Quan el periodista d’Última Hora, el bon amic i veïnat de barri Pedro Prieto, s’assabenta del meu viatge al Perú, s’interessa tot d’una per l’assumpte, es posa en contacte telefònic amb mi i em demana dades i fotos, amb ganes d’enllestir la pàgina «Click» del «Discreto Encanto».
Barrejant imatges i paraules meves amb d’altres que no hi tenen res a veure, hi confecciona i estampa un titular basat en interrogants i cantades d'àmbits equins...: «Buele, ¿dirá misa en Perú...? Caterina canta entre caballos»...
Val! Barrejant ous amb caragols! Bé.
Sense tenir el gust de conèixer-la, desitjo tota casta d’èxits a Caterina Ross. M’assabent que publica el seu àlbum discogràfic nou, que ha rodat un vídeo a Inca i que és candidata als Premis MIN de la Música Independent... Enhorabona!
Lògicament, m’interessa per damunt tot parar una mica més d’esment i girar la ullada cap a allò que en diu, de mi, el periodista d’UH en aquesta pàgina impresa. Avesat a les informacions que publica, sé que mira de barrejar tot quant li arriba, que no deu ser poc, cada dia, com a bon periodista veterà.
Me'n publica tres, de fotos, molt significatives per a mi: la que em mostr amb les meves dues esposes, Lina Company i Bel Rosselló; la que em fan quan estic batiant un infant a l’esglesieta modesta del barri piurà de San Martín, al Perú, l’any 1975; i la que el fotògraf oficial ens treu quan visitam el papa Pau VI al Vaticà, l’any 1971...
A totes tres em veig, em sent i em reconec com en Cil (ciutadà, caminant, creient, capellà, compromès, caparrut, català, company, crític, catòlic, collonut, cristià...)
A l’inici del seu escrit, el periodista esmenta la convidada d'un bon amic peruà, i el presenta en públic com un capellà amic meu, que m’hi convida, a mi, que suara mateix no m’estic exercint com a capellà... Des de fa dècades...
En recordar la meva condició d’ex capellà, en exercici fins fa 42 anys, esmenta un «catecisme del sacerdoci» segons el qual sempre que jo vulgui podria dir missa... Diu que jo li contrapòs el Codi de Dret Canònic que no em permet de dir-ne...
Bé. Al marge d’interpretacions peculiars, característiques d’un periodista tan veterà, li he d’agrair que vulgui traure a la llum pública el cas d’un de tants capellans catòlics mallorquins casats, més d'un centenar per cert, com jo mateix.
És clar que no tots els companys en tenim la mateixa visió, de la nostra mateixa condició eclesiàstica. Ni tots pensam igual. Ni tots hem pres pel mateix camí, ni hem optat per les mateixes condicions de vida. Cadascú té la seva pròpia experiència vital en aquest àmbit.
Jo som un d’aquells que creuen que ser capellà no queda reduït a «dir missa». Durant els tretze anys en què n’exercesc la tasca, no faig ben bé el mateix pertot arreu, ni hi actuo de la mateixa manera, com a vicari a la parròquia de Sant Nicolau, o de Santa Catalina Thomàs o de l’Encarnació, a Ciutat.
.bmp)
Ni molt manco com a missioner a Burundi o com a agent de pastoral al Perú. El paper i les tasques d’un capellà qualsevol varien segons l’àmbit on es despleguen.
«Dir missa» és important, sens dubte. Presidir una celebració eucarística té la seva importància, sobretot, crec jo, si va acompanyada del servei compromès que en comporta la tasca. Per a mi, esdevé tan important presidir-la com no presidir-la, sobretot si l’individu es posa a servir els altres amb més intensitat i dedicació que el president...
En veure i rellegir la pàgina periodística (que m’imagín que vol esdevenir cridanera davant dels lectors, a criteri del periodista), si d’una cosa m’alegra veure-la transcrita, és que pot servir per deixondir i engrescar certa gent... Tant de bo!
M’encantaria que servís, ni que fos una miqueta, per remoure i orejar certes aigües embassades, pentura en perill de putrefacció irrecuperable, pel que fa a l’actuació i el comportament jeràrquic tan inamovible com el de l’àmbit eclesiàstic...
M’encantaria que ajudàs les més altes esferes de la jerarquia catòlica a reflexionar en profunditat sobre la gran quantitat i la bona qualitat de preveres catòlics perduts, en haver-los "reduïts a l'estat laical", pel simple fet que han optat per casar-se, contradient un codi de dret canònic tan poc evangèlic com molt anacrònic.
M’encantaria que contribuís, modestament i clara, a fer parar una mica més d'esment a situacions concretes de capellans que NO viuen el celibat, tal com marca la normativa eclesiàstica tan caduca com extemporània. I que, des de les més altes instàncies, ja no hi tancassin pus mai més els ulls.
M’encantaria que pogués servir per convidar la jerarquia eclesiàstica a no girar l'esquena davant fets tan concrets i palpables, com el que es dóna amb la meva promoció sacerdotal mallorquina de l'any 1968. I que es repeteix en altres fornades. Aleshores, som ordenats preveres 15 candidats al sacerdoci. D’aquesta quinzena, 8 hem optat per casar-nos, un any o un altre. És a dir, la majoria, simple, però majoria!
M’encantaria que pogués servir perquè algun bisbe, sentint-se més cristià que catòlic, decidesqui actuar pel seu compte i risc, deixant-se endur per l’Esperit de Jesús més que per indicacions de monsenyors del Vaticà, i es posi a actuar de debò d'acord amb allò que en sap, del "celibat sacerdotal real", entre els seus sacerdots. En lloc de mantenir-s'hi tancat tan hermèticament com tossudament.
M’encantaria que aquesta pàgina periodística, publicada a la ciutat de Palma, pogués engrescar qualque jerarca eclesiàstic de qualsevol altre indret de l’òrbita catòlica, perquè, en lloc de viure consultant obcecadament cànons del codi de dret canònic, s'apuntàs nuament i compromesa a aprofundir en versets de l'Evangeli de Jesús.
M’encantaria ajudar, modestament i senzilla, a fer veure més clarament que el bassó de tot plegat és contribuir d'alguna manera més positiva a cercar i trobar el camí millor que ens porti a ser seguidors de Jesús, tan bons, que esdevenguem els millors servidors dels més pobres del poble. Com Ell.
M’encantaria... però ja se sap. Una cosa és l’encant i, l'altra, molt distinta, perdre el cantet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada