A Mallorca

diumenge, 13 de desembre del 2015

La música i la malaltia d'alzhèimer i d'altres demències

D'un temps ençà, em sent profundament atret per la consideració de la música com un element que podria donar resultats molt positius en el tractament de malalties com l'alzhèimer o altres demències.

Molt bon element, massa poc aprofitat, crec jo.

M'hi ha empès, sobretot, el fet de veure que, en el cas de la meva dona -diagnosticada d'alzhèimer l'any 2009- uns dels pocs records que manté encara més vius, amb la capacitat de reproduir-los verbalment, són precisament certes gloses o cançons breus (que, amb el pas del temps, sembla que ja se li van desdibuixant cada cop més dins la memòria...)

Sortosament, veig que a Mallorca cada dia que passa compareix més gent, especialment jove, que es vol dedicar a aprofundir en el paper important que pot arribar a tenir la música com un element terapèutic molt eficaç, en persones amb la malaltia d'alzhèimer i d'altres demències.

Es pot veure que s'hi dediquen amb molta més intensitat i voluntat, que no recursos disponibles -tant públics com privats-. Estudiants de la UIB, per exemple, interessats a conèixer gent de l'àmbit de la musicoteràpia... O professors de Música que enllacen música i alzhèimer...  O professionals desitjosos de fer-hi un poc d'intervenció terapèutica amb música, per ajudar, sense cobrar ni res... O gent que pensa en possibilitats on la música pugui ajudar en cosetes de la vida quotidiana...

Al costat de tot això, consider que són ben valuoses, també, certes iniciatives que van prenent força en aquest àmbit d'actuació terapèutica. És el cas, per exemple, de la pràctica de la musicoteràpia que s'està aplicant en un centre d'atenció especialitzada, com és ara Llar de Memòria, a la vila mallorquina de sa Pobla.

Dos dies abans de Nadal, dimecres dia 23 de desembre, a les 18 h, aquesta entitat poblera que presideix el farmacèutic i activista cultural pobler, Toni Torrens, amb l'empenta que hi dóna la seva impulsora, Margalida Serra «Keka», organitza a sa Congregació un CONCERT SOLIDARI, amb la col·laboració de l'Escola de Música de sa Pobla, Coral de sa Pobla, Ineseta, Antònia Serra «Mussola», i Toni Alomar «de Son Bonet».

Faig comptes d'assistir-hi, -i convid la gent a fer-s'hi present- convençut que s'hi han de veure ben a les clares els efectes beneficiosos d'un ús terapèutic de la música per a pacients amb malalties com la d'alzhèimer i d'altres demències.

Molt bona manera de celebrar Nadal: el naixement de més Vida, precisament allà on pot semblar que tot, o gairebé tot, ja és mort i ben mort.

dimarts, 1 de desembre del 2015

A Mateu Castelló i Mas, a més de gran, molt bona persona

 Dilluns capvespre assistesc a la parròquia de Santa Tereseta, a la barriada palmesana de Son Armadams, al funeral que s'hi celebra amb motiu de la mort del bon company de feina, Mateu Castelló.

El contacte primer que mantenc amb l'enginyer forestal mallorquí Mateu Castelló i Mas es remunta a l'any 1982, quan ell s'exerceix a Palma com a cap de l'Institut Nacional per a la Conservació  de la Natura (ICONA) que té la seu per devers «Els Geranios»...

És l'any en què deix d'exercir-me com a capellà, quan celebr i presidesc la meva darrera missa a la parròquia de l'Encarnació, el 20 de gener, festa de Sant Sebastià,... Aleshores, em qued sense feina remunerada i m'he de posar a cercar-ne per primera vegada en ma vida, a l'edat de 38 anys...

En quedar-me sense ofici ni benefici, sense dret a l'atur laboral ni a cap casta d'indemnització o ajuda econòmica pública, la meva dona, na Lina Company i Vidal, i jo mateix ens posam a cercar-me'n alguna...

Sortosament, qui primer me n'ofereix aleshores no és cap altre que aquest gran home i molt bona persona, en Mateu Castelló, amic de la família Company Vidal, qui em proposa d'anar a treballar com a peó d'ICONA amb una de les brigades de neteja de boscos. Em diu que és l'únic que pot oferir-me...

I jo, encantat: cada dia, a primera hora del matí, partim amb l'autocar que ens duu des de davant la Sala Augusta fins a baix de la comuna de Bunyola... Com un peó més, amb un bon grapat de companys, faig allò que puc i sé per netejar el bosc i deixar-lo en condicions millors... Treballadors adscrits al règim agrari, percebem a final de cada mes un souet per anar tirant...

Fins que tenc l'oportunitat de presentar-me a unes proves selectives que m'obren la porta d'entrada a l'Administració autonòmica, com a auxiliar administratiu...

Vuit anys després d'aquella primera trobada, tornam a coincidir tots dos, aquesta vegada a la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient del Govern de les Illes Balears: ell, com a cap dels serveis de Conservació de la Natura, jo com a cap de negociat de Publicacions...

Ens hi duguérem molt bé...

Que descansi en pau aquest treballador infatigable, tan intensament dedicat, durant dècades seguides, a la defensa i la conservació de la natura a les nostres illes.

dijous, 19 de novembre del 2015

A la mort del general Franco

Record, com si fos ahir mateix, la data del 20 de novembre de 1975. 
Aleshores treballàvem en una de les barriades marginals de la ciutat de Piura, al Perú. 
Foren uns moments molt intensament viscuts al P.J. San Martín, esperonejats per organitzacions polítiques i sindicals revolucionàries, de caràcter marcadament esquerrà. 

Convocàrem concentracions i manifestacions pels carrers més cèntrics de la ciutat, a favor del restabliment a Espanya de les llibertats democràtiques perdudes durant els quaranta anys de franquisme. 

Seguíem amb molt d'interès, fins al més mínim detall, les incidències d'aquell procés polític que s'iniciava a l’Estat espanyol, amb motiu de la mort del dictador.

Record que, a mitjan mes de desembre d’aquell any, feia arribar als amics de Mallorca algunes reflexions que jo havia fet, a Piura, sobre el paper que jo considerava que havia d'exercir el Moviment Escolta i el Guiatge de Mallorca, en tant que moviment educatiu de la joventut mallorquina, en aquella conjuntura històrica. M'hi havia estat exercint durant un temps, abans d'anar-me'n al Perú, com a consiliari diocesà.

M'havien fet arribar un treball realitzat per la Delegació Diocesana d'Escoltisme de Mallorca, i que duia per títol "Escultismo y Sociedad"
Des de lluny estant, ho considerava una aportació valuosa per al conjunt del moviment escolta de l'Estat espanyol, en uns moments de gran relleu històric.
Tot i amb això, volia fer-hi algunes crítiques, adreçades a aquell document que havia arribat a les seves mans, malgrat la distància i l'absència absoluta dels mitjans tecnològics de què disposam hores d'ara. 

I ho comentava així:
  • "El consider un treball molt bo, atesa la situació actual de l'Estat espanyol. És una feina que el Moviment Escolta no pot passar per alt i que s'hauria de prendre amb moltíssima de responsabilitat, atenent el moment històric que travessa Mallorca. Què m'agradaria poder fer-hi més extenses aportacions! Hi ha companys mallorquins que treballen al Perú i que es moren de ganes de venir a Mallorca, a donar-hi una mà! Sembla un moment molt engrescador. Així i tot, pas a comentar-vos alguns aspectes generals que m'han cridat poderosament l'atenció".
Record que m'esplaiava aleshores en comentaris nombrosos i diversos que em provocava la lectura d’aquell document. Veia que aquell treball de reflexió del document "Escultismo y Sociedad" s'havia centrat molt, pentura massa, en la Declaració Universal dels Drets Humans
Tot i considerar que possiblement no hi havia cap altre agafatall millor on recórrer, creia que podia haver estat força intencionada una decisió d’aquelles característiques.
Jo veia que, tant la Declaració Universal com els ensenyaments papals que es reproduïen als document oficials, segons el meu parer, acostumaven a passar per alt un fet que, si s'atengués com calia, havia de contribuir poderosament a trabucar el món d'alt a baix. 
Fins i tot en relació amb les mateixes formulacions teòriques que, a primer cop d'ull, semblaven que ja no podien ser més humanitàries.
Totes aquelles declaracions, segons deia, donaven per descomptat que allò que perseguien i pretenien aconseguir s'havia de realitzar a l'interior de l'actual sistema d'explotació humana que duien a terme unes minories privilegiades, contra els interessos genèrics de les grans majories de la població mundial.
Opinava que, en passar per alt el fet constatat de la lluita de classes que s'estava donant al nostre món, l'elaboració d'aquells principis aparentment tan humanitaris oblidava que només es podien fer efectius amb la desaparició efectiva de les classes socials. 
Mentre les societats s’anassin construint damunt la base sociològica d’explotadors i explotats, tots aquells principis, per molt bells que poguessin semblar, no deixaven de ser pura teoria. No podien ser duits a la pràctica en un món que, quan empenyia a defensar els drets d’alguna persona o d’algun col·lectiu de persones, s’havia d’abocar a fer-ho només en funció de traure'n alguna casta de guany. 
Creia que, en aquella situació, el respecte pels drets humans sempre toparia amb uns límits que ja venien marcats des del principi: que no s'arribàs mai a perjudicar els més poderosos.
Per això, em demanava:

  • "¿Quins drets i quines llibertats es poden defensar realment, quan el seu exercici i la seva pràctica tira per avall drets i llibertats que els més poderosos s'han anant apropiant amb força violència?"
Si es deixava de banda, doncs, el fet de la lluita de classes, dins un món que apareixia dividit d'aquesta manera, em semblava valuosa aquella aportació reflexiva que havia fet la DDE de Mallorca al conjunt del Moviment Escolta i Guiatge de l'Estat espanyol, amb el document "Escultismo y Sociedad".

També creia que hi mancava quelcom a afegir a aquells punts, quan feia referència a l'apoliticisme del moviment.
Compartint l'opinió segons la qual el Moviment Escolta no havia de prendre cap opció política concreta, com a tal, considerava que s'havia de parar esment a dos elements: d'una banda, a tenir ben clara l'existència de plantejaments polítics que, de cap de les maneres, no haurien de tenir mai  entrada dins el moviment: els partits de caire feixista, repressiu, dictatorial, militarista, de dretes. I de l'altra, l'existència d'altres tipus de partits polítics cap als quals el moviment, per ser conseqüent amb si mateix, hauria d'orientar i encaminar-ne els membres.
Era de l'opinió que el moviment s'havia d'anar convertint en una espècie de plataforma, des de la qual s’havien d’impulsar iniciatives tendents a encaminar la gent cap a determinats partits de l'esquerra plural que anava conformant el panorama polític a Mallorca: partits d'esquerres, democràtics, socialistes, comunistes, nacionalistes.
Reconeixia que es tractava d'una opinió molt personal, però que creia que coincidia amb la marxa d’un món que caminava a marxes forçades cap a una solidaritat internacional cada cop més enfortida.
Quant als partits que, per principi, s'oposaven a aquell objectiu, creia que no solament no havien de ser afavorits a l'interior del moviment, sinó que s'havia de fer tot el possible, en un procés educatiu molt intens, perquè fossin considerats cada cop més inacceptables.
També creia que, en plantejar-se si un moviment com l’Escoltisme i el Guiatge havia de prendre alguna opció político-partidària concreta, s'havia de tenir molt present la manca de cultura política existent. A Mallorca poc o res no se sabia d'allò que era i representava un partit polític. No n'hi havia pogut existir cap durant els darrers quaranta anys de fèrria dictadura franquista. 
Creia que esdevenia un plantejament que podia fregar la utopia, i que seria bo veure més de prop la realitat político-partidària existent.
Hi posava un exemple que considerava molt gràfic:

  • "¿Com podem demanar a un infant de Mallorca si li agraden les 'papaies', uns fruits que no ha vist ni assaborit mai? Al més que pot arribar és a dir: 'deixau-me-les tastar, primer, i llavors ja vos diré si m'agraden no no'. Sembla el més lògic. En cas contrari, pot arribar a concloure que, com que les 'papaies' no han estat fetes per a ell, ha d’arribar a acceptar passivament i de bon grat que se les mengi un altre".
Amb totes aquelles reflexions que anava fent, tenia moltes ganes d’anar contribuint, en la mesura de les meves minses possibilitats, a aportar-hi alguns elements que poguessin ajudar a qüestionar, més políticament, situacions quotidianes que s'emmarcaven en aquell context de canvi polític històricament tan rellevant: 
  • "Crec que de política hi entenem molt poc, per a no dir gens. També crec que ens fa falta descobrir i saber què és el que més convé en un moment determinat. Més que aferrar-nos a uns principis immutables que, sigui de llevant sigui de ponent, s'hagin de mantenir. La vida de la humanitat no sembla que vagi per aquí. Avui pot ser molt vàlid allò que ahir era discutible i despusahir era considerat inacceptable. D'aquestes contradiccions es va fent el nostre món, vulguem o no vulguem. I qui sap si l'actitud que prenguin avui determinats grups d'església al nostre país pot resultar, a la llarga, molt decisiva en el futur. Vosaltres qui estau més a prop ho podeu veure millor. Jo, des d'aquí, estic veient que, sense una politització molt forta de la joventut, no es pot donar el necessari canvi d'aquest sistema capitalista que se sosté damunt la injustícia que afavoreix els interessos d'una minoria i que ofega els interessos de les grans majories explotades i famolenques"...
De tot això, ja en fa quaranta anys, ara.
Crec, em sembla, mantenc la convicció que, suara mateix, ho tornaria a subscriure, en un percentatge bastant elevat!

divendres, 6 de novembre del 2015

Cap a la República Catalana


06-11-2015.- Som un d'aquells ciutadans dels Països Catalans que veu molt difícil que es pugui arribar a superar el nombre actual de diputats INDEPENDENTISTES al Parlament de Catalunya, en una altra llista que pogués sortir d'unes eleccions l'any que ve...

Així mateix, em resulta molt difícil de compaginar la voluntat de la majoria de votants (el 27S 2015) amb la voluntat de la majoria previsible de diputats (el 9N 2015)...

Tant de bo que l'errat de comptes sigui jo... cosa que em faria molt feliç...

De totes les maneres i malgrat tot, hores d'ara, vull mostrar públicament el meu agraïment sincer i profund a aquests SETANTA-DOS DIPUTATS CATALANS, independentistes, que fan la majoria més que suficient per tirar endavant cap a la República Catalana:

BARCELONA

1. Raül Romeva i Rueda (JxSí)
2. Carme Forcadell i Lluís (JxSí)
3. Muriel Casals i Couturier (JxSí)
4. Artur Mas i Gavarró (JxSí)
5. Oriol Junqueras i Vies (JxSí)
6. Eduardo Reyes i Pino (JxSí)
7. Oriol Amat i Salas (JxSí)
8. Neus Munté i Fernàndez (JxSí)
9. Marta Rovira i Vergés (JxSí)
10. Jordi Turull i Negre (JxSí)
11. Antoni Comín i Oliveres (JxSí)
12. Josep Rull i Andreu (JxSí)
13. Anna Simó i Castelló (JxSí)
14. Neus Lloveras i Massana (JxSí)
15. Chakir El Homrani Lesfar (JxSí)
16. Marta Pascal i Capdevila (JxSí)
17. Lluís Corominas i Diaz (JxSí)
18. Oriol Amorós i March (JxSí)
19. Irene Rigau i Oliver (JxSí)
20. Germà Gordó i Aubarell (JxSí)
21. Pere Aragonès i Garcia (JxSí)
22. Antoni Castellà i Clavé (JxSí)
23. Alba Vergés i Bosch (JxSí)
24. Anna Figueras i Ibáñez (JxSí)
25. David Bonvehí i Torras (JxSí)
26. Marc Sanglas i Alcantarilla (JxSí)
27. Montserrat Candini i Puig (JxSí)
28. Magdalena Casamitjana i Aguilà (JxSí)
29. Maria Senserrich i Guitart (JxSí)
30. Joan Ramon Casals i Mata (JxSí)
31. Gerard Gómez del Moral i Fuster (JxSí)
32. Jordi Cuminal i Roquet (JxSí)
33. Antonio Baños Boncompain (CUP)
34. Anna Gabriel Sabaté (CUP)
35. Josep Manel Busqueta Franco (CUP)
36. Maria Gabriela Serra Frediani (CUP)
37. Albert Botran Pahissa (CUP)
38. Eulàlia Reguant Cura (CUP)
39. Julià De Jòdar Muñoz (CUP)

TARRAGONA

40. Germà Bel Queralt (JxSí)
41. Montserrat Palau Vergés (JxSí)
42. Albert Batet Canadell (JxSí)
43. Ferran Civit Martí (JxSí)
44. Montserrat Vilella Cuadrada (JxSí)
45. Josep Lluís Salvadó Tenesa (JxSí)
46. Jordi-Miquel Sendra Vellvè (JxSí)
47. Meritxell Roigé Pedrola (JxSí)
48. Teresa Vallverdú Albornà (JxSí)
49. Sergi Saladié Gil (CUP)

LLEIDA

50. Josep Maria Forné i Febrer (JxSí)
51. Carmina Castellví i Vallverdú (JxSí)
52. Albert Batalla i Siscart (JxSí)
53. Bernat Solé i Barril (JxSí)
54. Violant Cervera i Gòdia (JxSí)
55. Montserrat Fornells i Solé (JxSí)
56. Marc Solsona i Aixalà (JxSí)
57. Antoni Balasch i Parisi (JxSí)
58. David Rodriguez i González (JxSí)
59. Ramona Barrufet i Santacana (JxSí)
60. Ramon Usall Santa (CUP)

GIRONA

61. Lluís Llach Grande (JxSÍ)
62. Anna Caula Paretas (JxSÍ)
63. Carles Puigdemont Casamajó (JxSÍ)
64. Roger Torrent Ramió (JxSÍ)
65. Natàlia Figueras Pagès (JxSÍ)
66. Dolors Bassa Coll (JxSÍ)
67. Lluís Guinó Subirós (JxSÍ)
68. Jordi Munell Garcia (JxSÍ)
69. Sergi Sabrià Benito (JxSÍ)
70. Maria Dolors Rovirola Coromí (JxSÍ)
71. Jordi Orobitg i Solé (JxSÍ)
72. Benet Salellas i Vilar (CUP)

dilluns, 2 de novembre del 2015

Comentaris, nombrosos i diversos, a la mort de mossèn Pep Estelrich

No em resulta gaire freqüent veure que, en fer pública alguna referència a la mort d'algun amic, se m'acaramullen tants i tants de comentaris, com els que he pogut anar arreplegant, amb motiu de la mort de l'amic santjoaner, mossèn Pep Estelrich i Costa.
Es veu que es tracta d'un personatge ben conegut, força valorat i molt estimat, per part de moltíssima de gent. 
Com es pot veure just suquinetes:


01. Felip Munar Munar
Gràcies Cecili Buele Ramis per expressar el sentiment col·lectiu; un home intel·ligent, de seny, d'estima envers la gent i la terra nostrada. Vaig poder parlar moltes vegades amb ell i vaig aprendre molt; el Col·lectiu Teranyines li va retre un gran homenatge i després va publicar les nostres col·laboracions en un extens i interessant volum. Sé que allà on és descansa en pau, perquè era un home de pau i de bé.

02. Antoni Pol ha dit...
M'unesc, per la raó i el sentiment, al teu comentari i homenatge a Mn. Pep Estelrich. Si t'assabentassis que algú de la "intra Eccesiam" (tu ja m'entens) li hagués dedicat algunes paraules afectuoses (Ubi charitas et amor...) t'agrairé que m'ho facis a saber. Gràcies.

03. Pere Fullana Falconer ha dit...
Les paraules teves Cil, fan profund ressó en el meu interior, davant del comiat d'en Pep Estelrich. Amb ell vaig poder encetar una etapa inmensament rica en emocions vinculades a un sentir propera una esglèsia ecumènica. Amb ell, estat al secretarirat de missions, un nombre molt destacat de gent jove, ampli i divers, puguerem gaudir del seu suport i la seva paraula. Fa promocionar les pimeres experiències, al voltant de la meitat dels anys 70, amb els monjos de Taizè, amb experiències de trobada intenses i que aportarem molta llum i clarividència, en uns moments d'intensa recerca i lluita alliberadora.
Sempre en Pep fou un far amb bona llum, un home que escoltava, acollia i guiava recerques profundament noves i fins i tot atrevides. Sempre al mateix temps el seu seny i el bon fer, la seva paraula i la seva guia, per camins de recerca interior, social i per la Serra de Tramuntana, eren, i seguiran essent una referència a estimar.
Gràcies Pep.

04. Bernat Vicens Vich ha dit...
Jo l'apreciava a aquest homo. Estic totalment d'acord en el que dius.
Gràcies per enviar-m'ho. Jo ara acab d'escriure unes paraules també al blog. Un abrç, Bernat

A Mossen Pep Estelrich, encara que no sigui dels meus temps, l'he conegut per questions de mallorquinitat, cultura nostra i per amics comuns santjoaners. I sempre m'ha arribat endins aquest personatge. Record especialment quan ens mostrava sense gens de pressa el convent de St. Jeroni un dissabte dematí. I també alguna vegada vaig disfrutar de les excurssions de l'estol Vidalba,(no només eren per capellans) i com ens guiava, explicava, i ens feia descubrir els petits detalls d'indrets, o les immenses hermosures dels paratges que descobríem. Era un homo senzill, amb molt criteri, i crec que com a sacerdot era de lo millor, al llarg dels seus intensos i entregats anys quan gaudia de les facultats més plenes que va excel.lir.
Bé, i avui és apropiat recordarmos que "la vida no s'acaba, la vida es transforma".

05. Manuel Soler ha dit...
Només he tengut l'oportunitat de veure'l abans d'anar cap al Carib per exercir allà el ministeri. Però sempre n'he sentit parlar com una persona assenyada, propera, sense pretensions. Mai m'ha arribat una paraula crítica. Al cel el vegem. Manuel Soler

06. floc ha dit...
Et record, Pep, com tot un home, una bon persona, un bon amic, un bon mallorquí, un bon capellà, capaç de fer una rialla com de posar-se seriós. Llavors hom descobria el seu seny i sentit comú.
Descansa en pau, amic i germà gran, Josep.

07. Ricard Vila Barceló
Als 20 anys el varem conèixer i va ser un plaer, parlar i tenir-lo al nostre costat....

08. Faust Frau Camacho
Amic i mestre. Descanse en pau.

09. Joan Barceló Bauçà
El món dels calendaris i la cultura popular també l'enyorarà.

10. Gabriel Pérez Alzina
Em crida l'atenció no haver llegit cap comentari sobre la tasca d'en Pep a favor dels "moviments apostòlics". Crec que ell pensava que, si volíem uns seglars cristians adults i amb capacitat per agafar les riendes de moltes tasques de l'Església, era indispensable que tenguessin una formació profunda. I un mitjà per a aprofundir en l'anàlisi de la realitat i la pregària era la Revisió de Vida.

11. Jesús Jurado Gallardo
Als muntanyers, molts d'anys ens va dir la Missa del dia del nostre patró St. Bernat de Menthon, a qualque cim de la serra, en despuntar el sol...

12. Francesc Hernandez Mas
Bon excursionista, que va dir las misas de Sant Bernat de Menthon, la darrera va eser fa 14 anys al Santueri de Bonany a Petra.
Descansi en pau.

13. Tomeu Cànaves
Gràcies, Cecil. Era un home de seny i un home de fe...M´ha agradat això : "que descansi en pau i a plaer...."però que ens encomani a Dèu... pregarè per ell.

14. Miquel Alenyà
Molt interessants el teu comentari i els dels companys. Josep Estelrich Costa, un home digne de ser recordat i imitat. Salut, Miquel.

15. Ángel Sáiz Pérez
Muy bonito y entrañable tu homenaje a Pepe Estelrich, Cecilio. Muchas gracias. Un abrazo.

16. Maria Pilar Juan Ferrer
En el DM ho he vist.

17. Margarita Frau
D.E.P. !

18. Mateu Morro
Era una gran persona, d'aquelles que feien poble i país.

19. Rosari Joan Ferrer
Una gran Persona . Va estar de vicari a Felanitx quan era jove i pujaren un piano a n,es segon pis on vivia .Era un gran amant de la mùsica. D.E.P.

20. Joan Aguiló Martí
En va batiar al Molinar D.E.P.

21. Maria Victòria Secall
ACS

22. Francisca Florit Alemany
DEP


23. Teresa Garcia Felez
Gran persona, molts anys va presidir l'eucaristia de la festa de St. Bernat de Menthon, dalt d'un cim en sortir el sol, El meu record que descansi en pau.

24. Jaume Català
M’ha agradat molt, veig que tens bons records de les persones que s’han creuat a la teva vida. Salut i endevant!

25. Juan Hernández
Que descanse en paz...

26. Carmen Catalán
El record com un gra home i bon sacerdot. Que descansi en la Pau que li dona la fe que ha viscut.

27. Bartomeu Barceló
Molt be Cil, es ben ver lo que dius. No faig comentari. Jo el vaig coneixer i tractar com a missioner i amb s’estol Vidalba; sempre mos entenguerem.

28. Llorenç Tous
Moltes gràcies, Cil. Vaig parlat tot d’una amb na Francisca, sa germana, quan vaig rebre la notícia de la segretaria del Bisbat. En Pep ha estat un dels millors amics que he tengut, si no es millor; crec que jo també ho era per ell, tal como m’ho digué repetides vegades. Se mereixia ja que el Senyor li deixàs pegar el vol cap a la casa de Déu. Però me va afectar sa notícia. Era poc abans de diumenge jo anar a dir missa a la una i el vaig tenir molt present. Apart del Vidalba ( ara dels quatre fundadors sols qued jo), en temps de Don Teodor va empènyer projectes renovadors de la pastoral; fins i tot de la Seu, del que jo guard el text. No em parlem de tot lo que va fer desde anys enrrera per les missions. Amb una paraula ens queda la satisfacció de haver tengut un amic capellà, molt feiner, amant del seu poble, de Mallorca, i no en parlem de les muntanyes i el pla; molts anys va redactar el sermó del Beat que després llegia el Bisbe a sant Francesc; feu una feinada a l’arxiu de sant Jeroni, que li publicaren; acompanyà amb el seu seny a molts de capellans de Mallorca i de missions, més joves. Jo en duc un dol a la meva manera perquè he perdut un gran amic en aquest món; al mateix temps pens que ja era hora de que pujàs al Senyor, tant per a ell, com per na Francisca i fins i tot per noltros. Ja no podia valer-se de ses seves facultats i noranta tres anys ben empleats mereixen un descans. Crec que som molts els que hem sentit aquesta mort; ara ja ho celebra tot amb Don Teodor. Jo des de que morí mumare, me sent més lligat amb el cel i a cada altra mort de una persona com en Pep, hi faig un altre nuu al lligam, fins que me toqui a mi, quan Déu vulgui. Me sap greu no concelebrar dijous a Sant Joan amb tots els amics; me vaig anticipar diumenge i ho repetiré dijous des de enfora amb tots voltros. Una abraçada forta.Avui me ve el final daquell coral de Bach que cantàrem amb ell i en Tomeu Suau a l’atalaia de Tuent (feia poc que havia mort mon pare i jo plorava, quasi com ara mateix) mirant el sol ponent dins mar: “els sers amats són morts, mes ¡Oh Senyor! jo vaig a ells per una eternitat”.En el funeral CANTA AMB TOTA SA GORGA EN NOM MEU!!! Gràcies.Una abraçada forta! Llorenç.

29. Juan Riera Fullana
Amic Cil: después de muchos meses de silencio e incomunicación quiero comentarte que me impresionó el fallecimiento de nuestro buen amigo Pep Estelrich. No tengo la menor duda de que todos los que trabajamos en otros países le debemos un profundo reconocimiento a su labor de apoyo, a su bonhomonía, a su estar pendiente de nuestras necesidades y a su acompañamiento a nuestra labor. Hombres así necesita la Iglesia, honestos, entregados, solidarios... Descansa en paz porque se lo merece.


30. Pere Barceló Barceló
M'adhereixo de tot con. A Pep, mon mestre, amic, admirat des de sempre, li vull dir MEMOR ESTO MEMORUM TUI. Pere de Puigpunyent

31. Pere Orpi Ferrer
Amic Cil: Gràcies pel teu escrit i comentaris amb motiu de la mort del bon amic Pep Estelrich. Amb ell compartírem moltes curolles, sobretot dins els camps prolífics de la cultura i l'ecologia del nostre petit món que és Mallorca. Amb ell i l'estol Vidalba vaig aprendre a trescar i estimar les nostres muntanyes, i em sent honorat pel fet que pensàs en mi com indigne successor seu, l'any 2003, per celebrar la missa muntanyenca de sant Bernat de Menthon. Ell m'animà també a captar i cantar l'entranyable poesia de les nostres muntanyes: "Amunt, companys! Facem camí cap a l'altura..."
En Pep, tira-tira, ha arrodonit el seu camí per aquest món, i ha assolit l'altura definitiva de la plenitud del Regne de Déu. Que des d'allà ens ajudi a fer camí, malgrat el cansament i les travelades, amb optimisme i esperança: "Al bes del sol, de bon matí, riu la natura..." Pere Orpí

32. Antonio Salas
Hola Cil. Jo també tenc pocs, però molt bons records den Pep Estelrich. Que descansi en Pau! Gràcies Cil per tenir-nos en contacte

diumenge, 1 de novembre del 2015

A l'amic santjoaner, mossèn Pep Estelrich i Costa

Mentre es feia l'acte d'homenatge als lluitadors antifeixistes per la llibertat i la democràcia davant del Mur de la Memòria, al cementeri de Palma, al migdia del dia de Tots Sants, m'assabentava que havia mort el bon amic i companys de lluites pastorals, socials i missioneres, el santjoaner mossèn Pep Estelrich i Costa.

De ben petit, jo ja vaig tenir l'oportunitat de topar-m'hi amb freqüència, quan, sempre decidit, ell feia passes pel Molinar de Llevant, ensotanat de cap a peus com era costum que vestissin els clergues aleshores...

Posteriorment, compartírem dèries i il·lusions pastorals i missioneres, mentre ell s'exercia com a responsable màxim del Secretariat diocesà de Missions, al carrer del Sol, a Ciutat. Tant quan vaig anar al Burundi, com quan vaig fer-me present al Perú, sempre vaig poder comptar amb tot el seu suport i seguir-ne els suggeriments d'home avesat a aquelles tasques.

Finalment, vaig tenir la gran sort de poder comptar amb la seva amistat i companyonia, fent part d'un grup excursionista, majoritàriament clerical, que portava el nom de Vidalba, i que acostumàvem a sortir els dilluns -per canviar d'aires dominicals del dia anterior- recorrent paratges de la Serra de Tramuntana o d'altres indrets de l'illa.

Record que en totes aquestes circumstàncies, mossèn Pep Estelrich sempre es mostrava intensament dedicat a la responsabilitat que portava, amb posat seriós o rialler, amb ganes de fer broma o d'aprofundir en l'anàlisi d'esdeveniments, amb diligència i inquietud sol·lícita, obert als corrents nous de la societat, acollidor de gent jove, atent envers tothom...

Sempre he mantengut viu el record de la seva veu, el so i el to que emprava, quan responia a l'altra banda del telèfon dient per davant tot: «Sí, digau!». Una expressió que, a mi també, m'agrada molt d'emprar habitualment, d'aleshores ençà.

Per a mi, mossèn Pep Estelrich és un d'aquells clergues mallorquins que s'ha afanyat, durant tota la seva vida, a impulsar i afavorir el cultiu de la llengua pròpia de Mallorca, l'amor a la terra mallorquina, l'interès per la cultura, les tradicions i produccions literàries de caire popular.

Segons he pogut saber al tanatori santjoaner, on he pogut anar a acomiadar-me'n, les persones que li han fet costat aquests darrers anys han pogut veure de prop que la vida nonagenària que ha gaudit també li ha comportat alguns anys de mantenir-se pel fil prim d'un enteniment que s'anava apagant de mica en mica...

Agraït per tot quant has fet per mi, amic Pep, per la meva família, per la nostra terra, per la nostra gent, només et desig que puguis descansar en pau, a plaer i per a sempre.

divendres, 23 d’octubre del 2015

Després d'un any i busques...



Com que veig que, des de l'actual Conselleria de Salut "socialista", m'estan prenent molt més el pèl que des de l'anterior Conselleria de Salut "pepera" (que ja és dir molt!), com a mínim vull que se'n sàpiguen certs detalls.

El 15 de juliol de 2015, fart de veure que no se'm contesta res de res, per part de la Conselleria de Salut del Govern de les Illes Balears "socialista", a la reclamació i denúncia presentada l'any passat, per la mala atenció que se'ns va dispensar al servei d'Urgències de l'Hospital Universitari de Son Espases -per cinc vegades consecutives-, em torn a fer present al Registre de la Direcció General del Servei de Salut, al carrer de Reina Esclarmunda, 9, Ciutat.

Conselleria de Salut "socialista"

Hi reiter per segona vegada la petició "que les autoritats sanitàries esbrinin, de la manera millor possible i com més aviat millor, quines en són les responsabilitats que s'hi escauen; i que em comuniquin, també com més aviat millor, quines han estat les mesures concretes adoptades per tal que quedin reparades totes i cadascuna de les deficiències assenyalades més amunt", al servei d'Urgències de l'Hospital Universitari de Son Espases.

Sorprenentment, tres setmanes després d'haver-hi anat, m'arriba la primera telefonada: es tracta de la veu de qui se'm presenta com a doctora de l'Oficina d'Atenció al Pacient. Em fa a saber que tenen a les mans la resolució pertinent, però que voldria conversar directament amb mi...

Li dic que podem concertar dia i hora, que n'estaré encantat de poder rebre, a la fi, la resposta al meu escrit del 5 de juny de 2014, sobre el qual, fins ara, ningú no me n'ha dit ni mu.

Quedam que ens podem veure l'endemà mateix, és a dir, dimecres, dia 5 d'agost de 2015, a les 9 del matí... en un lloc una mica sorprenent per a mi... No es tracta d'un hospital, sinó d'un hostal...

Em pos a preparar-me'n tota la paperassa disponible, a fi de tenir-ne a mà totes les dades concretes, d'uns fets malaurats que ens  varen passar ara ja fa un any i busques..

Encara no he acabat de pegar-hi una ullada, quan torna a sonar el mòbil. La mateixa persona em comunica que, lamentablement, no ens podrem veure ni el dia, ni a l'hora, ni a l'indret assenyalats anteriorment, fa poca estona. Que ho podríem deixar per a la setmana vinent...

Li dic que també hi estic ben disponible...

El fet és que han passat més de dos mesos i mig des d'aquella telefonada, i no he tornat a saber-ne res de res. 

Em deman si, d'això, no se'n pot dir una "presa de pèl monumental", per part de la doctora representant de l'Oficina d'Atenció al Pacient "socialista" de l'Hospital Universitari de Son Espases...

Conselleria de Salut "pepera"

L'any passat, el mateix dia que present la reclamació, automàticament m'arriba una resposta que diu així:

Justificant de recepció reclamació número Qssi-201410592

Govern_de_les_Illes_Balears@caib.correu.caib.es

6/6/14
per a usuari
Benvolgut Sr./Sra,,
El dia 6 de juny de 2014 vàrem rebre el seu escrit i l'hem enregistrat amb el codi 201410592. A partir d'ara s'inicia la seva gestió.
Un cop finalitzat el tràmit informatiu, li trametrem una resposta.
Gràcies per utilitzar el servei de reclamacions i suggeriments del servei de salut de les Illes Balears.
Els seus comentaris ens ajuden a reflexionar i ens permeten anar millorant la nostra atenció.
Atentament,
Servei d'Atenció a l'Usuari
Hospital Universitari Son Espases
Palma, 6 de juny de 2014"

Consider que també m'estan prenent el pèl, des de la Conselleria de Salut "pepera".
Però, si més no ho saben fer d'una altra manera, una mica més sofisticada, una mica més elegant, una mica més fina... no tan barroera com a l'etapa "socialista".
Ni som del PP, ni som del PSOE. Però em sap molt més greu i em cau molt més malament el comportament inacceptable d'aquests darrers...

dilluns, 19 d’octubre del 2015

La malaltia d'alzhèimer, mestra de la vida

Les lliçons que et dóna una malaltia com la d'alzhèimer mostren ben a les clares que se'ns presenta com una mestra veritable: t'ensenya a viure, en profunditat, d'una altra manera...

Quan fa gairebé sis anys i mig que el neuròleg de la meva dona li va diagnosticar «la malaltia d'alzhèimer com a possible», després d'haver-li fet una desena de consultes durant els quatre anys anteriors; i després d'haver hagut d'ingressar-la a la residència geriàtrica de Montuïri -on acudesc diàriament a compartir-hi amb ella unes hores i el dinar-, se m'acut d'assenyalar-ne, suara mateix, una desena d'aquestes lliçons magistrals que consider que fa la malaltia esmentada:

1. T'ensenya a valorar amb molta més profunditats coses tan senzilles com és ara el caminar i moure't, en veure que la malalta va perdent-ne les forces i la capacitat, cada dia que passa...

2. T'ensenya a mantenir-te coratjós, a l'hora d'enfrontar-te a altres dificultats que et presenta la vida, la gravetat de les quals aprens a relativitzar moltíssim més.

3. T'ensenya a exercitar-te en la pràctica constant de la paciència, quan veus que les coses no arriben a sortir així com desitjaries.

4. T'ensenya a relativitzar el valor que donam al temps, quan t'adones que hi ha situacions problemàtiques que l'únic que requereixen és temps i paciència.

5. T'ensenya a percebre que, al teu voltant, tot quant té a veure amb l'afectivitat, les mostres d'estimació, els detalls més insignificants van en augment progressiu, encara que només sigui qualque estona.

6. T'ensenya a valorar moltíssim més un somriure o una llàgrima, una rialla o un plor, una alegria o una queixa, un moviment o un silenci, una dormideta o un esclafit de rialles.

7. T'ensenya a ser més conscient del paper enorme que té per als humans arribar a poder satisfer dignament les necessitats fisiològiques elementals més bàsiques.

8. T'ensenya a valorar moltíssim més tot allò que vas veient que vas perdent de mica en mica i de forma imparable.

9. T'ensenya a descobrir i entendre el sentit d'una mirada tendra o d'un gest insignificant que, abans, se't podia haver passat desapercebut.

10. T'ensenya a relacionar de manera fefaent i clara, allò que és la infància més indefensa amb la vellesa malalta. Les al·lusions nostàlgiques, gairebé diàries, a la mare o al pare o a les germanes, es barregen molt sovint amb les alegries que li produeix la visió d'un infant menut quan li passa ben a prop...

Segurament se n'hi poden afegir moltes altres, de lliçons magistrals que et dóna una malaltia com la d'alzhèimer. De moment, n'apunt aquestes...

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Amb n'Emili Darder, darrer batle republicà de Palma

M'alegra ben molt aquesta notícia que he vist publicada avui matí al diari Última Hora: l'Ajuntament de Palma sol·licita al ministeri de Defensa que retorni la casa de n'Emili Darder a la seva família, la qual està disposada a cedir-la a la ciutat.

Tant de bo que això succeeixi abans que es compleixin els 80 anys de l'assassinat perpetrat pels feixistes contra el darrer batle republicà que ha tengut Palma (any 2018).

Som un d'aquells ciutadans de Palma que, des de fa dècades, se sent profundament agraït a la figura, a l'obra i a la família del doctor Emili Darder Cànaves.

Si més no, des que vaig tenir l'oportunitat de tractar de prop i amb freqüència la seva filla Emília, client assídua del petit comerç que regentava la meva esposa, na Lina Company, dedicant-nos a la fabricació i venda de productes lactis -nata pujada, d'exquisitesa singular-, al carrer del Sant Esperit, a Ciutat, a la dècada dels anys vuitantes...

No de bades vaig voler compondre una de les meves gloses particulars, dedicada precisament a son pare, el metge i batle exemplar (Febrer de 2004)

Mon cor estima un batlle més gran que una fageda,
Més àgil que el vol d’àguila, més roig que un cirerer;
Conserva de ses passes el bon record perenne,
Avui com mai valora l’enardidora gesta
Que va fer en Darder...

Tampoc no és de bades que sempre m'han interessat ben molt les referències explícites i directes que han fet d'aquest personatge públic, -malauradament tan maltractat per les dretes com poc valorat per les esquerres polítiques espanyolistes que han romàs al front de les nostres institucions públiques-, amics meus de la vàlua d'un Tomeu Mestre «Balutxo», o l'escriptor pobler Miquel López Crespí, o la seva biògrafa Lina Moner, o l'historiador Antoni Marimon Riutort i la fundació que en porta el nom...

I tants i tants d'altres...

Serveixi aquesta referència meva per explicitar i reiterar el meu desig que la família de n'Emili Darder pugui tornar a rodar la clau de ca seva, amb tota normalitat democràtica, abans que es compleixin els 80 anys de l'assassinat perpetrat pels feixistes que segaren la vida del darrer batle republicà de Palma (any 2018).

dijous, 8 d’octubre del 2015

Estudis eclesiàstics. I després, què? (2)

Qui li havia de dir, a un infantó de 10 anys com jo mateix, que, efectivament arribaria a acabar la carrera eclesiàstica, tretze anys després? I que, per això mateix, arribaria a exercir tasques molt diverses, com a persona adulta, tant en àmbits de Mallorca, com fora de la Roqueta?

Qui li havia de dir que, fins i tot abans de ser capellà, arribaria a passar unes jornades al monestir benedictí de Montserrat, participant en un curs de cant gregorià organitzat pels monjos? O que obtendria l'exempció del servei militar obligatori, per mor del Concordat entre la Santa Seu i l'Estat espanyol? O que treballaria en l'ordenació i catalogació de l'Arxiu de la Cúria Eclesiàstica del Bisbat de Mallorca? O que col·laboraria amb el rector de la parròquia de Palmanova, animant celebracions religioses a instal·lacions hoteleres, en idiomes diversos? O que faria part dels primers organitzadors de les Colònies d'Estiu que feia Càritas Diocesana, adreçades a infants de famílies amb pocs recursos? O que difondria l'experiència pastoral nova d'unes Missions Infantils, adreçades a infants d'escoles públiques i privades, a municipis mallorquins diversos? O que col·laboraria activament amb l'Obra Social del Patronat Obrer, organitzant campaments d'estiu al santuari de Lluc?

Qui li havia de dir que, un cop ordenat prevere, amb la Diplomatura en Estudis Eclesiàstics a les mans, arribaria a ser vicari i rector de parròquies de Ciutat, com les de Sant Nicolau, Santa Catalina Thomàs o l'Encarnació? Que arribaria a ser nomenat pel bisbe consiliari diocesà del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca? Que es dedicaria a fer classes de religió, jornades de convivència o exercicis espirituals, adreçats a gent jove?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia seria rebut en audiència pel papa Pau VI, abans que emprengués el vol cap al Burundi, com a missioner? Que s'hi aplicaria diligentment i intensa a estudiar el kirundi, la llengua pròpia d'aquell país centreafricà? Que hi conviuria amb gent nativa burundesa i gent refugiada rwandesa? O que n'hauria de partir quatre anys després d'haver-hi arribat, més aviat que de pressa, per haver-se oposat obertament i públicament a decisions governamentals que considerava inadequades?

Qui li havia de dir que se n'aniria a treballar quatre anys al Perú? Que hi faria un treball pastoral en la línia de la Teologia de l'Alliberament? Que hi col·laboraria estretament amb les classes populars, tant a l'interior d'una població marginal, a la regió desèrtica nord-peruana, com també a zones rurals andines? Que hi obtendria la Llicenciatura en Educació? Que seria nomenat rector de parròquies diverses, director d'una Escola parroquial, capellà d'una Escola de Magisteri o vicari general d'una Prelatura?

Qui li havia de dir que, de retorn a l'illa de Mallorca, s'arribaria a moure en àmbits molt distints dels l'eclesiàstic? Estudiant Filologia Hispànica, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Palma de Mallorca. Aprofundint en l'estudi de la llengua catalana, fent cursos de l'Institut de Ciències de l'Educació. Estudiant Ciències Polítiques i Sociologia a la UNED. Creant el Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina. Introduint a Mallorca Amnesty Internacional, organització de defensa dels drets humans. O continuant impulsant el Grup cristià de Drets Humans.
Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys, que un bon dia s'arribaria a casar en primeres núpcies amb na Lina Company Vidal i que no tendrien descendència? Que tots dos organitzarien plegats un Grup d'Esplai a la parròquia de Sant Francesc de Paula? Que tots dos s'afiliarien al Partit Comunista dels Pobles d'Espanya? O que, sis anys després, ella moriria, malalta d'un càncer molt maligne?

Qui li havia de dir que, un cop deixades les tasques eclesiàstiques, s'hauria de posar a cercar feina de valent? Primer, regentant amb la seva dona un petit comerç especialitzat en la venda de productes lactis. Després, com a peó d'ICONA dedicat a tasques de neteja i manteniment de boscos. O posteriorment, com a empleat públic a diverses conselleries i al Parlament de les Illes Balears.

Qui li havia de dir que, mentrestant, s'abocaria de ple a tasques de representació veïnal i sindical? Com a membre de la Junta directiva de la Federació d'Associacions de Veïns de Palma, o com a delegat sindical de CC.OO. dins la Federació d'Administració Pública?

Qui li havia de dir, a aquell infantó de 10 anys ingressant al Seminari diocesà l'any 1955, que quaranta anys després, es dedicaria plenament a l'àmbit polític institucional? Primerament com a regidor a l'Ajuntament de Palma, després com a conseller de Cultura de Mallorca o, finalment, com a diputat al Parlament de les Illes Balears?

Qui li havia de dir que arribaria a ser candidat al Parlament Europeu, en representació del PSM-Esquerra dels Pobles, o al Senat espanyol, o al Congrés dels Diputats? Que arribaria a intervenir personalment i directa, tant a la cambra parlamentària espanyola com a l'europea, a Madrid, a Brussel·les o a Estrasburg?

Qui li havia de dir que s'arribaria a casar, en segones núpcies, amb na Isabel Rosselló Girart? Que no tendrien descendència i que s'afanyarien a treballar intensament per la barriada del Camp Rodó, des de l'Associació Veïnal? Que tots dos s'afiliarien al PSM-Entesa de Mallorca? O que una vintena d'anys després, se li diagnosticaria, a ella, la malaltia d'alzhèimer?

Qui li havia de dir, emperò, que abans que li succeís aquesta malifeta, tendrien l'oportunitat de recórrer mig món, tos dos plegats? Al País Basc. A Andalusia. A Astúries i Cantàbria. A Galícia. A l'illa de Madeira. A l'Europa central: França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya, Hongria, Eslovàquia... A l'illa de Creta. A l'illa de Malta. A Escòcia, Irlanda, Anglaterra. A Sicília o Nàpols.
Al Perú (1991, 1993, 2000, 2006, 2010), Veneçuela, Panamà (Isla Contadora), Colòmbia (Cartagena de Indias), Cuba, Uruguai, Brasil, Argentina, Paraguai, Equador, Xile, Mèxic, Bélice, Bolívia...
A l'Índia. Al Sàhara (1997, 2000 i 2002).

Qui li havia de dir que s'embrancaria en la tasca de promoure l'Assemblea de Moviments Socials de Mallorca? D'afiliar-se al sindicat CGT-Balears? O de fer-se militant d'Esquerra Republicana?

Qui li havia de dir que els darrers anys de la seva vida laboral arribaria a rebre una oferta de treball del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya? Que, com a treballador autònom, hi treballaria durant quatre anys seguits, coordinant estudis i accions de govern en l'àmbit de la promoció de la llengua catalana a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui li havia de dir res sobre tot això? Qui li podia res sobre tot això, a aquell infantó de 10 anys que, ben il·lusionat, s'engrescava en la tasca de preparar-se per ser capellà? Ningú! Gairebé res de tot això, mai per mai, no podia estar de cap de les maneres a l'abast del capet de ningú que hagués de prendre cura d'aquell infant.

Així i tot, en fer-ne una repassada ràpida, no em puc estar de mostrar-me profundament agraït a tot el bagatge acadèmic, cultural, humanístic, filosòfic i teològic que vaig anar acaramullant durant tots aquells anys, tretze seguits, en règim d'internat estricte.

Un bagatge ric i enriquidor que, en haver-me acompanyat tot al llarg de la meva vida pertot allà on he estat, segur que m'ha anat marcant, jo crec que de forma més positiva que negativa, en una determinada manera de veure les coses, d'analitzar-les, de fer-les, de criticar-les, d'enriquir-les, de viure-les o de compartir-les.

He de reconèixer que, sense aquest bagatge acaramullat al llarg de la meva carrera eclesiàstica, en Cil Buele seria un altre, la meva vida hagués estat una altra. Segur. Millor o pitjor? No ho sé. Distinta, segur.

Seixanta anys després, em sent profundament agraït a la visió i interpretació del món i de la vida que, d'una manera o una altra, he anat assumint com a pròpia. Certament, ni n'és l'única ni és la pretesament millor. N'és una, de tantes. La meva. La que he anat assumint en carn pròpia i s'ha anat convertint i transformant en mi mateix, tot al llarg d'aquestes darreres sis dècades.

Em sembla que és una de les conclusions a les quals em duu la reflexió inicial sobre el seixantè aniversari de l'inici meu dels estudis eclesiàstics: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

dimecres, 7 d’octubre del 2015

Estudis eclesiàstics? Els primers...


El 3 d'octubre de 1955, ara fa exactament SEIXANTA ANYS, vaig posar peu fiter a les portes del Seminari diocesà per iniciar-hi la carrera pròpia dels estudis eclesiàstics: 5 anys d'Humanitats, 3 de Filosofia i 5 de Teologia.

Quasi res! Vaig acabar-la, pocs dies després del Maig francès: el 16 de juny de 1968.

Avui dia em sembla mentida que hagin transcorregut SIS DÈCADES. Però els fets són els fets. I contra aquests, no hi valen arguments!

Repassant una mica els integrants d'aquella colla d'estudiants, m'adon que ja són molts els que no ens hem tornat a veure pus mai més. Ni sé si aquests són vius o si ja són morts.

D'altres, en canvi, sí que he sabut que ens han deixat. Mentre que un bon grapat encara tenim i mantenim l'oportunitat de retrobar-nos, de tant en tant.

Si algun pensament rondineja per dins del meu cap, un dia com avui, no és cap altre que aquest: la vida no sempre se't presenta així com havies projectat que se't presentàs!

De fet, als estudis eclesiàstics clàssics, realitzats durant tretze anys seguits en règim d'internat estricte a Mallorca, n'hi he anat afegint d'altres, teòrics i pràctics, que m'han anat marcant d'una manera o una altra, tant a la Roqueta com fora de l'illa...

D'aleshores ençà, m'he embrancat en tasques pastorals, educatives, missioneres, docents, funcionarials, sindicals, socials, polítiques, domèstiques... Fins on som ara.
Seixanta anys són seixanta anys! M'agradaria poder compartir-ne l'experiència personal amb la resta d'aquells antics companys d'estudis eclesiàstics que un bon dia del mes d'octubre de l'any 1955 ingressàrem al Seminari per fer-hi el curs primer, com a llatinistes...

AD MULTOS ANNOS!

dijous, 17 de setembre del 2015

Dels Països Catalans a Guinea Equatorial

Des que el bon amic i company de lluites polítiques republicanes a l'àmbit dels Països Catalans, Josep-Lluís Carod-Rovira, director executiu de la Càtedra sobre Diversitat Social a la Universitat Pompeu Fabra, em recomanà fa uns anys la lectura d'aquest llibre Pallassos i monstres d'Albert Sánchez Piñol, no he parat de llegir-ne...

Guinea Equatorial m'interessa moltíssim, ara més que mai. Pentura perquè, com a fill de pare guineà i de mare arianyera, tenc consciència plena de trobar-me molt més lluny del bres que de la tomba...

Aquests darrers mesos me n'he llegit uns quants. I faig comptes de continuar llegint-ne d'altres. Tots els que estiguin al meu abast, sempre que hagin estat escrits en català, per descomptat...

A prop de ca nostra, dispòs d'una llibreria amb unes llibreteres excel·lents, que me'n faciliten l'accés i l'adquisició. Es tracta de la Llibreria Lluna que regenta la bona amiga Maria Barceló. Ella s'encarrega, ben sol·lícita, de fer-me avinent les publicacions que s'hi refereixin.

Gràcies a aquesta col·laboració, ja he pogut llegir:

Malabo i les cendres , de Gemma Freixas;
Palmeres en la neu, de Luz Gabás;
Casino de Santa Isabel , de Gemma Freixas.

I, també, faig comptes d'empassar-me el contengut d'aquesta altres llibres:

Els catalans de Guinea, d'Antoni d’Armengol;
I demà, el paradís, d'Antoni Vives;
Guinea Equatorial, història en blanc i negre, de Gustau Nerín;
Quatre dies a l'Àfrica, d'Antoni Sala Isern;

I d'altres que se'm puguin presentar com a adients, relacionats amb Guinea Equatorial.

Acceptaré de molt bon grat qualsevol indicació que se me'n faci...

dilluns, 31 d’agost del 2015

Amb el bon amic Climent Garau

D'entre tantes i tantes ocasions que hem tengut de trobar-nos i retrobar-nos, en Climent Garau i jo, al llarg d'aquestes darreres cinc dècades, en vull remarcar algunes que consider més rellevants i significatives.

He pogut veure i viure de prop l'amor apassionat unint fermament dues vides, la d'en Climent i la de na Camil·la...
L'he recordat com a pare molt sol·lícit i actiu dins l'Escoltisme: AE Jaume I i Verge de Lluc. Com a un dels primers impulsors del cooperativisme laboral, a Ciutat. Bon professional de les anàlisis clíniques, a Ciutat. Farmacèutic de renom, a Bunyola. Defensor aferrissat del control de bacteris a instal·lacions sanitàries...

Com a lluitador per la democràcia, des del temps del franquisme. Cercador infatigable de la veritat. Estudiant de teologia, a l'edat madura. Lector d'obres científiques i filosòfiques. President de l'Obra Cultural Balear. Militant actiu del PSM-Entesa nacionalista
Fundador del Grup Blanquerna. Defensor de la llengua catalana, a tots els àmbits de la vida. Crític amb el tarannà i comportament passiu de la gent de Mallorca... Bon conrador de la terra i de la cuina. Acollidor de molta gent a la finca bunyolina de Son Pastor.

Però hi ha dos fets, relativament recents, que són els que més endins m'han arribat:

Mai no podré oblidar que, gràcies a Climent Garau, tant la meva dona com jo mateix tenguérem la gran oportunitat de participar diverses vegades en les trobades que organitzava al Principat de Catalunya l'Opinió Catalana Unes jornades força interessants, que ens permetien d'atansar-nos als sectors i a les persones amb més empenta política, social i cultural de Catalunya.
Record que la primera de totes fou a Reus. Durant dos dies seguits, divendres i dissabte, 6 i 7 de juny de 2003, assistírem a les Terceres Jornades de l'Opinió Catalana, que es varen realitzar a la capital de la comarca del Baix Camp–.
I en seguiren d'altres: a Lleida, Vilanova i la Geltrú, etc.

Tampoc no podré oblidar mai la convidada que em va fer, perquè jo pogués participar en una d'aquelles xerrades i trobades culturals que organitzava periòdicament a Bunyola.


En agrair la invitació que em feia en Climent Garau, a participar en una d'aquelles xerrades sobre «País i procés sobiranista a Catalunya», no vaig poder deixar d'esmentar-hi tots aquells aspectes que m'interessava remarcar de la seva personalitat tan peculiar.

Continuo tenint i mantenint-ne la imatge nítida i ferma, d'un home lligat al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, fundador i impulsor de partits polítics diversos, farmacèutic de renom, analista científic incomparable, president singular de l'Obra Cultural Balear, estudiant de teologia modèlic i aplicat, fundador i animador perenne del Grup Blanquerna (1985), Premi Ramon Llull GIB (2000), impulsor de l'Opinió Catalana a Mallorca, Creu de Sant Jordi GENCAT (2003), activista social i cultural -alhora que pagès en actiu- a l'edat de 89 anys...»

Amb la seva mort, segur que hem perdut la presència física d'un gran lluitador entre nosaltres... Tant de bo que n'hàgim guanyat , així mateix, moltes més dosis i capacitats per a continuar-ne la trajectòria que va emprendre... ara que governen els seus...

De Climent Garau i Arbona
jo només guard bons records
dins mon cap i dins mon cor,
com a bona i gran persona.

Li és arribada l'hora
de descansar una mica,
a qui va fer de la vida
una lluita, de la bona.

Sa veu sempre bé ressona
i en àmbits tan nombrosos!
Amb aquests ulls meus plorosos
mai no oblidaré la trona

per a mi i per tants d'altres,
que fou sempre Son Pastor:
tan farcit de l'escalfor
més intensa, com cap altra.

Nostra llengua i el país,
nostra gent i el territori
com si fos a un sanatori,
hi trobaren sempre, llis,

tan senzill com qui no mana,
un dels savis catalans,
un científic, dels cristians,
un heroi de vida sana.

T'és ben arribada l'hora,
amic meu, de descansar
i de veure ja més clar
tot el que et semblava enfora...

Vetla sempre pel país,
per la gent i per la terra
que del mar fins a la serra
vol ser lliure, més feliç.

divendres, 21 d’agost del 2015

Tot un matí perdut, a la conselleria...

Ja estam que durant el mes d'agost, en general, les administracions públiques romanen ben mortes... El personal funcionari s'hi agafa les vacances, d'altra banda ben merescudes...

Però això no lleva que, ciutadans com jo mateix, no deixem de romandre subjectes a situacions com aquesta: tot i que sigui el mes d'agost, no ens deixaran de cobrar els 1.843,71 euros que, gràcies a l'Administració, haurem de pagar a finals de mes, per l'assistència residencial a una persona malalta d'alzhèimer... encara que considerem que n'és una quantitat excessiva!

Avui he mirat de fer-hi front, de la manera millor possible. M'he fet present a les dependències de la Conselleria de Serveis Socials i Cooperació, a lliurar-hi, per quarta vegada consecutiva aquests darrers quatre mesos, una sol·licitud que es limita a demanar que se'ns REVISI EL COPAGAMENT! Consideram que és excessiva la quantitat que se'ns aplica: una dona com la meva, que percep una pensió mensual de 912,47 euros, n'ha de pagar prop de 2.000 cada mes, concretament 1.843,71 €!

Hi som anat aquest matí de divendres, per fer-hi unes quantes coses:

- la primera, lliurar-hi, al Registre, per quarta vegada consecutiva en quatre mesos, la sol·licitud d'una REVISIÓ que em sembla del tot raonable: 1.843,71 euros/mes, no, 1.118 €, sí (seguint sempre els càlculs establerts a la normativa vigent). No hi ha hagut cap problema. N'han quedat segellats l'original i la còpia, que me n'he emportat.

- la segona, demanar explicacions sobre el perquè, després d'insistir-hi, per una resolució de la consellera, només se'ns ha rebaixat fins a 1.379 i no s'arriba als 1.118,48 € que tenim calculats. «Això ja són coses dels serveis jurídics», se m'ha vengut a dir...

- i la tercera, què puc fer per mantenir una entrevista amb el director general de Dependència, que en deu ser el responsable màxim... N'he de demanar cita a la seva secretària, se m'ha indicat, al pis de dalt...

Resumint-ho molt breument, una hora i mitja després d'haver-hi entrat, n'he tornat a sortir sense haver-hi aclarit res de res:

- els dels serveis jurídics, que m'havien d'informar, no han pogut venir on m'han fet asseure per espai de vint-i-cinc minuts... Em contestaran per escrit, se m'ha dit...

- la secretària del director general, no hi ha hagut manera de trobar-la enlloc, tot i haver estat esperant-la a la porta del despatx durant més de vint minuts seguits...

- la funcionària, que m'ha atès molt amablement, volia que jo m'endugués el document segellat que jo havia presentat al Registre, per ser una cosa meva... Li he volgut fer entendre que eren ells els que se l'havien de quedar...

No em queda més remei que romandre a l'espera de rebre l'escrit que m'aclareixi, d'una vegada per totes, per quines cinc-centes hem d'haver de pagar tant, per ocupar una plaça pública residencial d'una persona malalta d'alzhèimer, a Mallorca!

Com si no bastassin els maldecaps que comporta una situació com aquesta, ara veig que n'he de suportat d'altres que provenen d'una Administració pública que jo em creia que s'havia creat per ajudar-nos...