divendres, 16 d’agost del 2024

Viatge al Perú 2024 (29ª): Darrera estada meva a la ciutat de Piura

Al cap d'un mes i 5 dies d'anar amb el braç enguixat, acompany na Zully a la clínica més propera perquè li retirin el guix tal com li prescriuen setmanes enrere.

Hi anam en la moto de Pepe, a qui, com de costum i des del mateix inici del trajecte, don un bitllet de 100 S/ perquè ell empleni el depòsit de combustible i jo pugui obtenir "sencillo", és a dir «menuts» per adquirir coses a preus baixos (els bancs, des dels caixers automàtics, només em passen bitllets de 100 S/).

Zully Socorro Moreno Romero,
espera torn perquè li llevin el guix

Torn a topar-me amb la incomprensible mala atenció administrativa:

1ª passa, a traumatologia, per sol.licitar la llevada del guix; 2ª passa, a admissió per pagar 35 S/; 3ª passa, a traumatologia, per segona vegada a demanar què fer; 4ª passa, a admissió per segona vegada, a pagar-hi 65 S/ per la consulta; 5ª passa, asseure'ns a l'espera que ens cridin amb el núm. 11; 6ª passa, li lleven, a na Zully, el guix que manté el braç esquerre immobiitzat durant més d’una mesada seguida.; 7ª passa, adquisició i compra dels medicaments prescrits, a la farmàcia de la mateixa clínica...

«Perdió a la soga y perdió a la cabra», ho diuen d’aquell home que, en deixar la seva dona feinera, se’n va amb una altra que s’hi mostra més mandrosa i ociosa.

"Que siga la jarana, aunque no se coma mañana", mirant de fer veure que el que més importa és passar-ho la mar de bé en aquest món de misèries crues i dures.

D'altres expressions que vaig recollint per ací i per allà: "Lo que se hereda no se hurta"... "Iba maleando el camino"... "Estaba llamando a la muerte"... "Amarrando a la chiva"... "Qué churres tan malcriados"...

Amb familiars de "la Senyora Rosa" al cementeri de Piura

Avui fa 95 anys que neix a Huancabamba la senyora Rosa, la mare que arriba a parir 13 criatures, 5 homes i 8 dones. D'entre aquestes la meva fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero.

Com és costum, els familiars li dediquen tota la jornada a recordar-la i homenatjar-la: ahir, amb la missa celebrada a l'església parroquial Verge del Rosari; avui amb un responso al cementeri, davant la seva tomba; i més tard amb un dinar familiar a la casa on va viure, al barri de Santa Rosa.

L’endemà al capvespre, en bon dimarts i 13 d’agost, tenc una de les trobades més desitjades i agradoses en aquesta ciutat nordenca de Piura.  A la fi, arrrib a tenir l’oportunitat de mantenir una trobada amb la bona amiga Magda A. Zapata Luyo

És l’antiga directora del Centre Educatiu Parroquial Mixt Ntra. Sra. del Rosario, al barri PJ de San Martín, on, a la dècada dels anys 70 del segle passat, m'exercesc com a director, nomenat per l’arquebisbe peruà monsenyor Erasmo Hinojosa Hurtado.

Prenent cafè amb na Magda A. Zapata Luyo
cafeteria de la ciutat de Piura

Es tracta d’una professora piurana que admir moltíssim. M’hi ajuda ben molt, a exercir-hi la tasca de director. De fet, ella és qui fa totes les tasques que em corresponen a mi com a director, i que jo, recent arribat al país, no sé ni per on prendre. Avui li duc de Mallorca un ventall, com a record de la nostra illa. 

En guard tan bon record, que la consider una de les més bones amigues piuranes que mantenc, tot al llarg d’aquests darrers cinquanta anys. Es tracta de mig segle de relació, epistolar, que arriba a fer-se cada cop més intensa amb l’arribada dels nous mitjans tecnològics, amb estris tan eficients com els que ens facilita la via del «whatsapp».

Però, si d’alguna cosa em serveix aquesta trobada nostra d’avui dia a les 17:15 hores, en la «Plaza Sol, cantonada Grau amb Gulman, davant d’una benzinera situada davant la porta principal que dóna a la Gulman», és per intensificar les nostres grans dosis d’amistat mantengudes durant cinc dècades seguides.

M’hi duu en Pepe, amb la seva mototaxi, des de l’avinguda Chulucanas de la urbanització Santa Rosa de Piura on estic allotjat.

En mototaxi viatjam fins a Catacaos

Tot d’una que la veig, bastant més envellida en el seu aspecte físic coronat amb sa cabellera de cabells blancs, sent una sensació indescriptible, farcida d’emoció i alhora d’agraïment profund per tota l’ajuda que em presta, cinquanta anys enrere, mentre m’he d’exercir com a responsable d’un càrrec directiu per al qual ningú no m’ha preparat mai enlloc, ni poc ni gens ni una mica: dirigir una escola parroquial mixta amb centenars d’infants, nins i nines en l’etapa d’Educació Primària. Seguint les orientacions i la normativa que fixa el Ministeri d’Educació de la República del Perú.

Avui dia, puc constatar que, a més a més, aquesta Escola Parroquial, compta amb les seccions Inicial, Primària i Secundària. Sens dube, gràcies a la labor desplegada aleshores i durant dècades seguides per l’equip de professores i professors que tan magistralment dirigeix i coordina na Magda A. Zapata Luyo.

Sé que deixa de fer-ho, poc temps després de la meva partida l’any 1976. I que passa a desplegar-ne la tasca professional en un altre centre educatiu, abocat als ensenyaments que segueixen el mètode  de Maria Montessori 

Es tracta d’una institució educativa de caràcter privat, laica i mixta, caracteritzada per formar estudiants pensants, éssers humans crítics i responsables. Conreant les capacitats cognitives, psicomotores, afectives i artístiques de l’alumnat, el Montessori s’afanya a anar més enllà dels estàndars educatius tradicionals, amb una labor educativa infatigable.

Magda A. Zapata Luyo,
a Piura, agost 2024

La trobada d’avui capvespre, emperò, em serveix sobretot per descobrir un aspecte de la vida de na Magda A. Zapata Luyo que jo desconec per complet fins suara mateix. 

Per primera vegada, que jo recordi, em parla de persones mallorquines que conec, i de la seva relació que hi manté en la dècada dels anys 60 del segle passat. M’esmenta obertament noms per mi tan coneguts com mossèn Joan Bestard Pons, amb qui compartesc estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, abans que es faci present a Cerro Mocho... També em fa a saber que tracta de prop mossèn Sebastià Franch, un altre company capellà mallorquí de sa Pobla. 

La «Juventud en Marcha», els cursets de cristiandat de dones, la seu de Monteverde, les antigues al·lotes mallorquines adscrites al «Verbum Dei», amb les quals col·labora intensament, etc.

Grup de mallorquines del Verbum Dei
treballant a la ciutat de Piura...

Em parla obertament de Catalina Pons, Magdalena Ramis, Anita Moranta, Maria Picó... Coneix la seu actual que mantenen oberta al Jr. Callao, 638 Piura. 

Em diu, això sí, que no té oportunitat de conèixer i tractar mai de prop el fundador d’aquest institut nascut i creat a Mallorca, mossèn Jaume Bonet

Sí que em passa noms i llinatges d’altres persones que s’hi relacionen al Perú: ella mateixa, Magda Zapata, Laura Herranz, Olga Gutiérrez, Pochi Martin, Mela Juàrez, Tita Seminario qui viu i resideix a Mallorca i és neboda d'Esperanza Gómez...

A l’hora d’acomiadar-me de l’estimadíssima i inolvidable amiga piurana Magda A. Zapata Luyo, després que em convida a prendre un bon cafè, pens que pot ser la darrera vegada que ens trobam en aquest món.

Però la trobada d’avui capvespre ens serveix per reviure intensament tants d’afanys compartits a favor d’una educació dels infants que pretenem que sia la millor, des de l’Escola Parroquial Mixta «Nuestra Señora del Rosario, en el P.J. San Martín» de Piura, en la dècada dels anys 70 del segle passat.

En podria fer un llibre, només amb la còpia de les cartes que ens creuam, ella i jo, entre Perú i Mallorca, durant tots aquests anys, escrites en «paper ceba» quan encara no disposam de mitjans tan tecnològics com el «whatasapp» d’avui dia.

Li desig de tot cor la millor sort d’aquest món.

Al mercat artesanal de Catacaos

En bon dia 10 d’agost, festa de Sant Llorenç, na Zully i jo decidim d’arribar fins a Catacaos, una de les localitats properes de Piura més famoses: per la seva artesania, les seves festes, els seus productes agrícoles i ramaders, i, sobretot sobretot, pel seu «clarito de Catacaos». Un suc deliciós, fet de «txitxa de jora» d’un sabor suau, que se serveix en una petita carabassa seca, buida, coneguda com a «poto», que agrada a tothom... Conté blat de les índies, sucre negre, aigua i «chancaca» (suc de canya de sucre).

Recorrem els carrers convertits en mercadets d’artesanies característiques, d’entre les quals la «plata peruana». N’adquirim algunes peces petites, una hamaca, un capell, uns quants «cojuditos» (carabassetes de beure txitxa), un capell característic amb «chalán» inclòs.

Ens retrobam amb la neboda de na Zully, n’Erika, la seva filla Valeria i la neboda Mariana, amb les quals compartim dinar en un dels restaurants de Catacaos.

Dinar familiar a restaurant de Catacos

L’endemà, dimecres 14 d’agost, na Zully i jo sortim de Piura i, en avió, volam cap a Lima, la capital del Perú, amb la companyia aèria JetSmart, pocs minuts abans de la 1 del migdia.

M'hi arrib a passar, a Piura, unes quantes setmanes seguides, molt ben tractat i acompanyat per la família amiga que viu i resideix a la urbanització Santa Rosa, els Moreno Romero.

Per darrera vegada contempl els carrers i vies urbanes que porten el nom d'"avenida", "plaza" , "jirón", "obelisco", "puente", etc.

La ciutat de Piura em resulta molt agradosa. És la que més m'agrada del Perú. La més calorosa, la més lluminosa, la més alegre, la més simpàtica, la que arreplega més gent coneguda per mi. Tant de bo que torni a tenir oportunitat de visitar-la de bell nou en ocasions futures. Déu ho vulgui!

Interior de l'avió de JETSMART
que ens duu de Piura a Lima

Si algun resultat positiu m’agradaria extraure, d’aquest viatge meu al Perú, abans de complir els 80 anys, és el d’impulsar i promoure a Mallorca una mitja dotzena de Petits Projectes Personals (PPP) de cooperació mútua que crec que aniria bé de rellançar entre les meves amistats més properes.

Dos projectes a la costa peruana, dos a la serra andina i dos a la selva amazònica, que mostrin i facin efectiva la cooperació més interpersonal entre gent de Mallorca i gent del Perú.

A la costa peruana del Pacífic, m’encantaria lligar-ho amb el projecte de la «Sagrada Família» que duu a terme en Miguel al barri de Puente Piedra; alhora que amb un altre que té a veure amb l'obtenció d'una casa pròpia per a alguna família modesta.

A la serra andina, m’agradaria lligar-ho amb la iniciativa que està duent a terme el bon amic Manuel Álvarez Zerpa, també relacionada amb tasques educadores de la joventut més malmenada; i alhora amb quelcom que tengui a veure amb la serra andina piurana, on el bon amic José M. Rojo manté un programa radiofònic orientat a difondre pensaments i i fragments bíblics.

A la selva amazònica, serien dos àmbits d’actuació cooperativa: un a Yurimaguas, establint-hi contacte amb el bon amic Manuel Yumbato, gran coneixedor i difusor de les cultures i ètnies indígenes; i un altre, a Tarapoto, contactant directament amb Roberto Acuña, qui promou una Cooperativa de cacau en la regió, orientada a suplir-hi la producció de la coca per al narcotràfic.

Són tres PPP (Petits Projectes Personals) d’intercol·laboració mútua que m'agradaria que hi hagués qui volgués engrescar-s'hi..