Al bon amic socialista Toni Tarabini

La mort del bon amic socialista Antoni Tarabini Castellani Cabot és una d’aquelles que m’arriben molt endins. Per moltíssims de motius!

Per començar, cadascú a la seva manera i al seu estil propi, tots dos hem mirat de dur a la pràctica actuacions personals sociopastorals dins l’entorn del Patronat Obrer -un espai molt marcat per la presència jesuítica del tot indiscutible-, com també d’impulsar iniciatives socials de caire comunitari en àmbits diversos de la societat palmesana. Encara que en el meu cas sia en un grau infinitament inferior al seu, ho he de reconèixer.

M’hi apropa així mateix el fet de mantenir tots dos per afinitat un cert grau de parentiu familiar llunyà: sa mare d’en Toni és de la mateixa família Cabot amb la qual es relaciona el meu sogre, son pare de na Lina Company, la meva primera esposa. 

Que en pau descansin tots plegats! «Niña Isabel, ten cuidado», diuen que ho va dedicar Bonet de San Pedro a la Isabel Company Arabí de la família Cabot. Tenien i mantenien xalet propi per devers Cas Català.

Amb això i més, m’atreviria a dir que en el nostre cas es tracta de dues trajectòries personals semblants alhora que molt desiguals, la d’en Toni Tarabini i la meva.

Tots dos tenim la nostra pròpia trajectòria vital. Ell neix a Palma l’any 1940 i hi mor als 86 anys. Jo també neix a Ciutat quatre anys després i ara ho estic contant als 81 anys d’edat. 

Som un dels qui pensen i creuen que tots dos compartim certs punts de connexió una mica significatius en la història social i religiosa de Mallorca. Tot i que sé i som conscient que no li arrib ni a la sola de les sabates, per això mateix em plau de fer-ne memòria, ni que sia breu, precisament en aquests instants en què la pena per la pèrdua de l’amic se’m presenta molt més intensament dolorosa que mai.

Tots dos ho sabem prou bé. Hem compartit gairebé simultàniament la nostra condició d’eclesiàstics: ell com a jesuïta, jo com a capellà diocesà. Ell ingressa dins la Companyia de Jesús l’any 1959. Jo entr al Seminari diocesà de Sant Pere l’any 1955.

Ell es llicencia en filosofia i teologia; jo no arrib a passar d’una diplomatura en estudis eclesiàstics quan acab de ser ordenat sacerdot l’any 1968. 

Tots dos amb el pas del temps ens arribam a casar. Deixam enrere la nostra etapa estrictament eclesiàstica i centram els nostres esforços i la nostra dedicació més plena a l’activisme social i polític. 

És així que tots dos arribam a compartir igualment la condició de polítics, ell militant dins el PSIB, jo dins el PSM. Tots dos arribam a ser regidors a l’Ajuntament de Palma, ell primer i molt més intensament que jo en tasques de govern municipal. Jo més tost dins l’oposició.

Si mal no record, en Toni deu ser el primer responsable polític que, entre d’altres, inicia les obres soterrades dels primers pàrquings públics subterranis a les avingudes.

Cadascú en el seu nivell, amb son estil particular, i des del seu propi àmbit d’actuació (en el cas d’en Toni predominantment la Sociologia), tots dos volem compartir el nostre compromís social lluitant per un món en el qual els més vulnerables siguin els més preferits dins les nostres societats i a l'interior de les institucions públiques. 

Per això tots dos miram de participar activament en moviments socials i en defensa dels sectors més desfavorits de la nostra societat mallorquina.

He de reconèixer que la participació d’en Toni Tarabini en la vida pública i política mallorquina no té punt de comparació. El seu paper durant la transició de la dictadura franquista a l’etapa democràtica espanyola és únic i inigualable. S’hi implica tan directament que manté una militància explícita en organitzacions clandestines de l'època i en la creació posterior de l'espai socialista. Com fan altres cristians progressistes i activistes d’aquell temps.

Lamentablement jo, que no som present Mallorca durant la dècada dels anys 70 (faig de missioner a Burundi i a Perú del 71 al 79), no tenc cap possibilitat d’implicar-m’hi directament, ni poc ni gens ni una mica.

Crec que no exager si afirm que Toni Tarabini, i un bon grapat d’eclesiàstics i religioses de Mallorca progressistes d’aquella època varen saber transitar des del compromís eclesiàstic postconciliar cap a la construcció de la democràcia, amb un pensament crític i un activisme social ferm arreu de l'illa.

Amb motiu de la mort d’en Toni Tarabini, no em puc estar d’esmentar el que representa aleshores un moviment com  Cristians pel Socialisme amb un clergat i unes religioses delitoses de renovar profundament l’Església i la societat mallorquina, vivint a fons l’esclat singularment significatiu del Concili Vaticà II.

  També el fet que determinades parròquies es converteixen aleshores en autèntics reductes de la llibertat de pensament, del debat teològic compromès amb la justícia social, o de la protecció d'assemblees o persones perseguides pel règim franquista. 

Crec que ha de ser bo  tenir present i recordar que la lluita antifranquista a la nostra illa no només es fa des de sigles polítiques clandestines. També es duu a terme de manera molt especialment singular per part de religiosos i religioses que van teixint xarxes de solidaritat als barris obrers de Palma i als pobles de la Part Forana de Mallorca, ben compromesos en la lluita pel canvi.  

  L'organització veïnal, la sensibilització envers els drets laborals o la denúncia de les condicions de vida dels sectors més vulnerables són punts de confluència natural per a tota una generació de clergues joves i d’ex-sacerdots com nosaltres dos.  

Pens que no m’equivoc si mantenc la idea que on vàrem coincidir tots dos amb una sensibilitat generacional va ser en la trinxera moral i social d’un catolicisme progressista postconciliar, i en la convicció que la fe s’ha de traduir necessàriament en justícia social, mitjançant un combat frontal contra la dictadura franquista.

En aquest àmbit durant molt de temps Toni Tarabini en porta ufanós i ben enlairat l’estendard.

Gràcies, bon amic socialista Toni Tarabini. 
        Dorm i reposa profundament, gran lluitador infatigable!
        Gaudeix de la Vida a plaer! Per sempre!

Al bon amic concarrí Jaume Obrador Soler

  Convidat per la seva companya de viatge murera, Maria Sastre Sacarés, en bon dia 8 de setembre de 2026 em faig present a la vila mallorquina de Cas Concos. Hi vaig acompanyat d’un altre bon amic, el taujà mossèn Gabriel Amengual Coll, canonge de la Seu.

No m’hi puc negar de cap de les maneres. El motiu no és cap altre que la presentació del «llibre de memòries» del bon amic concarrí Jaume Obrador Soler que ella acaba d’arrodonir redactant-les, publicant-les i editant-les amb maqueta i impressió d’Impremta Muro sl.

Amb la sala gran del Centre Social de la Tercera Edat concarrina farcida a vessar de gent que hi arriba des de moltes i molt diverses contrades mallorquines, la delegada de l’Ajuntament de Felanitx a Cas Concos, Miquela Ballester Picó, inicia l’acte amb unes paraules d’agraïment a la família Obrador Sastre, l’encarregada d’organitzar la presentació d’aquest llibre, i a tota l’assistència que s’hi ha volgut fer present.

Seguidament, Maria Sastre intervé i explica com s’han elaborat aquestes memòries, inicialment treballades amb moltes ganes i gran interès per Jaume Obrador, continuades i finalitzades per la seva família, a causa de la malaltia que tant el malmena durant els darrers temps de la seva vida en aquest món.

Finalment, la seva filla Nena clou les intervencions, presentant la figura de son pare, un home dedicat en cos i ànima a treballar per un món millor, des de vessants vitals diversos.

Per a mi, s’esdevé la presentació excel·lent d’un llibre que, un cop començat a llegir, em resulta molt proper i força enriquidor. 

Recórrer les etapes diverses d’una biografia com la d’aquest home entusiasma i engresca a continuar-ne la línia d’actuació que inicia, pràcticament, en terres burundeses, africanes. Hi acudeix com a missioner a la dècada dels anys 60 del segle passat. Tant de bo que, Déu ho vulgui, continuï d’ara endavant ben arrelada a Veïns Sense Fronteres. Una entitat mallorquina que continua enfortint la societat burundesa, amb aportacions que tenen molt a veure amb la millora del benestar de poblacions que pertanyen a un país d’Àfrica considerat pels organismes competents en la matèria com un dels més pobres del planeta Terra. El segon més pobre després de Sudan.

Acudir a la presentació d’aquest llibre de memòries de Jaume Obrador Soler a la vila mallorquina de Cas Concos em resulta del tot profitós.

No solament per retrobar-me amb la seva família més directa – Maria, Nena, Marta, filles, gendres i néts -, sinó també per tenir l’oportunitat de saludar molta d’altra gent que fa temps que no ens vèim.

Gent dedicada altre temps al moviment veïnal de Ciutat, o a iniciatives socials de caire feminista, educatiu, cultural o polític. Mantenint sempre l’afany de contribuir d’alguna manera a transformar aquest món nostre en una llar on habiti la humanitat cada cop més benestant.

Molt pocs anys una mica més jove, em sent orgullós d’haver compartit amb Jaume Obrador Soler tantes i tantes situacions, tantes i tantes vivències, tantes i tantes iniciatives. D’índole ben diversa.

Com ell, jo també estudio al Seminari diocesà de Mallorca, durant tretze anys seguits en règim d’internat estricte. Com en Jaume, també me’n  vaig a treballar durant un temps al país «de les mil i  una muntanyetes» que anomenam Burundi. De la mateixa manera, prenc l’opció d’esdevenir capellà casat. 

Com en Jaume, mir d’enfortir el moviment veïnal de Palma, dirigint l’associació de veïns del Camp Rodó. O contribuint a difondre aquell treball sociocultural del «catàleg d’activitats populars»: una guia de dinamització sociocultural que recopila el Centre de Cultura Popular i que publica la Comissió de Cultura, Oci i Joventut de l’Ajuntament de Palma, presidida aleshores pel tinent de batle socialista Nicolau Llaneras. 

Com en Jaume, em pos a militar dins el partit polític que ens sembla el més adient per defensar aquesta terra nostra, el PSM-Nacionalistes de Mallorca. També, com ell mateix, arrib a exercir-me de regidor a l’Ajuntament de Palma durant els quatre anys d’una legislatura sencera. 

Com en Jaume, mir de fer suport a les lluites que es fan a Europa a favor d’una major pacificació i democratització de la regió dels Grans Llacs Africans, on se situa Burundi, acudint a la seu de la UNESCO a Ginebra i participant en una llarga marxa a peu que alguns inicien des de Barcelona. 

També miram d’acollir la representació oficial burundesa que acudeix al Parlament de les Illes Balears en la persona de l’ambaixador de Burundi per a Europa, Venerando Bakevyumusaya. 

Darrerament, quan he tengut l’oportunitat de veure de prop allò que fa l’entitat que ell va cofundar  Veïns Sense Fronteres, he pogut constatar a dos indrets de Burundi, Ngozi i Bujumbura, la molta i molt bona feina impulsada per un antic missioner mallorquí, esdevengut cooperant laic, intensament dedicat a enfortir-hi els lligams d’una cooperació tant o més intensa.

Tot plegat em duu a agrair-li profundament, a aquest bon amic concarrí, tot quant ha fet perquè Mallorca s’afanyi a girar la ullada cap al Sud, amb una mirada nova, amb uns ulls cada cop més benèvols. 

Sense tants prejudicis, ni clixés inventats, ni imatges falsificades.

Amb moltes més ganes d’aixecar un món nou i una terra nova on imperi la justícia. Començant per ca nostra.

Presentació de llibre de Joan Carrero Saralegui, a la parròquia de l'Encarnació

Faig comptes d'assistir dimarts dia 15 de setembre de 2026, a les 20h, a la presentació del Volum II del llibre de Joan Carrero Saralegui "¿La humanidad va hacia el Armagedón? ¿O hacia la plenitud del Punto Omega?" que s'ha de fer a la parròquia de l'Encarnació (carrer Joan Munar 14, Ciutat).

El subtítol d'aquest Volum II: "Un canto a la Historia, el “lugar” sagrado, a la ternura, a la lucidez, a la ecuanimidad y a la Reconciliación".

Comptarem amb assistència de l'autor i la participació de Lluis Apesteguia i Bernat Vicens.

Vet ací els comentaris que hi fa Joan Carrero Saralegui (en castellà):

• Es tracta del llibre que esperava de mi Pere Sampol, el llibre que aquest volia recomanar als seus companys, però que no va poder arribar a veure ell mateix.

• Molts afirmen que no s'ha de furgar en ferides antigues ni s'han de despertar fantasmes vells de la nostra terrible guerra civil. Malgrat tot, no són pocs els motius per a la Memòria. Així, la rusofòbia actual incentivada de bell nou per sotmetre Rússia i apropiar-se de la seva riquesa, rusofòbia refermada de bell nou mitjançant una propaganda asfixiant, és a punt de portar la humanitat cap a un Armagedó que necessita prèviament l'estupidització i el consentiment de les nostres societats. És important, per tant, recordar que els colpistes espanyols del 36 s'aixecaren enarbrant la bandera de la defensa sagrada de la pàtria contra el comunisme i el separatisme; que la jerarquia catòlica espanyola s'embarcà en una creuada sanguinolenta i anti-evangèlica contra el marxisme i l'ateisme; que Pius XII va callar, coneixent el genocidi nazi, perquè aqueix marxisme ateu era el pitjor dels mals…

• És que l'espiritualitat no hi té res a dir, en tot això? Mahatma Gandhi i Martin Luther eren per damunt tot uns místics. I el català universal Raimon Panikkar afirmava: “La política sense religió és partidisme i la religió sense política és sectarisme". Per aquesta raó en el volum I d'aquest mateix llibre vaig voler desplegar àmpliament la tesi que no hi haurà futur per a la humanitat si no integram lucidesa geopolítica i espiritualitat. I també la tesi que fins i tot el més petit pot canviar el curs del futur. Ara en el volum II, en tractar la guerra civil espanyola, la qüestió religiosa també s'esdevé central. Certament fou una qüestió central  com afirmen els historiadors més rellevants.