Vet ací la segona i darrera tongada de reflexions breus per a aquest temps d'Advent 2024 que ja arriba a la seva fi, amb uns missatges d'esperança propis d'aquest període temporal en què celebram l'espera de la venguda definitiva d'un Déu fet humà...
Ornamentació nadalenca a la parròquia de Sta. Catalina Tomàs
13. «Viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom vos conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop (Fl 4,4)
En mig de tot, podem viure sempre contents en el Senyor. Ell és a prop nostre. Que tothom ens conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop.
Sovint s’evidencia que, a més gran pobresa, més alt grau de solidaritat. I, per contra, com més gran és la riquesa, minva la solidaritat. Param més esment a la quantitat, sobretot si és espectacular; quan caldria afavorir, per damunt tot, la qualitat d’una actitud solidària constant i permanent, per insignificant que sia.
oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo
14. «Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anuncia al poble la bona nova» (Lc 3,10)
Com a Joan Baptista, amb tota quanta exhortació ens véngui al cap, anunciem a tots els pobles la bona notícia que estam salvats.
Aprendre lliçons de la història humana pot ajudar-nos a evitar, en el moment present, alguns dels errors comesos en temps passats. Tot plegat també pot contribuir a bastir un futur millor per a les generacions venidores. Més que oblidar-ho, cal recordar-ho un dia i un altre.
oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo
15. «Es presenta a fer de pastor amb la majestat del seu Déu, amb la glòria del nom del Senyor. I viuran en pau, perquè ara serà gran d’un cap a l’altre de la terra. Ell serà la pau» (Mi 5,1)
Tot bon pastor mira pel bé del seu ramat d’ovelles, de manera que puguin nodrir-se convenientment i pasturar bé.
Solidaritat amb qui passa per un moment difícil, terrible, nefast, de pèrdues irreparables, en vides i en béns materials? Per descomptat que sí! Té molt de valor el gest d’un donatiu tan voluntari com esporàdic. Per damunt tot, emperò, mirem de situar l’actitud solidària amb la gent i el planeta Terra durant tot l’any... Ni que sia amb un detall mínim cada dia.
oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo
16. «Déu de l’univers, renovau-nos, feis-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Girau des del cel els vostres ulls, veniu i visitau aquesta vinya, que la vostra mà ha plantat i ha fet robusta i forta» (Ps 79,2)
Bona pregària d’Advent la d’aquest salm amb el qual podem dir: Déu de l’univers, renovau-nos, feis-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats. Girau des del cel els vostres ulls, veniu i visitau-nos.
Algunes de les conseqüències del canvi climàtic, que alguns es neguen a reconèixer com a present entre nosaltres, pot servir-nos de far i guia en l’assumpció d’un comportament molt més respectuós, per part nostra, envers la Natura. Tot i que ens comporti haver de retallar estils de vida insuportables pel nostre planeta.
oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo
17. «Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, venc a fer la vostra voluntat» (He 10,5)
En el llibre de la Vida, moltes retxes són escrites sobre allò que som, allò que deim, allò que feim. Que ho puguem dir alt i clar: Déu meu, vénc a fer la vostra voluntat.
En general, tal com som, deim i feim allò que volem. Conseqüents amb la personalitat singular que ens caracteritza, individualment o col·lectivament, adoptam amb encert o desencertament les actituds més característiques dels sers vivents que es belluguen damunt del planeta. No en siguem els destructors més ferotges!
oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo
18. «Elisabet, plena de l’Esperit Sant, crida amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes» (Lc 1,39)
Temps d’advent, temps de rebre el mateix Esperit Sant que empeny Elisabet a cridar i exclamar-se fortament davant la presència de la seva cosina, a punt de ser mare.
Homes i dones, dones i homes conformam un col·lectiu de sers vivents. Emportats a viure durant un temps en aquest món, convivim amb altres sers vivents, en igualtat de condicions. Encara tenim molt de camí a recórrer, fins a trobar el paper que correspon a la dona dins aquest món nostre «excessivament masculinitzat durant segles», en massa àmbits de la vida.
oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo
19. «El poble que avança a les fosques veu una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen al país tenebrós» (Is 9,1)
Temps d’Advent, temps per deixar de viure a les fosques, davant la gran llum que resplendeix per als qui vivim damunt d’un planeta tan maltractat.
Avancen a les fosques els qui no tenen llum... També els qui tenint-ne, la volen mantenir apagada... La llum és justícia, la llum és veritat, la llum es pau, la llum és felicitat. Llum és amistat, comprensió, estimació, ajuda, fer costat, donar una mà, adreçar una paraula amable... Val més encendre un llum que maleir la fosca!
20. «El Senyor ve a judicar la terra, judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat» (Ps 95,1)
Temps d’Advent, ajuda a ser més conscient que Déu ens demana comptes dels nostres comportaments injusts, falsos i enganyosos.
Quin arribarà a ser el judici de la història sobre la nostra generació, la del segle XXI? Serà cert allò que algun economista il·lustre caracteritza com la mantenidora del model de vida més nefast que s’ha creat mai en tota la història de la humanitat? Pel que fa a la destrucció del planeta i a l’abisme creixent de la desigualtat entre rics i pobres! Ens cal rectificar, no?
oOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOoOo
21. «Josep, que és de la casa i la família de David, puja des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure’s amb Maria, la seva esposa, que espera un fill. Mentre són allà es compleixen els dies i neix el seu fill, el primogènit» (Lc 2,1)
La vinguda de Jesús a aquest món nostre de misèries crues i dures engresca a treballar i lluitar afanyosament per establir aquí a la terra aquell cel nou i aquella terra nova on imperi de bon de veres la justícia.
És a les mans de cadascú de nosaltres contribuir d’alguna manera, ni que sia insignificant, a construir petits redols d’aquest cel nou i d’aquesta terra nova, on la justícia es faci senyora del món i s’imposi pertot arreu. Només cal mantenir ben oberts i deixondits els ulls, les orelles, les mans i els peus, mirant de parar més esment a la veritat, i a defugir la mentida i l’engany.
En bon dimecres, 18 de desembre, via whatsapp me n’arriba la invitació.
Es tracta de «la presentació del número 3 de LES TRES EMES». Un llibre voluminós (800 pàgines) sobre «La Història de Mallorca i les Religions del Llibre» (2024). Abasta el Regne independent de Mallorca (1229-1349); la implantació del cristianisme, segons el model de cristiandat; els musulmans, esclavitzats i desestructurats; cristians i jueus, els senyors del nou regne.
Imatge de la portada del llibre
És l’obra que publica recentment el bon amic i P. Josep Amengual i Batle, M.SS.CC., a cura del doctor en Història Antoni Mas, professor titular de la UIB. La presenten a la sala Capitular del Monestir de la Real, divendres 20 de desembre a les 19:30.
Em limit a respondre-hi: «Gràcies, miraré d’acudir-hi»...
I ho faig. M’hi present una mica abans d’hora. Això em permet de participar en la celebració eucarística que concelebra el superior general dels Missioners dels Sagrats Cors, el P. Antonio Fernández Cano, a l’interior de l’església de Sant Bernat.
Amb la Sala Capitular plena de gent que s’hi fa present, inicien la presentació d’un llibre que, sens dubte, ha de marcar un abans i un després de la seva publicació. Sobretot pel contengut exhaustiu i crític, relatiu a la historiografia mallorquina, amb no pocs aspectes fins suara mateix considerats «tan inamovibles com intocables».
Un cop feta la intervenció prèvia per part del Dr. Antoni Mas, parla el P. Josep Amengual, agraint primerament tot quant ha rebut al llarg de la seva vida, des del mateix Santuari de Lluc, fins al conjunt de la Congregació dels Missioners dels Sagrats Cors.
Mir d’atendre acuradament els esments personals que hi fa inicialment. D’entre tots aquests, hi destrio alguns noms tan coneguts per mi com Plàcid Pérez, Àlex Volney, Toni Mas, Ramon Rosselló, etc.
Diu el P. Amengual que aquesta obra pretén recollir els nombrosíssims treballs que ell ha fet, des que els inicia amb els seus estudis universitaris a Roma, fins que duu a terme la feina feta a favor de l'església i del poble de Mallorca en àmbits diversos...
Em crida poderosament l’atenció un fet que arriba a esmentar: quan, en els seus viatges com a superior general de la Congregació, visita els missioners que treballen a Rwanda, tot i les grans mancances materials en què es troba, no deixa de prendre notes «a la llum d’una espelma», quan la jornada es fa fosca i no compta amb la llum solar... (M’hi veig ben reflectit, esplèndidament, quan escric les meves cartes des de Burundi, destinades a la família i les amistats de Mallorca, a la dècada dels anys 70 del segle passat, a la llum d'un quinqué...)
Continua explicant que mira d’acostar-se als documents que tracten sobre la nostra història. Pretén fer una història de Mallorca, no una història mallorquina. Una història de l’Església, no una història eclesiàstica. Remarca que el terme «mallorquí» és àrab...
Explica sense embuts que, amb la venguda del rei En Jaume, Mallorca viu una conquesta sagnant, que porta a constituir-la en dos sectors, el dels esclaus (musulmans) i el dels sers lliures (cristians i jueus).
L'editorial en portada
Amb la conquesta del rei En Jaume, els exclosos són els musulmans que ja no compten per a res. Mentre que jueus i cristians en reben les preferències, en oficis i en beneficis.
La conquesta comporta l’anul.lació total de l'Islam, i converteix Mallorca en un dels més importants mercats d'esclaus de la Mediterrània occidental.
Amb el títol del llibre vol recordar que el regne de Mallorca és un regne independent. Que així perdura quasi cinc-cents anys, fins al 1715, quan els reis Borbons hi exerceixen i practiquen el dret de conquesta.
El nou poble de Mallorca és fill de la Bíblia, hi manté jueus, cristians i musulmans. De cultura catalana, com els andalusos ho són de la castellana. Es regeix per unes normes molts singulars, per les franqueses.
Se’n riu de qui pretén enlairar-se genèticament fins a l’època talaiòtica, o a la població fenícia, o al món mozàrab... O són tots morts, o són fugitius totalment. De manera que no en queda cap rastre ni un.
En apuntar que la societat mallorquina ha d’esdevenir dialogant, remarca que és clar que s’ha de fer això, però sempre a partir del que som: amb el cristianisme i la llengua catalana, no l’anglès, com elements definitoris de la nostra història.
Es mostra contrari a imposicions acadèmiques que pretenen passar per damunt del parlar popular més genuí. Creu que, en lloc d’ajudar, hi fan més complex l’ús lingüístic.
Repassant els períodes de la història de Mallorca, recorda que les lluites dels Agermanats pagesos no van directament contra el rei, sinó més tost contra el mal govern que el rei no mira d’evitar.
Insisteix en el fet que les parròquies són en l’origen de tots els pobles i viles de Mallorca. Diferenciant-hi d’alguna manera els cristians, més dedicats prioritàriament al cultiu de cereals (Petra), i els musulmans més abocats a la producció de verdures (sa Pobla).
Destaca el paper dels canonges com a administradors dels béns de tota l’illa de Mallorca.
Basant-se en els nombrosos testaments que consulta, és de l’opinió que les obres de la seu catedral de Mallorca ja s’inicien a començaments del segle XIII.
Qúestiona el tractament històric de Ramon de Torroella (1213-1266) com el primer bisbe efectiu de Mallorca (1238). Considera que amb l’arribada del rei a Mallorca l’any 1229, ja s’hi constitueixen comunitats cristianes «oficialment» reconegudes com a catòliques.
Si no fos així, l’autor es demana: Ramon Llull (1232) hauria nascut «cismàtic»?
Si alguna cosa veig clara, en la presentació d’aquest llibre del P. Josep Amengual BatleMSSCC, és el gran paper que exerceixen els ARXIUS en la recopilació de les dades que ell utilitza. Com també la citació dels nombrosíssims investigadors que els posen al nostre abast (Pere Xamena, Ramon Rosselló, Joan Rosselló, Llorenç Pérez, Antoni Mut, Gabriel Llompart, etc.) (p98)
Una segona observació primerenca que se m’acut: amb la conquesta catalana s'inicia socialment i políticament, la conformació d'una societat nova: un nou poble català en una illa! Fet insòlit en el món hispànic. (p100)
Convidat per la seva filla, i bona amiga meva, na Mercè Antònia Garau i Blanes, divendres, 13 de desembre de 2024, festa de Santa Llucia, juntament amb els bons amics Agustí Baró i Salvador Batle, acudesc a l’acte que l’Ajuntament organitza al Teatre Municipal Rafel Ramis de Bunyola, amb motiu de celebrar-hi el centenari del naixement del bon amic i compatriota Climent Garau i Arbona.
Juntament amb na Mercè, hi intervenen la batlessa Marian Serralta Cunill, (qui fa la presentació de l'acte). En Jaume Mateu i Martí, i na Bàrbara Suau Font, que condueixen l'acte de reconeixement i presentació de l’obra climentina: «Bunyola anys cinquanta i seixanta: les possibilitats d’una minoria».
Durant més d’una hora seguida, en un llenguatge força entenedor i una metodologia farcida de records relacionats amb la figura, la personalitat, l’obra, l’actuació i la professionalitat de l'insigne farmacèutic bunyolí Climent Garau, repassen la seva trajectòria tan variada, com rica i enriquidora.
Mentre vaig escoltant allò que hi diuen, i vaig mirant detengudament les imatges que ens passen a la pantalla, no em puc estar de parar esment, també, a alguns dels millors records que mantenc vius de la meva relació personal amb aquest «homenot»Climent Garau.
Puc dir que es remunten a les èpoques ja llunyanes dels anys seixanta i setanta del segle passat. Més de mig segle enrere.
Primerament, com a consiliari escolta dels seus fills, embrancats en els agrupaments escoltes de la parròquia de l’Encarnació, Jaume I i Verge de Lluc, a principis dels anys 70. Posteriorment, com a militants actius dins la formació política mallorquina de l’Esquerra Nacionalista, el PSM. I, finalment, en l’àmbit social d’entitats abocades a l’enfortiment de la construcció d’uns Països Catalans més consolidats, sobretot, mitjançant la defensa, promoció i difusió de la llengua catalana.
Entre moltíssims d’altres, en mantenc ben viu un: El SUS Mallorca de l'any 2006: Capdepera per la llengua i l’autogovern.
Gràcies, al bon amic Climent, tant la meva dona, la manacorina Isabel Rosselló Girart (qepd), com jo mateix, des de l'any 2003 tenim la gran oportunitat de participar diverses vegades en les trobades que organitza al Principat de Catalunya l'Opinió Catalana.
Tot, gràcies, a la persistent insistència a convidar-nos-hi el bon amic Climent Garau, facilitant-nos-hi el trasllat, l’assistència i l’allotjament.
Mai no li ho podré agrair a bastament.
Són unes jornades força interessants, que ens permeten d'atansar-nos als sectors i a les persones amb més empenta política, social i cultural de Catalunya d'aleshores: Jordi Pujol, Miquel Sellarés, Muriel Casals, Albert Sáez, Fèlix Martí, Jordi Porta, Marta Anton, etc.
Record haver assistit a les terceres jornades que es fan a Reus, l’any 2003. A les cinquenes, a Vilanova i la Geltrú, l’any 2005. A les sisenes, que se celebren a Manresa l’any 2006. A les setenes, a Cerdanyola del Vallès, l’any 2007.
En una d’aquestes trobades, Climent rep el reconeixement a la tasca que desplega com a activista social, cultural i polític.
També m’alegra ben molt recordar la invitació que em fa, juntament amb l'Associació J. Koslowsky, a aportar reflexions personals meves dins el cicle de conferències que ell organitza amb molta de cura a la finca de Son Pastor, a Bunyola, sobre «País i Procés sobiranista de Catalunya», el mes de novembre de 2013.
A més de les sopes mallorquines exquisites que m’ofereix, cuinades per ell mateix en la meva presència (un dels primers «homes» que veig emprant davantal dins la cuina!), no puc oblidar mai alguns dels comentaris que me n’arriben, més d’una trentena, i que resulten ben sucosos.
Com ja li ho esment, a na Mercè, un cop acabat l’acte a l'interior del teatre de Bunyola, a més de tots els trets característics de la figura d’en Climent Garau, que hi han estat esmentats, recordats i enaltits, personalment tenc molt d’interès a remarcar-ne un que, crec, ell considera i valora com a molt important al llarg de la seva vida: la seva vivència profunda d'una fe adulta, com a creient, alhora que científic.
El veig, el conec i el tract de prop, com a cristià, catòlic, compromès, feligrès de la parròquia de l’Encarnació que hi participa activament, en les celebracions i actes diversos. Que impulsa i promou l’ús del català a l’interior de les esglésies de Mallorca. Que s’engresca en l’educació que el Moviment Scout Catòlic s'afanya a inculcar no solament en els seus fills, sinó també en la munió d'infants i joves que conformen els dos agrupaments escoltes.Que, tot i tenir ja una edat avançada, es pren seriosament la tasca d’estudiar Teologia, com un dels pocs laics entre clergues. Que s’ocupa de contagiar el compromís cristià entre la joventut que conforma el Grup Blanquerna, a l’ombra protectora del santuari de Lluc. Que, d'alguna manera, participa d’aquella visió característica del catalanisme cristià de l’època. I que, amb el Concili Vaticà II, s’afanya, fins i tot com a científic, a fer llum sobre qüestions de vida cristiana que s'adigui més adequadament a les circumstàncies de temps i d’espai...
Aquest aspecte de la vida i trajectòria personal de Climent Garau, crec que ho resumeix esplèndidament i concisa, un altre bon amic capellà, canonge de la Seu Catedral de Mallorca, mossèn Teodor Suau Puig, durant l’homilia que pronuncia amb motiu del comiat definitiu que li retem a l’interior del gran temple catedralici:
«En Climent, no sols no se’n va empegueir mai, de la seva vivència religiosa, sinó que sempre la va definir com el fonament que sostenia la seva peripècia d’home i lluitador... és un d’aquells que arriben al compromís social, a la consciència política i a la passió per la nostra terra, gràcies a l’Evangeli...».
En aquest escrit meu, de l’any 2024, no em puc estar de reproduir el vídeo que conserv en els meus arxius personals amb imatges relacionades amb aquest home de fe, lluitador apassionat per aquesta terra nostra que conformen els Països Catalans, el mallorquí de soca-rel Climent Garau i Arbona.
Nascut a Palma, crescut i conegut sobretot, com a bon bunyolí, es mereix tot el nostre reconeixement, el de Mallorca sencera i el del conjunt dels Països Catalans. Per la gran feinada que arriba a desplegar durant tota la seva vida en tantíssims d'àmbits.
Resumint el meu CREDO, som un dels qui creuen en Déu-Vida, qui es comporta com un Pare alhora que com una Mare. Té tant de poder que, en haver creat el Cel, vol i es proposa de re-crear-lo en la Terra.
Per això, uns 2.000 anys enrere hi envia el seu Fill. Des de terres palestines, anuncia a tota la humanitat la millor de les bones notícies: recrear el cel en la terra.
S’hi comporta com «un home excepcional de debò». Alhora que escampa el seu Alè-Esperit a tot l’univers creat, difon la llum i aporta la força precises, per arribar-hi, a crear el cel en la terra.
En reconèixer-ho i assumir-ho els éssers vivents, ens hi podem bellugar a plaer, farcits de felicitat, fruit d’una justícia de bon de veres, que implanta la pau veritable.
És el resum del meu CREDO. Com a ciutadà cristià, catòlic practicant, tant com puc, vull i sé.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
Vet ací una sèrie de reflexions breus per a aquest temps d’Advent, amb un missatge d’esperança propi d’aquest període temporal en què esperam la venguda definitiva del Déu fet home...»
Mir de parar una mica d’esment a les lectures bíbliques d’aquest temps... I de pegar una ullada a la carta encíclica «Dilexit Nos» que el papa Francesc fa pública el 24 d’octubre de 2024 sobre «l’amor humà i diví del cor de Jesucrist».
Cada apartat numerat dels punts que m’he preparat, conté tres parts:
1) Text bíblic breu del temps d’Advent (en negreta-cursiva);
2) Reflexió breu per a creients (en cursiva);
3) Missatge general breu (en negreta )
01. «Un esqueix bo que comporta justícia i bondat» (Jr 33,14-16)
Que l’Advent d’enguany faci de nosaltres esqueixos bons d’un arbre esponerós, que produesqui i escampi fruits de justícia i bondat pertot arreu.
Als nostres dies, en ple segle XXI, no som pocs els qui creim en Déu, en Déu-Vida. Es comporta com un Pare i una Mare. Tan actiu i poderós que, en haver creat el Cel, vol recrear-lo en la Terra, amb Jesús, el seu Fill, «un home excepcional, l’home més excepcional de la història.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
02. «Feis-me conèixer les vostres rutes, Senyor. Feis que aprengui els vostres camins. Encaminau-me en la vostra veritat. Instruïu-me: Vós sou el Déu que em dóna vida» (Ps 24,4)
Feis-nos conèixer, Senyor, les vostres rutes. Feis que sapiguem els vostres camins, encaminau-nos en la vostra veritat, instruïu-nos. Vós sou el Déu que ens dóna vida.
Feim camí, d’una manera o una altra, en solitud o en companyia, cap a metes diverses. Amb la necessitat de conèixer les nostres rutes millors. Amb ganes de recórrer els nostres propis camins dins la vida. Encaminant-nos cap a la veritat de la nostra existència en aquest món.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
03. «El Senyor encamina els humils per viaranys de justícia, els ensenya el seu camí» (Ps 24, 4s)
Vós, Senyor, que encaminau la gent humil per viaranys i dreceres de justícia, ensenyau-nos els vostres camins.
L’arribada de la justícia a aquest món nostre, ple de misèries crues i dures, més que en mans de gent poderosa o sàvia, forta o violenta, roman en mans de la gent més humil i més senzilla: amb capacitat d’aconseguir avançar per camins i per dreceres de justícia veritable.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
04. «Que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que manteniu els uns amb els altres. Que refermi els vostres cors» (1 Te 3,12ss)
Temps d’Advent, molt propici per fer créixer fins a vessar l’amor que mantenim uns amb altres, de manera que serveixi per refermar els nostres cors.
Vivim temps propicis per fer créixer, fins a vessar a les totes, l’amor i l’amistat d’uns amb altres. Així, els nostres cors se’n surten enfortits: mirant amb afecte i tractant amb respecte molt gran tot el món que ens envolta, la gent amb què vivim i el planeta que compartim.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
05. «Vau rebre l’ensenyament sobre la manera de comportar-vos per agradar a Déu. Ara vos deman que avanceu encara més» (1 Te 3,12ss)
Hem rebut ensenyaments sobre la manera de comportar-nos per agradar a Déu. Tant de bo que, en aquest temps d’Advent, avancem encara més en aquest camí.
Qui més qui manco, d’infant o adolescent, també de jove o més gran, d’una manera o una altra, hem rebut ensenyaments sobre la manera de comportar-nos dignament com a sers humans, agents responsables dels nostres actes. Pentura ens cal dedicar més temps a la introspecció, a la reflexió, a l’anàlisi.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
06. «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.» (Lc 21.25...)
En temps d’Advent, estiguem alerta i vigilants, preguem a tota hora, demanant que puguem sortir-nos-en, de tots els desastres que se succeeixen damunt del planeta, de manera que aconseguim de mantenir-nos-hi ben drets davant la Vida.
No sempre ens resulta fàcil mantenir-nos drets dins la vida. Si les coses ens vénen mal dades, amb tràngols agres, mals d’empassar, convé estar alerta, vigilants. A la recerca de camins millors, per sortir-ne exitosament i assolir-hi el nivell de pau interior més alt possible.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
07. El Senyor Déu, creador de l’univers, s’avé a dialogar amb l’home i amb la dona. Els demana explicacions sobre el seu comportament a l’interior del jardí, damunt del nostre planeta (Gn 3,9)
No vulguem defugir mai el nostre diàleg, constant i confiat, amb el Déu Creador. Contínuament ens demana explicacions sobre el nostre comportament envers aquest jardí del planeta terra on ens ha col·locat la Vida.
Nosaltres els humans, i només els humans, destrossam cada cop més el nostre planeta. Cap altre ser que l’habita li fa tant de mal. Amb mitjans tan destructius i poderosos com els que els humans d’avui dia disposam! Dialoguem amb la natura... Dialoguem amb Déu creador.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
08. «Tothom pot veure, d’un cap a l’altre de la terra, les actuacions de Déu en benefici de la humanitat sencera» (Ps 97,1)
En temps d’Advent, mirem de veure que, d’un cap a l’altre de la terra, es multipliquen dia sí i dia també, certes actuacions positives de persones creients en benefici de la humanitat sencera.
S’ha dit per pa i per sal que hem d’introduir maneres noves d’actuar localment amb visió i perspectiva globals. «Glocalització» li’n deien: visió global amb actuacions locals. Ens cal veure creients i no creients, que uim a terme més actuacions positives en benefici de la humanitat sencera.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
09. «Nosaltres que des del principi tenim posada la nostra esperança en Crist, rebem la nostra part en l’herència com a fills de Déu» (Ef 1,3)
Temps d’Advent, bon moment per adquirir o desvetlar la consciència que, pel fet de tenir posada la nostra esperança en Crist, rebem en herència la nostra part, com a fills de Déu.
De qui és el nostre món? De qui és la terra on vivim? De qui l’habita o de qui la valora i la respecta més? Tenim tot el dret del món a gaudir-ne a plaer. També hem de parar més esment a tots els deures inherents que comporta el fet de mantenir-la i respectar-la, ambt totes les conseqüències que se’n derivin.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
10. «Maria, a disposició dels designis de Déu, ben igual que si en fos l’esclava» (Lc 1,26)
L’exemple engrescador de Maria, la mare de Jesús, ens empeny a posar-nos a disposició dels designis de Déu, ben igual que si fóssim esclaus seus. És a dir, de manera total i plena.
Malauradament, amb comportaments irreverents, mancats de respecte, volem fer de la Mare Natura la nostra esclava, que estigui a les nostres ordres. Quan és ella la que ens ha parit! En sap més que nosaltres tots plegats. Manté un poder que nosaltres no tenim. Respectem-la sempre! La Natura és la nostra Mare.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
11. «Tens a dins teu el Senyor, el teu Déu, com a Salvador poderós. Crida de goig, aclama, alegra’t i celebra-ho de tot cor» (So 3,14)
Temps d’Advent, època propícia per endinsar-nos en el safareig del goig i l’alegria, en saber i assaborir que la humanitat sencera compta amb el Senyor Déu, salvador poderós.
Malgrat desastres i desgràcies, malgrat haver de conviure amb la malaltia, la fam, la misèria o les morts, sempre podem besllumar, a la llunyania o ben a prop, petits llumets encesos d’esperança, de solidaritat, d’ajuda mútua, d’oferiment de totes dues mans per col·laborar-hi.
oOoOoOoOoOoOoOoOo
12. «Aclamau el Senyor, proclamau el seu nom, feis conèixer entre els pobles les seves gestes» (Is 12,2)
En temps d’Advent, aclamem el Senyor. Proclamem el seu nom. Facem conèixer les seves gestes entre la gent que ens envolta i pertot arreu.
Fer conèixer, més amb fets que no amb paraules, la nostra creença ferma en un món millor. Millor per a tots els sers que vivim i habitam aquesta planeta terra. Sense cap casta d’excepció. Sigui allà on sia. I de la manera que sia. Tot i que ens cal cercar i trobar la manera millor d’aconseguir-ho.
Mai no em passa pel cap, mentre som estudiant d'Humanitats, Filosofia i Teologia a la dècada dels anys 60 del segle passat, que la meva trajectòria vital s'ha d'arribar a trobar en una situació tan insòlita com aquesta: la presència d'internet. Ningú no me'n parla, d'això. Ni sé si existeix enlloc...
Enguany es compleixen vint-i-cinc anys del meu ingrés dins l'àmbit que anomenen "virtual". Hi faig les primeres passes...
Fa 25 anys que rodol per internet. I de quina manera! És a l'estiu de l'any 1999 quan qued enormement sorprès i increïblement meravellat!
Gràcies a MallorcaWeb, aconseguim realitzar una entrevista amb una periodista, d'una manera tan insòlita que no m'ho puc creure: romanent cadascú a casa seva. Mantenim una "entrevista" sense veure'ns! Realment insòlit.
És la primera vegada que m'entrevisten per internet. I s'esdevé una de les primeres vegades en què entrevisten un càrrec públic institucional a Mallorca "per correu electrònic"!
En ple mes d'agost de 1999, recent nomenat conseller de Cultura i Joventut del Govern de Mallorca, no fa falta que la periodista acudesqui al meu despatx, ni tampoc que jo m'hagi de traslladar a cap altre indret...
Des d'allà mateix on em trob, puc anar responent totes i cadascuna de les preguntes que em formulen. Les he rebut escrites, "miraculosament" via e-mail. I les hi puc respondre per la mateixa via, escrivint-hi allò que hi vull expressar. Me-ra-ve-llós!
Capçalera de l'entrevista, en català
Sempre m'he mostrat molt agraït a Elena Vera Kay, de MallorcaWeb, per haver-m'ho facilitat! Gràcies a ella, i al seu company Ramon Selles, faig les meves primeres passes dins un àmbit per a mi totalment desconegut. Em fa la impressió, aleshores, d'endinsar-me com aventurer perdut en la immensitat d'una jungla misteriosa i complexa, d'on no arrib ben bé a saber com sortir-me'n...
Però sí, conduït per aquestes quatre mans més expertes que les meves, aconseguim de completar una entrevista extensa, al llarg d'un matí agostenc que record perfectament, vint-i-cinc anys després.
Els reiter el meu agraïment profund, per haver-me conduït de la seva mà experta, fins aquí on som ara, en aquest àmbit de la intercomunicació més fluïda!
Capçalera de l'entrevista en anglès
Em resulta particularment emotiu tornar a repassar aquella entrevista, que roman publicada en la seva totalitat 25 anys després, tant en català com en anglès, a la xarxa de les xarxes.
En subscric plenament tot el contengut, dues dècades i mitja després d'haver-la realitzada a les dependències de l' edifici de La Misericòrdia, seu de la Conselleria de Cultura i Joventut on treball durant vuit mesos seguits com a conseller, representant el PSM-Entesa Nacionalista de Mallorca...
Qui tengui interès a conèixer-ho, pot accedir-hi des d'aquests tres enllaços:
Acabada la missa de 12 del migdia a la parròquia de Santa Catalina Thomàs, de Palma, en bon segons darrer diumenge de l’any litúrgic, on faig sonar l’orgue i acompany els cants que entona la coral dirigida per la bona amiga Francisca Cifre, integrada per unes quantes persones «d’edat avançada», rep la notícia lamentable i trista del defalliment del bon amic Demetrio Jorge Peña Collado.
M’ho comunica na Mari, la seva esposa, qui ha vengut a comanar-li-n’hi el funeral en companyia de filla i cunyada. L’atén el rector, mossèn Ramon Lladó. Pregam pel Deme! Que en pau descans!
Els primers records que mantenc vius d’aquest personatge, famós per la seva implicació ferma en la marxa i el procés evolutiu del que coneixem a Palma com a PIMECO (Petites i Mitjanes Empreses dedicadades al COmerç a Mallorca) i que acabaria presidint i animant des de 1977 fins a 1989 les PIMEM (Petites i Mitjanes Empreses Mallorquines), es remunten a la dècada dels anys 80 del segle passat.
Es tracta d'un empresari del comerç andalús (Vélez Rubio, Andalusia, 1939) que s'estableix a Mallorca, i que hi impulsa el moviment associatiu entre l'empresariat mallorquí. Crea la Fundació Deixalles, pionera en la introducció i la promoció del reciclatge a Mallorca.
Quan jo, com a dirigent veïnal al barri del Camp Rodó de Ciutat, acostum a participar activament en els plenaris municipals que presideix el batle socialista Ramon Aguiló - els millors que conec, sens dubte, en tota la història democràtica d’aquesta ciutat de Palma -, em criden poderosament l’atenció les intervencions, sempre reivindicatives i engrescadores, d’un home que no necessita papers a l'hora de parlar en públic, que sap molt bé allò que hi diu i que reclama sempre una major atenció per part de la institució municipal a una de les realitats urbanes més significatives. Com són ara els petits comerços de Ciutat!
Compartint taula i conversa, a baix de casa seva
Ho fa de manera enèrgica i ferma. Sense cap casta de vacil·lació ni signe de titubeig dubtós. Amb la convicció ferma de qui sap molt bé de què parla, a qui parla i amb qui parla.
Poques intervencions, aleshores, em criden tant l’atenció com la d’aquest homenet, tan menut d’estatura com gran i alt en la seva acció i intel·ligència.
Home de conviccions esquerranes, també me’l veig participant activament en les assemblees i trobades que compartim tots dos plegats com a militants fervents del PSM-Esquerra Nacionalista de Mallorca...
Passen dies, setmanes, mesos i anys... No ens tornam a trobar, fins que ens asseim en torn d’una taula d’algun bar del barri de Bons Aires, sobretot. O també, a prop de la casa on viu, en el barri del Camp Rodó.
És aleshores quan, en grup d’amics, reviscolam les nostres antigues vivències «transformadores» en grup selecte, constituït i batiat amb la denominació significativa de «soviet blanquerna».
Som pocs. Molt pocs. No arribam a la mitja dotzena. Però, en general, anam ben avenguts...
La darrera vegada que el veig cara a cara, és a ca seva, no fa ni una setmana. L’hi veig bé. Molt bé. Tan clarivident com sempre. Tan inquiet com sempre. Amb ganes de sortir de casa com sempre. Però, en aquella ocasió, m’estim més de recomanar-li mantenir-nos-hi «confinats»... I xerruquejam a les totes, tots dos ben asseguts a dues butaques de ca seva, que ens condiciona perfectament la seva cuidadora llatina, de nom Elena...
Quan avui na Mari, la seva esposa, mentre jo abandon l’orgue on faig sonar l’acompanyament musical durant la missa, em comunica la inesperada notícia de la mort d’en Deme... Em sorprèn enormement, fins al punt que no m’ho puc creure!
Tot i que en Deme ja té ben avançada l’edat d’estada en aquest món nostre, no em cap dins el cap que ja se n’hagi anat d’aquí i que ens hagi deixat tan orfes...
Però la vida en aquest món nostre de misèries crues i dures és així: se’ns hi acaba, amb la mort!
Amb Demetrio Peña, a casa seva, el 10-11-2024
Que descansi en pau, aquest gran lluitador, aferrissat defensor del paper insubstituïble de les petites i mitjanes empreses de Mallorca en la construcció d’una societat millor que la capitalista que, entre tots, anam aixecant, nodrint i enfortint... Malgrat petites lluites i batalles revolucionàries... Insignificants fins suara mateix. Però que s’ha d’arribar a veure qualque dia fins on n'arriben els efectes i en què queden, tot al llarg de la nostra història secular...
Gràcies, Deme, per tot quant ens deixes en herència tan valuosa, als teus bons amics de sempre!
Amb la sensació que aquest darrer mig any m'ha passat més aviat que de pressa, inicio al barri limeny de Los Olivos les meves dues darreres jornades senceres d'aquest "viatge de la meva vida al Perú, abans de complir els 80 anys".
Amb la família López Moreno, a l'aeroport de Lima
Gràcies a Déu, tot m'ha anat la mar de bé fins suara mateix, pel que fa a la meva persona. Ho dic des de Lima estant.
Tot i tenir oportunitats de topar-me al meu voltant amb situacions d'altri que he de valorar com a lamentables. Des del punt de vista individual i col.lectiu.
A vegades, de forma més o manco esperada, tot i que indeditjable; com és el cas de tantes famílies que pateixen en carn pròpia els efectes negatius de situacions de pobresa o de misèria o de malaltia o de manca de recursos disponibles per sobreviure amb un mínim de dignitat.
D'altres, de forma totalment inesperada i xocant; com són determinades decisions o reaccions jeràrquiques, tant en l'àmbit eclesiàstic com en el civil i social.
Ni les esglésies, ni les institucions polítiques, socials o culturals d'avui dia es comporten com cinquanta anys enrere en aquest país d'Amèrica Llatina. Ni jo mateix les hi veig ni les analitz igual. Tot ha canviat tant, en mig segle d'existència, que ja no sembla el mateix.
El Perú d'avui té poc a veure amb el Perú d'ahir. Sortosament, segons es miri. I malauradament, segons altres aspectes que contribueixen a empitjorar situacions de dependències alienes o de corrupcions pròpies, individuals i estructurals.
Panoràmica aèria de la serra andina peruana a prop de Cero de Pasco
Tot plegat em fa veure que la societat peruana, en general, és plena d' una gran vitalitat que ja voldria jo per a moltes de les societats europees que semblen més apropades de la languidesa prèvia a la mort i a la desaparició, que no de la vida autèntica...
És el que em ve al cap, quan mir d'iniciar aquesta darrera crònica peruana, la núm. 33, des del Perú estant, dos dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca, cinc mesos i mig després d'haver-ne sortit, trobant-me allotjat en el districte limeny de Los Olivos per darrera vegada enguany.
En bon dia de Santa Rosa de Lima al Perú, el 30 d'agost, deix aquest país andí que m'acull la mar de bé durant prop de mig any seguit.
M'acompanyen fins a l'aeroport Jorge Chàvez de Lima tots els membres de la família piurana López Moreno que m'acull a Los Olivos durant un bon grapat de setmanes.
Hi anam en taxi "con aplicativo", el darrer que utilitzo al Perú. Vull arribar-hi d'hora, a l'aeroport. Tothom s'aixeca prest, abans de les 7h, per poder sortir de casa a les 8 i ser-hi puntuals abans de les 9.
M'estim més arribar-hi tres hores abans d'enlairar-me, que no de pressa i correntsos amb la llengua defora.
Sobretot avui, que no sé com me'n sortiré, del departament de migracions: vénc al Perú per tres mesos, i me n'hi pas prop de sis!
En taxi cap a l'aeroport de Lima
Tanta sort que surt a Bolívia i torn al Perú el 24 de maig! A les oficines de Migracions míndiquen que em tenen comptabilitzats una setantena de dies "extra", més enllà del que permet la normativa d'estrangeria vigent al Perú.
No hi pos cap emperò, sinó que m'avénc a fer allò que m'indiquen. Tot queda en el pagament d'uns 5 sols peruans per dia, quantitat global que no arriba als 90 euros...
Sortim en avió d'Ibèria a les 11:46. Mitja hora més tard, dins l'aeronau, l'azafata Juan, de Màlaga, m'atén molt amablement, inclosa la copa de cava com a detall d'acollida, tot d'una que m'hi assec. Javier, sobrecàrrec, m'indica els menús de carn, de peix o de pastes que hi puc prendre: trio pastes.
Per la finestra i amb el mapa, veig que passam per damunt Cerro de Pasco, vorejam Oxapampa; deixam a l'esquerra Huànuco, Tingo Maria i Pucallpa. Deixam Fonte Boa a la dreta.
Sortim del Perú i ens endinsam a Brasil cap a Cruzeiro do Sul, Eirunepé, Leticia. Deixam a l'esquerra Sao Gabriel de Cachoeira i el Pico de Neblina, dirigint-nos cap a Boavista.
Sortint del Perú, travessam Brasil, i ens endinsam en l'oceà Atlàntic
Entre Georgetown i Paramaribo ens endinsam en l'oceà Atlàntic immens, sense veure'n la fi...
Ens tanquen les finestretes de l'avió perquè puguem fer-hi una bona becada.
Fa 3h i 20' que hem sortit de Lima, i ens en queden 7:43 abans d'arribar a Madrid quan prenc aquesta nota per a la meva darrera crònica viatgera.
Amb aquest viatge he de reconèixer que hi ha massa diferència entre fer-ho com a turista o fer-ho en "bussiness". Bastant més car, això sí, està clar. Per això mateix, no ho he fet mai. Fins avui ho desconec per complet.
Però, en tractar-se del "viatge de la meva vida al Perú abans de complir els meus 80 anys", decidesc comanar a la meva agència de viatges preferida, la Kontiki Tramuntana situada al carrer de General Riera de Ciutat, bitllet i plaça en primera classe.
Na Mònica i na Raquel me n'aconsegueixen una que entra dins les meves possibilitats pressupostàries de pensionista jubilat que viu tot sol i que ha mirat de fer un racó aquests darrers quatre anys...
Aleshores, m'adon que tenc preferència a l'hora de facturar maletes, de passar pels controls duaners i de policia, de poder entrar a la sala d'espera VIP amb tot quant vulgui per menjar i beure i descansar en un llit; de passar gratuïtament bossa de mà més àmplia, mentre esper que cridin per embarcar tots els passatgers, em pertoca de fer fila en el primer torn, el preferencial...
En pujar a l'avió, dispòs de seient individual més ample, ocupant un espai doble, a la finestra esquerra, fila 2. Tenc tot el maleter superior disponible.
A l'interior de l'avió d'Ibèria
En girar la ullada cap enrere, m'hi veig rodejat de gent "recontrablanquiñosa", com diuen a Lima. Em veig i em sent com "el més negret de tots" dins aquest espai preferent de l'aeronau d'Ibèria.
El mateix sentiment que a ca les monges de Can Domenge quan, 74 anys enrere, aprenc a llegir i escriure amb Sor Francisca Hernàndez, Germana de la Caritat. Com en el Seminari diocesà de Mallorca, on durant molts d'anys, abans que hi arribin companys guineans i cubans, som el més morenet de la guarda.
Com a l'interior del presbiteri de la diòcesi mallorquina, on arrib a ser el primer capellà mulato del segle XX! (Que de segles enrere, ningú no ens diu res sobre això!).
Com entre sindicalistes i polítics a la dècada dels anys 90 del segle passat, on som el més morenet entre afiliats i delegats de CCOO de les Illes; entre els regidors del PSM a l'Ajuntament de Palma o consellers al Consell de Mallorca o diputats al Parlament de les Illes Balears; entre el funcionariat autonòmic; entre els dirigents veïnals de la FAAVV - Federació d'Associacions de Veïns de Palma -...
Amb una paraula, pertot arreu, som i em veig com aquell ciuró negre del cuinat o aquella ovella negra de la guarda... I amb molt d'orgull! Quedi ben dit!
Li'n don moltes, de gràcies, a Déu, als meus pares que m'engendren i em duen al món, i a tota la gent peruana que m'ajuda a valorar molt més positivament que negativa la "morenor" de la nostra pell (compartida amb la Verge de Lluc o la de Montserrat!).
Especialment, amb tot quant comporta de profunda vida interior singularment diferenciada! Cosa que ens duu a veure la vida d'una altra manera, i a concebre-la de forma distinta, i també a actuar-hi de manera molt diferent en segons quins casos!
També a actuar-hi i a comportar-nos-hi. Tant en sentit positiu com negatiu, pel que té a veure en la nostra relació amb el conjunt de la humanitat.
Seguint la ruta aèria intercontinental des de Lima fins a Madrid
El Perú, sobretot, m'ho fa veure ben a les clares, quan resulta més que evident que els "blanquiñosos 'pobres de debò' ", els qui no tendrien on caure morts, es deuen poder comptar amb els dits d'una sola mà (i encara en deu sobrar qualcun!).
Hi passa exactament el mateix, però en sentit contrari, amb els "morenets de pell 'rics de bon de veres' "!
La pobresa i la misèria són per als segons, no tant per als primers! "Feliços els pobres! Ai de vosaltres, els rics!", va dir Aquell...
Quan sobrevolam territori continental sud-americà, la tripulació d'Ibèria ens tramet una mitja dotzena d'avisos de "TURBULENCIAS", en les sis primeres hores de vol, tranquil i confortable (per a mi, com el que més!) abans de sobrevolar l'oceà atlàntic... Simples advertències que deuen servir perquè la gent romangui asseguda a son seient!
Dinar d'avió en cabina "business"
Són les 15:20 (hora peruana) quan deixam de sobrevolar territori continental, terra ferma. Fa 3 hores i mitja que ens hem enlairat des de l'aeroport de Lima, i iniciam el nostre vol d'Ibèria per damunt d'aigües atlàntiques cap a Ponta Delgada... Madeira... En direcció al continent europeu per Portugal...
Em pos a dormir una bona "siesta", fent-hi una bona becada, confortablemen instal.lat dins aquest avió...
Més o manco a mitjan camí, quan manquen 5h i 43 minuts per arribar a Madrid, mentre sobrevolam tranquil.lament i serena par damunt els niguls de l'oceà Atlàntic, em peguen ganes d'anar a pixar.
L'excusat és net i ben condicionat, amb tot quant és precís per a fer-hi les feines... Ben fetes...
Quan dic als membres de la tripulació que em saluden "després de beure, hem de mester des-beure...", em contesten ràpidament com a autòmates "sí, per després tornar-hi, a beure"...
Me'n torn a dormir, ben encarxofat en la butaca 2A, tan confortable com còmoda...
L'espai de dues butaques, per a un sol passatger...
Sense haver-me'n adonat, del canvi, quan a les 18 h del Perú mir per la finestreta, veig que ja fa fosc!
Fa 6 hores i busques que hem sortit de Lima. Ens queden 4h 40' per aterrar a Madrid. Em fa la sensació que començam a baixar de manera quasi imperceptible.
Ens trobam al bell mig de l'oceà Atlàntic, encara lluny de Madrid, a 4.000 km., 4 hores i mitja!
Quan només ens queden unes dues hores de vol, passam entre Madeira i Ponta Delgada, besllumant a la llunyania Lisboa, capital de Portugal... Tot i que fa fosca negra...
Són les 21h a Lima i les 4 a Madrid. Volam a 881 km per hora, a 11.584 m d'altitud. Hores d'ara, estam a 8.146 km de Lima, i a 1.387 de Madrid...
A punt de sobrevolar la ciutat de Lisboa, quan manca una hora per aterrar a Madrid, ens serveixen "berenar d'avió" (tan insípid que, si tanques els ulls, no arribes a saber ben bé què menges...): li'n diuen truita amb verdures, un panet, un croisant, cafè amb llet i trossets de fruita diversa (pinya? meló? síndria?
Comença el descens a les pistes d'aterratge de l'aeroport internacional Adolfo Suárez de la ciutat capital d'Espanya...
Cinc hores d'espera aeroportuària em duen a pujar a l'altre avió que m'ha de dur des de Madrid fins a Mallorca. Ho fa molt ràpid: menys d'una hora! Les maletes a l'aeroport de Son Sant Joan, quasi torben tant com el viatge. Això sí, no arriben a passar cap duana!
Com canvien les coses, també a Mallorca, aquests darrers cinquanta anys!
Na Juanita donant menjar als conillets de rata, "cuycitos"
En bon dia de la festa de sant Bartomeu, abandonam la ciutat nordenca de Chimbote per encaminar-nos de bell nou cap a la ciutat més nordenca encara, la de Trujillo. Ho feim per carretera, en autocar d'una seixantena de places de l'Empresa de Transports Ave Fenix (EMTRAFESA). Ocupam les butaques 15 i 16, i hi començam embarcats mitja dotzena de passatgers. En pugen més a Chao, a Virú...
Mentrestant, m'arriben dades des de Mallorca. Estan relacionades sobretot amb dues persones mortes recentment, molt conegudes: el felanitxer Josep A. Grimalt Gomila, professor jubilat del Departament de Filologia Catalana, i el bon amic i condeixeble artanenc Sebastià Mesquida Sureda. Anima eorum et omnium fidelium defunctorum, per misericordiam Dei requiescant in pace. Amen. Em surt de l’ànima, mentre ens acostam a la ciutat de Trujillo.
Sebastià Mesquida i Sureda, bon amic i condeixeble. QEPDA
En arribar-hi, en Roberto, germà de na Zully, que hi viu amb la seva família, ens convida tots dos a anar a dinar a casa seva. Hi anam en taxi.
Després de dinar, em faig present a la casa on viuen les religioses franciscanes mallorquines, encapçalades per la inquera na Catalina Vallespir, la peruana Marta Castillo Nonones i la selvatgina Margalida Mateu Coll, que viuen en el barri trujillà de Los Álamos, La Alameda del Cortijo. Encarregades de mantenir actiu el centre «El Milagro», centre d'atenció a la infància més necessitada, hi fan una feinada des de fa dècades. M’hi acullen la mar de bé.
Amb les germanes franciscanes de Trujillo
Quan ens arriba l’hora de partir cap a l’aeroport, ens hi dirigim. L’avió té la sortida a les 22:00 h. Arribam a Lima prop de mitjanit. Na Pamela ens aconsegueix taxi «con aplicativo» que ens porta fins a casa seva, a Los Olivos.
Justament hi arribam en uns moments en què els veïnats «venecos» de dalt fan un trull espantós. Fins al punt que no podem arribar a dormir. Canten, ballen, posen música a tot volum, es barallen, criden, es droguen, beuen, fan desastres... Són les 7 de la matinada i no paren de trullar...
Aquest darrer diumenge del mes d'agost, darrer diumenge que em queda per passar aquí on som ara, al Perú, l'endemà de la festa de Sant Bartomeu, em trob de bell nou a Lima, al districte de Los Olivos, al domicili familiar de na Pamela, la filla de la meva fillola piurana, Zully Socorro.
Amb Jossy, "Ramon", i Juanita, dins el taxi que ens porta de Los Olivos a Villa María del Triunfo
M'hi esper que em passi a recollir la família Urrutia Naveros. A mitjan matí de diumenge, carregat de son a les totes, puj al taxi «con aplicativo» que m’ha comanat na Jossy, la filla de na Juanita Naveros Quintana, que em vénen a cercar a Los Olivos. Ens dirigim tots tres cap a ca seva, a Villamaría del Triunfo on viuen, situada a l’altra banda de la gran ciutat de Lima.
De passada, ens aturam al mercadet de San Juan de Miraflores a comprar-hi una de les fruites que encara no he tastat des que som al Perú, el "pepino". M'agrada moltíssim. Una de les fruites que em lleva més la set.
Espai a prop de la casa on romanc allotjat, al barri limeny de Villa María del Triunfo
En aquesta segona trobada amb la família Urrutia Naveros, m’hi acullen tan bé com sempre, a casa seva com si fos casa meva. M’hi trob la mar de bé. És diumenge i faig comptes de romandre-hi fins dimarts vinent, després de dinar.
Em queden molt pocs dies abans d'emprendre el vol cap a Mallorca. El primer pic que hi vénc, als inicis d'aquest viatge meu, els promet que m'hi tornaré a presentar. I així ho faig ara. Només per dues jornades senceres.
Tot i l'aspecte empobrit del conjunt de la barriada, la casa on estic allotjat és gran i espaiosa. Compta amb planta baixa i dues plantes superiors. Senzilla i modesta, com totes les que serveixen d'habitatge per a les classes populars d'aquest país d'Amèrica Llatina, la mantenen en molt bon estat i ben condicionada per a romandre-hi tranquil·lament.
Ocup una cambra del primer pis, amb llit, taula, cadira i armari, disposant de "wifi", amb dos excusats a la planta baixa, un corralet amb "cuycitos" (conills de rata) i gallines ponedores d'ous, una cuina amb tots els estris necessaris i els aliments diaris, una gran sala d'estar/menjador...
A través de la pantalla de la televisió, em passen documentals ben interessants sobre la vida a la serra peruana... Els pares de família provenen de Talavera, província d'Andahuaylas, a la serra andina d'Apurímac.
A les portes del cementeri, amb Juanita i Jossy
Aprofitam el dilluns per arribar fins al cementeri on reposen les restes de les dues germanes de na Juanita, a Pachacamac, "Parque del Paraíso. Camposanto". Ens hi duu el mateix taxista veïnat que ahir ens portà de Los Olivos fins a Villamaría del Triunfo.Hi anam na Jossy amb el seu canet "Ramon", sa mare i jo. Hi deixam algunes flors a totes dues sepultures, la de Felicitas Naveros Quintana de Saavedra i la de na Benedicta Naveros Quintana.
En el mateix cotxe, arribam fins a la Costa Verde, a l'alçada de Chorrillos, en un trajecte que em permet d'endinsar-me per carrers i places i indrets desconeguts per mi. Passant per "llocs de joves que no fan bonda", en expressió del taxista. Famosos per la inseguretat ciutadana que hi provoquen.
A la platja de Chorrillos, de nit
En arribar a casa, compartim un sopar lleuger: pollastre amb verdures. I acabam assaborint la deliciosa crema nordenca anomenada "algarrobina".
Ben entrada la nit, na Jossy es disposa a anar-se’n a ca la seva cosina. Viu una mica allunyada de la casa que estam ocupant al barri de San Gabriel Alto de Villamaría del Triunfo. Li deman si no té por d’anar-se-n'hi tota sola. Sa mare diu que la hi vol acompanyar, juntament amb el canet "Ramon".
En demanar-los si mai no han tengut cap problema o incident significatiu en les dècades que duen vivint en aquest barri de Lima, considerat per alguna gent com a «molt perillós», em diuen que no. La gent de la barriada es guarda un respecte mutu, em confirmen.
Ubicació del barri San Gabriel Alto a Villa María del Triunfo
Certament, hi ha pandilles de joves dedicats a drogar-se amb l’adquisició i consum d’estupefaents aconseguits en aquest barri i que consumeixen en grup a la plaça durant tota la nit. En alguna ocasió, quan s’hi retroben prop d’una vintena d’al·lots i al·otes, en fan de les seves. Però sempre es mantenen vigilants. Protegint la població resident de malifetes que hi puguin voler fer altres pandilles, i avisant de l’arribada de la policia, amb el crit de «agua» per escampar-se i difuminar-se pels carrers més empinats...
La policia? Tothom sap del seu comportament i connivència amb aquests drogoaddictes. Hi mantenen «la quota» acordada, que van aportant-los, mentre fan com qui en persegueix algun que llavors deixen lliure una mica més avall d’on l’han aglapit. Drogoaddictes i policia es posen d’acord a respectar-se mútuament, cadascú a la seva manera.
Indret que durant la nit ocupen 'joves que no fan bonda'"
El mateix passa amb els venedors i traficants de la droga més dura i diversa que viuen en el barri. Són ben coneguts. Tothom sap de la seva existència i les tasques que hi despleguen. Però ningú no es fica en ningú. Tothom es respecta en allò que pren la decisió de fer, sempre que no hi impliqui cap altre en les seves malifetes.
Així és com na Jossy, juntament amb sa mare, se’n van traquil·lament i serena en plena nit fosca d'aquest dilluns agostenc a dur el sopar als seus familiars que habiten en un dels indrets considerats «dels més perillosos», situats al capcurucull dels cims anomenats San Gabriel Alto, al barri de Villa María del Triunfo, més amunt de San Juan de Miraflores.
Avui, dimarts, és el darrer dia que m’hi pas. Tenim previst d’arribar altra volta fins a l’altra banda de la ciutat de Lima, al barri de Los Olivos, on viu la família de na Zully, la meva fillola piurana.
Conills de rata "cuycitos" al corral familiar
Després de berenar, em mostren el corralet de la casa, on, a més d'estendre-hi la roba, també tenen i mantenen una bona quantitat de conills de rata, que anomenen "cuycitos". N'arrib a comptabilitzar una trentena. També compten amb dues gallines ponedores, que els proveeixen diàriament de dos ous saborosíssims. El ca "Ramon" no les persegueix ni maltracta. Hi conviuen pacíficament.
Na Pamela, la filla de na Zully, a més dels bitllets d’anada i tornada Lima-Trujillo-Lima, també ens aconsegueix allotjament per quatre nits en dos hotels de les ciutats nordenques de Trujillo i de Chimbote.
Em fa molta d’il·lusió passar a saludar-hi la gent que hi conec, relacionada d’alguna manera amb Mallorca, bé sigui per motius de caire religiós (hi viuen membres de dues congregacions, agustines i franciscanes), com també de caire familiar (per part de na Zully i per part d’altres amistats mallorquines que hi tenen algun membre), sia a Trujillo, sia a Chimbote.
El fet és que només em queden dos dies lliures, dimecres 28 i dijous 29, per acabar de fer els preparatius de la meva tornada a Mallorca, des del districte de Los Olivos estant, el més apropat a l’aeroport de Lima d’on m’he d’enlairar cap a La Roqueta el dia de Santa Rosa de Lima, 30 d'agost.
De Lima a Trujillo, en viatge aeri d'uns 45 minuts
En bon dimarts, dia 20, festa de sant Bernat, na Zully i jo sortim de Lima cap a Trujillo en l’avió de la companyia SKY a les 10 h, amb 30 minuts de retard. Hi aterram a les 10:45, cinc minuts abans de l’hora prefixada.
La jornada que passam a Trujillo, l’aprofitam per mantenir-nos en contacte amb Roberto Moreno Romero, germà de na Zully, qui és el creador i mantenidor musical de l’orquestra «Voces de Oro» que té molt de renom en tot el país i que, de tant en tant, manté gires per Europa.
Ens convida a anar a ca seva, primer, i a dinar després en un dels restaurants més famosos de Trujillo, «El Mochica, restaurant turístico de doña Fresia», on assaborim un exquisit «cebiche de lenguado», seguit d’un «lenguado a lo macho» de qualitat superior, tot ben regat amb suc de maracuià.
En la bella ciutat de Trujillo, al nord de Lima
Amb les franciscanes mallorquines que viuen a «Los Álamos, urbanización La Alameda», quedam que ens veurem dissabte que ve, quan ens tornam cap a Lima a les 10 de la nit. Me n'hi vaig a veure-les. N'hi trob tres: una inquera, Catalina Vallespir, una selvatgina i una peruana. Mentenim una bona i agradosa conversa, mig en català mig en castellà. Em conviden a prendre unes pastes. Faig una breu pregària a la capella conventual que mantenen disponible. I me n'acomiad, amb ganes de tornar-hi, quan Déu ho vulgui.
Amb les Germanes Franciscanes a la ciutat de Trujillo
Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clarita Apaza Aquise, li feim a saber que demà feim comptes d’arribar-hi. Cosa que l’alegra ben molt, i que mirarem de fer després de berenar al matí a la cafeteria de l’Hotel Gran Marqués on estam allotjats per un dia (entre les 7 i les 10 h).
De fet, un cop abonada i pagada amb targeta Visa la nostra estada a l’Hotel El Gran Marqués de Trujillo, enfilam ruta per la Panamericana Nord (en direcció cap al sud) des del «paradero de colectivos» de Trujillo fins a l’Hotel Ivansino de Chimbote, situat al Jr. José Pardo 738.
Dinam al restaurant Verídico, situat molt a prop de l’hotel. Especialitzat en peix fresc del dia, ens empassam una «fuente de cebiche mixto Verídico (peix variat, pop, gambes, ostres, peix de pota) con canchita, yuca, chifles, lechuga, alga marina, yuyo, ají rocoto...». Exquisidament seguit d’un plat de «congrio frito», tot ben regat amb suc de maracuià.
La qualitat molt bona. La quantitat, excessiva...
Posat en contacte amb la bona amiga chimbotana Clara Apaza Aquise, ens coordina la trobada amb altres amistats de Chimbote. Horabaixando, mantenim una llarga i extensa conversa en una de les pastisseries properes a l’hotel. Ens hi convida na Maritza, neboda de na Malena Garcés i filla de na Belma Ávila Herrera. Feim una taulada de sis que ens empassam tres entrepanets diversos per hom acompanyats de sus de pinya.
Amb Vicky, Zully, Clarita i Maritza, en pastisseria de Chimbote
Allotjats a l’hotel Ivansino de Chimbote, anam a descansar, a l’espera de recórrer demà tot quant puguem de la Vall del Santa i Lacramarca.
Segon dia d’estada meva a Chimbote
Quan falten pocs dies perquè emprengui el vol cap a Mallorca, trobant-me a Chimbote, juntament amb na Zully, en el cotxe que na Maritza ens contracta, conduït per Rolando, arribam fins a la casa de na Belma, la germana nonagenària de la bona amiga Malena Garcés Herrera, la piurana que viu a Mallorca des de fa dècades.
La hi trobam, juntament amb la seva filla, el seu fill i el seu nét. Ens alegram de retrobar-nos, com mir de fer cada vegada que viatj al Perú. Parlam de la seva filla Dama i del seu fill Claudio, tots dos ja difunts, que tenc ocasió de conèixer i tractar de prop fent feina a Chimbote en la dècada dels anys 70 del segle passat.
Amb Belma Ávila, a la seva casa de Chimbote
Mir de passar-li una de les meves «estampetes» que procur deixar a totes les cases on visit gent peruana amiga. No m’hi sé atansar, a cap, sense dur-los un present, en efectiu metàl·lic, per poc que sia, compartint-hi el que tenc.
Del barri on viu na Belma, ens dirigim cap a Coishco, població pesquera situada a l’altra banda del túnel que travessa les muntanyes del «Cerro de la Juventud». M’alegra ben molt arribar fins allà on, en altre temps, veig una munió de dones que treballen en la tasca de salar el peix, recent extret de la mar, emportat per les barques nombrosíssimes de pescadors que hi feinegen.
Les instal·lacions són les mateixes, ampliades. Però de treballadores no n’hi veig cap ni una. Em diu Rolando que, en aquesta època de l’any, hi ha poc peix capturat a l’oceà Pacífic.
En el port i la platja de Coishco, prop de Chmbote
Seguim en el cotxe per la Panamericana Nord i aribam fins a la població de Santa, on m’hi pas un dos anys fent-hi feina a la dècada dels anys 70, juntament amb n’Anselm Álvarez, en Tomeu Morey, en Paco Suárez i na Malena Garcés.
El nucli poblat ha canviat molt d’aleshores ençà. L’església parroquial, situada a la plaça d’Armes, també, pel que fa a la façana i a l’interior. La casa dels «padrecitos» d’altre temps, en bona part s’ha convertit en garatge per als vehicles parroquials.
A la plaça d'Armes de Santa, on està situada la parròquia del Señor Crucificado
A l’actualitat hi treballa el P. Domingo Torres Vallejo, un capellà jove peruà, que vaig a saludar i em rep molt amablement.
Així ho faig a saber a n’Elvira, la vídua de n’Anselm, que resideix a Lima.
«En tenir l’oportunitat de trobar-me amb qui actualment s’exerceix com a rector de l’església parroquial del Señor Crucificado de Santa on treball amb n’Anselm de rector, li deman si vol i pot aplicar la missa del proper dissabte 29 d’agost, primera mesada de la seva mort, en intenció de n’Anselm, el darrer rector mallorquí que té aquesta parròquia. Li faig a saber que mor l’endemà mateix de Fiestas Patrias a Lima. Cosa que m’agradaria que pogués comunicar a la feligresia d’aquesta parròquia on treballa durant uns anys temps enrere. Molt amablement hi accedeix i m’indica que, precisament aquests dies estan commemorant l’aniversari de l’assassinat de qui és el nostre successor, l’italià P. Sandro, a mans de Sendero Luminoso. Que tots dos descansin en pau!»
Amb el P. Domingo Torres Vallejo, actual rector de la parròquia del Señor Crucificado de Santa
Li faig a saber també, a n’Elvira, que aquesta parròquia té programades tot una sèrie d’activitats amb motiu del 33è aniversari del martiri del P. Sandro Dordi Negroni, assassinat el 25 d’agost de 1991 per Sendero Luminoso, molt a prop d'aquí on som suara mateix, en aquest mateix terme parroquial, ben a prop de Vinzos.
Els tres missioners màrtirs, assassinats per Sendero Luminoso
Amb el cotxe contractat per Maritza, seguim fent camí fora del nucli poblat de Santa. Passam per davant d’allò que és en altre temps el «Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca», on els tres padrecitos mallorquins exercim com a professors de Religió i d’altres matèries. Avui dia l’han reconvertit en «Instituto de Educación Superior Tecnológico Público ‘Río Santa’» a càrrec del Govern regional d’Ancash.
Després de saludar el personal que hi treballa, mir de traure’m algunes fotos de l’indret on, per primera vegada en ma vida, pas per l’experiència docent de veure que un bon dia, de cop sec, tots els alumnes de la meva aula alhora, s’aixequen i surten correntsos al pati dient «Temblor, temblor!»
És la reacció espontània que els surt de dedins quan senten els primers símptomes d’algun terratrèmol, fenomen natural que adesiara compareix en aquesta regió de l‘oceà Pacífic.
A l'interior de l'antic "Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca"
En el cotxe i per una carretera avui ben asfaltada, arribam fins a La Rinconada. És una de les esglesietes que acostumam a visitar en temps passats per un camí ple de pols i de clots.
Duc dins el cap el record d’una esglesieta, amb façana emblanquinada, situada enmig del camp, on, quan ens visita el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda, l’hi duim perquè vegi de prop la vall dels rius Santa i Lacramarca.
Avui em resulta del tot desconeguda, tot i que que hi puc reconèixer la façana de l’esglesieta on acudim molt sovint a celebrar misses i actes religiosos, enmig d’un camp sembrat de productes agrícoles, avui ocupat per cases i més cases, inclosa la mateix plaça d’Armes.
Fotografiant la façana de l'esglesieta de Rinconada
Fetes algunes fotos de record d’aquesta passada nostra per aquest indret que em duu tants de records, seguim la carretera que ens duu fins a Vinzos, una altra població rural, altre temps petit llogaret d’unes quantes casetes de camp molt rústiques.
Sense saber ben bé on és exactament, passam per l’indret on és assassinat el company capellà que ens succeeix en la tasca pastoral a Santa a finals de la dècada dels anys 70 del segle passat, l’italià P. Sandro Dordi Negroni.
Em serveix per elevar la meva pregària, i donar-li gràcies, a Déu, per tantíssimes coses bones rebudes en aquesta regió, de mans d’aquest company capellà italià.
Davant del portal major de l'esglesieta de Vinzos
L’esglesieta de Vinzos també la trob molt canviada, fins i tot amb una plaça d’Armes recent inaugurada fa pocs mesos. L’estructura em sembla la mateixa, tot i que l’han rehabilitada una mica i l’han pintada de blau.
Dinam al restaurant «Doña Suly» d’una bona «vinzeña causa de pescado», «caldo de gallina» i «chuleta de res». Tot ben regat amb cerveza «cuzqueña de trigo».
Amb na Zully, la meva fillola piurana, davant del restaurant vincenyà "Doña Suly"
Arribam a la fi del camí que ens hem marcat per avui. Retornam cap a Chimbote, fent el mateix recorregut de l’anada. Passam per allò que ha estat la gran hisenda de Tambo Real, on les lluites reivindicatives camperoles per la propietat comunal de la terra són altre temps molt intenses. Encara record algunes de les trobades i reunions que mantenim aleshores a la parròquia amb qualque líder de la pagesia peruana, com un tal Jaime...
Travessam de bell nou la població de Santa, la de Javier Heraud i la de Coishco, per enfilar cap a Chimbote per la carretera antiga, la que no passa pel túnel. És la primera vegada que en faig el recorregut.
M'alegra ben molt veure que en Rodolfo ens porta a un dels indrets desconeguts per mi, des d’on podem presenciar una panoràmica extraordinària de tota la ciutat de Chimbote, amb el seu port, les embarcacions, les illes més apropades, les zones humides, les edificacions més emblemàtiques... fins més enllà de Nuevo Chimbote...
Vista panoràmica del port i la ciutat de Chimbote, des de dalt del "Cerro de la Juventud"
Es tracta del «Cerro de la Juventud». Hi accedim per una carretera empinada i amb molts de revolts, farcida de camions que transporten la pedra que extrauen de la pedrera en què han convertit bona part de les muntanyes.
El retorn a l’hotel Ivansino ens permet de poder descansar una mica més tranquils, després d’una jornada plena d’emocions, de retrobades, de quilòmetres recorreguts...
Quan ho comunic al bon amic Tomeu Morey, amb qui feim feina junts a la parròquia de Santa, no torba gens a dir-me: «Quina alegria recordar el "Caminito del indio" Tambo Real, Rinconada i Vinzos, tantes vegades recorregut en tasques pastorals... Terra de Canya de Sucre i Cotó... I el nostre Institut Agropecuàrio del Valle del Santa-Lacramarca... Ara veig q és més tecnoløgic...»
Emocionant per a mí, per moltes de raons...
Façana de l'església catedral a Nuevo Chimbote
La jornada segona a Chimbote, l’aprofitam per arribar fins a Nuevo Chimbote. En recorrem els carrers principals, intentant trobar de bades la casa on visqué el bon amic capellà peruà Bertino Otárola Figueroa, ja difunt. Visitam la seu catedral de «Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Apóstol», una obra gegantina d’uns 2.000 m2 de superfície amb una capacitat d’acollir-hi 1.600 persones.
Promoguda pel bisbe de Chimbote monsenyor Luís Bambarén, i el capellà italià Ugo de Censi, líder fundador de l’Operació Mato Grosso, del disseny i la construcció (2002-2007) s’encarreguen els artesans Don Bosco de Chacas, una organització d’arquitectes i artesanas liderada pel P. Ugo de Censi amb qui col·labora el bon amic meu capellà peruà Manuel Álvarez Zerpa.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
