Viatge al Perú 2024 (28ª): A la serra andina piurana d’Ayabaca

Ayabaca és una de les vuit províncies que conformen el departament de Piura, al nord del Perú. No hi som estat mai, des que conec el Perú. Sí que en sent a parlar molt, quan treball a la parròquia Ntra. Sra. del Rosario a la dècada dels anys 70 del segle passat, i m’arriba a les orelles el nom d’Ayabaca.

A més d’algun dirigent veïnal del barri de Sant Martí on visc, que, segons diuen, ha estat membre de la «guerrilla ayabaquina», també el «guachimán» o guardià de les instal·lacions parroquials és un vell ayabaquí de nom Modesto Tocto Rivera. «Don Llantabaja», li posen de malnom els infants, en veure’l que coixeja d’una cama... 

Té família al barri de San Martín. Hi mantenc aleshores una relació molt estreta. Sovint em parla del seu lloc d’origen serrà i, sobretot, del Señor Cautivo de Ayabaca, una imatge sagrada que aconsegueix d’arreplegar-hi milers i milers de pelegrins, sobretot cada 12 d’octubre.

Imatge de personatge ayabaquí, capell posat

Hores d’ara i des de fa un any, entre d’altres capellans, en el santuari ayabaquí treballa el bon amic lleonès de l’IEME (Institut Espanyol de Missions Estrangeres) mossèn José M. Rojo García. El conec i tract per primera vegada a Chimbote, quan col·laboram amb el prelat nord-americà monsenyor Santiago Burke, O.P.

Ens convida a anar-hi, a Ayabaca. Posa a la nostra disposició dues habitacions en el mateix santuari, una per a la meva fillola piurana, Zully Socorro, i una altra per a mi.

Som a dilluns 5 d’agost. Sortim de Piura cap a Ayabaca a les 15:00 h en punt, en una furgoneta 4x4 conduïda per Elmer. De bon acomençament, em diu,  necessitarem unes 4 hores per arribar-hi...  A les 18:30 ja hi som. 

Després de 3 hores i mitja rodant, al principi, per una carretera en bon estat, però que, més o manco a la meitat del trajecte, es torna infernal durant els darrers 52 quilòmetres: sense asfalt, amb clots i pedres i pols i revolts i vehicles que circulen en tots dos sentits...

Això sí, tenc oportunitat de presenciar vistes panoràmiques admirables, les pròpies del pla i de la serra, les de les altures i les de les valls. Belles i ben diverses, pel que fa a la flora i a la fauna.

Ho enregistr tot amb la càmera «Sony 4K»  i amb el mòbil «Honor». Fotos i vídeos que vaig prenent des del seient davanter, al costat del conductor, on puc aglapir imatges i escenes interessants, sobre petits incidents que ocorren a la pista o a les voreres de la carretera, per on transiten camions i mototaxis, camionetes o vianants, porcs o bous, ramats de cabres o de gallines, etc.

Paisatge característic del pla de Piura

Travessam nuclis poblats, alguns amb molt poques casetes construïdes, d’altres convertits en poblacions urbanes més habitades. Assus suaixí, arbres i més arbres pels voltants de la carretera que discorre pel pla. 

De cop sec, rere un revolt, iniciam l’ascens a muntanyes altíssimes que conformen una serralada imponent. Sempre que puc, i hi arrib a temps, mir d’enregistrar el rètol d’algun nucli poblat per on passam, a fi de tenir-ne una idea més aproximada amb posterioritat.

No hi manca la publicitat de les més diverses ofertes comercials, com és el cas de «Claro», una de les empreses peruanes que ofereix el servei de la comunicació digitalitzada arreu del país (jo l’empr quatre anys enrere, tot i que enguany me n’han encolomat una altra, «Bitel», que li fa competència). 

Amb mossèn José M. Rojo,
a l'interior de l'església parroquial de la Verge del Pilar

Quan arribam a Ayabaca, el primer de tot que feim és adreçar-nos a l’església parroquial de la Verge del Pilar, on esperam trobar mossèn José M. Rojo. Efectivament. Ens hi feim presents horabaixando, quan és a punt d’iniciar-hi la missa de les 7 del capvespre. Ens rep a la sagristia. Ens hi quedam, i participam en la missa. Un cop acabada,  rebem les claus de les instal·lacions parroquials, per tal de poder pujar a les nostres cambres respectives, situades a la tercera planta del santuari.

Em sorprèn la gran quantitat de fidels presents a l’interior del temple. Es tracta d’un indret on acudeix molta de gent en pelegrinatge des de tots els racons del país. Li tenen molta de devoció pertot arreu.

Com a gairebé totes les misses d’arreu del paś, sempre s’acaba amb la benedicció que el celebrant escampa amb aigua beneïda, banc per banc, a tota la concurrència que la rep profundament convençuda del seu efecte beneficiós.

En tractar-se del santuari dedicat a «El Señor Cautivo de Ayabaca», també hi organitzen ordenadament la visita, pujant per les escales que porten al seu cambril (com al santuari de Lluc amb la Moreneta!). Amb un silenci profund i una gran veneració per part de tots els participants.

M’impressiona fortament veure-hi integrada, dins el grup de la gent més fervorosa, la meva fillola piurana, Zully Socorro Moreno Romero, profundament recollida, en actitud d’adoració, com qui manté conversa íntima amb el Senyor... Què li deu comunicar? Què li deu demanar? Què en deu esperar, de la seva voluntat benigna? Me’n sorgeixen espntàniament certes mostres de gran respecte...

Zully Socorro Moreno Romero,
davant la imatge del "Señor Cautivo de Ayabaca"

Acabada la missa, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar, a un dels restaurants de la ciutat, on assaborim un exquisit plat de «caldo de gallina criolla».

Hi passam la primera nit, a Ayabaca. Cadascú a l’interior de la seva cambra individual, amb la fredor característica de la serra andina, ben tapats per les flassades que en Carlos (l’ajudant del santuari) posa a la nostra disposició en nombre de tres per home...

Aprofitam el primer dia d’estada nostra a Ayabaca per fer un passeig a peu per les contrades urbanes més properes.

Tornam a retre visita al temple del «Cautivito de Ayabaca» (on encara roman col·locada en lloc preferent la bandera del Perú, amb motiu de la celebració recent de les «Fiestas Patrias»). 

Tot i les amenaces de pluja, recorrem a peu alguns dels carrers dedicats a mercadets de productes agrícoles de la regió. Pujam dalt d’un mirador des d’on podem contemplar el panorama gairebé complet de la ciutat serrana. Baixam fins a la plaça d’Armes on, a més de l’església parroquial, també hi podem veure l’edifici de la Municipalitat.

Panoràmica d'Ayabaca, des del Mirador

Em crida poderosament l’atenció un anunci publicitari que presenta el complex arqueològic d’Aypate. Diuen que seria un centre administratiu i l’únic vestigi inca trobat a la regió de Piura, fent part del Camí de l’Inca.

Aprofitam la passejada, també, per fer algunes compres a l’entorn de la parròquia: una imatge del Señor Cautivo, una bufanda, una medalla, un ponxo, una casaca, uns calçoncillos, unes aigües minerals, una almoina a una indigent, etc.

Mossèn José M. Rojo ens duu a dinar a un restaurant «mig rural» situat en el centre de la ciutat d’Ayabaca. Es diu «Cabaña Rústica». Hi prenem un suculent «sudado de mero».

No podem faltar a la missa vespertina que torna a presidir mossèn José M. En aquesta ocasió, emperò, concelebra amb un altre capellà «de ritus oriental» que l’acompanya... Pel que diu aquest, es tracta d’un antic diaca d'aquesta parròquia que avui ja és capellà.

Mossèn José M. em convida a concelebrar amb ell. Li dic que jo hi estic ben disposat, i que m’encantaria fer-ho. Però també m’afany a explicar-li la situació lamentabilíssima en què es troba qui fou rector de la parròquia cajamarquina de Celendín, pel simple fet d’haver-me convidat a fer-ho... 

Li dic que, en bé seu, crec que no li convé traure’n imatges a les xarxes, d’una concelebració seva amb mi. Em diu que, com que retransmeten tota la missa per FB, pentura seria millor que ho facem exactament igual com ahir, amb la meva presència al banc dels feligresos...

En gairebé totes les celebracions eucarístiques en què particip, una de les coses que més em sorprenen i que no acab d’entendre, és la llista enorme d’intencions que fan públiques en començar les misses.

Avui i aquí, per exemple, durant més de 5 minuts s’han llegit noms i llinatges de persones o entitats, pregant per la salut i la recuperació; i durant més de 7 minuts, pel descans etern de difunts... 

M’adon que alguns d'aquests es repeteixen un dia i un altre... Em deman si no serà per les moltes ganes de figurar, i de fer que ressonin aquests noms i llinatges, no únicament a l’interior del temple, sinó també i sobretot per «facebook»  o per l’emissora de ràdio que retransmet la missa a tots vuit vents del món i de la bolla»..

Al segon dia d’estada a Ayabaca, mossèn José M. ens duu a passejar per la serra andina, «al campo», ens diu. Es tracta, ni més ni pus que del «Bosque de Cuyas» i les «Cataratas de Cumaccha».

Abans, emperò, visitant l’oficina de Turisme situada a la plaça d’Armes, compram una ampolla de rom de maracuià i una bufanda per protegir-nos del fred. L’al·lota que ens atén, ens demana per favor que signem en el llibre de visites. Cosa que feim amb molt de gust, deixant-hi enregistrats noms i llinatges, procedència, document d’identitat i signatura personal. 

Guiats pel bon amic espanyol, el capellà de Lleó, mossèn José M. Rojo García, qui duu mig segle al Perú i suara mateix treballa en aquesta parròquia de la Virgen del Pilar de Ayabaca, el santuari dedicat al Señor Cautivo, "El Cautivito", conduïts per López, qui maneja furgoneta Toyota, visitam el Bosque de Cuyas, i arribam fins a les Cataratas de Cumaccha. Dos indrets idíl·lics d'Ayabaca.   

Dinant en paratge idíl·lic
a prop de les catarates de Cumaccha 

Circulant per paratges serrans, característics de zones agrícoles i ramaderes, més de dues vegades ens topam amb exemplars de bous i de vaques, de gallines o de someres, que pasturen per les mateixes pistes per on ha de passar el nostre cotxe. Cosa que obliga el conductor a haver de prendre mesures de precaució per evitar-hi accidents més que probables.

Passam per l’àrea de conservació privada de la comunitat de Cuyas Cuchayo, de 102 ha que equival a 6.500 m2 . Aquí i allà veim indicacions referides a la protecció d’aquest indret: «Los bosques son más que madera, cuidalos. Los bosques son vida, protégelos».

Després d’arribar fins a un dels boscs més admirables d’aquesta contrada ayabaquina i de recórrer-ne alguns trams, enfilam per amunt cap a les catarates que la fan famosa. Davant la primera que presenciam, hi quedam extasiats. En segueixen més. Fins a 7, diuen que n’hi ha. Nosaltres només en podem veure les tres primeres. Més enllà, el camí en aquesta època de l’any no està transitable.

Mossèn José M. Rojo amb Zully Socorro Moreno,
al peu de la catarata tercera

Passam un guster de fer-nos fotos i de prendre’n imatges. 

Dinam en un paratge d’ensomni.

La tornada cap a la furgoneta es converteix per a mi en una de les odisees més rabents que he fet mai. Per un caminoi en descens, a estones en forma d’escaleta, en altres moments amb pedrolins llenegadissos, el fet és que he de recórrer a l’ajuda del nostre guia per tal de poder avançar sense caure, ni llenegar, ni fer-me malbé. 

Faig un alè quan m’adon que ja em trob a molt poques passes de l’indret on hem deixat aparcada la furgoneta...

A la nit, mossèn José M. Rojo ens duu a sopar en un altre restaurant anomenat «El Chalàn Ayabaquino». Esperant prendre-hi només un cafè, ens sorprenen amb una exquisida «tortilla española de patatas». Pel que es veu, els ayabaquins que el regenten s’han passat més de dues dècades seguides a Madrid..

Al tercer dia d’estada nostra a Ayabaca, després d’adquirir alguns productes característics de la regió, en el mercadet situat a prop del santuari, allà mateix d’on surten les furgonetes que porten passatgers cap a Piura, «bocadillos», «alfañiques», «calaveras», «emolientes», «tortas de canela», «sporade», etc. n’ocupam un que ens hi duu, en manco de tres hores i mitja.

Mossèn José M. Rojo celebrant missa
al santuari del "Señor Cautivo de Ayabaca"