Girant la ullada cap enrere... per continuar cap endavant!

Març 2003. Tant a l'Ajuntament de Palma, com al Parlament de les Illes Balears  o al Consell de Mallorca, em consider i vull mostrar-me com una persona que creu fermament en la feina política. Una de les eines d'actuació pública que permet de treballar més activament en benefici del conjunt de la ciutadania. 

Per a mi, fer política és això, més que cap altra cosa. La política, per damunt tot, consisteix a treballar fermament per romandre sempre al servei dels ciutadans i les ciutadanes d'aquest país nostre. Sobretot mitjançant actuacions públiques concretes que reflectesquin amb nitidesa allò que deim amb els llavis els qui hi creim de tot cor. 

Es tracta d'una activitat, a vegades intensa, a vegades més pausada, però sempre encaminada directament a la recerca del major benestar possible per a les persones i els col·lectius que es belluguen i actuen dins el nostre entorn més immediat. Primordialment dels més desfavorits.

La feina política esdevé, per a mi, l'art veritable d'anar aixecant, entre tots, aquesta ciutat nostra i aquest país nostre, on es vagi desplegant cada cop més enfortida la nostra existència com a poble. La persona humana, i, d'entre totes, la més feble i vulnerable, és la que roman al centre del meu punt de mira preferencial. 

És clar i evident que un militant d'aquestes característiques no acaba d’encaixar ni de concordar plenament amb les fites i metes que duu marcades la formació política que represent aleshores. 

Per això mateix, en una de les poques converses que mantenc amb el cappare del partit, màxim representant del PSM (amb nom i llinatges, Pere Sampol Mas), asseguts tots dos a les butaques de l'edifici del Parlament, he d’escoltar que em diu que ja no em tornarà a posar més a les llistes electorals del PSM...

Gens ni  mica sorprès per la notícia, em propòs, a mi mateix, de no fer-hi cap casta de comentari... ni gens ni mica de sang... deixant que passi tranquil·lament, sense obrir boca, tot el procés electoral d’aquell any 2003, a punt d’arribar i de celebrar-se.

Això sí, l'endemà mateix de les eleccions del mes de març, sol·licit i obtenc el carnet propi que m'acredita com a militant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb el número 27.167 i amb moltes ganes de complir amb tots els requisits  que fixen els estatuts vigents d’aquell nou partit, per a mi el tercer (tot esperant i desitjant que en sigui definitivament el darrer)... 

Vull ser militant d'Esquerres. Vull ser Republicà. Vull ser constructor dels Països Catalans. Amb les mateixes ganes, o més grans encara, que les manifestades dins del PSM. Esper i desitj que Esquerra Republicana de Catalunya sigui la darrera formació política, el darrer partit on milit, al llarg de la meva trajectòria personal dins l'àmbit de la política! 

Abans del PSM, durant tres anys seguits ja milit dins el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, PCPE, d’Ignacio Gallego, juntament amb la meva esposa Lina Company.

Dos dies després de les eleccions autonòmiques i municipals, el 27 de maig de 2003, vull adreçar-me personalment a la militància del PSM per comunicar que he presentat la meva baixa com a militant del partit, afiliat el 22 de febrer de l’any 1988. Hi he romàs una mica més de 15 anys seguits.

Aquesta decisió ferma, com la militància pesemera pot suposar, no sorgeix així com així. Ve de lluny, de molt enrere. Si més no, com a mínim, des del mateix moment que, per voler repartir tasques públiques entre diverses persones de la nostra formació política, decidesc renunciar al càrrec públic de conseller de Cultura al Consell de Mallorca, amb la finalitat de dedicar-me en cos i ànima al Parlament, de manera exclusiva. És l'any 2000. Tres anys enrere!

Amb una carta meva personal a la militància, aprofit l'avinentesa per agrair sincerament tot el suport rebut, d'una manera o una altra, durant el temps de la meva militància activa i de la meva pràctica política institucional, tant a l’Ajuntament de Palma, com al Consell de Mallorca i al Parlament de els Illes Balears. 

Reconec explícitament que, sense el seu suport, no la hi hagués poguda dur a terme.

Esper i desitj que aquesta decisió darrera, després d'haver-m'ho pensat durant molt de temps, malgrat pugui comportar un trencament en la relació política d'afiliació i militància, no aconseguesqui mai rompre els lligams d'amistat personal teixits durant anys.

Reiter, idò, la meva predisposició personal a continuar sempre al costat de cada militant, malgrat sigui des d'àmbits d'actuació política-partidària diferents.

«Sempre a la teva disposició, ben cordialment, Cecili Buele i Ramis». Així acaba el text de la meva carta, adreçada a cadascuna de les persones militants del PSM-Entesa Nacionalista l'any 2003.

Nanda Ramon Tous. La primera persona a la qual vull fer arribar el text complet de la meva baixa com a militant del PSM, després d’haver-la enviada al secretari general, és Nanda Ramon, l’antiga col·laboradora en tasques institucionals, mentre som conseller de Cultura i Joventut al Consell de Mallorca:

«Benvolguda Nanda: Vull que siguis la primera persona que ho sàpiga. M'acab de donar de baixa del PSM. Te n'adjunt el text lliurat a Mateu Morro, el nostre secretari general. Una forta abraçada. Salut. Cil.»

Me la contesta tot d’una: «Em sap greu. Un disgust més. Definitivament, és una mala setmana. No passis pena de la nostra amistat. És a prova de bombes.»

Com és d’esperar, la carta meva adreçada a la gent més propera provoca no poques respostes, relacionades amb el fet d’haver deixat de militar dins el PSM i de passar-me a ERC. 

Mir de correspondre-hi de la manera que em sembla millor, dient-hi també la meva al més d’un centenar d’observacions que m’arriben. De tota casta...

Opcions a prendre. Dia 1 de juny de 2003 m'incorpor de bell nou a la feina com a funcionari autonòmic de la Conselleria de Medi Ambient. Hi he mantengut reservada la plaça de cap de Negociat de Publicacions, en situació de serveis especials, durant tots els anys dedicats a feines institucionals públiques. 

A banda del meu retorn a la vida laboral, mantenc obertes altres portes, de cara a la tasca pública i/o política per dur a terme d’aleshores endavant.

Aleshores puc prendre l’opció de retirar-me de la vida política i pública... És una decisió que em sembla més que improbable que arribi a adoptar mai. La consider gairebé impossible.

Puc optar per retirar-me de la vida política i continuar dins la vida pública, passant a enfortir els moviments socials més crítics amb partits polítics que ja no compleixen la tasca per a la qual han estat concebuts: l'impuls i enfortiment de la democràcia... Si no s’han  mostrat capaços d'alimentar-la, ni tan sols al nivell intern! Què no n’hem de dir del nivell més general! Em fa una certa il·lusió, aquesta segona opció.

També puc mirar de continuar dins la vida política i pública. En aquest cas, hi veig dues portes obertes:

Passar a col·laborar amb el partit del Pacte de Progrés que necessita més ajuda, perquè n'és el més feble, si més no des del punt de vista quantitatiu, és a dir amb Els Verds: temps enrere, m’ha fet una certa il·lusió afiliar-m’hi.

O bé passar a militar dins un dels partits que no han estat dins el Pacte de Progrés i que consider que hi haurien d'haver estat. Pens en Esquerra Republicana de Catalunya. Aquesta és l’opció preferent que mantenc aleshores.

Mir de consultar-ho amb alguns dels meus amics més propers i de confiança major. Qualcú no deixa d’esmentar-me l'oblit que faig sobre l'existència d’una altra tercera via que representaria el fet d'"engegar una nova formació que d'un bon principi establís formes de participació, acció, elecció i decisió obertes". 

Bé. Em sembla tan meravellosa aquesta idea que, si qualcú la vol dur endavant, jo m’engrescaria a animar-lo a tirar-hi. Però no em sent ni em veig mai com a cap pare fundador de res!

D'altra banda, entenc que vulguin analitzar l'existència dels partits polítics i dels moviments socials des d'una perspectiva poc afalagadora, gens ni mica engrescadora. Ho entenc, perquè, segons des d'on es miri, així pareixen gairebé totes les iniciatives humanes que sorgeixen del capet o del coret d'alguns  éssers humans.

Però no ens en podem escapar. Hi estam ben atrapats. Els humans som així de limitats, i molt difícilment i/o rarament deixarem de ser-ho. Malgrat algú pretengui intentar-ho.

També vull dir-hi que sempre m’he volgut mostrar respectuós envers totes i cadascuna de les persones, companyes i companys, que consideren que han de continuar treballant, des de dedins, per fer que el PSM arribi a canviar i reorientar-se. 

Aleshores tenc molt clar que, després de tot quant ha passat darrerament fins llavors, només hi ha una sortida possible a la situació crítica en què s'ha anat capficant el partit des de l'any 1995 ençà: que el trio més representatiu del PSM - P(ere), S(ebastià), M(ª Antònia) - renunciïn a prendre possessió com a diputats i es retirin del govern i l'administració del partit (tanmateix algun dia haurà d'arribar la seva fi)...

Sortosament, durant aquell cap de setmana na Bel Rosselló i jo feim comptes d'assistir a unes jornades que semblen molt més interessants que aquesta temàtica tan localista. Hem estat convidats a participar en les III Jornades que organitza Opinió Catalana, convocades a la ciutat de Reus. Giren en torn de noves formes de participació política i moviments socials. Quasi res!

Del PSM a Esquerra Republicana. Amb Esquerra Republicana ja fa temps que mantenc contactes. Un cop sol·licitada i acceptada la meva militància republicana, els dirigents principatins em proposen d’encapçalar la llista a  les autonòmiques recents, per competir-hi de debò  a les Illes Balears i Pitiüses. 

M'hi neg en rodó. Maig no he volgut fer sang al meu segon partit polític. Malgrat tot, encara me l'estim una mica, el PSM. I vull creure i pensar que me l'estimaré sempre! No n’és poc l’enriquiment polític rebut.

Aleshores, em captiva molt més la idea d’esdevenir militant llis i ras d'una formació política que, a la vista d'allò que fa al Principat de Catalunya, consider que també pot resultar profitosa a les nostres illes.

Així ho manifest en carta adreçada a amistats més properes el 14 de juliol de 2003:  

«Benvolguda companya, benvolgut company:
Aprofit aquesta època estiuenca per saludar-te amb aquest escrit. Segurament t'ha arribat la notícia de la meva baixa com a militant del PSM i l'afiliació posterior a Esquerra Republicana. Vull que sàpigues que estic a la teva disposició en tot quant consideris que et pugui ser útil.
Em fa molta d'il·lusió continuar treballant activament perquè, a Mallorca, es despleguin polítiques genuïnament d'esquerres, tan democràtiques que apuntin a l'establiment d'un règim republicà i tan nostres que assenyalin com a objectiu la consolidació d'uns Països Catalans més sobirans i solidaris.
Com diu el secretari general d'ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira: en tenim el futur a les nostres mans.
Si t'interessa mantenir algun tipus de contacte amb gent que treballa en aquesta direcció i formació, ja saps que sempre podràs comptar amb la meva col·laboració. M'alegrarà ben molt que ho facis.
Et desig que passis un bon estiu, gaudint d'unes vacances excel·lents.
Una abraçada. Salut.
Cecili Buele i Ramis, militant d'Esquerra Republicana a Mallorca».

A ficar-me dins ERC, m'hi engresquen molts personatges que admir, com a polítics convençuts de la necessitat de lluitar per aconseguir les màximes quotes d'autogovern per als Països Catalans.

Tant Lluís M. Xirinacs com Josep-Lluís Carod-Rovira, cadascú des del seu àmbit respectiu, m'esdevenen dos líders indiscutibles, en l’impuls i la promoció de la independència dels Països Catalans.

Lluís Maria Xirinacs i Damians m'hi engresca de bon de veres. Sense dir-m'ho obertament i clara, aquell vell lluitador, català infatigable, que dedica intensament les set dècades de la seva vida a defensar els drets de les persones i dels pobles, em fa de far orientador. 

Empra sempre mètodes pacífics, com Mahatma Gandhi; no com altres, defensors de fer esclatar bombes allà on sigui. Empra com un artista la paraula, eina perillosa a l’hora que hom es posa a treballar per la independència d'una nació, pel que es veu.

El conec i el tract directament al Col·legi Pius XII de Ciutat, on ens trobam qualque vegada a finals de la dècada dels anys setanta. Més endavant, en faig un seguiment quan l'any 1980 fracassa estrepitosament en la seva etapa política, en presentar-se amb el BEAN (Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional) i no aconsegueix cap escó, ni a les eleccions al Congrés ni al Parlament de Catalunya.

Aleshores inicia un canvi radical en la seva vida. Escriu llibres, fa conferències, crea fundacions, etc. Aquell frare escolapi demana i obté la secularització l'any 1990. I l'any 2000 es planta a la plaça de Sant Jaume per tal d'iniciar l'Assemblea dels Països Catalans i preparar, a llarg termini, la independència de la nació catalana com a poble sobirà d'Europa, d'acord amb la Declaració dels Drets dels Pobles de l'ONU.

Un altre personatge polític que m'atreu i m'empeny a militar activament dins Esquerra Republicana de Catalunya, fins i tot abans que ens arribem a tractar personalment i directa, és el tarragoní, dedicat des de la infància a la feina política, que es diu Josep-Lluís, «aquí i a la Conxinxina», Carod-Rovira. 

Per a Josep-Lluís Carod-Rovira, Lluís M. Xirinacs és un dels símbols de la resistència pacífica al franquisme, els anys 70, i un referent en la defensa de principis que han quedat marginats per l’anomenada «transició democràtica»: la idea de l'autodeterminació, el concepte de Països Catalans o la construcció nacional des de la base, i comptant amb el sector més progressista de la societat. 

Els veig tots dos com a referents veritables del moviment independentista popular dels Països Catalans, partidaris ferms de l'autodeterminació, amb el pacifisme com l'únic instrument per resoldre problemes.

Abril 2003. Coalicions electorals catalanistes. El fet d'haver militat dins el PSM-Entesa Nacionalista, em facilita d’entrar en contacte directe amb militants d'altres partits polítics. És el cas de militants de formacions polítiques com Nacionalistes d'Esquerra, Magda Oranich i Solagran, advocada i política catalana. Miquel Sellarès i Perelló, expert en temes policials, nomenat director general de seguretat ciutadana de la Generalitat de Catalunya), Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra...

Quan l'any 2003 pas a militar dins Esquerra Republicana, se m'incrementen les ocasions de contactar amb gent del Principat de Catalunya, tant a títol individual com col·lectiu. No es tracta tan sols d'assistir amb veu i vot a assemblees, congressos, conferències o convocatòries públiques que fa el partit. 

També i sobretot, em cal mantenir contacte personal i directe amb iniciatives engrescadores que m'empenyen amb força a participar activament i prendre partit, cada cop més intensament, cada cop més fermament, a favor de la implantació de la República Catalana arreu dels Països Catalans (De Salses a Guardamar, i de Fraga fins a l’Alguer, passant per Maó...)

Durant l’estiu, tardor i hivern de 2003, em dedic a escriure molt. Són nombrosos i diversos els mitjans que me’n publiquen articles i aportacions: Diari de Balears, Fent Carrerany, Diario de Mallorca, L’Estel, etc.

Temes i assumptes tan distints com: «viatjar en avió molt més car entre illes»; «renous i brutors, parella estable»; «rostres desencisats, per la victòria electoral del PP a les illes»; «obrir les portes al futur, nova línia política d’ERC»; «habitatge digne per a la gent més jove»; «eina per a fer feina, la llengua catalana a l’abast de tothom»; «amb les mans brutes tacades de sang, a Guinea Equatorial»; «des d’una altra perspectiva, l’esquerra, la república i els Països Catalans»; «participació cívica més intensa, jornades d’Opinió Catalana a Reus»; «un bisbe com n’hi ha pocs, amb motiu de la mort de Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca»; etc...

Juny 2003. Presència de Carod-Rovira a les Illes Balears i Pitiüses. Aquests dos darrers anys, el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, es fa present més que mai a les Illes Balears i Pitiüses.

Hi aterra moltes vegades. Per motius diversos, que tenen tant a veure amb la seva tasca política com amb la seva activitat literària. Ve sovint a les Illes, bé sigui per celebrar-hi aniversaris d’implantació del partit, o per animar-hi campanyes electorals, o simplement per romandre a prop de la militància.

També per presentar-hi llibres seus, fer-hi conferències de tipus cultural o, simplement, passar-hi uns dies de descans.

A les Illes Balears i Pitiüses, el president d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, sempre hi troba molt bona acollida. Per mostra, basten uns botons:

A Eivissa, la presència i conferència de Josep-Lluís Carod-Rovira omple d’assistents la sala de Can Ventosa que “Diario de Ibiza. Decano de la prensa matutina balear” posa a disposició d’ERC. És el 20 de juny de 2003, quan se celebra el 10è aniversari d’Esquerra Republicana a Eivissa.

Pel mes de setembre de 2003, convidat per Toni Mir, president de l’Obra Cultural Balear, entitat organitzadora d’un cicle de conferències, Josep-Lluís Carod-Rovira hi exposa la seva opinió davant d’un públic que omple la Sala d’Actes de la Banca March, a Palma. La jornada acaba amb un sopar al Restaurant del Parlament, amb assistència de nombroses persones, desitjoses de compartir-hi taula, mantells i la paraula...

Amb motiu de la quinzena edició de la Setmana del Llibre en Català, Josep-Lluís Carod-Rovira es faria present a Palma per presentar-hi dos dels seus llibres: ”El futur a les mans” i ”La nova Catalunya”, el mes de febrer de 2004.

Amb Llorenç Capellà com a presentador, el recinte de Fires i Congressos s’ompliria de gent delitosa veure de prop la figura i escoltar la veu d’un dels polítics més representatius del moment.

Coincidint amb la campanya electoral de les generals espanyoles, Josep-Lluís Carod-Rovira es faria present a Palma, participant en un míting multitudinari –el més nombrós de tots quants hi ha fet mai ERC- acompanyat, entre d’altres, pel diputat a les Corts espanyoles Joan Puigcercós i per l’eurodiputat eivissenc Bernat Joan.

Durant la campanya a les eleccions europees, en la qual ERC presentaria l’eivissenc Bernat Joan com a cap de llista, Josep-Lluís Carod-Rovira participaria en el míting que fa el partit al Centre de Can Domenge, pel mes de juny de 2004.

Aquell mateix any, també a Palma, participaria en un acte de benvinguda a militants durant el darrer any donats d'alta al partit a l'illa de Mallorca. L’acte es fa a la Sala Gran del Cafè Capuccino, dimecres, 1 de juny.

A Felanitx, fa una conferència a l’Auditori Municipal, amb el tema «Nosaltres pagam, nosaltres decidim». L'acte es fa aquell mateix dimecres, 1 de juny.

Tornant a Palma, al Centre de Cultura de sa Nostra, Josep-Lluís Carod-Rovira presenta el seu llibre publicat per l’Editorial Moll “Noms que perduren. Seixanta personatges, seixanta retrats”. L’acompanyen en la presentació, l’escriptor Sebastià Alzamora i l’exconseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears Damià Pons.

A Pollença, pel mes de febrer de 2005, amb motiu de la celebració a l’estat espanyol del referèndum sobre el Tractat per a una Constitució Europea, Josep-Lluís Carod-Rovira es faria present a Mallorca. Amb un míting multitudinari a les instal·lacions municipals del Poliesportiu de Pollença.

Mai no s’hi ha vist tanta de gent, que faci tornar tan petita una instal·lació d’aquelles característiques, tan plena a vessar. La vetllada acaba amb un sopar al qual assisteixen militants i simpatitzants d’arreu de l’illa.

Desembre 2003. Felicitació nadalenca. A l’espera de retrobar-nos al Passeig del Born de Ciutat, dimarts, dia 30 de desembre de 2003, una mica abans de les 18:00, per iniciar la festa de la Diada Nacional de Mallorca amb la manifestació reivindicativa de cada any, desitj els Molts d’anys, Bones Festes de Nadal i Excel·lent Any 2004, amb una de les meves gloses malgarbades:

«Qui neix pobre en un estable
I mor nu en una creu,
Qui viu al servei dels altres
I  en vol ser la seva veu,

Com pot ser que amb ulls afables
Pugui veure allò que veu
En un món tot ple de nafres,
Guerra i fam pertot arreu?

Festes bones de Nadal
En aquest any 2003,
Et desitja un qui és
De l’Esquerra militant.

Una Esquerra que ara escampa
Amb més força avui que mai
La llavor republicana
Pels Països Catalans.

Mallorca serà esquerrana
O, com diuen, no serà.
I serà republicana
Si amb Europa vol estar.

I ha de ser ben catalana,
Si en aquest món vol pintar
Qualque cosa molt més sana
Que ser apèndix castellà.

Bon Nadal del dos mil tres
Et desitja un qui és
De l’Esquerra militant.»

Vint anys després, quan només falten molt pocs dies per a una jornada electoral com la de 2023, que podria comportar canvis substancials (que no subtanciosos) en la vida quotidiana de la ciutadania dels Països Catalans, se m'ocorre de girar la ullada cap enrere... una vintena d'anys justs...

I fer-ne la glosa que porta per títol "Des de llavores ençà"