"Estima la nostra llengua", em deia mossèn Llorenç Riber


El bon amic i company de lluites secularitzadores, n'Agustí Serra Soler, em fa arribar un escrit seu a favor de la llengua catalana, la llengua pròpia de Mallorca, que em sembla ben sucós i reproduesc tot seguit:

"Si pens és perquè visc.

per Agustí Serra Soler.

Les notes dominants, a primera plana, que encapçalen les notícies de les cròniques de societat, des del primer dia de l'any, són que els "lletra ferits", de l'Obra Cultural Balear", estan que trinen, xiulant i exclamant-se de mil maneres.

El motiu n'és que l'amor que tenim al bell mallorquí no és correspost com se mereix per les nostres Autoritats, no donant a la nostra llengua l'aliment vigorós que necessita.

L'amor que sentim vers la robusta immortalitat de la paraula, escrita, parlada i ensenyada, vibra més que mai quan s'interposa una altra llengua, la companya de camí, l'amiga del costat, la filla del senyor, la de l'Estat; llengua meravellosa, sí, estimada, sí, prestigiosa, sí, però, no, la dels nostres pares, la de mumpare i de mumare.

És tasca de l'amor de pàtria, nascut dins nosaltres al mateix dia que vinguérem al món, pugnar, amb braó i nervi, a fi que, en el nostre ufanós arxipèlag, no hi caigui la desgràcia de "pars maior adtrahit minorem", que la part grossa no arrossegui la petita, que el peix gros no se mengi el petit.

No vulguem que les nostres fecundes illes se convertesquin en una Torre de Babel, i s'esbuquin per manca de llengua valenta. No permetem que se tornin en cinc munts de terra, plens, únicament, de turistes, sense llengua pròpia, rics de doblers, ignorants sobre els nostres valors, i que, sols, s'hi entenen amb signes.

Us haveu aturat a pensar la gran gentada, que dels cinc continents (ben vinguda sia) ens ve, amb llengües pròpies, que res no tenen a veure amb la nostra, reclamant els seus drets d'origen, malgrat ells hagin d'aparcar els nostres!

I, nosaltres, de bon cor com som, baixam el cap i, fins i tot, donant-los privilegis que els nadius no tenim.

Per donar força al meu prec, deman que me'l reforci Mn. Llorenç Riber, i us diré, PER QUÈ:

Vaig tenir la felicitat de ser d'ell el ninet aviciat, a Campanet, en els seus dos darrers anys de vida i en els meus dos primers anys de servei sacerdotal, jo sortit del Seminari, nomenat vicari pel Bisbe, D. Jesús Enciso. (1956-60)

Ca D. Llorenç era un lloc a on m'hi trobava bé i hi anava en freqüència.

N'Antònia Bennàssar, fidel historiadora dels costums i oficis campaneters des de la seva essència, (joveneta en el meu temps, excel·lint en el cor parroquial i de relleu en les obres teatrals del grup "A sol ixent", nom que vaig posar-li d'una obra de D. Llorenç), en el número extraordinari sobre la seva vida i obres, conta l'estreta veneració que jo li tenia i l'estima amb què ell me cobejava. Agraesc a Antònia aquesta minúcia per a mi entranyable.

De D. Llorenç vaig aprendre que les llengües són organismes vius que sempre creixen i que caminen de l'amor que li donam i de l'estudi que d'ella abordam. Que es fa gran amb l'esforç nostre i se dilata i puja i es torna sàvia. Si la llengua no se cultiva en el seu pelegrinatge, enfrontant-se als contra temps, se destenyeix i perd l'eficàcia generosa.

Me repetia cada dia: "Estima, Agustí, la nostra llengua, fes que l'estimem, perquè, sinó, és com un ciri que fa claror i acaba per consumir-se dins la seva pròpia flama. S'ha d'acariciar amb mà diürna i amb mà nocturna l'arpa, al so de la qual cantam, i ens enamoram, i ens comunicam, esbadocada la boca i ardorosos els ulls".

En el Parlament d'escriptors catalans, quant al manteniment de la puresa i unitat de nostra llengua, els alliçonava així: "No escapceu l'ull de la planta viva", "ha d'enfilar-se més amunt i s'ha d'estendre més vastament cercant llum alta i dins atmosferes amples". "Tres segles d'opressió forastera enfondiren les discrepàncies dialectals; i en 80 anys d'acció reflexa i reguladora hem rescatat milenars de paraules, ens hem redimit de milenars de barbarismes i hem purificat nostra llengua, fent-la pujar com una ona vasta, invasora". "Jo som de Mallorca, illa de fondes diafanitats. La gloriosa mar dels mallorquins, del riure etern; la serenitat sense núvols vola entre nosaltres. Siguem guardians intrèpids de nostra llengua gentil, guardem-la franca i pura com l'argent, perquè aquí s'abeura tot un poble; quan un poble cau dins l'esclavitud, si conserva sa llengua, té la clau que obri el pany de totes les cadenes" (any 1909).

Sense cap dubte, D. Llorenç fou un home savi, profeta, mestre en "gai saber", que, essent elegit membre de la Real Academia de la Lengua Espanyola (1927) i condecorat amb la Gran Creu d'Alfons, El Savi, (1928), mai no deixà de cantar Mallorca amb un mallorquí que marca una gramàtica selecta, tant, que Campanet l'estima com "fill il·lustre"(1928). Sóller, també el tengué en el nostre setmanari com col·laborador de luxe entre els destacats.

Ho he de dir sense modèstia, ja que ho tenc com una gràcia:
Felicitant-me per haver estat jo el darrer amic, que junts -el vespre abans de morir, després d'haver-li comunicat el metge campaneter, D. Miquel Alemany, la gravetat del seu estat- ell i jo conversàssim, ell corprès (-"me queden encara moltes coses a fer...") i jo tremolant, tenint-li la meva mà damunt la seva, de mestre a alumne, de sacerdot a sacerdot, (11-X-1958); estimant-me sortós, me vaig fer meva una estrofa del càntic, que Mn. Miquel Costa i Llobera, el poeta del "Pi de Formentor", li dedicà, robant-l'hi i donant-li forma a favor meu, plagi que publicà el "Quadern de Campanet" en motiu del cinquantè aniversari de la mort de D. Llorenç, l'hi repetesc, avui, de cor:

"Ho pens jo: mai el sol
m'ha saludat a mi tot sol
amb tant magnífica escomesa...
Agustí, amb tu n'és la placidesa,
tu n'ets el darrer vingut.
Bé puc sentir-me complagut
amb vos tenir conversa atesa."