A finals de l’any 2019, abans que m’arribàs l’hora de partir cap al Perú on feia comptes de passar-m’hi un trimestre sencer, em telefonà qui s’identificà com Stephanie Schulz. Jo no en tenia ni idea, de qui podia ser.
Em digué que era escriptora i dissenyadora, nascuda a Düsseldorf, Alemanya, a qui apassionava la descoberta i revelació de l’ànima de les persones i dels indrets on vivien. Que havia viscut a l’Argentina, el Brasil, Suïssa, Costa Rica... Viatjant arreu del món, s’havia enamorat de Mallorca, on residia amb la seva família pel barri de Bons Aires, a prop del Camp Rodó on visc jo.
Em parlà d’un projecte que duia entre mans, juntament amb Mark Julian Edwards, un fotògraf, escriptor i presentador britànic especialitzat a capturar històries de persones d’arreu del món, amb una mica d’humor i molta d’humanitat.
Em demanà si jo voldria sumar-m’hi, com havien fet altres persones d’arreu de l’illa. Volia que jo en fos una, de les Cares de Mallorca, que aparegués al seu llibre. Simplement ens hauríem de trobar algunes vegades, em faria entrevistes, em trauria imatges, n’enregistraria les aportacions i n’afegiria un extracte al volum que pensaven editar.
Així ho férem en ocasions diverses pels voltants de ca nostra: al recinte de s’Escorxador, a bars de la contrada, a l’església de Santa Catalina Thomàs fent sonar l'orgue, etc. Ella manejava la gravadora de veu i en Mark disparava a tort i a dret la seva càmera fotogràfica.
Fou durant algunes setmanes... Me’n vaig anar, com havia programat, al Perú. Per mor de la covid, no vaig poder romandre-hi tot el temps que m’hagués agradat. I vaig tornar a Mallorca pel mes de març, havent de confinar-me dins ca meva tot el temps que ens varen fer-hi estar, a tothom.
A finals del mes de juny de 2020, via whatsapp, Stephanie, em comunicava que necessitava la meva signatura per l’assumpte del dret d’imatge, i m’enviava un formulari que jo havia d’emplenar i retornar-l’hi per correu electrònic.
Un cop llegit detengudament el text que ella m’havia passat, amb molt bones paraules li vaig voler fer a saber que, jo no estava en condicions de signar un document del contengut del qual no se m’havia dit res, abans.
Em demanaven que jo cedís tots els meus drets i que jo em quedàs sense cap dret d’imatge. Com que em semblava massa exigent, li vaig dir que seguissin endavant de la manera que considerassin millor, però que jo no podia signar un document com aquell, tal com m’havia arribat redactat. Creia que ja hi havia col·laborat suficientment amb les aportacions verbals que hi havia fet, i li desitjava tota casta d’èxits.
Em digué que podríem parlar-ne més detengudament sobre aquella signatura. Que podrien modificar aquell document estàndard que l’editor els havia lliurat. Que en farien un altre més senzill, pel qual jo simplement els autoritzaria a publicar la meva foto al llibre. I que bastarien dues línies...
Vaig insistir-li que tot el material que m’havien arreplegat ja era ben seu, que en fessin el que considerassin millor, que jo no m’oposava a res, però que tampoc no estava disposat a signar cap document.
Hi accedí. I continuàrem comunicant-nos adesiara per motius diversos, que ja no tenien res a veure amb aquell assumpte, sinó més tost campanyes solidàries amb la regió africana dels Grans Llacs...
Passà el temps. Transcorregué tot l’any 2020. Iniciàrem el 2021, tot l’hivern, tot l’estiu, i a la tardor, el proppassat 17 d’octubre, m’arribà una comunicació de Stephanie qui em deia que estaven molt contents, perquè el llibre ja era a les llibreries. Em convidaven a assistir a la presentació que feien comptes realitzar a les Bodegues Suau el proper 11 de novembre de 2021.
Vaig estar-ne molt content. Ja me n’havia oblidat, d’aquella participació meva dos anys enrere. Feia tant de temps que no en sabia res, ni n’havia tengut cap notícia, que ja m’havia fet a la idea que el llibre no s’arribaria a publicar mai.
Però no. Li vaig dir que tot d’una que pogués aniria a la llibreria a adquirir-ne un exemplar. Que compartia plenament l’alegria d’haver arribat, a la fi, a la meta que s’havien proposat. Que vaig apuntar-me a l’agenda la data d’aquell esdeveniment tan interessant. I que m’agradaria poder-ne enregistrar-hi algunes imatges per penjar-les al meu canal de youtube.
Amb la meva enhorabona per haver-ne aconseguit l’objectiu, hi afegia la meva abraçada afectuosa.
Al matí de dimecres, 20 d’octubre, vaig fer-me present a la llibreria que tenc més a prop de ca nostra, Llibreria Lluna, on m’atengué a les mil meravelles, com sempre, la bona amiga i excel·lent llibretera Maria Barceló.
Em féu a saber algunes coses ben interessants: que n’han fet dues edicions, d'aquest llibre "Cares de Mallorca. Jo som mallorquí": una en català i l'altra en castellà. A més de les versions en anglès i alemany. Que duu el preu de 28 euros. Que, si a la seva llibreria compraves llibres per valor superior als 30 euros, el Govern n’hi aportava 10, de bons de les Illes Balears. Així que hi vaig comprar dos llibres que valien 50€ i només n’hi vaig deixar 40!
En fullejar ràpidament el llibre Cares de Mallorca, tot d'una vaig adonar-me que havia estat editat per Triangle Postals SL de Sant Lluís, Menorca. Contenia 288 pàgines. Una dedicatòria inicial «A les nostres mares i als nostres pares». Duia el prefaci signat per Toni Nadal, oncle i ex entrenador del tenista manacorí Rafel Nadal. Hi apareixien les cares de més d’una seixantena de persones, cadascuna de les quals anava identificada amb el nom i el primer llinatge, seguits d’una frase breu que la definia, com també l’acompanyament d’unes línies escrites per la parella autora anglo-germànica.
Enhorabona, Stephanie! Enhorabona Mark! I gràcies per la gran i bona feinada feta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada