L'Ajuntament de Palma inaugura Espai d'Entitats al Camp Rodó

Dimarts, 27 de febrer de 2018, l'Ajuntament de Palma inaugura, a la Tercera Planta del Mercat del Camp Rodó dedicada a Participació Ciutadana, l'Espai d'Entitats «Isabel Rosselló i Girart»; amb la presència de la primera tinent de batle de Funció pública i Govern interior, la regidora de Districte Nord, Aurora Jhardi, i la regidora de Participació Ciutadana i Coordinació Terrritorial, Eva Frade.

Diversos mitjans de comunicació se'n fan ressò.

És el cas del Diario de Mallorca que fa públic que «Isabel Rosselló da nombre al Hotel d'Entitats»

També Europa Press n'explica l'acte: «Palma dedica su Hotel de entidades a la activista vecinal Isabel Rosselló i Girart. El Ayuntamiento de Palma ha dado al Hotel de entidades un nuevo nombre como Espacio de Entidades Isabel Rosselló i Girart, en reconocimiento a esta activista vecinal del Camp Redó.»

Mentre que el diari Última Hora fa al·lusió a l'acte celebrat ahir capvespre: "El Hotel d'Entitats se bautiza con el nombre de Isabel Rosselló i Girart".

No poques persones, amigues nostres, m'han fet arribar l'enhorabona,  la felicitació i l'encert en una iniciativa municipal d'aquestes característiques. 

Tots troben que na Bel Rosselló s'ho té ben guanyat, després d'haver-se dedicat en cos i ànima a aquesta barriada de Palma, contribuint a enfortir l'Associació Veïnal del Camp Rodó durant quaranta anys seguits, des que s'instal·là a viure-hi l'any 1977 fins a la seva mort l'any 2016.

Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart", al barri del Camp Rodó

El president de l'Associació Veïnal m'acaba de comunicar que, en aquests moments precisos, s'està procedint a la inauguració de l'l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart", la meva esposa difunta, a l'edifici del Mercat del Camp Rodó!

Justament quan duc alguns dies d'estada a l'Abadia de Montserrat, en mon any sabàtic, m'arriba la notícia que l'Ajuntament de Palma l'inaugura aquest dimarts, 27 de febrer de 2018... 

Com és clar, m'alegra moltíssim la notícia.

Alhora que lament profundament no poder fer-m'hi present en un moment com aquest.

Per això, he volgut escriure i adreçar unes retxes als organitzadors de l'acte, sobre un fet que consider força significatiu per a la barriada camprodonera, les nostres famílies i les nostres amistats més properes.

"Abadia de Montserrat, 25 de febrer de 2018

Al senyor batle, autoritats, amics i veïnats:

Des de la Direcció general de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Palma, he estat informat que avui s'organitza aquest acte institucional, inaugurant-s'hi l'Espai d'Entitats ciutadanes que porta el nom d'Isabel Rosselló i Girart, la meva esposa difunta.

Lament moltíssim no poder fer-m'hi present, en trobar-me fora de Mallorca per una temporada. 

En nom de la família i de les amistats més properes, amb breus paraules meves vull agrair públicament aquesta iniciativa municipal. 

Crec que comporta el reconeixement públic a la molta i la gran feina que na Bel Rosselló va fer en aquesta barriada, pràcticament durant quatre dècades seguides; sempre des de l'Associació Veïnal del Camp Rodó, adscrita a la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, que ella s'estimava tant.

Desig sincerament i profundament que el seu exemple, de dona lluitadora i combativa, contribuesqui a engrescar-hi més gent, en la tasca noble de millorar el nostre barri, la nostra ciutat i el nostre Planeta. 

Mirant, així, de "deixar aquest món nostre una mica millor d'així com l'hem trobat en nàixer".

I tot, fet d'una manera anònima, callada, discreta, silenciosa, normal -com qui no fa res d'excepcional-, però sempre amb constància i fermesa indestructibles.

Salut i coratge, energia i resistència!

Cecili Buele"

>>>>>>>>>>>>>>>> <<<<<<<<<<<<<<<<

Vet ací unes paraules meves sobre els orígens d'aquesta iniciativa municipal

A finals de novembre de 2017, un bon amic meu em comenta que la Plataforma del Voluntariat, entitat en la qual participa, li demana si sap d'algun nom per fer el canvi de l'hotel d'entitats del Camp Rodó, perquè a l'Ajuntament no li acaba d'agradar el nom Hotel d'Entitats.

En cercar un nom de dona, li sembla oportú facilitar-hi el d'Isabel Rosselló. Considera que és la persona més adient perquè se n'anomeni el centre, si finalment l'Ajuntament hi dóna el vist i plau.

Aleshores em manifesta que espera que no m'importi que ell faciliti aquesta informació a la Plataforma.

Li contest tot d'una i li dic que n’estic ben content, de veure que hi ha qui reconeix la gran feinada feta per na Isabel Rosselló, a la barriada camprodonera, durant gairebé quatre dècades seguides, des de l’associació veïnal del Camp Rodó.

Li prec que me'n mantengui ben informat, d'una notícia tan sorprenent com

agradosa. I li oferesc la meva col·laboració, en tot quant jo sàpiga i pugui, perquè aquesta iniciativa tiri endavant.

No passa ni una quinzena de dies. El 12 del 12 del 17, el segon dimarts del mes de desembre de l'any 2017, per a mi, entra dins els anals de la història del barri del Camp Rodó com una de les fites significatives en aquesta barriada de Ciutat. Crec jo.

La primera tinent de batle de Funció pública i Govern interior de l'Ajuntament de Palma, la regidora de Districte Nord, Aurora Jhardi, em fa a saber i em comunica que amb aquesta data ha estat acceptada la proposta presentada per PLAVIB d'anomenar el Casal Isabel Rosselló i Girart.

Em diu que el mes de gener de 2018 pensen fer-ho de manera oficial, amb la col·locació de dues plaques a l'edifici actual de l'Hotel d'Entitats: una, amb el nom nou de «Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart» i l'altra amb una breu nota biogràfica sobre la seva personalitat.

Li he transmès la meva alegria, molt profunda, indescriptible, que estic segur que comparteixen tots els membres de la família, la manacorina i la palmesana; com també l'associació veïnal del Camp Rodó, la Federació d'Associacions de Veïns de Palma i tota aquella gent que n'ha conegut la trajectòria, tan llarga com intensa, a l'àmbit social i veïnal.

Vull agrair a l'Ajuntament de Palma que, un cop més, hagi volgut reconèixer la labor desplegada per na Isabel Rosselló i Girart, des que s'integra dins l'associació veïnal de Camp Rodó l'any 1977 fins que mor l'any 2016.

Quatre dècades seguides, dedicades, fins allà on li han permès les seves forces, a la barriada de Palma que sempre ha duit dins el cor i per la qual ha lluitat com la que més.

No puc deixar de recordar que el mateix dia de la mort de na Isabel Rosselló, la meva esposa, el president del Mercat del Camp Rodó, la Junta Directiva de l'AVV Camp Rodó, dirigents de la UGT el sindicat del qual fou delegada na Bel, el mateix batle de Palma José Hila o els responsables del Centre Cultural de s'Escorxador, recorden i homenatgen qui n'ha estat dirigent veïnal de forma continuada des de l'any 1977.

Així ho publiquen, just al costat de l'esquela mortuòria col·locada a l'entrada del centre cultural més emblemàtic de Ciutat durant tota la jornada:

«Na Bel, per tots coneguda i estimada, 
lluitadora infatigable durant dècades! 

Et recordarem des del Casal de l'Escorxador 
com impulsora de la dinamització d'aquest espai 
conquerit pels drets de la ciutadania en general, 

des d'una associació veïnal com la del barri palmesà del Camp Rodó, 

entitat a la què tu tants d'anys hi dedicares. 

Descansa amb pau».

Cinquè dia d'estada meva a l'Hostatgeria de Montserrat: arriba la neu!

A la fi, al cinquè dia de l'estada meva a Montserrat, durant aquest mon any sabàtic 2018, hi ha comparegut la neu que jo anava tan endarrer de veure ben a prop!

De rebot, també jo n'he sortit beneficiat: gent que s'havia d'hostatjar a l'Abadia, n'ha anul·lat l'allotjament, per mor de les dificultats que els provoca la neu a l'hora de traslladar-s'hi. Això em permet de continuar-hi jo, que ja m'havia fet a la idea d'haver de sortir de l'Hostatgeria i anar a l'hotel... 

Així m'ho ha comunicat el monjo hostatger, P. Sergi d'Assís, per a satisfacció meva. Tot d'una he anat a anul·lar la reserva hotelera que hi havia fet. M'estim molt més romandre a l'Hostatgeria que no a l'Hotel. I no únicament per la qüestió econòmica: mentre l'Hostatgeria em cobra 46€/dia, per l'allotjament i tres àpats inclosos, l'Hotel me'n demana 50€/dia, per l'allotjament i només l'esmorzar inclòs.

Però és que també, l'Hostatgeria, situada al mateix recinte de la Basílica, em permet d'accedir-hi pels passadissos interiors, mentre que l'Hotel m'obliga a haver de sortir a la plaça, a la intempèrie, si vull fer-me present al temple monàstic.

Una altra de les alegries que he tengut avui és que, a la fi, ja hi he pogut veure caure la neu, a Montserrat. No ho havia vist mai! 

Realment espectacular, des dels inicis cap enllà el migdia. Veurem què serà demà... si continua caient-ne com fins ara...

Des de Montserrat estant, fris de saber com deu haver anat a Palma la inauguració de l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart" que l'Ajuntament de Palma havia de fer aquest dimarts 27 de febrer de 2018.

Per si de cas, ho he fet a saber a alguns amics meus que me'n mantendran al corrent...

Quart dia d'estada meva a l'Hostatgeria de Montserrat: el meu darrer sopar amb els monjos...?

La meva estada a l'Hostatgeria de Montserrat, on he vengut a passar uns dies d'aquest mon any sabàtic 2018, és a punt d'acabar-se. Només se'm permet de romandre-hi quatre dies. Més no. 

Així que he decidit de continuar en l'indret montserratí, hostatjant-me uns dies més fins al dissabte vinent a l'hotel del santuari que es troba a quatre passes de la Basílica.

Quan començ a moure'm per l'Abadia amb una mica més de coneixement de sales, passadissos, llocs de pregària, escales, ascensors, entrades i sortides adients, m'arriba l'hora de partir. Què hi farem!

Durant tots aquests dies d'estada meva a l'Hostatgeria de Montserrat, he pogut participar en totes les pregàries de l'Ofici diví que fan diàriament els monjos benedictins: Matines (a les 6 del matí, al Cor Superior), Laudes (a les 7:30h, a la Basílica), Missa conventual i cant de la Salve (a les 11h i a les 13h respectivament, a la Basílica), Nona (a les 15h, a la Sala capitular), Vespres (a les 18:45, a la Basílica) i Completes (a les 21:15, al Cor Superior).

La gent que ve de fora només pot accedir a les pregàries que els monjos fan a la Basílica. Jo, i la resta d'homes que hi estam hostatjats, hem pogut participar en totes, tant les de la Basílica com les de l'interior de l'Abadia (on només poden accedir els homes, i resta prohibida l'entrada a les dones!)

També he pogut compartir taula amb els monjos al refetor de la comunitat, a l'hora de dinar (a les 13:30h) i a la de sopar (a les 20:10h). L'esmorzar (a les 8:30h) sempre es fa al refetor de l'hostatgeria.

La puntualitat és extrema! I la celeritat amb què es menja també. S'hi dina i s'hi sopa en vint minuts, com a molt! 

Tot d'una que acabes de menjar, el monjo te'n retira el plat. I tot d'una que te l'has servit, te'n retira la palangana. 

El menjar és molt auster, ben preparat i servit per monjos amb davantal posat. Dos plats i postres per dinar, amb pa, aigua i vi. Tres plats i postres per sopar, també amb pa, aigua i vi. Del segon plat, se'n pot refegir tot el que es vulgui. 

Totes les menjades comencen i acaben amb una pregària cantada, que inicia el Pare Abat. Mentre es menja en silenci absolut, un monjo va llegint fragments de llibres sobre temes religiosos. El renou dels coberts no s'arriba a sobreposar mai a la veu del monjo que llegeix amb el micro posat...

Abans de partir, m'hagués agradat ben molt anar a visitar el monjo benedictí, de Marratxí, Pare Josep Massot i Muntaner, que des de fa un temps està ingressat a la infermeria del monestir. Però es veu que no està en condicions de rebre visites, segons se m'ha indicat en ocasions diverses que ho he sol·licitat. Li desig una recuperació prompta.

Com també vaig endarrer de saludar un altre monjo mallorquí que em diuen que és aquí, el Pare Antoni Pou, que no he tengut oportunitat de trobar...

Els monjos més veterans em diuen que aquesta nit és ben possible que caigui una bona nevada a les muntanyes de Montserrat. De moment, el que sí he pogut veure és que hi fa una bona boirada... Ja veurem demà matí...

Tercer dia d'estada meva a l'Hostatgeria de Montserrat: Recés de Quaresma

A més de conviure uns dies amb els monjos benedictins, una de les altres finalitats que em propòs dur a terme, quan prenc la decisió d'anar a hostatjar-me uns dies a l'Abadia de Montserrat en aquest mon any sabàtic 2018, és trobar-hi algun moment per a la interiorització i la mirada introspectiva. 

Mirar d'endinsar-me en el més profund de mi mateix i pouar-hi en allò que som suara mateix, allò que tenc, allò que sent, allò que em marca i m'afecta més intensament, allò que em manca i allò que em sobra, allò que no tenc i hauria de tenir...

Se'm presenta l'oportunitat de fer-ho, d'alguna manera, quan descobresc que el 24/25 de febrer de 2018, a l'Hostatgeria de Montserrat hi ha programat un Recés de Quaresma, a càrrec d'un monjo benedictí, el P. Sergi d'Assís, el mateix que m'hi ha acollit com a hostatger. M'hi apunt.

No és la primera vegada que assistesc a un recés espiritual. Ni a un recés espiritual dirigit per un monjo de Montserrat... Record que Dom Miquel Estradé, a la dècada dels anys 60 ja ens en va dirigir un, a Mallorca... Però, d'aleshores ençà, ja ha plogut molt!

Efectivament, l'escenari, els mitjans, el llenguatge, els participants, la temàtica, la metodologia, etc. han canviat tant, que no s'assemblen gens ni mica.

Aquest recés quaresmal que té una durada de vint-i-quatre hores, vol ser un espai obert als hostes que constituïm un grup molt heterogeni: homes i dones, joves i majors, catalans i estrangers, laics i eclesiàstics, en total més d'una quarantena.

Segons les indicacions primeres del monjo, el recés quaresmal vol ser un lloc per a gent que busca i que es mostra receptiva a allò que s'hi digui; vol convertir-se en un moment d’aturada, de canvi de ritme, de desconnexió amb el trull en què vivim capficats... Que tot plegat ens permeti i faciliti de girar la ullada cap al nostre interior, cadascú a la seva manera.

Per això, se'ns demana una actitud de silenci real a les habitacions, als passadissos, a les escales, a l'ascensor, al menjador...

Aquest recés quaresmal vol girar en torn de quatre models de persona: no tant des del punt de vista psicològic, com de les actituds de relació que prenem amb els altres. 

Es tracta de quatre models que ens expliquen com som els humans d'ara, i els de segles enrere, mitjançant personatges bíblics de l'Antic i del Nou Testament. Corroborats per l'ensenyament d'un mestre anònim jueu, i aplicats a la vida personal de cadascú:

1. Ananies i Safira (Ac 4,32-5,11): la llegenda antiquíssima sobre la venda de tot quant tenen, quedant-se'n una part... Cap dels dos no juguen net. Són dos morts en vida: «El que és teu, és meu; el que és meu, és meu». La persona egoista.

Pots recordar moments en què hagis estat egoista? Per què creus que vas ser així? Intenta comprendre les raons que et portaven a sentir o actuar de manera egoista (la por, la raó, l'avarícia, la possessió, la seguretat...)

2. Jonatan i David (1Sa i 2Sa): l'amistat profunda entre dos homes, el model de relació generosa, tu dónes i tu reps alhora...! «El que és meu, és meu; el que és teu, és teu!». La persona justa.

Has descobert el do de l'amistat en la teva vida? Com? L'amistat de David i Jonatan va durar sempre. Creus que l'amistat de veritat dura per sempre, o es pot acabar un dia? Si s'acaba, aleshores aquella amistat era veritable o no?

3. Mical (1Sa i 2Sa): la protecció del marit contra son pare, per amor, ho dóna tot però ho vol tot: «El que és meu, és teu; el que és teu, és meu!» La persona enamorada.

Mical és generosa amb David, però aquest amor es torna menyspreu quan David no li correspon. Has viscut aquesta barreja de sentiments cap a algú en alguna ocasió? Per què creus que ha estat? Com podem saber si estimem algú de veritat? Podem creure que estimem algú i enganyar-nos a nosaltres mateixos?

4. Jesús (Jn 13,34; Lc 6,27-35): l'amor sense límits ni condicions: «El que és meu, és teu; el que és teu, és teu!». La persona santa.

Trobes que la proposta de Jesús, que estimem amb un amor incondicional, és fàcil o difícil? Per què? Escriu el nom d'una persona coneguda que en algun moment de la seva vida hagi estat un exemple d'àgape o amor incondicional... Escriu el nom de tres persones (no famoses) que tu hagis conegut i que hagin viscut l'àgape o amor incondicional als altres en algun moment...

Al moment de la valoració final, he mirat de resumir-la al full que ens ha passat el monjo manifestant -hi:

M'ha semblat força interessant aquest recés quaresmal, no només pel contengut i la forma amb què s'ha realitzat, sinó també i sobretot pel fet d'haver-nos presentat quatre models de persona que s'estan donant ara, a l'actualitat, als nostres dies, i que es varen donar segles enrere.

Però que també poden ser vists com a models que assumim, amb més o manco intensitat i encerts o desencerts, en etapes distintes de les nostres vides més personals...

A la trobada en petit grup, se m'ha ocorregut de demanar-hi si qualcú se sent capaç de no ser egoista mai... Jo en tenc seriosos dubtes! Fins i tot, en situacions que aparentment poden semblar heroiques, generoses, alliberadores, el mòbil egoista en pot ser el primordial.

Segon dia d'estada meva a l'hostatgeria de l'Abadia de Montserrat

Una de les intencions que tenc, al moment de venir a l'Abadia de Montserrat a passar-hi uns dies d'aquest mon any sabàtic 2018, entre d'altres, és la de compartir, fins allà on em resulti factible, la vida quotidiana que hi porten els monjos benedictins. 

Crec tenir per segur que no estic fet per ser monjo. No me n'hi veig la fusta monàstica. Entre d'altres motius, perquè no em veig amb cor de posar-me a viure havent de romandre sotmès a unes regles i normes tan ben definides com des de fa segles preestablertes. 

Però això no lleva que jo no senti una gran admiració i molta de simpatia envers aquestes desenes de monjos montserratins, que m'estan mostrant una confiança tan gran a l'hora de facilitar-m'hi una convivència tan íntima, tan intensa, tan a prop.

Avui m'he aixecat a les 5:25 h del matí. He volgut assistir a Matines, l'hora canònica més primerenca de l'albada que serveix d'oració per als monjos. 

Molt prest, abans que surti el sol, a les 6h, acudim al Cor Superior, situat damunt l'entrada de la Basílica. No record d'haver vist mai fins ara aquest racó de la Basílica. 

La pregària matutina monàstica ha durat una mitja hora, entre el salm invitatori, l'himne del temps de quaresma, els salms precedits d'antífona, les lectures, els responsoris, els silencis i la conclusió final.

Des que vaig arribar ahir a l'hostatgeria de Montserrat, estic ocupant la cel·la núm. 32, cap a la qual m'he adreçat després de Matines. 

A les 7:30h he baixat a la Basílica on s'ha fet la pregària i el cant de Laudes. A aquesta pregària pública, a més dels monjos i dels joves que compartim hostatgeria montserratina, també s'hi han fet presents d'altres fidels que omplien els primers bancs.

A l'Abadia de Montserrat, tant Matines com Laudes com el conjunt de l'ofici diví o litúrgia de les hores, es fan íntegrament en català, llevat d'algun himne que s'interpreta amb cant gregorià, que es fa en llatí.

L'esmorzar, el primer àpat del dia, en lloc de fer-se al refetor de la comunitat de monjos, es fa al refetor de l'hostatgeria, amb tots els hostes que s'hi apuntin. Aquest matí n'hem estat 11: 4 dones i 7 homes, amb dos monjos que ens feien de servidors...

La Missa conventual sempre és a les 11 del matí i es fa a l'església de la Basílica. També hi  he participat. Acabada la missa, hem començat el dia de recés espiritual que dirigeix el P. Sergi d'Assís, el monjo hostatger  que ens acull.

Primer dia d'estada a l'hostatgeria de l'Abadia de Montserrat

Façana de la Basílica, des de ma cel·la
a l'Hostatgeria de Montserrat

En bon divendres de quaresma, em present a les portes de l'Hostatgeria de l'Abadia de Montserrat on, a través del correu electrònic que he mantengut amb el P. Sergi d'Assís, el monjo montserratí que s'hi exerceix com a hostatger, tenc reservats quatre dies d'estada meva, en aquest mon any sabàtic de 2018.

Feia més de cinquanta anys que jo no havia traspassat la porta d'entrada d'aquesta hostatgeria, endinsant-me al recinte de clausura monàstica on només hi tenen accés els homes! 

Hi havia acudit, l'any 1966, juntament amb els companys Tomeu Tauler, Miquel Nigorra i Faust Garcias, amb la finalitat de participar en un curs de cant gregorià que, durant quinze dies seguits, hi dirigia el monjo Dom Miquel Estradé. 

Record que l'hostatgeria, on figurava el lema «L'hoste és Crist!», aleshores corria a càrrec del germà Esteve... 

En mantenc molt bon record, molt agradós, d'aquells quinze dies passats a Montserrat, no solament per l'aprenentatge que en férem, del cant gregorià, a mans de Dom Miquel Estradé o Dom Ireneu Segarra, sinó també perquè comportà per a mi una de les primeres ullades -entrades, tastades, tocades, passades, astorades,...- davant  d'un món nou que se'm presentava davant dels meus ulls, tan distint al que jo havia viscut fins aleshores des que tenia 10 anys d'edat, en règim d'internat estricte dins les quatre parets del Seminari diocesà de Mallorca.

Als meus vint-i-dos anys d'edat, aquella era per a mi la primera vegada que jo sortia fora de l'illa de Mallorca!

Hores d'ara, més de cinquanta anys després, em fa la sensació que tot ha canviat molt, alhora que tot s'hi manté exactament igual. L'Abadia de Montserrat és la de sempre: amb un nombre considerable de monjos, vells i joves, dedicats primordialment al cant i a la pregària; i amb una organització millorada pel qua fa a mitjans i dispositius disponibles.

Hi som molt ben acollit pel P. Sergi d'Assís, un monjo jove que em fa passar al seu despatx on m'explica tot quant necessit saber per romandre com cal a l'interior del recinte monàstic.

Full d'horaris i indicacions pràctiques

Quan li manifest la meva voluntat de participar tan intensament com sigui possible en la vida dels monjos montserratins, durant els quatre dies que se'm permet d'estar-hi, em passa un full senzill d'horaris i indicacions pràctiques, que jo li agraesc. A la meva edat, necessit tenir a les mans qualque paper escrit que em faciliti la recordança exacta del que he de fer. Altrament, corro el risc d'oblidar-me'n i no saber ben bé el què.

En bona primera jornada, he participat a la Basílica en la Missa conventual, a les 11h; tot i que només hi he pogut assistir al final. M'hi he quedat per al cant de la Salve que l'Escolania fa tots els dies a les 13h, on s'hi remarca la presència nombrosíssima de gent asiàtica que no paren de traure'n imatges pels mòbils (lluny d'aquelles altres interpretacions que jo recordava que m'havien posat la pell de gallina, només d'escoltar la gentada catalana que cantava el Virolai!)

Abans d'entrar al refetor de la Comunitat

Per primera vegada en ma vida, he tengut l'oportunitat de dinar amb els monjos, al mateix refetor de la comunitat monàstica. M'ha impressionat fortament l'ambient de silenci, recolliment, austeritat, sobrietat, delicadesa, rapidesa, senzillesa que s'hi ha respirat durant la mitja hora que ens ha permès d'assaborir un bon plat de llenties cuinades i una sípia amb tomàtiga ben saborosa, tassó d'aigua i copa de vi. Tot molt ben servit per un grapat de monjos amb el davantal posat.

Coincidint amb altres hostes, italians, principatins, mallorquins, hem estat col·locats pel monjo hostatger, al costat d'aquest i ben a prop de la taula de l'abat que presidia l'acte. 

Un cant d'agraïment a Déu, tant a l'inici com al final de l'àpat, i, mentrestant, un monjo que ens feia lectures diverses sobre textos bíblics, històrics o de vides de sants. Avui li ha tocat el torn a sant Ignasi de Loyola...

A la tarda, molt freda per fora de l'edifici (2º) i calenteta a dintre la cel·la (22º), m'he fet present a la funció litúrgica de Vespres que els monjos fan a la Basílica, a les 18:45h. Alguna gent a la bancada, més bé poca, que també s'afanya a seguir els cants d'antífones, salms, càntics, etc. corresponents a divendres de temps de quaresma.

Demà dissabte al migdia comença el recés quaresmal que, pel que he pogut veure anunciat, ha de dirigir precisament el monjo Sergi d'Assís, un dels joves que fa part del petit cor durant els actes litúrgics que se celebren a la Basílica.

M'ha cridat l'atenció veure que per al mes de març vinent està programat un altre recés que, en aquest cas, va adreçat a gent jove. El que m'hi fa parar més esment és que l'ha de dirigir un mallorquí recentment ordenat i nomenat bisbe auxiliar de Barcelona, monsenyor Antoni Vadell.

Retrobada amb el bon amic Josep-Lluís Carod-Rovira, a Barcelona (II)

Si durant la primera part de la trobada mantenguda a l'Escola Superior de Comerç Internacional (Universitat Pompeu Fabra) de Barcelona, hem pogut compartir algunes reflexions sobre el llibre de la Bíblia, publicat a Madrid, en català, amb motiu de commemorar els 500 anys de l'inici de la Reforma Protestant (1517-2017), la segona part d'aquesta trobada meva amb el bon amic i company de lluites polítiques republicanes Josep-Lluís Carod-Rovira també resulta ben sucosa.

La meva primera pregunta no pot ser més directa: Què me'n dius, bon amic Josep-Lluís, de la situació que estam vivint als Països Catalans hores d'ara, en relació amb la proclamació i defensa de la República Catalana? 

Tos dos tenim molt a dir i a compartir!

Josep-Lluís ho resumeix amb tres retxes que publica vuit dies abans del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 a Nació Digital: «Identificar els punts febles, reconèixer-los i procurar no repetir-los és indispensable per donar rigor i credibilitat a l'objectiu més ambiciós que pot tenir un poble en tota la seva història nacional».

Segons Carod-Rovira, no es tracta tant d'alimentar el desànim com de tenir el coratge de reconèixer on s'ha fallat, esmenar els camins equivocats i transmetre a la gent la nostra principal estructura d'estat: la convicció que ens porta a adequar el ritme alliberador a la realitat de les nostres possibilitats. 

L'ex vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya demana calma, quan sembla que tenim massa pressa!

Les seves reflexions duen a pensar que, així com, amb les ganes que teníem l'any 1978 de girar full al franquisme, aleshores Catalunya es converteix en l'indret on la Constitució espanyola obté més vots afirmatius en el referèndum corresponent; de la mateixa manera, quaranta anys després, amb les ganes que tenim de girar full a la dependència d'Espanya, arribam a creure'ns que, amb la sola voluntat nostra d'esdevenir independents, gairebé ja en tenim prou per a ser-ne.

Però això no és així, sinó que comporta, d'una banda, que tenim de menys Espanya. Menystenim les estructures d'estat que sí que ells tenen i que, amb diners nostres, fan servir contra nosaltres, però que nosaltres no tenim: diplomàcia professional, forces armades modernes i serveis d'intel·ligència actius.

Amb tot això, no podem passar per alt que Espanya mai no ens deixarà anar a qualsevol preu. L'estat espanyol estarà sempre disposat a fer el que calgui per impedir-ho i a fer-ho «todo por la patria».

D'altra banda, feim càlculs de més, sobrevalorant la reacció democràtica que confiàvem obtenir a les institucions europees... No n'esperàvem un arrenglerament tan decidit i acrític, al costat de les autoritats espanyoles... Tampoc no ha arribat amb claredat la denúncia exterior de la brutalitat policial espanyola ni el reconeixement del comportament cívic, pacífic i democràtic dels catalans.

Davant d'això, Josep-Lluís Carod-Rovira manifesta que ens cal ser capaços de respondre-hi amb intel·ligència, amb el cap i no amb l'estómac, de manera pacífica, perquè aquesta és la sola manera de guanyar. Amb astúcia i no amb rampells. Mitjançant procediments internacionalment comprensibles i homologats.

Conscients que ells tenen la força de les porres i les seves lleis, mentre nosaltres tenim els arguments, la raó i la gent, hem de tenir ben presents les nostres limitacions. No per renunciar a res, sinó per a emprendre camins que ens duguin a la victòria que somiem i no a una nova sensació de fracàs col·lectiu.

Conclou que no hi ha marxa enrere possible per ara. Quedar-nos a Espanya fóra la pitjor de les decisions, atès que la revenja que tan sols comença a insinuar-se seria del tot implacable, ferotge, insuportable.

La cosa va de democràcia, acaba dient Josep-Lluís. Però hi va perquè volem la independència. Només des de la independència podem garantir la democràcia que ara no tenim, fins aconseguir allò que el poeta anomena «el ple domini de la terra».

Setè i darrer dia d'estada meva a Barcelona, en mon any sabàtic 2018

Aquest dijous, 22 de febrer, mentre em trob a Barcelona passant-hi el meu setè i darrer dia d'estada en aquest mon any sabàtic -abans de pujar cap al monestir de Montserrat-, se celebra a Mallorca la festa de la Càtedra de Sant Pere, titular del Seminari diocesà. 

Sembla que enguany es torna a celebrar «in splendoribus», en aquesta ocasió al Seminari Nou (Son Gibert), amb la presència dels Amics del Seminari, l'Schola Cantorum, la comunitat del Seminari Major (7 seminaristes i 2 diaques) i la comunitat del Seminari Menor (10 joves adolescents). El bisbe de Mallorca Sebastià Taltavull, per motius d'agenda, no els pot acompanyar.

Així ho feia a saber el  rector del Seminari mossèn Bartomeu Villalonga el proppassat 29 de gener, en carta signada i tramesa als Amics del Seminari.

Enguany s'hi vol afegir un motiu més a aquesta festa que, juntament amb el Col·legi Sant Pere, s'ha de convertir també en agraïment a mossèn Joan Puigròs per tota la feina feta durant més de quaranta-set anys a l'edifici del Seminari.

Precisament avui mateix he tengut oportunitat de retrobar-me, a Barcelona, amb el grup que constitueix el bassó del que se'n pot considerar la Delegació a Barcelona dels Amics del Seminari de Mallorca: Andreu Obrador, Jaume Lliteras i Manel Cortès. 

Jaume Lliteras, Manel Cortès,
Andreu Obrador i Cil Buele

Tots quatre ens hem arreplegar a la «Piper's Taverna» de prop de la Diagonal. Hi hem compartit una llarga estona de conversa i d'intercanvi de records i d'opinions, sumant-nos a la festa mallorquina i enviant-hi la nostra imatge i les nostres paraules als representants de l'Associació Cultural Amics del Seminari de Mallorca, els estatuts i l'acta fundacional de la qual han estat presentats recentment a l'Administració autonòmica per a la seva autorització legal.

Així ho difonia a tots vuit vents del món  i de la bolla el bon amic bunyolí Joan Brunet:

«L'inesgotable rodamón Cil Buele, ha reunit tres molt bons amics nostres residents a Barcelona, Andreu Obrador, Jaume Lliteras i Manel Cortés, com delegació a Barcelona de "Amics del Seminari",  ens han passat la foto adjunta amb el següent comentari: «La delegació d’Amics del Seminari de Mallorca a Barcelona se suma a la festa de la Càtedra de Sant Pere i a l’acte d’homenatge a Joan Puigrós!»

Sisè dia d'estada meva a Barcelona, en mon any sabàtic 2018

Aquest dimecres, 21 de febrer, continuant amb mon any sabàtic que estic passant hores d'ara a Barcelona, m'he proposat d'arribar fins a Sant Celoni, amb ganes de retrobar-me amb la família amiga constituïda pel cabaneter Jaume Fernández, la seva esposa Cecília i els seus dos fills Àngel i Maria.

Marta, Jaume i Cecília,
a Sant Celoni

Me n'hi som anat en el tren R2 que he pres a l'estació de Sants. Ha fet el trajecte en uns cinquanta-cinc minuts. M'encanta viatjar en tren! I més, si, com ha estat avui, tenc l'oportunitat de veure una mica nevat el cim del Montseny!

M'hi esperava en Jaume, a l'estació de Sant Celoni. M'ha comunicat que avui també vendria a passar el dia amb nosaltres, des de Granollers, la Marta, amiga comuna -de facebook-. Me n'he alegrat ben molt.

Façana de Sant Celoni,
a favor dels presos polítics

Efectivament, hem pogut retrobar-nos-hi tots sis a l'hora de dinar, a «La Llesca», el mateix restaurant on vàrem dinar la vegada anterior que m'hi vaig fer present, després de recórrer el nucli urbà que avui acollia el mercadet. 

M'han sorprès les nombroses mostres de suport als presos polítics catalans, ben visibles a façanes, balcons o finestres de la vila.

És un plaer veritable tenir l'ocasió de gaudir de la presència i l'acompanyament de gent amiga com aquesta. M'encanta venir-hi. I esper poder tornar a fer-ho en ocasions posteriors.

Mentre érem a Sant Celoni, m'ha arribat la notícia confirmant que l'Ajuntament de Palma ja ha triat dia per a la inauguració de l'Espai Entitats «Isabel Rosselló i Girart», i se me n'ha enviat la placa que fan comptes de posar-hi.

Placa que l'Ajuntament de Palma vol col·locar
a l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart"

Tot d'una m'he apressat a manifestar, als membres de les nostres famílies i a les amistats més properes, que «Mentre som a Barcelona, m'arriba la notícia que l'Ajuntament de Palma inaugura aquest espai públic dedicat a na Bel Rosselló, la meva esposa difunta, dimarts que ve, 27 de febrer.

Me n'alegr ben molt, a l'hora que lament moltíssim no poder fer-m'hi present!

Trob que na Bel es mereix aquest homenatge municipal, per la gran feinada que va fer al barri palmesà del Camp Rodó durant quatre dècades seguides.

Cil, Marta, Antònia i Jaume, a Sant Celoni

Per molts d'anys!»

Retrobada amb el bon amic Josep-Lluís Carod-Rovira, a Barcelona (I)

Pocs dies després d'haver arribat a Barcelona, iniciant-hi mon any sabàtic principatí, se m'ocorre de posar-me en contacte amb el bon amic tarragoní, Josep-Lluís Carod-Rovira, de qui fa molt de temps que no tenc cap casta de notícia directa. 

Li escric un correu electrònic, fent-li a saber que em trob a Barcelona, amb la idea de passar-m'hi uns quants dies, abans d'emprendre el camí d'anada cap a l'Abadia de Montserrat, on també m'he reservat uns dies d'allotjament, al monestir benedictí. 

Cerc de canviar una mica d'aires i mir de retrobar allò millor que la vida em pugui oferir a hores d'ara, després d'haver complit setanta-tres anys d'existència damunt del Planeta... fent-ne del 2018 mon any sabàtic. 

Li manifest que m'agradaria que ens poguéssim veure, ni que fos per prendre un cafè, i que em digui com ho puc fer per aconseguir-ho. També li faig a saber que, en aquest mon any sabàtic, m'he desconnectat totalment de facebook, estic inactiu per un temps a twitter, m'he esborrat temporalment de grups de whatsapp i únicament mantenc obert el meu blog  i disponible el meu mòbil.

No torba ni unes poques hores a contestar-me, via whatsapp,  i m'assenyala l'endemà mateix per veure'ns. És d'agrair que tan ràpidament m'hagi convidat a anar al seu despatx que manté obert a l'Escola Superior de Comerç Internacional (UPF), a cinc minuts de l'estació de França.

Després de tant de temps sense haver-nos comunicat, hi ha tants d'assumptes que m'agradaria tractar amb ell, que no crec que ens doni temps per parlar-ne, de tots.

Molt resumidament, m'agradaria que parlàssim sobre: El paper i el comportament del meu partit, Esquerra Republicana de Catalunya, en la lluita per la República Catalana... Amb un president, una secretària general i tants d'altres alts càrrecs assenyalats per l'Administració de Justícia espanyola com a delinqüents: desobedients, rebels, sediciosos, malversadors, il·legals, etc. què ens cal fer?... Quina es pot considerar l'errada major comesa, a l'hora de proclamar i defensar la república?... Quina perspectiva de futur se n'hi pot besllumar, ara mateix?...

Dedicatòria personal

Hi vaig amb aquest propòsit... Però, després de fer-nos una bona abraçada, el bon amic Josep-Lluís m'ofereix el regal d'un llibre molt especial. Li ho agraesc de bon de veres. Es tracta, ni més ni pus, que d'un exemplar de la Bíblia, recentment publicat a Madrid, en català, per la Societat Bíblica i el Consell Evangèlic de Catalunya, amb motiu de la commemoració del 500 aniversari de l'inici de la Reforma Protestant. N'estic ben content, d'haver-ne estat el destinatari amb data 20 de febrer de 2018.

Me n'ha explicat el contengut, molt sumàriament, remarcant-me'n les aportacions inicials que s'hi fan, a diferència de la Bíblia catòlica, que conté notes explicatives que ofereixen interpretacions dels textos bíblics.

M'interessa ben molt endinsar-m'hi: «La Bíblia i la cultura» (David Estrada Herrero); «La Bíblia, la Reforma i la cultura de la persuasió» (Arturo Terrazas); «L'esperit de la Reforma protestant en les arts» (Daniel Giralt Miracle); «El segle XXI, un moment de llindar» (Jaume Llenas); «Els protestants catalans avui i la Bíblia» (Guillem Correa); «A manera d'epíleg: anunciar-ho des dels terrats» (Julio Pérez)...

Sobretot m'interessa llegir detengudament «Bíblia i protestantisme a les terres de llengua catalana» (Josep-Lluís Carod-Rovira).

He estat molt content d'iniciar la nostra conversa amb una temàtica que té tant a veure amb el llibre dels creients cristians per excel·lència, la Bíblia, servint-nos de l'edició d'aquest llibre que, com s'hi manifesta des dels inicis, comporta «una triple significació: històrica, cultural i lingüística, alhora que una derivada teològica».

M'ha agradat veure-hi, a l'Apèndix, una Taula cronològica de Palestina summament interessant. Va de l'època del Bronze Antic (3200-2200) fins a la segona revolta jueva, quan l'emperador Adrià transforma Jerusalem en colònia romana i l'anomena Aelia Capitolina (135).

També em resulten de molt d'interès els Mapes que s'hi reprodueixen sobre l'Orient pròxim, Palestina, Jerusalem, els viatges de Pau, l'expansió del Cristianisme, etc.

Just per aquesta conversa, de caire bíblic, consider que ja valia la pena de retrobar-nos a Barcelona, amb qui més m'ha obert els ulls sobre la realitat cultural, política i nacional dels Països Catalans. Assumpte que també hem tractat, amb una mica més d'amplitud, durant aquesta trobada...

Quart dia d'estada a Barcelona, mon any sabàtic principatí

Una de les coses que consider més importants a fer cada dia és «caminar». Em sembla que, cada cop més, vaig valorant aquesta activitat diària com a primordial, per a la salut, tant física com psíquica.

La ciutat de Barcelona es presta a caminar durant hores seguides, sense tenir ni un sol minut d'avorriment, ateses les grans quantitats de coses que s'hi poden veure i destriar. I, a més a més, em fa la impressió que se l'està dissenyant, precisament, perquè s'hi pugui anar a peu amb una certa comoditat i tranquil·litat: poques vegades m'he hagut d'aturar davant d'un semàfor en vermell. I quan ho he hagut de fer, ha estat per molt poc temps. Per exemple.

Aquest dilluns, m'he proposat de recórrer a peu alguns dels carrers d'aquesta ciutat. En sortir de l'hotel, situat al carrer Mallorca, he enfilat per la plaça dels Països Catalans, l'avinguda Josep Tarradellas, la plaça Francesc Macià, l'avinguda Pau Casals, el carrer Mestre Nicolau, el carrer Marià Cubí i he arribat al carrer Muntaner, on viu el bon amic bugerró Andreu Obrador.

M'he aturat a saludar-lo i a demanar-li el favor que m'imprimís la primera carta que he redactat i dirigit a la Neus, la companya de l'Oriol Junqueras, fent-li suport en uns moments tan difícils com els que estan passant.

Es veu que això no té aturall i que l'Administració de Justícia espanyola s'està mostrant durament implacable contra l'independentisme català i les persones que el defensen i promouen. 

A més del president del meu partit, Oriol Junqueras, (que ja duu mesos a la presó d'Estremera-Madrid), avui també ha hagut de comparèixer davant dels tribunals la secretària general, Marta Rovira, d'on n'ha sortit en llibertat amb una fiança de 60.000 euros.

He mirat de contactar amb el bon amic Josep-Lluís Carod-Rovira, qui m'ha convidat a anar al seu despatx de la Universitat Pompeu Fabra. Miraré de trobar-me un moment per arribar-hi.

M'han telefonat des de la Direcció general de Participació de l'Ajuntament de Palma i em diuen que tenen previst d'inaugurar l'Espai d'Entitats "Isabel Rosselló i Girart" el proper dimecres, dia 28 de febrer... 

Els he hagut de dir que em trob fora de Ciutat, que no tenc cap data prevista per retornar-hi, i que esper que això no sigui cap obstacle perquè s'inauguri oficialment aquest espai ciutadà que ha de portar el nom de la meva dona. Cosa que agraesc de tot cor!

Tercer dia d'estada a Barcelona, mon any sabàtic 2018

Avui fa 21 mesos que na Bel Rosselló, la meva dona, se’n va anar, d’aquest món a l’altre! 

Un motiu més que suficient per continuar enfortint-me'n en aquest mon any sabàtic iniciat l’1 de gener de 2018... aquests dies duit a terme des de Barcelona estant.

És el primer diumenge de quaresma i m’entren ganes d’anar a missa a l'església de Sant Vicenç dels Horts, pujant-me al tren FGC R5 que surt de la plaça Espanya. A veure si tenc l'oportunitat de veure-m’hi amb la batlessa Maite Aymerich (de la qual no vaig acomiadar-me ahir, a Badalona). Però, sobretot, a veure si puc saludar la família d’Oriol Junqueras, la seva dona Neus Bramon, i els seus fills Lluc (4) i Joana (2).

L'edifici de l'Ajuntament roman tancat, en bon diumenge.... A l'església, m'hi trob mossèn Anton Roca, que celebra la missa dominical a les 9h. Abans que procedeixi a la següent cerimònia funeral per un veí del poble de sant Vicenç dels Horts, mir de saludar-lo a la sagristia.

M'hi atén amb molta d'amabilitat. Li explic el motiu de la meva venguda al poble. Que m'agradaria saber el domicili de l'Oriol Junqueras, per tal d'anar-hi a saludar la seva companya i els seus dos fills. 

S'hi presta generosament, de manera que demana a uns feligresos que me'n donin les senyes concretes, del carrer on es troba la seva casa, segons em diuen «una torre situada al final del carrer de Mestre Ramon Camps».

Me n'hi vaig tot dret, guiant-me el googlemaps En arribar-hi, no hi veig ningú. Sembla que l'immoble estigui desocupat, tot i que s'hi veu aparcat un vehicle, al jardí. No hi ha timbre, a l'entrada. Tampoc no se'n sent cap casta de remor. 

Amb la finalitat de deixar-ne constància a la bústia de correus, em pos a escriure quatre mots en un tros de paper que trob pel carrer. Li manifest, a na Neus, que som un amic de l'Oriol que he vengut des de Mallorca per saludar-la, a ella i als dos menuts, i per oferir-m'hi en allò que consideri que pugui ser útil... 

Quan estic a punt d'anar-hi a posar el número de telèfon meu, i el correu electrònic... sent la remor d'una porta interior que s'obre, d'on surt un fotògraf seguit d'una dona i dos infants! Eureka!

Tot d'una em pos a cridar el nom de «Neus», que s'apressa a obrir-me la porta d'entrada al jardí de la casa. La salud molt efusivament, a ella i als dos infants que continuen juguetejant com si no res...

No ens havíem vist mai, però físicament la trob molt afectada... molt penada... molt amagrida... molt xupada... molt desfeta...

En acomiadar-me'n, d'ella, després d'una trobada tan breu com emotiva, mentre m'adreç a l'estació del tren que m'ha de tornar cap a Barcelona, em qued amb la primera imatge del matí, que no m'ha donat temps d'enregistrar pel mòbil, ben a prop de l'hotel on romanc allotjat: 

Amb els meus ulls, he vist de bon matí que una gavina caçava un colom... al carrer de Tarragona... i només n'hi deixava al terra algunes poques plomes...

Oriol Junqueras i Vies és a la presó, des de fa mesos, pel sol fet d'haver volgut escoltar i atendre, com a vicepresident de la Generalitat de Catalunya, el clam d'una bona part de la població catalana que vol la independència i que s'hi constitueixi la República Catalana.

Empresonat a Madrid, és el president d'Esquerra Republicana de Catalunya, i va ser batle de l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts on resideix la seva família... que aquest diumenge de quaresma, 18 de febrer de 2018, he tengut l'oportunitat de saludar i acompanyar durant una estona.

«Amant apassionat de la llibertat, la justícia i la solidaritat», només deman que se'l posi en llibertat «d'aquí que toquin hores», a ell i a tots els presos polítics catalans que romanen empresonats o a l'exili!

La jornada dominical quaresmal s'acaba amb un concert a l'església de Sant Gaietà, a Barcelona, regentada pel P. Miquel, teatí mallorquí que cada diumenge ofereix concerts de música clàssica a benefici d'alguna entitat solidària.

Música en Sant Gaietà (Barcelona)