Viatge al Perú 2024 (i 33ª): la meva tornada a la Roqueta

Amb la sensació que aquest darrer mig any m'ha passat més aviat que de pressa, inicio al barri limeny de Los Olivos les meves dues darreres jornades senceres d'aquest "viatge de la meva vida al Perú, abans de complir els 80 anys".

Amb la família López Moreno, a l'aeroport de Lima

Gràcies a Déu, tot m'ha anat la mar de bé fins suara mateix, pel que fa a la meva persona. Ho dic des de Lima estant.

Tot i tenir oportunitats de topar-me al meu voltant amb situacions d'altri que he de valorar com a lamentables. Des del punt de vista individual i col.lectiu.

A vegades, de forma més o manco esperada, tot i que indeditjable; com és el cas de tantes famílies que pateixen en carn pròpia els efectes negatius de situacions de pobresa o de misèria o de malaltia o de manca de recursos disponibles per sobreviure amb un mínim de dignitat.

D'altres, de forma totalment inesperada i xocant; com són determinades decisions o reaccions jeràrquiques, tant en l'àmbit eclesiàstic com en el civil i social.

Ni les esglésies, ni les institucions polítiques, socials o culturals d'avui dia es comporten com cinquanta anys enrere en aquest país d'Amèrica Llatina. Ni jo mateix les hi veig ni les analitz igual. Tot ha canviat tant, en mig segle d'existència, que ja no sembla el mateix.

El Perú d'avui té poc a veure amb el Perú d'ahir. Sortosament, segons es miri. I malauradament, segons altres aspectes que contribueixen a empitjorar situacions de dependències alienes o de corrupcions pròpies, individuals i estructurals.

Panoràmica aèria de la serra andina peruana
a prop de Cero de Pasco

Tot plegat em fa veure que la societat peruana, en general, és plena d' una gran vitalitat que ja voldria jo per a moltes de les societats europees que semblen més apropades de la languidesa prèvia a la mort i a la desaparició, que no de la vida autèntica...

És el que em ve al cap, quan mir d'iniciar aquesta darrera crònica peruana, la núm. 33, des del Perú estant, dos dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca, cinc mesos i mig després d'haver-ne sortit, trobant-me allotjat en el districte limeny de Los Olivos per darrera vegada enguany. 

En bon dia de Santa Rosa de Lima al Perú, el 30 d'agost, deix aquest país andí que m'acull la mar de bé durant prop de mig any seguit.

M'acompanyen fins a l'aeroport Jorge Chàvez de Lima tots els membres de la família piurana López Moreno que m'acull a Los Olivos durant un bon grapat de setmanes.

Hi anam en taxi "con aplicativo", el darrer que utilitzo al Perú. Vull arribar-hi d'hora, a l'aeroport. Tothom s'aixeca prest, abans de les 7h, per poder sortir de casa a les 8 i ser-hi puntuals abans de les 9.

M'estim més arribar-hi tres hores abans d'enlairar-me, que no de pressa i correntsos amb la llengua defora.

Sobretot avui, que no sé com me'n sortiré, del departament de migracions: vénc al Perú per tres mesos, i me n'hi pas prop de sis!

En taxi cap a l'aeroport de Lima

Tanta sort que surt a Bolívia i torn al Perú el 24 de maig! A les oficines de Migracions míndiquen que em tenen comptabilitzats una setantena de dies "extra", més enllà del que permet la normativa d'estrangeria vigent al Perú.

No hi pos cap emperò, sinó que m'avénc a fer allò que m'indiquen. Tot queda en el pagament d'uns 5 sols peruans per dia, quantitat global que no arriba als 90 euros...

Sortim en avió d'Ibèria a les 11:46. Mitja hora més tard, dins l'aeronau, l'azafata Juan, de Màlaga, m'atén molt amablement, inclosa la copa de cava com a detall d'acollida, tot d'una que m'hi assec. Javier, sobrecàrrec, m'indica els menús de carn, de peix o de pastes que hi puc prendre: trio pastes.

Per la finestra i amb el mapa, veig que passam per damunt Cerro de Pasco, vorejam Oxapampa; deixam a l'esquerra Huànuco, Tingo Maria i Pucallpa. Deixam Fonte Boa a la dreta.

Sortim del Perú i ens endinsam a Brasil cap a Cruzeiro do Sul, Eirunepé, Leticia. Deixam a l'esquerra Sao Gabriel de Cachoeira i el Pico de Neblina, dirigint-nos cap a Boavista.

Sortint del Perú, travessam Brasil,
i ens endinsam en l'oceà Atlàntic

Entre Georgetown i Paramaribo ens endinsam en l'oceà Atlàntic immens, sense veure'n la fi...

Ens tanquen les finestretes de l'avió perquè puguem fer-hi una bona becada.

Fa 3h i 20' que hem sortit de Lima, i ens en queden 7:43 abans d'arribar a Madrid quan prenc aquesta nota per a la meva darrera crònica viatgera.

Amb aquest viatge he de reconèixer que hi ha massa diferència entre fer-ho com a turista o fer-ho en "bussiness". Bastant més car, això sí, està clar. Per això mateix, no ho he fet mai. Fins avui ho desconec per complet.

Però, en tractar-se del "viatge de la meva vida al Perú abans de complir els meus 80 anys", decidesc comanar a la meva agència de viatges preferida, la Kontiki Tramuntana situada al carrer de General Riera de Ciutat, bitllet i plaça en primera classe.

Na Mònica i na Raquel me n'aconsegueixen una que entra dins les meves possibilitats pressupostàries de pensionista jubilat que viu tot sol i que ha mirat de fer un racó aquests darrers quatre anys...

Aleshores, m'adon que tenc preferència a l'hora de facturar maletes, de passar pels controls duaners i de policia, de poder entrar a la sala d'espera VIP amb tot quant vulgui per menjar i beure i descansar en un llit; de passar gratuïtament bossa de mà més àmplia, mentre esper que cridin per embarcar tots els passatgers, em pertoca de fer fila en el primer torn, el preferencial...

En pujar a l'avió, dispòs de seient individual més ample, ocupant un espai doble, a la finestra esquerra, fila 2. Tenc tot el maleter superior disponible. 

A l'interior de l'avió d'Ibèria

En girar la ullada cap enrere, m'hi veig rodejat de gent "recontrablanquiñosa", com diuen a Lima. Em veig i em sent com "el més negret de tots" dins aquest espai preferent de l'aeronau d'Ibèria.

El mateix sentiment que a ca les monges de Can Domenge quan, 74 anys enrere, aprenc a llegir i escriure amb Sor Francisca Hernàndez, Germana de la Caritat. Com en el Seminari diocesà de Mallorca, on durant molts d'anys, abans que hi arribin companys guineans i cubans, som el més morenet de la guarda.

Com a l'interior del presbiteri de la diòcesi mallorquina, on arrib a ser el primer capellà mulato del segle XX! (Que de segles enrere, ningú no ens diu res sobre això!).

Com entre sindicalistes i polítics a la dècada dels anys 90 del segle passat, on som el més morenet entre afiliats i delegats de CCOO de les Illes; entre els regidors del PSM a l'Ajuntament de Palma o consellers al Consell de Mallorca o diputats al Parlament de les Illes Balears; entre el funcionariat autonòmic; entre els dirigents veïnals de la FAAVV - Federació d'Associacions de Veïns de Palma -...

Amb una paraula, pertot arreu, som i em veig com aquell ciuró negre del cuinat o aquella ovella negra de la guarda... I amb molt d'orgull! Quedi ben dit!

Li'n don moltes, de gràcies, a Déu, als meus pares que m'engendren i em duen al món, i a tota la gent peruana que m'ajuda a valorar molt més positivament que negativa la "morenor" de la nostra pell (compartida amb la Verge de Lluc o la de Montserrat!).

Especialment, amb tot quant comporta de profunda vida interior singularment diferenciada! Cosa que ens duu a veure la vida d'una altra manera, i a concebre-la de forma distinta, i també a actuar-hi de manera molt diferent en segons quins casos!

També a actuar-hi i a comportar-nos-hi. Tant en sentit positiu com negatiu, pel que té a veure en la nostra relació amb el conjunt de la humanitat.

Seguint la ruta aèria intercontinental des de Lima fins a Madrid

El Perú, sobretot, m'ho fa veure ben a les clares, quan resulta més que evident que els "blanquiñosos 'pobres de debò' ", els qui no tendrien on caure morts, es deuen poder comptar amb els dits d'una sola mà (i encara en deu sobrar qualcun!).

Hi passa exactament el mateix, però en sentit contrari, amb els "morenets de pell 'rics de bon de veres' "!

La pobresa i la misèria són per als segons, no tant per als primers! "Feliços els pobres! Ai de vosaltres, els rics!", va dir Aquell...

Quan sobrevolam territori continental sud-americà, la tripulació d'Ibèria ens tramet una mitja dotzena d'avisos de "TURBULENCIAS", en les sis primeres hores de vol, tranquil i confortable (per a mi, com el que més!) abans de sobrevolar l'oceà atlàntic... Simples advertències que deuen servir perquè la gent romangui asseguda a son seient!

Dinar d'avió en cabina "business"

Són les 15:20 (hora peruana) quan deixam de sobrevolar territori continental, terra ferma. Fa 3 hores i mitja que ens hem enlairat des de l'aeroport de Lima, i iniciam el nostre vol d'Ibèria per damunt d'aigües atlàntiques cap a Ponta Delgada... Madeira... En direcció al continent europeu per Portugal...

Em pos a dormir una bona "siesta", fent-hi una bona becada, confortablemen instal.lat dins aquest avió...

Més o manco a mitjan camí, quan manquen 5h i 43 minuts per arribar a Madrid, mentre sobrevolam tranquil.lament i serena par damunt els niguls de l'oceà Atlàntic, em peguen ganes d'anar a pixar.

L'excusat és net i ben condicionat, amb tot quant és precís per a fer-hi les feines... Ben fetes...

Quan dic als membres de la tripulació que em saluden "després de beure, hem de mester des-beure...", em contesten ràpidament com a autòmates "sí, per després tornar-hi, a beure"...

Me'n torn a dormir, ben encarxofat en la butaca 2A, tan confortable com còmoda...

L'espai de dues butaques, per a un sol passatger...

Sense haver-me'n adonat, del canvi, quan a les 18 h del Perú mir per la finestreta, veig que ja fa fosc!

Fa 6 hores i busques que hem sortit de Lima. Ens queden 4h 40' per aterrar a Madrid. Em fa la sensació que començam a baixar de manera quasi imperceptible.

Ens trobam al bell mig de l'oceà Atlàntic, encara lluny de Madrid, a 4.000 km., 4 hores i mitja!

Quan només ens queden unes dues hores de vol, passam entre Madeira i Ponta Delgada, besllumant a la llunyania Lisboa, capital de Portugal... Tot i que fa fosca negra... 

Són les 21h a Lima i les 4 a Madrid. Volam a 881 km per hora, a 11.584 m d'altitud. Hores d'ara, estam a 8.146 km de Lima, i a 1.387 de Madrid...

A punt de sobrevolar la ciutat de Lisboa, quan manca una hora per aterrar a Madrid, ens serveixen "berenar d'avió" (tan insípid que, si tanques els ulls, no arribes a saber ben bé què menges...): li'n diuen truita amb verdures, un panet, un croisant, cafè amb llet i trossets de fruita diversa (pinya? meló? síndria?

Comença el descens a les pistes d'aterratge de l'aeroport internacional Adolfo Suárez de la ciutat capital d'Espanya...

Cinc hores d'espera aeroportuària em duen a pujar a l'altre avió que m'ha de dur des de Madrid fins a Mallorca. Ho fa molt ràpid: menys d'una hora! Les maletes a l'aeroport de Son Sant Joan, quasi torben tant com el viatge. Això sí, no arriben a passar cap duana!

Com canvien les coses, també a Mallorca, aquests darrers cinquanta anys!