Ascensión Laserna Pérez, el nom complet d'aquesta bona amiga meva, nascuda a la localitat de Sisante, província de Conca. S’instal·la a Mallorca i ingressa en la Congregació de les Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül. Exerceix com a infermera titulada excel·lent a l’hospital de Son Dureta, en la dècada dels anys 60 del segle passat.
La conec i tract per primera vegada l’any 1973, quan em trob treballant de missioner a l’Àfrica Central. La seva mort, ocorreguda aquest mes de juliol de 2023 a la residència de la seva contrada natal on roman allotjada, em duu a fer-ne record i memòria.
Descansa en pau, Chon estimada!
Es tracta d’una gran amiga, molt bona persona, professional excel·lent, missionera infatigable, religiosa fins a les darreres conseqüències, crítica amb el tarannà retrògad d’una església massa aferrada a la lletra de la norma, lliurada en cos i ànima a fer sempre el bé allà on es troba, de la manera que sigui...
Na Chon, per a mi, és una d’aquelles persones que, tractada de prop, no pots deixar de recordar-la amb simpatia gran i estimació profunda.
Quan em trob de vacances a Mallorca, per passar-hi uns mesos de descans, després de viure a Burundi uns mesos inoblidables a causa de les morts i assassinats massius de tantíssima de gent coneguda i amiga, m’assabent que a la propera remesa mallorquina de gent voluntària, disposada a anar a treballar al Burundi, hi figura el primer grup de religioses de Mallorca Missionera.
Aleshores, des de fa alguns anys, ja hi és present, en aquell país centreafricà, una altra religiosa mallorquina, al convent de les monges tancades de la Visitació, a la ciutat de Gitega. Pertany a la Congregació de les Religioses Saleses.
Aquell any 1973 es tracta del primer grup de religioses que, des de Mallorca estant, se n’hi va com a tal, a col·laborar directament amb els capellans mallorquins que hi treballen.
En un primer moment, són tres i pertanyen a la Congregació de les Germanes de la Caritat: Joana Santandreu Sureda, Josefina Bujosa Sanchis i Rosa Escudero Sevilla. Posteriorment s’hi afegeix també Ascensión Laserna Pérez, per a les amistats més properes NA CHON.
Es tracta d’una mestra d’escola, dues infermeres i una mestressa de casa. Dos companys capellans més, Antoni Mas Colom i Julià Cifre Vanrell també tenen preparades les maletes per prendre el vol cap a l’Àfrica Central, juntament amb les religioses mallorquines.
En relació amb n’Ascensión Laserna Pérez, na Chon, amb motiu de la seva mort a l’edat de 81 anys, m’interessa esbrinar-ne detalls de la seva trajectòria com a dona, religiosa, infermera, missionera i activista social.
Repassant els arxius de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, m’adon que, amb el núm. 1350, figura Ascensión Laserna Pérez. És filla de Fausto i de Juliana. Neix a Sisante (Conca) el 23 d’octubre de 1942, on una dotzena de dies després rep les aigües del baptisme, i el 19 de novembre de 1950 el sagrament de la confirmació.
El seu ingrés a la Congregació es produeix de ben joveneta, el 24 de setembre de 1954, quan compta amb 11 anys d’edat. El noviciat, l’inicia l’1 d’abril de 1965, als 22 anys d’edat. La professió temporal, la fa el 24 de setembre de 1966. Mentre que l’emissió dels seus vots perpetus, es produeix el 27 de setembre de 1969, tres mesos després d’haver obtengut el Batxillerat elemental.
Mentre rep la formació del Juniorat i dels estudis de Batxiller, resideix a la Casa general de Palma. Passa a Llucmajor impartint ensenyament (1968). Completa els estudis d’ATS a la residència sanitària de Son Dureta (1972). Obté el títol d’Infermera titulada ATS. Dos anys després, el de Diplomada en Medicina Tropical, i el 18 de juny de 1976 el de Diplomada en Puericultura.
Entre el 1973 i 1979 treballa com infermera i treballadora social a Burundi, primordialment a la diòcesi de Gitega, al dispensari de Mutaho, a les parròquies de Gitongo, Nyabikere i Rabiro.
Veig que pel mes de desembre de 1979, residint a la Casa d’Espiritualitat de Son Roca, fa d’infermera a Son Dureta i al dispensari de la barriada. Una tasca que desplega també des de les vivendes, i posteriorment des del centre assistencial de Manacor. Sempre com infermera.
Pel mes de juny de 1980 se’n torna a treballar al Burundi, Nyabikere, Rabiro, província de Gitega, com a infermera, atenent el dispensari i l’obra social.
L’any 1983, fent d’ATS a Son Dureta, ho compagina amb la tasca d’atendre les germanes més majors que resideixen a la casa d’Establiments. Seguint com a ATS a Son Dureta, desplega tasca d’atenció a germanes més majors que resideixen a Sencelles (2007). L’any 2009, reforça la comunitat de Villa del Prado (municipi de Madrid). El mateix any fa la mateixa labor amb la comunitat de Vilafranca de Bonany, encarregant-se de les germanes més majors i malaltes, esdevenint-hi l’administradora local.
M’arriba la notícia que deixa la comunitat, pendent de rebre de Roma la confirmació de deixar la Congregació. Em consta que signa la sortida definitiva de la Congregació mallorquina de Germanes de la Caritat de Sant Vicenç de Paül l’1 de desembre de 2015.
Pel que sembla, vol romandre més a prop de familiars seus de Sisante, en considerar que no els pot negar la seva ajuda personal, quan l’han de mester allà on viuen i pateixen. Deu considerar una trava haver de romandre subjecta a una normativa tan estricta com la d’una congregació religiosa que, tot i haver-li prestat més de seixanta anys de la seva vida, l’obliga a mantenir usos i costums de caire profundament comunitari.
Quan ella i la resta de companyes i companys són a punt d’anar-hi, al Burundi, l'any 1973, tothom té molt d’interès a conèixer fil per randa més detalls de la situació dramàtica que s’està donant aleshores al Burundi. Ningú millor per informar-los que qui n’acaba d’arribar més recentment. Jo mateix.
N’han rebut les primeres notícies directes, a través d’informacions trameses per altres companys que han aterrat darrerament a Mallorca: Guillem Miralles Cardell, just acabats de començar els cruels ‘esdeveniments’, ha pogut informar del que és el primer moment de matances humanes.
Posteriorment, amb una mica més de coneixement dels fets, Jaume Ribes Molines i Sebastià Salom Mas els poden donar fites més clares encara.
Igualment Antoni Perelló Nebot, que retorna definitivament a Mallorca, després d’haver-ne acabat el compromís de treballar-hi durant els cinc anys prefixats, també hi pot dir la seva.
Ara em pertoca, a mi, de donar les darreres informacions, les més calentes. Això, en circumstàncies tan doloroses com aquelles, em col·loca entre l’espasa i la paret.
D’una banda, crec que val la pena, i s’ho paga, esgotar tots els recursos disponibles per ajudar el Burundi. Som de l’opinió aleshres que no s’ha de trencar aquella cadena que representa l’aportació diocesana de Mallorca a l’església del Burundi, un element que consider molt valuós per a totes dues esglésies i totes dues societats, l'europea i l'africana.
D’altra banda, no acab de veure clar que la presència estrangera en aquell país centreafricà pugui durar gaire més temps. Hi besllumen com a imminent l’ordre governativa d’expulsió de tots els missioners estrangers. Sembla que no queda lluny el moment en què s’haurà de prendre la decisió d’abandonar el país, ateses les greus dificultats de tota casta que comporta aquella situació tan violenta.
Veig aleshores massa interrogants davant la presència mallorquina en aquell país, perquè es pugui dir que s’hi continuarà fent feina durant molts més anys.
A dir ver, ni veig del tot clara la remesa de més personal de Mallorca cap al Burundi, ni veig del tot clar que se n’hagi d’interrompre la ajuda tan valuosa. Tampoc no vull mantenir enganyada la gent que s’ha ofert voluntàriament a anar a treballar-hi, ni desanimar-la amb la meva visió personal de la situació.
Record sempre molt vivament aquella primera trobada amb les Germanes de la Caritat, a les dependències del Secretariat diocesà de Missions, quan em demanen noves sobre la situació concreta del Burundi! Em resulta dolorosíssima!
Tots plegats sofrim molt, en aquella ocasió...
Elles, pel fet d’haver pres la decisió de partir cap al Burundi, després d’haver hagut de sortejar tota casta d’entrebancs i dificultats, tant de caràcter intern com extern. Es topen, de cop sec, amb unes altres dificultats que provenen del mateix país que les ha d’acollir.
Jo, pel fet de no saber ben bé cap on orientar-les amb tota claredat...
Malgrat tot, aquell grapat de valentes dones de Mallorca decideixen, en un gest de solidaritat més que manifesta i admirable, tirar pel cap dret i continuar endavant amb aquella aventura.
Des d’aquell mateix moment, començ a admirar de debò aquell grup d’amigues religioses que se’n van de Mallorca cap a Burundi, disposades a passar per allà on sigui. Prenen el risc d’una aventura, que desconeixen per complet on els ha de portar. Se’n van, amb el cor estret, al mateix cor geogràfic de l’Àfrica negra, força encalentit per unes circumstàncies tan singularment explosives que poden esclatar en qualsevol moment.
Amb gran alegria m'arriben les primeres notícies relatives a l’estada d’aquella remesa de missioneres i missioners de Mallorca a Burundi. Em diuen que tothom hi ha arribat bé. M’alegra, alhora que em tranquil·litza molt, el fet que aquelles missioneres manifestin que donen per ben pagats tots els mals moments passats, pel simple fet d’haver tengut l’oportunitat de veure de prop aquell tros de món que no sospitaven mai que pogués existir enlloc.
En arribar al Burundi, poden constatar, amb els seus propis ulls, les condicions de vida de la gent del país. S’adonen que es tracta d’una realitat totalment distinta a la de Mallorca.
No es cansen de repetir-me que val la pena tot quant han passat abans. Els permet de romandre – encara que només sigui per uns instants – a prop d’una gent tan senzilla, d’un poble tan humil i que pateix tant...
Poques setmanes després, des de la secció de vols internacionals de l'aeroport de Son Sant Joan, torn a sortir de Palma, altre cop en direcció cap a Brussel·les. És dia 16 de setembre de l’any 1973. Arrib a l'aeroport internacional de Bujumbura, la capital de la República del Burundi, dia 20 de setembre. Hi tramit tota la documentació que m’és requerida pel departament d'Immigració burundès.
Torn a ser de bell nou al Burundi, després d’haver passat uns mesos de vacances i descans, reprenent forces, a Mallorca. Em retrob amb els companys mallorquins: els que hi deix quan me’n vaig, i d’altres nous, presents posteriorment. Amb la novetat d’un grapat de religioses mallorquines, les primeres que hi van a treballar i que donen una empenta nova i un estil nou de fer feina en aquell país centreafricà.
Cada quinze dies, més o manco, ens reunim els dos grups de gent mallorquina: a vegades la gent de Gitongo va a Nyabiraba, i d’altres vegades ho feim a la inversa, la de Nyabiraba va a Gitongo.
Aprofitam la jornada per fer una mica d’esport, anar de passeig o d’excursió per aquelles contrades, i per descansar... Són trobades molt agradoses que permeten fer d’aquells dos grups de gent mallorquina un bon grapat de companyes i companys, molt il·lusionats en la tasca que feim al Burundi, necessitats també de l’esplai i la diversió que ens posi més a punt els cossos i els esperits.
La presència d’aquelles quatre dones mallorquines dins el grup dóna uns aires nous a les trobades periòdiques que mantenim. No hi manca mai la delicadesa d’un menjar exquisidament preparat, ni les atencions femenines per part d’unes religioses que consideram germanes de debò.
Les dues infermeres, Rosa i Chon han de passar alguns mesos a l’Hospital de Gitega, on, com hi és preceptiu, els correspon de fer un curs intensiu de pràctiques d'atenció sanitària a les malalties tropicals. Fet que les duuu a passar els caps de setmana a la missió de Nyabiraba, una mica més apropada de Gitega que la de Gitongo. És quan tenc l'oportunitat de tractar molt de prop NA CHON.
Amb l’anada freqüent de les dues infermeres, la missió de Nyabiraba millora moltíssim en molts d'aspectes. Cada dissabte la deixen feta un mirall. Als meus ulls, aquelles dues dones de Sisante, molt feineres, es fixen moltíssim en detalls que, a mi, em passen totalment desapercebuts. Mantenen la capacitat de posar contínuament les mans amb molta d’il·lusió en la tasca de deixar sempre la casa molt més confortable i agradosa.
La presència d’aquelles dues religioses, a més d’agradosa, resulta molt acompanyant, per a un grup integrat sempre i només per homes. Ens enriqueix. Molts aspectes de la nostra vida personal i comunitària queden enriquits amb la presència freqüent d’aquelles dues dones a la missió catòlica de Nyabiraba, que, de mica en mica, es van convertint de mica en amigues veritables. Una amistat que perdurarà al llarg de les nostres vides, fins i tot mig segle després...
Quan hi pens una mica, m’adon que el contacte i la convivència que hi arribam a mantenir, dins la més gran de les naturalitats, resulten un element força enriquidor. Si més no, a mi, em serveix per llevar-me del cap la idea prèvia que tenc sobre les religioses en general.
Aquell sentiment tendenciosament despectiu cap a qualsevol dona que pertanyi a alguna congregació religiosa, se’m va esfumant i superant de mica en mica, a mida que tract i conec més de prop i més intensament aquelles dones.
Al fons de cadascuna d’elles, hi descobresc el tresor humà d’uns cors que estimen de bon de veres i amb gran intensitat, on coven sentiments bellíssims, generositats fora mida i un esperit de servei difícils d'igualar.
Vaig veient, cada cop més clarament, la riquesa humana que porten aquelles dones, lliurades en cos i ànima al poble murundi; i això ens ajuda a sentir-nos plenament identificats en l’objectiu comú que ens duu a tots a treballar en aquell país.
Aquella comunitat de Germanes de la Caritat, que s’hi atansen amb il·lusió gran, s’han d’enfrontar a uns inicis poc encoratjadors. La situació del país no té l’encant de cap aventura romàntica. Hi han anat amb moltes ganes de treballar-hi, i constaten que el temps va passant, mentre molt poqueta cosa poden fer-hi...
Com succeeix als inicis de qualsevol estada d'una persona estrangera que hi posa els peus, les mans i el cor, en aquell país. Joana i Josefina, juntament amb Toni i Julià, la darrera fornada de gent mallorquina que arriba al Burundi, se'n van a fer el curs de kirundi al Centre d’Estudis de Muyange, a fi d’aprendre la llengua que parla la gent del país.
Rosa i Chon, totes dues naturals de la vila de Sisante, província de Conca, han de passar més d’un any a l’espera de rebre el permís oficial que els permeti de treballar com a infermeres al Dispensari governamental de la comuna de Mutaho. Estan obligades a haver de matar el temps, assistint com a alumnes a uns cursets de medecina general que els donen a l’Hospital de Gitega, com si es tractàs dels de medecina tropical que se’ls ha dit que han de fer... Ni tan sols els és permès de posar una injecció a cap persona malalta, quan veuen ben a les clares que aquesta no rep cap casta d’atenció eficaç per part de ningú... Molt trist i lamentable...
I això que totes dues tenen molta d’experiència com a infermeres a l’Hospital de Son Dureta, a Mallorca. Però els serveix de ben poc aquella experiència, ja que, com si fossin aprenents, han d’assistir a rebre unes classes que elles mateixes podrien donar amb molta més competència i professionalitat...
Arriba el moment en què les dues infermeres, Chon i Rosa es responsabilitzen del dispensari de la comuna de Mutaho, a una mitja dotzena de quilòmetres de la missió catòlica de Gitongo.
Des del primer dia que comencen a treballar-hi, el nombre de persones que hi assisteixen augmenta espectacularment. D’una dotzena i mitja que hi anaven, en poc temps passen a ser-hi ateses més de tres-centes diàriament.
Dediquen els matins a atendre la gent, i els capvespres a fer les analítiques i a preparar la jornada següent, així com la neteja d’unes dependències que, amb la seva presència, en canvien de cap a peus la fesomia.
Així pot constatar-ho directament el mateix bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda Gramaje, durant la visita que el mes de novembre de l'any 1973 efectua a Burundi, per conèixer de prop la realitat del país on treballam aquell grapat de missioneres i missioners mallorquins. És la primera visita que ens fa. A la missió catòlica de Nyabiraba hi és molt ben acollit.
La mort recent d’Ascensión Laserna Pérez, Germana de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, em duu a recordar i mantenir viva la memòria d’una feina feta conjuntament en un indret que ens acull a tots dos, al mateix centre de l’Àfrica negra, a la dècada dels anys 70 del segle passat.
El fet d’haver-nos hagut de separar físicament, amb la meva partida sobtada d’aquell país, la meva anada al Perú durant alguns anys i el transcurs de més de mig segle de les nostres vides damunt d’aquest planeta, no fan minvar el més mínim la meva estimació cap a una de les persones que conec, més atentes, més servicials, més disponibles, més solidàries, més amables...
Gràcies, bona amiga Chon! Des d’allà on ets, continua vetlant per tots nosaltres!
Imana igwakire mu bwami bwayo!
(Que Déu et doni la benvenguda al seu Regne!)
Gràcies per donar. li cor i una humanitat grandiosa, Na Chon, va ser companya meva a Son Dureta, tot un exemple, gràcies amiga meva
ResponEliminaTot i no saber qui ets, gràcies per aqueix comentari teu sobre na Chon
ResponElimina