dissabte, 25 de desembre de 2021

Dos Nadals, ben diferents, en cinquanta anys


En bon dia de Nadal de l’any 2021 no puc passar per alt allò que record tan vivament del mateix dia, cinquanta anys enrere, l’any 1971. 

Cinc dècades enrere, el  meu Nadal va tenir molt poc a veure amb el Nadal d’enguany. Ni era a Palma, ni a Mallorca, ni a Europa: era al mateix cor de l’Àfrica negra, a la regió africana dels Grans Llacs, a l’interior d’un petit i bell país anomenat Burundi, en una missió catòlica anomenada Gitongo, dins la diòcesi de Gitega.

El món ha canviat tant aquests darrers cinquanta anys, que ja no sembla el mateix d’abans. Pentura ja no n’és, el mateix. No s’hi assembla, en moltíssims d’aspectes, si més no.

Avui fa exactament CINQUANTA ANYS I UN DIA que, empès per l’Esperit de Jesús, el palestí galileu de Natzaret, vaig arribar al Burundi, al mateix cor de l’Àfrica negra, amb moltes ganes d’escampar-n’hi la llavor de l’Evangeli... 

Que Déu Pare i Mare sigui beneït per a sempre, i tant allà com a qualsevol altre racó d’aquest Planeta nostre tan malmenat, hi escampi llavors de pau, d’amor i de felicitat perennes i perdurables en el temps i els espais!
Mentre a Palma anava fent sonar l’orgue, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebrant les Matines de Nadal 2021, (no a les 12 de la nit com fèiem d’infants, sinó a les 7 de l’horabaixa), em venia al cap que, cinquanta anys enrere, havia celebrat la meva primera vigília de Nadal que no comptava amb el cant de la Sibil·la, ni amb el Sermó de la Calenda, ni amb el Cant dels Pastors... coses que em sorprengueren moltíssim, a la meva edat de 27 anys.

Havia arribat per primer cop a l'Àfrica negra dia 23 de desembre de l'any 1971. Em trobava a l'Àfrica Central, l'Àfrica del Llac Tanganika, l'Àfrica del Burundi, el País de les Mil i Una Muntanyetes, on convivien tres ètnies diferents  - tutsi, hutu i twa - barrejades amb moltes d'altres que s'hi havien instal·lat més tardanament - àrabs, hindús, xineses, pakistaneses, europees, nord-americanes, canadenques, etc -.

A primer cop d'ull, m'havia sorprès molt aquella petita ciutat, capital del país, que es deia Bujumbura. Em semblava trobar-me en una de tantes viles europees. Hi havia destriat comerços i restaurants; anuncis publicitaris; circulació de camions, cotxes, motos, bicicletes; jardins, edificis sòlidament construïts, llargues avingudes. 

Tot allò s'assemblava ben poc a la idea prèvia que m'havia fet d'Àfrica, mentre era a Europa.

Poques hores després de l'arribada, emperò, ja vaig tenir l'oportunitat de topar-me cara a cara amb la presència colpidora de la misèria més crua i esgarrifosa. La tenia ben davant, emergent de per tots els costats d'aquella gran cotxada conduïda per un dels missioners mallorquins. 

Enfilant-se per amunt, cap al coll del Bugarama, una de les muntanyes més altes del país que, tan sols en una vintena de quilòmetres, passava dels 800 metres d'altura a més dels 2.000 per damunt del nivell de la mar, ens anàvem endinsant en tot un altre món, totalment distint al món urbà que havia descobert a la capital. 

Efectivament, l'interior del país, el món rural d'aquell país centre-africà, era tota una altra realitat humana: gent que anava mig nua, descalça i bruta... Vestits espelleringats, amb trossos de tela mig podrida... Vivendes que no eren cap altra cosa que senzilles barraques de fang... Dones carregades amb grans feixos de llenya o violes de plàtan damunt del cap... Minusvàlids arrossegant-se per la pols dels camins... Leprosos que anaven deixant, a cada passa esmorteïda, algun d'aquells bocins de carn podrida, mesells de llargues llagues supurant...

Tenia davant dels meus ulls la misèria més crua i esborronadora que mai no havia vist enlloc! I, el que em resultava més dolorós encara, el sentiment rosegador de no poder-hi fer res més que passar-hi pel costat ben de puntetes. 

Mentrestant, la camioneta Peugeot-404 seguia impassible el seu camí, a pas de tortuga, cap al capcurucull del cim del Bugarama.

Ens calia fer una aturada, perquè pogués descansar una estoneta aquell motor tan encalentit. I per refrescar-hi també els ànims, tan cuits per aquella pujada, físicament i moralment tan empinada. 

Érem a punt d'arribar a la fi de l'única carretera del país que havia estat coberta amb una capa molt fina d'asfalt enquitranat. Totes les altres eren autèntics camins de carro, plens de pols o de fang, segons la temporada, i farcits de clots o bonys a cada passa, segons em deien els companys.

Com en molts altres indrets del país, la gent hi havia aixecat allò que en deien un mercadet. Hi venien fruites i verdures, i algunes flors i plantes mig pansides. A aquelles hores del capvespre, molt poca cosa més hi podien trobar. 

Fou precisament allà, al capcurucull del cim del Bugarama, on vaig poder escoltar per primer cop la veu dels meus companys parlant la llengua pròpia del país amb gent nativa. No n’hi vaig entendre cap ni una, de paraula. En aquell instant precís, tampoc no em veia capaç d'arribar a parlar-la qualque dia. 

Usaven el kirundi, una llengua emprada per més de 3 milions de persones en aquell rodol del món anomenat Burundi.

Avesat com estava al fred intens de l'època nadalenca mallorquina, vaig romandre sorprès i astorat en comprovar que al Burundi, per aquelles mateixes calendes, hi feia una calor primaveral. Em trobava en un país bastant més a prop de la línia equatorial de la bolla del món.

En aquelles festes de Nadal de 1971, la població nativa que envoltava la missió catòlica de Gitongo havia estat ben assabentada de l'arribada d'aquells tres nous missioners mallorquins. Ens estaven esperant des de feia temps amb una il·lusió molt gran. 

Gent senzilla i molt amable, el matí d'aquell primer dia s'hi havien acostat amb actitud d'agraïment profund; sobretot, en percebre el gran esforç que comportava per als recentment arribats el fet d'intentar saludar-los amb les poques paraules en kirundi que havíem aconseguit de memoritzar: "Bwakeye" o "Mwiriwe" - bon dia, bones tardes -. 

En sentir-se saludats en la seva pròpia llengua, s'hi amollaven en llargues i extenses paragrafades que, lògicament, resultaven del tot incomprensibles per aquells tres mallorquins que hi acabàvem d'arribar. En correspondència, nosaltres no podíem ni sabíem fer cap altra cosa que oferir-los-en el somriure permanentment present a cada rostre nostre.

Aquell primer dia d'estada meva al Burundi havia coincidit amb la vigília de Nadal 1971. 
De sorpresa en sorpresa, vaig anar-me assabentant que, en aquell país, no hi havia el costum de fer la Missa del Gall ni les Matines. Que el Nadal se celebrava només durant el dia... Que a la missió s'evitava sempre qualsevol casta de reunió nocturna... Que durant la nit era del tot necessari que tothom romangués a casa seva... Que sempre hi havia de quedar qualcú, a guardar la casa, i que allò no ho podien fer ni els vells ni els infants... Que n'hi havia que vivien a 5, 10, 15 o 20 quilòmetres de distància, i que sempre hi acudien caminant a peu i amb els peus descalços, fossin infants, dones i homes, o persones ja majors... Que era sobretot durant la nit quan els lladres i bandolers aprofitaven per fer-ne de les seves…

La nit, al Burundi, esdevenia com una casta de misteri. Ho deia un antic adagi, memoritzat per la gent més vella de la contrada: "si no ets capaç de respectar la nit, no t'ha de sorprendre que la nit mai no et respecti". Per això mateix, tothom romania a casa seva, des que es ponia el sol fins que tornava a clarejar.

Les primeres Matines celebrades al Burundi em resultaren d'allò més singular i inoblidable. 

En una capelleta il·luminada amb llumets de petroli, sense cap cant de la Sibil·la ni villancets ni nadales, sense el fred ni la frescor del nadal mallorquí, sense cap casta d'il·luminació elèctrica, ni sonades d'orgue... 

D'una manera molt senzilla i pobra, jo feia part d'aquella colla de capellans mallorquins que, encapçalats pel veterà santamarier mossèn Miquel Parets, ens reuníem amb mitja dotzena de monges africanes, per a celebrar religiosament el Nadal. I en kirundi, la llengua del país. Una llengua que, en aquells moments, jo desconeixia per complet ni n’entenia res de res.

Foren dues hores tan llargues com intenses, plenes d'una emoció molt gran, que em feren recórrer pel cervell els records de tanta gent amiga deixada feia tan poc temps a l'illa de Mallorca. Alhora que esguardava aquell grapat de nova gent amiga, d'ànima africana, de pell ben negra i que parlava una llengua que em resultava totalment estranya a la meva oïda.

Cinquanta anys després, he de reconèixer diferències notables en la manera de celebrar Nadal, tant a Mallorca com al Burundi. 

Em qued amb totes dues, com a dues experiències molt valuoses...

Tot i que no puc deixar de lamentar profundament que, en el cas de Palma, com ha dit qualcú a les xarxes de la inter-comunicació, resulti molt més mal de trobar que una agulla dins d’un paller, una sola celebració nadalenca de Matines íntegrament en català, l’única llengua pròpia de Mallorca!

Bones festes de Nadal i de Cap d’Any per a tothom!