La part segona del llibre s’endinsa en l’explicació del Model 6-D. I fa aportacions sucoses sobre societats col·lectivistes (majoritàries al Sud) i individualistes (majoritàries al Nord... cristianitzat).
Explica en què consisteix i com funciona aquest descodificador de cultura anomenat Model 6-D, basant-se en explicacions científiques que surten publicades l’any 2018.
Tracta de desglossar en mitja dotzena de dimensions la cultura nacional de cadascun dels 119 països on han mesurat les diferències culturals, a l’espera de continuar treballant en la descripció de la resta de països del planeta.
Són xifres que surten com a resultat d’una investigació acadèmica rigorosa, basada en dades recollides i analitzades científicament, i que representen 6 xifres o 6 colors bàsics en què es desglossa cada cultura.
El capítol quart descriu de forma admirable l’organigrama horitzontal o vertical que comporta la distància jeràrquica (PDI) entre un enginyer europeu i els membres nadius africans del mateix equip de treball.
La lectura acurada d’aquest capítol em porta a recordar i reviure en carn pròpia el tractament i la consideració que rep jo, dècades enrere, com a «patiri» a Burundi o com a «padrecito» al Perú.
De manera que m’interessa moltíssim aquesta observació: l’índex de distància jeràrquica (PDI) queda definit per aquell grau en què els membres «amb més poc poder», els membres més humils dins les institucions i organitzacions d’un país, esperen i accepten la desigualtat social, esperen i accepten que el poder estigui distribuït de manera desigual, mal repartit, tant a la família, com a l’escola, a la comunitat, a les organitzacions, als llocs de treball, etc.
La conclusió que n’extrec és que, amb això, si hom hi para una mica d’esment de manera acurada, es pot arribar a assolir, amb més facilitat i amb garanties majors, el lideratge multicultural amb moltes més grans dosis d’eficàcia.
Per acabar d’arrodonir-ho, a mida que m’endins en la lectura d’aquest llibre tan esplèndid, qued totalment sorprès quan em trob amb aquestes cinc línies que coincideixen quasi paraula per paraula amb un comentari que faig hores abans i que penj al meu blog, sense haver-les vistes prèviament: «Tant de bo que hagués après a gestionar correctament els xocs culturals en l’exercici del meu treball anys enrere, quan vaig sortir d’Espanya per primera vegada. M’hagués estalviat una gran quantitat de temps, de diners i de maldecaps», - diu l’autor mariando a la pàgina 53 d’aquest llibre seu -.
I, poques hores abans de llegir-ho, venia a dir jo en un dels meus blogs: «Tant de bo que m'haguessin arribat dècades enrere (totes aquestes aportacions tan sucoses)! M'haurien estalviat molts d'errors comesos, tant a Àfrica com a Amèrica Llatina, on només vaig fer servir eines tan insuficients com la intuïció, l'empatia o la paciència; en no disposar aleshores de la "formació intercultural" que poden adquirir, amb aquest llibre, generacions actuals més joves.» Sortosament i afortunadament!
Se m’acut d’afegir pel meu compte que, si tots aquells formadors nostres al Seminari diocesà de Mallorca, al marge de la seva presumpta bona voluntat, en lloc d’enflocar-nos pensaments i recomanacions de personatges tan allunyats de la nostra realitat del segle XX, com Teresa de Jesús, Joan d’Àvila, Joan de la Creu o fins i tot Tomàs d’Aquino, ens haguessin pogut obrir les portes a aquestes altres aportacions científiques, enriquidores de la ciència més actualitzada, com la que s’endinsa a aprofundir en la diversitat cultural que caracteritza la humanitat arreu del planeta, ens hauríem estalviat molts d’errors i no poques equivocacions, com també munió de desencants i de frustracions que, lluny de beneficiar ningú, acaben ocasionant perjudicis d’índole diversa a molts.
Benvinguda sia aquesta aportació científica, sobretot si contribueix eficientment a eliminar errors i a multiplicar encerts en les relacions humanes interculturals: entre Nord i Sud.
El capítol cinquè exposa algunes idees molt interessants sobre individualisme, en contraposició a l’equip, mirant de respondre al dilema segon.
En parlar de l’Índex d’Individualisme (IDV), l’autor assenyala que qualsevol cultura en aquest món nostre sempre comporta una certa quantitat d’individualisme: molt, poc o regular. Però no n’hi ha cap, de cultura, que pugui escapolir-se d’aquest segon dilema elemental: ¿l’individu per damunt del grup, o el grup per damunt de l’individu?
L’experiència de l’autor com a guia turístic en una agència de viatges d’aventura especialitzada, en un país africà tan ric geogràficament i socialment com Camerun, l’any 2008, l’ajuda a comprendre millor certs aspectes de la vida social, com és ara l’hospitalitat o la responsabilitat comunitària cameruneses.
El deixen bocabadat. Reconeix que no n’entén res, de res.
D’una banda, veu de prop el que comporta el «col·lectivisme» camerunès, idèntic al que viuen més de tres quartes parts de la població mundial: qualsevol persona, des del seu naixement, queda integrada dins un grup fort i cohesionat que la protegirà sempre, a canvi d’una lleialtat absolutament infrangible, que l’empenyerà a repartir-se els recursos entre tots els membres de la comunitat.
Senyal clar d’allò que se’n diu la «família estesa», que, a més de pares i germans, inclou oncles, cosins primers, cosins segons o tercers, amics, coneguts i fins i tot veïnats. És a dir, tot el barri.
Aquesta característica familiar xoca de ple amb l’individualisme d’altres societats com les nord-europees, on cadascú es limita a ocupar-se de si mateix o, com a molt, de la família nuclear més propera: cònjuge i fills menors d’edat. I punt.
A les societats col·lectivistes com Camerun és normal i desitjable que les famílies esteses, fins a tres i quatre generacions, visquin sota un mateix sòtil. A diferència de les societats més individualistes, on els fills tenen per costum abandonar la llar familiar en assolir la majoria d’edat.
Seguint ensenyaments del seu professor preferit, l’autor del llibre remarca que en les societats col·lectivistes el fet de viure rodejat de cosins, oncles o padrins, a més de pares i germans, crea una relació de dependència pràctica i psicològica de l’individu respecte del grup. Fins al punt que l’interès del grup arriba a prevaldre per damunt de l’interès de l’individu.
Continua exposant l’autor d’aquest llibre tot una sèrie d’exemples que fan veure les essències de les diferències culturals: una pràctica considerada «corrupta» en certs països «individualistes» pot ser percebuda com una mostra de «lleialtat» en altres països «col·lectivistes».
I a la inversa, un exercici de «transparència» pot ser percebut com una «deslleialtat» inacceptable.
A l’hora de respondre la qüestió de la tria del personal que ha de treballar en la construcció de l’hospital nou a Kènia, l’autor del llibre torna a comptar amb la col·laboració de la seva amiga espanyola, amb molta més experiència que ell al país.
Els consells que li dóna, l’empenyen a comportar-se de manera diferent a la que ell consideraria...
(CONTINUARÀ)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada