A Mallorca

dimecres, 9 de febrer del 2022

Joan Riera Fullana, consiliari escolta a Mallorca

Tenc record que Joan Riera Fullana "Mossegat", mentre fa els darrers cursos de Teologia, com a alumne de la Sapiència, s’exerceix a Palma com a consiliari escolta. Tenc dubtes que sigui a l’Agrupament Ramon Llull o al Pius XII...

En mantenc certs records boirosos i confusos. Li he sentit a parlar de la seva relació molt estreta amb famílies d’al·lots escoltes com Riera... Barceló... Homs...

Treballant tots dos a Piura, Perú, en qualque ocasió treim a rotlle la nostra condició compartida anteriorment de consiliaris escoltes a Mallorca. 

Mentre hi som, no deix de pensar que treballam conjuntament dos companys que irradiam esperit escolta per tots els nostres porus: austeritat de vida, treball i vida en grup, dedicació desinteressada als altres, actitud d’equip disposat a escoltar i parar esment a l’entorn, opció preferent pels més febles i pobres, perspectiva de fe i de transcendència en començar el dia, mantenguda al llarg de tota la jornada, romandre sempre a punt per ajudar la gent, fer tant com podem per servir millor els altres,  etc.

El risc i l’aventura, dues característiques pròpies de l’educació escolta que empeny a fer persones amb iniciativa pròpia, abocades a millorar i transformar el món on vivim, esdevé un viu reflex d’allò que conté la Llei i la Promesa escoltes: homes de pregària, homes d’acció, homes de fe i esperança, homes de compromís amb la societat.

El pas del temps va esborrant moltes de les passes que feim pel desert d’aquesta vida nostra. I, quan el bon amic se’n va, quan li arriba el moment de la seva partida definitiva, quan deixa d’alenar damunt d’aquest Planeta Terra mentre trepitja i estima terres mexicanes, em ve a la memòria la seva condició de consiliari escolta, la del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat» que acaba de morir recentment.

Mir de cercar i de trobar-ne referències més fermes que traguin a la llum aquella tasca desplegada durant uns anys a Mallorca. No em resulta gaire fàcil. Ha transcorregut més de mig segle, d’aleshores ençà. 

Però insistesc a trobar-ne, amb l’esperança d’aconseguir-hi algun detall que em permeti de fer-hi referències més o manco explícites.

M’endins en les xarxes de la intercomunicació més dinàmica. Casualment, em trob amb un enllaç a «la reforma educativa de l’escoltisme mallorquí de finals del seixanta i la formació de caps». Una obra de dos antics escoltes mallorquins, Miquel March Manresa i Bernat Sureda.

Aconseguesc de comunicar-me amb en Miquel, via messenger. 

«He pensat, li dic, que tal volta em podries fer una mica de llum sobre una persona, molt amiga meva, que acaba de morir aquests dies. Mir de difondre'n l'activitat variada que ha anat desplegant al llarg de la seva vida. Es tracta del manacorí JOAN RIERA FULLANA, condeixeble meu, amb qui vaig treballar com a missioner al Perú. Sé que, anteriorment, s'havia dedicat a la tasca de CONSILIARI ESCOLTA. Em sembla que de l'Agrupament Ramon Llull... M'agradaria recuperar el màxim de dades possibles sobre la seva actuació dins l'Escoltisme. Em parlen de Ramon Prats, Esteve i Carles Oms, Pere Riera, els fills d’Eladi i Maria, etc. però no trob la manera d’accedir-hi... Si en sabessis res i me'n volguessis fer partícip, t'ho agrairia ben molt. Moltes gràcies!»

He de reconèixer que, amb la celeritat característica i pròpia d'un bon escolta, me n’arriba resposta prompta, clara i diàfana: 

«Hola Cecili, No tenc present el nom de Riera Fullana com a consiliari escolta en el meu temps... Ara bé. Si va ser-ho, deixa'm un poc de temps i miraré d'esbrinar-ho...»

Li n’agraesc l’atenció dispensada. Fa molts d’anys que no m’he comunicat amb Miquel March Manresa. Me n’alegr ben molt, d'haver tengut aquesta comunicació, breu i concisa, tan profitosa.

Tant de bo que serveixi perquè, si hi ha qualcú més que me’n pugui passar més dades, me les faci arribar a fi i efecte de completar-ne les minses de què dispòs suara mateix, hores d’ara, sobre més d'un centenar de consiliaris escoltes mallorquins.

El meu agraïment més profund per endavant.

De moment, només estic en condicions de reproduir allò que ja he escrit als meus blogs sobre aquest bon amic meu manacorí.

JOAN RIERA I FULLANA (*Manacor, 12-11-1941 +Mèxic 03-02-2022)

Una de les facetes més poc conegudes del manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», és que, abans de dir missa, ja s’exercia com a consiliari de l'Agrupament Escolta Pius XII, a Palma (1967-68). Acudia al cau que la Unitat mantenia obert aleshores al convent dels Caputxins, a Ciutat. 

Parlant-me’n l’any 2016, em reconeixia que havia estat un consiliari escolta una mica atípic, perquè encara no era capellà, sinó diaca. Cosa que el limitava bastant en la seva integració i les seves actuacions. 

Tot plegat, s’afegia al fet que havia realitzat els estudis eclesiàstics superiors, com a estudiant resident al Col·legi de La Sapiència (1960-68), després d’haver cursat Humanitats al Seminari diocesà de Son Gibert.

Endinsant-me en la història dels consiliaris escoltes mallorquins d’aquest darrer segle,  m’adon que ultrapassen el nombre del centenar. Ell nés un, jo un altre.

Al Presbiterologi del Bisbat de Mallorca, figura que participà en quatre Certàmens científics literaris (nº 921, 922, 923 i 924). Que fou ordenat prevere el 16.06.1968, passant a les missions del Perú i treballant a Piura fins l’any 1976. Que participà en la campanya d’alfabetització promoguda a Nicaragua després de la revolució sandinista, treballant a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme. Que en el mes de març passà a Mèxic, on fundà una família i deixà el ministeri. I que ha donat a la impremta dos llibres l’any 2016: «Confesiones de un confesor» i “Ejido colectivo Batopilas. Su Historia»

La seva mort ha causat un dolor molt profund entre les seves amistats més properes i els seus familiars.

Que descansi en Pau!


dimarts, 8 de febrer del 2022

Confessions d'un confessor, llibre de Joan Riera Fullana

 «Confesiones de un confesor», de Joan Riera Fullana "Mossegat" és un llibre molt recomanable.
Un dels millors homenatges pòstums que li podríem fer, seria llegir-lo...

D'una sola tongada poden llegir-se totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre que publica a Méxic l’any 2016 Joan Riera Fullana «Mossegat». Conté una sèrie de reflexions molt acurades sobre aspectes rellevants del seu pas per Amèrica Llatina. De manera molt particular, per Perú, Nicaragua i Mèxic. 

Hi està molt ben expressat tot quant vol dir, en un llenguatge molt fluid i entenedor. 

Amb poques i bones paraules, comença comentant allò que ha fet abans d'asseure's a la fila 14, a la finestreta de l'avió d'Aeroperú -que s'enlaira a l'aeroport internacional Jorge Chávez, de la ciutat de Lima, al Perú, el 4 de setembre de 1976-, cap a l'aeroport internacional Benito Juárez de Ciudad de México.

Aleshores jo em trob treballant, tot solet, a la parròquia Ntra. Sra. del Rosario, al PJ San Martín, de Piura.

Fa al·lusió al seu procés de conversió, de canvi de categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes al Seminari. L’hi empeny la necessitat imperiosa i ineludible de compartir una altra realitat distinta. I també la seva voluntat ferma de romandre sempre al costat dels pobres que lluiten per sobreviure amb certes dosis de dignitat. 

Són dues actituds que li comporten, pertot allà on va, haver-se d'enfrontar durament a la jerarquia eclesiàstica, que ho rebutja de ple i de pla gairebé sempre.

El llibre insisteix tant en les incomprensions de la jerarquia eclesiàstica envers la seva persona, les seves idees, el seu actuar, que pots arribar a la conclusió que la jerarquia de l'església catòlica no va d’en Joan Riera. No en vol saber res, d’ell. No el vol veure ni en pintura. Ni a Piura, ni a Lima, ni a Chiapas, ni al Perú (Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt, Juan Landázuri Ricketts), ni a Mèxic (Samuel Ruiz García)... 

Amb noms i llinatges tan aristocràtics com els que passegen, l'avorreixen, a ell, exactament igual que avorreixen tot quant fa olor de xolo o d'indígena o de pobre o de miserable! No la suporten! N'han esdevengut totalment incapaços! Perquè en Joan pugui donar-ne gràcies!

Són una gent que no poden veure amb bons ulls que capellans estrangers, arribats al Perú, prenguin la decisió d'anar-se’n a viure a un barri tan perifèric com el de San Martín, a una caseta tan rústica com la de la resta de famílies peruanes que hi resideixen, en les mateixes condicions que els pobladors miserables, suportant inclemències i incomoditats que esdevenen insòlites al centre de la ciutat de Piura.

I això que, com molt bé assenyala aquest llibre, com a capellà espanyol, manté la impossibilitat manifesta d'integrar-s’hi plenament, amb el poble peruà. Pels dos factors que esmenta i que li ho posen molt difícil, per a no dir impossible: d'una banda, la seva identitat com a capellà, amb un paper determinat a l'interior de la comunitat, que no li permet d'actuar ni de ser tractat com a simple ciutadà normal i corrent; i de l'altra, la seva nacionalitat estrangera, detectada d'una hora enfora quan parla i difon els trets d'una cultura diferent, rebuda de la família, de la Roqueta, de la preparació acadèmica europea.

El relat dels seus primers dies a Mèxic, porten la memòria d’organismes, institucions i persones, sobre les quals ha parlat sovint: l'IPLA (Instituto de Pastoral Latinoamericana), a Quito; na Tere i na Leticia, a Monterrey; el SINAMOS (Sistema Nacional de Movilización Social), a Piura; el moviment estudiantil de 1968... 

Tot plegat ajuda a veure clarament què li comporta aquell primer contacte amb una realitat que, tot i esser també llatinoamericana, manté certes connotacions distintes de la peruana.

Arriben endins las paraules que escriu quan vol descriure què li suposa haver de prendre una decisió tan transcendental per a la seva vida, durant la seva estada a Manacor, entre i entre. 

Fortament marcat per la incomprensió i la condemna de bisbes peruans, més obeïdors als dictats d'un govern militar que als principis evangèlics, decideix despuntar-se del gremi clerical al qual ha romàs adscrit durant vuit anys. 

Em recorda els mals moments passats per mi, també, quan l'any 1982 decidesc trencar amb l'estil de vida clerical duit fins aleshores, i iniciar una etapa nova dins la vida, totalment distinta, als 38 anys d'edat.

Les cartes que reprodueix al llibre, entre ell i Jorge Álvarez Calderón, clergue peruà representant de la Teologia de l’Alliberament, són d'una riquesa pastoral, teològica i evangèlica immensa. L'esment que en fa, deixa impactat fortament: «...he vist indis assotats mil i una vegades...»

Molt bona la descripció de les seves dues grans opcions dins la vida: haver optat per fer-se capellà; i, al cap d'uns anys, haver d'optar per no integrar-se dins l'església diocesana mallorquina.

Resulta molt emocionant el relat de la reunió que manté a casa seva, amb son pare i sa mare, quan vol comunicar-los la decisió madurada de deixar de fer de capellà. La resposta assenyada que li’n donen, característica de la família de “Can Mossegat”, és d'una humanitat immensa. 

També em duu al cap el record d'aquell moment viscut per mi, i que vaig haver de fer viure als meus pares, quan tots dos alhora em diuen que ja som majoret i que dec saber ben bé què em convé més.

Crida l'atenció l’al·lusió al SUTEP (Sindicato Único de Trabajadores de la Educación del Perú). Exemple que ajuda a comprendre certes diferències entre Perú i Mèxic: mentre al Perú hom veu de prop que la gent dels sindicats es mou amb independència i fins i tot amb oposició crua i dura al Govern peruà, a Mèxic, pel que esmenta, s'hi despunten més marcadament certs aspectes relacionats amb el paternalisme, el servilisme i el peticionisme, quant al mateix Govern mexicà.

La seva anada definitiva a Mèxic marca molt fortament haver hagut d'abandonar un camp conegut per ell, amics a balquena, plans de treball elaborats, la seva història personal i col·lectiva desplegada durant vuit anys intensos, integrat i compromès amb una gent molt concreta, sempre dins Piura i al PJ San Martín. 

Li ha de resultar molt més mal de pair i d'assumir, encara, el canvi radical de plataforma de treball en què s'ha de situar: d'un treball eminentment pastoral, realitzat sempre a l'interior d'una església que actua públicament amb pràctiques més o manco reconegudes oficialment, a una altra casta de treball més estrictament polític, a l'interior d'una organització d'esquerres, oposada radicalment al Govern i duent un estil de vida amb pràctiques de caràcter semi clandestí.

Un dels aspectes que arriba més endins, amb la lectura del seu llibre, és la relació que arriba a establir amb el capellà Batarse i amb el bisbe Samuel Ruiz. Tot el que hi viu li ha de donar per fer-ne un altre llibre, solament per les vivències i experiències obtengudes amb el contacte mantengut amb aquelles dues persones i amb l'entorn social que les envolta.

No estranya gens ni mica que es manifesti tan inspirat quan s'apunta a carregar durament contra l'església oficial, la jeràrquica, fent-la responsable d'haver buidat de contengut subversiu un sagrament tan valuós com l'Eucaristia, instituït per Jesús de Natzaret el primer Dijous Sant de la història, després d'haver rentat els peus als deixebles com a prova de servei i d'amor: 

- “El ritus, com a cosa màgica, ha matat el contengut, el significat profund i el compromís”

Per aquest motiu, tampoc no estranya que, en aquelles circumstàncies no pugui arribar a connectar-se amb una casta de celebració eucarística tan buida de contengut. De fet, ja ha pres la decisió d'iniciar una etapa nova dins la seva vida i de deixar, sense traumes ni crisis, la seva anterior pràctica sacerdotal.

Una mica perduda, sí que que es pot trobar i sentir-se qualque persona lectora, quan s’endinsa en lluites i enfrontaments  concrets entre polítics d'esquerres i agents de pastoral... Tothom s’hi pot perdre! O quan parla de la línia de masses dirigida per Alberto Anaya, enemic visceral d'Adolfo Orive... O quan al·ludeix a companys brigadistes de Política Popular conjuntament amb antics militants de la Unió del Poble, que s'integren en comunitats diverses dels passos estrets de la Selva Lacandona... Segurament pel fet de desconèixer-ne el context i les situacions concretes...

Molt interessant el relat sobre la seva condició doble, com a brigadista i com a capellà, a la diòcesi del bisbe Samuel Ruiz: el grup de pastoral de La Castalia i la brigada de Política Popular. Com també l’al·lusió al conflicte entre la pràctica pastoral i la pràctica política.

Entusiasma el relat de la victòria aconseguida per comunitats camperoles que adquireixen un vehicle propi, guanyant el plet amb les autoritats locals, per primera vegada en la seva història de poble oprimit, i fent prevaldre'n el dret sobre una llei injusta i una policia al servei dels cacics. Fa veure la força d'un poble organitzat, combatiu, amb ganes de continuar lluitant per aconseguir d'altres objectius més grans.

Duu el record d'altres mobilitzacions populars, dures i intenses, que vivim de prop, a Piura, per exemple, quan s'hi duu a terme la darrera invasió i ocupació del “pampón” davant l'església, l'any 1977...

Amb el seu llibre, Joan Riera contagia la seva il·lusió quan viatja a la mítica i desconeguda selva mexicana. Diu que s'hi sent com explorador, alhora que com heroic missioner-revolucionari. Esdevé del tot emocionant la celebració eucarística que presideix a la selva. Torna a sentir el gust de ser capellà, alhora que li esdevé experiència destructora de tot el romanticisme que mantenia respecte de la selva, mostrant-li la duresa de la vida en un entorn tan agressiu, malgrat la bellesa exuberant de molts dels paratges.

Sorprèn enormement la convidada sacerdotal a les oficines del Bisbat on un tribunal de capellans, després d'una reflexió i anàlisi seriosa de l’actuació de Joan Riera, decideixen comunicar-li que ha d'abandonar la diòcesi de San Cristóbal de Las Casas! 

Enorme la seva intervenció davant la comunitat, en presència del bisbe Samuel Ruiz! Superba! Magistral!

Es llegeix amb molt d'interès i moltes ganes el relat de la seva retrobada emotiva amb gent coneguda de San Martín, quan hi va a passar uns dies. Les ganes que li manifesten que els celebri una missa. La realització de l'assemblea popular. L'agraïment popular per la feinada feta al barri anys anteriors. L'enfrontament amb el bisbe de Piura... 

L'esment del “cebiche peruano”. La seva estada a Lima, amb Joan Parets. El bisbe Schmidt. El personal de Son Dureta de vacances al Perú. La selva peruana, Pucallpa, Iquitos, Amazones. La  descoberta de la repressió sexual acumulada. La seva experiència de relació sexual... El seu retorn a Mallorca, a finals de 1978. Les festes de Sant Joan a Ciutadella. La mort de na Montse...

Podria servir de resum excel·lent, de tot quant ha escrit en Joan Riera en aquest llibre, això que hi diu: 

“Recordé mis salidas: de Mallorca, por un conflicto con la jerarquía; de Piura, por la situación insostenible que se había creado con el obispo Richter Prada; de Chiapas, por un tribunal eclesiástico de la diócesis de San Cristóbal de las Casas; y ahora, sin explicación alguna, se me impedía permanecer en un país que amaba. Todas las expulsiones eran por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos. Me preguntaba el por qué se repetían estas situaciones si nunca hice nada contra la Iglesia ni contra algún pueblo, que siempre había intentado ser honesto y consecuente con unos principios que consideraba evangélicos...”

Vet ací una presentació breu d’aquest llibre de 200 pàgines, publicat a Mèxic, amb el títol «Confesiones de un confesor». 

El consider summament recomanable per a qui vulgui resseguir una mica més de prop allò que ha fet, allò que ha dit i allò que ha estat i representat Joan Riera Fullana «Mossegat»

Manacorí que se n’ha anat a viure a Mèxic, plenament lliure de cap casta de fermall.

I que s’hi ha deixat la pell i els ossos.

Que descansi en Pau! I gaudeixi de Vida plena!

dilluns, 7 de febrer del 2022

Confesiones de un confesor... recién fallecido

Con motivo del reciente fallecimiento, en la ciudad de México, del buen amigo JUAN RIERA FULLANA, natural de Manacor (Mallorca), me viene recurrentemente a la memoria la presentación de uno de sus libros que llevamos a cabo el 10 de noviembre del año 2016 en su misma ciudad natal y con su presencia física en el establecimiento literario "Món de Llibres".

La lectura y presentación del mismo produjo en mí una serie de reflexions que quise compartir entonces. 

Ahorita mismo me reitero en ello.

-> -> -> -> -> -> -> -> ->

"De la isla de Mallorca, al Norte del Perú. El título con el que mi buen amigo Juan Riera Fullana publica sus “Confesiones de un confesor”, sin ir a buscarlo, me trae a la memoria otro, en ciertos aspectos parecido, que llama poderosamente nuestra atención mientras cursamos los estudios eclesiásticos en el Seminario Diocesano de Mallorca, en la España franquista que nos toca vivir, allá por los años 60 del siglo pasado.

Se trata de una especie de diario, crónica o resumen muy singular, sobre los primeros cien días del joven sacerdote, José Luis Martín Descalzo, curita español considerado fuera de serie en el ámbito de los medios de comunicación. 

“Un cura se confiesa” de la Editorial Sígueme ve la luz el año 1955. Justo el mismo año de mi ingreso en el Seminario a los 10 años de edad. Se convierte en un llamativo y claro testimonio de humanidad profunda y de amistad sincera... en una época en que tanto la una como la otra permanecen vetadas explícitamente a los clérigos, como tabú.

En “Confesiones de un confesor”, mi compañero de estudios eclesiásticos, natural de Manacor (Mallorca), Juan Riera Fullana “Mossegat”, expone también ciertos comportamientos considerados “fuera de serie”, como suele decirse, en el ámbito eclesiástico. 

Son aspectos que no resultan bien vistos por parte de las más altas instancias jerárquicas de la Iglesia Católica. Nunca obtienen su beneplácito, bajo ningún concepto. Ni en Mallorca, ni en Perú, ni en México, los tres lugares donde transcurre su trayectoria septuagenaria y va desarrollando su intensa actividad pública este mallorquín tan singular, amante del derecho a la rebelión de los pueblos explotados, de los sectores oprimidos, de las clases populares en lucha.

En un documento tan vivo que puede leerse de un tirón, el “Juan Riera, sacerdote de los pobres” expone un conjunto de reflexiones y planteamientos personales sobre su paso, actuación y permanencia en América Latina, muy particularmente en Perú y México, sin olvidar su llegada a otras latitudes latinoamericanas, como Ecuador, Nicaragua...

En su extenso escrito, mi buen amigo Juan se muestra profundamente atraído, y, al parecer, marcado de forma indeleble, por pensamientos y comportamientos que le transmiten ciertos personajes, de quienes se siente muy próximo. 

Es el caso del cura Hidalgo o del obispo “Tata” Vasco, en el Estado de Michoacán; el escritor, político, anarquista mexicano, Ricardo Flores Magón; el obispo catalán afincado en Brasil, Pedro Casaldàliga; el sacerdote peruano Gustavo Gutiérrez, promotor de la teología de la liberación; el teólogo brasileño de la liberación, Leonardo Boff; el teólogo mexicano Raúl Vidales; el obispo ecuatoriano Leónidas Proaño; el argentino Enrique Dussel; el chileno Segundo Galilea, los sacerdotes mexicanos Salvador Hernández, Guillermo Martínez, José Batarse Charur; las luchadoras políticas mexicanas Teresa Fernández y Lety Coello; el obispo de Cuernavaca, Monseñor Méndez Arceo... Y otros muchos.

Al mismo tiempo, se muestra también firmemente opuesto al modo de comportarse de otros personajes civiles, políticos, militares y eclesiásticos: el Cardenal Ratzinger, posteriormente papa Benedicto XVI, encabezando la lista como gran inquisidor que condena a teólogos de la liberación; la colonia española en Lima, celebrando banquetes y festejos lujosos; los obispos peruanos Federico Richter Fernández-Prada, Fernando Vargas Ruiz de Somocurcio, Germán Schmidt; el Cardenal Primado de Lima, Juan Landázuri Rickets; el obispo de la diócesis de San Cristóbal de las Casas, Monseñor Samuel Ruiz García...

Mi compañero de estudios eclesiásticos en Mallorca, inicia su publicación, remarcando el día en que, recién ordenado sacerdote, emprende el vuelo desde el aeropuerto mallorquín de Son Sant Joan, con la finalidad de dirigirse hacia el aeropuerto internacional Jorge Chávez, de Lima, en Perú, al otro lado del Océano Atlántico, a principios del año 1969.

Más adelante, seguirá remarcando el día en que sale del mismo aeropuerto internacional peruano, el 4 de Septiembre de 1976, para dirigirse hacia el aeropuerto internacional Benito Juárez, de Ciudad de México.

Un proceso personal de conversión y cambios profundos, en Perú

Confiesa públicamente que, durante estos  8 años de trabajo pastoral en Perú, vive muy intensamente un auténtico proceso de conversión, de cambio profundo en las categorías humanísticas, filosóficas, teológicas y pastorales recibidas durante su larga etapa de formación, en régimen de internado estricto durante más de una década seguida, en el Seminario Diocesano de Mallorca. 

Ambos pertenecemos, junto con otros 13 compañeros, a la generación de sacerdotes mallorquines, ordenados por el obispo diocesano el 16 de junio de 1968, muy pocas semanas después de que estalle el convulsivo “mayo francés” que paraliza Francia y moviliza juventudes, mayoritariamente estudiantiles, de otros países, incluídos algunos latinoamericanos.

Con todos lo matices aplicables al caso, nuestra ordenación sacerdotal significa nuestro primer paso trascendental en la vida, transforma nuestro estatus, nos introduce en una institución eclesiástica, con una función social respetada y aceptada por el pueblo mallorquín.

Al haber tenido que pasar por el filtro disciplinario, más de una década recibiendo instrucciones, orientaciones y lecciones encaminadas a construir un determinado modelo de sacerdote, quien más quien menos llega a concluir, un día u otro, que dicho modelo se va mostrando muy poco acorde con las exigencias de los nuevos tiempos, con los nuevos aires de renovación que provoca en la Iglesia Católica el recién clausurado Concilio Vaticano II y, lo que es más grave aún, con el contenido profundo del mensaje evangélico.


Mi amigo Juan hace hincapié en el proceso de conversión que le provoca su nueva situación, en contacto directo con el pueblo peruano: por la necesidad imperiosa e ineludible de tener que compartir y vivir otras realidades distintas; y, también, por su inquebrantable voluntad de permanecer siempre al lado de los más pobres, que luchan por sobrevivir con crecientes dosis de dignidad.

Estas dos actitudes le conducen a tener que enfrentarse, más de una vez, con la mismísima jerarquía eclesiástica. Llegando incluso a tener que recriminarle a su obispo, y decirle a la cara que le considera más obediente a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos. 

Según afirma, insignes representantes eclesiásticos de las más altas instancias jerárquicas no ven con buenos ojos ni aceptan de ninguna de las maneras que un sacerdote extranjero, al llegar al Perú, tome la decisión de irse a vivir al interior de un barrio tan periférico como el Pueblo Joven San Martín; habitando  una casita tan rústica como las del resto de las familias piuranas más pobres; compartiendo las mismas condiciones de vida que los pobladores más miserables; soportando inclemencias e incomodidades totalmente desconocidas e ignoradas en el casco antiguo del centro de la ciudad de Piura.

Y todo ello, como afirma, “por intentar dedicar su tiempo, su actuar, su sentir, y por entregar toda su vida a los principios evangélicos practicados en la medida de lo posible, en las diferentes circunstancias que la vida le ha llevado”.

Incluso, con ciertas dificultades añadidas, prácticamente insalvables, como es el caso de su imposibilidad manifiesta de integrarse plenamente en el pueblo peruano.

Refiere dos factores que se lo ponen muy difícil: por un lado, su condición de sacerdote, que tiene su propio papel dentro de la comunidad, muy determinado y señalado, lo que le impide actuar y ser tratado como un ciudadano más, normal y corriente. 

Por otro lado, su condición de extranjero, que le delata en cuanto abre la boca y se dispone a pronunciar unas palabras. A pesar de sus esfuerzos por conseguirlo, le resulta prácticamente imposible llegar a abandonar su acento español tan característico e inconfundible, con el que, aun sin ir a buscarlo, también contribuye a difundir determinados aspectos de una cultura distinta, europea, mediterránea, la que ha recibido en la isla de Mallorca, en su ámbito familiar y en su centro de estudios eclesiásticos.

A lo largo de sus primeras páginas, el autor reconoce que son precisamente sus actitudes y formas prácticas de vida las que le llegan a provocar “tales enfrentamientos con la jerarquía católica peruana que le reportan su salida del país en busca de nuevos horizontes, de nuevos retos, de nuevos procesos populares a los que integrarse, ya no como sacerdote sino como un ciudadano más, libre de ataduras institucionales castrantes”.

Su larga i profunda experiencia mexicana  

Es entonces cuando mi buen amigo Juan se plantea y propone iniciar su experiencia mexicana, buscando una alternativa de trabajo y de integración en una nueva sociedad. 

Al salir del Perú, a la edad de treinta y cinco años, se le abren dos opciones a elegir: o bien seguir practicando el sacerdocio en la acomodaticia Mallorca, o bien aceptar la invitación que le cursan sus compañeros, de irse a México.

Se lo tiene que pensar muy bien, mientras pasa un tiempo en su querida isla mediterránea, en compañía de familiares y amistades que le atienden a las mil maravillas.

Le veo muy expresivo cuando se pone a describir lo mucho que le afecta tener que tomar una decisión tan trascendental en su vida. 

Muy fuertemente marcado por la incomprensión e incluso la condena por parte de obispos peruanos, a los que percibe mucho más atentos a los dictados del gobierno militar que a los principios evangélicos, se quiere pensar muy bien qué hacer,  de entonces en adelante.

Quedarse en Mallorca ejerciendo el sacerdocio significa para él tener que renunciar a lo más preciado de su ser. Lo que da sentido a su vida: la práctica de la Teología de la Liberación, que no encaja en una sociedad y una iglesia como la mallorquina, con características y problemáticas totalmente diferentes a las de América Latina. 

No tiene ningún sentido, para él, tener que adaptarse a prácticas que resultan tan ajenas a su forma de pensar y de actuar.

Con la ayuda de buenos amigos, toma la decisión de no volver a integrarse en la iglesia mallorquina, y abandona el gremio clerical al que ha pertenecido durante ocho años seguidos, siempre en Perú.

Me imagino que ésta debe de ser para él la segunda decisión más importante de su vida: optar por un cambio radical y emprender así una nueva aventura de carácter totalmente diferente, cerrando de esta manera un largo primer capítulo de su biografia.

Me resulta apasionante seguir los trazos que va marcando en su siguiente proceder, siempre abierto a las circunstancias con las que se encuentra desde los mismos inicios. No dudo ni por un instante que tiene que resultarle enriquicedora, e inquietante al mismo tiempo, su presencia como brigadista en colonias populares dirigidas por la organización Política Popular. Con unos planteamientos maoistas para el trabajo político con las masas en Monterrey, desarrollando formas de organización popular independiente tanto del Estado como de los partidos de izquierda. 

Me imagino sus dudas y sus reflexiones, al comprobar el cambio radical de su plataforma de trabajo: de un trabajo pastoral al interior de la Iglesia, a un trabajo estrictamente político al interior de una organización de oposición radical al Gobierno.

Y mucho más todavía cuando decide emprender una nueva etapa en la colonial ciudad de San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, para trabajar, con la autorización episcopal de Monseñor Samuel Ruiz, como sacerdote y también como brigadista de la organización Política Popular en la misma zona, La Castalia, un centro de acogida de indígenas tojolabales, ubicado en las afueras de la ciudad de Comitán.

En principio, se lo toma como un nuevo y complejo reto que se le presenta, en esa otra nueva etapa de su vida: al servicio de un pueblo desconocido, con una lengua ajena a la suya, con una historia y cultura diferente y con dos grupos humanos diferentes: el grupo pastoral de  La Castalia y la brigada de la organización Política Popular.

Amante como soy de la filología, del estudio y conocimiento de idiomas, me impresiona fuertemente la exposición que mi amigo Juan desarrolla sobre el imprescindible papel de las traducciones, a la hora de realizar encuentros pastorales y políticos, donde se precisa de “asesores” que ayuden a transformar en demandas claras el torrente de denuncias y protestas que efectúan los cuatro grupos étnicos participantes -tzeltales, tojolabales, tzotziles y choles-. Todo tiene que leerse en la lengua de cada grupo étnico, para ser traducido luego al castellano y a las demás lenguas.

Este año, el de su anunciada canonización por parte de Francisco, el papa argentino, de nombre Jorge Mario Bergoglio, no puedo dejar de citar las alusiones que hace mi buen amigo mallorquín, Juan Riera, a aquel otro religioso mallorquín, del siglo XVIII, el franciscano Fray Junípero Serra, dedicado a trabajos de evangelización de indígenas pames. Religioso mallorquín que da nombre a la ciudad más importante de la Sierra Gorda, Xalpan de Serra.
Tampoco puedo dejar de mencionar la situación por la que atraviesa mi amigo Juan, cuando regresa de nuevo al Perú, una vez evidenciada la profunda crisis que va minando la organización Política Popular, agravada hasta el punto de hacerla desaparecer.

Su retorno a tierras peruanas le comporta de nuevo otros enfrentamientos con la jerarquía eclesiástica, tanto en la ciudad de Piura com en la ciudad de Lima.  

Pero, al mismo tiempo, le permite reencontrarse con sus antiguos feligreses, en una asamblea popular realizada en el Pueblo Joven San Martín, y con otros compañeros más próximos a la Teología de la Liberación, con quienes ha compartido anteriormente una misma línea de trabajo y múltiples reuniones de reflexión.

Sin retorno a sus orígenes

Si yo tuviera que resumir en pocas palabras el contenido íntegro de ese documento que tan clara y diáfanamente ha elaborado mi buen amigo mallorquín, Juan Riera Fullana “Mossegat”, no dudaría en recalcar, por un lado, sus conflictos tensos con la jerarquía eclesiástica: su salida de Mallorca hacia Perú, el primero; su salida del Perú,  por la situación insostenible con el arzobispo obispo de Piura, Monseñor Richter Prada, el segundo; su salida de Chiapas por la expulsión que le llega desde un tribunal eclesiástico con sede en la diócesis de San Cristóbal de Las Casas, presidida por el obispo Samuel Ruiz, el tercero; y su salida definitiva del Perú, por orden explícita del Cardenal Primado de Lima, Landázuri Rickets, transmitida a través de su obispo auxiliar Monseñor Smith, el cuarto.

“Todas las expulsiones, como aclara mi buen amigo Juan, son por decisión de las jerarquías eclesiásticas y no de los Gobiernos”.

Por otro lado, también destacaría su firme e inquebrantable decisión de permanecer siempre al lado de los más pobres, defendiendo los intereses de éstos por encima de cualquier otra instancia. Todo ello, como consecuencia positiva de la valoración que hace del  mensaje evangélico.

Para terminar, no creo sorprenda a nadie lo más mínimo que, con un bagaje de estas características, mi buen amigo Juan Riera, al tener la oportunidad de conocer y tratar muy de cerca a una mujer como Montse, una doctora catalana con la que comparte la experiencia de viajar en moto en plena selva peruana y de recorrer en barco el largo tramo que agrupa a comunidades ribereñas del río Amazonas, en la confluencia de los enormes ríos Marañón y Ucayali, cerca de la ciudad de Iquitos, se sienta vivamente atraído por ella y llegue a entablar una relación que le abra la puerta a un mundo desconocido por él hasta entonces.

Veo muy lógico que no solamente admire su capacidad de lucha antifranquista, sus detenciones, sus torturas, sus violaciones, sus juicios, sus condenas, sus trabajos en el Hospital de Son Dureta, en Palma de Mallorca, en la unidad de cuidados intensivos, su anticlericalismo declarado; sino que también se adentre en el establecimiento de una relación muy íntima, muy profunda, la que más.

Sí que puede llegar a sorprender enormemente, como me ocurrió a mí al leerla, la descripción que mi amigo Juan Riera realiza sobre su final en la isla de Menorca, idílico y trágico...

Cecili Buele i Ramis
Amigo, compañero de estudios y trabajos, del autor

Mallorca, 1 de Mayo de 2015

divendres, 4 de febrer del 2022

Joan Riera Fullana «Mossegat», entre Mallorca, Perú i Mèxic (3)

Des que, a finals de la dècada dels anys setanta del segle passat, n’estableix definitivament el lloc de residència i de treball a Mèxic, formant-hi una família amb na Nina, en Bafer i na Núria, la vida de Joan Riera Fullana «Mossegat» mai no es deslliga totalment de la Roqueta, ni de Manacor on manté ben estrets lligams familiars.

En algunes ocasions, s’hi fa present, tot i que sigui per poc temps i alguns dies. Oportunitats que miram d’aprofitar per aconseguir-ne el contacte i la comunicació.

Vet ací les imatges d’algunes d’aquestes retrobades amb Joan Riera.

01 Any 2013. Entrevista ben sucosa al programa de TV Manacor Sal i Llum.

El mes de febrer de 2013, aprofitant una venguda a Mallorca d’en Joan Riera, el bon amic J.L. García Mallada li fa una entrevista ben sucosa al programa de TV Manacor Sal i Llum.

Aleshores recoman de veure-hi les opinions que s'hi expressen sobre elements tan diversos com són ara els partits polítics, les creences religioses, la jerarquia eclesiàstica, les polítiques populars no partidistes, el sacerdoci i la ruptura de lligams amb el món eclesiàstic, l'organització popular llatinoamericana, les organitzacions camperoles, les empreses socials, la recomposició del teixit social trencat, el narcotràfic mexicà amb el bagatge de corrupció i de descomposició integral que comporta... 

02 Any 2013. Gloses meves catalanes, publicades a Mèxic!

Present públicament el meu primer llibre, "Gloses meves", amb la participació de dues amistats ben entranyables: la poeta mallorquina Antonina Canyelles (de profunditat intensament densa i intensitat densament profunda!), i l'escriptor pobler Miquel López Crespí (amb més d'un centenar de llibres publicats en català!)... A la seu de l'Associació de Familiars Amb Malaltia d'Alzhèimer, de Ciutat.

Precisament surten publicades a Mèxic, gràcies al bon amic i company de lluites polítiques i pastorals, el manacorí que hi resideix des de fa dècades, Joan Riera Fullana “Mossegat”, qui, en venir de vacances a Mallorca, s'entossudeix a voler publicar-l'hi.

Aquell mateix any, enregistram imatges i  a la casa rectoral del santuari de la Bonanova, a Palma, durant el sopar de condeixebles de la generació del 68 (del segle passat!), celebrant-ne el 45è aniversari de final de carrera...

03 Any 2016. Vet ací el llibre d'en Joan Riera Fullana per antonomàsia: "Ejido colectivo Batopilas. Su historia" (octubre 2016). La lectura d'aquest llibre ajuda a veure-hi reflectides dues realitats distintes -Mallorca i Mèxic- que, així i tot, porten una mateixa marca, difícilment esborrable: totes dues esdevenen alhora, d'una manera o una altra, víctimes col·lectives idèntiques d'un model econòmic i polític que afavoreix descaradament interessos aliens.

04 Presentació, a Manacor, de dos llibres d'en Joan Riera Fullana (novembre 2016)

M’alegra ben molt que el bon amic Sebastià Riera "Mossegat" em convidi a fer la presentació dels dos llibres publicats a Mèxic pel seu germà i amic meu, Joan. Ho feim a la Llibreria "Món de Llibres", a Manacor, amb la presència física del bon amic vengut de Mèxic per passar unes setmanes a Mallorca

05 Presentació, a Palma, dels dos llibres d'en Joan Riera Fullana (novembre 2016)

Aprofitant la seva estada a Mallorca, acompanyat de la seva esposa mexicana, na Nina, organitzam trobades diverses, sobretot encaminades a la presentació dels seus dos llibres. A Palma, ho feim el mes de nombre de 2016 al Casal de Can Alcover, on l’Obra Cultural Balear ho inclou dins del seu programa d’activitats.

06 "Confesiones de un confesor", és un d’aquests dos llibres d'en Joan Riera Fullana (novembre 2016)

Se serveix d’aquest llibre per exposar-hi un procés personal de conversió i de canvis profunds. Confessa públicament que, durant els seus 8 anys de treball pastoral al Perú, ho viu molt intensament. Tant pel que fa a les categories humanístiques, filosòfiques, teològiques i pastorals rebudes durant l’etapa llarga de formació, en règim d’internat estricte al Seminari diocesà de Mallorca. Com pel que respecte a la seva praxi política i social.

07 Joan Riera Fullana a Mallorca (2012-2018) (6’56’’). Vet ací un petit recull d’episodis diversos relacionats amb l'estada a Mallorca d'aquest manacorí resident a Mèxic des de fa dècades.

08 Dinar amb Joan Riera, a can Arabí (2’) (novembre 2018). Catorze comensals compartim taula a can Arabí, Binissalem, acompanyant Joan Riera i Nina que, des de Mèxic, s'han vengut a Mallorca a passar-hi uns dies de descans...

09 Algunes imatges (7’50’’) de l'arribada a Piura, des de Tarapoto, i de l'estada a la ciutat, visitant la família Mendoza-Guerrero, anant a rebre Joan Riera i Nina a l'aeroport, passejant per Castilla, visitant esglésies de Piura, amb l'acompanyament musical  d'una "marinera norteña" (febrer 2020)


10 Trobada emotiva a Piura, amb el condeixeble manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat» (febrer 2020) quaranta-cinc anys després d'haver-nos-hi trobat per primera vegada, treballant junts al barri de San Martín (9’31’’) (febrer 2020)

L’any 2021, cinquanta-tres anys després de la nostra ordenació sacerdotal, em va passar pel cap fer un vídeo domèstic (1’51’’), tot recordant altres commemoracions d'aquell 16 de juny de 1968, amb la resta de companys capellans mallorquins. 

Enguany ja no serem tants. A principis de 2022, ens acaba de deixar el company manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat». Que en pau descansi! 

Pere Barceló, Cecili Buele, Mateu Cladera, Pere Llompart (+), Toni Mas (+), Sebastià Mesquida, Joan Mora, Biel Pérez, Pere Ramis, Jaume Ribas, Joan Riera (+), Ramon Serra (+), Miquel Serra, Tomeu Suau i Nadal Trias.


Digitalització bancària i persones majors

Als estudis d'IB3 Ràdio, per al programa radiofònic "Al Dia" conduït pels periodistes Maria Ferrer i Joan Sitges, hem intervingut, a més d'ells dos, Juanjo Caldés en representació de Colonya Caixa d'Estalvis de Pollença, Toni Salas president de la FELIB i batle de Costitx, Joan Torrens delegat sindical de la UOB a CaixaBank, i jo mateix que hi representava Jubilats per Mallorca.

Vet ací allò que jo hi volia manifestar:

 - El maltractament bancari cap a les persones majors només és la punta de l'iceberg del maltractament bancari generalitzat a tota la població

- Els bancs s'han convertit en el símbol primordial del model capitalista de les societats del segle XXI: mai no perden, sempre guanyen!

- De guardians dels nostres doblers, han passat a ser-ne amos i senyors particulars i privats, que en disposen com volen, sense cap mostra ni via oberta a la participació ciutadana democràtica

- 40 anys després d'haver-hi continuat dipositant-hi doblers mensualment, t'arriben a dir que, a partir dels 75 anys, per al banc, ja ets home mort (no et mereixes que et facin cap préstec, ni cap hipoteca, ni cap compra de pis, ni cap hipoteca inversa, ni res de res, etc.)

- L'ús i abús del caixer automàtic per a la gent major no té perdó de Déu

- Els nostres governants han d'arribar a tenir la gosadia d'aplicar-s'hi amb molta més fermesa i d'oposar-se que sigui la representació bancària la que dugui el timó de la nau estatal

- Amb l'excusa de la covid maleïda, que s'està convertint en l'arma de destrucció massiva més perillosa de totes, les entitats bancàries pretenen acabar amb l'atenció presencial bancària. ENS HI OPOSAM OBERTAMENT!

- Com a clients "forçats" d'entitats bancàries, reclamam de ser-hi atesos més respectuosament: ni som números ni trastos vells, som persones!

- Recomanam l'accés voluntari  i decidir a la banca ètica, com Colonya Caixa d'Estalvis de Pollença entre nosaltres, una de les dues caixes d'estalvi que encara queden a l'estat espanyol, i que continua mantenint l'atenció presencial com a norma preferent d'actuació professional a totes les seves oficines.

Vet ací allò que hi he manifestat realment...






dijous, 3 de febrer del 2022

Joan Riera Fullana «Mossegat», condeixeble (2)

Quinze companys estudiants seminaristes, després d’haver compartit tretze anys seguits d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, rebem l’ordenació sacerdotal el 16 de juny de 1968.

Acabam la carrera eclesiàstica i encetam etapa nova en les nostres vides. Cadascú pren el seu camí. Uns queden a Mallorca. Altres se’n van a terres de l’Àfrica Central. Alguns a l’Amèrica Llatina. 

És la resposta mallorquina a l’encíclica del papa Pius XII «Fidei Donum» que demana als capellans diocesans un servei voluntari i decidit al continent africà; i és també la resposta mallorquina compromesa amb l’església peruana, seguint les passes de l'OCSHA (Obra para la Cooperación Sacerdotal Hispano Americana).

Joan Riera Fullana «Mossegat» neix a Manacor el 12 de novembre de 1941. L’any 1959 ingressa al Col·legi de la Sapiència. És ordenat prevere a Palma el 16 de juny de 1968. Se n’hi va cap dret, al Perú. A la parròquia fundada pels mallorquins Bartomeu Vaquer i Jaume Santandreu, situada a la barriada perifèrica de Piura, PJ San Martín.

S’hi dedica en cos i ànima, fins al punt que esdevé un agent pastoral de referència ineludible a l’àmbit dels eclesiàstics que impulsen la Teologia de l’Alliberament. Hi treballa fins l’any 1976.

Inicia una etapa nova dins la seva vida. 

Primerament, amb el bisbe Leónidas Proaño, a la diòcesi de Riobamba, Equador.  Un dels bisbes llatinoamericans que lluita més fermament per introduir la justícia social en les relacions amb els indígenes, per promoure el seu accés a la vida pública i al poder polític  i adopta amb entusiasme les tesis de la teologia de l'alliberament. 

Seguidament participa en la campanya d’alfabetització que la Revolució Sandinista promou a Nicaragua, treballant, entre d’altres àmbits, a l’Institut d’Estudis Històrics del sandinisme.

Passa a Mèxic, on col·labora amb el bisbe de Chiapas, defensor dels drets dels pobles indígenes, Samuel Ruiz García, a la diòcesi de San Cristóbal de las Casas.

Hi funda la família amb la seva companya Nina i deixa d’exercir com a clergue.

Dos llibres seus que, aprofitant un dels seus viatges esporàdics a La Roqueta, presentam conjuntament, a Palma   i a Manacor  ajuden a comprendre millor la seva trajectòria personal, professional, social, religiosa i política, i a fer-ne un seguiment més acurat. «Confesiones de un confesor» (2016) i «Ejido Colectivo Batopilas. Su historia» (2016).

El 17 de novembre de 2016, me’ls dedicava d’aquesta manera:

«Amic Cil, impossible explicar lo que significas para mí. La vida nos ha unido y nosotros hemos profundizado nuestra amistad. Con gran afecto. JR»

«Cil, Batopilas es parte de mi vida y la quiero compartir contigo. Fuerza y resistencia. JR».



Al bon amic meu manacorí, Joan Riera Fullana «Mossegat» (1)

La família piurana Mendoza Guerrero, grans amics dels capellans mallorquins que treballàrem al PJ San Martín de la ciutat peruana de Piura a la dècada dels anys seixanta i setanta del segle passat, és la primera que em comunica la defunció del bon amic manacorí Joan Riera Fullana «Mossegat», al seu domicili familiar de la ciutat de Mèxic D.F.

M’arriba la notícia, mentre em trob al cementeri de Palma, mirant de compartir el condol amb la família de Margalida Llompart Mudoy, una veïna de 64 anys, de la meva mateixa escala, qui també ens acaba de deixar...

Només dos dies després d’haver acomiadat l’altre bon amic santjoaner/manacorí, el president de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, Joan Barceló i Matas.

Mir de posar-me en contacte amb la companya mexicana d’en Joan Riera, la bona amiga Nina. Tenc la gran sort de trobar-la-hi. M’explica molt succintament que ahir mateix hagué de dur-lo a l’hospital, on ja no hi pogueren fer res, degut a la complicació renal que l’afectava greument.

Contactant amb el seu germà Sebastià resident a Manacor, compartim plegats la pena per una separació tan dolorosa. Amb ganes de retre-li algun acte d’homenatge i reconeixement més o manco públic, m’oferesc a fer-los costat en tot i per tot.

En arribar-me’n la notícia tan feresta, la meva primera reacció és de ràbia contenguda! No fa ni tres dies que hem pogut conversar tots dos plegats via whatsapp! Mai per mai no m’havia passat pel cap la idea ni el pensament que aquella en fos la darrera vegada que ho fèiem.

Fins i tot parlàrem de la visita que jo podria fer-los, a casa seva, quan em tornàs a passar pel cap la idea de viatjar al Perú... Que hi tenien i mantenien les portes ben obertes, sense cap casta de problema d’allotjament per a mi, durant tot el temps que jo volgués romandre a Mèxic...

Més que una poalada d’aigua freda, m’ha caigut com una bomba, d’aquelles que fan estralls!

A banda d’haver compartit estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca i d’haver estat ordenats sacerdots el mateix dia i al mateix indret, amb posterioritat també hem compartit altres tasques. 

La més significativa i intensa es remunta a l’any 1975, quan ens posam a treballar plegats al front de la parròquia Ntra. Sra. del Rosario del P.J. San Martín, de Piura.

És ell qui m’ajuda a aterrar en aquelles terres, a copsar més nítidament i clara aquelles realitats, a parar esment als batecs d’aquella població, a endinsar-me en la teologia i la pastoral d’aquella església popular, a descobrir-hi presències noves del Senyor Jesús enmig dels pobres, a lluitar contra les formes d’opressió allà imperants, a col·locar-me sempre a favor dels preferits del Regne, a enfrontar-me a poderosos i magnats, a descobrir-hi els valors nous d’un Evangeli escampat a tots vuit vents del món i de la bolla, a fer-m’hi present d’una manera molt distinta a la que m’havien ensenyat des de Mallorca estant...

Gràcies a Déu, i a les aportacions del bon amic Joan Riera Fullana «Mossegat», quaranta-set anys després encara perduren en mi ben vives les ganes de romandre sempre com a fidel servidor dels sectors més febles de les nostres societats, seguint les línies marcades per Jesús de Natzaret... amb qui tenc la convicció ferma que ja s’ha retrobat, de manera tan plena com ben directa.

dimecres, 2 de febrer del 2022

A la bona amiga Margalida Llompart Mudoy

Na Margalida Llompart Mudoy no hauria complit encara els 10 anys, quan ens topàrem per primera vegada. Fou a Algaida. Jo n’estaria rascant la vintena: amb motiu d’allò que en deien «Missions Infantils», a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat.

La vida ens dugué a retrobar-nos, dues dècades després, compartint escala a la mateixa finca, al barri del Camp Rodó, a Ciutat. Ella a la planta primera, amb els seus dos fills. Jo a la tercera, amb la meva esposa Isabel Rosselló Girart, a finals dels anys 80 del segle passat.

Després de la primera desena d’estada veïnal, arribàrem a coincidir fent feina tots dos a les mateixes instal·lacions de La Misericòrdia. Allà mateix on el Consell de Mallorca manté la seu de la Conselleria de Cultura. Ella, com a bibliotecària. Jo, com a conseller de Cultura i Joventut.

L’amistat, sincera i profunda durant tots aquells anys, entre na Margalida i na Isabel, la meva esposa difunta, en feia dues veïnades col·laboradores entusiastes. S’entenien a la perfecció. Sobretot, a l’hora de mantenir, amb una mica més ordre, la petita comunitat de 7 propietaris del carrer Rovira i Virgili (quan encara no comptava amb cap administrador oficialment reconegut).

Vaja quin any, aquest de les anneretes! 

Ja he perdut el compte d’amistats i persones conegudes que se n’han anat d’aquest món, d’ençà que l’iniciàrem l’1 de gener de 2022.

És el 12 de gener d'aquest any quan, a primera hora del matí, els meus ulls veuen que, a Palma, la capital del turisme, troben el cadàver d'un "indigent" que s'ha mort durant la nit freda, ajagut damunt d'un banc del barri del Camp Rodó.

Dins la primera quinzena, em comuniquen la notícia de la mort del bon amic, mossèn Joan Martorell Mir, a punt de complir els 97 anys d’edat, a les Germanetes dels Pobres. Precisament ell és el rector d’Algaida, quan na Margalida participa molt aplicadament, com un infant més, en aquelles jornades de Missions Infantils organitzades per estudiants seminaristes.

Pocs dies després, el dia de la festa de sant Tomàs d’Aquí, el proppassat 28 de gener, se'n va, de forma tan inesperada com indesitjada, el bon amic santjoaner, Joan Barceló Matas. És el president de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca.

Ara, avui, aquest dimecres 2 de febrer, els fills de na Margalida Llompart Mudoy em comuniquen que sa mare morí dimarts, i que el tanatori serà dijous 3 de febrer al  cementeri de Palma, Son Valentí, de 14:30-19h sala 3...
També d’una manera sobtada, me n’arriba la notícia. Es tracta de la defunció d’una veïnada de l’escala on visc. Vaig veure-la per darrera vegada a la reunió convocada per l’administrador...

L’endemà del Dia dels Innocents, m’assabent que ha estat ingressada a l’hospital de Son Espases... Hi mantenc alguna conversa breu per whatsapp... Me n’agraeix l’interès... La veig conscient de no tenir molt bon pronòstic... Prefereix no tenir més visites que els familiars que la cuiden i que no la deixen ni un moment tota sola... 

La resta de veïnats, com jo mateix, quan s’assabenten d’una pèrdua tan valuosa com aquesta, no se’n poden avenir: com pot ser que una dona, a punt de jubilar-se, amb 64 anys d’edat,  una mesada després d’haver ingressat a l’hospital, hagi de ser emportada al cementeri...

La vida, sovint, es presenta així de crua i de dura!

Tant de bo que la seva família rebi tot el suport que precisa en uns moments com aquest. 
I que ella descansi en pau! La bona veïnada Margalida Llompart Mudoy, que vaig tenir la gran sort de conèixer i tractar per primera vegada a Algaida, quan ella no comptava encara amb 10 anys d’edat. 

Que al Cel Sia!