Manifestació cívica pel dret a una vida digna: aturem la turistificació!

En bon diumenge, 15 de juny de 2025, (una jornada per a mi inoblidable... de cinquanta-set anys enrere...), tenc l’oportunitat i la satisfacció immensa de participar en una de les manifestacions cíviques més intenses que record, d’aquests darrers anys, a la ciutat de Palma.

Gent de totes les edats i condicions, des de nins de uè fins a vells octogenaris, hem sortit al carrer, una vegada més, inundant el centre de Ciutat, per reclamar públicament i ferma el nostre dret a gaudir d’una vida digna, i exigir que s’aturi aquest procés tan «inhumanitzant» que patim, a causa de la turistificació creixent en els nostres territoris illencs. De per sí limitadíssims, i no únicament des del punt de vista geogràfic, en metres quadrats de superfície física.

A aquestes alçades del segle XXI, qui més qui manco se n’adona i ho veu clar, que unes illes com les nostres no poden encabir mai tota la gent que vulgui venir-hi. Tenim un territori limitat. Tenim uns recursos que no són il·limitats. I tenim un sostre poblacional contra el qual no podem estavellar-nos, ni avui ni demà. Cosa que, en no haver succeït mai encara, hem de fer tots els possibles per evitar-ho en el futur, per a les generacions venidores.

Davant la passivitat de les nostres administracions públiques enfront d’una situació cada cop més insuportable, fa goig de veure, de sentir i de compartir exigències cíviques tan valuoses com les que aquest diumenge del mes de juny, pocs dies abans que comenci l’estiu (convencionalment establert per al dia 21), han retronat pels carrers de Palma.

Amb presències considerables, també, de gent resident fora d’aquest nucli urbà, es fa evident que no és cosa de Ciutat només: afecta, d'una manera o una altra, totes quatre illes, Balears i Pitiüses.

Fa goig d’escoltar, en la nostra llengua materna, l’única llengua pòpia d’aquestes illes nostres, la llengua catalana que compartim amb altres territoris veïns, totes aquestes reivindicacions i exigències, expressades de manera tan cívica com eloqüent i ferma aquest capvespre calorós.

Els 10 minuts enregistrats en aquest vídeo, sobre el succeït durant dues hores, mostren colles de xeremiers, grups de joves i al·lotes cridaners, pancartes de tota casta, consignes diverses, cartells reivindicatius, comentaris engrescadors, representants d’entitats culturals, socials, ecologistes, de formacions polítiques, anticapitalistes, sobiranistes, contràries a l’especulació, favorables a vivendes dignes, solidàries, defensores de la nostra llengua pròpia, exigint canvis en el model turístic, fent-hi flamejar banderes independentistes, palestines, exigint canvis en el model turístic actual, etc. 

Tot i que no som d’aquells que confien gaire en què les nostres autoritats hi parin l’esment que cal - fan la impressió que les actuals no en saben ni ho volen fer -, sí que tenc les esperances depositades en tantíssima de gent que avui hem pogut veure manifestant-se públicament en defensa de més grans dosis de dignitat illenca: a favor de la protecció del nostre territori, de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra gent i d’una vida més digna per a tothom.

M’importa poc el nombre d’assistents a la manifestació. No hi ha cap dubte que els nostres governants serien incapaços d’arreplegar-ne ni la meitat, a favor de la seva desídia i del seu comportament tan indigne.

Caldrà insistir-hi una vegada i una altra, fins que ens facin cas. Caldrà adonar-se que, sense la sobirania plena que encara no tenim, ens ha de resultar molt més difícil assolir-ho. Caldrà no afluixar gens ni mica en les nostres exigències, que són justes i necessàries. Caldrà que hi ajuntem tots els esforços que s’hi precisin. Fent pinya a les totes o, com diu aquell famós gabellí bon amic meu de dècades enrere: «fent’hi bones trunyelles» que reforcin cadascun dels fils, cadascuna de les fibres que les conformen.

Amb la manifestació d’aquest diumenge del mes de juny, si més no podem veure ben clar que comptam amb un cabdell de fil tan bo que fins i tot pot arribar a ser màgic!

Missa funeral per Jaume Santandreu, al monestir de La Real

Tot d’una que es fa pública la notícia de la mort de Jaume Santandreu i Sureda, a un grup d’Amics del Seminari de Mallorca ens passa pel cap la idea de celebrar per ell una missa funeral a l’interior de l’església de la Real.

A més de ser el terme parroquial on roman situada la finca de Can Gazà, allà mateix on ja reposen les seves restes mortals, també es tracta de l’indret on s’afanya intensament a treballar-hi durant tant de temps a favor de la gent més marginada del nostre entorn illenc mallorquí; alhora que hi enllesteix, acuradament i laboriosa, la seva gran obra literària en llengua catalana, reflectida claríssimament en munió de llibres i articles.

Des que queda constituïda l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, mantenim molt bona relació i contactes freqüents amb Jaume Santandreu, amic de seminari de tots nosaltres. Fins al punt que arribam a participar directament en iniciatives seves solidàries, com és el cas de les nostres actuacions musicals en el Taller de Marginàlia l’any 2019  i l’any 2021 amb «El darrer vermut dels Primers dissabtes». 

Dimecres 4 de juny de 2025 assistim amb emoció a la missa funeral que presideix el bisbe de la diòcesi, Sebastià Taltavull i Anglada, a l’església parroquial manacorina de Crist Rei, pocs dies després de la mort santandreuïna. Hi rep el suport i les mostres de condol cap a la seva famíla, per part de tota la gent que vol i pot fer-s’hi present.

En aquest altre cas, primordialment ens agradaria facilitar-hi l’assistència a la gent de Ciutat o d'altres indrets de les nostres illes, la que, per un motiu o un altre, té més dificultats a l’hora de desplaçar-se aquell dia fins a Manacor i assistir-hi.

Després de parlar-ne amb els Missioners dels Sagrats Cors, que regenten la parròquia; i amb la família d’en Jaume i els responsables de la finca de Can Gazà, hem trobat que el dia millor per celebrar-hi la missa funeral és DIJOUS, 19 DE JUNY, A LES 20 H.

Esperam tenir l’oportunitat de retre-li un modest i senzill homenatge d’agraïment. 

Volem parar esment a la gran tasca que en Jaume Santandreu ha desplegat tot al llarg de la seva vida, durant més de vuit dècades seguides, en tants àmbits de la seva existència octogenària en aquest món nostre: clerical, cultural, eclesiàstica, literària, lluitadora, missionera, narrativa, novel·lística, poètica, política, reivindicativa, religiosa, social, solidària, viatgera, plenament abocada a la realització efectiva d’aquell «siau qui sou» costailloberenc, que convida a desplegar lliurement i intensa la identitat pròpia més característica.

Jaume Santandreu, per sempre més!

Per amunt s'ha dit, Jaume Santandreu i Sureda

Amunt, ànima forta... 
Domina les muntanyes i aguaita l'infinit... 
Tu, vencedor, espolsa damunt les nuvolades ta cabellera real!
(Mn. Miquel Costa i Llobera)

Fins aquí on ets suara mateix, bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda, vull fer-te arribar les meves paraules amigues: no deixis mai de continuar fent allò que has sabut fer tan bé entre nosaltres durant més de vuit dècades seguides: fent-nos llum i encoratjant-nos a seguir tes petjades, solidàries i literàries, imaginatives i instructives, lluitadores i amadores, resseguidores de Jesús, el de Natzaret.

Davant les cendres de Jaume Santandreu, a Can Gazà

Ja veus que, després de mort, continuam estimant-te, com sempre. L’església parroquial de Crist Rei, on començares i has volgut acabar la teva ruta per aquest món nostre, s’omple de gom a gom, a l’hora de celebrar-hi el funeral pocs dies després de la teva partida.

El teu amic menorquí, el bisbe de Mallorca, en presideix la concelebració. Hi pots veure que damunt del presbiteri, al voltant de l’altar i acompanyant Sebastià Taltavull, també hi són presents companys capellans mallorquins que t’aprecien, com Guillem Miralles, Jaume Alemany, Jaume Reynés, Marià Gastalver, Miquel Mascaró, Pep Toni Guardiola, Pere Fons, Pere Orpí, Toni Amorós, Toni Garau, i el diaca servidor de la comunitat. 

Saps i veus que algun altre company capellà, secularitzat o en actiu, també hi és present, assegut als bancs entre els fidels. Pel cap baix, n'hi pots comptabilitzar fins a una vuitena: Barceló, Buele, Gual, Mateu, Monroig, Pol, Ribas, Vilanova... 

No te pots queixar! També pots destriar-hi munió de religioses!

Pots comprovar així mateix que, al Cor parroquial de Crist Rei, ben dirigit i ben acompanyat a l’orgue, s’hi afegeix la veu encantadora de la teva bona amiga manacorina, Maria Antònia Gomila, qui tantes vegades t’ha fet costat en les teves celebracions singulars, que acostumes a realitzar, amb permís oficial o sense, fora de temples i de recintes tancats, en plena natura i enmig dels camps sembrats d’aquesta terra nostra mallorquina.

Per si això no bastava, els Amics de Seminari també volem acompanyar-t’hi amb la presència i la interpretació musical a càrrec de l’Schola Cantorum. Dirigida per Tomeu Ripoll i acompanyada a l’orgue per Pep Portell, no ens estam d’interpretar-hi tres peces musicals emblemàtiques, a més dengrossir-hi el grup de cantaires del cor parroquial amb els seus cants litúrgics «de communi»: t’arriben i pugen cap ací on ets ara els cants del «Requiem» i de «Lux aeterna», del mestre Perosi; i el "Canticum amoris", de Lluís Millet, que tan bé coneixes i saps assaborir.

Em sembla que ho feim tot així com ens has demanat que facem. Només em queda dir-te: ja que t’hem complit, compleix tu també amb tots nosaltres, i no deixis d’acompanyar-nos «en aquesta vall de làgrimes» on continuam «suplicant, gement i plorant», mentre pelegrinam com a «desterrats fills d’Eva».

D’una banda, em sap molt de greu que hagi quedat en l’aire i que no hagis pogut veure publicat  en la teva col·lecció «Marginàlia» un dels llibres meus que m’has ajudat tant a enllestir, amb molta de cura i gran dedicació, triant-ne el títol de «Mestís!». Déu sap per quines cinc-centes ha estat així.

D’altra banda, m’alegra ben molt recordar, suara mateix, el contengut del que publiques un bon dia amb el títol «Operació Tiara», vuit anys enrere. Ja que l’endevines de ple, com a profeta clarivident, i pronostiques en aqueixa novel·la teva, abans que succeesqui, que el successor del papa Francesc, l’argentí, serà un papa peruà. L’encertes de ple.

Saps que ha estat així. Frare agustí nord-americà, treballa més de dues dècades en indrets molt propers dels que tu i jo freqüentam com a missioners, a Piura, uns quants d’anys abans que ell. A molts pocs quilòmetres de distància, a Chulucanas. I a uns quants més, a Chiclayo. Ell també hi va de missioner, estranger, i arriba a ser-ne bisbe, nacionalitzat peruà.

Saps que no t’ha fet cas pel que fa al nom que li poses. Tu dius que serà Martí, en honor de sant Martí de Porres. Ell s’estima més nomenar-se Lleó XIV. 

Des d’allà on ets suara mateix, aqueixa dimensió tan desconeguda per tots nosaltres, mira de fer tots els possibles perquè aquest papa peruà obtengui les llums de l’Esperit i les forces necessàries per envestir, amb gosadia i atreviment, la tan necessària reforma en profunditat que la nostra Església necessita: la que s’afanya a ser anomenada catòlica, apostòlica i romana, molt més que evangèlica i seguidora de Jesús amb totes les conseqüències. 

Sabem i n’estam segurs que, si t’ho proposes, ho aconseguiràs de bon de veres.

És tot quan se m’acut de dir-te i demanar-te, quan, després de fer-te la primera visita al redol de terra que t’agombola fet cendra, la finca de Can Gazà, on ara reposes. Al mateix indret on treballares fort ferm, em dispòs a comunicar-me amb tu, des de la cambra de ca meva, al barri palmesà del Camp Rodó.

Esper i desig que vulguis escoltar-me i atendre’m, com has sabut fer sempre, fins ara.

De la mateixa manera que sé que saps valorar, com es mereixen, les aportacions testimonials fidedignes, que hi han fet els tècnics i enregistradors d'imatges, els amics comuns Agustí Baró, Biel Bennàssar i Joan Bonet.

Les primeres reaccions davant la mort de Jaume Santandreu

Vet ací les primeres reaccions que puc recollir en aquest blog, davant la mort del bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda:

00 En JAUME MATEU comunica:
«Vetlla d'en Jaume Santandreu, Son Valentí, dimarts dia 3, de 16 a 20 hores.
Funeral, dimecres 4, a les 19 hores, a l'església de Crist Rei de Manacor.»

01 S’ha mort Jaume Santandreu. 

02 S’ha mort Jaume Santandreu, el lluitador dels exclosos i marginats; recuperam una entrevista que li va fer DíNGOLA. 

03 Jaume Santandreu hi serà per sempre més.  

04 Muere Jaume Santandreu, el excura rebelde que consagró su vida a los más pobres. 

05 Sant Andreu.

06 Muere Jaume Santandreu, el cura que dedicó su vida a los pobres. 

07 Conmoción por la muerte de Jaume Santandreu. 

08 Mor Jaume Santandreu als 87 anys. 

09 Fallece Jaume Santandreu, el excura obrero de Palma y fundador de Can Gazá. 

10 Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda. 

Al bon amic i ben amat manacorí, Jaume Santandreu i Sureda

En bon dia de l'Ascensió del Senyor cap al cel, el bon amic i ben amat manacorí Jaume Santandreu i Sureda, se n'hi ha anat amb Ell. A qui no ho hagi fet encara, li suggeresc que, amb motiu de la seva mort, entri dins del seu blog. O dins el seu mur de Facebook, on penja gairebé diàriament unes sentències que superen el centenar.

Només que vulgui pegar-hi una ullada, pot quedar-s’hi engatussat de per vida. Són més de 500 escrits que en Jaume hi ha anat penjant en aquest blog  seu els darrers tretze anys (2012-2025) de la seva vida ja finida, com a «Cor i síndic general de Can Gazà».

Un cop fet això, - que pot trigar dies, setmanes, mesos o anys (!), també pot entretenir-se una estona, mirant de ficar-se en algunes de les publicacions que he fet jo mateix, sobre Jaume Santandreu, el bon amic i ben amat manacorí, a través dels meus blogs diversos.

1. Glosa plural de vida singular

Fart d'estar entre els humans, 
t'estimares més partir.
No volgueres fer patir 
als qui t'estimàvem tant.
Has viscut com has volgut,
I has volgut morir en pau;
Gens amic de fer cap frau,
T’has dormit com has pogut.

Amic Jaume, tu que acabes
De deixar aquest món nostre
Avui tan farcit de monstres!
Sabem tots que mai no pares
I que seguiràs vetlant,
Amb la cura de qui estima,
Perquè tenguem millor vida
Els qui ara aquí quedam.

T'has trobat ja cara a cara
Amb el Déu nostre Senyor.
Li pregam faci el favor
D'atorgar-te ja des d'ara
Eixa vida que no acaba
Ni comença mai enlloc...
I que et dugui poc a poc
Cap a la feliç estada
Que sols queda reservada
A la gent que n'ha sabut,
De fer tant com ha pogut,
Per la terra agermanada.

Ets dels qui deixen petjada,
I que criden l'atenció
De tothom que amb emoció,
Gira els ulls i la mirada
Cap a tants i tants fets teus
Que resulten innombrables:
Tant si són els més notables,
Com els que només sap Déu.

Puja amunt, cap als estels!
No t'aturis pel camí!
Deixa't veure't tu, a mi,
Sense boires ni cap vel.
I que un dia ens retrobem
Amb els que ens han precedit.
Jaume, estarà molt ben dit:
«En el cel tots ens vegem!»

2. Alguns esments de Jaume Santandreu als meus blogs, aquests darrers 12 anys

05-03-2006 
Rua Fosca, cantata dedicada als milions d'infants que malviuen al carrer 
(text de Jaume Santandreu) 

22-05-2006 
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (I) 
(presentat per Jaume Santandreu)

23-05-2006 
El Déu possible, llibre de Sebastià Mesquida (III) 
(presentat per Jaume Santandreu)

22-12-2006 
Reverendíssim caragol de banya enfonyada

20-01-2007 
Jaume Santandreu amb Sebastià Mesquida

27-07-2008 
Jaume Santandreu amb Bernat Vicens, profeta de la presó

24-08-2008 
Segons Jaume Santandreu, el Vaticà se'ls abaixa 
(davant del president paraguaià Fernando Lugo)

28-04-2010 
Llobacarda. Confessions d’un capellà terrol, libre d'en Jaume Santandreu 

04-08-2010 
Cecili Buele, fa sonar el contrabaix en un disc de vinil... 
(presentació de Jaume Santandreu) 

01-02-2013 
Jaume Santandreu i el papa Benet XVI

04-02-2013 
Pep L. Garcia Mallada: Deixa parlar el cor, de Jaume Santandreu

15-02-2015 
Per la dignitat de la gent més marginada 

18-02-2015 
Comentaris a l’encadenament de Jaume Santandreu, per la dignitat de la gent més marginada

20-04-2016 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (1): primers comentaris meus

22-04-2016 
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo)
  
22-04-2016 
Operació Tiara, novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo 2)
 
20-11-2016 
La última novela de Jaume Santandreu en Amazon

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu, sobre el successor del papa Francesc

06-01-2017 
«Operación Tiara», novel·la de Jaume Santandreu 
(vídeo 3)
  
07-04-2017 
Una jornada activa i intensa de Krzysztof Charamsa a Palma (1)

10-04-2017 
Krzysztof Charamsa, a Mallorca (2): Paraules d'en Jaume Santandreu

17-09-2017 
Jaume Santandreu publica la novel·la "Operació Tiara" 

17-09-2017 
Entrevista de J.L. García Mallada a Jaume Santandreu 

06-08-2018 
El cantautor campaneter Biel Vilanova i el poeta manacorí Jaume Santandreu

21-02-2019 
Intervencions de Jaume Santandreu a programa d'IB3
 
23-02-2019 
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc! 
(segons Jaume Santandreu)

23-02-2019 
Cil Buele, zelador major del santuari de Lluc! 

31-03-2019 
«Déu meu», lamentació d’un escorxat

31-03-2019 
«Déu meu», obra poètica alhora que prosaica, de Jaume Santandreu

31-03-2019 
Recital de "Déu meu", de Jaume Santandreu, al Taller Marginàlia (
vídeo)

01-04-2019 
Lamentació d'un escorxat, de Jaume Santandreu
 
26-08-2019 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

27-08-2019 
Operació Tiara, de Jaume Santandreu (4): algunes frases eloqüents

29-08-2019 
Primera trobada de «Caminants Amics del Seminari», al Taller de Marginàlia

04-10-2019 
Primer contacte d'Els Caminants-Amics de Seminari, amb Marginàlia 


16-02-2020 
Joan Riera Fullana «Mossegat» i Jaume Santandreu Sureda

06-06-2020 
Virusades d'en Jaume Santandreu 

06-06-2020
Virusades d'en Jaume Santandreu

06-11-2021 
Darrer Vermut del Primer Dissabte a Marginàlia 

02-06-2022 
Jaume Santandreu i Joan Riera Fullana «Mossegat»

10-10-2023 
Jaume Santandreu i el P. Ramon Ballester, MSSCC


3. Presbiterologi del Bisbat de Mallorca

Jaume Santandreu i Sureda
Manacor, 09/06/1938
Prev. 17/12/1960
Def. 00/00/0000

Havent fet els estudis primaris a La Salle, entrà al Seminari perquè volia ser capellà. Aconseguí (1954) una beca al Col·legi de La Sapiència i així alleugerí l’economia de la família. Participà en el certamen presentant múltiples poesies, números: 989, 990, 991, 992, 993, 994, 995 i 996. Dia 17.12.1960 fou ordenat prevere, començant a exercir el ministeri com Vicari de la parròquia de Sa Pobla, el 1963 passà a Piura (Perú) per treballar en les missions mallorquines, on hi restà fins l’any 1968. Retornat a Mallorca fou nomenat Vicari de la parròquia de Jesucrist Rei (Manacor), començant també un trreball civil en el ram de l’Hoteleria tan vitenc en aquella comarca del Llevant mallorquí. Tira-tira anà deixant el treball parroquial per dedicar-se més a la problemàtica de la marginació social anant creant diferents centres d’acollida per a marginats: 1978 La Sapiència, 1981 Hospital de nit, 1992 El Refugi, 1996 Can Gazà, Can Pere Antoni, es Puig des bous, Sa placeta, Ca l’Ardiaca, Cas Carrilano.... Ha militat en diferents partits i organitzacions polítiques: Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja; Partit Socialista de Mallorca, Esquerra Republicana de Catalunya. L’Ajuntament de Manacor li concedí l’A de S’Agrícola. Degut a diferents actuacions i manifestacions dia 11.01.2001 el Bisbat publicà un Comunicat desautoritzant la manera que mostrava en l’exercici del seu ministeri. Ha donat a la impremta: 1964 El Denario del profeta (hi ha traducció catalana de 1988); 1971 Dos pams d’home (Premi Ciutat de Manacor 1970); 1972 Nu; 1975 Coratge d’un mot; 1977 Els negres ajuden a fer fosca; 1980 Camí de coix (Premi Ciutat de Palma 1979); 1982 Camada (recull de sentències publicades al Setmanari Manacor entre 1979-1980); 1983 En nom del Pare; 1984 Mamil·la encara (Premi Andrògina); 1985 Nissaga de sèn; 1988 Descalç en el carreró de les serps; 1989 El cos de l’estimera; 1992 Inventari d’oratges (Antologia de l’obra poètica); 1996 Tristesa amant; 1997 Encís de minyonia; 2000 Joan Pla i García. Vist per a sentència (biografia); 2001 Contes malignes; 2002 Mortuus Dei; 2004 Catedral amb armaris; 2006 Negrada; 2010 Llobacarda. 2019 Déu meu. GEM XV, 234; XXIII, 410; XXIV, 329. Fuster 484-486. Fiol 1015. Darder S0221.

Sortosament, en Jaume Santandreu se'n va d'aquest món cap a la "dimensió desconeguda" per tots nosaltres, amb l'acompanyament i el suport personal de companys i amics de Seminari que, tot d'una que se n'assabenten, hi diuen la seva i li desitgen que tengui molt bon viatge.

Són clergues i eclesiàstics mallorquins que, amb el bisbe Sebastià Taltavull al capdavant, volen acompanyar-lo en els seus darrers instants a Can Gazà, la seva darrera casa pairal des de fa dècades.

Manifesten que els sap greu. Que li han telefonat, mirant de contactar-hi. Que li han deixat missatges al seu contestador automàtic. Que no s'imaginaven que fos tan greu la situació. Que preguen ben molt per ell. Que estan disposats a ajudar-lo en allò que calgui.

Pocs dies abans de la seva partida definitiva, rep a Can Gazà la visita del bisbe Taltavull en persona. S'hi passa una estona llarga amb en Jaume. Preguen tots dos plegats i s'emocionen tots dos junts. S'hi queda tranquil, després que el bisbe li diu que se'n va a Lluc i que l'encomanarà a la Mare de Déu.

En aquells instants, en Jaume ho segueix tot amb emoció profunda. Li explica, al bisbe, la importància de la seva devoció mariana. Tot recordant-li la seva mare manacorina, Sureda, com li parlava de la Verge Maria... 

Es fonen tots dos en una abraçada entranyable!

Com a bon antic estudiant "sapientí" i com a bon amic dels "moros marroquins", en Jaume Santandreu i Sureda desitja portar dins el baül la "beca vermella" d'antic estudiant de La Sapiència, i la "gel·laba marroquina", túnica tradicional del Marroc folgada amb caputxa. 

A l'encontre del Senyor!

Algunes dades biogràfiques del papa Lleó XIV

BIOGRAFIA CRONOLÒGICA DEL PAPA LLEÓ XIV

És elegit papa, a l’edat de 69 anys, quan en duu 43 de sacerdot, com a frare agustí, 11 anys de bisbe peruà, i només un any i mig de cardenal...

Com que del cardenal nord-americà Robert Francis Prevost Martínez, O.S.A., no en sé res de res, em pos a cercar dades més detallades sobre la seva biografia.
M’hi empeny, sobretot, la gran allau de preguntes que m’arriben, sobre si el conec o hi he treballat, al Perú. Sempre hi he de dir que no, que no el conec, ni he tengut cap ocasió de col·laborar-hi. Això sí, encara que en èpoques distintes, tots dos treballam en dues diòcesis veïnes i, fins i tot, en el mateix departament (Piura): ell, primer a Chulucanas com a missioner i rector de parròquia,  i després com a bisbe de Chiclayo; jo a la diòcesi de Piura, només com a rector de parròquia.

N’arrib a arreplegar aquestes dades sobre el personatge:

1. INFÀNCIA I JOVENTUT

- Robert Francis Prevost Martínez neix a Xicago (Illinois-EUA) el 14 de setembre de 1955 (19 dies abans que jo ingressi al Seminari diocesà de Mallorca a l’edat de 10 anys!)
- D’avis materns, tots dos descrits com a negres o mulats (haitians?), és fill de pare amb ascendència francesa i italiana, Louis Marius Prevost, i de mare amb ascendència espanyola, Mildred Agnes Martínez. Té dos germans, Louis Martin i John Joseph.
- Passa la seva infantesa i adolescència amb la seva família i estudia primer en el Seminari Menor dels Pares Agustins, completant-ne els estudis secundaris el 1973 (quan em trob de missioner pel Burundi, a l’Àfrica Central).
- Creix dins l’orde de Sant Agustí on l'1 de setembre de 1977, a l’edat de 22 anys, ingressa en el noviciat (el meu darrer any sencer d’estada al Perú). És l’any en què obté una llicenciatura en matemàtiques a la Universitat de Villanova.
- Fa la seva primera professió el 2 de setembre de 1978. (l'any en què deix de treballar al Perú i me'n torn cap a Mallorca). I els vots solemnes el 29 d'agost de l’any 1981 (el meu darrer any sencer com a rector de la parròquia de l’Encarnació, a Palma).
- És ordenat sacerdot a Roma el 19 de juny de 1982 al Col·legi Agustinià de Santa Mònica, per monsenyor Jean Jadot, pro-president del Pontifici Consell per als No Cristians, avui Dicasteri per al Diàleg Interreligiós (catorze anys després que jo en som ordenat capellà a Mallorca; i cinc mesos després que celebr i presidesc la darrera missa a la parròquia de l’Encarnació, abans de casar-me amb Lina Company).
- Obté un títol de Màster en Divinitat a la Catholic Theological Union de Chicago (1982); i la llicenciatura (1984) i el doctorat (1987) en Dret canònic per la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino, a l’Angelicum de Roma.

2. MISSIONER AL PERÚ, DURANT 22 ANYS

- Mentre prepara la seva tesi doctoral, és enviat a la missió agustiniana de Chulucanas, Piura, Perú l'any 1985. Exerceix com a canceller de la Prelatura territorial i prior del Vicariat de Chulucanas, de 1985 a 1986, (mentre m’estic afanyant a combatre el limfosarcoma maligne que afecta la vida de la meva esposa Lina).
Chulucanas és una ciutat del nord del Perú, capital de districte, ubicada en el departament de Piura, a una cinquantena de quilómetres de la parròquia piurana on treballam els capellans mallorquins.

- Dos anys després, passa als Estats Units i és nomenat Director de Vocacions i Director de Missions per a la Província Agustiniana "Mare del Bon Consell" a Olympia Fields, Illinois (EUA) (1987-1988) (l'any mateix en què mor ma mare).
- Torna al Perú i s'incorpora a la missió de Trujillo com a director del projecte de formació comuna per als aspirants agustins dels vicariats de Chulucanas, Iquitos i Apurímac (l'any mateix en què mor la meva esposa Lina Company). 
Durant onze anys seguits exerceix els càrrecs de prior de la comunitat (1988-1992), director de formació (1988-1998), i, en l'arxidiòcesi de Trujillo, vicari judicial (1989-1998) i professor de Dret Canònic, Patrística i Moral en el Seminari Major "Sant Carles i Sant Marcelo". 

Li confien també l'atenció pastoral de la nostra Senyora Mare de l'Església, més tard parròquia amb el títol de Santa Rita (1988-1999) a la perifèria pobra de la ciutat. I esdevé administrador parroquial de la nostra Senyora de Montserrat (1992-1999)

No em puc estar de recordar que és al mateix seminari on, un grapat d’anys abans, hi arriba l’1 de març de 1959 (quan jo estic fent el quart curs d'Humanitats al Seminari diocesà de Mallorca) el primer grup de missioners mallorquins comandats per mossèn Miquel Fernández. Són els quatre primers capellans diocesans de Mallorca que, en grup, després de fer un curset intensiu de preparació a Madrid, enfilen rumb a Sud-amèrica. Sempre he recordat molt bé tant el fet com els personatges: Miquel Fernández Bosch, Antoni Lliteras Massanet, Ferran Bonnín Aguiló i  Sebastià Planas Llabrés de Jornets. Se’n van a treballar al Seminari de Trujillo, a uns 500 km al nord de la ciutat de Lima, la capital del Perú. Després s’hi anirien afegint-ne d’altres, de companys mallorquins.

- El P. Prevost se’n torna als Estats Units l’any 1999, i és elegit provincial de la província agustiniana de Chicago assumint-ne el càrrec el 8 de març (el mateix any en què mor mon pare 7 mesos després, i jo començ a exercir-me com a conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca i com a diputat al Parlament de les Illes Balears).
- L’any 2001 s’exerceix com a prior general dels agustins durant 12 anys seguits: primer, per un mandat de sis anys, i llavors torna a ser elegit, per a un segon mandat de sis anys l’any 2007.
- Del 2013 al 2014, és director de formació al Convent de Sant Agustí de Chicago, així com primer conseller i vicari provincial de la Província de Nostra Mare del Bon Consell, que cobreix el mig oest dels Estats Units.

3. BISBE DE CHICLAYO, DURANT 8 ANYS

- El 3 de novembre de 2014, el papa Francesc nomena el P. Prevost com a administrador apostòlic de la diòcesi de Chiclayo i bisbe titular de Sufar. Rep la seva consagració episcopal el 12 de desembre de 2014, i el 26 de setembre de 2015 és nomenat bisbe de la diòcesi de Chiclayo.
- Dins la Conferència Episcopal del Perú (CEP) entre 2018 i 2023, Prevost forma part del consell permanent per al mandat del 2018 al 2020. N’és el vicepresident segon...
- El 13 de juliol de 2019, Prevost és nomenat membre de la Congregació per al Clergat. El mateix any és elegit president de la Comissió d'Educació i Cultura. També és membre de la direcció de Càritas Perú...
- El 15 d'abril de 2020 és nomenat administrador apostòlic del Callao al Perú, (en plena pandèmia) i el 21 de novembre del mateix any, el papa Francesc el nomena membre de la Congregació per als Bisbes
- El 30 de gener de 2023, el papa Francesc el nomena prefecte del Dicasteri per als Bisbes, amb efectes del 12 d'abril, amb el títol d'arquebisbe-bisbe emèrit de Chiclayo.

4. CARDENAL DIACA, DURANT UN ANY I 8 MESOS

- El 9 de juliol de 2023, el papa Francesc anuncia que té previst nomenar-lo cardenal en el consistori del 30 de setembre. En aquest consistori és nomenat cardenal diaca de Santa Monica degli Agostiniani. (Ara fa només 1 any i 8 mesos).
- Ha estat president de la Comissió Pontifícia per a l’Amèrica Llatina...

5. PAPA, DES DEL 8 DE MAIG DE 2025

- Robert Francis Prevost Martínez, O.S.A. és elegit pel conclave de cardenals com el 267è papa de l’Església Catòlica Romana el 8 de maig de 2025. Es converteix en el primer pontífex estatunidenc i peruà. Escull el nom de Lleó XIV.
- Es diu i comenta que el cardenal Pietro Parolin, nomenat pel papa Francesc el 31 d’agost de 2013 secretari d’Estat de la Santa Seu, el dicasteri més antic dins la Cúria romana, en veure que progressa rapidíssimament l’increment de vots al seu favor durant el conclave, demana als seus votants que es posin a favor del cardenal Prevost...
- Sembla que Prevost és i vol comportar-se com un papa de consens entre progressistes i conservadors. Té una destacada trajectòria missionera, pastoral i doctrinal. Uneix les seves arrels nord-americanes amb una experiència llatinoamericana. 

- Diuen i comenten que parla amb fluïdesa relativa anglès, espanyol, italià, francès, portuguès, llatí, alemany i quítxua. La seva trajectòria combina una formació acadèmica profunda amb una dedicació pastoral a Amèrica Llatina, reflectint el seu compromís amb l'Església i el seu servei a les comunitats.

Tant de bo, dic jo i no em cans de repetir, pregant Déu per pa i per sal:
Que aquest papa Lleó XIV, que prové del Nord i del Sud, pugui dur a la pràctica tot quant sap i tot quant vol, sempre en profit i benefici d'un evangeli anunciat i compartit amb els més pobres. Que mai no hi defalleixi. I que arribi a perdurar en el temps, almanco durant dues dècades seguides...

M'alegra veure que hores d'ara comptam amb un Papa tan missioner al Perú, que arriba a fer-se present i a treballar en indrets tan diversos com: Chulucanas, Chiclayo i Trujillo, a la costa Nord. Callao i Lima, la capital del Perú. Iquitos, a la selva amazònica peruana. I Apurímac, regió situada al Sud, en plena serra andina del Perú.
Segur que s'hi ha deixat "evangelitzar pels més pobres del país..."

La XII Diada cultural d’Amics del Seminari de Mallorca

Com és costum de fa anys, l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca organitza la seva diada anual, que enguany l’ha feta al monestir de La Real  en bon dissabte 3 de maig, des de les 9 del matí fins a les 4 del capvespre.

Més d’una setantena d’assistents hem participat en les activitats programades per a aquesta jornada, barreja bona de celebració religiosa amb altres actuacions de caire cultural (conferència sobre la història del monestir, concert coral a càrrec de l’Schola Cantorum, exposició d’esbossos portats des de Felanitx, etc.)

El dinar d’una bona paella, preparada allà mateix pel nostre amic i col·laborador porrerenc Biel Salleres i família ha acabat de confitar la trobada.

Es tracta d’una trobada que, per a alguns, no és la primera vegada que la fan. Són pocs els qui poden presumir d’haver assistit a tota la dotzena d’encontres que s’han realitzat. D'altres, en canvi, mantenen el costum d'assistir-hi quan poden. Sempre n’hi ha qualcun que ho fa per primera vegada, i, després d’anys de no haver-se vist, hi resulta molt agradós tornar-se a saludar i a compartir conversa, taula i menjua.

El programa d’enguany s’inicia a les 9:30 del matí, amb la celebració eucarística per a aquells que hi volen participar. Ens hi feim presents un bon grapat d’antics companys d’estudis eclesiàstics al Seminari diocesà de Mallorca, alguns d’ells amb les seves esposes. (Vídeo núm. 2) (9’42’’)

Hi fa la presentació i dispensa una acollida càlida a tots els assistents, el president de la nostra associació, el company bunyolí Domingo Mateu Conti. Amb paraules i expressions que, com sempre, li surten amarades de la cura diligent amb què les formula i ens les adreça, contribueix festivament a ençatar una jornada plena de sorpreses agradables, i de trobades singulars. Parant esment al lligam històric d’aquest monestir, ens recorda que som a punt de celebrar el 800è aniversari de l’arribada del rei En Jaume a la nostra illa.

Entre d’altres observacions, manifesta la seva satisfacció i el seu agraïment profund a la dedicació incansable dels membres de l’Schola Cantorum que dirigeix el mancorí Tomeu Ripoll. En acabar i desitjar-nos a tots els presents «una bona, fecunda i profitosa XII Diada cultural», rep els aplaudiments dels assistents.

Amb el cant mític i místic del «Mirau que és de bo», iniciam la celebració eucarística que presideix el P. Josep Amengual Batle, MSSCC, revestit amb els ornaments de color vermell, en tractar-se de la festa dels apòstols Sant Felip i Sant Jaume. Hi concelebra mossèn Llorenç Tous, el canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca, vengut expressament des de Ceinos de Campos, Valladolid, on resideix des de fa temps. Enguany s’hi ha volgut afegir, i ens reparteix esplèndidament i gratuïta, a tots i cadascun dels assistents, un exemplar del seu llibre «Elogio del girasol».

Feim aquesta celebració a l’interior d’un temple que pot ser considerat dels més antics de Mallorca, si no el més antic de tots, amb paraules del P. Josep Amengual, l’historiador. Qui, en començar la missa, ens convida a sentir i a fer-nos avui les preguntes apostòliques «mostrau-nos el Pare»: que sigui l’Esperit Sant qui netegi la nostra casa, ens diu.

La primera lectura és a càrrec del portolà Pere J. Amengual Bestard. Des de l’ambó, ens adreça les paraules de la Primera Carta de sant Pau als cristians de la ciutat de Corint, recordant-nos la bona nova anunciada: passió, mort, resurrecció i vida del Crist.

Cantam «El Senyor és el meu pastor, no em manca res», mentre en Pere recita el Salm, a l’interior d’aquest temple dedicat des de fa 7 segles a la Mare de Déu de la Font de Déu.

Amb el cant de l’al·leluia pasqual,  ens disposam a escoltar l’Evangeli de sant Joan: «Jo som el camí, la veritat i la vida», llegit pel concelebrant mossèn Llorenç Tous.

Qui més qui manco se n’alegra ben molt, de tornar a veure i tractar de prop el canonge emèrit de la Seu Catedral de Mallorca i antic professor de Sagrada Escriptura, i de llengua hebrea, al Seminari diocesà, el gabellí mossèn Llorenç Tous Massanet. N’escoltam amb molta d’atenció l’homilia sucosa que ens dirigeixt després de llegir-nos la plana evangèlica corresponent a la festa de Sant Felip i Sant Jaume. (Vídeo núm. 3) (14’20’’)

Ens recorda que avui és un dia gran, pels sentiments que tenim i la profunditat de la Paraula que acabam d’escoltar. Els records hi compareixen a balquena, i les accions de gràcies també. S’endinsa a parlar-nos del símbol d’una trunyella: amb un primer cordell, el Pare diu «viu», i nosaltres vivim, de manera que ningú no podrà rompre mai més el lligam que ens hi uneix. El segon cordell: el seu Fill que es fa un de noltros, ens fa lliures perquè puguem ser feliços com ell, allunyant-se de voler activar robots. El tercer cordell: és l’Esperit de vida  que el Fill ens descobreix. Són tres cordells que ens duen a veure que gairebé tot en la vida ens ha caigut massa gros, però que al final, és una meravella. En podem donar gràcies a Déu... Ens parla dels seus estudis a Roma sobre la temàtica de la seva llicenciatura a la Universitat Gregoriana, «De conscientia Christi», i del dibuix geomètric que hi serveix d’esquema per explicar la Trinitat... Ens recomana la lectura de la Cristología «Jesucristo Soledad y compañía», pàgina 39, d’Olegario González de Cardedal. Insisteix en la lectura d’aquesta pàgina 39: consciència de la realitat que porta a l’adoració, agraïda, estimada, alabada... És qüestió de fe, certament, i la fe no la té qualsevol, sinó que és cosa de Déu.., que ens fa llum dins el misteri preciós, que és la vida de cadascun de noltros.

Després d’una pregària dels feels, elaborada i proposada pel bon amic portolà Pere J. Amengual, el celebrant ens recorda que estam celebrant una missa «in memoriam», quan recordam els nostres companys que ens han deixat, perquè Déu els ha cridat a viure d’una altra manera.

Com acostumam a fer, col·locam damunt l’altar la llista, cada any molt més llarga i extensa, de tots aquells amb els quals hem compartit estudis al Seminari i que ja són morts. Mentre que, després, al moment de la pregària pels difunts, mossèn Llorenç Tous hi esmenta tots i cadascun dels noms d’aquells que ens han deixat aquest darrer any: Joan Mas Rosselló, Miquel Ambròs Albertí, Anselm Álvarez Santamaría, Gabriel Riera Brunet, Sebastià Mesquida Sureda, Guillem Feliu Ramis, Agustí Serra Soler.

Interpretam els cants litúrgics, dirigits pel mancorí Tomeu Ripoll i acompanyats a l‘orgue pel campaneter Pere Reynés, de manera molt significativa el cant del «Simon Joannis diligis me...» durant la comunió. Anam completant la celebració i feim la cloenda de la missa amb el cant del Regina coeli. (Vídeo núm. 4) (15’57’’)

El títol de «La Font de Déu» que rep aquí la Mare de Déu, probablement sigui el títol més antic de tot Mallorca, ens diu i repeteix una vegada i una altra el P. Josep Amengual. D’imatges de la Verge, n’hi ha més antigues que aquesta, però la invocació és de l’any 1237.

Acabada la missa, el company felanitxer Biel Bennàssar ens ha preparat, al mateix claustre del monestir de La Real, l’exposició il·lustrativa d’una bona col·lecció d’esbossos confeccionats pel pintor i dibuixant Josep Bover, sobre la Verge Assumpta per als ermitans de Sant Salvador. «L’hime de Felanitx» (Capó Adrover) n’acompanya l’enregistrament; com també la peça musical «Valze» d’Aulí Caldentey. (Vídeo núm. 5) (5’44’’)

S’hi afegeix el company palmesà  Bernat Vicens, veí d’aquesta zona, qui ens passa quatre paraules informatives sobre alguns dels aspectes que considera valuosos, referits sobretot a l’obra ingent del P. Josep Amengual, i a algunes anècdotes que fan referència directa i explícita a la zona de La Real.

Tot plegat coincideix amb la celebració d’unes noces matrimonials que se celebren a La Real, aquest mateix dia.

Després de la missa i del piscolabis que ofereix l’associació cultural a tots els assistents (un cocarroi, un crespell i una botella d’aigua per hom), el P. Josep Amengual Batle, MSSCC, ens explica durant una hora  la història del monestir de La Real. Hi aporta detalls molt interessants. Ens recorda que, quan comença a existir com a parròquia (d’ametlers, amb quatre cases espargides), abasta territorialment des d’Establiments, fins a les avingudes. Posteriorment es fracciona i comencen a sorgir les de Santa Catalina Thomàs, l’Encarnació, Sant Francesc de Paula, l’Immaculat Cor de Maria, la Resurrecció, dins del terme parroquial de La Real.

Provisionalment, se n’ocupen el P. Joaquim Rosselló i el P. Gaspar Munar. És la primera casa d’exercicis espirituals per a homes. Les instal·lacions del monestir de La Real, d'ambient característic de l’any 1600 dins Mallorca, val la pena de conèixer i veure de prop, tot i que és ignorat i desconegut.

Ens diu el P. Amengual, que, per fer-ne la història, comptam amb moltíssima documentació, pels deutes, les terres i els documents de la notaria pròpia amb què compta aleshores: ens parla sobre el nom de La Real, que no té res a veure amb cap rei, sinó que prové de l’àrab «Riad», una paraula que significa hort, i que fa referència a aquesta zona de Palma, altre temps farcida d’horts des de temps immemorials.

És a Santa Maria d’Esporles (sa Granja) on s’instal·len els primers monjos de La Real que provenen de Poblet, enviats pel comte Nunyo Sans. Més tard vénen a Son Cabrer, des d’on construeixen l’abadia de La Real, dedicada a Santa Maria de la Font de Déu (1237).

La mare de La Real és Poblet. La padrina n’és Font Freda, allà deçà dels Pirineus. Gran Selva, Claraval... La carta de caritat hi serveix de base per a relacionar-s’hi.

És un dels monestirs, centre d’espiritualitat on s’aixopluga Ramon Llull. Ens recomana de llegir «Vida coetània», un escrit que ell mateix va dictar i que, segons ens indica el P. Amengual, es pot llegir en un horabaixa, i no val més de 5 euros.

Ramon Llull és el missioner de la paraula, que escriu en les diverses llengües que li serveixen i li són útils per a la seva tasca missionera: l’àrab, el català i el llatí. L'historiador ens parla del testament de Ramon Llull (Palma, 1313), segons el qual deixa al monestir de La Real el seu cofre ple de llibres.

Ens fa a saber que l’economia dels monjos es basa en «ora et labora», i ens parla de l’Edat Mitjana com una època d’invents mai vists fins llavors. Quant a l’ordre intern del monestir, assenyala l’existència dels «conversos» o monjos no capellans, el celler o la tafona, la notaria, els abats vitalicis fins al segle XVII que trenquen amb Poblet, quan des de Mallorca s'adonen que els tracta com una colònia: hi suquen els doblers i en nomenen els superiors. Fins que l’abat mallorquí Ballester s’hi enfronta.

Allò que avui podem tenir i podem veure pel camí de la Real, l’aqüeducte que duu l’aigua de la síquia d’en Baster, a mans d'un sindicat, el més antic d’Europa.

Quant a l’església, amb estructura gòtica del segle XIII, ha estat casa de noviciat, casa de formació, i ara continua com a parròquia. (Vídeo núm. 6)(50’35’’)

Seguint amb el programa elaborat per la junta directiva de l’associació cultural Amics del Seminari de Mallorca, l’Schola Cantorum, dirigida per Tomeu Ripoll, acompanyada a l’orgue/pìano pel company vilafranquer Pep Portell, a la guitarra pel pollencí Jaume Barceló, amb la veu solista del bunyolí Joan Brunet, i l’acompanyament coral especial de veus femenines, esposes de membres del grup, interpreta tot el repertori programat. (Vídeo núm. 7) (20’44’’)

Vet ací el repertori de les peces musicals que interpretàrem els membres de l'Schola Cantorum, amb el reforç molt valuós de les veus de dones d'alguns dels nostres companys.

Acabam la celebració de la XII Diada cultural d'Amics del Seminari de Mallorca amb el dinar de germanor que dúim a terme al refectori del monestir de la Real, assaborint la riquíssima paella preparada pels nostres amics porrerencs de sempre.

S’hi ha fet notar la presència de Missioners dels Sagrats Cors, no solament amb el P. Josep Amengual, sinó també amb alguns altres, com el P. Antonio Fernández Cano, superior general de la Congregació; o el rwandès P. Jules Nikuze, rector de La Real i el congolès de Goma, P. Clément Mbarushimana (Vídeo núm. 8) (13’16’’).

Sobre un bon llibre de Felip Munar i Munar

LA PETJADA DIÀRIA DE LA RELIGIOSITAT
Felip Munar i Munar

 

M’encanten aquestes tres paraules del títol d’aquest llibre que acaba de publicar enguany a Mallorca el bon amic, antic veïnat del Camp Rodó i bon company de tasques socials i culturals, el llorità Felip Munar i Munar.

M’alegra ben molt que m’hagi volgut convidar a presentar-lo, tots dos junts, a la vila estimada de Búger, en bon divendres, 9 de maig a les 19:30h.

Ens coneixem i tractam de prop dècades enrere. El primer pic que ens trobam tots dos, ell 16 anys més jove que jo, ho feim com a veïns del barri palmesà del Camp Rodó a principis de la dècada dels anys 90 del segle passat.

Ens hi afanyam a «mallorquinitzar-lo», ben de bades malauradament, des d’una militància política nostrada, un treball funcionarial autonòmic, unes trobades culturals enriquidores, una dedicació a la glosa popular, una amistat perdurable. Cadascú des del seu àmbit d’actuació, continuam mantenint-nos-hi.

He de dir que no solament no m’hi puc negar, a presentar aquest llibre d’en Felip, sinó que m’alegra i m’honora ben molt fer-ho. Sobretot, després que m’arriba una dedicatòria seva tan valuosa com aquesta, amb motiu de la festa de Sant Jordi recent: «A l’amic Cil Buele, estimat, enderiat, amador dels mots i fets nostrats, apassionat en la recerca de veritats perdudes o oblidades, mestre generós i cavaller esplèndid. Gràcies per ésser-hi! Cordialment. Felip. Palma 24 d’abril de 2025». Un amic que et valora d’aquesta manera, es mereix ben bé de ser-hi ben acompanyat, sempre.

Quan em convida que facem tots dos plegats la presentació pública d'aquest llibre seu de 112 pàgines, m'entren moltes ganes de fer-ho. Sobretot quan el tenc a les mans, en repàs el contengut i veig que ho hem de fer al teatre bugerró, amb el suport de l'Associació Persones Majors, l'Obra Cultural Balear, l'Associació Cultural i d'Esplai 2ª Edat "Culleres i Picarols" i l'Ajuntament de Búger.

 

M'adon que es tracta d'un llibre esplèndid que se centra en el fenomen de la religiositat popular a l'illa de Mallorca, fortament amarada d'aquells aspectes que hi deixa al llarg del temps el cristianisme implantat des dels primers segles d’aquesta era nostra, en la versió catòlica més europeitzada i europeitzant.

Sobretot a càrrec i a mans d'uns jerarques eclesiàstics que, si avui dia, sortosament i afortunada, ja no són tan influents i poderosos com altres temps passats, no deixen de continuar marcant-hi certes petjades, encara ara existents i ben visibles. Com podem detectar-ho aquests mateixos dies amb cerimonioses i espectaculars imatges teatrals que ens arriben des de l’àmbit vaticà més pur, qualcú hi afegiria "i tan poc evangèlic"...

Amb una vuitena d'apartats o capítols diferenciats, el llibre d’en Felip Munar tracta la religió i la bíblia, la llengua i la cultura, la Setmana Santa, la Verge Maria mare de Déu, el Nadal com el naixement del Sol victoriós, els reis màgics, els oratoris i les ermites, les creus de terme...

A mode de cloenda fa algunes observacions força acurades sobre "la petjada religiosa en el nostre univers simbòlic i tangible". I en referma la convicció que "si sabem d'on provenen les nostres creences, podrem albirar millor el significat que hi hem anat confegint al llarg de segles i més segles".

A mida que avançam en la lectura d'aquest llibre, ens adonam que l'autor vol endinsar-nos en el capteniment d'una religiositat que, vulguem o no vulguem, en siguem conscients o no, tanmateix amara indefectiblement la nostra existència humana com a mallorquins que ocupam aquest territori illenc.

L’autor ens destria magistralment i clarificada la religiositat que oprimeix i la que allibera; la religiositat de temps enrere, la present i la del futur; la religiositat masculina i la femenina; la religiositat de pensament, de paraula i de pràctica; la religiositat lligada al temple i la que se'n desentén; la religiositat clerical i la laica; la religiositat intel.lectual i la més popular; la religiositat individual i la col.lectiva; la religiositat imposada i la que emergeix de la consciència pròpia; la religiositat positiva i la negativa; la que anul·la personalitats, i la que engresca a enfortir-ne; la infantil i la madurada; la de l'entorn que ens envolta i la de l'interior del nostre esser personal més íntim.

Hi podem veure i destriar tot un recull extraordinari d'aspectes de la nostra vida que mantenen relació, certament diversa, amb l'àmbit de l'espiritualitat, la religió, la transcendència, la divinitat, la Vida en profunditat.

Com a creient cristià, em deman quina deu ser la religiositat de què vol empeltar-nos Jesús de Natzaret, per voluntat de Déu Pare, amb l’impuls de l’Esperit diví!

Però, més que una convidada capellanívola al retorn a temps i costums del passat, el contengut d’aquest llibre d’en Felip Munar s'esdevé una crida ferma a valorar-ne el pes, la consistència i la influència perdurable, també avui dia, entre nosaltres, membres d’un poble mallorquí cada cop més divers, variat i heterogeni. De manera que puguem arribar a comprendre-ho millor, i a entendre'n més bé certs comportaments, llenguatges, gestos, reaccions, dèries, idees, pràctiques, de les més característiques i genuïnes de la gent mallorquina.

Per tal de tenir-ho ben present, tant nosaltres que hi hem nascut, crescut i viscut, com qualsevol altra persona o col·lectiu que véngui a establir-se en aquesta illa de la Mar Mediterrània, per un motiu o un altre, provinent de qualsevol altre racó del món nostre.

En aquest llibre, hi podem veure que la religiositat illenca mallorquina, que comparteix característiques comunes,  universalment establertes arreu del planeta, també mostra certs caires específics singularment expressats en la nostra llengua pròpia, la catalana, que ens entrunyella fortament amb la resta de territoris on aquest idioma tan antic i tan ric és emprat diàriament i col.lectiva. Pentura manco del que voldríem, però certament molt més del que alguns altres desitgen.

Amb la lectura d'aquest llibre, podem veure que la religiositat, tant a l'àmbit individual, el més personal, com a l’àmbit col.lectiu, el grupal o nacional, es manifesta de moltes maneres. S'expressa amb gestos i amb paraules, amb fets i activitats, en comportaments i costums, amb festes i celebracions, amb música i cançons, amb balls i danses, amb gloses i dites, amb locucions mallorquines pròpies.

Puc dir-hi que em sembla tenir-ho cada cop més clar. Les tres mostres de religiositat que tenc l'oportunitat de veure i de viure més de prop  al llarg de la meva vida octogenària, sempre ben marcada per la condició d’home d’Església (la burundesa africana, la peruana sudamericana i l'europea mallorquina), certament que, com tot comportament humà, tenen cara i tenen creu: aspectes positius, a potenciar; i aspectes negatius, a rebutjar. Som del parer que la perfecció absoluta ja no seria cosa d'aquest món, sinó de l"altre.

També em sembla que, així com qualsevol feina o treball humà, per modest i senzill que sia, mereix el respecte més gran per part de tots els essers humans, així també qualsevol casta de religiositat, per senzillament i modesta que es mostri, s'esdevé mereixedora, no solament de ser respectada, sinó també de ser exercida i practicada, sobretot en el territori on, d’una forma o una altra, arriba i aconsegueix de romandre implantada al llarg de la història en un territori concret, com és el cas de Mallorca.

Amb criteris d'avui dia, sempre que no sigui imposada a la força, sinó assumida personalment i col·lectiva amb convicció profundament arrelada.

Benvenguda sia aquesta obra ingent que recopila dades referides a la religiositat mallorquina i que, amb tant d’encert, acaba de publicar el bon amic llorità, insigne home de lletres i d'actuacions que van més enllà de l'àmbit literari, Felip Munar i Munar.

Tant de bo que sia ben difosa i, sobretot, molt llegida, comentada i païda.

Francesc Esperança, "l'autobiografia" del papa Francesc

La mort sobtada del papa Francesc, en bon Dilluns de Pasqua 2025, no m’ha permès de llegir totalment el llibre sobre la seva «autobiografia» (potser sigui la primera d'un papa!) que vaig adquirir a principis de la quaresma, a la ciutat de Barcelona.

Així i tot, el consider força recomanable a l’hora d’endinsar-nos en la personalitat d’aquest personatge tan singular, en ple segle XXI: el primer papa sud-americà, el primer papa jesuïta i el primer papa que pren el nom de Francesc. Tres qualificatius que defineixen a la perfecció el gran llegat que ens deixa.

Portada del llibre FRANCESC ESPERANÇA

Moltes de gràcies, papa Francesc! Que Déu vos ho pag, com vos ho mereixeu, Ell qui en sap, qui pot i qui segurament també vol.

En bon primer Divendres de Quaresma, mentre acudesc a la llibreria barcelonina Alibri Llibres del carrer de Balmes 26, acompanyant-hi l’autor mallorquí del llibre «Quadern de quaresma», el bon amic Miquel Àngel Lladó, mir de pegar una ullada a publicacions més recents.

D’entre totes, me n’assenyalen una que jo desconeixia. Segons el llibreter, es tracta de la primera autobiografia que es fa un papa i es publica. A més a més en català! S’hi remarca que són «les primeres memòries d’un papa».

És la primera edició d’un llibre de 340 pàgines, publicat per Rosa dels Vents a Barcelona el mes de gener de 2025. En col·laboració amb Carlo Musso, es fa simultàniament en els idiomes principals i en més de cent països del món. La traducció al català corre a càrrec de Maria Llopis Freixas.

A la nota breu (pàg. 331), el coautor afirma que per voluntat del papa Francesc la seva autobiografia s'hauria d'haver publicat inicialment com a llegat després de la seva mort. Però el Jubileu de l'Esperança i les necessitats de l'època l'han resolt a difondre ara aquest llegat tan preuat (uns tres mesos i mig abans que mori).

«La memòria és un present que no para de passar, diu un poeta mexicà» (p. 9)
«L’esperança és sobretot la virtut del moviment i el motor del canvi; és la tensió que uneix memòria i utopia per construir realment els somnis que ens estan esperant» (p 9)

1. Que se m’encasti la llengua al paladar (pàg. 17)

Llegint les primeres pàgines, on Jorge Mario Bergoglio narra l’anada i el viatge marítim dels seus padrins italians – Giovanni Angelo i Rosa Margherita Vassallo – amb el seu fill – Mario -, cap a l’Argentina, arribant-hi  l’1 de febrer de 1929, dues setmanes després d’haver salpat del port de Gènova,  «un dels hiverns més freds que hauria conegut el segle XX», em ve a la memòria, de manera molt clara, que mon pare, arribat per primera vegada a Barcelona per aquelles mateixes calendes, provenint de Guinea Equatorial on havia nascut, no hi trobava la manera d’adaptar-s’hi: pel fred imperant, del tot inexistent al seu país natal!

Els germans del padrí de Jorge Mario hi havien arribat abans, a l’Argentina, l’any 1922.

M’entren endins algunes de les expressions que amolla en aquests primers capítols:

«La nostàlgia de les arrels és un sentiment sa, perquè un poble sense arrels es perd, i una persona sense arrels està malalta» (p 22)

«Por lo que el árbol tiene de florido vive de lo que tiene sepultado», com diu un poeta argentí, Francisco Luís Bernárdez. (p 22)

«Van portar amb ells la pobresa, les tragèdies, les ferides de la seva condició, però també la força, el coratge, la perseverança, la fe. I una multitud de talents que esperaven una oportunitat per donar fruits» (p 23)

«Lampedusa, la petita illa del Mediterrani que s’ha convertit en un lloc d’esperança i solidaritat, però també en el símbol de contradiccions i la tragèdia de les migracions i el cementiri marí de massa, massa morts» (p 24)

«Davant la globalització de la indiferència, que ens fa a tots «sense nom»... oblidats de la nostra pròpia història i del nostre destí... la pregunta de Déu a Caín sempre reverbera: «On és el teu germà? La veu de la seva sang clama a mí» (p 25)

2 Fa massa temps que habito amb els qui detesten la pau (pàg. 26)

«Emigració i guerra són dues cares de la mateixa moneda. La guerra és la fábrica més gran de migrants» (p 26)

«El món d’avui sembla cada dia més elitista i cada dia més cruel amb els exclosos i els descartats. Els països en vies de desenvolupament continuen sent desposeïts dels seus millors recursos naturals i humans en benefici d’uns pocs mercats privilegiats» (p 26)

«No se’ls perdona res, als pobres, ni tan sols la seva pròpia pobresa» (p 26)

«Com va escriure Primo Mazzorali, un dels gran rectors d’Itàlia, un rostre profètic, lluminós i «incòmode» d’un clergat no clerical: «Els pobres són una protesta contínua contra les nostres injustícies; el pobre és una pólvora. Si li cales foc, el món s’ensorra» (p 27)

«La guerra intel·ligent no existeix: la guerra no pot portar més que misèria; les armes, només la mort. La guerra és estúpida. La gent gairebé sempre ho ha entès, la gent no és beneita» (p 34)

«Sé que és molt important que els joves coneguin els efectes de les dues guerres mundials del segle passat: aquella memòria és un tresor, dolorós però molt útil, per crear consciències» (p 36)

  3 Els regals d’una sana inquietud (pàg. 44)

  4 Gairebé a la fi del món (pàg. 55)

  5 Si somos muchos, mucho mejor (pàg. 67)

  6 Com una corda tensa (pàg. 83)

  7 Jugava per la terra que ell havia creat (pàg. 93)

  8 La vida és l'art de la trobada (pàg. 102)

  9 El dia passava com una fletxa (pàg. 111)

10 Es van reconèixer de lluny (pàg. 120)

11 Com la branca de l'ametller (pàg. 127)

12 Devoren el meu poble com si fos pa (pàg. 135)

13 Ningú se salva tot sol (pàg. 151)

14 Ressona amb les vibracions més profundes (pàg. 164) 

15 L'única manera de ser plenament humans (pàg. 176)

16 Com un nen en braços de la seva mare (pàg. 188)

17 Perquè te'n recordes i te n'avergonyeixes (pàg. 208)

18 Tothom a fora i tothom a dins (pàg. 223)

19 Caminant per valls fosques (pàg. 237)

20 La teva vara i el teu bastó em donen confiança (pàg. 251)

21 L'escándol de la pau (pàg. 266)

22 De la mà d'una nena irreductible (pàg. 280) 

23 A imatge d'un Déu que somriu (pàg. 292)

24 Perquè els millors dies encara han d'arribar (pàg. 303)

25 Jo només soc un pas (pàg. 322) 

Contraportada del llibre FRANCESC ESPERANÇA

Totalment corprès per la notícia que rep a mitjan matí del Dilluns de Pasqua, relativa a la mort del papa Francesc, no em puc estar de posar-me a completar la lectura d'aquesta "autobiografia papal" amb ganes de destriar-hi aspectes personals que puguin fascinar-me, encara més si cal (abans que l'assemblea dels cardenals reunits en conclave decidesquin triar-ne un altre!).

Amb ganes també de convidar altra gent a fer-hi el mateix, mirant de seguir-ne les petjades de manera cada cop més esperançada. Tot i la gran pèrdua, irreparable crec jo, que pateix la nostra Església, a l'hora que travessam una nit de fosca tan negra que ens caldrà pregar insistentment: "Veniu, Esperit Sant! Veniu a il·luminar el cor dels cardenals! Veniu Esperit Sant! Veniu Esperit Sant!"

A l'espera que ens escolti, ens atengui i ens protegeixi! A tots els qui volem ser seguidors de Jesús, el de Natzaret, i servidors cada cop més eficients del seu poble més pobre. 

Cecili Buele, capellà catòlic casat

Setmana Santa 2025, i el record d’algunes altres

L'any passat visc la Setmana Santa al Perú, on duc a terme "el millor viatge de la meva vida, abans de complir els 80 anys".

Això vol dir que enguany ja en van vuitanta, de setmanes santes viscudes per mi  al llarg de la meva vida octogenària. La majoria a Mallorca.

Tot i el pas inexorable del temps,  mantenc viu el record d'algunes altres viscudes intensament en territoris africans o sud-americans.

Enguany, en bon Diumenge de Rams, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, pleníssima de gent a vessar, tanta que moltíssima no hi pot romandre asseguda als bancs i  ha d'estar dreta on pugui durant tota la funció, hi  acompany els cants de la celebració, fent-hi sonar l'orgue, altre temps adquirit i emprat pel bon amic i condeixeble santamarier Nadal Trias (qepd):

Canta, Jerusalem...

 

Tres dies després, en bon Dimecres Sant, com en tantes altres circumstàncies de la vida, m'acut i se’m fa recurrent l'interrogant irresponible de si aquesta no podria ser, per a mi, la darrera vegada que celebr el Dimecres Sant a la Seu Catedral de Mallorca...

Record que quaranta-quatre anys enrere hi acudesc com a prevere en exercici actiu, participant-hi com a rector de la parròquia de l'Encarnació, ben situat i encarxofat, com desenes d'altres companys sacerdots mallorquins, dalt de tot del presbiteri catedralici.

Ara i avui, com en altres ocasions posteriors, ho faig des d'un dels bancs situats allà deçà la meitat del temple... Com la doneta aquella de l'evangeli... Entre fidels assistents, un feligrès més.

Aquest dia, en bon Dimecres Sant de 2025, puc seguir per youtube fins a tres misses crismals distintes que m'interessen: la de la Catedral Regina Mundi de Bujumbura, a la capital del Burundi; la de la Catedral de Lima, presidida pel cardenal Carlos Castillo, al Perú; i la de la Catedral de Mallorca, amb el bisbe Sebastià Taltavull. Una de les tres, aquesta darrera, en directe i físicament present.

Mentrestant no deix de pregar pel clergat de Mallorca i d'arreu del môn catòlic: que Déu il.lumini tots i cadascun dels preveres, perquè romanguin sempre fidels al Senyor, essent i comportant-se pertot arreu com a bons seguidors de Jesús el natzarè i com a bons servidors del poble més pobre, amb el qual Ell s'identifica.

No sé ni record si 44 anys enrere hi són presents més preveres o manco que avui. Enguany n'hi arrib a comptabilitzar més de 120, de capellans, a l'hora que ingressen jeràrquicament i ordenada en processó, clarament demostrativa del poderiu masculí dins aquesta església nostra (sense cap dona ni una que hi entri triomfalment!).

Tots són homes, en exclusiva, capellans diocesans i religiosos de congregacions masculines diverses, tant de ritus occidental com oriental. Més d'una desena de diaques. Manco d'una dotzena de seminaristes (amb bastant més negritud present en els rostres avui dia que no temps enrere, quan el més negre de tots som jo...) Tothom precedit pels escolans portadors dels dos cirials i la creu alçada, amb l'espectacular encenser capdavanter.

Presidits pel bisbe Sebastià Taltavull, en una celebració litúrgica solemníssima de la Missa crismal. Una cerimònia que retransmet en directe IB3, el canal públic autonòmic. Ben animada pel Cor catedralici, l'orgue sonor i l'encens escampat per tots els racons de l'espai imponent i majestuós.

Entre els concelebrants, m'alegra veure-hi algunes cares conegudes. Les primeres que salud, abans, en el claustre de la Seu, són les d'en Suau Serra, Servera Terrassa... I ja dins el temple, Horrach, Seguí... "et alibi aliorum..."

A l'homilia, llarga com de costum, el bisbe Taltavull esmenta el Sínode universal i l'Assemblea diocesana recents; repassa diverses cites bíbliques referides als sacerdots i ministres, i als cristians batiats; cita paraules del papa Francesc; per dues o tres vegades acaba... i no acaba d'acabar una homilia episcopal una miqueta per davall dels 20 minuts de durada...

Segueix la renovació pública de les tres promeses sacerdotals envers l'Església... amb l'assentiment col·lectiu refrendat positivament i clamorosa pel conjunt presbiteral.

Continua la benedicció de les tres àmfores contenidores dels tres olis sagrats portats davant l'altar, entre d'altres, per quatre membres de la nostra parròquia de Santa Catalina Thomàs...

Hi trob a faltar el cant popularment conegut del Crec en un Déu... El de sempre a Mallorca, el d'en Romeu. Crec que s'hi escau, avui i aquí, pentura com mai (tant o més que l'homilia episcopal), en un dia festiu i eclesiàstic com aquest.

Continua la celebració eucarística fins al final, amb la solemne benedicció a mans del bisbe.

Me'n surt content d'haver participat durant una hora i mitja seguida en una celebració eucarística íntegrament en català, l'única llengua pròpia de Mallorca!

I d'haver-hi enregistrat algunes poques imatges amb el mòbil, sense que m'ho hagi impedit terminantment (com en ocasions anteriors) cap element de la guàrdia pretoriana que vigila atentament i acurada tots els moviments dels assistents en el recinte sagrat, amb ulls ben espolsats (com de soldats).

En sortir del temple catedralici, a l'alçada del carrer de sant Miquel, em trob amb una de les processons de Setmana Santa amb caparutxes... guàrdies civils i militars... Compten amb una fantàstica i grandiosa banda de música, magistralment executora d'una peça religiosa ben coneguda.

No en conec el pas. És la primera vegada que l'hi veig.
Fins a l'any que ve idò... Si Déu ho vol.

Mentrestant, no em puc estar de demanar-hi insistentment i reiterada: "Dau-me la fe dels meus pares.... potser el que em manqui, a mi".

En la nit del Dijous Sant 2025, torn a pensar que podria ser el darrer de la meva vida terrenal damunt del planeta. 

En comptes de llegir i tractar els evangelis com uns llibres d'història que ens conten fets succeïts segles enrere a terres palestines, em sent molt més fermament empès a rellegir-me'n els textos com a quatre testimonis vivents de nombroses i diverses experiències espirituals, personals i col.lectives. 

 

Succeïdes temps enrere i en indrets diversos, incideixen en la persona i algunes actuacions més rellevants de Jesús de Natzaret, ressuscitat i reviscolat d'entre els morts per la fe dels seus seguidors més entusiastes.

Després de ser assassinat, de manera violentíssima, per ordre i mandat dels elements més poderosos en l'àmbit de la llei (mosaica i divina), del temple (sagrat i jueu) i de la política (imperial i local) del seu temps.

Lleis i temples i polítiques que avui dia també pretenen fer el mateix, amb qui vulgui fer-se seguidor entusiasta d'aquell natzarè extraordinari anomenat Jesús, fill de Maria i de Josep. 

Certament que amb mètodes diferenciats, molt més sofisticats (camuflats sota codis i contrasenyes legalment establertes, codis canònics ultramontants i caducs, codis de governança salvatgement capitalista), arriben a aconseguir mantenir amagat el bassó evangèlic en masses ocasions: l'amor a Déu per damunt tot, i l'amor a l'ésser més pobre que tenim a prop o enfora. 

Malauradament, lleis i temples i polítiques pretenen fer el mateix també dins la nostra Església catòlica, apostòlica i romana. Tan reàcia a assumir com a propis els pecats estructurals del nostre segle!

Seguint a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, en bon Divendres Sant, a la lectura reiterada de la Passió a càrrec de tres clergues, segueix l’homilia (en boca i expressió del meu condeixeble manacorí mossèn Miquel Serra, qui presideix la cerimònia); l’adoració que tots els assistents dediquen a la Creu on penja la imatge de Jesús crucificat; i la comunió amb el pa eucarístic consagrat ahir, el Dijous Sant. 

En aquesta ocasió, el temple també s’omple de fidels, tot i que no tant com a les dues jornades anteriors.

A l’espera de celebrar-hi la Vigília de Pasqua... si és que no m’ho impedeix el començament d’una d’aquelles pipides que em compareix de tant en tant. Amb el nas ben embromat, des de l’assaig d’ahir capvespre a la capella de sant Miquel de Campanet, m’afany a endevinar les tecles de l’orgue que corresponen a cadascuna de les peces i cançons que acompanyen la celebració de la Vigília de Pasqua, festa major de la comunitat parroquial de Santa Catalina Thomàs i de totes les comunitats cristianes d'arreu del món.

Sort que, per acompanyar el Pregó pasqual, hi participa gent jove amb les seves guitarres, instruments musicals i les seves veus.

Durant la Vigília de Pasqua, assaborim la vivència que Crist viu! Ha ressuscitat! Ho celebram, ens n'alegram i miram de reprendre el camí de viure així com Ell desitja que visquem. 

«Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que vos tendreu entre vosaltres» (Jn 13,35).