Davant la mort del «comandante» Fidel Castro

Quan m'he assabentat de la mort del «comandante» Fidel Castro. M'he limitat a penjar damunt del meu mur de Facebook una nota breu que deia: «Fins a la victòria sempre! Sense defallir mai!»

Un dels comentaris que s'hi han penjat, molt breu -«La victòria?»- i els nombrosos comentaris que he escoltat i llegit als mitjans de comunicació, m'han empès a dir-hi la meva també, una mica més extensament.

He de començar dient que, si més no des de fa una quarantena anys, m'he sentit com a «castrista» convençut. No me n'amag. I voldria continuar sent-ho fins a la fi dels meus dies, en el sentit que miraré d'esbrinar suara mateix.

L'any 1976 assistia jo a un d'aquells cursets que s'organitzaven a Chosica (Lima) on se'ns explicaven, a capellans progressistes que treballàvem majoritàriament als sectors més empobrits del Perú, els fonaments bàsics de la Teologia de l'Alliberament: una de les maneres pràctiques d'anar descobrint la presència de Jesús de Natzaret en les persones i els col·lectius més maltractats del Planeta Terra, on aquell s'hi encarna i identifica més que enlloc.

Aleshores, la revolució cubana, iniciada l'any 1959, encara no havia assolit la majoria d'edat. Però ja ens servia de guia i orientació pràctica i concreta en les nostres actuacions pastorals i polítiques: ens calia treballar per aixecar un món nou on imperàs la Justícia, mitjançant la lluita popular contra l'imperi  (nordamericà) que s'hi imposava tan cruament...!

Em sent molt orgullós de poder constatar que, durant aquests darrers quaranta anys meus, he continuat considerant-me i comportant-me com un veritable «rodamon, amant de la justícia, la llibertat i la solidaritat»  en la mesura de les meves possibilitats minses: tant a Àfrica, com a Amèrica Llatina, com als Països Catalans...

És clar i evident que, pocs dies després de la mort de Fidel Castro, no puc afirmar que el socialisme de bon de veres hagi estat implantat arreu del món... Ni de bon tros. Com tampoc no hi puc valorar com a real i positiva la implantació del cristianisme, vint segles després d'haver-s'hi intentat...

Però, precisament per això mateix, som un d'aquells que continua amb la dèria de pensar i creure que ens cal continuar lluitant, pentura més aferrissadament que mai, a favor d'un altre món més just, més igualitari, més fraternal, més solidari, més respectuós, més digne... FINS A LA VICTÒRIA FINAL, i sense defallir-hi mai!