Quinze dies després de la destitució i l’empresonament provisional del president Pedro Castillo, continuen les lluites populars arreu del Perú, sobretot a determinades regions del país.
Les masses enrabiades continuen reclamant les tres peticions inicialment presentades: convocatòria d’eleccions constituents, com més aviat millor; renúncia de tots els congressistes, tancament del Congrés, que se’n vagin tots a casa seva; i alliberament immediat de Pedro Castillo, el president de la República elegit democràticament a les urnes.
Són dues setmanes seguides de repressió, exercida per part de les forces armades i policials del Perú, que fan front a les manifestacions nombroses convocades per entitats i organitzacions populars de tota casta.
El fet de sortir multitudinàriament a carrers i places de les ciutats produeix enfrontaments tan durs que provoquen la mort de nombrosos participants. Quinze dies després de la destitució del president, les informacions oficials parlen de vint-i-sis morts totalment identificats, com a resultat de les actuacions repressives de les forces de l’ordre, enviades per les autoritats que presideix Dina Boluarte.
Volent seguir una mica més de prop la situació que s’està donant actualment al Perú, mir de contactar amb amistats i gent coneguda que hi viu. M’interessa ben molt saber-ne i rebre’n opinions. Les que siguin. Sé que no poden ser mai coincidents. La visió i opinió que em puguin passar depèn molt, entre d’altres aspectes, de la ubicació material, social, política o religiosa en què es troba cada interlocutor/a.
Així i tot, encara me’n puc fer una idea més cabal quan, després de demanar-los que em vulguin passar enllaços a mitjans de comunicació que consideren els més adients, i que em puguin resultar més útils a l’hora d’obtenir una informació el més objectiva possible, n’arrib a poder establir una llarga sèrie summament interessant.
Per ordre d’importància, d’acord amb els criteris que consider que s’adiuen més amb la perspectiva que estic assumint, des de lluny estant suara mateix, en destrio aquesta mitja dotzena d'entre molts d'altres que m'arriben:
1. NO HAY DERECHO (un dels programes radiofònics que em diuen que es dels més complets)
2. LA ENCERRONA (Marco Sifuentes, de tendència centrista, em diuen)
3. DILO FUERTE (puja contengut interessant de cada esdeveniment a instagram)
4. WAYKA (per a mi, una de les presentacions més expressives i impactants)
6.INTY NOTICIAS (programa obertament favorable a Pedro Castillo i contrari a Dina Boluarte)
Poc o molt, durant aquests dies he anat entrant a veure què hi diuen, com ho comenten, què proposen, els diversos mitjans radiofònics o televisius. Gairebé tots digitalitzats a les grans xarxes com instagram, facebook o youtube. Cosa que permet d’entrar-hi amb molta facilitat.
Pel fet que avui mateix, 21 de desembre, el primer dia de l’hivern europeu, es produeix a Lima, en ple estiu peruà, un fet que pot marcar un abans i un després en la situació política peruana, m’hi he volgut centrar una mica.
Per primera vegada he accedit a INTY NOTICIAS: m’he assabentat que l’esposa i els dos fills menors d’edat del president Pedro Castillo (qui continua en presó preventiva) han sortit de l’aeroport Jorge Chavez de Lima i han viatjat a Mèxic on han rebut l’asil polític que havien sol·licitat.
S’ho paga seguir tot quant s’hi presenta, per adonar-se que, des d’aquest mitjà:
* El president del Perú continua sent Pedro Castillo, tot i que hagi estat empresonat; * La presidenta Dina Boluarte no és més que una impostora, que els militars han portat a la Presidència de la República per protegir els interessos de les famílies més benestants del Perú; * Els congressistes, a més de ser uns aprofitats que esperen traure tallada de les concessions multimilionàries que s’han de renovar l’any 2023, pretenen fer reformes constitucionals que impedeixin que pugui tornar a sortir elegit mai més cap altre president que provengui dels sectors més populars del Perú.
Davant la reacció governamental peruana de declarar «persona non grata» l’ambaixador de Mèxic a Lima, per haver concedit l'asil polític a la família del president Castillo destituït, s’ho paga seguir de prop les declaracions que efectua el president mexicà AMLO (Andrés Manuel López Obrador), sobre la situació política al Perú (amb certes recomanacions que serien aplicables també al procés independentista català).
Per si això no bastava, aquest mateix dia tenc oportunitat d'escoltar per primera vegada un dels comentaristes peruans més prestigiosos, segons em diuen, César Hildebrandt, qui, de manera clara i explícita, critica durament l'actitud del president de Colòmbia, Gustavo Petro, qui es nega a reconèixer com a presidenta del Perú Dina Boluarte i fa suport clar al destituït Pedro Castillo.
M'ha semblat oportú recollir-ne aquí mateix els tres minuts que dura la seva intervenció:
El pas, insòlit i inesperat, d’un mestre rural de províncies serranes, per la Presidència de la República del Perú, cosa mai vista fins fa poc, i la seva actuació presidencial, permesa durant 16 mesos seguits per les forces polítiques presents al Congrés, entre d’altres aspectes, fa veure cada cop més clarament la divergència d’opinions.
No solament entre els seus mateixos votants, sinó també entre les esquerres peruanes diverses.
L’arriben a situar al capdavant del bordell polític en què s’ha convertit tot plegat, considerant-lo un inepte rodejat d’ineptes. Creuen que la seva curtor ha estat aprofitada pels poderosos de torn, i constaten que els mitjans de comunicació, totalment en mans de la dreta, s’han posat obertament contra Castillo i les protestes populars.
Descomptant-ne algunes excepcions (com pot ser Marco Sifuentes a LA ENCERRONA), gairebé totes les versions que donen premsa i teles hi van dirigides directament.
Recomanable canal de televisió, sobre situació actual al Perú
Des de posicions d’esquerres, adverses a Pedro Castillo, que als inicis el veien com una certa alternativa al fujimorisme de dretes, hores d’ara ja no el volen com a president. El rebutgen a les totes.
Consideren que ha destruït totes i cadascuna de les institucions... que dirigeix una banda criminal saquejadora de l’Estat durant el seu mandat... i que ha abandonat el poble amb la seva ineptitud i amb la corrupció de les persones que ha posat al seu càrrec.
Opinen que ha de romandre a la presó i deixar de destruir el país. Li critiquen que no dubtàs a aliar-se al Congrés per destruir l’Educació, el Ministeri de la Dona, o per marginar els agricultors, per canviar 80 ministres durant tan poc temps, o per nomenar com a darrera ministra de Cultura una odontòloga.
En definitiva, per no haver fet res d’allò que va prometre, sinó per haver-se dedicat només a robar, a ficar-hi ineptes i a destrossar ministeris que funcionaven més o manco bé.
Ja no volen Castillo. Mai no el varen volen. Només pensaren que podia representar una alternativa millor al fujimorisme. Però han vist que, de fet, ni representa els més pobres, ni els defensa, ni fa res de bo per ells: només enriquir amb concessions milionàries la seva família i la seva gent més propera.
Opinen que el Congrés se n’ha d’anar, i que se n’anirà. Però Castillo també. Ha enfonsat totes les esperances de l’esquerra. El consideren un veritable delinqüent.
Reconeixen que sap fer-se la víctima, però que, mentrestant, el país s’està dessagnant per mor d’ell.
Conferència episcopal peruana convoca a pregària per la pau al país
A la vista de la convocatòria de certes concentracions fetes a Europa, com la realitzada a Palma el proppassat dia 16 de desembre, consideren lamentable que, des de l’estranger, les coses no s’arribin a veure així com són...
Si alguna lliçó he après dels meus contactes directes amb gent del Perú, és que cada peruà/peruana acaramulla tanta experiència vital i tanta vivència experta, que mai no arrib a aprofundir-hi del tot, fins al fons.
No en parlem, quan es tracta de contactar-hi col·lectivament. En general, des de l’infant més petit fins a la persona més vella, mantenen una capacitat, força enriquidora, no solament per analitzar a fons les realitats que fan del Perú un país tan complex i tan divers, sinó també per entaular discussions i debats fructífers al més alt nivell. Fins i tot, en assemblees improvisades, en qualsevol moment o circumstància.
Per això, davant d’una situació com la que pateix actualment la major part de la població peruana, amb motiu de l’empresonament «provisional» del president elegit democràticament, Pedro Castillo, i davant les mesures adoptades per la seva successora en el càrrec, Dina Boluarte, em permet d’esbrinar què en pensen, què n’opinen, què senten o com ho veuen, algunes de les meves amistats peruanes més properes, de confiança major.
Un cop m’arriben les respostes, puc adonar-me que n’hi ha per a tots els gusts.
Des dels nivells més populars, gent que aparentment no sap llegir ni escriure correctament «en espanyol», que no disposa de recursos econòmics suficients, però que manté una claredat d’idees, de pensament o de criteris d’actuació extraordinàriament vius i audaços, sobre allò que necessita el país...
Fins a aquella altra gent, que es considera a si mateixa com la més ben preparada intel·lectualment, que disposa de majors recursos econòmics i que està acostumada a desplegar la seva vida en àmbits luxosos, considerant-se l’hereua genuïna del poder i l’administració del país.
Per sort o per desgràcia, en la meva relació directa amb el Perú, arrib a tenir oportunitat de tractar de prop tots dos extrems de la població peruana: la que viu en assentaments humans situats a la perifèria de les grans ciutats, la població majoritària, la més empobrida; i la que se sent senyora única d’altres indrets urbans més privilegiats, fins i tot ocupant en exclusiva balnearis de més relleu i renom...
Lògicament, no tothom viu, i veu les mateixes coses, de la mateixa manera.
Mentre n’hi ha que, posant-se al costat del president, en defensen la permanència i la continuïtat, en considerar-lo «un dels nostres», els més pobres; d’altres s’afanyen a fer tots els possibles perquè sigui destituït un que «NO és dels nostres», de manera que n’ocupi la presidència qui defensi els interessos dels més rics, emprant els mitjans que calgui, sense parar esment a les conseqüències que se’n puguin derivar.
Intervenció meva durant l'acte de solidaritat amb el poble peruà realitzat a Palma
Ho puc comprovar claríssimament, amb les respostes que m’arriben, quan hi planteig la qüestió.
El país pateix un desbordament popular. Des de totes les regions s’aixequen veus cridaneres de protesta que exigeixen que s’acabi d’una vegada per totes amb la xacra de la corrupció i s’advoqui per la capacitat de l’Estat a atendre les demandes de canvi, sense exclusions.
Aquestes veus exigeixen que s’accelerin els processos per garantir Referèndum i Noves Eleccions Generals Immediates per a l’any vinent 2023.
Aleshores, em resulta molt curiosa la resposta que m’arriba des d’àmbits més benestants.
En agrair-me molt educadament la preocupació que els exprés pel seu país al meu escrit, em conten com veuen la situació actual i allò que hi està passant. Em diuen que, davant les evidències de corrupció i la moció de censura imminent, el president decideix per si mateix tancar el Congrés i fer una cop d’estat, però no rep el suport de ningú. Conseqüentment, el detenen i nomenen la vicepresidenta del seu mateix partit perquè ocupi el càrrec de presidenta del país. Em diuen que esperen que ella sí que posarà ordre al país.
Quant a les veus que s’aixequen reclamant noves eleccions generals immediates per a l’any 2023, m’assenyalen que «aparentment és un requeriment per la democràcia, però que cal romandre-hi molt atents, perquè darrere de peticions com aquesta hi ha grups que no cerquen altra cosa que modificar la Constitució per assolir la continuïtat de la Presidència, a l’estil Veneçuela».
I ja hi som, a la parada de les cebes! No m’ho diuen, però ho veig ben clar: els fa por, tenen por!
Tenen por que s’arribi a modificar una Constitució que consideren que els protegeix.
Tenen por que torni a assolir la Presidència de la República del Perú algun altre personatge que vulgui implantar al país andí l’estil presidencial de Veneçuela.
En definitiva, tenen por de perdre la seva situació de privilegi, a l’interior d’un país on la majoria de la població ha de viure dins la pobresa més extrema.
En contactar amb persones i col·lectius del Perú, trob a la boca de tothom la paraula maldita «CORRUPCIÓ». Mir d’esbrinar-ne en què es fonamenten i, sobretot, a què consideren que es deu una situació tan increïble i insòlita com l’actual.
Reflexions que m'ajuden a prendre part i intervenir a l'acte cívic de suport al poble peruà, que organitza a la plaça d'Espanya, de Palma, el col·lectiu de Peruans a Mallorca.
Tothom coincideix a reconèixer que la corrupció s’esdevé un dels problemes principals amb què s’enfronta el Perú. T’ho diuen membres de famílies de les classes més populars, ho explicita gent de les classes mitjanes, ho diuen sense embuts membres de famílies benestants i ho reconeixen les més altes instàncies de la nació.
La perceben com a tolerada, permesa o fins i tot necessària, la corrupció, a l’hora de subsistir o de progressar dins la societat peruana. Si no hi ha corrupció, no hi ha serveis ni atencions ni pujades d’escalafó. A tots els àmbits institucionals.
Ho reconeix fins i tot la mateixa Procuradoria Pública Especialitzada en Delictes de Corrupció, a l’informe que emet l’any 2015: el 92 % dels alcaldes al Perú estan investigats per corrupció!
No és gens estrany, doncs, constatar que aquests darrers 22 anys, d'una desena de presidents de la República del Perú, gairebé tots han anat a parar a la presó, per motius que tenen a veure amb la corrupció: abans de ser detengut Pedro Castillo (2001-2002), hi són conduïts Martín Vizcarra (2018-2020), Pedro Pablo Kucynzski (2016-2018), Ollanta Humala (2011-2016), Alan García (2006-2011), Alejandro Toledo (2001-2006) i Alberto Fujimori (1990-2000). Quasi res!
Com s’explica tot això? M’arriben opinions per a tots els gusts. Em qued amb aquestes que, al meu modest mode de veure, són les que s’ajusten més a la que compartesc des de fa dècades.
Companyes i companys del Perú consideren que la crisi que viu el país a l’actualitat fa paleses moltes de les enormes mancances de la societat peruana. Es refereixen a tot allò que no s’ha fet durant massa anys: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu, tot reconeixent dins cadascú les necessitats que hem de satisfer com a Estat i com a Govern», em diuen.
Em sembla un bon punt de partida inicial, a l’hora d’esbrinar què està passant al Perú, des dels inicis del segle XXI: «no hem après a viure junts, amb respecte mutu...»
Me’n concreten una mica més detalladament allò que volen dir quan amollen una expressió tan generalista com aquesta.
Reconeixen que són membres d’una societat profundament fragmentada, dividida, que no reconeix a tothom el dret a viure amb dignitat, amb les mateixes oportunitats, amb el dret a un treball i a un salari digne i decent.
És una societat que ni tan sols reconeix, en la pràctica, que tothom té dret a rebre l’atenció sanitària que ens mereix; que permet passivament que passin a la discapacitat, o fins i tot que es morin, milers de persones sense cap possibilitat d’assolir l’atenció sanitària més elemental que necessiten; que el sistema peruà de salut ha mostrat tota la seva precarietat durant la pandèmia...
Un altre dels aspectes que m’assenyalen, i que jo consider molt important, és la informalitat que produeix el model econòmic extractivista i sense plans de diversificació industrial. Més d’un 70% de la població treballadora, es dedica a ocupacions informals, sovint creant-se la seva feina pròpia, amb tots els riscs que comporta, gairebé al marge de la legalitat. La informalitat s’ha anat convertint aquests darrers vint anys en la forma normal de supervivència per a milions de peruanes i peruans. Només 1 de cada quatre treballa «formalment», en treballs reconeguts per llei.
El sistema formal de l’economia s’esdevé incapaç d’absorbir la mà d’obra que va en augment cada any que passa. Cada dia s’hi sumen més treballadores i més treballadors informals.
És clar i evident que els sectors més afectats per aquesta informalitat són els sectors populars dels diversos territoris que conformen el Perú, els costaners, els serrans rurals i els amazònics, postergats durant dècades pel sistema oficial, com si es tractassin de poblacions sense cap dret a conèixer el benestar, que roman reservat solament a determinats estaments de la societat peruana.
Amb les seves anàlisis, critiquen que no hi ha hagut al Perú cap casta de contracte social (expressat clarament en una Constitució) que reconegui ineludiblement els drets de tothom a la vida, al benestar, a la participació en la construcció d’un país just, solidari i igualitari en oportunitats i en protecció social.
M’assenyalen que són precisament aquests sectors, els postergats en les seves necessitats, els que primordialment voten a favor de Pedro Castillo, un mestre rural que «es troba», de forma sobtada i inesperada, fent camí cap a la Presidència de la República. Hi arriba amb el vot majoritari que rep, un vot identitari, d’aquella gent que s’identifica amb ell. «És un com nosaltres», pensen i diuen.
El fet és, emperò, que, durant aquests primers 16 mesos del seu mandat presidencial, no pot i no sap fer res d’allò que promet en campanya electoral. Res de res! Només pot i sap dedicar-se a sobreviure en el càrrec, davant les escomeses brutals d’una dreta que controla el Congrés.
Mentrestant, mira de protegir una xarxa de corrupció que aprofita els canals oficials per signar contractes amb l’Estat, beneficiant amistats, familiars, finançadores i patrocinadores de la seva campanya electoral, etc.
No dubta a posar com a ministres i ocupants de càrrecs oficials gent que arrossega denúncies i judicis pendents, sense cap capacitat professional per exercir-los.
Va teixint una xarxa de corrupció que comença a ser investigada i que l’engoleix cada dia més.
Resulta curiós observar que la majoria de consultes que faig s’adrecen a companyes i companys que em reconeixen esser votants de Pedro Castillo. Aleshores, hi depositen l’esperança, creient que arribarà a instaurar una manera de governar diferent, que tendrà molt més en compte les necessitats del poble.
Però bé, gairebé en la seva totalitat també reconeixen que el grau d’ineptitud per realitzar les seves funcions governamentals, la corrupció engreixada al seu voltant i un assessorament polític més que deficient, contribueixen a nodrir i enfortir l’estratègia censuradora d’una dreta peruana racista, classista, discriminatòria i antidemocràtica.
Li declaren la guerra des del primer instant del seu mandat. I amb quina duresa i crueltat! No poden suportar de cap de les maneres que ocupi la Presidència de la República del Perú qualcú que «ve de baix», moreno, "marró", serrà, que no parla espanyol com fan a Lima les classes més benestants.
Aquestes dretes volen continuar mantenint el privilegi del poder, d’«ordenar» les coses en profit propi i en funció de beneficiar aquells socis seus (que no apareixen obertament en la pugna política): les transnacionals que s’enriqueixen al Perú molt més que en altres indrets d’Amèrica Llatina, gràcies a una Constitució com la Peruana (1993) que en protegeix els contractes, encara que siguin lesius per al país i pels seus sectors populars cada cop mes empobrits. Són empresaris que volen mantenir lleis laborals en funció dels seus propis interessos o que volen continuar depredant l’amazonia o que viuen capficats en altres malifetes.
Això no lleva que hi hagi també altres activitats informals o il·legals milionàries, que incideixen de manera influent en congressos i governs, com a grups miners, taladors de boscs, pesquers, etc.
Amb un panorama com aquest, el Perú arriba al desembre de 2022, a una situació insostenible per a Castillo. Un cop més el president de la República fa palesa la seva ineptitud política i decideix «dissoldre el Congrés temporalment i intervenir altres poders de l’Estat».
Ho fa tot sol. Mirant de produir-hi un autocolp d’Estat a l’estil Fujimori, però amb la diferència que no té cap suport de les forces armades ni d’altres institucions oficials. Des del primer instants, fa evident que no disposa de cap casta de suport.
Em sembla que és aquí on es pot trobar una certa explicació a la situació desastrosa que està patint el Perú, pocs dies abans de Nadal de 2022.
El Congrés, dominat per les dretes, ha anat perdent prestigi als ulls de la població peruana. Un raquític 5% n’aprova la gestió. El clamor de moltes institucions i col·lectius ciutadans, des de mesos enrere, ja plantegen l’avançament electoral. «Que se’n vagin tots!» n’és la consigna. Tot i que Castillo no vol renunciar, ni els congressistes tampoc no volen deixar càrrecs i sous.
Em remarquen que, malgrat tot, el president Castillo manté una aprovació de la seva gestió propera al 30% de la població peruana, d’acord amb enquestes qualificades. Molt per damunt del 5% del Congrés.
Tal volta sigui aquest el motiu primordial que impulsen els assessors presidencials a proposar-li l’autocolp d’Estat que, pel que sembla, acaba amb la seva carrera política.
La violència desfermada arreu del Perú, pel poc que conec i sé, tot i la declaració de l’estat d’Emergència per part del govern de Dina Boluarte, amb «toque de queda» a 15 províncies i el control de la seguretat nacional en mans de les Forces Armades, por arribar a assolir nivells altíssims els dies que vénen, sobretot a les regions més sudenques, com Apurímac, Arequipa, Cuzco, Puno, sense descartar-ne d’altres més al nord com Lambayeque, Libertad, incrementant-se el nombre de morts, ferits i hospitalitzats.
Com em diuen alguns companys residents al Perú, són mobilitzacions que vénen de la ràbia acaramullada durant molt de temps, davant tanta corrupció generalitzada.
Demostren que les classes populars n’estan fartes, de la marginació en què viuen i han de viure, contemplant a l’altra banda dels marges una corrupció desfermada fins a límits increïbles.
Són reaccions amb lògica emocional reactiva, poc racional, davant del comportament cridaner de polítics i polítiques corruptes a totes bandes del panorama institucional.
Hores d’ara, no n’arriben a veure la fi, ni a besllumar-ne a l’horitzó cap casta de solució mínimament satisfactòria. Així i tot, som dels qui pensen i creuen que la veu i la dignitat del poble peruà s’hi arribarà a imposar, d’una manera o una altra.
Entre les dues capitals d’Amèrica Llatina, Lima i Bogotà, seguint la ruta més curta, s’hi interposen uns 2.862 km. Quasi res! Una distància més que considerable, per a mentalitats illenques com la meva. Tenint present que entre Gibraltar, al sud de la Península ibèrica, i Bilbao, al nord peninsular, per posar un exemple, no n’hi deu haver més de 900, de Km, ens podem fer una idea quan veim que entre les capitals del Perú i Colòmbia hi ha més de tres vegades la distància peninsular ibèrica de nord a sud!
Per molts de motius, m’interessa parar esment a aquestes dues ciutats. No tant pels quilòmetres de carretera Panamericana Nord que les separa (o que les uneix, segons què es miri), que són moltíssims, sinó sobretot per les diferències abismals que es destrien a l’àmbit polític, pel que fa a totes dues Presidències de la República: la del colombiàGustavo Petro Urregoi la del peruà José Pedro Castillo Terrones, suposadament d’esquerres totes dues.
GUSTAVO PETRO, president de Colòmbia
Si val a dir ver, tenc oportunitat de trepitjar tots dos indrets, en ocasions diverses. I de tractar-hi de prop gent que hi viu i que lluita per aconseguir unes societats més dignes i justes, més igualitàries i respectuoses, més arrelades als territoris que ocupen des de fa mil·lennis. Sobretot al Perú. Més que a Colòmbia.
Per això, emprant les meves anàlisis particulars, molt personals, barrejant-les amb opinions d’altres persones que s’afanyen a compartir-les amb mi, se m’acut d’iniciar aquests apunts, en uns moments tan complicats com aquests que viuen al Perú: quan acaben de ficar a la presó al president de la República.
Per si poden interessar a qualcú, començ dient que tots dos països romanen situats al continent sud-americà, compartint costes i aigües de l’oceà Pacífic. Tots dos, a més de zones costaneres, disposen de serralades andines i de jungles amazòniques immenses. Tots dos coneixen de prop què signifiquen les lluites populars per una subsistència digna de sers humans, amb drets i deures inalienables. Tots dos opten, recentment, segons sembla, per implantar-hi presidents republicans amb plantejaments d’esquerres.
Em sembla, emperò, que tots dos mostren certes diferències, si més no quant a resultats aconseguits. Al meu modest mode de veure, no condueixen ben bé allà mateix. I m’agradaria contribuir a esbrinar-ne alguns motius.
M’interessa començar fixant-me, sobretot, en la realitat peruana.
M’hi esperoneja la notícia de la convocatòria d’un «Plantón en defensa de la democracia», a la plaça Espanya de Palma, per al 16 de desembre de 2022 a les 17 hores, reclamant la llibertat del president Pedro Castillo, el tancament del Congrés i una Assemblea constituent, per part de «Peruanos en el extranjero».
Cartell de la concentració a Palma
Aleshores, m’entren ganes de compartir-hi certes reflexions i anàlisis comparatives: sobre allò que m’arriba, quan surt elegit president de la República del Perú el mestre d’escola de Chota (Cajamarca), Pedro Castillo Terrones, i allò que obtenc quan l’acaben de ficar a la presó per delictes d’índole diversa.
Mir d’emprar-hi les mateixes fonts originàries. I veure’n certes diferències.
Davant dels fets més recents, companyes i companys de feina a Lima em diuen que és una de les poques vegades en la seva vida que no tenen cap posició presa. Consideren que Castillo ja no donava per més: no tenia cap programa concretat i estava envoltat d’ineptes, tret d’algunes excepcions comptadíssimes. A més de veure’s implicat en assumptes de corrupció, que tampoc no deuen ser tan greus com diuen alguns...
El cert és que les dretes li han fet la vida impossible. Fins al punt que opta pel suïcidi polític, amarat de grans dosis de curtor ingènua, que li poden arribar a comportar anys de presó.
Pel que fa a la seva successora, la presidenta Dina Ercilia Boluarte Zegarra, de 50 anys d’edat, la que ell mateix havia triat com a vicepresidenta, advocada de professió, provinent de Chalhuanca (Apurímac), no creuen que li pugui anar bé del tot. Compta amb molt poca experiència política i no té el suport de cap formació que l’aixoplugui, en haver estat expulsada de Perú Libre, el partit que la porta a les eleccions darreres...
DINA BOLUARTE, presidenta del Perú
En un primer moment, li volen donar el benefici del dubte, però consideren que no farà res de bo, sobretot, a la vista de l’elecció del primer ministre, Pedro Miguel Angulo Arana, un personatje de dretes declarat. Consideren que està venuda a les dretes...
PEDRO ANGULO, Primer ministre del Perú
Comparteixen la idea que hi ha massa racisme i classisme al Perú, un país d’Amèrica Llatina que continua sent un NarcoEstat amb organitzacions criminals satèl·lits, presents dins cada institució estatal, sobretot a la Judicial i la Fiscalia. Que el fujimorisme mai no ha deixat el poder, sinó que s’ha enfortit cada cop més, camuflat i segmentat dins altres partits polítics. Que qui governa al Perú són els poderosos grups econòmics, amos i senyors dels mitjans de comunicació, que manipulen les masses, com ja ho fan a dècades anteriors.
Amb una situació semblant, fins i tot els sorprèn i consideren un gran èxit que el mestre d’escola rural hagi durat tant de temps com a president de la República: 16 mesos al Palau presidencial!
Creuen que si pot servir d’alguna cosa tot aquest afer, és evidenciar, un cop mes, que la població està farta de tantes dècades de corrupció. Cal arribar a veure que no es tracta tant de lluitar pel president Castillo ni per ningú, sinó per recuperar la nació i posar-la sota el comandament del sentit comú, a favor de la pàtria comuna de tots els pobles que conformen el Perú d’avui dia.
PEDRO CASTILLO, ex president del Perú
A la vista que Castillo pot ser vist com la dreta dels pobres i que tots els presidents de la República Peruana són una mateixa cosa, en caure dins els mateixos paranys (que els porten a tots a la presó per corrupció!), creuen que cal cercar amb creativitat una sortida institucional que permeti de superar aquests entrebancs.
Diumenge 11 de desembre, l’endemà del 74è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea general de l’ONU, seguesc amb molt d’interès, des de Mallorca, el programa televisiu 30 Minuts, de TV3, «Morir pels drets».
Trob que es tracta d’una iniciativa admirable. Amb la col·laboració de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, un equip del "30 minuts" acompanya durant nou mesos seguits quatre joves amenaçats de mort pel seu compromís en la defensa dels drets que tenen els pobles indígenes i camperols de Colòmbia i Mèxic.
Amb imatges preses a territori llatinoamericà, hi apareixen activistes que pertanyen a col·lectius diversos, greument amenaçats per la seva tasca en defensa dels drets humans: Miller Correa (+), Katherin Arias, César Galarza, Lilia Prado, Diana Martínez.... Inclouen àmbits com els de defensa de la terra i el territori de pobles indígenes, el dret a la justícia, la denúncia de desaparicions forçades, crims d'estat, etc.
Em serveix per reviure de bell nou lluites compartides al Perú, tant a Piura com a Chimbote, a la dècada dels anys 70 del segle passa: l’assassinat del jove líder estudiantil Genaro Rojas Bardales («Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, dió su vida por el pueblo!»), em fa veure que, malauradament, no han deixat de ser necessàries, encara ara, les lluites populars perquè siguin respectats com cal tots els drets de tota persona i de tot col·lectiu humà.
M’impressiona moltíssim la figura del jove comunicador colombià César Galarza qui, amb la càmera a la mà, ens informa sobre les actuacions dels líders de les poblacions colombianes del Cauca. S’enfronta, així, a les grans empreses productores de notícies, sempre i de manera desvergonyida favorables a actuacions i comportaments dels estaments més poderosos d’Amèrica Llatina.
Valor com a molt positiva la presentació que hi fan de la guàrdia camperola, amb la vara de comandament a les mans, com a única arma d’intervenció en els conflictes.
Sobretot, aplaudesc la divulgació de les lluites indígenes per evitar la desforestació de l’amazonia colombiana, i per aconseguir l’exercici pràctic i concret de l’autodeterminació de les comunitats indígenes.
De Mèxic, particularment l’Estat de Michoacán, de tan bons records per la visita realitzada a la dècada dels anys 80 del segle passat, m’agrada veure-hi la defensa d’usos i costums dels pobles indígenes o el paper de la ronda comunitària.
De manera singular, els processos d’autodeterminació per l’autonomia indígena que traspuen les realitats de Nahuatzen i Chetan.
El paper dels líders socials ambientalistes resulta del tot impressionant, a l’hora de protegir i defensar els boscos tal malmenats.
«Morir pels drets», un programa televisiu que consider força recomanable per a tota persona que tengui un cert interès en la situació que travessa Amèrica Llatina, a l’actualitat. I, sobretot, les capes i els sectors més populars que propugnen un respecte major per la seva realitat.
Em costa molt de veure que dos bons amics meus, amb qui he treballat conjuntament en la defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes arreu dels Països Catalans, Josep M. Jové Lladó i Natàlia Garriga Ibáñez, són citats a declarar davant dels tribunals de justícia espanyols.
A aquestes alçades del segle XXI, em costa molt de creure que pugui ser considerat veritable estat europeu, plenament democràtic, aquell que impedeix fins a tal punt la llibertat d’expressió de la ciutadania que castiga penalment qui, a l’interior d’un règim monàrquic, defensa la República d’una manera pacífica, democràticament, institucionalment i políticament.
Record perfectament aquella etapa de la meva vida professional, en la qual, durant quatre anys seguits, tenc oportunitat de col·laborar intensament amb la Generalitat de Catalunya.
No puc deixar de pensar en el treball fet, durant els primers anys d’aquest segle XXI, a favor d’una llengua i d’una cultura, com la catalana, tan necessitada de protecció a tot el territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.
Primerament, al Departament de la Presidència (2005), al costat del Palau de la Generalitat, coordinant i fent el seguiment d’estudis sobre accions de govern en l’àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears; o elaborant informes sobre activitats d’entitats d’iniciativa civil en l’àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears; o coordinant activitats socioculturals a les Illes Balears…
Allà tenc oportunitat de tractar de prop i per primera vegada Natàlia Garriga i Ibáñez. Aleshores s’està exercint com a cap del Gabinet de la Secretaria de Coordinació Interdepartamental. És ella qui, el 21 d’octubre de 2005, em signa el meu primer contracte administratiu a la seu del Departament de la Presidència, situada al carrer de Sant Honorat 1-3 de Barcelona.
Pocs dies després, els dies 1 i 2 de novembre de 2005, acompanya al secretari de Coordinació Interdepartamental, Apel·les Carod-Rovira, en viatge institucional a Mallorca. Tots dos volen mantenir contacte directe amb representants d’entitats culturals illenques. Ho feim al Saló Menorca de l’Hotel Saratoga, de Palma.
Són unes trobades que serveixen per intercanviar opinions sobre allò que fan i/o volen fer en la promoció i ús de la llengua catalana a l’illa de Mallorca. Entre d’altres, s’hi retroben amb l’OCB (Obra Cultural Balear), CSL (Centre de Serveis Lingüístics), APFM (Associació Premsa Forana de Mallorca), Cent per Cent, Punt Informatiu Pollença, Sa Sargantana, Casa Catalana de Mallorca, Casal Català de Menorca, etc.
Tots dos volen contactar directament amb representants de les entitats illenques a les quals la Generalitat de Catalunya ha atorgat, o pot atorgar en el futur, alguna subvenció o suport econòmic que les ajudi a continuar fent la tasca cívica de promoure l’ús de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses.
En la meva condició laboral de treballador autònom, li vaig lliurant informes, per tal de facilitar a la Secretaria de Coordinació un conjunt de dades que permetin de promoure i analitzar les activitats i iniciatives culturals que realitzen entitats i associacions de les illes Balears i Pitiüses, relacionades amb la promoció i ús de la llengua catalana als territoris respectius.
Posteriorment, tenc oportunitat de relacionar-me per primera vegada amb Josep M. Jové i Lladó, aleshores director de Polítiques Sectorials del Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya.
D’acord amb la nova estructuració de l’Administració de la Generalitat, establerta el mes de desembre de 2006, les actuacions realitzades fins aleshores per la Secretaria de Coordinació Interdepartamental (desapareguda de l’organigrama), es duen a terme a través de la Direcció de Politiques Sectorials del Departament de la Vicepresidència.
Corrrespon a aquesta Direcció general, entre d’altres, la funció d’impulsar i coordinar les polítiques de foment i de suport a entitats que fan una tasca de defensa, pomoció i difusió de la llengua i la identitat catalanes dins el seu àmbit lingüístic.
Mantenint contacte directe amb entitats illenques, Josep M. Jové analitza la possibilitat de signar-hi convenis de col·laboració estables, de manera que puguin ajudar a assolir millor els objectius fixats, com és el cas de l’Obra Cultural Balear.
Gràcies a les seves gestions, arriben a signar el primer Conveni de col·laboració plurianual entre la Generalitat de Catalunya i l’Obra Cultural Balear el mes d’octubre de 2007, amb caràcter pluriennal (2007-2010).
L’any 2007 també m’encomana la tasca d’assessorar les parts que han de participar en les negociacions per dur a terme el procés de reincorporació de la comunitatt autònoma de les Illes Balears al consorci de l’Institut Ramon Llull.
Dins la primera quinzena del mes de maig de l’any 2004, els presidents de Govern de les Illes Balears i la Generalitat de Catalunya, Jaume Matas i Pasqual Maragall han fet públic al Consolat de la Mar de Ciutat l’anunci de la retirada del Govern balear de l’Institut Ramon Llull.
Tres anys després, a la segona quinzena del mes de desembre de 2007, representants dels Governs d’Andorra, Catalunya i les Illes Balears, mantenen una reunió de treball al santuari de Cura. Allà decideixen el futur de l’Institut Ramon Llull amb el paper que ha de correspondre a cadascun dels territoris de parla caratalana.
El ministre de Cultura d’Andorra, Juli MInoves; el vicepresident de la Generalitat de Catalunyam Josep-Lluís Carod-Rovira, i el president del Govern de les Illles Balears, Francesc Antich mantenen aquesta trobada al santuari de Cura i miren de trobar la millor manera d’integrar tots tres governs dins la nova institució de manera igualitària.
Es tracta de la refundació de l’Institut Ramon Llull, gràcies a la qual: “Deixa de ser només l’instrument de projecció exterior del Govern de Catalunya, per passar a ser l’instrument de projecció exterior de la llengua catalana dels governs que signen aquesta declaració”.
Amb les gestions que continua fent el bon amic Josep M. Jové, amb un contracte de treball del Servei d’Ocupació de Catalunya (2008), arrib a treballar per al consorci Linguamón Casa de les Llengües, institució dedicada a promoure i facilitar la preservació, l’ús i el desenvolupament de les llengües del món, com a vehicle de comunicació, civilització i diàleg, com a patrimoni cultural de la humanitat, i com a dret de les persones i les comunitats lingüístiques.
Col·labor així en el projecte d’itinerància de l’exposició “La Mar de llengües. Parlar a la Mediterrània”, de manera que aconseguim que sigui presentada a Menorca, Eivissa i Formentera durant els mesos de juny i juliol de 2009.
Natàlia Garriga i Ibáñez, juntament amb Josep M. Jové i Lladó, són dos bons amics meus principatins que, a la vista del que informen els mitjans de comunicació, han estat citats a declarar davant dels tribunals de justícia espanyols, per haver col·laborat, diuen, en el “procés” (pacífic, democràtic, institucional i polític) independentista de Catalunya.
Esper i desig que els membres del tribunal de justícia espanyols, posant-se al mateix nivell que la resta de tribunals de justícia europeus, n’accelerin, com més aviat millor, tots els tràmits judicials pertinents que els duguin a considerar-los innocents de qualsevol casta de delicte.
De manera que no solament els declarin innocents, sinó que hi fixin, de manera clara i explícita, algun tipus d’indemnització per tots els danys causats i rebuts fins ara.
Surt de ca nostra a les 7:45 en punt i em duen fins a l’aeroport de Son Sant Joan, on factur la maleta i vaig a recollir la targeta d’embarcament. En principi, la sortida de l’avió UX 4024 està prevista per la porta 84, però al final ens adverteixen que hem de sortir per la 95.
Com tenc assignat, ocup el seient 9D, de passadís. Però, a la vista que una parella major han d’estar separats, m’oferesc a fer-los el canvi. Hi vénen a bé. I jo m’assec a la finestreta.
Mir de fer fotos i vídeos de l’enlairament a les 10:40 i de l’aterratge a Alacant 40’ després.
M’impressiona veure des de l’aire la costa sud-oriental de la península Ibèrica, bastant més allargada que les nostres costes illenques.
A la Sortida, ens hi espera amb un bon cartell de TURISMO SOCIAL MUNDO SENIOR GRUPO PALMA DE MALLORCA el guia MIKAEL BERBERIAN, un jove molt atent i amable que ens arreplega a la porta de l’aeroport on ens espera l’autocar que, des d’Alacant, ens ha de dur fins a La Manga del Mar Menor, a Múrcia.
Som 54 passatgers els que conformam aquest grup de gent vella, i algun més jovenet com és el cas d’en Sergio.
Arribam a l’Hotel Izán Cavanna, una instal·lació més que gegantina de 4 estrelles, que compta amb unes quatre-centes habitacions. Ens hem d’allotjar aquests sis dies. Em pertoca la núm. 235. Després de recollir les targetes d’entrada a les habitacions, on deixam les maletes, entram dins una gran sala on baden la boca centenars de rostres famolencs. És l’hora del dinar.
De bon començament, se’ns diu que aquell primer capvespre és lliure i que tothom pot fer allò que vulgui. Cada dia l’horari del berenar serà entre les 8 i les 10 hores del matí, la de dinar entre les 13:30 i les 15:30 hores del migdia i la del sopar entre les 20:00 i les 22:00 hores del vespre.
Des de l’inici, faig a saber al guia que, sobretot els primers dies, no faig comptes de participar en totes les activitats programades per al grup. He vengut, sobretot, amb ganes de fer teràpia de caminant. Com que disposam del seu número del whatsapp, ens podem mantenir comunicats.
Aquest primer capvespre, mir d’arribar fent camí cap a La Manga amunt, pel costat de la Mar Mediterrània. Sortosament, la major part dels trams de la costa són transitables a peu. A vegades per dins l’arena, altres per caminois de cabres una mica escarpats, d’altres per senders i passeigs ben condicionats.
Tenc a la meva mà dreta les aigües de la Mar Mediterrània, i a la meva esquerra la costa i les cases de La Manga. Bellíssimes platges d’arena blanca, sense gaire gent que s’hi faci present. Una illa en front em crida l’atenció. Massa illetes de cases construïdes, em fan fàstic. Romanen buides i desocupades gairebé durant tot l’any!
Em trob dins el municipi de San Javier La Manga. Arrib fins a la sortida 58 de la Gran Via, a la platja Pedrucho, amb apartaments turístics a balquena. Hi arrib a peu en bona primera jornada. Des de l’hotel Cavanna (situat a la sortida 20 de la Gran Via de La Manga) fins a la sortida 58, a l’alçada de la urbanització El Pedrucho, hi ha uns 6,5 km d’anada, i altres tants de tornada.
De retorn a peu cap a l’hotel, pas per davant d’una església que roman tancada. És la parròquia Reina de los Apóstoles. Hi fan misses dimecres i divendres a les 18:30 h, dissabtes a les 20:00 h i diumenges a les 10:00 h i a les 20:00 h.
Quan ja som més a prop de l’hotel, en lloc de seguir per la costa mediterrània, se m’ocorre de baixar per l’altra banda de La Manga, per la vorera de la Mar Menor. Hi veig una llacuna immensa, a l’interior de la qual es troben cinc illetes protegides, per afavorir la nidificació de les aus.
La posta de sol resulta espectacular. Amb unes tonalitats de vermell, de groc i de blau que em deixen bocabadat.
Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 18.477. Són més d’una dotzena de quilòmetres.
Segons el programa que figura al tauler d’anuncis de l’hotel, per a aquest segon dia està dedicat a La Manga del Mar Menor. Inclou visites als pobles de San Pedro del Pinatar i San Javier, al matí, després de berenar. I, al capvespre, la sortida en autocar cap al Cabo de Palos, després de dinar.
Com ja he indicat al guia MIKA, aquest matí em qued a l’hotel i no vaig a visitar aquests dos pobles, sinó que em program una llarga caminada per la vorera de la llacuna del Mar Menor.
Des de l’hotel, mir d’arribar fins a Playa Paraíso, en sentit oposat al d’ahir, per la Gran Via. Travessant paratges bellíssims, que s’inicien amb el pas per la Gola Marchamalo, una petita endinsada de les aigües de la Mar Mediterrània travessant a l’altra banda de La Manga del Mar Menor.
Pas per davant del Club Náutico La Isleta. Una mica més enllà, una altra església, titulada «Salvator Mundi», de construcció molt moderna. Senders vorera vorera les aigües. Platges buides. Finques i més finques de cases buides. Algunes garses blanques i gavines. Gent que fa pràctiques nàutiques.
Me’n torn cap a l’hotel per una altra ruta. Través la Playa los Alemanes, amb indicacions que demanen de respectar i conservar el litoral. Des d’un punt determinat de la platja Paraíso, veig la mar de bé les cinc illes protegides, totes d’origen volcànic, que emergeixen damunt les aigües del Mar Menor: Isla Redonda, Isla Mayor o del Barón, Isla del Ciervo i Isla del Sujeto. Cartells informatius assenyalen el tipus de vegetació molt «salada» de la contrada, vegetació d’arenal i vegetació de zones humides.
Per tal de conservar la gran riquesa florística que es troba en aquest litoral, demanen que la gent no surti dels senders senyalitzats ni es dediqui a recollir-ne plantes.
Em criden poderosament l’atenció les Salinas de Marchamalo. Contrada que em porta el record de les Salines de Mallorca, també a la vora de la Mar Mediterrània.
Igualment els cartells reivindicatius «SOS Mar Menor» o «Mar Menor Vivo» que apareixen en alguna de les cases (massa pocs!)
Me’n vaig a dinar a l’hotel, on també arriben la resta de companyes i companys del grup que han anat a visitar els dos pobles de La Manga del Mar Menor, San Pedro del Pinatar i San Javier.
Després de dinar i descansar una estona, tot el grup de mallorquins, en autocar, ens dirigim cap al poble Cabo de Palos. La directora del Centre d’Interpretació ens dóna una lliçó magistral d’oceanografia. M’ha permès d’aprendre moltes coses que jo no sabia, en relació amb el Mar Menor: aquesta llacuna actual, milers d’anys enrere, fa part de la Mar Mediterrània. A un indret farcit de muntanyes marítimes, hi emergeix La Manga que contribueix a crear aquesta llacuna immensa, amb característiques molt distintes de la resta de la Mar Mediterrània.
Continua informant-nos sobre les aus i els peixos de la contrada, el submarinisme aquàtic, les naus enfonsades dins la mar, certes batalles del temps de la República, salvaments marítims arriscats i singulars, etc.
Un cop rebudes les explicacions, pujam fins al Far del Cabo de Palos, des d’on gaudim d’unes panoràmiques excel·lents.
Al final de la jornada, em sent molt desgraciat, com a usuari incompetent de les noves tecnologies! De retorn a l’hotel, em passa una cosa que no m’havia passat mai. Més bé dues coses.
D’una banda, del teclat de l’ordinador, només me’n funcionen bé les files A i Z. Les de la Q i els números fan el que volen i no em deixen escriure el que jo desitj.
De l’altra, i per afegitó, un cop apagat el mòbil, em demanen SIM-1 i SIM-2 per poder obrir-lo. Ni manera d’aconseguir-ho! Em qued totalment incomunicat de la resta del món, si no és que mir d’utilitzar el whatsappweb amb l’ordinador portàtil. Tot i que només ho puc fer amb aquells noms que em permeten d’escriure les dues files del teclat...
Ho faig a saber al meu germà Jaume qui, l’endemà mateix, des de Mallorca estant, mira d’arribar fins a ca nostra i em fotografia els codis que mantenc guardats dins d’una capsa.
Em pas tota la nit somniant truites... IN-CO-MU-NI-CAT! Ni amb el guia, ni amb la família, ni amb ningú, romanent a l’espera d’aconseguir les dades que necessit.
Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 16.830. Són més d’una desena de quilòmetres.
El grup se’n va, de visita a Cartagena. Jo ja he avisat el guia comunicant-li que em qued a l’hotel. Ja conec l’indret que volen visitar i, a més a més, voldria anar a missa a alguna de les esglésies de La Manga.
Caminant caminant, ahir en vaig veure dues: «Salvator Mundi» (a les 18:30h) i «María Reina de los Apóstoles» (10:00h). Com que a aquesta, calculant malament el trajecte a peu, hi arrib com aquell qui diu a misses dites, me’n som anat el capvespre a la primera, on he pogut participar-hi de cap a peus.
De retorn a l’hotel al migdia, on he dinat, m’he aturat a una tenda xinesa i he adquirit un teclat extern que em permeti de poder escriure al portàtil. Ja em va passar el mateix, mentre era pel Perú fa gairebé tres anys, i el bon amic Joan Carrió, gran coneixedor i apòstol del Linux, em recomanà per whatsapp de fer-ho així i em va anar la mar de bé.
Al Bazar Chino 5 QIONGQIONG YANG, situat a la Gran Via de La Manga, m’han cobrat 8,70 €. No és pagat per poder tornar a emprar com cal l’ordinador portàtil.
Per sort meva, i gràcies a les habilitats del meu germà Jaume, quan som arribat al migdia a l’hotel, ja m’he vist i trobat amb les contrasenyes requerides. Cosa que m’ha permès de normalitzar una situació que, si un temps era normal, hores d’ara i als nostres dies, resulta del tot inquietant: no poder disposar del mòbil!
Ni per telefonar a la família o les amistats o el guia del grup. Ni perquè qualsevol em telefoni, a mi. Ni per mesurar les passes i els quilòmetres que faig. Ni per fer fotografies. Ni per saber en quina hora em trob. Ni per emprar el «google-maps» que m’assenyali la ruta a fer. Ni per fixar l’alarma que em desperti al matí... Tot depèn, suara mateix, de les quatre punyeteres xifres dels dos SIM que m’han encolomat des de Vodafone!
Abans del final d’aquesta segona jornada, el meu compta-passos m’assenyala, de fets a peu, 16.830. Més d’onze quilòmetres, sense arribar a la dotzena.
Al final d’aquesta tercera jornada, sense poder disposar del mòbil, el meu compta-passos no me n’assenyala cap, de fet a peu. Ho calcul pels trams recorreguts a l’hora d’anar fins a l’església María Reina de los Apóstoles (4,5 km) i la parròquia «Salvator Mundi» (2,4 km). No crec que ultrapassin els 7 km.
Amb l’autocar de 54 viatgers complet, després de berenar sortim de l’hotel Cavanna, i ens dirigim cap a la ciutat de Múrcia. Aparcam just davant l’edifici de l’Ajuntament, lloc de trobada permanent durant tota la jornada.
Molt ben conduïts pel guia local Fernando Segura Pérez, retem visita a la Catedral, seu episcopal de la diòcesi de Cartagena, en ple centre antic de la ciutat de Múrcia. Esvelta, singular, atractiva, amb elements arquitectònics tan remarcables com la torre de 93 metres d’alçada (el segon campanar catedralici més alt d’Espanya), o la façana principal considerada una obra mestra del barroc espanyol, o les capelles de les famílies nobles dels Vélez, els Junterones o el Trascor.
Malauradament, durant tot el temps que romanem al seu interior, l’organista està afinant l’orgue, de manera que no podem seguir totes i cadascuna de les explicacions que ens va fent el guia. Molt ben desplegades, per cert.
Feim un recorregut pel centre, recorrent també las instal·lacions del Mercat situat a la plaça de les Flors.
En l’autocar, anam a dinar tots a un restaurant de carretera, fora del centre de la ciutat de Múrcia: una sopa de verdures, pilotes amb verdures i patates i un iogurt, regat amb aigua (per a mi) i amb vi per a qui n’ha volgut prendre.
Al capvespre, amb el mateix guia local, visitam el Museu Salzillo, on es conserven tot un conjunt de peces de patrimoni artístic de gran valor, tant pel que fa al Betlem que conté 556 figures, com pel que té a veure amb els Passos de la confraria de Nuestro Padre Jesús que surten en processó tots els Divendres Sants al matí. Francisco Salzillo y Alcaraz (1707-1783) és considerat com l’imatger més representatiu del segle XVIII espanyol i un dels més grans mestres del barroc universal. És realment impressionant tota l’obra barroca d’aquest escultor que tenim davant dels nostres ulls...
Malauradament, com a la Catedral, també al Museu Salzillo, ens veim superats per les intervencions cridaneres de guies d’altres grups que no ens permeten seguir bé les explicacions del nostre...
Acabam la nostra estada a la ciutat de Múrcia, visitant el famós Casino de la ciutat. De forma molt semblant al Círculo Mallorquín, de Palma, el Casino de Múrcia esdevé un edifici singular i emblemàtic. És del segle XIX, i té elements que arrepleguen corrents artístics diversos, barreges d'estil eclèctic amb influències modernistes i historicistes, neobarroc, neoclàssic o neonassarita. Té una biblioteca molt ben nodrida i ha estat declarat monument històric-artístic nacional l’any 1983. A l’actualitat és considerat Bé d'Interès Cultural (BIC), amb la categoria de monument del patrimoni històric espanyol.
Funciona com un club privat i ha estat restaurat diverses vegades amb doblers públics a les primeries del segle XXI.
Ens tornam cap a l’hotel de La Manga del Mar Menor en el mateix autocar, on arribam una mica abans d’anar a sopar.
Al final d’aquesta quarta jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 15.430. Són uns 10 quilòmetres i mig.
Sortim puntualment amb l’autocar de la companyia Inmaculada a les 8:30 del matí, després d’haver avançat mitja hora l’inici del berenar al menjador de l’hotel. I després que m’he dedicat a recórrer a peu un quilòmetre i mig, fins a la Gola de Marchamalo.
M’adon que es tracta d’un dels cinc punts que serveixen de canals de comunicació entre les aigües del Mar Mediterrani (o Mar Major) i el Mar Menor. Dos d’aquests punts són passos naturals. Els altres tres han estat creats totalment o parcialment de forma artificial. De manera que, per travessar-los, s’han construït uns ponts que permeten de transitar-hi en vehicles o a peu.
Llegesc al plafó informatiu públic, que l’intercanvi d’aigües a través d’aquests canals facilita al Mar Menor que minvi el grau de salinitat i les seves condicions tèrmiques que provoca l’evaporació de les seves aigües, degut a les altes temperatures i als nombrosos dies de sol que té la regió.
L’hotel Isán Cavanna està situat relativament a prop de la Gola de Marchamalo, l’única totalment artificial.
Passant-hi per damunt del seu pont amb l’autocar, ens dirigim avui cap a Águilas, nucli de població costaner murcià, apropat de la regió andalusa d’Almeria. Està situat a uns 110 km de la Manga del Mar Menor.
Mentre ens hi dirigim, podem albirar a l’horitzó infinitat d’hivernacles de plàstic destinats a la producció de verdures. Es veu que hi destinen considerables quantitats de recursos econòmics, co-finançats amb Fons europeus, de cara a experimentar i explorar noves oportunitats tecnològiques que donin com a resultat nous productes o serveis a projectes. Pel que ens expliquen, són projectes de recerca industrial com també de desenvolupament experimental.
Anam amb ganes de visitar el Centre d’Interpretació de la Mar, CIMAR d’Águilas, conduïts per la guia local, de nom Anabel, amb qui topam just davant d’una panoràmica costanera encisadora. Després de passar per davant la Casa de Cultura Francisco Rabal, l’artista famós nascut en aquesta localitat murciana, de gran projecció internacional a l’àmbit del cinema, durant una mitja hora recorrem l’espai que ens presenta grans detalls de la mar.
Conté, entre d’altres, una barca del bou per a la pesca d’arrossegament, que visitam en tot el seu interior, l’aquari amb espècies de la zona, objectes relacionats amb la mar, utensilis de pesca, etc.
Així com em sorprèn l’altre dia la notícia de l’existència d’una colònia de nacres a la llacuna del Mar Menor, a la vora de l’illa Perdiguera, també em crida poderosament l’atenció una espècie de copinya gegantina que presenta aquest recinte d’Àguilas. Realment impressionant per les seves grans dimensions.
Despunta per damunt tot, la barca del bou que visitam per dintre, com també les sales diverses de les exposicions que ens presenten i ofereixen imatges de les contrades marines més properes.
Seguidament pujam a peu fins al castell de San Juan de las Águilas, des d’on gaudim d’unes panoràmiques bellíssimes. A banda i banda del Mirador Puerta del Castillo, veim platges d’arena i d’aigües netíssimes, illots apropats de la costa, xarxes «morunas» concessionàries de pescadors del port, barques...
En davallar del castell, pujam dalt d’una d’aquelles barques que ens duu a fer una volta per la badia, més enllà de les illes que veim des de la costa. Un passeig molt agradós, acompanyat de les explicacions que ens fan arribar els encarregats de la nau.
Tenim oportunitat de veure el desgavell horrorós que comporta haver permès d’aixecar edificis monstruosos a la costa murciana. Sembla mentida que hi pugui haver qui sigui capaç de donar-ne l’autorització administrativa.
Anam a dinar a un restaurant de carretera, més apropat de Lorca.
Acabat el dinar ens dirigim a aquesta localitat murciana, on ens retrobam altra volta amb Anabel, la guia local, qui ens endinsa a l’interior i ens fa arribar algunes explicacions que tenen a veure amb el gran terratrèmol que l’afectà i les reconstruccions que s’hi estan duent a terme, a l’hora que ens duu a veure edificis emblemàtics, com la catedral, el palau de Guevara o algun altre edifici singular, estàtues com la de l’insigne guitarrista lorquí Narciso Yepes, o d’Alfons X el Savi.
Finalment ens deixa davant la porta d’entrada al Museu del Paso Azul, on ens atén una altra guia lorquina de nom Juani.
He de dir, perquè així ho he anotat al meu dietari personal, que la visita a aquest museu, per a mi, hi ha estat de més. Trob que hi sobra del tot, en un viatge cultural com el nostre. Tot i que comprenc que hi hagi un cert interès a mostrar-lo, com li he manifestat al nostre guia, l’he volguda seguir fins al final, malgrat que em resultava per moments cada cop més vomitiva...
Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 16.246. Quasi una dotzena de quilòmetres.
El darrer dia que passam a Múrcia aquest grup de 54 mallorquins que hi hem anat, en viage cultural d’IMSERSO, l’aprofit per tornar a recórrer a peu La Manga del Mar Menor, a totes dues voreres del Mar: el Mediterrani i el Menor.
Per a mi, han estat uns dies mol ben aprofitats. M’havia proposat de fer, almanco, 15.000 passes diàries, amb la finalitat de baixar uns 2 kg del pes excessiu que duc damunt.
Si m’he de creure els aparells que m’ho indiquen, m’he passat de rosca: més d’una mitjana de 10 quilòmetres diaris, d’una banda; i 3,9 kg deixats en aquelles contrades murcianes en una setmana.
Això sí, bevent aigua sempre, a totes les menjades. Procurant no sopar. I prenent-me seriosament la tasca de caminar, aprofitant totes les circumstàncies que m’han permès de fer-ho.
Al final de la jornada, el meu compta-passos me n’assenyala, de fets a peu, 18.029. Són més d’una dotzena de quilòmetres.
En total, i durant sis dies, hauré fet unes 85.218 passes, que comporten més de 66 quilòmetres. N'estic ben satisfet!
No puc negar que estic molt content d’haver duit a terme aquest viatge cultural. Volia fer-lo «d’incògnit», com aquell qui diu. Però, no ha pogut esser. Sortosament, des del primer moment m’he topat amb gent coneguda, a la qual agraesc profundament la companyia i el bon tracte que m'han dispensat.
No em puc estar de fer-ne esment:
La infermera campanera que vaig tenir temps enrere al PAC de s’Escorxador, Apol·lònia Mas i el seu espòs Toni Manresa.
L’activista cultural Catalina Vich i el seu espòs Joan Noguera.
L’artesana elaboradora de neules nadalenques mallorquines, seguidora entusiasta de na Bel Rosselló, la meva esposa, en aquesta labor, la felanitxera Catalina Mestre Ramis i el seu espòs Rafel Mestre Obrador.
El nebot del meu bon amic vicari de la parròquia de Santa Catalina Thomàs, ja difunt, Joan Martorell i la seva esposa Cati Reus.
I el bon company de lluites, concentracions i manifestacions reivindicatives d’un país més lliure i solidari, el científic Tomeu Cerdà Salvà. Ens pertocà d’asseure’ns a la mateixa filera de seients dins l’autocar. Cosa que ens ha permès de conversar-hi a les totes pràcticament cada dia.
També guard molt bon record de tots els guies que ens han menat pels indrets diversos que hem recorregut, explicant-nos detalls que, sense la seva aportació, ens passarien desapercebuts, sens dubte. Sobretot, del guia que ens ha conduït durant tots aquests dies, des que ens sortí a l’encontre el dia de la nostra arribada a l’aeroport d’Alacant, fins al darrer moment en què, al mateix indret, volgué venir a acomiadar-nos. Estic molt agraït a Mikael Berberian, de Turisme Social.
Aquest viatge cultural d’IMSERSO, entre d’altres aspectes, m’ha servit per veure encara més clarament què bé que s’ha comportat la natura amb nosaltres els humans, en oferir-nos tants d’espais agradosos, que el conjunt de la humanitat podem gaudir encara en aquest espai geogràfic de la regió de Múrcia: La Manga del Mar Menor.
I també per adornar-me, un cop més, de què malament, alguns de nosaltres hem tractat i continuam maltractant aquesta natura tan esplèndida!
Ens mereixem que ens ho retreguin les generacions futures que ja no podran gaudir de la natura més neta que hi ha hagut damunt del Planeta.
