Lourdes Huanca, líder indígena peruana (i 5): la proposta d’un Pacte Nou

 

Mentre acab d’arrodonir notícies sobre el periple europeu de la líder indígena peruana Lourdes Huanca, em trob amb una proposta, que emergeix d’una altra dona peruana, cusquenya en aquest cas.

Lourdes Huanca Atencio

Es tracta de l’expresidenta del moviment polític Nuevo Perú, congressista i per dues vegades candidata a la Presidència de la República amb coalicions d’esquerres com Frente Amplio (2016) i Juntos por el Perú (2021): Verónika Mendoza Frisch. 

Per a molts que la voten a la primera volta de les darreres eleccions, és la persona més idònia de l’esquerra assenyada i compromesa; però en segona volta opten per votar Pedro Castillo, a fi d’evitar que guanyi la ultradretana Keiko Fujimori. Verónika Mendoza està considerada actualment com un dels millors quadres polítics de l’esquerra peruana.

M’encanta el seu escrit, senzill i directe, en uns moments tan delicats com el que travessa Perú a l’actualitat. Això sí una mica llarg, però en recoman la lectura íntegra: Hacia un nuevo pacto para sanar las heridas abiertas - Verónika Mendoza Frisch - 

Verónika Mendoza Frisch

Compartesc plenament el contengut del document, estic d'acord amb el diagnòstic i en les propostes de futur que assenyala. 

Tot i que l’autora pot ser considerada com la millor política de l’esquerra peruana, s’ha de reconèixer que malauradament no compta amb el suport d'un partit gran i fort. Lamentablement.

És més, resulta difícil veure hores d'ara quins dels grups polítics existents, o quins lideratges d'avui dia poden dur endavant aquestes propostes que, sens dubte, podrien fer sortir el país cap endavant per camins nous i millors que els seguits fins ara.

Vet ací un fragment d’aquest escrit: 

«...Planteamos que, para empezar, se consulte al pueblo peruano en un referéndum si quiere o no un nuevo pacto y que se abra un gran diálogo nacional descentralizado, plural, intercultural e intergeneracional sobre qué país queremos construir y legarle a las generaciones futuras. 

Es una salida absolutamente viable legal y constitucionalmente y, sobre todo, la más democrática...

Es tiempo de sanar las heridas más profundas, de sellar un nuevo pacto, pero no entre élites cínicas para defender sus privilegios -como ocurrió con la Constitución de la dictadura-, sino un pacto entre peruanas y peruanos en el que nos reconozcamos todos –sí, todos, no solo los que piensan como nosotros- como ciudadanos con iguales derechos, en el que definamos qué reglas de juego deben regir nuestro país, qué valores deben guiarnos como sociedad. 

Necesitamos un nuevo pacto que afirme la vida, la dignidad humana; que ponga por delante el poder del pueblo antes que el poder del dinero; la igualdad en la diversidad para dejar atrás el racismo, el machismo, el clasismo que hieren nuestra Patria y nuestras familias; que ponga el bien común, la solidaridad y cooperación por delante del individualismo, la competencia exacerbada y la corrupción; que defienda el cuidado de la naturaleza para dejar atrás la depredación y contaminación de nuestros ríos, montañas y bosques; que promueva el uso soberano de nuestras riquezas para que beneficien de verdad a las familias del Perú. 

Es tiempo de construir la Constitución de la democracia... Esta tarea no es exclusiva de autoridades o expertos, por el contrario, es una tarea de todos los peruanos y las peruanas».

Tant de bo que el Perú arribi a trobar, més prest que tard, el camí de sortida a una situació que només beneficia als de sempre, els peixos grossos de sempre, i que perjudica cada cop més durament també els de sempre, els peixos petits. 

Els primers, representats per unes quantes famílies oligàrquiques molt poderoses, que, a més de ser poques, resideixen a Lima, la capital. Mentre que els segons, grans masses de camperols indígenes que conformen la gran majoria de la població peruana, viuen i treballen a la serra i l’amazonia peruanes, lluny de la vista i del pensament de Lima.