dilluns, 6 de desembre de 2021

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (3): la noció de llengua

 3. La noció de llengua

Sempre m’ha interessat la qüestió lingüística, no solament a l’hora d’ensenyar català al col·legi Pius XII de Ciutat, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que es promulgàs la Llei de normalització lingüística l’any 1986.

També quan estudiàrem Humanitats, que incloïen l’estudi del llatí, del grec, de l’hebreu, del castellà, del francès, de l’anglès, de l’alemany (lògicament en nocions molt bàsiques) o del català, amb més amplitud.

Sobretot m’interessà la qüestió lingüística quan vaig entrar en contacte amb altres llengües que no s’assemblen gens ni mica a les europees, com foren el kirundi (o kinyarwanda) i el kishahili a l’Àfrica Central, o el kítxua i l’aimara a les zones andines del Perú.

Quan mir d’emprar el doctor Google i li deman què en diu Viquipèdia sobre l'origen del llenguatge usat entre els éssers humans, veig que ha estat motiu de discussions acadèmiques durant segles:
que no hi ha consens sobre el seu origen o la seva edat definitius, ni tan sols sobre si es va originar en un sol punt o alhora en diversos indrets;
que es tracta d’un tema difícil d'estudiar per la falta de proves directes, ja que ni les llengües ni l'habilitat de produir-les es fossilitzen;
consegüentment, els estudiosos de conèixer els orígens del llenguatge han de treure inferències d'altres tipus de proves, tals com l'evolució humana o les arqueològiques, etc.

Des de principis dels 90, tot i això, un creixent nombre de lingüistes, arqueòlegs, psicòlegs, antropòlegs i d'altres professionals han provat d'adreçar-se, mitjançant nous mètodes, al que han començat a considerar "el problema més difícil en ciència".

Sobre la noció i el concepte de llengua, l’autor n’inicia i en continua l’exposició amb paràgrafs que, tot i haver intentat esbrinar-ne el contengut lògic, no me n’he vist capaç d’aconseguir-ho plenament. 

Com deia aquell “xolito” que vaig conèixer a contrades allunyades de Mallorca, per les serres nevades dels Andes, “m’haurà de disculpar la meva gran falta d’ignorància”. Però és que no n’arrib a traure trellat:

Diu literalment: 

“Si per als romans, lògicament, la llengua que nosaltres anomenem «materna» era el patrius sermo, la llengua «paterna» (i, consegüentment, de la «pàtria»), això vol dir que nosaltres, contràriament, veiem la llengua més tost com una realitat «natural» que no pas cultural, i que, per tant, per ser plenament coherents amb aqueix univers propi, de caràcter «maternal», serem millors «patriotes» com més defensem la llengua de la terra, no pas la de la cultura, és a dir, com més defensem la llengua vulgar, no pas la llengua culta”. 

De bon principi, i amb una primera lectura d’aquest paràgraf, el veig com la presentació descambuixada d’una barreja de conceptes que no me n’eviten la confusió dins del meu capet…

En fi, necessit que qualcú me’n tragui, d’aquest trellat. I mir de trobar-ne alguna explicació mínimament satisfactòria. Ni que sigui amb qualque bon amic, a qui deman parer i me’n fa avinent l’opinió.

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)