Viatge al Perú 2024 (20ª): Moyobamba, a la selva amazònica peruana

Primer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Després de passar una nit curta, la primera d’enguany a Calzada, amb una bona dutxa i una bona afaitada inicio la meva estada en aquesta casa d’hostes que duu la denominació de «La Emboscada». És propietat d’uns parents pròxims de na Zully, la qual hi treballa temporades llargues. Ens hi acullen la mar de bé.

Casa d'hostes on ens allotjam, al districte de Calzada,
ben a prop de Moyobamba, en plena selva amazònica

De bon matí, el que més ens interessa és trobar un mecànic que dugui a terme la reparació del vehicle avariat. El cosí de na Zully, de nom Lalo, es presta a cercar-ne un que, segons diu, ens arribarà avui mateix, d’aquí a una horeta... Són les 10 del matí... Em sembla mal dia per trobar mecànic, damunt festes patronals de Sant Joan... Però mai no se sap... 

Mentrestant, berenam a la terrassa d’aquest alberg familiar de tres plantes, situat en un encreuament de quatre carreteres, a pocs quilòmetres de la ciutat de Moyobamba.

Calzada és «La Ciudad de los Jazmines». Està situada a 12,5 km de la ciutat de Moyobamba, «La Ciudad de las Orquídeas», i a 12,5 km de la ciutat de Rioja, a la carretera marginal de la Selva amazònica peruana, dins la vall del Alto Mayo, al nord de la regió de San Martín. 

Situada a uns 850 msnm, hi despunta el Morro de Calzada, un cim que esdevé mirador panoràmic natural de 360º, des d’on es poden observar les ciutats més properes envoltades d’una planície verda força admirable. Amb el clima característic dels boscos humits nigulosos de la selva alta, propicia la presència d’ecosistemes diversos que ho converteixen tot en un espai natural de gran diversitat pel que fa a la flora i la fauna silvestre. Quines diferències!

Ho podríem comprovar dies després, en visitar el Jardí Botànic Amazonia.

Segon dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

A més de ser vigília de la festa de Sant Joan, avui també és diumenge. M’aixec a les 6 del matí. Amb na Zully, quedam d’anar a la missa que celebren a les 7 del matí a la seu catedral de Moyobamba.

La presideix el bisbe prelat, a l’interior d’un temple, amb gent a vessar que canta en castellà melodies litúrgiques que jo desconec en la seva majoria. 

Mir d’informar-me de qui n’és el president. Només entrar, em fa la impressió de topar-me amb un clàssic eclesiàstic, a qui agrada de lluir els distintius episcopals que l’assenyalen com a bisbe: solideu vermell passat pel cap, punys i randes al camis de color vermell, homilia llarga navegant pels núvols de les històries inventades per mantenir no solament l’atenció de la concurrència sinó també i sobretot les prebendes que hi puguin aportar... Si més no en les aparences, em sembla bisbe clàssic conservador.

Monsenyor Rafael Escudero López-Brea,
bisbe de Moyobamba

Arrib a saber que li diuen monsenyor Rafael Escudero López Brea. És un sacerdot diocesà espanyol, nascut a Quintanar de la Orden, l’any 1962. Estudia al Seminari Major de Toledo. Arriba al Perú l’any 2004, amb el primer grup de sacerdots diocesans toledans que atenen la prelatura de Moyobamba. Primer, s’hi exerceix com a vicari general i rector de la parròquia catedralícia. Dos anys després, l'any 2006, el papa Benet XVI el nomena bisbe coadjutor. Rep l’ordenació episcopal de mans del cardenal arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares Llovera (amb això ja està dit tot!) Des del mes de juliol de 2007 s’exerceix com a bisbe prelat de la Prelatura de Moyobamba, després que hi renuncia per edat el seu antecessor en el càrrec, monsenyor José Santos Iztueta Mendizábal. 

Em crida l’atenció que, només dos anys després d’arribar al Perú, ja és nomenat bisbe auxiliar, i que 18 anys després encara s’hi manté! N’ha sabut fer molt bona carrera, amb la seva venguda missionera al Perú! No com altres que conec... És clar que cap d’aquests que conec no prové de la diòcesi espanyolíssima de Toledo! Quines diferències!

Aquest diumenge també és el dia en què arrrib a topar-me de bell nou amb una de les dones que més admir en aquesta ciutat de Moyobamba. Es tracta d’una serrana que, provinent de Chota, Cajamarca, hi arriba fa dècades, s’hi instal·la, hi crea una petita empresa de venda de mòbils, i es converteix en la gerent principal d’una empresa familiar important, representativa de l’evolució teccnològica més puntera a la ciutat de Moyobamba. Li diuen Maria Infante Tarrido. Ja té tos fills i roman a l’espera d’una tercera criatura.

Ens rep la mar de bé a la seva tenda comercial. Tots dos ens alegram de tornar a veure’ns. Jo només li puc oferir una abraçada afectuosa i tota la meva estimació. Ella, a més a més, m’obsequia amb una funda protectora per al meu mòbil, fins al punt que fa la impressió que en tenc un altre, de nou.

Li dic que, fins al dia d’avui, només he pogut veure els seus dos fills i el pare d’aquests. Però que vaig molt endarrer de veure-la, a ella, de bell nou, suara mateix, com puc endevinar, embarassada d’una criatura engendrada per un altre pare. Li’n don l’enhorabona. La veig bastant més rejuvenida que quatre anys enrere.

Me’n surt, de la seva tenda comercial, content d’haver-la vista, d’haver-la abraçada i d’haver mantengut una conversa tan agradable, amb la dona d’un cosí de la meva estimadíssima fillola piurana que m’hi acompanya.  

Tercer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

És la festa de Sant Joan, que enguany celebr en un indret tan distint de Mallorca com és ara aquest on em trob avui dia, ocupant l’habitació 26 de la casa d’hostes anomenada «Hospedaje La Emboscada», situada al districte de Calzada, a prop de la ciutat de Moyobamba, en plena selva amazònica nord-peruana, propietat de la família de la meva estimadíssima fillola piurana Zully Socorro Moreno Romero, que m’hi acull amb gran amabilitat i molta d’estimació, com a «padrino de Zully».

Em vénen a la ment tantes de preguntes. M’acudeixen al cervell tants d’interrogants. M’omplen el cap tantes de qüestions. Sobretot, quan contempl força emocionat la fotografia de les meves dues esposes estimades que porto pertot arreu allà on vaig, en aquest «viatge de la meva vida al Perú abans de complir els 80 anys»: 

"Què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Lina estimadíssima, viatjant amb tu, la meva dona, que veies amb tan bons ulls la meva dedicació intensa a Amèrica Llatina, fins al punt que m’ajudes a reinstaurar Amensty International a la nostra illa estimada de Mallorca o quan miram de fer suport a la lluita per l’alliberament de pobles com El Salvador, Nicaragua, Uruguai o Xile a la dècada dels anys 80 del segle passat?

I, sobretot, què no hagués estat això mateix, amb la teva companyia inestimable, Bel estimadíssima, si haguéssim pogut repetir enguany, com feim una vegada i una altra anys enrere, recorrent aquestes terres d’Amèrica Llatina que tots dos estimam tant!

La Vida vol que, ara, jo ho faci tot sol, sense cap de vosaltres dues acompanyant-m’hi. Prou bé sabeu que vos duc dins el meu cor i dins el meu capet, estimant-vos moltíssim com sempre, desitjant-vos que pugueu gaudir d’aqueixa dimensió desconeguda per a mi, que m’encantaria molt que me’n poguéssiu fer un tast, ni que fos ben petitó!

La mateixa Vida, també vol que m’hi pugui acompanyar qui m’estima moltíssim, com ningú més, i que alhora vos estima moltíssim, com només ella sap fer, la meva fillola piurana estimadíssima, de nom Zully Socorro Moreno Romero.

Déu me l’ha posada davant perquè em faci tot allò que vosaltres em faríeu, m’acompanyi com vosaltres m’hi acompanyaríeu, m’estimi com vosaltres m’estimaríeu, vetli per mi com vosaltres vetlaríeu, s’interessi per mi com vosaltres vos interessaríeu, em protegesqui con vosaltres dues em protegiríeu, estigui al meu costat com vosaltres hi estaríeu...

Donau-li, amb mi, moltes de gràcies a Déu, per aqueix do que em fa de tenir un suport tan valuós com aquest, en un viatge al Perú com no n’he fet mai cap caltre, recorrent la costa, la serra i la selva d’una tal manera que tenc l’oportunitat única d’admirar a plaer l’obra meravellosa d’un Pare que estima la humanitat fins a límits tan indescriptibles com inimaginables.

Moltes de gràcies, Lina estimada. Moltes de gràcies, Bel estimada. Per haver-me conduït a trobar-me amb la meva estimadíssima Zully, la piurana que m’està obrint les portes d’un món nou tan encisador que no puc deixar de considerar com a únic i molt valuós."

A mida que avança la jornada santjoanera al districte de Calzada on estic allotjat, m’adon que s’incrementa la presència de gent dedicada a «pandillear». Quines diferències!

Viatjant per Moyobamba durant les festes de S. Joan

Amb tota intenció, na Zully i jo programam amb temps de fer-nos presents a Moyobamba coincidint amb la celebració del Dia de Sant Joan 2024. Cada any hi organitzen moltíssimes d’activitats, amb un cronograma característic de la festa més important a la selva peruana, la festa de Sant Joan. Entre els esdeveniments més remarcables hi ha les danses típiques, els rituals tradicionals i les fires gastronòmiques que ofereixen plats locals com «el juane».

Durant aquesta festa patronal en honor de Sant Joan Baptista, en dates clau com són el 23 i el 24 de juny, els pobles diversos de la selva se submergeixen en la tasca de donar-hi vida, de manera que involucren visitants en un món fascinant de tradicions, rituals colorits, danses, processons religioses, i activitats diverses que fan veure la riquesa cultural d’aquesta  regió amazònica.

És  una festa que celebren gairebé totes les ciutats i pobles de la selva peruana, sobresortint com a destinacions favorites llocs tan significatius com Iquitos a Loreto, Oxapampa a Pasco, Tambopata a Madre de Dios, Pucallpa a Ucayali, Tingo María a Huánuco, i també Chanchamayo i Satipo a Junín, o Moyobamba a San Martín. 

Veig pertot arreu que parlar de Sant Joan en els pobles amazònics és sinònim de festa grossa, d’alegria, «pandilla y juanes». Aquí on som ara, a Moyobamba, la celebració s’estén per més temps, convertint-se en la capital amazònica de la festa de Sant Joan. És ben famosa la Setmana Turística, amb ativitats festives i gastronòmiques, concursos de «pandillas» i d’estampes típiques, d’elaboració del «juane» i la «mishquina», tradicional Corpus Christi amb exhibició de plats i begudes típiques.

Fa goig recórrer els carrers empaperinats de Moyobamba en ambient de festa grossa, amb molta de gent al carrer, amb milers de dansaires que s’arrepleguen a la plaça Major, fent el recorregut ballant a les totes fins a les Aigües Termals de San Mateo, on el dia central de la festa, el 24 de juny, realitzen el «baño bendito». Com que ho fan a les 4 de la matinada, i  jo em pens que és a la tarda, m’ho perd, malauradament.

Sí que puc visitar, amb la família de na Zully, un recinte admirable, el Jardí Botànic Amazonia. Podem gaudir, en companyia de nombrosos familiars de la nissaga dels Romero gran quantitat de plantes, arbres i flors variades que constitueixen un parc atraient, per on discorren lliures els animalets que s’hi recullen, bé sigui abandonats pels amos, bé sigui perquè s’han perdut: monees, guacamayos, cocodrils, lloros, galls i gallines, etc.

A la vista del gran nombre de cosins que arrib a saludar de la família Moreno Romero, em veig incapaç de destriar-n’hi tots els detalls. Pens si no hauré de demanar-ne també l’organigrama a na Zully, per tal de romandre’n més ben informat. Quines diferències!

Quart dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

L’endemà de la festa de Sant Joan tenim previst que Moisés i Eli retornin a Piura, els dos germans de na Zully amb què viatjam fins a Moyobamba. Nosaltres dos, na Zully i jo, ens hi quedam dos dies més, allotjats al districte de Calzada, en l’«Hospedaje La Emboscada». Feim comptes de romandre-hi fins dijous 27 de juny, quan volem viatjar per carretera fins a Yurimaguas.

Mentrestant, miram d’enllestir la reparació del cotxe accidentat d’en Moisés. En indrets diferents de la ciutat de Moyobamba, li canvien peces, posen llaunes i planxes noves, hi apliquen pintura, fins al punt que el deixen com a nou. Només hi manca endreçar-li correctament la direcció, perquè pugui circular de manera més segura.

Diversos mecànics reparen cotxe accidentat

Comptat i debatut, al final, el cost d’aquest viatge en cotxe amb les reparacions efectuades arriba a ultrapassar els 2.000 sols peruans! Uns 500€! Quines diferències! 

Tot sia en bé de tots. En aquest país, característic de la improvisació i de l’imprevist, on suara mateix et diuen de fer una cosa, que al cap de pocs segons serà una altra molt distinta. On el temps, que corre i passa com pertot arreu, aquí no compta i va passant com si no res. On la gent xerra tan fluixet que només entre ells se senten i s’entenen. On qualsevol dificultat sempre l’arriben a superar d’una manera o una altra, tot i que mai no en pots assegurar ni quan ni com. On tot s’arranja entre compares i companys que coneixen altres compares i companys que en saben una mica més, d’allò que precises. On no hi ha diumenges ni festius a l’hora d’acceptar qualsevol «chamba» i aconseguir qualsevol feineta que et comporti alguns doblerets, per pocs que sien. On les coses entre parents o amistats es resolen a les bones, amb converses breus i molt educades en les quals acorden les condicions del contracte. 

En un país on la normativa de trànsit que està escrita no acostuma a concordar gairebé mai amb la pràctica real de la conducció automobilística: ¿qui no circula sense cap tipus d’assegurança, o sense cap permís de conducció, o sense cap paper identificatiu del vehicle, o sense mirall retrovisor o sense roda de recanvi en condicions òptimes, exposant-se als perills que això comporta i a les multes que hi poden caure en el moment més impensat? Se’m posen els pèls de punta, només de veure-ho al meu voltant! 

Com se’m posen els pèls de punta, quan veig com li queda la mà esquerra, a na Zully, després de caure a terra en el moment d’afanyar-se a preparar dins la cuina el nostre berenar. Hi llenega ves a saber tu amb quina closca de què! Només sé i veig que comença a inflar-se-li a les totes! 

Prenem la decisió d’anar a cercar l’ajuda sempre valuosa d’un bon «sobador» popular, qui presta les seves atencions sanitàries en una de les casetes més humils i modestes d’aquest barri del districte de Calzada. Quines diferències!

Visitant "el sobador" en mototaxi

Hi anam tots dos en mototaxi, na Zully i jo. Dins la sala d’espera trobam mitja dotzena de clients. En demanar-los que, per favor, ens deixin passar davant per mor de la urgència a què estam sotmesos, no hi posen cap pega ni una.

Després d’uns moments d’espera, que se’ns fa eterna, el «sobador» popular, amb l’accent característic dels homes de la selva amazònica (que no arrib a entendre del tot...), atén na Zully amb molta de cura dins una  cambra molt senzilla. Li unta el braç esquerre dalt abaix. Li fa alguns estiraments, que li provoquen molt de dolor. Li diagnostica el trencament d’un osset. Li recomana una bena 3x5 i un calmant «Dolobenalgín». Ho anam a cercar tot d’una a la farmàcia més propera. Tornam a cal «sobador», perquè sigui ell mateix qui la hi col·loqui adequadament. N’arribam a sortir més contents i satisfets que quan hi entram. 

Li recoman, a na Zully, una horeta de descans, mentre jo em dedic a elaborar aquesta crònica i a guardar dins «la laptop» (l'ordinador portàtil) totes les imatges enregistrades ahir...

Al cap d’una hora, em crida per pujar al tercer pis i anam a dinar...

Fer un viatge, com el meu d’enguany al Perú, em permet de romandre molt a prop de situacions personals, individuals i col·lectives, que m’ajuden a percebre millor l’ànima d’aquest poble tan variat i divers, com variada i diversa n’és la geografia, segons estiguis a la costa del Pacífic, a la serra dels Andes o a la selva de l’Amazonia.

Tenc la sort immensa de visitar totes tres regions, en temps i amb calma. Són sis mesos de romandre-hi, molt ben acollit pertot allà on  arrib. Els dies d’estada meva a Moyobamba, vora el riu Mayo que discorre pel departament d’Amazonas i ingressa al de San Martín, precisament per l’extrem nord-occidental, entre les províncies de Moyobamba i Rioja, puc tastar de prop comportaments i converses, discussions i diàlegs, accidents i bones noves que m’ajuden a copsar millor com és la gent d’aquest país, tan immens i tan divers. De cada vegada me l’estim moltíssim més.

El riu Mayo, al seu pas per Moyobamba

El riu Mayo d’aigües rogenques, que no es considera navegable, malgrat hi puguem veure embarcacions de recreació que s’hi desplacen, té l’amplària d’uns 23 metres i una profunditat mitjana d’1.46 m. És un afluent d’un altre riu molt llarg, el riu Huallaga, afluent del Marañón que enllaça amb l’Amaçones, i discorre formant la vall impressionant del Alto Mayo.

Romanent en un paratge tan encisador com aquest, en plena selva amazònica peruana, com cada dia 25, m’arriba la notificació bancària sempre agradable de l’ingrés mensual que em fan de la meva pensió en el meu compte. En aquesta ocasió, per variar, es tracta d’una bona paga doble que podré compartir amb la gent del meu entorn més immediat...! 

Aquí on 1 euro equival a 4 sols peruans. I un pensionista, dels que cobren, no arriba a percebre més de 220 € mensuals! Més de vint vegades manco... Quines diferències!

Cinquè i darrer dia d’estada meva a Calzada, Moyobamba

Darrer dia sencer que passam a Moyobamba, allotjats al «Hospedaje La Emboscada», a l’encreuament de carreteres situat a l’entrada del districte de Calzada, a una dotzena de quilòmetres de la capital.

Demà dijous feim comptes de viatjar fins a Yurimaguas. Avui en feim els darrers preparatius. Abans, volem arribar fins a Moyobamba a fer-hi algunes darreres gestions: adquisició de pastilla calmant pel dolor que pateix na Zully, provocat per la caiguda i trencament d’un osset a la mà esquerra; recollida de sols peruans al caixer automàtic del banc; adquisició d’un mòbil més potent per a na Zully; compra de cabestrell per fer descansar el braç dolorit; dinar amb una de les germanes d’en Lalo, etc.

Eli, Zully i Moisés Moreno Romero,
els tres germans que m'acompanyen a moyobamba
des de Piura, passant per Jaén

Mir de posar-me en contacte amb Moisés i Eli, els dos germans de na Zully que ahir surten cap a Piura, passant per Jaén. De bones a primeres, encara són lluny del seu lloc de destinació. Amb el pas de les hores, emperò, em van dient que s’hi acosten, fins que em comuniquen que ja hi han arribat sans i estalvis. En faig un bon alè, quan sé que ja són a casa.

Ben passades les quatre del capvespre, arribam de bell nou a Calzada. Hi faig una bona noneta. Em dutx. M’afait. Prepar la maleta. I me’n vaig a Son Dòrmer...