Adéu, Decret 100, barra 1990!

Llegesc avui, amb grans dosis d'indignació i repugnància, que el president Bauzà, amic impulsor de costums forasters a ca nostra, és a punt de derogar el Decret 100/1990, de 29 de novembre, al qual sempre m'he sentit profundament agraït i en defensa del qual m'he mostrat durant aquestes dues darreres dècades molt sovint:

Menyspreus infligits a la llengua catalana, Any 2000

Decret 100/1990

Un bon dia de novembre,
L'any noranta al segle vint,
Vint-i-nou jornades fetes,
Per no perdre mai el fil,

Besllumant ja l'any dos mil,

Decidiren promulgar-hi
Un decret amb molt més pes
Que un dictat parlamentari
Mai per mai encara pres.

A tothom va ser remès:

“Es fa sebre a nostra gent:
Mantenim la llengua pròpia,
Escampem-la als quatre vents,
Defensem-la com pertoca”.

Amb les ungles, dents i solfes.

És la llengua catalana
que parlam pertot arreu
de la nostra Part Forana,
tant si ho creus

com si no ho creus.

És la llengua catalana
Que parlava en altre temps
Pels carrers vilans de Palma
Una munió de gent.

Hi bufaven altres vents.

Volen baixos aquests tords,
Sonen fluixes eixes cordes,
Omplen l'illa d'arbres bords.
Més que fer allò que pertoca,

S'hi embulla més la troca…

Amb un Pacte de Progrés
Governant les nostres illes,
Hem de fer encara molt més,
per Ciutat i Foravila,

tionant sia com sia.

Una llengua com la nostra,
Que ha passat tants d'entrebancs,
És un bon motó de mostra
Que el futur es fa lluitant

Amb coratges incessants.

Escampem la nostra llengua
Cap a tots vuit vents del món,
Que hi romangui falaguera,
Amb l'orgull de ser qui som.

No ho dubteu: siau qui sou!

Si és cert el que es publica avui (DdB, 02-01-2012), ni tan sols un quart de segle haurà aconseguit de mantenir-se vigent en aquesta terra nostra una norma com aquesta! Gràcies a la tasca de “lingüicides” tan forassenyats com el president Bauzà.

No li serveix de res que hagi estat signat pel seu antecessor en el càrrec, Gabriel Canellas i Fons, del seu mateix partit polític. Ni que l'hagi impulsat qui va ser-ne col·laboradora assídua, la consellera Maria Antònia Munar i Riutort.

Amb un cop sec de ploma, el president de les Illes Balears, successor indigne de tots els altres presidents, -que com a mínim s'han mostrat una mica més respectuosos amb la llengua catalana, l'única llengua pròpia d'aquestes illes-, pretén esborrar del mapa la protecció minsa que comporta un decret que es limita a fixar el català com a llengua d'ús normal dels membres del Govern...

Això sí, arriba a certs detalls que, pel que es veu, deixen massa malparada la sensibilitat lingüística dels actuals cappares del Govern municipal, insular, estatal i europeu, del Partit Popular.

No m'estranya gens ni mica. Des que guanyaren les eleccions, era previsible que s'atrevissin a fer això i molt més que encara ens queda per veure.

Som dels qui pensen i creuen, emperò, que cometen un error molt greu, de dimensions històriques, si, en nom d'una majoria absoluta aconseguida a les urnes, es creuen amb tot el dret del món a cometre qualsevol barrabassada que els passi pel cap.

Malauradament, després, ja no hi haurà res a fer. I s'haurà d'apel·lar, com sempre, a la dita que els nostres avantpassats acostumaven a repetir per pa i per sal: “Déu ens guard d'un ja està fet!”

Només se m'acut de dir-hi que, pel bé d'una democràcia una mica més enfortida entre nosaltres, no estaria gens ni mica malament, i m'agradaria ben molt arribar a veure, que qualque dia, per llei i sentència dels tribunals de Justícia, també els “lingüicides” van a parar a la presó.

D'aquí que toquin hores!