A Mallorca

dissabte, 17 de desembre del 2022

De Colòmbia a Perú i de Lima a Bogotà (2): l’arrelament de la corrupció, al Perú

En contactar amb persones i col·lectius del Perú, trob a la boca de tothom la paraula maldita «CORRUPCIÓ». Mir d’esbrinar-ne en què es fonamenten i, sobretot, a què consideren que es deu una situació tan increïble i insòlita com l’actual.

Reflexions que m'ajuden a prendre part i intervenir a l'acte cívic de suport al poble peruà, que organitza a la plaça d'Espanya, de Palma, el col·lectiu de Peruans a Mallorca.

Tothom coincideix a reconèixer que la corrupció s’esdevé un dels problemes principals amb què s’enfronta el Perú. T’ho diuen membres de famílies de les classes més populars, ho explicita gent de les classes mitjanes, ho diuen sense embuts membres de famílies benestants i ho reconeixen les més altes instàncies de la nació.

La perceben com a tolerada, permesa o fins i tot necessària, la corrupció, a l’hora de subsistir o de progressar dins la societat peruana. Si no hi ha corrupció, no hi ha serveis ni atencions ni pujades d’escalafó. A tots els àmbits institucionals. 

Ho reconeix fins i tot la mateixa Procuradoria Pública Especialitzada en Delictes de Corrupció, a l’informe que emet l’any 2015: el 92 % dels alcaldes al Perú estan investigats per corrupció​!

No és gens estrany, doncs, constatar que aquests darrers 22 anys, d'una desena de presidents de la República del Perú, gairebé tots  han anat a parar a la presó, per motius que tenen a veure amb la corrupció: abans de ser detengut Pedro Castillo (2001-2002), hi són conduïts Martín Vizcarra (2018-2020), Pedro Pablo Kucynzski (2016-2018), Ollanta Humala (2011-2016), Alan García (2006-2011), Alejandro Toledo (2001-2006) i Alberto Fujimori (1990-2000). Quasi res!

Com s’explica tot això? M’arriben opinions per a tots els gusts. Em qued amb aquestes que, al meu modest mode de veure, són les que s’ajusten més a la que compartesc des de fa dècades.

Companyes i companys del Perú consideren que la crisi que viu el país a l’actualitat fa paleses moltes de les enormes mancances de la societat peruana. Es refereixen a tot allò que no s’ha fet durant massa anys: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu, tot reconeixent dins cadascú les necessitats que hem de satisfer com a Estat i com a Govern», em diuen. 

Em sembla un bon punt de partida inicial, a l’hora d’esbrinar què està passant al Perú, des dels inicis del segle XXI: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu...»

Me’n concreten una mica més detalladament allò que volen dir quan amollen una expressió tan generalista com aquesta. 

Reconeixen que són membres d’una societat profundament fragmentada, dividida, que no reconeix a tothom el dret a viure amb dignitat, amb les mateixes oportunitats, amb el dret a un treball i a un salari digne i decent. 

És una societat que ni tan sols reconeix, en la pràctica, que tothom té dret a rebre l’atenció sanitària que ens mereix; que permet passivament que passin a la discapacitat, o fins i tot que es morin, milers de persones sense cap possibilitat d’assolir l’atenció sanitària més elemental que necessiten; que el sistema peruà de salut ha mostrat tota la seva precarietat durant la pandèmia...

Un altre dels aspectes que m’assenyalen, i que jo consider molt important, és la informalitat que produeix el model econòmic extractivista i sense plans de diversificació industrial. Més d’un 70% de la població treballadora, es dedica a ocupacions informals, sovint creant-se la seva feina pròpia, amb tots els riscs que comporta, gairebé al marge de la legalitat. La informalitat s’ha anat convertint aquests darrers vint anys en la forma normal de supervivència per a milions de peruanes i peruans. Només 1 de cada quatre treballa «formalment», en treballs reconeguts per llei.

El sistema formal de l’economia s’esdevé incapaç d’absorbir la mà d’obra que va en augment cada any que passa. Cada dia s’hi sumen més treballadores i més treballadors informals.

És clar i evident que els sectors més afectats per aquesta informalitat són els sectors populars dels diversos territoris que conformen el Perú, els costaners, els serrans rurals i els amazònics, postergats durant dècades pel sistema oficial, com si es tractassin de poblacions sense cap dret a conèixer el benestar, que roman reservat solament a determinats estaments de la societat peruana.

Amb les seves anàlisis, critiquen que no hi ha hagut al Perú cap casta de contracte social (expressat clarament en una Constitució) que reconegui ineludiblement els drets de tothom a la vida, al benestar, a la participació en la construcció d’un país just, solidari i igualitari en oportunitats i en protecció social.

M’assenyalen que són precisament aquests sectors, els postergats en les seves necessitats, els que primordialment voten a favor de Pedro Castillo, un mestre rural que «es troba», de forma sobtada i inesperada, fent camí cap a la Presidència de la República. Hi arriba amb el vot majoritari que rep, un vot identitari, d’aquella gent que s’identifica amb ell. «És un com nosaltres», pensen i diuen.

El fet és, emperò, que, durant aquests primers 16 mesos  del seu  mandat presidencial, no pot i no sap fer res d’allò que promet en campanya electoral. Res de res! Només pot i sap dedicar-se a sobreviure en el càrrec, davant les escomeses brutals d’una dreta que controla el Congrés.

Mentrestant, mira de protegir una xarxa de corrupció que aprofita els canals oficials per signar contractes amb l’Estat, beneficiant amistats, familiars, finançadores i patrocinadores de la seva campanya electoral, etc.

No dubta a posar com a ministres i ocupants de càrrecs oficials gent que arrossega denúncies i judicis pendents, sense cap capacitat professional per exercir-los.

Va teixint una xarxa de corrupció que comença a ser investigada i que l’engoleix cada dia més.

Resulta curiós  observar que la majoria de consultes que faig s’adrecen a companyes i companys que em reconeixen esser votants de Pedro Castillo. Aleshores, hi depositen l’esperança, creient que arribarà a instaurar una manera de governar diferent, que tendrà molt més en compte les necessitats del poble.

Però bé, gairebé en la seva totalitat també reconeixen que el grau d’ineptitud per realitzar les seves funcions governamentals, la corrupció engreixada al seu voltant i un assessorament polític més que deficient, contribueixen a nodrir i enfortir l’estratègia censuradora d’una dreta peruana racista, classista, discriminatòria i antidemocràtica. 

Li declaren la guerra des del primer instant del seu mandat. I amb quina duresa i crueltat! No poden suportar de cap de les maneres que ocupi la Presidència de la República del Perú qualcú que «ve de baix», moreno, "marró", serrà, que no parla espanyol com fan a Lima les classes més benestants.

Aquestes dretes volen continuar mantenint el privilegi del poder, d’«ordenar» les coses en profit propi i en funció de beneficiar aquells socis seus (que no apareixen obertament en la pugna política): les transnacionals que s’enriqueixen al Perú molt més que en altres indrets d’Amèrica Llatina, gràcies a una Constitució com la Peruana (1993) que en protegeix els contractes, encara que siguin lesius per al país i pels seus sectors populars cada cop mes empobrits. Són empresaris que volen mantenir lleis laborals en funció dels seus propis interessos o que volen continuar depredant l’amazonia o que viuen capficats en altres malifetes.

Això no lleva que hi hagi també altres activitats informals o il·legals milionàries, que incideixen de manera influent en congressos i governs, com a grups miners, taladors de boscs, pesquers, etc.

Amb un panorama com aquest, el Perú arriba al desembre de 2022, a una situació insostenible per a Castillo. Un cop més el president de la República fa palesa la seva ineptitud política i decideix «dissoldre el Congrés temporalment i intervenir altres poders de l’Estat». 

Ho fa tot sol. Mirant de produir-hi un autocolp d’Estat a l’estil Fujimori, però amb la diferència que no té cap suport de les forces armades ni d’altres institucions oficials. Des del primer instants, fa evident que no disposa de cap casta de suport.

Em sembla que és aquí on es pot trobar una certa explicació a la situació desastrosa que està patint el Perú, pocs dies abans de Nadal de 2022.

El Congrés, dominat per les dretes, ha anat perdent prestigi als ulls de la població peruana. Un raquític 5% n’aprova la gestió. El clamor de moltes institucions i col·lectius ciutadans, des de mesos enrere, ja plantegen l’avançament electoral. «Que se’n vagin tots!» n’és la consigna. Tot i que  Castillo no vol renunciar, ni els congressistes tampoc no volen deixar càrrecs i sous.

Em remarquen que, malgrat tot, el president Castillo manté una aprovació de la seva gestió propera al 30% de la població peruana, d’acord amb enquestes qualificades. Molt per damunt del 5% del Congrés.

Tal volta sigui aquest el motiu primordial que impulsen els assessors presidencials a proposar-li l’autocolp d’Estat que, pel que sembla, acaba amb la seva carrera política.

La violència desfermada arreu del Perú, pel poc que conec i sé, tot i la declaració de l’estat d’Emergència per part del govern de Dina Boluarte, amb «toque de queda» a 15 províncies i el control de la seguretat nacional en mans de les Forces Armades, por arribar a assolir nivells altíssims els dies que vénen, sobretot a les regions més sudenques, com Apurímac, Arequipa, Cuzco, Puno, sense descartar-ne d’altres més al nord com Lambayeque, Libertad, incrementant-se el nombre de morts, ferits i hospitalitzats.

Com em diuen alguns companys residents al Perú, són mobilitzacions que vénen de la ràbia acaramullada durant molt de temps, davant tanta corrupció generalitzada. 

Demostren que les classes populars n’estan fartes, de la marginació en què viuen i han de viure, contemplant a l’altra banda dels marges una corrupció desfermada fins a límits increïbles. 

Són reaccions amb lògica emocional reactiva, poc racional, davant del comportament cridaner de polítics i polítiques corruptes a totes bandes del panorama institucional.

Hores d’ara, no n’arriben a veure la fi, ni a besllumar-ne a l’horitzó cap casta de solució mínimament satisfactòria. Així i tot, som dels qui pensen i creuen que la veu i la dignitat del poble peruà s’hi arribarà a imposar, d’una manera o una altra.

(CONTINUARÀ) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada