A Mallorca

dimecres, 24 d’abril del 2024

Viatge al Perú 2024 (10): una setmana sencera a Magdalena del Mar (Lima)

N'Anselm Álvarez Santamaria és un dels bons amics meus, antic company d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca a la dècada dels anys 60 del segle passat, i antic company de tasques pastorals a la parròquia chimbotana del Señor Crucificado de Santa, a la dècada dels anys 70.

N’Anselm neix a Barcelona el 28 de febrer de 1938. Sis anys i mig més gran que jo, primer estudia al Seminari diocesà de Girona fins al tercer curs com a llatinista i posteriorment s’incorpora al Seminari diocesà de Mallorca en el quart curs com a humanista. 

S’ordena de prevere a Mallorca el 21 de desembre de 1961. Exerceix el ministeri sacerdotal a Llucmajor i a Andratx, fins que l’any 1966 passa a les missions diocesanes del Perú, treballant en la diòcesi de Trujillo, a Santiago de Chuco, una de les 12 províncies del departament de La Libertad. Juntament amb en Jaume Muntaner, s’encarreguen de Cachicadan, un dels 8 districtes de la província. 

De 1972 a 1975 és vicari a la parròquia de San Juan María Vianney (Lima). Del 1975 a 1977 exerceix el ministeri a Mallorca, on juntament amb Jaume Muntaner funden la parròquia de La Resurrecció al barri palmesà de Cas Capiscol. L’any 1977 retorna al Perú, com a rector de la parròquia del Señor Crucificado de Santa, fins que l’any 1979 passa a Lima. S’hi estableix definitivament i forma una família amb n’Elvira Calmet. Tenen dues filles i dos néts. 

En aquesta estada meva a la ciutat de Lima, mir d’anar a passar uns dies a la seva casa, situada al barri limeny de Magdalena del Mar. M’hi acullen esplèndidament la seva esposa, n’Elvira, la seva filla Micaela i el seu nét Julián.

Anselm, Cil i Elvira, al domicili familiar de Lima

Un dia d'aquests, juntament amb n’Anselm, ens feim presents a l’oficina de l’agència de viatges «Travel to Peru», situada a l’avinguda Larco 345 del districte de Miraflores. Hi  som atès molt amablement per Lídia i Ana, que em donen tota casta d’explicacions sobre el paquet de viatges que m’han preparat i que tenen a punt. M’arriben a convèncer que s’ho paga fer-ho. Me’n passen imprès la «Liquidación de servicios» en format pdf al meu correu electrònic. M’adon que la comanda d’aquest mateix paquet  feta a Mallorca, amb una durada menor, només de dotze dies, em costaria el doble del que val aquí amb una setmana més!

Són 18 nits seguides amb allotjament a Paracas (1), Ica (1), Nazca (1), Nit de viatge en bus (1), Arequipa (2), Colca (1), Puno (3), Amantani (1), Cusco (6) i Aguas Calientes (1). Tot això, en bus, per carretera. Mentre que la tornada a Lima des de Cusco seria per via aèria.

No gaire lluny d’aquesta oficina, dins el mateix districte limeny de Miraflores, es troba la Huaca Pucllana. Pel poc que esbrín, significa “lloc per a jocs sagrats”. M’impressiona fortament la visió d’aquesta «huaca» en ple districte de Miraflores. Mai no m’hagués imaginat que s’hi poguessin trobar, en aquest nucli urbà de Lima, unes restes arqueològiques tan monumentals i tan antigues. Probablement és un lloc on s’hi han celebrat rituals de joc sagrats. 

Segons m'expliquen, la població original hi viu durant uns 300 anys, fins que els Wari conquereixen la ciutat. Es tracta de tot un complex sagrat que arriba a ocupar unes 16 hectàrees on s’aixequen uns 44 temples.

Anselm Álvarez, amb la seva filla Micaela,
directora de la Huaca Pucllana

A banda de l’interès cultural i arqueològic que em desperta, i que em mou a voler parar-hi esment i fer-m’hi de cos present, també m’empeny a acostar-m’hi el fet que la directora d’aquest recinte és, ni més ni menys, na Micaela Álvarez Calmet! Una de les dues filles dels meus amics Anselm i Elvira, que em tenen allotjat a ca seva, al districte limeny de Magdalena del Mar.

La mateixa directora en persona ens hi acompanya, a son pare i a mi, per tot el recinte i ens fa unes explicacions que em deixen enlluernat i bocabadat. Com és possible que jo hagi viatjat de Mallorca fins a Lima una desena de vegades durant aquests darrers 49 anys, i no me n’hagi assabentat fins avui mateix, de l’existència d’aquest indret tan monumental i representatiu de les cultures que caracteritzen aquest país que tant m’estim! No me’n sé avenir.

Casualment, la meva estada a Lima coincideix amb la venguda de reporters d’IB3 TV que mostren molt d’interès a entrevistar na Micaela Álvarez Calmet per al programa «Illencs pel Món». Ja m’agradaria veure’n les imatges i sentir-hi allò que hi amolla la filla limenya d’un llucmajorer casat amb una peruana! Diuen que no ha de ser emès fins d’aquí a una mesada! M’agradarà cercar i trobar-ne l’enllaç...

Rematant la feta, n’Elvira, l’esposa de n’Anselm, mare de na Micaela i de na Sumac (qui viu a Mallorca, des de fa uns anys, amb el seu espòs i el seu fill, totalment integrada, emprant un català perfecte en la seva conversa i cercant feina en nombrosos ajuntaments de l’illa on no es cansa de presentar currículums), em convida a participar en el dinar familiar que organitza per celebrar el 86è aniversari de n’Anselm.

Acudim a un restaurant popular situat a la 22a planta d’un edifici dins el districte limeny de Magdalena del Mar. A poques passes de l’església parroquial de Sant Joan M. Vianney, dins l’avinguda Javier Prado Oeste: Vista Corona Lima, se’n diu!

M’ho pas la mar de bé, assaborint una ensalada de verdures i uns tallarins riquíssims, regats amb una aigua de pinya exquisita, al preu de 6 euros per cap! Una panoràmica aèria de la ciutat de Lima acommpanya 10 persones en torn d’una taula que arreplega els familiars més majors de n’Elvira Calmet, esposa de n’Anselm i mare de na Micaela i na Sumac.

Els agraesc de tot cor el detall d’una convidada com aquesta en un indret com aquest amb una companyia tan amable.

Cil Buele i Anselm Álvarez, a la planta 22
del restaurant Vista Corona Lima

Ja en bon dissabte, m'aixec una mica més tard. Ahir faig llarg, amb la meva posada al dia pel que fa a les comunicacions, i, quan em fic al llit ja són ben passades la 1 de la matinada. 

Després de berenar, aprofit els primers moments de la jornada per contestar tots i cadascun dels comentaris que m’arriben al whatsapp sobre el vídeo que penj de la visita a la Huaca Pucllana. Un vídeo curt que m’arriba gràcies a la gentilesa de Mechita Delacadena, neboda de n’Elvira, que l’edita i que m’encanta moltíssim. 

És molt breu, i resumeix en pocs segons la nostra trobada, conduïts per la directora del recinte museístic arqueològic de la Huaca Pucllana, Micaela Álvarez Calmet.

Dinam a casa amb en Lucio, el germà de n’Elvira. S’hi presenta sense haver-ne dit res. Gaudim de la seva presència i en compartim conversa i menjua. Quam m’aixec de fer noneta, em don una bona dutxa i em faig una bona afaitada. Em qued com a nou. M’adon que n’Anselm segueix per «youtube» una de les entrevistes enregistrades entre dos gegants del periodisme peruà: César Augusto Hildebrandt Pérez-Treviño i Jaime Bayly . M’hi qued durant tota l’entrevista i en seguesc la conversa que em resulta summament interessant, tant pel contengut com per les formes.

N’Anselm i jo sortim a caminar una estona pels voltants de la casa on estic allotjat. Avui no n’arrib a fer les 10.000 passes diàries programades; només n’hi faig 2.726. Visitam l’església que conec com «La Cúpula», situada a prop de l’avinguda Brasil, on estan celebrant la missa dels dissabtes, força concorreguda. N’admir la sonoritat i la bona música (enllaunada) que s’hi escolta molt bé. Amb un organista que en deu saber molt més que jo...

De retorn a casa, passam per davant la Huaca Huantille, molt a prop d’on estic allotjat. M’hi qued sorprès i em propòs de visitar-la més detengudament quan romangui oberta l’entrada. Sembla mentida la gran quantitat de «huacas» que hi ha disperses per tot Lima. No me n’assabent fins a aquesta visita meva, la desena que hi faig durant el darrer mig segle.

Sopam, com gairebé sempre, d’una ensalada, un panet amb mantequilla i pernil dolç, i una infusió de menta.

Huaca Huantille, a 4 passes de ca nostra,
al districte limeny de Magdalena del Mar, Lima

Som al IV Diumenge de Pasqua. Com acostumen a fer n’Anselm i n’Elvira tots els diumenges, seguim des de casa seva per televisió la missa que celebra l’arquebisbe a la catedral de Lima.

En obrir la TV, m’adon que són dos els bisbes que hi concelebren avui, Diumenge del Bon Pastor: el peruà monsenyor Carlos Gustavo Castillo Mattasoglio (Lima, 1950), arquebisbe de Lima, i monsenyor Xavier Salinas i Vinyals (València, 1948). 

Quina sorpresa em causa veure-hi, aquí a la catedral de Lima, qui fou bisbe d’Eivissa (1992-1997), de Tortosa (1997-2012) i de Mallorca (2012-2016), ostentant actualment el càrrec de bisbe titular de Forum Clodii

Efectivament, com remarca l’arquebisbe peruà al final de la missa, el bisbe Salinas hi és present com a  ajudant seu en tasques relacionades amb l’Educació i la Catequesi. 

Ja me n’adverteix setmanes enrere, de la seva presència al Perú, el bon amic i director de la Cope a Mallorca, Xavier Bonet. Li tramet totd’una algunes imatges que extrec de la pantalla. Em demana si he tengut ocasió de saludar-lo. Li he de dir que no, que solament el veig per la tele.

Poques hores després d’aquesta missa, a través de l’FB m’assabent que la Comissió Arxidiocesana d’Evangelització i Catequesi convida a participar en una ponència magistral a càrrec de monsenyor Xavier Salinas, bisbe auxiliar emèrit de València, prevista per al dijous 25 d’abril, de manera virtual. 

El bisbe XAVIER SALINAS és a Lima aquests dies

Curiosa i molt emprada manera «d’anar a missa» aquí al Perú. Pel que puc esbrinar, no són pocs els domicilis familiars de catòlics practicants que s’avesen a seguir la missa per la tele. Sobretot, quan es tracta de persones majors o de gent ocupada en altres quefers que l’impedeixen d’acudir al temple.

En aquest cas, veig que els meus amics ho tenen tot ben a punt. A més de la pantalla televisiva, munten un petit altar amb un ciri encès enmig de la sala d'estar, una fotografia del matrimoni, una petita creu amb el crucificat, unes flors i, asseguts o drets segons el moment, segueixen amb atenció i gran devoció la cerimònia religiosa, fent-hi les pregàries i realitzant-hi els signes adients.

Segons em diuen, la missa que celebra l’actual arquebisbe de Lima, monsenyor Carlos Castillo  Mattasoglio té molts de seguidors, no solament a la ciutat de Lima, sinó també en altres territoris del Perú i del continent llatinoamericà.

Fidel seguidor practicant de la Teologia de l’Alliberació, les seves homilies acostumen a ser clares i explícites, en la denúncia d’abusos, la proposta d’actuacions concretes, emprant-hi un llenguatge fàcilment comprensible i força convincent. Avui no dóna branca, però sí que fa una interpretació genial de la lectura evangèlica corresponent al IV Diumenge de Pascua:

Aquest diumenge del Bon Pastor remarca i reitera el fet que tots els batiats, tots els cristians som i ens hem de comportar com a bons pastors. Fent el bé a tot el conjunt de les ovelles amb les quals convivim. Sempre disposats a donar-hi la vida, no les hem d’abandonar mai ni n’hem de defugir quan s'ho passen malament. Ens ha d’importar, i molt, la situació en què es troben. Les hem de conèixer una a una i fer que ens coneguin. No hem de permetre que res ni ningú ens impedesqui de donar-hi la nostra vida, defensant aferrissadament les nostres ovelles. Pastors i pastores no solament ho són els capellans, les religioses o els bisbes. Ho són tots els cristians, incorporats a Crist pel baptisme... 

Avui vespre anam a sopar a un dels racons més agradosos d’aquest districte limeny de Magdalena del Mar. Tots tres prenem un «lonchecito» consistent en una «crema volteada» (flam casolà voluminós), una ració de «sandwiche de pollo con durazno» (melicotó) i tres tès: 10€ en total.

Menjam molt, moltes de vegades, menjua molt bona

En bon dilluns, 22 d’abril, m’adon que un dels grans avantatges que ens procuren les noves tecnologies és que podem comunicar-nos directament, de paraula escrita i oral, en imatges i en sons, amb qualsevol persona, es trobi on es trobi. A més d’aconseguir  a través dels cercadors digitals qualsevol cosa que ens interessa cercar-hi.

N’Anselm està i s’hi queda supercontent i admirat quan constata que pot comunicar-se directament amb l’únic missioner diocesà mallorquí que continua treballant al cor de l’Àfrica negra, el felanitxer Jaume Obrador «Xemarrí»; o amb altres companys que viuen i resideixen a Mallora, quan els podem trobar i ens contesten: Joan Bonet, Mariano Moragues, Pere Fons, Carmel Bonnín, Pere J. Amengual, Lina Torres, Tomeu Morey, Magdalena Garí, Mateu Ramis, Aina Salom, Miquel Company, Malena Garcés, Jaume Oliver, Juanita Naveros, Pere Fiol, Jaume Buele, etc. D’altres n’hi ha que ens resulta més difícil contactar-hi, ja que no n’obtenem cap resposta en aquell instant precís.

Aquesta tecnologia també em serveix per transitar a peu pels carrers, avingudes, places i parcs del barri limeny on em trob. A través del «googlemaps» puc adreçar-me on sia, pel camí més curt o pel més llarg, segons desitgi. Sembla mentida que em pugui anar indicant tots i cadascun dels detalls locals per on pas, no solament amb imatges sinó també amb la veu, i en català.

Meravelles de la tecnologia més avançada, que, entre d’altres ofertes, em permet de sol·licitar «taxi con aplicativo», a l’hora de realitzar trajectes més llargs. Amb «didi» deman que passin a cercar-me on estic per dur-me allà on vull anar. M’assenyalen la matrícula del cotxe, el nom del conductor, la tarifa establerta, el lloc on es troba, el temps que torba a arribar, etc. etc. Meravelles del transport de passatgers que, en el meu temps, no existeix al Perú, en la dècada dels anys 70 del segle passat, però que avui estan a les ordres del dia i són emprades gairebé sempre pertot arreu.

A mitjan matí, n’Elvira, n’Anselm i jo prenem els atapins i, en el mototaxi, arribam fins a la vorera del mar, l’oceà Pacífic, a l’alçada del Parque Media Luna, dins el districte limeny de San Miguel.

Paratge encisador que ens ofereix l’espectacle grandiós del Pacífic, amb les onades que rompen abans d’arribar a terra, els «parapente» que solquen els aires del cel, els avions que surten de l’aeroport internacional de Lima-Callao, les instal·lacions esportives que aixopluguen quantitats d’espectacles diversos, etc.

Tornam a peu cap a cases, per uns carrerons esplèndidament tractats per la ciutadania i la municipalitat que, gràcies als bons ingressos econòmics que obté pels imposts municipals, es pot permetre luxes que altres municipalitats limenyes no poden assolir ni assumir.

Em criden poderosament l’atenció, a banda dels parcs i jardins molt ben cuidats pels operaris municipals, les nombroses estatuetes de cans, molt a prop unes de les altres, que conviden a depositar-n’hi els excrements... 

Elvira, Anselm i Cil Buele, dins el mototaxi

La tornada a peu ens permet de veure nombrosos i diversos comerços, jardins, parcs, mercadets, gent enfrascada en els seus quefers quotidians, sempre amb el somriure als rostres i fent broma del que els està passant i succeint en les seves vides respectives.

Horabaixando arribam fins a l’església parroquial de Sant Joan M. Vianney, situada a l’avinguda Javier Prado. Es tracta de l’església que funden a Lima els mallorquins, hores d’ara conduïda per sacerdots peruans que l’han reconvertida, segons sembla, en una de les parròquies dedicades a «fer doblers» amb l’administració dels sagraments i dels serveis religiosos. Tot i les recomanacions i prohibicions de l’arquebisbe!

Elvira, Anselm i Cil Buele,
A la parròquia de S. Joan M. Vianney, Lima

Més encara m’ho sembla, quan entram al temple on el capellà que presideix la celebració de la missa, ben assegut i encarxofat damunt del presbiteri, sermoneja i sermoneja, sense frissar gens ni mica, adreçant-se a les desenes d’assistents amb paraules que prediquen sobre el purgatori, les penes que hi pateixen les ànimes dels difunts, l’efecte salvador de les pregàries i les ofrenes que hi facin, etc. etc.

Tot d’una m’adon que, efectivament, com qualcú ens ha advertit prèviament, els capellans peruans han llevat d'enmig la imatge de la Mare de Déu de Lluc que els companys mallorquins hi han portat temps enrere... Cada capet de cada capellanet porta sempre el seu barret!

Des de darrere estant, em sembla veure entre la feligresia l’hàbit de dues religioses agustines. Efectivament, m’hi acost i destrio el rostre de la bona amiga mallorquina Antònia Rosselló, agustina de l’Empara, qui s’alegra i alhora se sorprèn de veure-m’hi.

Cil Buele i sor Antònia Rosselló, a la capella
de S. Joan M. Vianney, Lima

L’altre diassa em passa l’adreça on viuen actualment, a Magdalena del Mar. M’hi convida a anar a prendre-hi un «lonchecito», piscolapis en diríem a Mallorca. Faig comptes de fer-ho tot d’una que pugui. M’alegra ben molt veure-la. La darrera vegada és a Cascas l’any 2010. Hi acudim na Bel i jo, mentre que ella ens mostra tots els projectes de cultius ecològics que hi promou...

De tornada cap a casa de n’Elvira i n’Anselm, pas per davant l’edifici on vivim els mallorquins en la dècada dels anys 70. Situada al parc González Prada 626 (Lima 17, Perú), m’adon que han canviat el color de les gelosies a la façana principal. Altre temps vermelles, hores d'ara són d'un color verdenc.

Tampoc ja no està dedicada, pel que sembla, a vivenda de capellans. Sinó que, com quatre anys enrere, continua dedicada a la tasca d’afavorir i intensificar les relacions amb l’Amazonia peruana, mitjançant aquest Centro Amazónico de Antropología y Aplicación Práctica (CAAAP).

Cil Buele, davant la façana de l'antiga casa parroquial
de S. Joan M. Vianney, al parc González Prada, Lima

A l’hora de sopar, tornam a aturar-nos al mateix indret d’ahir, El Gran Molino d’Julia, situat en l’encreuament dels carrers Sucre i Cusco de Magdalena del Mar. Tots tres hi assaborim un «sandwiche de pollo al cilindro», un «club sandwiche» i un sandwiche de «pollo con durazno». Tot ben regat amb infusió d’herba lluïsa i de te, una cocacola i un «jugo surtido». Total, 21,5 €.

Les «huaques» de Lima

Una de les grans sorpreses que me’n duc, amb aquest «viatge de la meva vida» al Perú aquest any 2024 és la descoberta personal de la quantitat nombrosíssima de «huaques» exisstents a la ciutat de Lima. 

El contacte amb l’arqueòloga, directora de la Huaca Pucllana i filla de n’Elvira i n’Anselm, Micaela Álvarez Calmet, em duu a assabentar-me’n molt més detalladament, d’aquestes construccions preincaiques existents arreu de la ciutat. Com jo no me n’havia informat mai abans, tot i les meves visites efectuades en una desena d’ocasions anteriors.

Micaela Álvarez, amb n'Anselm, son pare,
recorrent la Huaca Pucllana que ella dirigeix com arqueòloga

Les huaques limenyes més importants, veig que són: Huallamarca en San Isidro, Maranga en San Miguel, Huantille en Magdalena del Mar, Mateo Salado en Pueblo Libre,  Pachacamac en Lurín, Pucllana en Miraflores o Puruchuco en Ate Vitarte.

Fins enguany mateix, tenc record d’haver visitat només la de Pachacamac a Lurín, conduït per la bona amiga germana de la Caritat Magdalena Salleras anys enrere. Aquest any 2024 tenc oportunitat de visitar la de Huantille i la de Pucllana. La primera, just darrere la casa on estic allotjat a Magdalena del Mar, la segona al districte de Miraflores.

Quan mir d’esbrinar quàntes de huaques hi deu haver a la ciutat de Lima, m’adon que, segons la Direcció general de Patrimoni Arqueològic Immoble del Ministeri de Cultura, arreu de la ciutat existeixen 431 huaques; tot i que solament una trentena hi han estat valorades fins ara. 

Són més de quatre-centes, només dins del terme urbà de Lima! Algunes d’elles compten amb més de 4.000 anys des que han estat construïdes. Majoritàriament pertanyen a èpoques preincaiques. Només unes poques són dels períodes incaics.

Em diuen que la huaca més gran de Lima és la de Mateo Salado, que cobreix una extensió de més de 16 hectàrees dividides en tres sectors rodejats d’urbanitzacions modernes. Les seves cinc piràmides escalonades la converteixen en un dels complexos arqueològics més importants de Lima. Ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Nació.

Vista panoràmica de la Huaca PUCLLANA, a Miraflores, Lima

Què és una huaca? Llegint una mica alguns escrits que miren de definir-la, veig que no resulta gaire fàcil fer-ho, si no és en base a descriure-la com un terme o concepte de l’univers andí que fa al·lusió al sagrat i a un sistema de creences religioses de la població andina. 

L’associen a espais geogràfics (muntanyes, llacunes, etc.), edificacions, esser vius o d’altres, als quals atribueixen un origen o condició religiosa.

Davant d’una huaca, a primer cop d’ull, allò que veig amb els meus ulls no és res més que un munt enorme de terra arenosa, formada per petites peces de fang, capaces de resistir el pas del temps durant molts de segles.

A l’interior d’aquestes muntanyes de terra arenosa, hi arriben a descobrir plataformes diverses que contenen o han contengut restes de gran valor arqueològic: humanes, de test, ceràmiques, dibuixos, teles, cabells, etc. Elements que ajuden a destriar-hi el pas de cultures i civilitzacions antiquíssimes i molt diverses en els darrers 4.000 anys.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada