dimecres, 8 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (1): va de llengua

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LLENGUA I PÀTRIA. Un nou futur per a l’espai occitano-català”, de Jordi Quingles i Fontcuberta, editat per  José Juan de Olañeta Fernández Grande.

He de manifestar que estic molt content de trobar-me en aquest espai d’ÍNSULA LITERÀRIA que manté obert el jove ADRIÀ GARCIAS I MORELL, per presentar aquest llibre de 131 pàgines, fàcil de transportar, molt fàcil de llegir, i molt ben editat per Olañeta, amb Jordi Quingles d’autor.

M’agradaria fer-ho, desplegant-hi aquests CINC PUNTS:

1. Va de llengua

2. De cara al futur

3. La noció de llengua

4. La noció de pàtria

5. Conclusions: gran defensa de la teoria occitanista

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoO

1. Va de llengua

De bon començament, com ja me n’havia advertit en Jordi prèviament, veig que es tracta d’un llibre que “va de llengua, però no només d’això; sobretot, no hi va en els termes habituals” amb què acostumen a publicar-ne.

Efectivament, aconsegueix de barrejar-hi perspectives de caire espiritual, polític, lingüístic, metafísic, filosòfic, teològic, bíblic, científic, històric, etc. fins al punt que, en llegir-lo, refuses de considerar-lo un llibre convencional. 

Potser fins i tot arribi a molestar qualcú, d’àmbits diversos, tant la seva edició i publicació, com també la presentació que en feim des de Mallorca. 

Puc dir que me l’he llegit “verbum de verbo”, ‘mot per mot’, potser dues, potser tres, potser més vegades... M’he assabentat millor de l’autor, de la seva vàlua i del seu prestigi. N’he rebut la satisfacció immensa d’haver-ne congriat un major respecte encara.

Sobretot, pel valor de reflectir-hi, clar i català, allò que vol expressar-hi de manera lliure, reflexiva, seriosa i positiva. Basant-se en nombrosíssims arguments d’autoritat.

És un llibre que contribueix a enriquir el ventall d’ofertes reflexives al món d’avui, sobre la temàtica relacionada amb la catalanitat i sobre el nou futur que l’autor desitja per a «la vella comunitat de civilització d’occitans i de catalans».

He de començar dient que no sé ben bé per quines cinc-centes en Jordi Quingles m’ha volgut triar, a mi, per la presentació d’un llibre tan dens i tan interessant com aquest. 

Em consider “activista”, més que no un home de discursos, ni desplegador del raciocini, ni avesat a l’elucubració analítica. No em consider científic, ni historiador, ni lingüista acadèmic, ni coneixedor en profunditat del passat llunyà d’una Europa com la que avui tenim.

Més tost em veig molt marcat per haver viscut intensament uns anys fora d’Europa, concretament a l’hemisferi Sud: a l’Àfrica Central, on parlen infinitat de llengües «mal anomenades bantú»; o a l’Amèrica Andina, «molt mal anomenada llatina», amb innombrables llengües parlades avui dia. 

Fins al punt que, en parlar de llenguatge i d’intercomunicació humana, sempre me’n resten oberts alguns interrogants, de resposta no gaire fàcil.

Per afegitó, i l’autor ho sap molt bé, des d’allà on he estat i m’he mogut al llarg de la meva trajectòria vital setantina, sempre he procurat mantenir-me en la línia de defensar aferrissadament la llengua catalana, com l’única llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses; de dedicar-me a fer classes de català, en plena dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que el Parlament aprovàs la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears l’any 86; d’anar-me fent seguidor cada cop més fervent de les directrius i els ensenyaments de grans mestres com Pompeu Fabra o Francesc de B. Moll; de mostrar-me públicament com a ciutadà compromès en la tasca militant de construir uns Països Catalans, lliures, sobirans i solidaris, des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó i l’Alguer; de militar activament i frenètica dins partits tan catalanistes com el PSM-Nacionalistes de Mallorca durant quinze anys seguits, o dins Esquerra Republicana de Catalunya on romanc afiliat des de l’any 2003 fins al dia d’avui mateix...

Amb tot aquest bagatge humanista, filosòfic, teològic, social i polític acumulat, qualcú podria demanar-me: «Però bono, ¿què hi fas tu aquí? ¿què t’ha duit a dir-li que sí, a Jordi Quingles en acceptar de bon grat, ulls clucs i amb tantes ganes, fer-ne la presentació pública, d’aquest llibre  seu? 

Puc dir, sincerament i vertadera, que purament i simplement, m’hi ha mogut el lligam d’amistat que m’hi uneix, a ell i a la seva filla Victòria des de fa anys. I, sobretot, a la seva dona Maria Antònia, la primera dels tres que vaig conèixer a la dècada dels anys 80 del segle passat, quan compartíem diàriament tasques laborals a la impremta del Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, anomenat aleshores BOCAIB, a la plaça de la Drassana de Ciutat. 

Li he volgut dir que sí, a la tasca de presentar aquesta darrera obra de les seves mans i de la seva reflexió, per pura i simple amistat amb ell i la seva família. Li vaig voler dir que sí, i ell ho sap molt bé, fins i tot abans de conèixer-ne el contengut, d’aquest llibre. Sense saber ni tan sols de què anava, ni quines dimensions tenia, ni quantes pàgines, ni quina orientació seguia, ni quin era l’objectiu primordial de la seva publicació, ni quin n'era el tema central.

Al marge de consideracions de caire ideològic, opinions compartides o no, visions socials i polítiques que podrien semblar diferenciades, o nivell de coneixements distints, vaig engrescar-me en la lectura pausada d’aquestes 131 pàgines del llibre “Llengua i Pàtria” del bon amic Jordi Quingles.

Parant esment al títol, Llengua i pàtria, ja hi veia com a probable trobar-hi elements de discussió, debat, enfrontament dialèctic, acord o desacord. Més encara, quan m'adon que comença amb una declaració inicial de l’autor, qui, amb tots els ets i uts, afirma clar i català que el seu plantejament de base és radicalment diferent del que defensava Pompeu Fabra. Quasi res!

Som un d’aquells qui pensen i creuen que un llibre, qualsevol llibre, aquest llibre en concret, esdevé qualque cosa més que la matèria física de què es compon; qualque cosa més que un conjunt de fulls de paper, pàgines i més pàgines farcides de paraules escrites amb espais en blanc. 

Un llibre, aquest llibre de Jordi Quingles, reflecteix molt més que allò que hi perceben els nostres ulls, en llegir-lo; o les nostres mans, en fullejar-lo; o els nostres nassos, en olorar-lo; o la nostra oïda en girar-ne pàgines. 

Entre pàgina i pàgina, entre línia i línia, entre paraula i paraula,  tot i que no hi sigui percebut a primer cop d’ull, també s’hi arriben a detectar altres elements no tan fàcilment perceptibles. Com poden ser idees, pensaments, reflexions, sentiments, dèries o somnis... no únicament de l’autor, sinó també de qui en llegeix el contengut o s’atreveix a comentar-lo en grup.

És clar que, quan l’autor al·ludeix al llatí medieval, i el col·loca com la llengua culta per antonomàsia, no em puc estar de pensar i creure que deu ser així a l’àmbit de l’Europa que coneixem avui dia. Però que no té res a veure amb altres llengües cultes d’altres indrets del planeta que, amb tota probabilitat, fins i tot avantatgen el llatí en molts d’aspectes. I no únicament pel que fa al nombre i la quantitat de parlants.

Tot i amb això, puc dir, i ho vull dir així de clar, que la lectura atenta, detenguda, reiterada d’aquest llibre m’ha empès a fer-m’hi certes reflexions, fins i tot a l’àmbit més estrictament personal. 

N’assenyalaria algunes, per compartir-hi aquí. Tres en concret:

- Primera reflexió personal ¿Quan, on i com arrib jo a prendre consciència de comptar amb UNA llengua pròpia (la catalana) i UNA pàtria comuna (la nació catalana), de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l’Alguer?

- Segona reflexió personal ¿Què comporta, què significa i què representa per a mi aquella Occitània que vaig sentir anomenar per primera vegada quan havíem de traduir al castellà el text llatí clàssic De bello gallico de Juli Cèsar, a la dècada dels anys 50 del segle passat, en plena adolescència i joventut meves?: “Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt BELGAE, alteram AQUITANI, tertiamque CELTAE” (les tres parts en què el militar romà dividia la Gàl·lia: belgues, OCCITANS i celtes).

- Tercera reflexió personal ¿Quin paper han exercit en la meva vida d’humanista, filòsof, teòleg, activista cultural, social o polític, personatges tan eminents com Pompeu Fabra, Miguel Unamuno, Víctor Hugo, Ortega i Gasset, Miquel Costa i Llobera, Simone Weil, Josep Ruaix i Vinyet, l’arxiduc Lluís Salvador... noms, pensament i opinions dels quals surten citats en aquest llibre, i de quina manera!

He de reconèixer, també, que m’ha resultat  una mica mal d’entendre bona part del contengut d'aquest llibre. Entre d’altres motius, perquè no n’havia llegit l’anterior que hi surt esmentat sovint: “Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició”. Va ser publicat per Jordi Quingles l’any 1999. M’estic proposant acabar de llegir-lo...

(CONTINUARÀ)

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.