Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (1): va de llengua

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LLENGUA I PÀTRIA. Un nou futur per a l’espai occitano-català”, de Jordi Quingles i Fontcuberta, editat per  José Juan de Olañeta Fernández Grande.

He de manifestar que estic molt content de trobar-me en aquest espai d’ÍNSULA LITERÀRIA que manté obert el jove ADRIÀ GARCIAS I MORELL, per presentar aquest llibre de 131 pàgines, fàcil de transportar, molt fàcil de llegir, i molt ben editat per Olañeta, amb Jordi Quingles d’autor.

M’agradaria fer-ho, desplegant-hi aquests CINC PUNTS:

1. Va de llengua

2. De cara al futur

3. La noció de llengua

4. La noció de pàtria

5. Conclusions: gran defensa de la teoria occitanista

oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoO

1. Va de llengua

De bon començament, com ja me n’havia advertit en Jordi prèviament, veig que es tracta d’un llibre que “va de llengua, però no només d’això; sobretot, no hi va en els termes habituals” amb què acostumen a publicar-ne.

Efectivament, aconsegueix de barrejar-hi perspectives de caire espiritual, polític, lingüístic, metafísic, filosòfic, teològic, bíblic, científic, històric, etc. fins al punt que, en llegir-lo, refuses de considerar-lo un llibre convencional. 

Potser fins i tot arribi a molestar qualcú, d’àmbits diversos, tant la seva edició i publicació, com també la presentació que en feim des de Mallorca. 

Puc dir que me l’he llegit “verbum de verbo”, ‘mot per mot’, potser dues, potser tres, potser més vegades... M’he assabentat millor de l’autor, de la seva vàlua i del seu prestigi. N’he rebut la satisfacció immensa d’haver-ne congriat un major respecte encara.

Sobretot, pel valor de reflectir-hi, clar i català, allò que vol expressar-hi de manera lliure, reflexiva, seriosa i positiva. Basant-se en nombrosíssims arguments d’autoritat.

És un llibre que contribueix a enriquir el ventall d’ofertes reflexives al món d’avui, sobre la temàtica relacionada amb la catalanitat i sobre el nou futur que l’autor desitja per a «la vella comunitat de civilització d’occitans i de catalans».

He de començar dient que no sé ben bé per quines cinc-centes en Jordi Quingles m’ha volgut triar, a mi, per la presentació d’un llibre tan dens i tan interessant com aquest. 

Em consider “activista”, més que no un home de discursos, ni desplegador del raciocini, ni avesat a l’elucubració analítica. No em consider científic, ni historiador, ni lingüista acadèmic, ni coneixedor en profunditat del passat llunyà d’una Europa com la que avui tenim.

Més tost em veig molt marcat per haver viscut intensament uns anys fora d’Europa, concretament a l’hemisferi Sud: a l’Àfrica Central, on parlen infinitat de llengües «mal anomenades bantú»; o a l’Amèrica Andina, «molt mal anomenada llatina», amb innombrables llengües parlades avui dia. 

Fins al punt que, en parlar de llenguatge i d’intercomunicació humana, sempre me’n resten oberts alguns interrogants, de resposta no gaire fàcil.

Per afegitó, i l’autor ho sap molt bé, des d’allà on he estat i m’he mogut al llarg de la meva trajectòria vital setantina, sempre he procurat mantenir-me en la línia de defensar aferrissadament la llengua catalana, com l’única llengua pròpia de les Illes Balears i Pitiüses; de dedicar-me a fer classes de català, en plena dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que el Parlament aprovàs la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears l’any 86; d’anar-me fent seguidor cada cop més fervent de les directrius i els ensenyaments de grans mestres com Pompeu Fabra o Francesc de B. Moll; de mostrar-me públicament com a ciutadà compromès en la tasca militant de construir uns Països Catalans, lliures, sobirans i solidaris, des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó i l’Alguer; de militar activament i frenètica dins partits tan catalanistes com el PSM-Nacionalistes de Mallorca durant quinze anys seguits, o dins Esquerra Republicana de Catalunya on romanc afiliat des de l’any 2003 fins al dia d’avui mateix...

Amb tot aquest bagatge humanista, filosòfic, teològic, social i polític acumulat, qualcú podria demanar-me: «Però bono, ¿què hi fas tu aquí? ¿què t’ha duit a dir-li que sí, a Jordi Quingles en acceptar de bon grat, ulls clucs i amb tantes ganes, fer-ne la presentació pública, d’aquest llibre  seu? 

Puc dir, sincerament i vertadera, que purament i simplement, m’hi ha mogut el lligam d’amistat que m’hi uneix, a ell i a la seva filla Victòria des de fa anys. I, sobretot, a la seva dona Maria Antònia, la primera dels tres que vaig conèixer a la dècada dels anys 80 del segle passat, quan compartíem diàriament tasques laborals a la impremta del Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, anomenat aleshores BOCAIB, a la plaça de la Drassana de Ciutat. 

Li he volgut dir que sí, a la tasca de presentar aquesta darrera obra de les seves mans i de la seva reflexió, per pura i simple amistat amb ell i la seva família. Li vaig voler dir que sí, i ell ho sap molt bé, fins i tot abans de conèixer-ne el contengut, d’aquest llibre. Sense saber ni tan sols de què anava, ni quines dimensions tenia, ni quantes pàgines, ni quina orientació seguia, ni quin era l’objectiu primordial de la seva publicació, ni quin n'era el tema central.

Al marge de consideracions de caire ideològic, opinions compartides o no, visions socials i polítiques que podrien semblar diferenciades, o nivell de coneixements distints, vaig engrescar-me en la lectura pausada d’aquestes 131 pàgines del llibre “Llengua i Pàtria” del bon amic Jordi Quingles.

Parant esment al títol, Llengua i pàtria, ja hi veia com a probable trobar-hi elements de discussió, debat, enfrontament dialèctic, acord o desacord. Més encara, quan m'adon que comença amb una declaració inicial de l’autor, qui, amb tots els ets i uts, afirma clar i català que el seu plantejament de base és radicalment diferent del que defensava Pompeu Fabra. Quasi res!

Som un d’aquells qui pensen i creuen que un llibre, qualsevol llibre, aquest llibre en concret, esdevé qualque cosa més que la matèria física de què es compon; qualque cosa més que un conjunt de fulls de paper, pàgines i més pàgines farcides de paraules escrites amb espais en blanc. 

Un llibre, aquest llibre de Jordi Quingles, reflecteix molt més que allò que hi perceben els nostres ulls, en llegir-lo; o les nostres mans, en fullejar-lo; o els nostres nassos, en olorar-lo; o la nostra oïda en girar-ne pàgines. 

Entre pàgina i pàgina, entre línia i línia, entre paraula i paraula,  tot i que no hi sigui percebut a primer cop d’ull, també s’hi arriben a detectar altres elements no tan fàcilment perceptibles. Com poden ser idees, pensaments, reflexions, sentiments, dèries o somnis... no únicament de l’autor, sinó també de qui en llegeix el contengut o s’atreveix a comentar-lo en grup.

És clar que, quan l’autor al·ludeix al llatí medieval, i el col·loca com la llengua culta per antonomàsia, no em puc estar de pensar i creure que deu ser així a l’àmbit de l’Europa que coneixem avui dia. Però que no té res a veure amb altres llengües cultes d’altres indrets del planeta que, amb tota probabilitat, fins i tot avantatgen el llatí en molts d’aspectes. I no únicament pel que fa al nombre i la quantitat de parlants.

Tot i amb això, puc dir, i ho vull dir així de clar, que la lectura atenta, detenguda, reiterada d’aquest llibre m’ha empès a fer-m’hi certes reflexions, fins i tot a l’àmbit més estrictament personal. 

N’assenyalaria algunes, per compartir-hi aquí. Tres en concret:

- Primera reflexió personal ¿Quan, on i com arrib jo a prendre consciència de comptar amb UNA llengua pròpia (la catalana) i UNA pàtria comuna (la nació catalana), de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i l’Alguer?

- Segona reflexió personal ¿Què comporta, què significa i què representa per a mi aquella Occitània que vaig sentir anomenar per primera vegada quan havíem de traduir al castellà el text llatí clàssic De bello gallico de Juli Cèsar, a la dècada dels anys 50 del segle passat, en plena adolescència i joventut meves?: “Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt BELGAE, alteram AQUITANI, tertiamque CELTAE” (les tres parts en què el militar romà dividia la Gàl·lia: belgues, OCCITANS i celtes).

- Tercera reflexió personal ¿Quin paper han exercit en la meva vida d’humanista, filòsof, teòleg, activista cultural, social o polític, personatges tan eminents com Pompeu Fabra, Miguel Unamuno, Víctor Hugo, Ortega i Gasset, Miquel Costa i Llobera, Simone Weil, Josep Ruaix i Vinyet, l’arxiduc Lluís Salvador... noms, pensament i opinions dels quals surten citats en aquest llibre, i de quina manera!

He de reconèixer, també, que m’ha resultat  una mica mal d’entendre bona part del contengut d'aquest llibre. Entre d’altres motius, perquè no n’havia llegit l’anterior que hi surt esmentat sovint: “Llengua culta i llengua vulgar a la llum de la tradició”. Va ser publicat per Jordi Quingles l’any 1999. M’estic proposant acabar de llegir-lo...

(CONTINUARÀ)

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (2): de cara al futur

 2. De cara al futur

El llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles, pretén oferir-nos unes reflexions que porten a veure la necessitat, avui dia, de preparar un futur nou per a l’espai occitano-català. Jo n’hi remarcaria l’adjectiu “nou”, perquè deduesc que hores d’ara no existeix el que l’autor desitja. I que m’encantarà que en parli extensament avui aquí.

Conté un conjunt de reflexions i d’aportacions molt sucoses que conviden a analitzar allò que té a l’actualitat el poble català com a més genuí; la situació real en què es troba i el camí nou que ha d’emprendre per tenir un futur, que esdevengui millor que el passat i que superi exitosament el present, seguint el pensament de l’autor.

A vegades amb una profunditat que no m’apareix fàcil de percebre en la seva amplitud, en altres moments amb un llenguatge més planer i assequible, partint sempre de postures crítiques, sovint molt dures, envers personatges i propostes convencionals amb les quals  va mostrant grans desacords, l’autor s’engresca a assenyalar d'altres camins de sortida que considera més adients a la realitat que beslluma com a existent a la terra occitano-catalana. 

Ho fa, evidentíssimament, amb molta més intensitat i contundència que no als territoris de parla catalana, o a la nació catalana o als Països Catalans...

Entenc que tot el contengut de l’obra parteix de la frase que manifesta Pompeu Fabra l’any 1934, segons el qual «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana». L’autor mira de desfer-la en peces, per fer-n’hi veure el fons contradictori que s’hi amaga.

Es tracta d’una frase concisa que provoca en l’autor del llibre les ganes d’emetre i assenyalar una sèrie llarga de consideracions sobre allò que considera una veritable doctrina i fins i tot un autèntic programa, de caire eminentment polític.

Des d’aquesta perspectiva s’endinsa a  examinar a fons tot el que comporta una afirmació d’aquestes característiques: «La nostra Pàtria, per a nosaltres, és el territori on es parla la llengua catalana». 

Pàtria nostra, territori nostre, llengua nostra són al centre d’aquest estudi analític.

Escrita des de Mallorca, l’anàlisi no passa per alt el petit manifest que publica l’any 1934 la revista de Palma “La nostra terra”, titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i de Pàtria”. 

Un manifest que serveix a l’autor com a punt de partida per iniciar-ne l’exposició, a mode d’allò que a les aules escolàstiques se’n denominava “explicatio terminorum” (l’explicació dels mots) ben esbrinat fil per randa.

Som un dels qui pensen i creuen que Fabra estava convençut que la llengua pròpia afavoria per antonomàsia el sentit de comunitat, digui’s poble, digui’s pàtria. S’hi va comprometre totalment, assumint-la com a idea motriu i va acaptar, dels seguidors, un projecte amb esperança, és a dir, l’"amor futuri".

Quant a la frase del Manifest de 1934 “La nostra Pàtria és el territori on es parla la llengua catalana”, per a alguns de nosaltres, la parla d’una llengua és fer ús d’un instrument comú a disposició dels respectius grups humans. La llengua, doncs, és signe de comunitat i, al respecte, no movem la qüestió de si cal referir poble, pàtria, nació, país, tribu, llinatge, estirp o raça. Amb el mot pàtria, el mestre diu un vocable en ús pertinent, fora pretensió analítica en punt a denominacions.

Fabra concep un projecte dinàmic ofert a la col·lectivitat [estesa, segons el Manifest, “de les Corberes a l’Horta d’Oriola i de les comarques orientals d’Aragó a la Mediterrània”]. 

En això apunta la idea motriu d’acaptar seguidors a un projecte solidari d’engrescament, a base de persuasió amb l’esquer amorós d’una esperança; en diuen «amor futuri», per referir-ne el sentiment alimentador. 

Els sentiments es comprenen sentint-los, en comptes d’analitzar-los amb criteris etimològics, secundaris, crec.

És pertinent invocar el símil dels hebreus alliberats de l’esclavitud i en trànsit a l’amada futura possessió de la terra promesa. Tot i així, en la comparació hi ha un diferencial. 

El projecte mosaic era comprehensiu, l’alliberament total; el de Fabra s’ha cenyit a la depuració de la llengua catalana i a dotar-la de recursos ortogràfics, gramaticals, lèxics, pragmàtics, que n’habilitin l’ús a tot àmbit i nivell i situació comunicativa. D’aquí n’esperava, com a flux consegüent, l’autenticació del poble català.

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (3): la noció de llengua

 3. La noció de llengua

Sempre m’ha interessat la qüestió lingüística, no solament a l’hora d’ensenyar català al col·legi Pius XII de Ciutat, a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, molt abans que es promulgàs la Llei de normalització lingüística l’any 1986.

També quan estudiàrem Humanitats, que incloïen l’estudi del llatí, del grec, de l’hebreu, del castellà, del francès, de l’anglès, de l’alemany (lògicament en nocions molt bàsiques) o del català, amb més amplitud.

Sobretot m’interessà la qüestió lingüística quan vaig entrar en contacte amb altres llengües que no s’assemblen gens ni mica a les europees, com foren el kirundi (o kinyarwanda) i el kishahili a l’Àfrica Central, o el kítxua i l’aimara a les zones andines del Perú.

Quan mir d’emprar el doctor Google i li deman què en diu Viquipèdia sobre l'origen del llenguatge usat entre els éssers humans, veig que ha estat motiu de discussions acadèmiques durant segles:
que no hi ha consens sobre el seu origen o la seva edat definitius, ni tan sols sobre si es va originar en un sol punt o alhora en diversos indrets;
que es tracta d’un tema difícil d'estudiar per la falta de proves directes, ja que ni les llengües ni l'habilitat de produir-les es fossilitzen;
consegüentment, els estudiosos de conèixer els orígens del llenguatge han de treure inferències d'altres tipus de proves, tals com l'evolució humana o les arqueològiques, etc.

Des de principis dels 90, tot i això, un creixent nombre de lingüistes, arqueòlegs, psicòlegs, antropòlegs i d'altres professionals han provat d'adreçar-se, mitjançant nous mètodes, al que han començat a considerar "el problema més difícil en ciència".

Sobre la noció i el concepte de llengua, l’autor n’inicia i en continua l’exposició amb paràgrafs que, tot i haver intentat esbrinar-ne el contengut lògic, no me n’he vist capaç d’aconseguir-ho plenament. 

Com deia aquell “xolito” que vaig conèixer a contrades allunyades de Mallorca, per les serres nevades dels Andes, “m’haurà de disculpar la meva gran falta d’ignorància”. Però és que no n’arrib a traure trellat:

Diu literalment: 

“Si per als romans, lògicament, la llengua que nosaltres anomenem «materna» era el patrius sermo, la llengua «paterna» (i, consegüentment, de la «pàtria»), això vol dir que nosaltres, contràriament, veiem la llengua més tost com una realitat «natural» que no pas cultural, i que, per tant, per ser plenament coherents amb aqueix univers propi, de caràcter «maternal», serem millors «patriotes» com més defensem la llengua de la terra, no pas la de la cultura, és a dir, com més defensem la llengua vulgar, no pas la llengua culta”. 

De bon principi, i amb una primera lectura d’aquest paràgraf, el veig com la presentació descambuixada d’una barreja de conceptes que no me n’eviten la confusió dins del meu capet…

En fi, necessit que qualcú me’n tragui, d’aquest trellat. I mir de trobar-ne alguna explicació mínimament satisfactòria. Ni que sigui amb qualque bon amic, a qui deman parer i me’n fa avinent l’opinió.

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (4): la noció de pàtria

 4. La noció de pàtria

Les pàgines introductòries d'aquest llibre de Jordi Quingles expressen tot d’una, sense voltar, el seu propòsit concret immediat: dirimir entre posicions enfrontades sobre el concepte pàtria. 

L’autor en precisa un doble pol: l’opció moderna que propugna Fabra, d’íntima vinculació llengua i pàtria, i la prohistoricomedieval o teoria occitanista, de refer uns vincles connaturals de Catalunya amb Occitània, destruïts, vuit segles enrere, arran del carnatge i l’anihilació de Muret (1214).

S'hi mostra molt crític, davant la majoria de sentits translaticis que va prenent la paraula «pàtria» al llarg de la història, sobretot en els temps moderns. Al seu mode de veure, impliquen una alteració substancial del sentit primitiu. Fins al punt que ho considera il·legítim.

La paraula “pàtria”, recorda l’autor, ve de la Roma clàssica, relacionada originalment amb els patres (els pares). A diferència d’altres cultures  com l’anglesa, on la pàtria és la “terra mare” o la “terra llar”, la cultura romana  dóna paper predominant als avantpassats com a fundadors. 

La pàtria, que esdevé “alma parens”, la mare comuna de tots, fa recaure l’èmfasi “en l’aspecte d'institució ancestral, i retrotrau els orígens clarament històrics a un passat mític i atemporal”.

(Al meu modest mode de veure, si se’m permet la disquisició, aquestes observacions de l’autor requeririen d’una explicació una mica més àmplia, extensa i aclaridora. Sobretot, en venir-me al cap suara mateix el text literal de l’himne oficial del Vaticà que tantes vegades vaig cantar de jove i que, fins i tot avui dia, comença dient: “Roma alma parens, sanctorum martyrumque...”)

Però bé. Seguint el fil del pensament de l’autor, en la consciència actual prevalen els sentits translaticis de la paraula, fins al punt que la noció original de pàtria arriba a designar només la “petita pàtria”, malgrat els diccionaris segueixin mantenint-hi la primera accepció.

Es mostra convençut que “la concepció tradicional de pàtria” no té en compte el valor literal ni els sentits que li donava Roma; sinó que l’hem anat dotant d'un contingut més adient al nostre univers mental contemporani.

La idea de pàtria que tenim actualment no té res a veure amb la dels romans, segons l’autor. Més tost és fruit d’una mistificació de la nostra noció tradicional de pàtria. Aquesta mistificació rep una consagració definitiva en la figura dels estats moderns que, entre d’altres coses, consagren la visió del país com un simple «territori» que, arribat el cas, un patriota té l’obligació de defensar. El «territori», en efecte, no és la «terra natal» d’un poble, sinó, pròpiament, l’extensió geogràfica sobre la qual s’estén la sobirania d’una nació entesa en termes polítics.

Diu que la Revolució Francesa, en consagrar la identificació actual entre pàtria i nació, i correlativament entre llengua i pàtria, acredita la idea d'una sola nació, una sola pàtria i una sola llengua, en aquell cas la francesa. Les altres llengües han de ser eliminades en nom d'aqueixa nació i pàtria úniques i en nom també del poble i de la llibertat (!)

Aquesta lògica, que l’autor qualifica d’infecta, malauradament perdura gairebé intacta fins avui dia i té un abast pràcticament universal. 

Afirma que la consciència legítima i natural que el poble autèntic (?) posseeix de pertànyer a un país esdevé objecte d’una utilització que n’altera profundament la naturalesa. La llengua és «presa» del poble autèntic (?) per fer-ne un instrument al servei del poble «sobirà» constituït en nació-estat.

A mi, que he desplegat la meva activitat professional, primordialment, com a corrector de textos en català a l’administració autonòmica balear durant dècades, em resulta molt significatiu el gest que realitza l’autor quan es lliura a assenyalar i remarcar entre cometes, aquelles paraules bàsiques que li serveixen per fonamentar-ne la reflexió analítica discursiva: «sobirania», «territori», «terra», «terra natal»,  «país», «nació», «nacionalista», «nacionalismes», «nacionalisme estatal», «pàtria» i «país», «pàtria» i «poble», «pàtria» política, «essència» nacional, etc.

També he de dir que em resulta una mica mal de copsar el sentit positiu i el paper exemplar o modèlic que hi puguin tenir, en les reflexions sobre llengua i pàtria, l’esment i l’aportació de figures com la de Miguel de Unamuno o Ortega y Gasset o Simone Weil,  citades per l’autor, en ocasions diverses i amb els termes en què els presenta.

Sobretot, si es tracta d’escatir, com diu l’autor, “el veritable caràcter d’aquesta absurda identificació moderna entre llengua i pàtria”.

Molt manco encara quan mira d’introduir certes nocions preliminars, en caracteritzar la figura de l’intel·lectual amb la distinció paulina entre homes carnals, psíquics i pneumàtics (o intel·lectuals en sentit estricte). 

He de reconèixer que no ho arrib a entendre. I que precisaria d’explicacions més extenses i àmplies sobre cadascuna d’aquestes manifestacions que hi fa l’autor. Els meus coneixements minsos dels escrits de Pau de Tars no em capaciten per endinsar-m’hi tant com ho fa l’autor, servint-se d’Unamuno...

Quan aqueix home diu, per exemple, que la consciència nacional, o la pàtria, o la llengua són realitats de naturalesa espiritual, l’autor reconeix que és ver que ho són, “però no pas en tant que conceptes, ja que aquests, per se, no participen sinó molt indirectament de la veritable naturalesa espiritual”. 

I continua analitzant-ho amb més profunditat...

S’ha de dir que, amb el concepte de pàtria, l’autor no fa referència als excessos de sang vessada, per causes religioses o per defensar-la com una «abstracció volàtil» al llarg de la història de la Humanitat. 

Vol parar esment, això sí, a la “usurpació i mistificació d’un sentiment legítim del poble per tal de fer-ne una passió al servei de les idees nacionalistes” (de la nació-estat, o nació política).

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

(CONTINUARÀ)

Presentació del llibre Llengua i pàtria, de Jordi Quingles (i 5): conclusions

 5. Conclusions: gran defensa de la tesi occitanista

Primera. 
Em sembla que el manifest de Fabra, que l’autor pren com a referència per a  consideracions respecte de la llengua i la pàtria, és a la base del raonament i dels plantejaments de l’autor.

Segona.
M’ha semblat que la tesi de l’autor advoca per arraconar  totalment l’opció Fabra. Cosa que he de confessar que m’ha causat una certa desil·lusió. Perquè la iniciativa i l’obra de Pompeu Fabra, al meu modest mode de veure, representen, encara avui, una certa connotació d’esperança, d’«amor futuri». 

Tercera.
He de dir i reconèixer que l’autor escriu molt bé. Té una gran devoció per la veritat i un gran amor a la llengua catalana. Es mostra erudit en tot moment. Amb intenció docent i ganes de compartir-ne idees. Dolç i elegant en l’expressió. Amb passatges de sucosa amenitat. 

Quarta.
Allò que l’autor qualifica d'assassinat de la civilització occitana medieval, no solament ha tengut una repercussió enorme en l'esdevenidor d'Europa i del món, sinó que encara en patim agudament les conseqüències.
Especialment als Països Catalans, on hem hagut de veure que passam de formar part d'aquella gran civilització occitano-catalana a viure, certament, «apretados y oprimidos» dins uns estats que no s’adiuen gens ni mica amb el nostre tarannà ancestral. 

Cinquena i darrera.
Després d’haver llegit amb molt d’interès allò que ha escrit Jordi Quingles en aquest llibre, fris de poder escoltar i atendre allò que ens en pugui i vulgui dir ara i aquí l'autor.

Fins aquí arrib. Així ho deix.

Gràcies per l’atenció dispensada.

Cecili Buele i Ramis
Mallorca, 10 de desembre de 2021

NOTA:
Si qualcú té interès a veure’n íntegra la presentació, pot fer-ho entrant dins del meu blog «promocat» de «balearweb», a partir de l'11 de desembre.

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 4 ): algunes frases eloqüents

A més de nombroses, són també punyents i molt agosarades les metàfores, reflexions i observacions, de caire psicosocial i teològicopastoral que s'esmenten al llarg d'aquesta novel·la santandreuïna, de més de 200 pàgines.

Com a petita mostra, servesqui aquest botó... Se'n poden esmentar moltes més. Amb una lectura pausada i tranquil·la, el lector pot ampliar-ne la llista:

- «Per treure un jerarca de la seva cadira, la millor manera és pujar-lo de categoria».

- «Quan algú plora en el funeral d'un extern, no plora pel mort present, sinó pels seus morts absents»

- «De les històries, tant privades com públiques, mai no s'arriba a abastar tota la realitat»

- «Amb mitges veritats es construeixen les grans mentides; així s'inventaren les sagrades escriptures»

- «Ser home d'una sola cara, no priva de tenir dues galtes»

- «Qui surt del seu armari és talment com el caragol que abandona la seva necessària i protectora closca»

- «No s'ha de fiar de ningú, ni de la pinta que li fa la clenxa»

- «Cap ressuscitat no pot aparèixer sense les nafres obertes»

- «Al cap i a la fi, la mort és l'absoluta i definitiva cura»

- «Com passa sempre a l'hora d'estrènyer, tot és veritat, però al revés»

- «Només un que és gai pot ensumar de forma infal·lible els altres congèneres. Basta un gest, una mirada furtiva. La intuïció, tan menyspreada pels intel·lectuals, és el millor mode de conèixer el germà proïsme.»

- «L'esca es posa a l'ham perquè te l'empassis.»

- «Cada pic que mir el cel, trepitj una merda!»

- «Qui no és bisexual, es perd d'entrada mitja humanitat!»

- «Si l'orgasme duràs mitja hora, sabria explicar-te allò que pot ser l'eternitat»

- «Si poguéssim matar de pensament, ningú no estaria viu»

- «Amb els Llucifers del Vaticà no hi ha exorcismes que hi valguin»

Operació Tiara, de Jaume Santandreu ( 3 ): protagonistes secundaris

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i mare, en realitat és fill de Remigia Cavero Miranda i d'un gai ric i poderós. Tothom ho sap, però tothom calla, per conservar el lloc de feina. Inicialment fa de jardiner al convent de les monges riques, fins que n'és acomiadat quan deixa embarassada una de les missioneres espanyoles voluntàries que s'hi ha fet present. Aleshores, es posa a treballar com a conductor d'un col·lectiu que fa trajectes per la Panamericana Nord.

És el pare del capellà zambo Arturo Cavero Miranda. D'aquesta manera, fill i nét de Remígia Cavero Miranda comparteixen nom i llinatges, responen al mateix document d'identitat. 

Final: l'ex jardiner mor als 33 anys. Un accident de trànsit li lleva la vida al quilòmetre 3 de la carretera de Chiclayo a Piura, quan, de matinada, retorna tot sol d'un viatge amb el seu col·lectiu.

- MARE del capellà zambo Arturo Cavero Miranda (anònima),  és una bona dona, espanyola, missionera voluntària que viu al convent de les monges que dirigeixen el col·legi per a les nines riques de la contrada, al barri dels blanquinosos. Queda embarassada del jardiner. Han de mantenir les relacions d'amagat. Ningú no en sap res, d'aquella bona al·lota que sacrifica la seva joventut per un ideal missioner que la duu al nord del Perú més de trenta-tres anys enrere. Ni es recorda del nom de la congregació catalana que l'acull, amb casa central a Barcelona.

Final: queda reclosa a una cel·la del convent...? Retorna a ca seva, acompanyada a l'avió pel pare Ramon...? Mor durant el part del seu fill, el capellà zambo Cavero...? 

- SENYOR DEL CHIRA (anònim), gai, caçador d'efebus negres, semental de la selva, terratinent escocès, el rei del Chira, amant i amo mariconasso de Remígia, la qual, desfressada de mascle, a l'edat de 18 anys, se n'hi queda embarassada, i el converteix així en pare accidental i furtiu del pare del capellà zambo... És l'avi furtiu que mai no vol reconèixer la paternitat del seu fill. Tot i que li'n procura sempre els mitjans per a sobreviure. El trau de la feina de jardiner al convent de les monges riques i blanques, on l'havia col·locat el pare Ramon que, com a superior dels jesuïtes, és també el capellà d'aquella escola. Per tapar-hi la boca, li regala el cotxe i li paga el permís per fer viatges amb el col·lectiu. Tanca amb pany i clau l'embarassada a una cel·la del convent. Cerca una família rica d'Espanya perquè s'emporti l'infantó tan aviat com hagi nascut...

- AMIC DE L'AVI (anònim) del capellà zambo Cavero, un dels majors accionistes de la companyia marítima Creuers del Sud, confrare de l'amistança de l'àvia amb l'avi, amic del pare Ramon pels Cursets de Cristiandat, li ofereix que ocupi la plaça del capellà del vaixell que surt de Santiago de Xile i ha de recalar una setmana a Roma.

- ESPÒS DE LA MAJORDOMA (anònim), pare putatiu del pare Nicanor Chaves.

Final: mor d'un accident fatal, la nit de la Vigília de Tots Sants, quan rodola les escales del campanar, a les tres de la matinada.

- RECTOR DE CATACAOS (anònim), pare del capellà cholo de Catacaos, amistançat amb la seva majordoma, la dona de l'escolà.

Final: mor d'un llarg càncer.

- FERRAN, missioner mallorquí, director espiritual dels seminaristes de Trujillo, un dels iniciadors dels Cursets de Cristiandat a la diòcesi trujillana.

Final: se suposa que se'n torna cap a Mallorca...

- JOAN BAMBARENE, el pare de Ramon Bambarene Landazur, és romà de naixença i historiador de mena, que recala a l'alta, culta i aristocràtica ciutat peruana d'Arequipa, com una espècie de confrare seglar de la Companyia de Jesús. La seva bohèmia i la seva anarquia de pensament l'aturen a les portes del noviciat. Condeixeble d'universitat amb el pare superior del convent jesuític d'Arequipa, aquest li demana i proposa de fer uns estudis sobre el famós convent arequipeny de Santa Caterina. Fadrí vell, s'hi planta als seus 50 anys, ocupant una part de la casa pairal de la venerable cunyada de l'històric cardenal de Lima, l'eminentíssim senyor Landazur. En quedar vídua del seu marit, mestre d'escola, es trasllada amb la seva única filla a viure al palau arquebisbal de Lima.

Final: deixa vídua i filla única

- MARTA LANDAZUR, neboda del cardenal Landazur de Lima, filla de la cunyada viuda del cardenal, que es casa amb l'historiador italià Joan Bambarene, dels quals neix el pare Ramon Bambarene Landazur. Les noces d'aquelles dues persones madures, ell cinquanta i ella trenta-tres anys, se celebren en la màxima discreció a l'antiga capella del convent de Santa Caterin

Final: mor d'unes febres malignes pocs dies després del part.

- JOSEP SARVIDE, jove jesuïta basc, una mena d'onso gegant amb cara de polissó. Just arribat al Perú, demana al bisbe que el nomeni rector de la parròquia del barri de Castella, on es converteix en l'àngel de la guarda del capellà zambo, Artur Cavero. S'exerceix alhora com a prior del convent dels jesuïtes de Piura. És el successor de qui n'ha estat rector durant vint anys.

Final: empedreït femellut, estira la pota al prostíbul de luxe de la carretera de Talara.

- GERMÀ LLEC (anònim) del convent dels jesuïtes de Piura

- FREDERIC SOPENA, vell pare català, autèntic heroi de la resistència i de la lliurança més caparruda i exemplar a l'exercici de les obres de misericòrdia a l'Índia, de qui el jove pare Ramon rep l'ensenyament de com són de diferents i misterioses les distintes cultures del món.

- XOFER (anònim), l'àngel de la guarda del cardenal de Lima i del seu cholo secretari. Esvelt, callat, servicial, respectuós, gentil bergantell, missatge, uixer, àdhuc de secretari.

- MARCEL MACIEL, fundador de la Legió de Crist que salva de la perdició el mafiós Àngel Sedani, i li confia la delicadíssima missió de la custòdia de l'ortodòxia catòlica, tot col·locant-lo en el punt estratègic del quarter de Déu.

- LLUÍS GIRÓN, amic íntim, condeixeble a la Universitat Gregoriana de Roma, conseller i confessor del pare Ramon Bambarene. Venerable ancià jesuïta espanyol, molt comprensiu i amatent que va tots els diumenges, dies de festa i dijous a vespre a celebrar la missa a la parròquia del capellà zambo Cavero, que coneix a fons, mentre aquest és de viatge a Roma. 

Final: s'exerceix com a pare provincial dels jesuïtes, a Piura.

- CARDENAL SPELLMAN

Cardenal de Nova Iork que, en un moment de turbulències aèries, quan se li diu que faci alguna cosa, es trau el solideu i comença a passar-lo com a bacina de fila en fila.

- PARE SALESIÀ (anònim)

Capellà amb sotana blanca, alt, madur d'edat, més aviat magre però corpulent. El capellà zambo Cavero s'hi vol confessar, en haver entrat dins l'església, a Cartagena d'Índies. S'acusa que li agraden els capellans com ell i com el papa... El pare confessor li assenyala de penitència que la primera missa que celebri l'oferesqui pel nou papa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (5): presentació a can Alcover

Intervenció de Cil Buele (Jaume Mateu, Mariano Moragues, Jaume Santandreu, Lleonard Muntaner):

1. Agraesc la presència de tots quants heu vengut a aquest acte de presentació del llibre «Operació Tiara», la darrera novel·la d'en Jaume Santandreu.

2. En Jaume em va demanar que, en aquest acte públic, jo fes de «padrí jove» d'aquesta darrera criatura que ell ha duit al món. Agraesc la confiança que han depositat en mi, tant l'autor com l'editor d'aquesta novel·la.

3. Amb en Jaume hem compartit moltes i molt diverses situacions al llarg de les nostres dues vides, des de fa moltes dècades: a) estudis eclesiàstics (Humanitats, Filosofia, Teologia); b) lluites socials (Gaviotas, Patronat, Sapiència, Can Gazà...); i, sobretot, c) presència al Perú (punt de referència inicial i final de la novel·la santandreuïna).

4. Vull començar els meus comentaris dient que «Operació Tiara» és una novel·la que m'ha captivat tant, que me l'he llegida tres vegades seguides, des que en Jaume em va fer arribar l'esborrany i, posteriorment, el llibre editat.

5. Vull continuar dient que allò que més m'ha captivat n'és el llenguatge, els mots, les frases, les paraules, les expressions emprades per l'autor: la consider una veritable obra literària d'alt nivell.

Compartesc l'opinió d'aquells lectors que m'han dit que consideren que «Operació Tiara» és la novel·la millor d'en Jaume. No tant perquè en sigui la darrera; sinó sobretot, perquè n'és la que conté una força expressiva més bella i sorprenent: en les metàfores emprades, en les descripcions fetes, en les observacions psico-socials que s'hi apunten, en les reflexions de caire religiós o teològic que s'hi barregen...

6. Per als que hem estat al Perú, a mi particularment, em fa molt de goig recórrer amb l'autor els indrets que esmenta: des de la sudenca Arequipa -la república independent-, fins a la nordenca i fronterera ciutat de Tumbes (a uns 2.285 quilòmetres i mig de distància); passant lògicament per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura-Castella-Catacaos o Talara: són indrets que em diuen moltíssim, sobre moltíssims aspectes...

7. També em colpegen fortament els més de trenta personatges que surten a la novel·la. Sobretot la mitja dotzena de protagonistes principals que s'hi belluguen falaguers: l'àvia Remígia, una madona negra molt singular; el seu fill Cremat; el seu nét Artur, capellà zambo; el capellà cholo competidor, Nicanor; o el protector jesuïta que arriba a bisbe, arquebisbe, cardenal i papa, el pare Ramon...

Fins a superar la trentena, n'hi ha de tota casta, amb noms i llinatges, o de forma anònima: terratinents, accionistes, dones, jesuïtes, legionaris de Crist, mares, salesians, rectors, missioners, historiadors, capellans diocesans, nadius o estrangers, monges, catalans o italians, etc.

8. Vull parar una mica d'esment a allò que hi compareix com a «Evangeli apòcrif del papa Martí VI». Per a mi, a més d'una veritable peça literària de valor incalculable, recull de manera molt resumida, clara, senzilla, comprensible i, si se'm permet dir-ho, molt moderada, d'allò que l'autor demana hores d'ara a la més alta instància de la jerarquia de catòlica, el papa i bisbe de Roma.

9. Per acabar, vull parar esment al fet que l'edició d'«Operació Tiara», original de Jaume Santandreu i que edita Lleonard Muntaner, surt casualment dia 13 d'abril de 2016, festivitat de Sant Martí I, papa i màrtir, alhora que 85 anys després de la implantació de la República Catalana...

10. M'agrada veure que en Jaume, sota la imatge d'un triple viatge -per terra, mar i aire, com si es tractàs d'una acció militar en línia de combat- descriu magistralment les peripècies d'un jesuïta peruà que arriba a ser el successor del papa argentí a la seu pontifícia vaticana: del papa Francesc, al papa Martí VI.

Per terra, s'hi recorren sobretot indrets del Perú. Des de la sudenca Arequipa, fins a la nordenca ciutat de Tumbes, passant per Lima, Huacho, Chimbote, Trujillo, Chiclayo, Piura, Castella, Catacaos, etc. Però també, s'hi recorren paratges d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica i d'altres contrades d'Amèrica Llatina.

Per mar, s'hi descriu de manera molt expressiva el trajecte marítim que recorre en vaixell, per l'oceà Pacífic, l'Atlàntic i la Mediterrània, el zambo que es desplaça com a capellà de creuer des de Lima fins a Civitavecchia, passant pel canal de Panamà, Cartagena d'Índies (Colòmbia), Aruba (Antilles), Funchal (Madeira), Barcelona (Catalunya), Messina, Civitavechia i Roma (Itàlia).

Per aire... Tot i que no record haver vist protagonistes que viatgin en avió, sí que em sembla que romanen enlaire certs fets que es van succeint a la ciutat de Roma, sobretot a les instàncies i estances vaticanes, on els personatges pertanyents a la Legió de Crist en fan de les seves, com qui es prova a veure qui la fa més grossa...

Operació Tiara, de Jaume Santandreu (2): protagonistes principals

Per copsar ràpidament de què va aquesta novel·la de Jaume Santandreu, basta parar una mica d'esment als personatges que s'hi esmenten i al paper que hi despleguen al llarg de l'obra. Tots són, majoritàriament, mascles. Clergues. Gais. Peruans o estrangers.

El relat s'inicia el dia que es difon a través d'una emissora de ràdio la notícia segons la qual, a la seva cambra de la casa de Santa Marta, a Roma, han trobat mort el papa argentí Francesc, el primer pontífex romà d'origen sud-americà. 

Continua amb la visió que té un capellanet peruà zambo (negre) sobre l'elecció del nou papa: «No cal llegir-ne el futur en el mapa que traci la sang del pollastre degollat per saber endevinar que el meu cardenal serà el futur papa... Les similituds entre el pontífex difunt i el meu pare Ramon són gairebé absolutes. Ambdós són sud-americans, jesuïtes, senzills, beats, tradicionals en doctrina i moral...»

La clonació del papa difunt ha de ser aquest altre sud-americà, amic seu, del Perú: el pare Ramon. No es pot destriar, en la llista d'electors del futur papa, cap altre col·lega que reuneixi més similituds  per la clamorosa clonació del sant pare Francesc.

S'hi endinsa durant unes mesades seguides, fent avinent certes situacions anteriors dels protagonistes:

- REMIGIA CAVERO MIRANDA, òrfena de pare i de mare, té un fill, Arturo Cavero Miranda, el pare del capellà zambo Cavero. N'és l'àvia paterna, d'aquest, que és rebut en adopció gràcies a les gestions fetes pel pare Ramon.

Se n'hi concentren el pare, la mare, els germans i tota la família. S'hi sintetitzen els tres gèneres de la humanitat i de la gramàtica: mascle, femella, gai: Santa Martina del Chira. Diaconessa de la parròquia de Castella.  Catequista desconfiada, núbia, diaconessa casolana, deessa negra, àvia bruixa, batlessa de barri. Catequista de tots els al·lots de la barriada de Castella. Autora refranyera de la «Summa teològica del poble». Encisadora rapsode, ama i senyora d'una memòria prodigiosa i d'una facilitat especial per contar històries. Matriarca de la barriada. Servidora plenipotenciària de la parròquia. Doctora en psicologia general, però sobretot en els exàmens i diagnòstics dels estats d'ànim del seu nét, coneix tots els secrets i l'entrellat de les enveges del fill del rector de Catacaos.

Final: fa arribar al seu nét, el capellà zambo Cavero, el número secret del telèfon mòbil del papa...

- CREMAT (anònim), és un negre transvestit,  el «germà major» alhora que el ca fidel del capellà zambo Cavero. Li calen foc uns criminals homòfobs  i el deixen com un monstre a l'altra vorera del riu. És acollit a ca la Remi, l'àvia del capellà zambo Cavero, de Piura, que l'adopta com a germà.

Ve a ser-ne l'oncle marieta del capellà, a qui, de ben petit, li besa el cos, amb els seus llavis gruixuts d'esclau africà; li ensenya les arts amatòries per la conquesta subreptícia del seu amic, amat i amant; li inculca el subtil mestratge en l'engany dels amanyacs, cosa que li fa molt més fàcil retre'n la fortalesa virginal del jesuïta; i li confecciona, a la mida exacta del seu entrecruix, una collonera ben enllestida per protegir la seva descomunal virilitat, on amagar-hi els originals del document sagrat...

Final: acaba mort davant del forn del corral de ca seva, després que li pegui un atac fulminant d'una embòlia que el fa caure cap endavant, quedant-ne el cap encaixat a la boca del forn que esclata la seva flamarada cap a fora...

- ARTURO CAVERO MIRANDA, aparentment orfe de pare i de mare, en realitat neix a Castella (Piura), sent fill d'Arturo Cavero Miranda i de la missionera espanyola voluntària que mor durant el part... Com a nét de la Remi, és «el zambo més sortat del món».

Deixa de creure en els Reis Mags a partir dels 3 anys. Rep la Primera Comunió de mans del pare Ramon a l'edat de 6 anys, en comptes dels 9, com és obligatori aleshores per a la resta d'alumnes del col·legi dels senyors. A l'edat de 8 anys, arriba a saber qui és son pare i qui és sa mare, per tres fonts diferents: l'àvia Remígia, l'àngel Cremat i el pare Ramon.

Als 10 anys és un bandarra, fa campana, els vespres salta el mur per perdre's pel barri amb males companyies. És triat en el menjar i mal contesta. Es mostra prepotent amb el negre (cholo?).

L'àvia i el pare Ramon determinen enclaustrar-lo. Deixa l'escola pública amb tots els brètols del barri i passa a formar part de l'elit dels rics i blanquinosos del prestigiós col·legi privat dels jesuïtes.

A l'edat de 13 anys, l'orfe de la barriada de Castella es troba al col·legi de Sant Ignasi, de Piura, com a alumne intern. El pare Ramon, que compta amb una cinquantena d'anys, és el superior de la comunitat i el director de l'escola. El pare Nicanor Chaves, d'una quarantena d'anys, n'és el prefecte d'estudis. 

És un negret, petit i magre, amb hàbits i instints de salvatge. Ocupa el llit de la cambra del prefecte, destinat a casos molt singulars de pubills enyoradissos o de malalts necessitats d'esments especials. És aquí on es congria tot el procés de la profunda amistança entre el pare Ramon i Arturo. Quan porta una setmana en l'internat, la picor del pare Ramon s'ajunta a les ganes de gratar d'Arturo... que a ca seva té un catedràtic que cada vespre li dóna lliçons de gratades perfectes, fent-hi massatges com Déu mana... amb l'exigència d'infant capriciós que vol jeure al seu costat...

Vet ací com un nin de 10 anys engatussa el pare Prior, un jesuïta, i el duu a mantenir relacions de «bestioles calentes» durant tres anys seguits, compartint el mateix llit.

Nét de la bruixa cotonera, negre, espuri, fill del pecat, sodomita recalcitrant, i, per afegitó, pobre de llums i sopes, arriba al sacerdoci, com a capellà, no com a jesuïta, per conveniència. 

Amb motiu del nomenament del pare Ramon com a bisbe de Chimbote, es pren la decisió que Arturo entri al seminari de Trujillo, promogut i dirigit per missioners mallorquins, impulsors al Perú dels Cursets de Cristiandat, -aquells encontres impactants, de tres dies de durada-, als quals assisteix com a ajudant en nombroses ocasions. 

Hi basteix una sòlida armadura mental, gràcies a la mentalitat oberta i segura d'aquells pares sincers i savis, amb una gamma molt àmplia de personatges. Dels prop d'un centenar de bergantells que hi comencen, només ell i dos més de la seva formada s'ordenen de capellà.

A l'edat de 18 anys, s'acara al seu amic i amat pare Ramon, bisbe de Chimbote, obligant-lo a signar un document dissuasori, redactat i signat en un foli timbrat amb el segell de la diòcesi. El zambo Cavero guarda a la seva pitera, que es mantendria mut, callat com un mort, mentre no s'assabentàs que el seu amic i amat bisbe havia cedit altra volta, amb qui fos, a la seva necessitat d'estimar amb el cos.

Després de la traumàtica signatura de les mútues sentències de cadena perpètua, el darrer acte públic que fa el bisbe de Chimbote abans de prendre possessió de la central de Lima, és desplaçar-se a la parròquia de Castella per ordenar de prevere el zambo Cavero, abans d'acabar els estudis preceptuats, tant de Teologia com de Sagrada Escriptura. Viu sempre dominat per una maleïda claustrofòbia que li provoca sensació d'ofec, és incapaç de pujar a un avió.

Un zambo convertit en insaciable golafre, sonat, que estima i calla, arriba a exercir-se com a rector d'una parròquia a les foranies d'un suburbi de Lima. Una parròquia nova, al barri més extrem i extremós de la capital peruana, amb una esglesiola dedicada a sant Martí de Porres, és beneïda pel cardenal Bambarene, la parròquia que havia creat i que era per a ell la més estimada. 

Es tracta d'un temple humil, a imitació dignificada de les barraques de llaunes i estores on viu la gent, alçat per tot el poble nou: dirigida en cada detall pel capellà zambo Artur Cavero,  palesa un aire de capella africana. Reconeix que voldria ser negre amb els negres, però que no passa de ser un zambo mig destenyit.

El capellà zambo Cavero, puta negre, maricó de merda, és qui redacta l'«Evangeli apòcrif segons el papa Martí VI», sobre la transformació del pacífic pare Ramon en el revolucionari, suïcida i tot, papa de Roma... L'instint de la seva doble nissaga de negre i d'homosexual el manté clavat a la desconfiança i a la prevenció. 

Final: mor escorxat pels legionaris de Crist: volen arrabassar-li el tresor de documents originals que porta dins la collonera negra  prodigiosa arranjada per l'enginyós selleter, en Cremat, i no els basta despullar-lo ni matar-lo, amb aquell protector de la pell de Satanàs, l'han d'escorxar...

- NICANOR CHAVES, CAPELLÀ CHOLO DE CATACAOS, fill del rector de Catacaos i de la seva majordoma, la dona de l'escolà, la chola més resistent de tot Catacaos i comarca, que ho resisteix tot per tal d'aconseguir que el seu fill alci el vol cap a les altures de l'Església i del món. Aquest és, des del moment de la seva furtiva i sacrílega concepció, el destí del fill de l'omnipotent rector de Catacaos: ser sempre el criat fidel i gelós del pare Ramon Bambarene. Ja orfe de pare i de mare, s'exerceix com a prefecte de l'internat del col·legi jesuïta de Piura. Es considera descendent dels inques. Malvada, envejosa i venjatívola Nica, com li diuen tots els alumnes apropiant-se el malnom que li atorga el capellà zambo Cavero. Vetlador de l'ordre i de la disciplina de l'internat jesuític, el trepa més gran que s'hagi pogut conèixer i imaginar, manté sentiments que es mouen entre l'amor i l'odi, entre el perdó i la venjança, envers el dimonió que li roba la primacia absoluta de l'afecte del pare Ramon, el capellà zambo Cavero.

Arriba a exercir-se com a omnipotent rector de Catacaos. Gran coneixedor del pare Ramon, s'arriba a convertir en el seu criat fidel i gelós, com a secretari particular sempre: a Piura, a Chimbote, a Lima, a Roma.

Cosidera que el capellà zambo Cavero és una espècie de fill adoptat del pare Ramon, que ha arribat a ser rector d'una parròquia del més baix suburbi de Lima.

Manté obert el seu blog de notes, durant tot el temps que dura la novel·la.

Final: després d'exercir-se com a desconfiat secretari pontifici a despatxos vaticans, membre de la Secretaria del papa Martí VI, una mena de cambrera llepaculs, d'eminència vaticana ostentosa, un decret papal el nomena bisbe de Cajamarca.

- RAMON BAMBARENE LANDAZUR, fill de l'italià Joan Bambarei de la peruana Marta Landazur, als 18 anys entra al noviciat de Loiola. L'exemplar novici, després d'aconseguir la llicenciatura en teologia fonamental a la Universitat de Comilles, passa a completar el doctorat a la Gregoriana de Roma, tot defensant, amb nota cum laude, la seva tesi sobre Pierre Teilhard de Chardin. ne jesuïta arequipeny d'uns 70 anys, amb el carisme d'exorcista. Antic director del col·legi jesuític de Piura i vicari cooperador a la parròquia de Castella, arxidiòcesi de Piura-Tumbes.

Quan el fan bisbe de Chimbote, es tanca radicalment dins si mateix. S'encadena solidàriament a les barreres de la fàbrica de farina de peix, en contra de la societat nord-americana, esdevenint un signe de la valenta postura de l'Església al costat dels que pateixen l'esclavitud del capitalisme sense barreres. I, quan el sant pare difunt, Francesc I, l'anomena arquebisbe i cardenal primat de Lima, roda clau.

No només coneix i recorre Perú. També Europa (Comillas, Roma), 

Àsia: en la seva curta experiència de missioner a Bombai -tres anys de missioner a l'Índia, on un grapat de pares espanyols es dediquen de ple a fer incursions en els indrets més pobres- a més de possessionar-se de l'anglès, s'afanya per aprendre el maratí i l'hindi, fins el punt de celebrar la missa i llegir l'homilia en eixes estranyes parles. Es fa por d'ell mateix, en despertar-se-li una necessitat d'afecte que mai no ha experimentat abans amb aquella força abassegadora. De cop li explota l'instint de la paternitat... cap a la carícia d'al·lotells que l'abracen amb una innocent però intensa sensualitat...

Àfrica: amb la seva curolla obsessiva de ser missioner, manté una exòtic relació amb el kirundi, en una enfollida eixida seva per Burundi i Rwanda, a la recerca d'un indret propici per a una fundació jesuítica a la regió dels Grans Llacs africans, on la Companyia de Jesús no hi té cap presència. 

Parla 10 idiomes, fins al punt que sap mantenir una conversa, de forma correcta, gairebé perfecta, en qualsevol de les 10 llengües que és requerit: espanyol, italià, francès, anglès, alemany, quítxua, maratí, hindi, kirundi, llatí... 

Dibuixa el perfil exacte per a la ineludible clonació del difunt papa Francesc. No hi consta cap inclinació per la Teologia de l'Alliberament; ben al contrari, està classificat com un sòlid conservador i defensor de la teologia i de la moral tradicionals. Rèplica perfecta del malaguanyat papa Francesc!

Ramon Bambarene Landazur pot ser un bon Sant Pare. Té totes les virtuts, qualitats i preparacions per ser un papa respectat, estimat, fins i tot adorat per tot el món.

Final: s'acompleix la profecia i triomfa la clonació pontifícia: esdevé el segon papa blanc de la Companyia de Jesús: «El papa que l'Església necessita: un papa excepcional, un revolucionari escandalós, un màrtir de la transformació d'una Església de l'Edat Mitjana a una comunitat cristiana del segle XXI...?».

- ÀNGEL SEDANI, bruixot sicilià d'arrels camperoles, vell, llest i entabanador curial, legionari de Crist, teòleg de la santa màfia, seguidor pur i dur de l'escolàstica, canceller general, comandant suprem de la Legió de Crist, es converteix en maquiavèl·lic estrateg de la defensa de la fortalesa vaticana. Comença la compromesa tasca amb el papa Joan Pau II, segueix en el pontificat de Benet XVI, de Francesc I i de Martí VI, com a assistent directe del sant Pare. Porta a les venes la sang de la màfia siciliana i és un dels primers seguidors del fundador de la legió de Crist, el pare Marcel Maciel. Sàdic aregador de mulats tendres, com el cholo Chaves de Catacaos. Sergent de la santa màfia, cap i responsable de la xarxa de protecció del cor de l'Església. Sagrada i vella geneta curial del Vaticà. Omnipotent, omnipresent, alhora que invisible rata de sagristia renaixentista. El cap, part essencial, de la guarda pretoriana i secreta que defensa el Vaticà contra tot i contra tots. El secretari dels secretaris. L'inquisidor major. Cap dels adjunts de la Secretaria d'Estat. Com a cap de les secretes milícies vaticanes, domina els sabers i les tàctiques del conqueridor. Coneix pam per pam tots els moviments dels protagonistes de la novel·la. Amb la seva autoritat de policia secreta, és a les seves mans l'arxiu secret del Vaticà on consten les fitxes del cardenal de Lima, del seu secretari cholo i del seu preferit zambo. Bruixot de les tafaneries vaticanes. Negociador de la vida i la mort dels ninots del seu món. Eminència del maneig, vell catedràtic en negociats difícils, àdhuc sospitosos i obscurs. Eminència gris que esdevé l'omnipotent ídol del maneig de les persones i de la història, que posa en marxa la maquinària de les informacions i de les influències. Bon mestre de l'alta i hipòcrita diplomàcia vaticana. Mafiós catedràtic de les tàctiques, vell estrateg amb anys infinits de pràctiques curials.  el monsenyor responsable de l'estratègia per espantar la salvatgina entorn del soli pontifici. 

Final: continua remenant les cireres per les estances vaticanes.

Al santjoaner lluitador infatigable, Mateu Joan i Florit «Marió»

M'arriba la notícia de la mort del bon amic i company de lluites patriòtiques catalanes, el santjoaner Mateu Joan i Florit «Marió». 

Esper i desig que descansi en pau, després d'una lluita tan perllongada com la que ha portat durant dècades seguides a favor dels Països Catalans.

Poques persones poden dir que s'han dedicat durant tant de temps i amb tanta fermesa a la publicació d'un quinzenari en català, com és ara l'Estel. El meu senzill homenatge simplement vol recordar alguns dels treballs que hem fet plegats en la mateixa direcció: cap a l'establiment de la República Catalana integrada per tots els territoris que conformen la nació catalana sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer:

Una de les seves enquestes preferides i més escampades pertot arreu, consta d'una sola pregunta, molt senzilla i fàcil: «Viuríem millor independents d'Espanya?». N'obté respostes per a tots els gusts.

Tant la meva dona manacorina, que de joveneta treballà a la vila mallorquina de Sant Joan, com jo mateix, adesiara ens feim present a can Mateu, a fer-li companyia, a cercar-hi exemplars de l'Estel o a portar-hi alguna col·laboració nostra.

Abans que es dediqui a l'edició i publicació del seu quinzenari, en Mateu Joan, que treballa a l'àmbit de l'hoteleria, coneix i tracta de prop na Bel Rosselló, qui també treballa com a cambrera de pisos a la platja de Palma.

L'any 2010, per a mi, és un dels anys en què col·labor més intensament amb el bon amic i company de lluites patriòtiques catalanes, el santjoaner Mateu Joan Florit «Marió».

Amb els pocs coneixements i mitjans tecnològics minsos de què disposam, ens atrevim a muntar una web , amb la col·laboració d'en Pep Serra. Li serveix per difondre'n els números publicats aquell any.

S'aconsegueix, també, que els números de l'Estel siguin digitalitzats per la UIB, cosa que permet d'accedir-hi amb gran facilitat.

Essent un dels quinzenaris de l'Associació de Premsa Forana de Mallorca, apareix a la Viquipèdia com la «publicació editada per Mateu Joan i Florit des de l'any 1981. Va néixer com a butlletí de l'Associació de Veïns de Son Sunyer (s'Arenal) amb el nom deS'Arenal de Mallorca. Quatre anys més tard es va difondre per totes les Balears i se li va posar el nom de L'Estel de Mallorca el maig del 1993 (núm. 266). El nom se simplificà a L'Estel a partir del núm. 385 (1998). Actualment s'editen 5.000 exemplars i arriba a tots els Països Catalans. El setembre de 2011 Govern de les Illes Balears del PP va emprendre accions legals contra la revista L'Estel per un presumpte delicte d'injúries contra el president José Ramón Bauzà.»

Ja no tenim aquest gran lluitador entre nosaltres. Ens queda, això sí, la seva lluita estimulant i la seva praxi engrescadora. Visca la República Catalana!

Diumenge de Rams 2018, a Barcelona

En tren des de Perpinyà, en bon Diumenge de Rams, em faig present a Barcelona, camí de Valladolid.

Abans, visitam el Palau dels Reis de Mallorca, ens hi feim unes quantes fotografies; i, també, davant d'un dels locals més emblemàtics de Perpinyà "El Casal Jaume I".

Després d'uns dies d'estada meva d'aquest mon any sabàtic 2018 amb els bons amics meus perpinyanesos Teo, Maria i Guillem, on he tengut l'oportunitat de veure més de prop la tasca que hi despleguen com a patriotes catalans força convençuts, convidat per l'altre bon amic meu gabellí Llorenç Tous a anar a passar uns dies a la seva casa de Valladolid, n'he emprès el viatge amb parada a Barcelona.

Torn a pujar a l'AVE de RENFE que m'hi duu, passant per Figueres i Girona fins a l'estació de Sants, on, tot d'una que hi arrib, aprofit per comprar-hi el bitllet de tren "intercity" Barcelona-Valladolid (primera vegada que ho faig, obligat, amb la maquineta automàtica!), i m'adreç a l'hotel de les meves preferències a prop de Sants.

El bon amic mallorquí Andreu, que coneix tots els intríngulis de la ciutat comtal, em posa al corrent de la gran manifestació convocada al passeig de Gràcia, amb motiu de la detenció policial i empresonament preventiu a Alemanya del president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont.

Hi faig una passada i qued bocabadat en veure-hi la gentada que s'hi ha fet present en molt poques hores, via mòbil i xarxes d'intercomunicació social. Milers i milers de persones cridant "Puigdemont, el nostre president!", "Llibertat presos polítics!". Realment impactant.

Com cada diumenge, a les 18 hores, a la parròquia de sant Gaietà situada al carrer Consell de Cent, qui la dirigeix, el teatí mallorquí pare Miquel, organitza un concert de música clàssica, al qual tampoc no he volgut faltar.

La "Camerata Metropolitana de Barcelona", integrada per quatre dones -violí 1, violí 2, viola, cel·lo- i un home -piano-, ens han interpretat peces del període barroc, clàssic, romàntic, post romàntic i modern durant més d'una hora seguida.

Al final, com sempre, qui vol fa el donatiu que considera pertinent, que anirà destinat a alguna entitat benèfica.

Jornada completa de Diumenge de Rams 2018 a Barcelona. 

Quart i darrer dia a Perpinyà: manifestació pels presos polítics

Aquest dissabte de mon any sabàtic 2018, passat a la ciutat de Perpinyà, és el darrer dia d'estada meva completa a la capital del Rosselló i la Catalunya Nord.

Manifestants pels carrers de Perpinyà
reclamant llibertat per als presos polítics

Sense anar-ho a cercar, ni saber-ne res de res, m'assabent a través del bon amic Teo que a les 17 hores el Comitè de Solidaritat Catalana (CSC) -creat el mes d'octubre de 2017- convoca a una Manifestació pels carrers de Perpinyà, demanant la llibertat dels presos polítics catalans.

Més de dues-centes persones es concentren a la plaça Aragó, recorrent les vies principals del centre de la ciutat, als crits de "Llibertat, llibertat, llibertat, presos polítics catalans!".

A més de gent de la comarca del Rosselló, també hi ha presències del Principat de Catalunya, del País Valencià i de les Illes.

Tot i la pluja que no ha deixat de caure durant tota la jornada, la manifestació ha arreplegat un nombre considerable de participants portant cartells, pancartes, senyeres i d'altres instruments sonors que miren de centrar l'atenció ciutadana en la situació que estan patint els polítics catalans que lluiten democràticament per la República Catalana i la independència dels Països Catalans.

Tercer dia d'estada meva a Perpinyà: Llibreria Catalana

Des de la casa del bon amic Teo Vidal, on estic allotjat aquests dies de mon any sabàtic que estic passant a la ciutat de Perpinyà, s'edita cada dia la pàgina de VilaWeb dedicada a Catalunya Nord. 

Al fons de l'Av. General de Gaulle,
l'estació de tren, a Perpinyà

Un moment donat, em mostra com ho fa, conjuntament amb la bona amiga menorquina, Maria Benejam, des de fa molts anys, amb el seu ordinador i un programa editor específic. Avui de bon matí hi veig reflectida una notícia que m'atreu l'atenció: a la Llibreria Catalana, s'hi fa la presentació d'un llibre. Em sembla interessant. M'apunt a anar-hi.

Pel que hi puc esbrinar, aquest divendres, a les 18 h s'hi presenta la novel·la ‘La fugitiva’ de Blanca Busquets i Oliu (Barcelona, 1961), escriptora, periodista i filòloga, a càrrec de David Clusellas, filòleg i periodista

Faig comptes d'aprofitar la meva caminada diària, per arribar-hi a peu. 

Com m'indicà fa dies la bona amiga mallorquina, Magda González, qui duu aquesta llibreria és na Joana Serra, neboda de na Blanca Serra (Barcelona, 1942), lingüista catalana històricament vinculada a l'Esquerra Independentista, a la lluita contra el franquisme i actual militant de la CUP.

Més ganes m'entren d'anar-hi. En Teo em diu que també en fa comptes. Ens hi hem de veure, doncs.

Quan manquen tres quarts d'hora per a l'inici de la presentació, m'hi adreç a peu, recorrent bulevards, passant per davant del Castellet, pujant per la Riba i arribant a la Llibreria Catalana, La Llibreria de Perpinyà, regentada per na Joana Serra.

Mostrador de LA LLIBRERIA,
a Perpinyà

En arribar, com que no hi veig en Teo, aprofit per fer unes quantes fotografies del mostrador, on apareixen múltiples publicacions referides a Catalunya i a la llengua catalana.

Besllum, a través dels vidres, la figura de na Joana Serra, envoltada d'altra gent. Quan hi entr, m'adon que, efectivament, és ella en companyia de sa mare, i del fotògraf, l'autora i el presentador del llibre, una jove mallorquina de nom Tanit, mitja dotzena de joves interessats en el llibre, en total, una desena de persones que ens hi hem atansat amb ganes d'atendre i escoltar.

El primer de tot que faig és saludar na Joana i fer-li arribar les salutacions de l'amiga mallorquina, Magda González, de qui guarda molt bon record, segons em diu,de qui ja fa molt de temps que no té cap notícia. Recorda perfectament l'esdeveniment que comportà el concert de l'Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans a la seu catedral de Perpinyà a principis dels anys 2000. Vol saber què fa na Magda i a què es dedica a l'actualitat. M'encomana que li faci arribar les seves salutacions.

Blanca Busquets em dedica la seva novel·la
LA FUGITIVA, a Perpinyà

La presentació del llibre «La fugitiva», a càrrec de David Clusellas, filòleg i periodista principatí, i de l'autora de la novel·la, la també principatina Blanca Busquets, discorre en un clima agradós i complaent.

Al final, na Blanca em dedica l'exemplar que he adquirit (18€) i que faig comptes de llegir aquests dies meus perpinyanesos.

Ens aclareix, com ha hagut d'explicar en altres indrets, que no es tracta de la fugida de cap de les dones dedicades a la política a l'actualitat, ni de la CUP ni d'ERC. Sinó de la fugida d'una dona de poble, de sí mateixa...

Segon dia d'estada meva a Perpinyà

Avui he dormit a plaer, en bon dijous de mon any sabàtic, a Perpinyà. El llit que m'ha deixat preparat el bon amic Teo a ca seva, m'ha resultat molt confortable.

Me n'ha deixat les claus, de manera que en puc sortir, puc entrar-hi quan vulgui i disposar de tot quant s'hi conté, tant pel que fa a la menjua, com pel que té a veure amb el mobiliari, utensilis, etc.

En aixecar-me aquest segon dia d'estada meva a Perpinyà, he pogut gaudir d'un bon berenar, a base de pa amb mel, i llet amb tes i herbes diverses. 

Fet això, he decidit d'anar a fer la meva primera caminada per la ciutat capital de la comarca del Rosselló i de la Catalunya Nord. Amb el GoogleMaps no hi ha problema. M'indica per allà on vaig i m'assenyala per on he d'anar, si vull arribar a un lloc concret. No fa falta molestar ni demanar res a ningú!

M'he recorregut la ciutat des del carrer Maurice Barrés, molt a prop d'allà on viu la bona amiga menorquina Maria, baixant cap al carrer de la Corse, Boulevard Anatole France, plaça Joseph Cassanyes, carrer François Xavier Antoine de Llucia, Moulin Parés (on hi ha la mesquita de Perpinyà), Museu, Universitat, carrer Emile Zola (on hi ha Biblioteca pública i Mediateca central de Perpinyà), plaça Hyacinthe Rigaud, la Fusterie, plaça des Poilus, carrer des Augustins, Maréchal Foch, Dr. Ludwig LazarusZamenoff, Quai de Barcelona, Avenue du Lycée.

Arribat a aquest punt, i mentre través un pont situat damunt la ribera de la Bassa, afluent del riu la Tet, m'adon que al pont següent en direcció cap al centre de la ciutat, discorre una manifestació sindical força nombrosa.

Un cop arribat a l'altra banda del Quai Alfred Nobel enfil pels carrers d'Iena, Alexandre Josep Oliva, Nicolas Boileau, Avinguda General de Gaulle i arrib al final de la meva caminada d'avui, l'Estació de Perpinyà.

Mir d'aconseguir-hi i l'obtenc, sense cap casta d'incidència, el bitllet de retorn en tren a Barcelona, per a diumenge que ve, a les 11:17 h, en vagó de primera classe TGV.

M'estim més fer el trajecte de retorn cap a can Teo per un altre camí i seguesc l'avinguda General De Gaulle fins al Boulevard Georges Clemenceau. Boulevard Wilson, Boulevard Jean Bourrat, i Boulevard Frédéric Mistral.

Em torn a topar amb la manifestació sindical que recorre la ciutat en defensa d'unes millors condicions laborals, segons se'm diu, sobretot al sector ferroviari francès.

Em sorprèn moltíssim, i mir d'enregistrar-ho en vídeo, que tota l'assistència entoni i canti a cor obert la cançó L'Estaca del gironí Lluís Llach.

En total, avui matí he fet uns set quilòmetres a peu abans d'anar a dinar, cosa que a cal bon amic Teo s'acostuma a fer a les 11:30 hores gairebé tots els dies de l'any.

El bon amic Teo
a l'Estany de Vilanova de Raò

Després de dinar la mar de bé, d'unes bones pizzes variades, bon vi, bon pa i bons formatges, els bons amics perpinyanesos tenen l'amabilitat de portar-me a un indret idíl·lic que jo desconeixia: l'Estany de Vilanova de Raò (1976-78), un embassament de 18 milions de m3 d'aigua, situat a la plana del Rosselló, a la Catalunya Nord, des d'on he pogut traure fotografies magnífiques de les muntanyes del Canigó.

Inicialment concebut per a regadiu, el temps n'ha fet un atractiu turístic a partir de l'any 2000: zona de bany i de passeig, reserva de caça i pesca, pràctiques esportives, parcialment destinat a reserva ecològica tant per a la fauna piscícola com per a l'avícola. Algunes espècies d'ocells migratoris hi descansen en els seus desplaçaments.

També és utilitzat pels bombers en la lluita contra els incendis forestals.

Me'n torn cap a casa, amb la imatge fantàstica del Canigó nevat clavada als ulls!

El Canigó nevat, vist des de
l'estany de Vilanova de Raò