El mateix any que jo entrava a treballar com auxiliar administratiu a la Secretaria general tècnica del primer Govern de les Illes Balears, presidit per Gabriel Cañellas, l’any 1983, dos bons amics menorquins entraven al Parlament com a diputats: Ramon Orfila Pons i Joan F. López Casasnovas, 7 anys i vuit mesos més jove que jo, escriptor, filòleg, professor, poeta i polític compromès en la transformació radical de les nostres societats capitalistes.
Els meus primers records d’aquell duo parlamentari inseparable es belluguen entre dos recintes diferents: d’una banda el Celler Pagès, on acostumàvem a anar a dinar... i la cambra parlamentària, instal·lada al "Círculo Mallorquín" on tots dos intervenien de manera magistral.
Més de dues vegades, vaig interrompre la meva tasca com a transcriptor d’aquelles primeres sessions parlamentàries que havien de quedar ben reflectides al BOPIB, per anar a escoltar, des de la balconada del primer pis, les intervencions oratòries de Joan F. López Casasnovas (per a mi, el diputat més brillant de tots quants han passat pel Parlament de les Illes Balears, que he tengut ocasió d’escoltar, sense cap dubte).
S’hi va desplegar durant més de dues legislatures...
Adesiara ens hem anat comunicant. La seva mort m’ha arribat molt endins: 7 anys i 8 mesos més jove que jo, i amb tantes dèries de tants àmbits tan diversos: l’escriptura, la docència, la investigació filològica, la praxi política, la solidaritat internacional, la cultura en general, la lluita per una societat igualitària, etc.
Guard un record molt emotiu de quan aquest bon amic menorquí i company de lluites esquerranes republicanes, Joan Francesc López Casasnovas, amb motiu de la festa de Nadal de l’any 2009, m’envià una glosa nadalenca que, provinent de tan bon agnòstic, ja llavors i sobretot ara, em sembla, senzillament, sensacional.
No me’n puc estar de difondre-la, a tots vuit vents del món i de la bolla.
Deia així:
«Deis que ve i que ja és aquí.
Tornem-hi, idò, que hem fet bo!
Som Nadal i el que és a jo
no m’entusiasma ni
ignor que ha estat sempre així:
que tothom fa açò i allò
per demostrar el seu bon cor
(però ningú es pot pair!)
Duis l’aigua al vostre molí
i encara d’ell són les rodes
amb què, crèduls, combregau.
Món sense-seny i mesquí:
premiau el rei Herodes
amb el Nobel de la Pau!
Dos anys després, compartírem la defensa de la Pau i la Democràcia al País Basc, quan un bon grapat de persones de sensibilitats distintes es reuniren i debateren al voltant dels escenaris nous que s'estaven vivint al País Basc. Ens aplegava la voluntat de contribuir a la consolidació d'un procés que es vivia amb esperança.
Per aquest motiu redactaren una Declaració per la Pau i la Democràcia, mantenint la voluntat d'aconseguir el suport més ampli possible.
Dins el grup promotor d'aquella iniciativa social i política, apareixien noms i llinatges ben coneguts arreu dels Països Catalans: Antoni Batista, August Gil Matamala, Gemma Calvet, Jordi Porta, Roser Ràfols, Arcadi Oliveres, Gabriela Serra, Jordi Muñoz, Josep-Lluís Carod-Rovira...
En bon dimecres, 30 de març de 2011, es presentava a Barcelona, al Col·legi de Periodistes, el manifest “Per la pau i la democràcia al País Basc”, reclamant la legalització de l'esquerra abertzale.
Entre les 172 adhesions primeres d'arreu dels Països Catalans, hi apareixien una dotzena de persones de les Illes Balears i Pitiüses: Antoni Ramis Caldentey, psicòleg social; Bernat Joan, escriptor; Cecili Buele, promotor cultural; Climent Garau, promotor cultural; Esperança Marí, diputada al Parlament Balear; Francesca Tur, historiadora; Jaume Mateu i Martí, escriptor; Joan Carrero, moviment pacifista; M. Antònia Font, professora; Magdalena González, pedagoga musical; Sebastià Alzamora, periodista i escriptor...
Lògicament, no hi podia faltar la signatura i el suport de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS, filòleg.
Als dies següents s’hi varen sumar moltes d'altres adhesions que feien veure i sentir el crit equànime de la gent demòcrata dels Països Catalans. Exigint i reclamant del Govern espanyol el màxim respecte a la llibertat d'expressió, de manifestació i de participació política sense cap casta de restricció, per tal que es restablís d'una vegada per totes la normalitat democràtica al País Basc.
I encara mantenc viu el record d'un tercer episodi dels nostres encontres. Es dóna el mes d’abril de 2011, quan Forum Musicae, l’entitat mallorquina que presidia Magda González i Crespí, impulsà i promogué la reestrena de l’Himne de la Pau, de Pau Casals, a la seu de l’ONU.
Havia de ser-hi interpretat per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans, el Cor Jove dels Països Catalans, el Cor de Noies i el Cor Jove de l’Orfeó Català, dirigits pel mestre Salvador Brotons, a la mateixa seu de l’ONU, el 24 d’octubre de 2011, amb la finalitat de commemorar-ne el 40è aniversari...
L’entitat mallorquina dugué a terme una campanya de captació de suports, tan institucionals com individuals, que permetessin fer realitat aquell somni.
Més d'una cinquantena d'entitats i més de tres-centes cinquanta persones, a títol individual, hi van fer suport arreu dels Països Catalans. Entre aquestes, hi apareixia la participació entusiasta de JOAN F. LÓPEZ CASASNOVAS.
Com a creient que som en l'altra dimensió desconeguda, (digau-li Déu, cel, eternitat, paradís, vida eterna, etc.), desig de bon de veres que descansi en pau aquest bon amic menorquí, gran lluitador en defensa de les causes més nobles per les quals s’ho paga engrescar-se: la llibertat, la igualtat i la solidaritat entre persones, pobles i nacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada