Cil Buele, a la costa peruana (3): CHIMBOTE

Cap a Chimbote, des de Lima

A mitjanit de divendres, 17 de gener, festa de sant Antoni, en autocar de la companyia MovilBus SAC, al preu de 53 sols peruans per cap, recorrem el trajecte que va de Lima fins a Chimbote, uns 425 quilòmetres per la carretera Panamericana Nord.

Hi arribam puntualment a les 6:35 hores de la matinada.


Na Pamela López Moreno, la filla de na Zully, ens ha fet els tràmits per internet. Tant pel que fa a la reserva de places dins l’autocar, com pel que respecta a la reserva de cambres a l’hotel Ivansino Inn, situat a l’avinguda José Pardo de Chimbote, una de les artèries més importants de la ciutat, on ens allotjam en règim de mitja pensió durant cinc jornades seguides.

Aprofitam el primer dia per arribar en kombi fins al nucli poblat de Santa. Hi vaig treballar a la dècada dels anys 70 amb n’Anselm Àlvarez Santamaría i en Tomeu Morey Ferrando. En recorrem tot el poble, situat a pocs quilòmetres de Chimbote. Visitam la casa de l’actual senyor rector, un capellà diocesà peruà, i saludam les religioses, dues italianes, que hi treballen a l’actualitat.

Ens feim algunes fotos i partim cap a Coishco, on dinam d’un bon menú criollo a base de «cebiche».

Façana de la parròquia de sant Pau, al barri del Carme (Chimbote, 2020)

De retorn a  la ciutat de Chimbote, ens feim presents a la parròquia de san Pablo on acompanyam mossèn Miquel Company Bisbal per celebrar-hi el cinquantè aniversari de la seva creació. Ens hi trobam.

Saludam la resta de preveres peruans que també hi són. I participam en la celebració eucarística del novenari que s’està fent, amb un temple estibat de gent i un bon cor que n’acompanya els cants amb guitarra i altres instruments musicals.

Acabada la missa, som convidats a participar en el sopar de gala que organitza la parròquia, amb la finalitat primera de recaptar fons per a les necessitats de l’església, al preu de 30 sols peruans (no arriben als 10 euros) per hom.

Després dels parlaments corresponents a càrrec de capellans i altres personatges de la parròquia, hi serveixen un bon plat de pollastre amb ensalada acompanyat tot plegat per la beguda nacional IncaCola.

Em demanen que, com a antic eclesiàstic que ha treballat a la diòcesi de Chimbote, en faci la benedicció. Agraesc a Déu i a tots els assistents l’acollida dispensada i prec que aquest sopar ens faci bon profit a tots.




Tot conclou amb una bona ballada de salsa, cúmbies i altres ritmes llatinoamericans fins passada la mitjanit.

Cap a la «Isla Blanca»

El mateix dia que es compleixen 3 anys i 8 mesos de la mort de la meva esposa Isabel Rosselló Girart, em trob a terres peruanes, chimbotanes per ser més exacte. Unes contrades que hem recorregut tots dos plegats en ocasions diverses. El darrer pic fa 10 anys, quan ens hi atansam delitosos de saludar la gent amiga amb la qual continuam mantenint lligams d’amistat sincera i profunda.

Enguany tenc la gran sort de poder contactar amb facilitat i sense cap casta d’entrebanc amb la bona amiga arequipenya que viu i resideix a Chimbote, na Clarita Apaza Aquise i el seu home Koki, Jorge Torres.

Ens faciliten les coses perquè puguem gaudir d’una jornada de navegació marinera, per la badia.

Peix penjat a l'assecador, de nom "caballa" (Port de Chimbote, 2020)

Visitam el moll del peix, on presenciam el procés de la seva «assecada» envoltats per un esbart de pelicans.

Ens proposen de fer un viatge en barca. Sense pensar-nos-ho dues vegades, pujats dalt d’una llanxa a motor enfilam proa cap a la «Isla Blanca». Una de les illes, de color blanc, segons se’ns diu per la gran quantitat d’aus que hi depositen «el guano»...

Ens hi passam unes hores, refrescant-nos els peus i les cames, ja que no duim per banyar-nos a la mar,- i pujam dalt dels turonets més baixos.

Clara, Koki i jo, en barca cap a Isla Blanca (Chimbote, 2020)

Retornam a la ciutat i anam a dinar al restaurant El Palmero, d’un bon plat de cabrit amb mongetes i arròs blanc.

Visitam «El Vivero», un recinte que des de fa dècades resta destinat a parc on les famílies chimbotanes s’hi poden arribar a passar hores, situat a les antigues instal·lacions de SiderPerú just davant l’hospital.

Anam a visitar la bona amiga Vicky, Victoria Salgado, que no viu gaire lluny d’aquell indret.

Retornant a l’hotel, anam a fer quatre compres al gran establiment comercial de capital xilè «Mega Plaza», on mir d’adquirir algunes peces de roba interior que em manquen.

El descans nocturn es fa més que necessari, quan ja són passades les 12 de la nit.

Cinquantenari de la parròquia de Sant Pau, al barri El Carmen

Un dels esdeveniments que, de bon principi, em marquen aquest viatge meu al Perú, es produeix avui precisament. Es tracta del meu desig personal de participar directament en la celebració del cinquantenari de la Parroquia de San Pablo, al barri chimbotá El Carmen, creada pel bon amic i antic company d’estudis eclesiàstics, l’alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal, l’any 1970.

Amb mossèn Miquel Company, fundador de la parròquia (Chimbote, 2020)

Des de Mallorca estant, em fa molta d’il·lusió fer-me present a una jornada festiva com aquesta. Tenc oportunitat de retrobar-me amb el bon amic i antic company de tasques pastorals al Perú, el capellà alcudienc que hi ha dedicat més de quatre dècades seguides, a la gent del Perú, i concretament a la gent del barri del Carmen, a Chimbote.

Juntament amb l’altre bon amic santamarier Mateu Ramis Canyelles, recent ordenats capellans l’any 1969, se’n van directament al Perú i inicien la seva tasca pastoral en aquell indret situat a la vora de l’oceà Pacífic, aleshores considerat com «el primer port de pesca mundial», per la gran quantitat de peix que s’hi belluga i les polítiques pesqueres dels respectius governs militars, amb certs tics governamentals de caire revolucionari.

Quan jo me n’hi vaig, al Perú, l’any 1975, només m’hi trob mossèn Miquel Company i mossèn Miquel Mulet, al barri del Carmen. Mateu Ramis, que hi ha col·laborat durant uns anys, deixa de fer-ho i se’n torna a Mallorca.

Amb els mitjans tecnològics de què disposam avui dia, des del Perú estant li envio, a Mateu Ramis, que viu a Mallorca, fotografies i imatges de la celebració que s’hi fa avui. Per whatsapp li dic que «des de la parròquia de sant Pau, al barri del Carmen, a Chimbote, ens recordam d’ell i li enviam una abraçada tan andina com mallorquina».

Una dotzena de concelebrants, presidits pel bisbe (Chimbote 2020)

No torba ni un minut a contestar-me des de Mallorca: «Cil i Miquel, una forta abraçada. M’unesc de tot cor a la festa. Vos felicit per les vostres vivències peruanes. Per mala sort jo ja record poc les cares de la gent de les fotos. Gràcies de totes formes per enviar-les-me».

Durant més de mitja hora seguida, ens intercanviam missatges, converses, fotos, comentaris, elements que ens mantenen units malgrat la distància quilomètrica existent entre Mallorca i Chimbote.

La celebració eucarística és presidida pel bisbe de la diòcesi, monsenyor Ángel Francisco Simón Piorno acompanyat per dotze capellans, majoritàriament peruans. L’església està plena de gent. «El Padre Miguel Company» és molt conegut i apreciat per la gent d’aquesta barriada chimbotana, que li vol retre homenatge per la molta i gran tasca desplegada durant dècades seguides.

A dir ver, no hi reconec cap cara coneguda d’aquells temps meus. Basta que «el padre Miguel» digui que he treballat com a capellà a la veïna parròquia del Señor Crucificado de Santa, perquè tothom em faci un caser increïble.

Com si jo fos de la mateixa família, m’hi saluden i em desitgen tota casta de benediccions, tant per a mi com per a les dues «hermanas» que m’acompanyen.

Amb el P. Giovanni SABOGAL, dins l'església de sant Pau (Chimbote, 2020)

Em fa goig de saludar el Padre Giovanni Sabogal Osorio. Un capellanet peruà, de baixa estatura, que també és molt ben valorat per la feligresia d’aquesta parròquia on ha treballat de rector durant uns anys. Es tracta d’un d’aquells infants de la parròquia de Santa que, a l’any 1975, va ser batiat pel company capellà mallorquí, n’Anselm Álvarez quan aquest n’era el rector.

Amb molt d’interès per part seva, me’n demana dades del contacte que vol mantenir-hi.

Ho faig gustosament, després d’una missa solemne presidida pel bisbe de la diòcesi de Chimbote, monsenyor Ángel Francisco Simón Piorno, un sacerdot diocesà espanyol de 74 anys, natural de Zamora, que la dirigeix des de l’any 2004. Abans s’ha exercit com a capellà al vicariat de Jaén (Perú), és nomenat bisbe de Chachapoyas (Perú, 1991), administrador apostòlic i bisbe de Cajamarca (1992-2004).

A la missa segueix una «kermese» característica de les activitats parroquials que acostumen a celebrar-se al Perú, en la qual la gent participa comprant menjars i begudes, tiquets de tómbola, balls i tonades de tota casta. Amb la finalitat de recaptar doblers per a la parròquia.

Una jornada tan festiva com aquesta es mereix una «kermese» de gran volada! Que no queda paralitzada, ni pel sol calentíssim que cau de ple damunt dels nostres caps, en ple estiu peruà entre les 12 i les 15 hores.

Me’n surt una mica més morenet encara!

Dins la catedral de NUEVO CHIMBOTE (Chimbote, 2020)

Feta la noneta corresponent, anam en taxi fins a Nuevo Chimbote, una ciutat nova que s’ha anat aixecant aquests darrers anys i on s’ha construït la nova seu catedral. Edifici esvelt gran i gros, a imitació de la basílica de sant Pere, al Vaticà, dedicada a la Verge del Carme i a sant Pere Apòstol, que reemplaça la del meu temps, anomenada suara mateix «Iglesia Matriz».

Impressionant la gran quantitat de gent que es fa present a la missa del capvespre, omplint tots els bancs d’un temple tan gran, amb nau central i dues laterals que formen creuer.

No puc deixar de recordar que, l’any 2010, quan encara no n’està enllestida totalment la construcció, juntament amb na Bel Rosselló visitam el bon amic capellà peruà, mossèn Bertino Otárola Figueroa, qui aleshores viu a prop. L’any passat ens deixà i va vèncer la mort. Que descansi en pau!

Festa de sant Sebastià

El dia de la festa de sant Sebastià, 20 de gener de 2020, me’l pas a Chimbote, una de les ciutats costaneres del nord del Perú. En companyia de n’Esther i na Zully, dues bones amigues piuranes que m’acompanyen pertot allà on vaig, durant aquest viatge perllongat al Perú.

Són dues bones amigues, de màxima confiança, amb les quals puc dir que mantenc des de fa dècades unes molt bones relacions, gairebé familiars. N’Esther, que és la major, és fadrina de tota la vida. Na Zully, de 59 anys, és mare de tres criatures i padrina de tres néts. Ha tastat de prop el que comporta haver de fer front a una vida molt dura: tenint una filla amb hidrocefàlia, fins que mor a l’edat de 17 anys. Tant na Bel com jo mateix tenim oportunitat de veure-la cuidar-se’n, de la seva filla Karlyta, amb molt d’amor!

N’Esther i na Zully sempre han estat dues bones amigues meves, i de na Bel Rosselló, la meva esposa difunta. El darrer pic que ens veim  tots quatre fa 10 anys, durant la darrera visita conjunta que efectuam al Perú l’any 2010.

Esther Moreno, P. Giovanni Sabogal i Zully Moreno (Chimbote, 2020)

Tant aleshores com suara mateix em tracten a les mil meravelles. No deixen d’atendre’m en tot quant necessit. M’indiquen per on hem d’anar, com pujar i contractar un taxi, o encomanar un bitllet d’autocar, o entrar a comprar qualque cosa que hem de mester.

Na Zully, també, m’instrueix en el maneig del mòbil. N’és una experta practicant i m’ensenya moltes de les aplicacions que té el model Android que duc des de Mallorca. Amb xip espanyol llevat, substituït per un nou xip peruà posat.

Amb el mètode del «pospago» dia 25 de cada mes, em permeten de mantenir contractat l’ús d’internet, messenger, whatsapp, telèfon fix, telèfon mòbil i tot allò que vulgui fer amb aquest aparell tan petit com abastador de possibilitats immenses a l’àmbit de la intercomunicació a l’instant: paraula escrita, veu enregistrada, imatge gravada, ubicació descrita, etc. etc.

Tot pel preu de 7 euros amb 11 cèntims cada mes!

El dia de la festa de sant Sebastià, patró de la ciutat de Palma, em passaria desapercebut -pel fet que al Perú no s’hi celebra com a festa tan gran com a Ciutat -, si no fos per les comunicacions que m’arriben d’amistats mallorquines.

Gairebé totes coincideixen a informar-me que enguany s’esdevé un dia d’aigua, de molta pluja, de vents considerables, de fred intens, d’hivern dur i pur. Mentre nosaltres, al Perú, gaudim d’un temps estiuenc, amb un sol que crema a les totes, unes platges farcides de gent, uns alumnes de vacances, i, per afegitó, campanya electoral «congresal» convocada per al diumenge vinent, 26 de gener a tot el territori nacional.

Amb Maritza RAMÍREZ, al seu local comercial (Chimbote)

Tenc oportunitat de visitar, per això també em fa il·lusió arribar fins a Chimbote, la família de la bona amiga peruana resident a Mallorca des de fa dècades, na Malena Garcés Herrera, esposa del bon amic Paco Suárez Riera.

Hi té una germana de mare, na Belma Ávila Herrera, i un nombre considerable de nebots. Contactam primerament amb la seva filla Maritza Ramírez Ávila, esposa d’en Marcelo, que regenten un dels establiments comercials de més renom a la ciutat de Chimbote.

Amb Maritza Ramírez i el seu espòs Marcelo, al seu local comercial (Chimbote)

Dedicats a la venda de vidres i miralls, finestrals, motllures d’alumini en general, des de fa una vintena d’anys, seguint la tradició familiar paterna, la Vidriería Marcelo manté el centre de vendes en un indret molt cèntric, Jr Elías Aguirre 617-631 de la ciutat de Chimbote, mostrant-ne l’experiència, bona qualitat i compromís de servei a la clientela.

En Marcelo, espòs de na Maritza, ens acompanya fins a la casa on viu la mare d’aquesta, na Belma, que és germana de na Malena Garcés, la que viu a Mallorca. Ens enfilam per carrerons que ens porten fins al barri Dos de Junio, situat just darrera l’hospital de davant del Vivero.

En arribar-hi m’adon del gran canvi produït aquests darrers 10 anys en aquest indret, en comparació amb la darrera vegada que la visit juntament amb na Bel, la meva esposa difunta.

Amb Belma ÁVILA, a casa seva (Chimbote, 2020)

Na Belma és una padrina piurana que viu a Chimbote des de fa més de quaranta anys. N’hi conec la filla, na Vilma Ramírez Ávila, que ja és padrina i puc saludar. Na Dama, que viu en una altra casa. En Manuel, que hi compareix. I en Claudio, que, 10 anys enrere ens acompanyà en cotxe pertot arreu i posteriorment va morir d’un infart. Que en pau descansi!

Tenim oportunitat de saludar la velleta. Miram de contactar via whatsapp amb la seva germana Malena que viu a Mallorca. Ho aconseguim. I tots ens n’alegram ben molt.

Al meu temps d’estada al Perú, això era impensable, inimaginable, impossible! Comunicar-se a l’instant a tanta distància! Aleshores només tenim la possibilitat de fer-ho per correu convencional, que torba una mesada en arribar i dos mesos a retornar-nos-en la resposta.

Avui dia podem fer-ho en  dos segons, i, a més a més, ens veim, ens xerram i ens escrivim. Meravella de les noves tecnologies!

Hem de seguir la ruta cap al nord, dirigir-nos en autocar cap a la ciutat de Trujillo on hem de romandre uns quants dies.