Des de divendres 26 de juliol fins dia 5 d’agost, m’ho pas a Piura, a la casa de la família Moreno Romero que m’hi aixopluga la mar de bé: Av. Chulucanas 431 (avui Raúl Mata La Cruz) de la urbanització Santa Rosa, al districte Ventiseis de Octubre de Piura.
M’hi pas la festa més grossa que se celebra arreu del Perú, el 28 de juliol: «Fiestas Patrias», coincidents amb la festa de la Santa Pagesa, a Mallorca. I m’hi pas, pràcticament una setmana sencera. Abans d’emprendre camí cap a la ciutat serrana d’Ayabaca, on el bon amic lleonès, mossèn José M. Rojo García, de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres), ens convida a anar-hi a passar tot el temps que vulguem.
 |
| La casa on romanc allotjat, a la urbanització Santa Rosa, Piura |
Nosaltres quatre, Zully, Pepe, el fill d’aquest anomenat Jill i jo, en taxis, des de la casa on estic allotjat volem anar fins a l’estació terminal de taxis. Des d’aquí, arribar fins a la ciutat de Sullana, i d’aquesta cap al llogaret de Cerro Mocho (avui anomenat Ignacio Escudero).
Es tracta d’un indret on, a la dècada dels anys 60 del segle passat, un grapat de mallorquins, entre els quals el bon amic i condeixeble porrerenc Guillem Morlà Adrover, s’hi fan presents per treballar-hi.
Abans que jo me’n vagi al Perú per primera vegada l’any 1975, aquests mallorquins hi dediquen un bon grapat d’anys de la seva vida, mirant de contribuir-hi a millorar les condicions de vida de la població.
Quan duc algunes setmanes en aquest país i en aquesta ciutat nordenca de Piura, el bon amic porrerenc em diu via whatsapp que, si pas per la plaça d'Armes de Piura, li enviï alguna foto del Palau arquebisbal. Li fa il·lusió veure l’indret on dècades enrere fa feina durant sis mesos.
Prop de la catedral, em diu, hi ha una plaça que fa cantonada, on compra cada dia el diari, si és que no arriba a l’oficina un d’aquells infants venedors que hi ha per allà. Imagina que Piura ha canviat molt des del 1969 ençà. Hi va els matins cada dia a fer unes hores de feina.
Em diu que aleshores l’arquebisbe Erasmo Hinojosa Hurtado, d’Arequipa, manté com a secretari monsenyor Camacho (que també conec en el meu temps). Es veu que no li cau gairebé bé a aquest, sempre s’hi mostra desconfiat.
En canvi, amb l’arquebisbe es duu molt bé. Tots dos fan sa xerradeta diària i li conta coses. Ell sí que se’n fia, d’en Guillem. Fins al punt que en poc temps, el nomena Notari Eclesiàstic. Com anècdota, recorda que un bon dia s’hi presenta l’arquebisbe perquè en Guillem estampi la seva signatura en uns papers de secret i de confidencialitat. Al final el mateix arquebisbe prescindeix de la formalitat i romp els papers dient-li: «No té sentit que et faci firmar si som jo qui t’ha elegit perquè he volgut».
Em diu que les darreres fotos que li envio s’assemblen poc al Piura que ell recorda. La barriada de San Martí, on jo treball a la dècada dels anys 70 del segle passat, inclou molt bons moments de la seva estada a Perú. Guarda molt bons records de mossèn Bartomeu Vaquer, Joan Riera, les monges, l’esglesieta de fusta... Es demana què en deu haver quedat, d’aquesta?
Tots dos sabem que, durant les darreres sis dècades, tot ha canviat molt en molts de sentits, en aquest país d’Amèrica Llatina i arreu del planeta. Per això, el bon amic Guillem em demana que li passi algunes fotos del llogaret piurà, Cerro Mocho, que representa molt dins la seva vida personal. Vol assabentar-se’n, de les novetats que s’imagina que s’hi han produït.
Si hi vaig, li agradaria que hi fés qualque foto del que ell pugui recordar. Si bé entén que hi deuen quedar poques coses d’aquelles que hi pogués haver 50 anys enrere: uns carrers sense asfaltar i un caramull de cases agrupades sense un ordre establert. Casetes de totora i fang, molt poques de maons o adobes. Una esglesieta petita, un espai buit o sense construir a devora amb quatre espinats garrovers on hi havia o era la plaça d’Armes. Es desviaven de la Panamericana i prenien direcció a Tamarindo. A molt poca distància d’aquest desviament ell hi vivia. També es desplaçaven a San Miguel, San José, al caserio de Santa Sofia. I recorda molt bé aquells camps d’arròs i bananes aferrats al riu Chira.
«Si viatjo per allà, em diu, m’agrairà que m’enviïs alguna foto!» L'hi penj aquest àlbum.
També recorda el pont vell de Sullana, el mercat on pots comprar un coco per apaivagar la set. Espera que li conti alguna cosa del que vegi o que em cridi l'atenció de per allá.
Quan ell hi és, Cerro Mocho acaba d’independitzar-se de Tamarindo, formant el nou districte d’Ignacio Escudero que pertany a Sullana. Ens desitja que passem un bon dia, i em demana que li digui quants km hi faig...
En arribar-hi, acompanyat pels germans piurans Moreno Romero, després de travessar per tots aquests indrets que en Guillem m’assenyala, visitant l’església parroquial, tenc oportunitat de trobar i saludar el rector actual de Cerro Mocho, el P. Jorge de Dios.
Em sorprèn enormement que aquest capellà peruà, atent i amable com gairebé tots, recordi fil per randa el nom i els llinatges dels seus formadors mallorquins al Seminari de Trujillo: Miquel Fernández, Ferran Bonnín, Mariano Cortès, Carmel Bonnín, Mercedes Bonnín i la resta de Germanes de la Caritat, que aleshores tenen cura dels seminaristes.
En guarda molt bon record, de tots ells. I s’hi sent ben agraït, reconeixent que, sense aquests mallorquins, ell no seria el capellà peruà que és hores d’ara, avui dia, a Cerro Mocho.
M'admira moltíssim, com sempre, la gran bona memòria i el bon record que té aquest antic alumne peruà a Trujillo, dels mallorquins que s’hi fan presents a la dècada dels anys 60 del segle passat! 🤪🤠 En un vídeo breu, saluda a tots els amics de Seminari.
Aquí a Cerro Mocho, avui anomenat Ignacio Escudero, vaig prenent nota d’alguna d’aquestes expressions populars que més em colpeixen i criden l’atenció:
En referir-se als polítics i governants: «Se pelean la teta».
"Oye, churre, no seas manaturaloso con el mocoso", a l’hora de corregir un infant xerec que es comporta malament amb un altre.
«Cuando me entra la chumutrufia», l’emprenyadura, diria «la flacuchenta Zully».
En haver recorregut a peu els carrers d’aquest nucli poblat situat a la vora de la carretera Panamericana Nord, a uns quants quilòmetres de la ciutat de Sullana, vora el riu Chira, anam a dinar al restaurant "El Encanto de Cerro Mocho".
Asseguts a taula som quatre: el conductor Jill Stevem, na Zully Socorro, el seu germà major Pepe i jo. Mentre trien on asseure’s, aprofit per acostar-me fins a l’edifici vell i ruïnós de l’antiga església parroquial d’estil colonial que, m’imagín deu ser la que empra el bon amic porrerenc Guillem Morlà a la dècada dels anys 60 del segle passat. L’església actual, més moderna, segons em diuen, fa poques dècades que ha estat construïda...
 |
| Antiga església parroquial de Cerro Mocho, en estat ruïnós |
L’endemà mateix, en bon dilluns, 29 de juliol, Fiestas Patrias al Perú i festa de Santa Catalina Thomàs a Mallorca, me’n vaig al centre de Piura a peu, des de la urbanització Santa Rosa, aferrada al Asentamiento Humano San Martín.
Recorrent l’avinguda Grau, on veig que ja no en queda res, d’aquell edifici destinat a Escola Superior Magisterial d’Homes Almirante Miguel Grau del meu temps, aleshores regentat pels germans Maristes (Cogorno, Silla i Barsen) amb els quals treball com a capellà. Hores d’ara, l’estan reconvertint en Institut Superior Tecnològic del Ministeri d’Educació.
En arribar al parc infantil, m’atur a comprar unes quantes llepolies que hi comercialitza una serrana ja molt major. Exquisites.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (1)
Són les 16:43 de dilluns 29 de juliol, quan, des de Piura estant, m’assabent del que em comunica la bona amiga peruana Elvira Calmet, l’esposa del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria:
«Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco todo su amor».
 |
| Elvira Calmet i Anselm Álvarez |
No fa ni cinc hores que, per whatsapp, em fa a saber que ja l’han ungit amb l’oli sagrat destinat als creients en Jesús, preveient que ja està a punt d’emprendre el camí de retorn cap a la nostra casa definitiva.
En un moment com aquest, quan em trob a més de 1.000 km de distància de l’hospital San Judas Tadeo de Lima on l’estan atenent en els seus darrers instants, no em puc estar de recordar tants i tants moments que hem viscut plegats...
Em ve al cap que, quan decideix d’anar a missions, descontent amb la tasca primera que li encomanen a la ciutat peruana de Trujillo, on s’ha d’encarregar de la formació dels joves seminaristes, opta per anar-se’n a treballar amb la població rural, dedicada al cultiu del camp, juntament amb el seu company Jaume Muntner Rullan.
El primer contacte que mantenc al Perú amb n’Anselm Álvarez Santamaria és al mateix aeroport de Lima, la primera vegada que hi arrib l’any 1975. Juntament amb altres companys capellans mallorquins que hi acudeixen a rebre-m’hi.
Pocs anys després, arribam a treballar plegats a la parròquia del Señor Crucificado de Santa, dins la Prelatura de Chimbote.
També record la trobada que mantenim a Son Bono, a Mallorca, amb motiu de l’anada a Mallorca d’Anselm Álvarez i la seva família des de Lima, Perú. Té moltes ganes i li fa molta d'il·lusió retrobar-se amb els seus antics companys mallorquins peruanitzats.
Els darrers contactes meus directes amb el bon amic Anselm Álvarez, queden reflectitss en l’escrit que li dedic en una de les meves cròniques d’aquest viatge meu al Perú. Justament aquest any mateix (com si la Providència hagués pres la decisió d’avançar-nos el darrer retrobament en aquest món de misèries crues i dures), m’hi pas una setmana sencera allotjat a la seva casa del districte limeny de Magdalena del Mar, on som tractat per la seva família a les mil meravelles.
 |
| Anselm Álvarez, a casa seva, Magdalena del Mar, Lima, març de 2024 |
Amb la seva mort, l’església i la societat peruana perd un element molt valuós. Tant de bo que en continuï rebent l’atenció més acurada des de la dimensió desconeguda on acaba d’arribar avui mateix.
Que descansi en pau, tan gran lluitador per la causa del Regne!
Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Perú
Avui també és el dia que, al Principat, Esquerra Republicana de Catalunya celebra sessió informativa amb totes les persones afiliades per tractar-hi els detalls del preacord que l’Executiva Nacional ha validat per a la investidura del nou president de la Generalitat.
Es tracta d’un preacord en l’àmbit del finançament, de la resolució del conflicte polític de l’estat espanyol amb Catalunya, del reconeixement nacional, de la protecció i rellançament de la llengua catalana, de les polítiques republicanes per garantir la igualtat d’oportunitats, etc.
Des de Piura estant, com a militant d’ERC des de l’any 2003, seguesc pel meu mòbil totes i cadascuna de les intervencions que m’arriben per via telemàtica.
El meu referent més creïble dins Esquerra Republicana de Catalunya, des de fa molts d’anys, sobretot des que l’altre bon amic republicà Josep-Lluís Carod-Rovira deixa de militar dins el nostre partit, és el bon amic Josep M. Jové i Lladó.
 |
| Josep M. Jové i Lladó, dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya |
Li faig a saber una cosa que no sé ben bé com li pot caure:
«Gràcies per la molta i molt bona feina feta per arribar a aconseguir aquest "preacord", bon amic Josep M. Per a mi, emperò, com a militant d'ERC aquests darrers 21 anys, un preacord bo, ha de ser qualque cosa més que "molt bones paraules ben escrites"... Tenc molts dubtes que sigui un bon acord per a la nació catalana sencera. Fins al punt que no em veig amb cor de votar-hi favorablement».
Em contesta tot d’una i em diu que li sap greu que jo ho vegi així.
Li dic que miraré de veure-ho d'una altra manera, si me n'arrib a convèncer.
S’alegra que m’ho repensi i el fa feliç comptar amb la meva confiança. «Cuida’t molt!!!», m’hi afegeix.
A la gelateria «El Chalán» prenc un bon gelat, assortit amb diverses bolles. Mentre n’assaboresc un, de variat, aprofit per informar-me, a través d’internet, sobre l’activitat frenètica que aquests darrers dies desplega el meu partit polític, del qual som militant des de l’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (2)
No passen ni vint-i-quatre hores, des que n’Elvira Calmet em tramet la notícia de la mort de n’Anselm, el seu espòs, i ja la veig escampada arreu de les xarxes de la intercomunicació social més intensa: «Mi amado Marido está ante el Señor. Lo amo y le agradezco por todo su amor».
Quina meravella resulten tots aquests estris tecnològics, aparentment tan insignificants, i, de fet, tan significatius com són els mòbils. Comporten una gran facilitat a l’hora de transmetre coneixement i coneixences! Ho veig com una de les diferències més notòries respecte de cinquanta anys enrere, en la relació entre Perú i Mallorca!
«En memòria i en record
de qui sent llucmajorer
ha estat un d’aquells primers
que s’atansen de tot cor
a aquest bell país andí
que anomenam Perú.
Sens dubte et diu, a tu,
que miris bé son camí.
Tan farcit està de roses,
com de fulles amb espines;
tan farcit de tantes coses,
que acompanyaran son nom:
Tant sa veu com sa figura,
tant son rastre, son visatge
han d'omplir aquest paisatge
d'un indret tan bell del món."
En pocs minuts, arrib a saber, per l’enviament que em fa n’Elvira, que fan comptes d’organitzar-li la vetla a la parròquia limenya de sant Antoni de Pàdua, al districte de Jesús María, avui mateix, des de les 12 del migdia fins a les 10 de la nit. I que l’han d’enterrar, 31 de juliol, festa de sant Ignasi de Loiola, a les 9 del matí al Cementeri Britànic...
 |
| Esquela limenya dedicada a Anselm Álvarez Santamaria |
A la convidada, n’Elvira vol remarcar que n’Anselm, el seu espòs, agrairia que, en lloc de flors, poguessin col·laborar amb el lliurament d’aliments no peribles als menjadors populars que gestiona l’Arquebisbat de Lima. Tot un detall que fa veure de quina pasta està fet aquest matrimoni!
Una mica més tard, la seva filla Sumac que viu i resideix a Mallorca, em fa a saber que celebraran la missa amb mossèn Miquel Company a l’església de Sant Marçal, al terme municipal de Marratxí, dimecres 31 de juliol a les 18:30.
A la convidada que m’envia afegeix que «Els seus valors i ensenyaments perduraran sempre en els nostres cors. Descansa en pau, estimat espòs i pare».
 |
| Esquela mallorquina d'Anselm Álvarez Santamaría |
Finalment, el bon amic Eugeni Garcia, que s’ha vengut a passar una mesada sencera al Perú i que es troba avui a Lima, m’envia a Piura on som ara la imatge mb el baül on reposen les restes mortals del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez... Que ja descansa en pau!
Tot això, i moltíssim més, passa avui dia, al Perú. I a Mallorca, qué?
El meu compte de whatsapp treu fum per tots els costats! He procurat informar, així com he pogut i sabut, les amistats mallorquines més properes, sobre la mort recent del bon amic llucmajorer Anselm Álvarez a la Ciutat de Lima, Perú.
Són tantíssimes les que se’n fan ressò, de manera tan cridanera i expressiva, que em resulta difícil davallar als detalls nombrosos, diversos i valuosíssims, adreçats al company de Seminari difunt i a tota la seva família peruana.
La celebració de la missa funeral, presidida pel bon amic i company alcudienc mossèn Miquel Company Bisbal a l'església parroquial de Sant Marçal, aconsegueix d'arreplegar bon nombre d'Amics de Seminari que dediquen la pregària al bon amic llucmajorer difunt Anselm Álvarez Santmaría.
 |
| Mossèn Miquel Company, presidint la missa a Sant Marçal |
La festa de Sant Ignasi, a Piura
Arriba la festa de Sant Ignasi de Loiola, mir d’acudir al Colegio San Ignacio, a Castilla, amb la finalitat de saludar els bons amics jesuïtes «Juan el Mudo» i «Paco Muguiro», antics companys de lluita pastoral i política a la dècada dels anys 70 del segle passat.
Com succeeix en altres ocasions anteriors, enguany tampoc no torn a tenir bona sort. En Juan és de viatge a Espanya i en Paco de vacances a la platja de Yasila. Una altra vegada serà, i ja van quantes!
Sí que puc saludar Paco «El Chiqui», un jesuïta que ara treballa a Piura i que abans ha estat treballant a «El Agustino», una de les barriades més conflictives del centre de la ciutat de Lima.
És ell qui em presenta na Gabriela Lamadrid, la «kefa» de na Xisca Monroig Monroig, filla del bon amic petrer Miquel Monroig Mestre. M’indica que demà mateix puc anar a saludar-la. Acaba d’arribar a Piura on ha vengut a col·laborar amb CANAT, una entitat solidària que treballa a favor d’infants desprotegits.
Començ el mes d’agost, retent visites a diversos llocs i cases de Piura: la família de na Berta (germana de na Zully) que viu al barri de Campo Polo; la família de l’altra germana de pare i mare, n’Eli, que viu al barri Almirante Miguel Grau.
«Calabaza, calabaza y cada uno a su casa», «El malcriado no encuentra ningún lugar», «Te me paras, maleducado. Me lo he ganado», son les frases populars que vaig reollint avui dia.
Quedam amb na Xisca Monroig Monroig que l’hem d’anar a veure i saludar a les instal·lacions que la Companyia de Jesús manté obertes per a l’entitat Canat amb la qual s’ha vengut a Piura, a col·laborar com a cooperant. Hi anam en la moto d’en Pepe.
La saludam, ens treim algunes fotos i partim. No volem interrompre la seva tasca educadora. Ens continuarem mantenint comunicats via whatsapp. Sobretot, a l’hora de veure què podem fer perquè les seves maletes, que s’han quedat a l’aeroport de Lima, arribin fins a Piura.
 |
| Amb na Xisca Monroig Monroig, al centre infantil CANAT de Piura |
Feim comptes d’anar a dinar a ca la «germana de mare» de na Zully, Berta Villegas Romero, que viu al barri de Campo Polo, Castilla. Quan ens hi adreçam, ens topam amb un «operativo policial» que deté la moto d’en Pepe. Aquest mira de fer entendre que «no es chamba», no fa feina, sinó que només es tracta d’un transport familiar. No s’ho creuen. L’obliguen a lliurar-los les claus de la mototaxi. El policia puja i se’n duu la moto al magatzem municipal.
Per traure-la’n, haurà d’abonar 80 sols peruans. Si no ho fa, la moto hi haurà de quedar reclosa durant quinze dies. Als 80 sols, hi haurà d’afegir-ne 350 S/, per una multa que li imposen pel fet de no disposar de tota la documentació laboral requerida...
Gràcies a contactes «importants» que mantenen altres membres de la família, aconsegueix que un alt càrrec de la institució municipal s’hi impliqui, de manera que, en total, només siguin 120S/ per tots els conceptes... Entre una cosa i l'altra, més de quatre hores perdudes...
En relació amb Esquerra Republicana de Catalunya, avui faig a saber al bon amic Josep M. Jové que, després de llegir el company militant Josep Huguet amb moltes ganes i d'escoltar la secretària general Marta Rovira atentament, des del Perú estant, prenc la decisió i faig comptes d'emetre el meu vot militant d'ERC «a favor del preacord elaborat i negociat per la direcció del meu partit», amb ganes que serveixi positivament per avançar, ni que sigui minsament, cap a l'establiment de la República Catalana.
El Josep M. m’ho agraeix.
«Visca la República Catalana, amb ERC al capdavant!», li dic. Agraït li estic a la gran feinada feta. Tant de bo que, algun dia, el país sencer li ho pag així com es mereix
"Dubtar és sempre legítim, deixar de confiar en nosaltres mateixos seria un error", em recorda la dita de l’altre bon polític català Ernest Maragall.
A la memòria del bon amic llucmajorer, Anselm Álvarez Santamaria (3)
Per les notícies que m’arriben avui fins a la ciutat nordenca de Piura on em trob, en bon darrer dia del mes de juliol, festa de sant Ignasi de Loiola, la jornada d’ahir a Lima arreplega la notícia del comiat definitiu que li reten, al bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaría, els seus familiars i les seves amistats més properes.
 |
| Darrer comiat d'Anselm Álvarez que li reten a Lima |
Agraesc a n’Elvira, l’enviament que m’adreça amb imatges d’una trobada molt emotiva amb el personal del Col·legi de San José, on ella va treballar. Indret de Lima on vetlen les restes mortals de n’Anselm, de cos present. Entre molta d’altra gent que m’imagín que deu ser personal treballador de la casa, hi veig molt emocionada la seva filla Micaela, i la mateixa Elvira ben abraçada del seu nét Julián, vora el baül amb la fotografia de n’Anselm als peus d’una imatge del Crist ressuscitat.
En una altra imatge, n’Elvira agraeix amb un somriure a rostre, tot quant han manifestat amb gran estimaci´, fent-li suport en uns moments tan dolorosos com aquest.
També m’arriben les paraules del bon amic mossèn Eugeni Garcia Julià qui s’ha vengut a passar una mesada, com fa cada any, en aquest país d’Amèrica Llatina on continua col·laborant solidàriament i efectiva.
Em fa a saber que s’ha fet present amb na Margalida Colmillo al vetlatori de n’Anselm a Lima. Resulta un acte molt emotiu, durant el qual por resar per ell, dir-li unes paraules amb el nostre idioma, i agrair-li tot el testimoni de vida que ha viscut aquí, a terres peruanes. M’hi adjunta la fotografia del baül...
 |
| Baül on reposen les restes d'Anselm Àlvarez, a la ciutat de Lima |
Li ho agraesc de tot cor. Que m’informi d’això i que s’hi hagi pogut fer present. Quant i més si, com em manifesta na Margalida Colmilo, suara mateix és el delegat diocesà de Missions a Mallorca. Li desig que Déu l’acompanyi sempre i pertot arreu.
Si aquestes són les notícies darreres que m’arriben sobre el darrer comiat dispensat al bon amic llucmajorer Anselm Álvarez Santamaria, aquí al Perú, amb moltes ganes m’estic esperant les que puguin arribar-me des de Mallorca, on avui mateix està programat d’oferir-li la missa funeral a la parroquial església de Sant Marçal. Hi pertanyent els seus consogres mallorquins, pares de l’espòs de na Sumac Alvarez Calmet, la filla que viu i resideix a Mallorca des de fa alguns anys.
Visitant les restes del bon amic santamarier Miquel Parets, a Jicamarca
Dissabte, 4 d’agost, és el dia assenyalat perquè, conduïts pel bon amic mossèn Eugeni Garcia que es troba, com cada any, passant una mesada al Perú, puguem anar a retre visita a les restes mortals del bon amic santamarier mossèn Miquel Parets i Serra, que en pau descansa enterrat a Jicamarca.
Com que trob que s’ho paga, he demanat a na Pamela que em procuri un viatge d’anada i tornada Piura-Lima-Piura, per tal de poder integrar-me en el grup de mallorquins: la trinitària Maria Quetglas, la germana de la Caritat Margalida Colmillo, tres cooperants joves, mossèn Eugeni i jo, en la furgoneta d’aquest.
En homenatge senzill i modest al bon amic missioner Miquel Parets, torn a tenir l’oportunitat de resar-li un bon Parenostre en Kirundi, damunt la terra que acull les seves restes mortals, a Jicamarca, provincia de Huarochirí, Lima.
L’endemà, a Lima, m’aixec a les 3:40. Allotjat a la casa d’hostes domèstica que està situada molt a prop de l’aeroport, a uns cinc minuts en taxi, amb la intenció de volar cap a Piura.
Com que na Pamela ja m’ha lliurat la targeta d’embarcament, no fa falta que passi per la taula de facturació, sinó que puc adreçar-me directament cap a la porta de sortida del vol JA7220 que s’enlaira de Lima cap a Piura a les 5:45.
Hi arrib d’hora, en el taxi de la madona de la casa d’hostes, que m’hi duu per un preu una mica més alt que l’ordinari. En trobar-me allotjat a prop de l’aeroport, em dóna temps més que suficient per anar a prendre alguna cosa en alguna de les cafeteries de l’aeroport. M’hi deix els sols que em demanen.
Un cop feta la visita als excusats públics de l’aeroport, em dispòs a fer coa a la que queda identificada com a destinada a «preferentes» (gent major de 60 anys, entre d’altres).
En pujar, m’adon que la tripulació amb què em top aquesta matinada és una de les més antipàtiques i poc servicials que m’he topat en aquesta estada meva al Perú. Insisteixen tant a dir que les motxilles petites han d’anar «davall del seient davanter», una vegada i una altra, que arriben a posar el cuc de l’orella malalt.
A l’hora programada l’avió s’enlaira. Al cap d’una hora i mitja aterram a l’aeroport de Piura. M’hi espera en Pepe amb la seva mototaxi. Em duu fins a l’avinguda Chulucanas. D’hora per arribar a punt per fer-me present a la trobada amb les amistats piuranes que em conviden a anar a missa i a dinar plegats.
Teresa Guerrero i Porfirio Pedro Guerrero Niño, Manolo Ancajima Granja, Francisco Vegas Pinto i jo ens sumam a la celebració eucarística dominical que fan centenars de persones aixoplugades dins la capella «Sagrada Familia», a la AVFAP (Asociación Vecinal Fuerza Aérea del Perú). En acabar, vaig a saludar el celebrant president, el capellà peruà mossèn Carlos González.
Després de la missa, acudim al restaurant «Teresa’s». S’hi afegeix l’antiga professora de l’Escola Parroquial al barri de Sant Martí, Percy García Estrada. La mitja dotzena de comensals compartim taula, conversa i companyia durant unes quantes hores.
Algunes de les frases que m’agrada recollir avui dia: «Cada harina en su costal», «No se acostumbren a lo que no les va a durar», «Preso me llevan a Piura por una papaya verde que mi pájaro picó», «Tráigame un guardia si quiere, però yo no pago el poto; una cosa es que resbale y otra que lo haya roto».
«Calabaza, calabaza ,y cada uno a su casa». «El malcriado no encuentra ningún lugar». «Te me paras, maleducado! Me lo he ganado!», li diu una velleta a un jovenet que no s’aixeca ni li cedeix el seient dins el bus.
Amb professores amigues
La notícia i l’enregistrament que en faig, del Parenostre cantat a Jicamarca vora les restes mortals del bon amic santamarier Miquel Parets a Jicamarca, entre d’altres conseqüències, comporta que una bona amiga, na Maria Bel Perales, informi que quan fa Primer de Primària al col·legi de Sant Rafel, els va a veure a la classe una monja que ve del Burundi, Sor Josefina.
Diu que els ensenya una cançó guapíssima que encara recorda, tot i no saber ben bé què significa ni què vol dir. Diu que sempre l’ha volguda ensenyar als seus alumnes, però que els traductors d'internet no en saben...
Demana a veure si qualque entès en la matèria li pot indicar on se separen bé les paraules i com s’escriu el text, ja que ella només sap cantar-la.
M’interessa ben molt aquesta proposta. M’interessa tant que pos fil a l’agulla, des del Perú estant, amb tres contactes diferents: mossèn Jaume Obrador «Xemarrí», el felanitxer que es troba al Burundi; la mateixa germana de la Caritat, Josefina Bujosa, que es troba a Mallorca; i el doctor Google que gairebé ho sap tot (malgrat em reconeix que no sap kirundi, però sí kinyarwanda...)
Entre tots quatre, arribam a traure’n trallat. Podem dir que el text kirundi i el català pot ser aquest:
«Amahoro meza, bana b’Imana! (La pau sigui amb vosaltres, fills de Déu)
Amahoro meza, ntore mwe, ntore mwe! (La pau sigui amb vosaltres, estimats de Déu)
Amahoro meza, bavandimwe! (La pau sigui amb vosaltres, bons germans)
Imana n’ibahangaze.» (Que el Senyor vos acompanyi!)
Llavors pots canviar la primera paraula per “Musigara amahoro” (Quedau en pau). “Mugende amahoro” (Anau-vos-en en pau). “Tuzosubira amahoro” (Ens tornarem a trobar en pau). Tuzoba dusubira bana b’Imana (Ens tornarem a trobar, fills de Déu)
Bueno... el meu kirundi és només un record xk les paraules no les recordava bé, però sa tonada sí. Idò mira fa 41 anys que la vaig aprendre. Tenia 6 anys llavors. Fou ella qui mos ensenyà la cançó😉 Meam si en iniciar el curs la convenço perquè vengui a cantar-la als meus alumnes de 4 anys. Seria molt xulo!
Exacte! - em diu - És sa mateixa! Jo la sé amb sa mateixa tonada! Només sa primera estrofa. Com la vaig aprendre quan tenia 6 any... I n'han passat 41 anys més, clar hi ha trossos que no són iguals xo jo crec k es fruit de la meva memòria infantil ja k era difícil x noltros recordar aquestes paraules. A més recordava que ens digué que significava alguna cosa de pau. Noltros teniem de tutora Sor Antonia Nigorra i vengué Sor Josefina a cantar-la. És aquesta segur!
Una de les recomanacions que em fa des de Salamanca, una germana de la professora piurana Teresa Guerrero que hi viu i hi resideix, és que no deixi d’anar a veure i visitar la Capella de la Sagrada Família que han construït amb molts d’esforços al seu barri.
Amb el professor Francisco Vegas «El Ruso», m’hi acompanya i anam a la missa que presideix el P. Carlos Gonzàlez. Seguidament, continuam amb un dinar d’amics.
Ens hi feim presents Percy García Estrada, Teresa Guerrero, Porfirio Pedro Guerrero Niño, Manolo Ancajima Granja, Francisco Vegas Pinto i jo mateix.
És diumenge, 4 d’agost. Demà, dilluns, na Zully i jo feim comptes de viatjar en furgoneta 4x4 fins a la ciutat serrana d’Ayabaca, convidats pel mossèn lleonès José. M. Rojo García.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada