En nom de Déu? En nom de l'home?, llibre d'en Sebastià Mesquida

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “EN NOM DE DÉU?

EN NOM DE L'HOME?”

D'EN SEBASTIÀ MESQUIDA I SUREDA

A CAN ALCOVER

Palma, 10 de juny de 2014

Avui i aquí, amic Sebastià, em sent molt afalagat que m'hagis tornat a convidar a la presentació d'un altre llibre teu, aquest que tenim a les mans i que has titulat “En nom de Déu? En nom de l'home?”, també a càrrec de l'editor Lleonard Muntaner (haurem de veure quan aquest bon home i editor gran es decideix a publicar-me'n algun, de meu...)

M'imagín que, amb aquesta invitació teva d'enguany, hi deu tenir qualque cosa a veure el fet que som condeixebles, que hem fet plegats bona part dels estudis eclesiàstics i que vàrem ser ordenats preveres el mateix dia, al mateix lloc, pel mateix bisbe, dilluns que ve, 16 de juny, farà 46 anys. Això vol dir que ja no som tan joves com érem llavors, tot i que puguem mantenir fins i tot les mateixes dèries d'aleshores.

Al dinar anual de companys de curs, el que férem la setmana passada, ja et vaig dir i comentar que m'he llegit aquest llibre teu fins a tres vegades. I que, amb això, em fa la impressió d'haver-ne paït, només, una tercera part del seu contengut aproximadament. El que em duu a pensar i creure que, per assolir-ne la comprensió sencera, com a mínim, me l'hauré de llegir sis vegades... en tenir temps i ganes...

Vull dir-te, amb això, i vull dir a la gent que ha volgut acudir a aquesta presentació d'aquest llibre teu, que es tracta, com sempre, d'un llibre dotat d'una càrrega de profunditat tan forta i tan gran, que s'esdevé explosiva.

Això sí, a més de l'esforç de llegir unes quantes pàgines escrites, s'hi requereix també l'afany sublim d'intentar comprendre'n i abastar-ne el contengut, allò que s'hi vol expressar. Que no és poc, ni és gens ni mica irrellevant!

Per a mi, si ho hagués de resumir en uns pocs mots, diria que, amb aquest llibre teu -que al meu modest mode de veure, complementa el que ja vàrem presentar conjuntament fa vuit anys a sa Nostra, “El Déu possible”- intentes fer veure d'una banda, que entre creador i criatura, entre Déu i l'Home, només hi pot haver interessos comuns i camins de solució també comuns. Amb això, t'allunyes fort ferm de tantes expressions jeràrquicament correctes que assenyalen justament el contrari: que l'home i Déu vénen a ser a com a una espècie de contrincants o de competidors, quan no són considerats adversaris o enemics...

Es tracta d'un llibret, tu acostumes a anomenar-lo així, un llibret que conté 58 pàgines, editades per Lleonard Muntaner l'abril de 2014 a Palma. Aquest llibret teu arreplega reflexions serioses teves, molt profundes, sobre l'home, sobre Déu i sobre l'Església o les esglésies cristianes. Són unes reflexions que, pel que em sembla, has anat elaborant en el decurs d'un any i mig. Concretament, entre el mes de febrer de 2011 i el mes de setembre de 2012, si no ho he entès malament.

Al llarg d'aquestes 58 pàgines, fas que hi apareguin les esglésies cristianes, més com a una espècie d'empreses constructores d'entrebancs, que no d'institucions humanístiques que s'afanyin a parar esment en les coincidències entre allò que podem atribuir a Déu i allò que podem atribuir a l'home. Tu t'estimes molt més parar esment a les coincidències, que no a les divergències.

Segons tu afirmes de manera categòrica, “creador i criatura contemplen interessos i camins de solució necessàriament comuns”. Interessos i camins de solució comuns, necessàriament, afegeixes.

En aquest llibre, molt sovint fent-hi preguntes i posant-hi interrogants, vols expressar lliurement la teva voluntat de dir el que penses, davant d'alguns motius d'inquietud que produeixen determinades línies del vessant oficial i conegut de l'Església catòlica o les esglésies cristianes.

T'hi mostres molt crític davant una manera d'estar i actuar d'aquestes esglésies en el nostre món. Una manera d'actuar que, segons el teu parer, porta cap a una manca de diàleg al seu interior. Quan és aquest, precisament, el que s'esdevé un dels dinamismes essencials en tota associació humana. I que porta, també, cap a una opció que s'assembla molt a una ofrena personal de preveres, religiosos i religioses.

Si no ho record malament, amic Sebastià, ja em vares convidar també a la presentació d'aquell altre llibre teu que titulaves “El Déu possible”, fa una vuitena d'anys, al centre cultural de sa Nostra... http://ferret.cecili.cat/post/16172

M'ha semblat que aquest llibre que presentam avui complementa la tercera part d'aquell altre llibre que se centrava en Déu com a afirmació de la història (pàg. 61-102).

Bon filòsof i teòleg, gran pensador, mai no deixes de banda el fet de repassar –malgrat que sia breument- la història i la tradició juevo-cristiana, aquella que valora Israel com a poble alliberat, i que, en aquest cas, en remarques el fet de la presència de profetes.

Al fenomen històric del profetisme, t'hi acostes en els seus termes bàsics: destaques que són homes que proclamen missatges, acompanyant-se de paraules que n'afirmen la procedència divina; que pretenen de presentar-ne els missatges en nom de Déu, alhora que els proclamen en nom propi... Quina visió tan acurada dels profetes, la que ens mostres tu, amic Sebastià.

¿Com acabes aquella tercera part d'aquell altre llibre teu? Dius i manifestes que fa estona que en nom de Déu i a través d'institucions que volen ser portaveus o orientadores oficials de la fe, sembla com si en el món històricament no hi passàs res... El que fa que esdevengui una forma planera i evident de la negació de l'home i de la història...

Denuncies que a les esglésies hi ha tota una manera de viure i de ser que representa una negació amplament establerta de la història de l'home... I això fa que t'hi rebel·lis, revelant-te'n disconforme!

Creus que la teologia -la ciència i el tractat sobre Déu- ha de contribuir a afirmar l’home i la història. Perquè, quan Déu no és contemplat al si de la història humana, sinó en una esfera pròpia, conclous, als ulls de l'home aquesta història es converteix en quelcom mancat de total salvació i produeix, literalment, pànic.

Com a clergue que vaig ser a la dècada dels anys 60 i que vaig deixar d'exercir-ne l'any 1982, m'agrada especialment allò que acostumes a escriure sobre aquells que en aquest llibre anomenes “especialistes, els clergues”.

Com en aquell altre llibre, també en aquest no pots deixar de fer al•lusió als especialistes, al clergat: homes amb funcions que es legitimen des d'una altra part, respecte de la història, o des de si mateixos; afegint-hi la conseqüència que no poden ser substituïts pels creients que habiten les àrees ordinàries de la dita història... Els especialistes, els clergues, són minories que estableixen el model universal del creient cristià i, per tant, una manera determinada de viure la fe cristiana i de ser home en el món...

En relació amb aquests especialistes que conformen el clergat, assenyales que la història ordinària, la que es va teixint dia a dia, ni pot donar de si ni admet cap mena d'especialistes; si s'entén que la missió d'aquests comporta el seu assentament a una altra part, és a dir, fora d'ella. Els únics especialistes possibles per a aquesta història serien, si de cas, els homes que es lliurassin a aprofundir-la més decididament. Serien uns especialistes que concentrarien la seva vida, precisament, en el gresol on es genera la història ordinària.

Aquí és on ara jo em sentiria en condicions d'iniciar tot un debat i de mantenir una conversa extensa i perllongada... allà on es genera la història ordinària... feta de goigs i d'esperances...

Arrib a concloure, amb aquest llibre teu, amic Sebastià, que les esglésies cristianes, com més parlin i actuïn en nom de l'home, més s'atansaran al Déu vivent. I que com més parlin i actuïn en nom del Déu vivent, més s'atansaran a l'home concret, aquell en què pren cos el Fill de Déu, empès per l'Esperit Sant.

Tant de bo que n'arribis a escriure molts més, de llibres com aquest, amic Sebastià. Fan tanta de falta i fan tanta de llum, enmig de tanta tenebra i foscor...

Moltes gràcies, Sebastià!