Viatge al Perú 2024 (4ª): estic en una parròquia andina

 Primer dia a la serra andina, diumenge 17 de març

Arrib a la ciutat andina, des de l’aeroport, en un «col.lectiu» contractat per un bon amic del mossèn que hi passa a recollir-me pocs minuts després d’aterrar-hi. Li diuen Máximo. 

En manco de tres hores, recorrem el trajecte d’uns 101,6 km entre els «paraderos», per paratges muntanyencs coberts de verdor i farcits de volts i revolts. 

Estic a punt de marejar-me i de vomitar, sobretot quan arribam al capcurucull de l’Abra Comullca (3.776 m). Sortosament, arrib la mar de bé a la ciutat andina d’arrels colonials, fundada l’any 1796 per colons espanyols, gallecs i portuguesos. Es troba a uns 2.645 m d’altura i actualment té una població que supera els 27.000 habitants  «shilicos», com acostumen a ser reconeguts i anomenats.

El Mossèn, de 67 anys, és el rector de la parròquia Nuestra Señora del Carmen, des de fa uns dos anys. M’ofereix una habitació senzilla i confortable, amb tots els serveis domèstics habilitats (bany, cuina, menjador, etc.) i wifi amb contrasenya.

Duu una trajectòria de dedicació intensa a l’església catòlica, primer a la mateixa Catedral on coneix "el darrer canonge" de la història... El bisbe José Antonio Dammert Bellido (Lima, 1917- 2008) el nomena vicari general i vicari de Pastoral. Tasques que hi exerceix durant desset anys. Nomenat posteriorment rector d'una altra parròquia més acostada de la ciutat de Trujillo, suara mateix s'exerceix com a rector. Em diu que s’hi troba molt a gust entre els "shilicos".

El veig molt abocat a limpulsar i promoure el Oratorio Mato Grosso. En sé ben poca cosa, del sacerdot i artista italo-peruà, membre de la Congregació Salesiana, el P. Ugo de Censi Scarafoni (Polaggia, Itàlia, 1924 – Lima, Perú, 2018). Fou rector del poble peruà de Chacas (1976-2018),  i és el fundador i conductor d’aquest moviment juvenil d’ajuda social, creat a Itàlia l’any 1967.

Acudesc a la missa dominical que el mossèn celebra a l’església parroquial Nuestra Señora del Carmen, plena a vessar de gent que hi participa activament, amb els cants, les pregàries, els silencis, els gestos.

A l’inici de la celebració eucarística, em saluda públicament, des del presbiteri, i fa saber a tots que jo som allà, assegut al segon banc de l’església. Al final de l’acte religiós, em convida a pujar-hi a dir unes paraules. Li n’agraesc i el detall i la bona acollida de toda la comunitat parroquial en bon primer dia d’estada meva a la ciutat.

Després de la missa, l’acompany a compartir el condol amb una de les famílies de la parròquia. Passen per un mal moment, en haver perdut un fill de 19 anys, ofegat a les aigües braves de l’oceà Pacífic. Ens hi passam més d’una hora seguida, intercanviant intervencions... Ben entrades les 11 de la nit, ens conviden a sopar, a la taula parada per la padrina: hamburguesa amb cafè americà i «queso mantecoso...

Segon dia d’estada a la serra andina, dilluns 18 de març

Descans fins a mitjan matí. Tot i que la major part del dia no disposam d’aigua corrent (només durant tres hores diàries) i que el corrent elèctric també ens fuig durant tres hores al dia, ens enginyam per emprar instal·lacions i estris, d’acord amb les nostres necessitats.

Aprofit la cambra de la casa rectoral, per escriure la meva «crònica peruana» en la «laptop» (ordinador portàtil). Contest missatges enviats de contrades mallorquines i peruanes. I mir de posar ordre als meus comptes.

Gràcies a les instruccions que em dóna Mafer (Maria Fernanda), neboda del mossèn i néta de la seva germana Chabuca, aprenc a configurar per primera vegada l’escriptura per veu als whatsapp. 

Contact amb el P. Miquel Llompart, franciscà del TOR a Huamachuco. Li dic que som al Perú amb el mossèn. M’agradaria conèixer l’indret dels franciscans mallorquins. Hi duc salutacions de part de les nebodes del P. Gabriel Genovart Mestre, filles de la meva estimada cosina arianyera Barita Genovart Ramis (qepd). I també de la neboda del Pare Oliver, del TOR, n’Antònia Oliver Marco.

En Miquel, amb qui compartesc tasques de consiliaris diocesans del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, a la dècada dels anys 70, em contesta tot d’una i em diu: «Cil, benvingut al Perú. A Huamachuco seràs benvingut». 

No em puc estar de pensar-hi una vegada i una altra, i de donar-hi moltes voltes: per què serà que no vivim així, a terres d’Europa, tan francs, oberts i hospitalaris com a terres del Sud!? Suara mateix puc recórrer aquest país immens, Perú, botant de casa en casa, de poble en poble, de província en província, de departament en departament, rebent-hi l’acollida fervent de tantíssima de gent! 

En don moltes de gràcies a la Vida, al Déu i Senyor de l’Univers! Li’n vull donar, també, per l’oportunitat que em dóna de veure i viure de prop la realitat d’un «caserío» andí: San José de Pilco. Avui celebren la vigília del patró amb una missa a la capelleta de sant Josep (qui porta un bon capell passat pel cap!)

Hi anam, el mossèn i jo amb el cotxe de Reynaldo, qui anima les celebracions fent sonar magistralment la guitarra i emprant-hi una veu extraordinària. 

Aquest «caserío shilico», apropat de la ciutat, a uns 10 minuts en cotxe, no deu tenir més de 80 habitants. Na Blanca, la jove catequista que s’encarrega de mantenir-hi encesa la flama de la fe dins la comunitat, ho té tot a punt. D’altres s’encarreguen de cuinar, mentre uns joves preparen l’escenari per a l'actuació de tres grups musicals.

Celebració eucarística molt senzilla, feta amb paraules planeres per qui la presideix, el mossèn. Després de la qual som convidats a tastar un plat de brou de gallina amb arròs...

Tercer dia d’estada a la serra andina, dimarts 19 de març

És la festa de Sant Josep, patró de Pilco. Berenam junts al menjador de la casa rectoral, el mossèn, la seva neboda Mafer i jo, abans que ella partesqui cap a Lima, a la seva residència habitual. 

Tots dos assaboreixen la sobrassada exquisita, de Can Gazà, lliurada pel bon amic Jaume Santandreu. Jo prenc una bona tassa de cafè amb llet, amb un panet local (de forma triangular!) i una truita amb xampinyons.

Aquest matí hi anam amb la furgoneta del mossèn, a Pilco, per una altra carretera distinta a la d’ahir capvespre, a celebrar la missa festiva de sant Josep a les 11 del matí. Passam per Molino Pampa, un indret bellíssim, vall immensa coberta de verdor, amb plantacions de blat de les Índies i una munió d’eucaliptus vells, com jo no n’havia vist mai, ni al Burundi: tan grans i grossos, tan envellits!

El mossèn, que divendres passat ha complit els 67 anys, m’explica el seu procés personal d’acostament al sacerdoci, trencant de jove amb els estudis d’Agronomia que la família li reservava i ingressant al Seminari diocesà, dirigit aleshores pel santamarier mossèn Miquel Parets.

La seva relació amb capellans i religioses de Mallorca s’inicia d’infant i s’enforteix amb el pas dels anys a la seva població natal. L’eivissenc Vicent Tur, també, hi té molt a veure. I el menorquí Joan Riera, igualment. Per damunt tots, despunta indubtablement el binissalemer mossèn Jaume Pons.

Les religioses agustines de l’Empar incideixen en la seva vida, i en la de la seva família, de manera singular sor Purificació Millans. La seva germana Carlota ingressa en la Congregació i s’hi manté fins al dia d’avui.

Sempre m’hi he trobat molt a gust, al costat d’aquest mossèn peruà, una dotzena d’anys més jove que jo. Coneix Europa, realitza estudis superiors de Catequètica i de Ciències de la Comunicació a Madrid. Visita Burundi, en una ocasió. Viatja a Mallorca. En reconeix molts d’indrets i gairebé tots els capellans mallorquins que passen pel Perú.

Els pocs dies que duc a la ciutat em serveixen per copsar, encara més acuradament, la personalitat peculiar, tan valuosa d’aquest capellà peruà.

La nostra segona pujada al llogaret de San José de Pilco em resulta molt més enriquidora que la d’ahir. Captivat per l’espontaneïtat amb què hi desplega les seves intervencions, el líder espiritual d’una comunitat camperola i ramadera petita, tan sols amb una vuitantena de persones.

Hi treballa intensament la feina catequètica que mira de posar cada cop més a càrrec de laics joves, lliurats al servei de la comunitat, fruit d’una fe que no neix del cap ni de l’intel·lecte, segons diu, sinó de les mans i dels peus. Seguint les pautes del que acostuma a anomenar l’Oratori...