Al meu estimat cunyat manxec, Eugenio Domenech Rodríguez

Em deman quan deu ser la primera vegada que tenc notícies d’aquest jove manxec anomenat Eugenio Domenech Rodríguez que, segons diuen, festeja la meva germana Mª Ana? No en sabria indicar la data exacta, però ha de ser a principis de la dècada dels anys 70 del segle passat. Si no una mica abans...

Record que la meva germana Mª Ana, a més dels estudis de batxillerat elemental, es prepara professionalment per exercir la tasca d'auxiliar de Clínica a l’Hospital universitari de Son Dureta. Hi treballa durant dècades, juntament amb el seu espòs Eugenio Domenech, qui s’hi exerceix com a excel·lent zelador, de tarannà profundament vocacional: d’aquells que, davant d’una persona malalta, es desvetllen per atendre-la de la manera millor que saben i poden. Molt bon zelador!

El cert és que, des del primer moment que ens tractam tots dos, mantenim molt bones vibracions mútues, compartim idees i plantejaments de vida, passam estones conversant i intercanviant opinions, ens sentim membres d’una mateixa família. Fins al punt de passar-nos l’un a l’altre confidències personals de les més íntimes. A més de cunyats, som molt bons amics.

A l’interior de la família Buele Ramis, n’Eugenio hi entra amb molt bon peu. Tant pel que fa als meus pares, que s’atansen a anar-hi a viure més a prop. Com pel que té a veure amb els meus germans i jo mateix que el consideram bon cunyat, feiner com el que més, treballador infatigable, amant de la família i lliurat en cos i ànima a procurar el màxim benestar possible per als seus.

Mentre ja tenc preparades les maletes per emprendre el meu primer vol transoceànic cap al Perú per primera vegada, em ve molt just poder assistir a la celebració matrimonial del jove manxec Eugenio Domenech Rodríguez i la mallorquina Mª Ana Buele Ramis. 

En presidesc la cerimònia religiosa com a capellà, el 5 de maig de 1975, a l’esglesieta de la parròquia de Son Roca. El mateix dia que la meva germana compleix 25 anys d’edat. 

Mentre som al Perú, continuo mantenint la relació epistolar que ens permet de seguir connectats d’alguna manera, d’acord amb els mitjans disponibles aleshores (res a veure amb els d’avui dia).

Quan torn a Mallorca, amb n’Eugenio ens feim molt. Tant és així que el record present en moltíssimes d’eixides meves! Quan sortim en vol transoceànic cap a Amèrica Llatina i Central l’any 1981, el metge Miquel Barceló, la farmacèutica Aina Salom i jo, un dels que acudeix a acomiadar-nos a l'aeroport de Son Sant Joan, precisament és ell, juntament amb ma mare i el meu germà Andreu (que tots tres descansin en pau).

Tant amb la meva primera esposa, Lina Company, com amb la segona, Isabel Rosselló Girart, s’hi duen tan bé, que no record cap casta de discussió, d’enfrontament o desavinença. Sempre fent pinya.

N’Eugenio i na Mª Ana arriben a tenir quatre filles: Maru, Nani, Carme i Berni. Tots quatre esdeveniments familiars ocorren a la dècada dels anys 70 del segle passat, mentre jo em trob fora de la Roqueta, exercint-me com a missioner al Burundi, primer, i al Perú, després.

El 10 del 10 del 01, esdevé un dels dies més fatídics dins la nostra família. Fortament empesa per depressions profundes, la meva germana es precipita al carrer des del setè pis de casa seva, i ja no torna a ser pus mai més la mateixa que havia estat abans. Es queda "en coma vegetatiu" durant gairebé dues dècades seguides...

És precisament llavors quan surt a relluir molt més el tarannà i la manera de ser del meu cunyat Eugenio. Mai no he trobat enlloc cap home que es mostri tan enamorat de la seva dona i que l’estimi amb tanta intensitat com ell. De manera pràctica i efectiva.

«Los amantes de Teruel» queden petits davant n’Eugenio i na Mª Ana. Ell fa el que no està escrit enlloc, per procurar-li, a ella, el major benestar possible, tot i les grandíssimes dificultats amb què topa contínuament. Res no l’impedeix d’aconseguir allò que es proposa, per tal de tenir la seva dona en les millors condicions i la millor qualitat de vida possible.

S’estima més tractar-la directament i personal a ca seva, abans de deixar-la en mans externes a l’hospital. Com a bon professional, sap molt bé com tractar-la. Ho puc comprovar amb els meus ulls cada vegada que m’hi atans, tant a Palma com a Munera (Albacete): gràcies a la presència curosa i atenta d’espòs i filles, la meva germana Mª Ana es passa al llit, durant dues dècades seguides, sense haver tengut ni patit mai cap llaga ni una! 

El mes de juliol de l’any 2016, un dos mesos després de la mort de la meva esposa Isabel Roselló, a instàncies del meu cunyat Eugenio, me’n vaig a passar uns dies a la seva casa de Munera. Hi viuen ell, la meva germana Mª Ana i les seves filles Carme i Berni. Es tracta d’un poblet castellà manxec de la província d’Albacete. Un lloc mesetari encantador, amb gent i població de tracte molt familiar.

Amb això, esper rebre’n l’ajut que necessit per suportar amb més fermesa i major fortalesa d’ànim la situació personal que estic travessant, després de la mort de la meva estimadíssima esposa, la manacorina Isabel Rosselló Girart ocorreguda l’anterior 18 de maig.

Ho aconsegueixen. Com sempre, m’hi acullen la mar de bé. I, entre d’altres detalls, em fan avinent que estic residint a «Munera, terra de toros i de toreros». Mai com llavors he assistit a cap «corrida en plaza de toros», farcida a rebentar «en la zona d’ombra». Després de prendre uns vins amb els amics del meu cunyat Eugenio, entesos en totes dues matèries: no només pel que fa als toros a la península Ibèrica, sinó també al Perú...

El 7 de maig de 2021, a les 18:30 hores, la meva única germana Mª Ana Buele Ramis deixa d’alenar i mor al seu domicili de Munera (Albacete). És la meva germana petita. M’ho comunica pel mòbil el seu espòs i cunyat meu, Eugenio Domenech Rodríguez, aquell mateix dia. 

Els confinaments que imposa la pandèmia no m’aconsellen de fer-m’hi present. I ho lament moltíssim.

L’aturada cardio-respiratòria que pateix acaba amb la seva vida, després de prop de vint anys seguits d’haver romàs en estat de coma vegetatiu. La major part d’aquest temps perllongat, se’l passa a la vila albacetenya de Munera. Sempre molt ben tractada i sempre molt ben acompanyada pel seu espòs Eugenio i les seves filles Berni, Carme, Nani i Maru.

Un dissabte, el 9 d’octubre d’aquell any, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, celebram una missa d’acció de gràcies per la vida d’aquesta gran germana meva Mª Ana, amb la presència del seu espòs, les seves filles, els familiars i les amistats més properes.

Avui, 2 anys i mig després, mentre duen n’Eugenio al Cementeri de Munera, des del Perú estant deman per whatsapp al rector de la mateixa parròquia, mossèn Ramon Lladó, que vulgui aplicar-hi la missa de les 12 del migdia diumenge que ve. 

Tot d’una em contesta de manera afirmativa: «Amb moltíssim de gust, com si hi fossis, li oferirem la missa de les 12». És tot quant crec que puc fer, suara mateix, des d’aquí on som, per aquest cunyat meu manxec amb qui he compartit tantes vivències, com a dos bons amics.

Descansa en pau, Eugenio! Gaudeix de la Vida que  no s’acaba mai!