Al bon amic concarrí Jaume Obrador Soler

  Convidat per la seva companya de viatge murera, Maria Sastre Sacarés, en bon dia 8 de setembre de 2026 em faig present a la vila mallorquina de Cas Concos. Hi vaig acompanyat d’un altre bon amic, el taujà mossèn Gabriel Amengual Coll, canonge de la Seu.

No m’hi puc negar de cap de les maneres. El motiu no és cap altre que la presentació del «llibre de memòries» del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler que ella acaba d’arrodonir redactant-les, publicant-les i editant-les amb maqueta i impressió d’Impremta Muro sl.

Amb la sala gran del Centre Social de la Tercera Edat concarrina farcida a vessar de gent que hi arriba des de moltes i molt diverses contrades mallorquines, la delegada de l’Ajuntament de Felanitx a Cas Concos, Miquela Ballester Picó, inicia l’acte amb unes paraules d’agraïment a la família Obrador Sastre, l’encarregada d’organitzar la presentació d’aquest llibre, i a tota l’assistència que s’hi ha volgut fer present.

Seguidament, Maria Sastre intervé i explica com s’han elaborat aquestes memòries, inicialment treballades amb moltes ganes i gran interès per Jaume Obrador, continuades i finalitzades per la seva família, a causa de la malaltia que tant el malmena durant els darrers temps de la seva vida en aquest món.

Finalment, la seva filla Nena clou les intervencions, presentant la figura de son pare, un home dedicat en cos i ànima a treballar per un món millor, des de vessants vitals diversos.

Per a mi, s’esdevé la presentació excel·lent d’un llibre que, un cop començat a llegir, em resulta molt proper i força enriquidor. 

Recórrer les etapes diverses d’una biografia com la d’aquest home entusiasma i engresca a continuar-ne la línia d’actuació que inicia, pràcticament, en terres burundeses, africanes. Hi acudeix com a missioner a la dècada dels anys 60 del segle passat. Tant de bo que, Déu ho vulgui, continuï d’ara endavant ben arrelada a Veïns Sense Fronteres. Una entitat mallorquina que continua enfortint la societat burundesa, amb aportacions que tenen molt a veure amb la millora del benestar de poblacions que pertanyen a un país d’Àfrica considerat pels organismes competents en la matèria com un dels més pobres del planeta Terra. El segon més pobre després de Sudan.

Acudir a la presentació d’aquest llibre de memòries de Jaume Obrador Soler a la vila mallorquina de Cas Concos em resulta del tot profitós.

No solament per retrobar-me amb la seva família més directa – Maria, Nena, Marta, filles, gendres i néts -, sinó també per tenir l’oportunitat de saludar molta d’altra gent que fa temps que no ens vèim.

Gent dedicada altre temps al moviment veïnal de Ciutat, o a iniciatives socials de caire feminista, educatiu, cultural o polític. Mantenint sempre l’afany de contribuir d’alguna manera a transformar aquest món nostre en una llar on habiti la humanitat cada cop més benestant.

Molt pocs anys una mica més jove, em sent orgullós d’haver compartit amb Jaume Obrador Soler tantes i tantes situacions, tantes i tantes vivències, tantes i tantes iniciatives. D’índole ben diversa.

Com ell, jo també estudio al Seminari diocesà de Mallorca, durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte. Com en Jaume, també me’n  vaig a treballar durant un temps al país «de les mil i  una muntanyetes» que anomenam Burundi. De la mateixa manera, prenc l’opció d’esdevenir capellà casat. 

Com en Jaume, mir d’enfortir el moviment veïnal de Palma, dirigint l’associació de veïns del Camp Rodó. O contribuint a difondre aquell treball sociocultural del «catàleg d’activitats populars»: una guia de dinamització sociocultural que recopila el Centre de Cultura Popular i que publica la Comissió de Cultura, Oci i Joventut de l’Ajuntament de Palma, presidida aleshores pel tinent de batle socialista Nicolau Llaneras. 

Com en Jaume, em pos a militar dins el partit polític que ens sembla el més adient per defensar aquesta terra nostra, el PSM-Nacionalistes de Mallorca. També, com ell mateix, arrib a exercir-me de regidor a l’Ajuntament de Palma durant els quatre anys d’una legislatura sencera. 

Com en Jaume, mir de fer suport a les lluites que es fan a Europa a favor d’una major pacificació i democratització de la regió dels Grans Llacs Africans, on se situa Burundi, acudint a la seu de la UNESCO a Ginebra i participant en una llarga marxa a peu que alguns inicien des de Barcelona. 

També miram d’acollir la representació oficial burundesa que acudeix al Parlament de les Illes Balears en la persona de l’ambaixador de Burundi per a Europa, Venerando Bakevyumusaya. 

Darrerament, quan he tengut l’oportunitat de veure de prop allò que fa l’entitat que ell va cofundar  Veïns Sense Fronteres, he pogut constatar a dos indrets de Burundi, Ngozi i Bujumbura, la molta i molt bona feina impulsada per un antic missioner mallorquí, esdevengut cooperant laic, intensament dedicat a enfortir-hi els lligams d’una cooperació tant o més intensa.

Tot plegat em duu a agrair-li profundament, a aquest bon amic concarrí, tot quant ha fet perquè Mallorca s’afanyi a girar la ullada cap al Sud, amb una mirada nova, amb uns ulls cada cop més benèvols. 

Sense tants prejudicis, ni clixés inventats, ni imatges falsificades.

Amb moltes més ganes d’aixecar un món nou i una terra nova on imperi la justícia. Començant per ca nostra.