Cil Buele, a la costa peruana (9): Lima (LOS OLIVOS)

  Al barri limeny de Los Olivos-Villasol

Dos dies després d’haver sortit de Mallorca, el 4 de gener de 2020, en el cotxe de la família piurana Moreno Romero, conduït per «don Fernando del Perú», ens traslladam on viu la filla de la meva bona amiga Zully Moreno Romero. És al barri Los Olivos-Villasol. 

Pamela López Moreno, d’una trentena d’anys d’edat, està casada amb Nilton Jonil Pistu. Tenen una nineta d’uns 3 anys, Rafaelita, i un infant d’un anyet, Nicolás. És una família molt acollidora. A més d’ells quatre, hi trob també la mare de Nilton, la senyora Rosita Yesmi Pis Zarpán, natural de Monsefú, Chiclayo.

A una taulada de mitja dotzena d’adults i dos infants, assaborim exquisits plats peruans casolans, com són ara: «Tortillas con queso, cachanguitas con queso, y café pasadito simple», «Cebiche de cachema con jurel», «Sudado de pescado con arroz y yuca».

L’endemà, vigília de la festa dels Reis, en el cotxe conduït per «don Fernando del Perú» em tornen a dur des de l’hotel fins a Los Olivos, la zona residencial de na Pamela i en Nilson, situada al nord de la ciutat de Lima, propera a l’aeroport. 

M’hi pas tota la jornada menjant i bevent líquids no alcohòlics. Majoritàriament «chicha morada» o sucs naturals de fruites com el «jugo de maracuià» tan exquisit.

En un sol dia i a hores distintes, ens asseim a taula per tastar-hi: «Tortilla de raya con yucas y salsa», un plat característic de Monsefú, província de Chiclayo. «Arroz con pato con salsa criolla y jugo de maracuyá» i «Papa a la huancaína». Tot això afegit al que ja m’he empassat a l’hora del berenar del matí a l’hotel.

Aquesta vuitena vegada que trepitj terra peruana, continuo constatant que, gràcies a aquella primera presència al Perú, s'hi mantenen certes constants que, lluny de minvar i desaparèixer amb el pas del temps i les dècades, es van refermant i consolidant cada cop més.

Per damunt totes, s’hi manté la consolidació profunda d'unes relacions d'amistat que esdevé indestructible amb el pas dels anys. Una amistat sincera, familiar, respectuosa, delicada, atenta, amorosa, desinteressada, profunda, forta, veritable. 

Crec que no hi tenen res a veure aspectes econòmics, ni diversitats culturals, ni nivells educatius, ni l'edat, ni la pràctica del sexe... Ni són producte importat per la beguda o l'alcohol o la droga o les creences religioses.

Es tracta de la consolidació d'unes relacions d'amistat personal compartida, oberta, franca, expressiva, lliure, alegre, farcida de solidaritat i d'afecte veritables.

M'hi sent molt estimat, al Perú, no solament per la gent amiga i coneguda d'altre temps, sinó també per aquesta altra gent nova que les meves amistats antigues em presenten per primera vegada.

Tenc la impressió que hi sintonitzam a les totes i tot d'una, només veure'ns i abraçar-nos efusivament i carinyosa.

És una de les primeres descobertes que hi faig durant els primers dies d'estada meva al Perú aquest any 2020.»

En bon dia dels Reis, que al Perú no és festiu sinó dia laborable, aprofit per anar al balneari d’Ancón, on a la dècada dels anys 70 faig de capellà substitut del puigpunyentí mossèn Bernat Martorell, que en pau descansi.

M’hi duen les dues bones amigues peruanes, Esther i Zully. Des de Los Olivos – Villasol. En un «taxi beat» -comanat, controlat i seguit pel mòbil de na Pamela, la filla de Zully-, arribam fins al «asentamiento humano Manuel Cox-Ancón». 

Hi viu la seva nora Geraldine, esposa del seu fill Iván. Tenen dos infants, Axell Josti i Fabricio Lisandro, de  molt pocs anys, 2 i 3.

Per primera vegada en aquest viatge tenc oportunitat de veure i viure de prop la situació de misèria en què viuen les famílies més modestes i pobres del país. Que en són la majoria, si més no d’aquest redol de la ciutat. 

Tot i la seva gran pobresa, m’acullen a casa seva amb una gran amabilitat. Desfent-se amb atencions, em conviden a entrar-hi, asseure’m i menjar i conversar i empatar la xerrada sobre qualsevol assumpte que ens ve al cap a cada moment.

La casa on viu na Geraldine Sirlopu Mantari és una de les casetes més humils que conec, per defora i per dedins. A l’hora d’accedir-hi, he de pujar per una dotzena d’escalons construïts amb rodes de cotxe emplenades amb fang i ciment... m’hi han de donar la mà per no caure... costa empinada, dalt d’un turonet... casa de fang... sòtil d’uralita... mobles vells... parets de qualsevol manera... trespol de terra... Molt pobra, molt pobra, molt pobra! In-cre-ï-ble-ment molt pobra, a aquestes alçades del segle XXI.

Com aquesta, milers de milers se m’obren al voltant davant dels meus ulls, a cada costat de la carretera Panamericana Nord que hi passa a quatre passes.

Em qued molt sorprès davant del canvi enorme produït en aquest indret dels afores de Lima, que passa per Puente Piedra. Al meu temps, constituint els afores de la ciutat, hi veien extensions immenses de sembrats i conrades de fruites, verdures i hortalisses. 

Avui dia ja no hi ha res de tot això. Tot s’ha convertit en un caramull d’allò que se’n diuen «asentamientos humanos», d’una pobresa tan crua i tan dura que esgarrifa al més pintat. Per la cruesa, la duresa i la immensitat. No se n’hi veu la fi. 

Les famílies ocupen tots els espais possibles i inimaginables. Tant a les planures com a les altures de les muntanyes, que s’aixequen enmig d’arenals immensos, milers i milers de casetes rudimentàries i pobres aixopluguen famílies i més famílies, que hi sobreviuen en unes condicions tan pobres i lamentables que hom no se’n pot fer una idea, fins que no ho toca amb les mans, ho veu amb els ulls, en sent la remor per les orelles, n’ensuma l’olor pel nas, en trepitja la terra amb els peus i n’assaboreix el menjar i beure per la boca.

La madona de la casa del «asentamiento humano» Manuel Cox-Ancón, mare de na Geraldine i sogra de n’Iván, fill de na Zully, ens prepara un bon plat de «Bonito con arroz baleado y papa sancochada con salsa criolla». Regat amb la beguda nacional refrescant «IncaCola». Una delícia de menjar sa i bo, molt coent, a l’interior d’una caseta que, sortosament, rep l’embat d’un airet que mitiga la calor de l’estiu peruà que ens afecta.

Aquesta dona, que no sembla tenir més de 40 anys d’edat, ha parit sis filles i dos fills. Els majors tenen un pare. Els més menuts en tenen un altre. 

Quan hi arribam, trobam i saludam aquest segon. Més tard, emperò, s’hi presenta també l’altre que, en saber que hi som, va a saludar-nos, a veure la seva filla Geraldine i el seu nét Fabricio de dos anyets... 

Ell mateix, a l’hora de partir, ens porta amb la seva moto-taxi fins a la parada del microbús que ens ha de dur des del Puente Villa Estela, fins al balneari d’Ancón.

Ens hi passejam, pel Malecón, vorera de mar, amb l’immens oceà Pacífic davant nostre i una munió de gent que s’hi belluga, en ple estiu peruà.

Mir d’entrar a l’església dedicada a sant Pere. Al seu interior, hi he celebrat no poques misses com a rector, nomenat pel cardenal arquebisbe primat de Lima, Juan Landázuri Rickets, en substitució de mossèn Bernat Martorell, el 15 de març de l’any 1978. 

Un nomenament eclesiàstic que m’arriba a petició del delegat de la O.C.S.H.A. (Organització de Cooperació Sacerdotal Hispano Americana) al Perú, el santamarier mossèn Joan Parets i Serra, aleshores rector de la parròquia de sant Joan Maria Vianney: «De conformidad con los cánones 465 párrafo 4º y 472 del C.I.C. y con la Constitución 70 del XVIII Sínodo Arquidiocesano... con todos los derechos y obligaciones inherentes a dicho cargo ‘ad normam juris’».

Els qui m’acompanyen, crec jo,  no es poden fer una idea d’allò que representa per a mi una visita d’aquestes característiques a un lloc com aquest. Ni de tot quant bull dins el meu cap i dins el meu cor, quan contempl per primera vegada l’edifici esvelt de la parròquia de San Pedro de Ancón! Jo n’he estat rector, d’aquesta parròquia limenya durant uns mesos... 

Se m’entrecreuen sentiments diversos, que em resulta molt difícil explicar...

Pujats i asseguts a l’interior d’una combi -autobús de línia regular que travessa tot Lima- retornam a Los Olivos-Villasol. Juntament amb na Pamela, que domina el maneig d’internet, portàtil i mòbil, organitzam la reserva dels bitllets per als propers viatges que pensam realitzar en autocar i amb avió arreu del país...

Quan són prop de les 12 de mitjanit arrib a l’hotel Dazzler situat a la Javier Prado Oeste. 

No puc deixar de pensar que durant aquests 7 primers dies d’estada al Perú residesc a una zona de Lima que té molt poc a veure amb la de Manuel Cox-Ancón visitada avui capvespre...

Malauradament, així és la vida humana, sobretot en aquest redol d’Amèrica Llatina: farcida de contrasts esfereïdors!

Amb Iván López Moreno, en el seu 32è aniversari

Una mesada després, a migdia de dimarts, 4 de febrer de 2020, em vénen a cercar a la casa dels franciscans d’Ate on estic allotjat, per anar a celebrar l’aniversari de n’Iván López Moreno, fill de la bona amiga piurana Zully Moreno Romero que m’acompanya pertot arreu en aquest viatge al Perú juntament amb la seva germana Esther. 

N’iván compleix 32 anys i ens convida a celebrar-ho a ca seva, allà on viu, al «Asentamiento Humano Manuel Cox-Ancón», que ja vam visitar a principis de gener, recent arribat jo al Perú.

Abans de partir i acomiadar-me definitivament de la comunitat franciscana que m’ha acollit tan bé al barri de Salamanca, convid els tres acompanyants a dinar al restaurant «La Ballena Chicharronería» on tastam «pulpo al olivo», «hueveras al ajo» i «ronda marina».

 A la seva caseta, modesta i humil, situada dalt d’un dels nombrosos pujols arenosos de la contrada, ens conviden a dinar de «Pollo con arroz y papa a la huancaína» regat amb una bona cervesa Pilsen Callao.

M’encanta trobar-me en un ambient com aquest. Res a veure amb els que acostum a veure i viure. Molt senzill, molt modest, molt humil, molt rudimentari, molt pobre, molt empinat... Però molt acollidor i amable, t’ho miris com t’ho miris.

És la segona vegada que hi vénc, aquí, a «Manuel Cox». 

En veure aquest entorn, no puc deixar d’establir comparances amb aquell altre indret que visitam plegats, anys enrere, amb la meva esposa Bel Rosselló, situat en un altre redol de Piura, al barri de San Cristóbal. 

És l’any 1992 i aquest jove que avui compleix 32 anys, aleshores només en té 4. Viu amb la família en una caseta de pals, fustes i llaunes, on sa mare, na Zully, els hi agombola així com pot.