valoram els creients, cada cop que nosaltres a Mallorca no empram la llengua catalana, al temple i fora del recinte sagrat, feim un lleig al mateix Déu que ens l'ha donada com a instrument de comunicació interpersonal.

Si no l'empram nosaltres aquí, qui l'ha d'emprar i on?

Capellans que protegeixen el territori mallorquí

La protecció de la nostra terra és qualque cosa més que una tasca política encomanada als governants. També fa part de la responsabilitat que tenim i hem de mantenir els qui creim en un Déu “creador del cel i de la terra”.

Capellans oberts a la realitat global del món

Fervents partidaris de la praxi denominada GLOCALITZACIÓ, que empeny a mantenir amb fermesa l'actuació local en perspetiva global, oberts a les realitats del Planeta, sobretot les que afecten la majoria de la població que viu dins la misèria...

Capellans fidels a l'Evangeli de Jesús

En definitiva, ens hem d'afanyar a implantar i mantenir, a Mallorca, en el present i en el futur, uns capellans que hi exerceixin el paper que Jesús de Natzaret els encomana: “Vosaltres sou els meus amics, si feis tot quant jo vos manaré”.


Pina (Mallorca) 25 de febrer de 2010
Cecili Buele i Ramis

1 comentari:

trebaleg ha dit...

Les paraules de'n Cecili Buele als seus germans capellans tenen per a mí un resó prou especial. L'Esglèsia de mallorca canviarà el seu chips qualque dia i ens aproperà a Crist, i a travès d'Ell a la realitat social, a l'entorn amb un missatge poc formal i més solidari (amb d).Gràcies Cil. Jaume
Gelabert