L'endemà de la festa de Sant Fermí m'arriba la primera gran pipida des que som al Perú. Gairebé 4 mesos després de venir-hi, m'aixec amb una tal afonia, que no puc amollar-ne ni una, de paraula.
M'he de mocar una vegada i una altra a cada instant. La tossina em compareix a cada instant a fer-me la guitza a les totes. El bon humor se m'esvaeix al llarg del dia. M'acompanya més tost la preocupació de no acabar de veure gens clar com me'n puc arribar a sortir, de la manera millor i més ràpida possible.
He de recórrer a remeis curatius que em situïn en bon punt de la meva estada en aquest país llatinoamericà. Hi voldria romandre fins al 30 d'agost vinent: me n'hi manquen 53 dies.
 |
| Xaropcasolà preparat per combatre el grip |
Sortosament, i gràcies a les atencions mèdiques que em dispensa el fill menut de la casa, n’Enrique, puc seguir cap endavant amb més o manco benestar: xarop casolà «antigripal» que denomina «Cortalagripe» (una barreja d’aiguardent, alls, cebes, gengibre, aloe vera, mel d’abella...), pols per a solució oral «comtrex», caramels per alleugerir la tossina seca persistent, sprai d’eucaliptus, gàrgueres d’aigua amb llimona i bicarbonat, una bona bufanda passada pel coll, caramels multibiòtics, vitapirena amb paracetamol, beverades a les totes abans d’anar a dormir, etc.
No tenc gens ni mica de febre. Me’n vaig al llit, a passar-m’hi hores...
Segon dia d’estada meva a Medio Mundo
De bon matí, quan els estels es ponen, m’aixec del llit una mica millorat. La veu em surt una mica més clara. La tossina no és tan forta. Els mocs no són tan abundants. Port el rostre més somrient. Em sent millor que ahir.
He d’aprofitar per posar-me al dia en l’elaboració de la crònica que vull deixar enllestida i concretada al dia d’avui. Em trob amb problemes a l’hora de penjar fotografies al meu blog. Ho consult amb el meu assessor en aquesta matèria. N’Agustí Baró, des de Mallorca i via whatsapp m’indica que això pot ser degut al meu espai d’emmagatzematge a Google saturat.
Quan li deman com buidar-ho, em diu que és delicat, perquè he de traspassar les imatges per no perdre-les i anar en compte amb les que usi en els blogs o arreu. Puc intentar autoritzar un altre correu de gmail al blog per penjar-hi fotos, sense associar-ho al que estic usant normalment. He d’entrar-hi per blogger...
Després de molts d’intents frustrats, i de passar-m’hi hores i més hores, com que veig que no me n’arrib a sortir, d’aquest embolic en el meu blog, decidesc deixar-ho anar així com està i ja veurem què passa...
Tercer dia d’estada meva a Medio Mundo
En bon dia de Sant Cristòfol, no em puc estar de recordar allò que feim, d’escolanets a la parròquia de la Santíssima Trinitat de Ciutat, un dia com avui.
Encara que hores d’ara pugui semblar mentida, ens passam aleshores gairebé tota la jornada sencera, des de primeres hores del matí fins ben entrada la fosca negre, revestits amb la sotana i el roquet posat, ajudant el vicari mossèn Arnau Seguí en la seva tasca de «beneir automòbils» a les portes de l’església de Santa Fe al barri palmesà de sa Calatrava.
Prèviament s’hi han celebrat triduos i completes, amb intervencions musicals del petit grup d’homes cantaires que encapçala un tal Sr. Capó, i amb la presència indefugible de «Les Vermelletes», les menors acollides a la Casa del Temple...
Hi cantam l’himne de Sant Cristòfol, amb una lletra que sempre m’ha cridat l’atenció, en castellà, per descomptat: «Ya que sois de virtudes portento, desde el cielo que es vuestra mansión: «acorrednos» (sic) en todo momento, San Cristóbal del Sport fiel patrón...»
Com ens ho recorda molt bé, als membres del nostre grup de whatsap, el bon amic i condeixeble burgalès Àngel Sáiz, des de Madrid: «El día 10 de julio es San Cristóbal. Ese día, los seminaristas y monaguillos de la parroquia de la Santísima Trinidad, de Palma, íbamos a la iglesia de Santa Fe, a tocar las campanas a mano toda la mañana, mientras el cura bendecía a los coches de taxistas y particulares pidiendo para ellos la bendición de san Cristóbal (Christum ferens = portador de Cristo). ¡Ah!, y era tradición que el que se bañaba en el mar ese dia corría serio peligro de ahogarse».
Quan pens en coses com aquesta, em ve al cap la idea que tot ha canviat molt en aquest món nostre, d’un temps ençà. Suara mateix, per la finestra de «Casa Sofía» on estic allotjat, en un indret paradisíac situat a la riba de l’oceà Pacífic, la casa pairal dels Caravedo-Duran, una família peruano-mallorquina que m’hi acull, puc gaudir de la panoràmica esplèndida que m’ofereix l’oceà Pacífic, amb una llacuna intermèdia que no arrib a saber ben bé si me’n vol separar o m’hi vol unir...
Els únics sons i músiques que hi sent són els d’animalets de terra que en diuen, de les seves, o les aus i els aucells que volen i passen, sol ponent, deixant-hi melodies naturals encisadores. La imaginació em duu a pensar que qualque altre ser vivent marí també deu moure’s a prop d’aquí on som, en el fons de l’oceà, malgrat no en vegi cap rastre ni petjada.
La vista panoràmica que tenc davant dels ulls, em fa oblidar les molèsties que em provoca la pipida considerable que fa tres dies aglapesc i que encara em dura i perdura. Malgrat els remeis casolans que mir d’aplicar-m’hi dia i nit, la tossina no se’n va. Els mocs continuen regalimant. L’afonia persisteix. Els atxems hi compareixen. A estones, fins i tot els colzes sembla que es queixen per un cert malestar que em deixa malsofrit.
Esper i desig que demà sigui un altre dia i que el sol comparegui de bell nou en aquest indret de la costa peruana on, segons diu la gent nativa, aquests dies fa molt de fred.
Entre d’altres causes, m’imagín que aquesta pipida em pot haver arribat també pel canvi sobtat de llocs i de temperatures en molt poc temps, durant aquest llarg «viatge de la meva vida abans de complir els 80 anys» pel Perú: dels 0º soferts a Puno a l’altiplà andí, passant pels més de 30º a Yurimaguas en plena selva amazònica, i arribant a Lima amb els 14º a la costa de l’oceà Pacífic, el meu organisme quasi octogenari se’n ressent i diu que ja n’hi ha prou.
Pens que també pot ser que m’hagi sobrevengut, com em succeeix a Mallorca en qualque ocasió, després d’haver-me passat cinc hores seguides a l’hospital nacional Cayetano Heredia de Lima, acompanyant-hi na Zully perquè la intervenguin pel braç fracturat.
Sovint, en visitar recintes hospitalaris o clínics, record que el bon amic i analista insigne de Bunyola, Climent Garau, militant fervent del PSM, ens remarca contínuament la necessitat de revisar els protocols de neteja d’aquests indrets on, segons ell, no solament s’hi ha de passar la granera i el pedaç, sinó que calen neteges més intenses i més a fons per tal d’eliminar-hi o de foragitar-ne virus i bactèries que s’hi instal·len a les totes.
Així i tot, encara tenc humor per entretenir-me una estona amb l’ordenació d’una dotzena de vídeos breus que recullen les salutacions d’altres tantes persones, molt diverses.
Hi apareixem jo, que m’aveng a saludar la gent de la parròquia de Celendín, a instàncies del seu rector, el bon amic mossèn Manuel Álvarez Zerpa. Hi compareix ell, qui vol adreçar també des de la càmera unes paraules a gent mallorquina que coneix. Hi surten altres bons amics, com n’Anselm Álvarez Santamaría des de Lima, o el franciscà Fra Miquel Llompart T.O.R des de Huamachuco. També hi diuen la seva companys peruans de Yurimaguas i Tarapoto, Manuel Yumbato i Roberto Acuña, o representants de la Cooperativa AllimaCacao de Chazuta. O el líder indígena amazònic de l’ètnia dels shawi, Elmer. O la macianera instal·lada al Perú des de fa dècades, na Bel Duran Fons. Tot plegat constitueix un munt de salutacions breus adreçades a qui vulgui escoltar-les i atendre-les.
Quart dia d’estada meva a Medio Mundo
El primer de tot que faig avui, en aixecar-me de bon matí, és sortir a la terrassa que dóna a la riba de l’oceà Pacífic, per deixar emportar-me i empeltar-me d’aquesta panoràmica tan esplèndida i bella que compareix als meus peus, davant dels meus ulls.
Situat damunt d’una espècie de «penya-segat» arenós, d’un centenar de metres d’altitud per damunt les aigües del llac que s’interposa davant del gran oceà, m’adon que la verdor d’aquesta zona humida protegida contrasta damunt del fons arenós de la contrada i de la mar immensa que avui matí es presenta grisa i emboirada. Com gairebé tots els dies, des que hi som arribat.
També té el seu encant aixecar-se amb boira, en un dia gris i sense sol, com aquests de la costa peruana. Color de plom, em sembla, a mi, aquest dijous del mes de juliol, l’endemà de la festa de Sant Cristòfol, al Perú.
Molt més encara, quan sent picarols i veig el ramat d’ovelles que s’hi acosten, en sentit contrari al que ahir horabaixando veig, conduït pels pastors que les duen a pasturar. Imatge bucòlica, agro-ramadera, pastoril, a poques passes de les aigües enfurismades d’un oceà Pacífic gens pacificat.
Després de berenar, juntament amb en Kiko Caravedo, anam al centre del poble, Medio Mundo, la població que s’aixeca de mica en mica just a la vora de la llacuna salobre de 7 kms de llarg, amb una extensió de 206 hectárees, 67 hectàrees de pantans i torals, formada per filtracions d’origen marí i d’irrigacions terrestres.
Totes dues corrents creen una gran zona humida, molt extensa i amb molta de biodiversitat. Em diuen que en aquesta albufera, hi viuen 41 espècies d’aus residents i 22 d’aus migratòries i altoandines.
Des de l’any 2007 queda declarada com a àrea de conservació regional. Està situada al districte de Végueta, província de Huaura, en el km 175 de la carretera Panamerica Nord, a 27 km de la ciutat de Huacho. Pertany al departament de Lima.
El motiu de la nostra anada al centre d’aquest nucli urbà és per anar a consultar una de les tres farmàcies que s’hi troben. Avui fa quatre dies que aglapesc una pipida que em deixa malsofrit. Tot i els remeis casolans que prenc, continua fastidiant-me.
La farmacèutica em demana si som al·lèrgic a qualque medicament i si vull un tractament fort. Li dic que no som al·lèrgic i que sí que vull un remei fort. Que m’agradaria sortir-me’n com més aviat millor.
Em recomana de prendre una dosi conjunta d’un combinat de tres medicaments: Prednisona 20mg, Biobroncol (Cefalexima 500mg + Ambroxol 30mg) i l’antigripal Dayful active. Així ho faig, en arribar a casa.
Repassant els comptes, m’adon que només durant el primer i el darrer mes de la meva estada en aquest país, he aconseguit de cenyir-me més o manco al pressupost elaborat de bon començament des de Mallorca: entre 100 i 150 euros diaris, per tots els conceptes, inclosos transports, allotjament, alimentació, adquisició de records, neteja, imprevists, etc. Els altres dos, me n’estic passant considerablement, anant més enllà del programat... Hauré de fer el cap viu.
Cinquè dia d’estada meva a Medio Mundo
Després d’haver pres la medicació que m’indica ahir la farmacèutica de Medio Mundo, avui m’aixec molt millorat en la pipida aglapida cinc dies enrere a Lima-Chorrillos. Durant la nit passada no tenc tanta de tossina, ni em fa tant de mal la panxa quan em pos a tossir de manera sobtada, ni m’he de mocar tantes de vegades durant la nit, ni faig tants d’atxems. La veu ja em surt bastant més clara i neta. En definitiva, avui em sent molt millor que ahir.
Sembla que l’ha encertada de ple aquesta farmacèutica de Medio Mundo. Em passa pel cap de tornar-hi avui matí i demanar-li si no em convendria continuar el mateix tractament uns dies més.
Després de berenar a «Casa Sofía» en companyia de Maria, Bel i Kiko, me’n vaig tot sol cap a la farmàcia. No hi trob ningú. M’hi esper una estona i hi compareix, en aquest cas, un farmacèutic. Em fa molt bona impressió, de bon començament. Fa cara de bon professional. Li explic la meva situació i la visita d’ahir a aquesta mateixa farmàcia.
Mira de consultar-ho a l’ordinador. Em recomana de repetir-la avui, corregida i augmentada amb uns sobrets de «Dolalivio antigripal» que contenen granets per dissoldre dins un tassó amb aigua.
Me’n torn a casa i aprofit per traure algunes fotografies d’aquesta barriada, que veig a mig fer, i que s’està aixecant molt a poc des que hi vénen els primers pobladors anys enrere.
Segons m’explica el bon amic Caravedo quan li ho deman, actualment Medio Mundo és un centre poblat menor que es troba a una distància de 16,8 km de Végueta, el Centre poblat capital al qual pertany, dins la província de Huaura, departament de Lima.
Quan camín pels seus carrers encara sense asfaltar, pas per davant l'edifici de la Municipalitat de Medio Mundo (ajuntament), que encara no té la categoria de districte. Llegesc que quatre anys enrere se n’inicien els tràmits al Congrés de la República amb un Projecte de llei que proposa declarar-ho d’interès nacional i necessitat pública.
Segons el cens nacional de l’any 2017, Medio Mundo compta amb una població de 12.022 habitants. És un centre poblat que viu majoritàriament de la seva llacuna, i que vol fer-la conèixer al món. Té tradicions joves i una història relacionada amb migrants, desplaçats i desarrelats que hi troben un niu on aixoplugar-se, amb un enorme potencial ecoturístic que no rep l’atenció governamental i oficial que es mereix.
La població de Medio Mundo disposa de diverses fonts de treball instal·lades en empreses diverses del territori: granges avícoles, ramaderia, cerveseria, vivers, agricultura, etc.
Cada dia, al matí i a la tarda, des de la finestra de «Casa Sofía» on estic allotjat, puc veure i conemplar el pas de ramats d’ovelles que se’n van a pasturar o retornen als sestadors, conduïdes pels seus pastors o pastores.
Segons m’explica detalladament el bon amic Kiko Caravedo, l’any 1992 la Municipalitat Provincial de Huaura crea la Municipalitat Delegada del Centre poblat de Medio Mundo per anar prestant els serveis administratius que requereix la seva població, en la mesura de les seves possibilitats minses.
L’any 2008, la legislació estableix que Medio Mundo ha de comptar amb una estructura organitzativa que respongui a les noves competències adquirides, i l’administració municipal adopta una nova estructura gerencial, pel que fa als serveis d’Educació, de Salut, d’Energia elèctrica, d’Aigua potable i Clavegueram, de Seguretat, de Transport i xarxes vials, etc.
Avui dia romanen a l’espera de la molt desitjada creació de Medio Mundo com un dictricte que, en comptar amb la categoria que correspon a una Municipalitat distrital, pugui desenvolupar-se millor i disposar de més recursos públics per progressar en més bones condicions.
Sisè dia d’estada meva a Medio Mundo
Encara que em sembla mentida, avui fa exactament quatre mesos que surt de Mallorca i m’embarc cap al Perú des de l’aeroport de Son Sant Joan, en vol aeri cap a Lima fent escala a Madrid, el 13 de març de 2024.
Increïble que ja m’hagin passat per damunt quatre mesos aquí on som ara! Em fa la impressió que és ahir mateix! Com vola el temps, sobretot si t’ho passes la mar de bé, com és el meu cas, en aquest «viatge de la meva vida al Perú» abans de complir els 80 anys.
Record i se’m fa present que, tal dia com avui, a l'aeroport de Palma, m'hi acompanya el meu germà Jaume amb el seu cotxe. Les dues maletes de més de 20 kg cadascuna i una motxilla d'una desena, les empaquet al mostrador d'un treballador argentí que em cobra 30€, incloent-hi l'assegurança.
També record que volar al Perú amb Ibèria enguany no és el mateix que amb Air Europa quatre anys enrere. A Madrid, en aquesta ocasió, m'he d'espavilar per pujar al trenet T4S que m'ha de dur fins a la porta de sortida "S3", d’on surt l’avió cap a Lima...
En ser el viatge de la meva vida, a l'agència de viatges Kontiki Tramuntana, del carrer de General Riera, de Ciutat, m'he procurat uns bitllets d'avió que no són els més barats ni tampoc els més cars: amb una delícia de seients individuals (1C), amples, tranquils, còmodes, amb refrigeris inclosos, molt ben atès a les mil i una meravelles pel personal de cabina.
Ho record molt bé, quan fa exactament quatre mesos d’haver-ho fet, i quan em trob en un indret tan paradisíac com l’Albúfera Medio Mundo, en el districte de Végueta, província de Huaura, més enllà de Huacho.
L’Albúfera Medio Mundo realment és un dels paraïsos peruans més encisadors. Conté una llacuna d’aigua salada, separada de l’oceà per una platja. Està considerada com una àrea de conservació regional des de l’any 2007, per a la conservació de la biodiversitat de l’ecosistema de zona humida, alhora que té també altres recursos.
La fauna i flora són ben conegudes. És lloc de descans per a les aus migratòries en el seu recorregut anual. La seva presència és el fet més remarcable d’aquest entorn natural: 55 espècies d’aus hi rondinegen.
És el cas de les que aquí anomenen: «Pato Colorado, pato cuchara, guanay, Garza azul, Cóndor andino, gallinazo de cabeza negra, gaviota peruana, Gaviotín peruano, ostrero común, polla de agua» i molts d’altres.
Una altra casta d’animals que hi trobam, són també algunes espècies de peixos, anomenats aquí «cara chita, echar coba, monnegre liza, bagre». Com també mamífers «zorros costeños», rates; rèptils com «lagartijas» i els famosos corb marins, molt coneguts per la seva alta demanda econòmica.
La llacuna de Medio Mundo té una profunditat de 2 m i compta amb uns 5,75 km de llarg i 500 m d’ample. Està ubicada a la costa peruana de l’oceà Pacífic, a uns 172 kilòmetres al nord de la ciutat de Lima, en el districte de Végueta, província de Huaura, a prop de la ciutat de Huacho.
És un lloc paradisíac, cada cop més turístic, on es poden observar gran varietat d’espècies d’animals, gaudir de l’ambient marí i descansar de la vida rutinària.
Quan ja hi duc sis dies d'estada, rep també les explicacions que em passa el bon amic Kiko Caravedo, l’espòs de la macianera Bel Duran que ja duu prop de 50 anys en aquest país d’Amèrica Llatina.
Quan li deman sobre el nom d’aquest nucli poblat a la vora de l’oceà Pacífic, em parla dels esments que s’hi relacionen, cap enllà l’any 1930 quan realitzen unes fotografies aèries de la zona i l’anomenen les "Pampas de Medio Mundo".
També em fa avinent el nom que el famós Antonio Raymondi hi dóna, alguns anys enrere, en referir-s’hi com «Albúfera de Medio Mundo». I un tercer testimoni més directe, el d’una pobladora de prop de 90 anys, nascuda en un poblet de la zona de Huaraz, mama Macu, afirma que de nina ve a recollir sal aquí baix, a l’«Albúfera Medio Mundo».
Aquest Centre Poblat de Medio Mundo, sobretot, es va consolidant després del terratrèmol que pateix Yungai, a la serra de Huaraz, l’any 1970. Un primer gruix de la població huaracina s’estableix a la zona de Paramonga, on aleshores ja hi ha constituït un nucli poblat. Un altre grup fixa la seva residència a Barranca, que també ja compta aleshores amb zona poblada. I un tercer grup s’acosta fins als voltants de Medio Mundo, on aleshores només hi ha un «tambo» o tendeta destinada a guardar-hi materials i aixoplugar-hi els treballadors que construeixen la Panamericana Nord, cap enllà els anys 1950-60.
Sembla que la primera empresa productiva de Medio Mundo, va destinada a la producció de gallines i aus de ploma, a càrrec d’un poblador que llança l’Avícola Atahuampa a principis dels anys 70.
Als anys 90 i 92 s’hi produeix la major explosió demogràfica amb la irrigació de San Andrés que duu les aigües del riu Huaura a les pampes de Medio Mundo.
Em crida l’atenció la gran viarietat de canyíssos que produeix aquesta albufera de Medio Mundo. Hi puc veure, entre d’altres, el que denominen «caña brava, bambú, totora, junco, caña chancada, carrizo...»
Ben enmig de la plaça Major del nucli poblat, hi destrio una estàtua que presideix el recinte elevat situat ben al centre. Quan deman a un transeünt qui passa per enllà, si em pot dir a qui representa aquella escultura d'un home que porta un sac a l'esquena, ben ufanós em respon: «Junquero que va cargando su junco, por ahí».
Encara ara puc veure, des de la finestra de «Casa Sofía» ,treballadors dedicats a tallar els joncs de l’albufera, que miren d’assecar estesos damunt l’arena, exposats a la llum i la calor d’un sol que, en aquesta època de l’any, no sol comparèixer més que una poca estona durant tota la jornada diürna.
Demà diumenge, a més de ser la festa nacional francesa que commemora la jornada revolucionària parisina amb la presa de La Bastilla el 14 de juliol de 1789, també fa quatre mesos justs que arrib al Perú, amb l’afany de dur-hi a terme «el viatge de la meva avida, abans de complir els 80 anys».
Fort i no et moguis, la bona amiga Bel Duran vol que ho celebrem a les totes, aquí on som ara, a l’Albúfera Medio Mundo. Per això mateix, hi ha d’haver i ens prepara festa grossa.
Mentre en parlam, asseguts a taula després d’un dinar exquisitament preparat per na Be i na Maria, em demanen si no he comptat mai quants de llits he ocupat durant aquestes quatre mesades anteriors, a l’hora d’anar a dormir o desansar.
Efectivament m’hi pos, a fer-ho, i, en aquell moment precís, n’arrib a comptar prop de dues dotzenes, d’indrets on m’he allotjat, hi he passat la nit i m’hi he quedat a dormir. Prop de dues dotzenes de llits en quatre mesos, són poques dotzenes però molts de llits! De tota casta i confortabilitat, en hotels o cases particulars, sense comptar les butaques d’avió ni els seients d’autocar (que també n’he hagut d’emprar en algun moment de la meva gira aventurera, com a rodamon entossudit).
Si no vaig errat de comptes, durant aquests quatre primers mesos d’estada meva al Perú, he tengut l’oportunitat de dormir en 23 llits distints, situats en indrets tan diversos com:
Lima-Miraflores (Hotel Madisson, 3 nits), Cajamarca-Celendín (Casa rectoral, 11 nits), Cajamarca-Cajamarca (Hotel Guisama, 3 nits), Lima-Los Olivos (Casa de Pamela, 20 nits), Lima-Puente Piedra (Casa de Trinitàries, 11 nis), Lima-Villamaría del Triunfo (Casa de Juanita, 7 nits), Lima-Magdalena del Mar (Casa d’Anselm, 9 nits), La Libertad-Huamachuco (Casa de Franciscans, 7 nits), Lima-Chorrillos (Casa d’Isabel, 7 nits), Ica-Paracas (Hotel, 1 nit), Ica-Ica (Hotel, 1 nit), Nazca-Nazca (Hotel, 1 nit), Arequipa-Arequipa (Hotel, 3 nits), Arequipa-Cañón del Colca (Hotel, 2 nits), Puno (Hotel, 4 nits), Cuzco-Cuzco (Hotel, 6 nits), Cuzco-Aguas Verdes (Hotel, 1 nit), Piura-Santa Rosa (Casa Zully, 5 nits), Cajamarca-Jaén (Casa de Tío Salomón, 2 nits), San Martín-Moyobamba (Hostal Calzada, 6 nits), Loreto-Yurimaguas (Hotel, 3 nits), San Martín-Tarapoto (Hotel, 3 nits) i Lima-Medio Mundo (Casa Sofía, 7 nits).
Gràcies a Déu, puc dir que he tengut la bona sort de topar bé, sempre i pertot arreu. Tant en cases particulars, com en els hotels que na Pamela, la filla de la meva fillola piurana Zully, ens ha sabut reservar per a tots dos prèviament, ocupant sempre dos llits individuals en la mateixa cambra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada