Amb Willy, un jove col·laborador de Fr. Miquel Llompart, conduint la furgoneta de la Prelatura de Huamachuco, els cinc ocupants sortim des de la Seu i el col·legi de San Nicolás, cap a Yamobamba, una petita zona urbana que travessam abans d’arribar als dos caserius de la nostra destinació: el de Culicanda Alta i el de Choquizonquillo. Avui hi celebren les festes de Sant Josep Obrer i de la Santa Creu.
Els paratges per on passam em recorden tant els camins del Burundi, quan ens endinsam cap a l’interior de la regió on viu la població, eminentment agrícola i ramadera, a fer-hi el servei religiós, concentrat en allò que en deim «sucursals»! Aquí les anomenen «capelletes».
Al front de cadascuna s’hi troba un catequista, generalment d’edat avançada, que facilita les tasques a realitzar per la comunitat de creients: pràctica dels sagraments, catecisme d’infants i d’adults, repartició de béns, celebracions religioses, festes, etc.
 |
| El caseriu CULICANDA ALTA es prepara per fer festa |
Com és costum al Perú, en aquests indrets de la serrania andina la gent viu la festa a plaer i a fons, de manera força comunitària. Menjar, beure, cantar i ballar serien les quatre potes damunt les quals s’aguanta l’ambient festiu que arriba a perllongar-se durant uns quants dies seguits. Sense oblidar la «misita del padrecito», que mira de donar relleu a la jornada.
Més tard, la rematada final de la meva estada al convent franciscà de Huamachuco m’arriba quan duim a terme el viatge en el cotxe que condueix Fr. Miquel. Arribam tots dos fins a la Laguna Sausacocha, paratge meravellós, dedicat al turisme d’oci.
 |
| Fr. Miquel Llompart en la Laguna Sausacocha |
Només arribar, hi destrio una sèrie d’alfàbies de test, «los urpos». Són dedicades a l‘emmagatzamatge de la txitxa, beguda alcohòlica tradicional a la serra andina peruana.
El darrer dia, abans de sortir de Huamachuco, en direcció cap a Trujillo, d’on he de prendre avió cap a Lima, mir de comprar-me algunes peces de roba, de formatge, de mel i artesanies.
Ben puntualment, a les 9:00 sortim de l’estació huamachuquina que l’empresa de busos TUNESA (Turismo de Negreiros S.A.), situada al Jr. Suárez núm. 721, ens ha de dur fins a la ciutat de Trujillo en unes quatre hores de trajecte.
M’hi acompanya, des de la casa convent dels franciscans, Fr. Miquel Llompart. Me’n facilita els tràmits i contactes amb l’empresa. Hi hem aconseguit, fa quatre dies, la «Boleta de Venta Electrònica» a nom meu, per al servei de transport de passatger al preu de 30 S/ (7,50 €), ocupant la butaca 1, a la finestra de davant.
Un bus més bé modest, senzill, antic, sense les disponibilitats tecnològiques més avançades, però que sembla molt ben manejat pel conductor que es nota a la llegua que coneix bé la carretera i sap com reaccionar ràpidament davant d’alguna circumstància imprevista...
Pujam més amunt de Huamachuco. Passam per Quiruvilca a una altura de 4.008 m s.n.m., i per Lagunas Norte (4.200 m), a uns 140 km de Trujillo.
 |
| Ultrapassant els 4.000 m s.n.m. |
En passar per Shorey compram formatge 3€. A les 11:22 h som a Yamobamba (3.277 m s.n.m.) A Agallpampa, a les 11:31 (3.117 m s.n.m.)
Arribam a Trujillo a les 13:15. Quatre hores i un quart de trajecte en bus des de Huamachuco, per la serralada andina norperuana, farcida de panoràmiques encisadores i molt belles.
Com que l’avió que m’ha de dur a Lima no surt fins a les 19:10 h, dispòs de tot aquest temps per esser rebut i convidat a dinar a la casa del bon amic meu, el germà petit de la meva fillola piurana, Roberto Moreno Romero, que hi viu amb la seva família a la ciutat de Trujillo, dedicant-se professionalment com a cantant del grup musical «Voces de Oro». Un dels millors grups musicals de la contrada costanera peruana, cada any se sol fer present a Europa, tant a Espanya com a Itàlia.
L’esposa d’en Roberto, na Rosana, em prepara un exquisit brou de gallina, quan li faig a saber que fa 24 hores que estic aglapit per una diarrea inesperada que m’obliga a haver d’anar alerta amb el menjar.
En Roberto, que s’ha encarregat de contractar un taxista amic seu perquè em dugui des de l’estació del bus fins a la seva casa, després de dinar li encomana també de dur-me fins a l’aeroport a l’hora prefixada. M’hi faig present mitja hora abans de l’embarcament.
En un vol molt més ràpid del previst entre Trujillo i Lima (40 minuts solament!), arrib a l’aeroport internacional Jorge Chávez. M’hi esperen na Zully, la seva filla Pamela, i els seus netets Rafaela i Nicolás. Tots quatre m’aconsegueixen i em contracten «un taxi con aplicativo» que ens porta fins a Chorrillos, on faig comptes de passar alguns dies amb la macianera Bel Duran casada amb el peruà Kiko Caravedo, dos bons amics meus que hi viuen des de fa estona.
Sopam tots 7. Elles cinc se’n tornen a ca seva, al districte de Los Olivos, en un altre «taxi con aplicativo».
Primer dia d’estada a Chorrillos, Lima
Després del meu primer berenar a la casa de na Bel i en Kiko, em suggereixen d’anar a fer passes fins al «Malecón de Los Cedros de Villa», per un passeig marítim encantador, vorera vorera l’oceà Pacífic.
 |
| Passejant pel "Malecón de los Cedros de Villa" |
Hi destrio unes obres inacabades, tot i semblar començades des de fa estona. Allò que més m’impressiona, emperò, són les onades enormes de l’oceà que, quan arriben a l’arena de la costa, imposen respecte i provoquen silencis admirables.
Besllum damunt l’arena un grup considerable de gent, tota vestida de blanc, que fan la impressió de celebrar-hi alguna casta de cerimònia religiosa. Si no és un matrimoni, se li assembla ben molt per l’entorn decorat que presideix un rètol cridaner, «Love».
En aquesta sortida, arrib a fer-ne més de 6.500, de passes, abans de comparèixer a casa. També veig amb els meus ulls que han crescut el nombre de cases, casetes i casetons, amuntegades per totes les muntanyes del voltant, altre temps cobertes per l’arena de la regió desèrtica que constitueix la costa peruana a la riba de l’oceà Pacífic.
 |
| Bel Duran, Cil Buele i Kiko Caravedo |
Al migdia compareixen a la casa les amistats de na Bel i en Kiko, disposades a celebrar el 40 aniversari d’una iniciativa que promouen temps enrere, encaminada a atendre acuradament la infància i l’adolescència que no disposa de molts recursos econòmics. «Collera» l’anomenen.
Tothom té l’oportunitat d’assaborir-hi el cebiche exquisit preparat per un dels assistents, l’arròs amb mongetes blanques elaborat per na Bel, amb el vi, la cervesa i l’Inca Cola que ho acompanya. També hi sona meravellosa la música i els cants que entonen a la sobretaula, en indret decorat de manera molt festiva.
Em crida poderosament l’atenció la semblança d’aquesta iniciativa que m’assenyala en Kiko amb el Moviment Scout que practicam a Mallorca dècades enrere. Li ho faig a saber. Em diu que no és la primera vegada que li fan aquesta observació. Però que ell considera que hi té poc a veure. Entre d’altres motius, perquè l’Escoltisme al Perú roman reservat a les elits urbanes més riques i de nivell adquisitiu més alt. Mentre que els sectors més pobres no poden permetre’s determinats luxes, que no són al seu abast (vestimenta, estris, locals, sortides, mitjans, etc.)
 |
| Membres del grup "Collera" |
Li dic, a Kiko, que així també ho perceb jo, mig segle enrere, quan arrib al Perú amb ganes d’aportar-hi la meva experiència personal com a consiliari escolta a Mallorca. Tot d’una m’ho llev del cap, en un tres i no res.
Veig que no necessiten promoure i intensificar el contacte directe amb la natura, uns infants que viuen i dormen al cel ras tots els dies i les nits. Ni necessiten fer més sortides unes infants que n’han de fer cada dia, a la força i quilomètriques, amb els peus descalços per anar a escola. Ni tenen manera d’aconseguir-se l’uniforme i els estris escoltes uns infants que amb prou feines i a dures penes poden dur sabates i posar-se algun vestit...
Lamentablement, als països del Sud que conec, l’Escoltisme (que prové del Nord) no està pensat ni fet per als infants més pobres, si més no al meu temps i als meus redols: s’ha anat transformant en un grup selecte que requereix, dels caps i dels infants que conformen les unitats escoltes, poder disposar de béns econòmics a l’hora de desenvolupar-ne les activitats.
La trobada d’aquest grup d’una dotzena d’amics a la casa de na Bel i d’en Kiko, a més de resultar entretenguda i divertida, per la menjua, la beguda, la conversa, la música, també s’esdevé força enriquidora entre gent que fa molt de temps que no té l’oportunitat de retrobar-se. Totalmment emotiva.
 |
| Ca na Bel Duran i Kiko Caravedo, a Chorrillos |
Crònica peruana 2024, en català i castellà alhora
Una de les observacions que, de tant en tant, vaig afegint al meu blog, quan vull compartir el que hi penj cada setmana, amb gent de parla castellana, mirant que sigui sempre en dijous, és aquesta:
«He ahí mi última Crónica Peruana 2024, sobre el viaje que voy realizando en Perú, desde el pasado 13 de marzo (hasta que me boten... o me canse...) Si, en lugar del catalán, prefieres utilizar el español (de Castilla «googlelizado»), basta con que pulses en «los tres puntitos de arriba» a la derecha, y luego «tradueix»). Gracias por interesarte... Un fuerte abrazo!»
Així ho faig, pensant que n’ha de facilitar la lectura i la comprensió en àmbits més extensos que els Països Catalans.
 |
| Mapa d'indrets del Perú declarats Patrimoni de la Humanitat |
Aquest diumenge, l’aprofitam, en Kiko i jo, per fer una llarga caminada. En principi, amb ganes d’arribar fins al Refugi de Vida Silvestre Pantanos de Villa, que tenim ben a prop, com aquell qui diu a quatre passes.
És una àrea protegida d'aiguamolls situada al districte de Chorrillos, dins la ciutat de Lima, amb una extensió de 263,27 hectàrees.
En Kiko, expert gestor d’àrees humides, com l’Albúfera Medio Mundo, en coneix bé l’estat en què es troben, el contengut, les lluites duites a terme per al tractament més adequat, etc.
Quan m’indica, emperò, que entram dins una zona anomenada La Encantada, on s’aixeca l’escola «La Casa de Cartón» que hi creen els bons amics Mariano Moragues i Susana de Vivanco a la dècada dels anys 70 del segle passat, li dic que em fa molta d’il·lusió visitar-la. Si més no, per fer-m’hi alguna fotografia, ja que en bon diumenge el més probable és que romangui tancada.
 |
| Cil Buele, a l'entrada del col·legi "La Casa de Cartón" |
Així és. Amb les portes tancades, mir de deixar constància visual de la nostra presència en un indret que ja visit temps enrere amb na Bel Rosselló, la meva esposa difunta. I que ens duu molts de records de vivències experimentades en l’àmbit de l’ensenyament al Perú...
Seguim caminant cap a la riba de l’oceà Pacífic. De manera que, en un moment donat, propòs a Kiko d’aturar-nos a prendre alguna beguda refrescant. No se m’acut altra cosa que proposar de prendre el meu primer «Pisco Sour» a Chorrillos.
Duim fetes més de 10.100 passes. Som al migdia. Fa un sol que crema a les totes. I ens cau la mar de bé asseure’ns a la taula d’un establiment que manté l’aparença de ben agradós.
Després de contemplar plantes i flors tan belles i espectaculars com el «Pico de loro», o l’«ibiscus marino» de dos colors també anomenat «Maijo», o d’assaborir la «papa amarilla que sabe a yema de huevo», aquest «Pisco Sour Toronte» resulta una veritable delícia.
Més encara quan, en un moment com aquest, no em puc estar de recordar que som al dia 5 de maig:
«Setanta-quatre anys faria
qui fou la meva germana.
Amb el nom de Mariana
la record molt avui dia.
En bon Dia de la Mare,
li deman que ens acompanyi
i que sempre molt s’afanyi
a portar-nos son empara.
Des d’allà on roman ara
al costat del seu espòs,
que gaudeixin del repòs
per a sempre, cara a cara».
El meu tercer dia d’estada a Chorrillos, Lima, coincideix amb un dilluns del mes de maig de 2024, quan falta exactament una setmana per emprendre «el viatge de la meva vida» cap al sud del Perú.
 |
| Agència de viatges que em prepara ruta pel sud del Perú |
Em faig present, juntament amb la bona amiga macianera, na Bel Duran Fons, fins a les oficines de l’agència de viatges «Peruvian Travel» situada a l’avinguda Larco del districte de Miraflores.
Hi acudim en «taxi con aplicativo», que passa a recollir-nos a la casa situada al carrer Rodas, a los Cedros de Villa, on vivim. Ens hi duu per 4 €.
Em torn a trobar amb les amables oficinistes, Lidia i Ana, que ens atenen la mar de bé. Hi vaig amb dos objectius: el primer, pagar la segona part del cost del viatge que tenc programat de realitzar, juntament amb la meva fillola piurana, na Zully Socorro Moreno Romero, cap al sud del Perú; i, de l’altra, veure la possibilitat de fer-hi una petita modificació que ens pugui portar fins a Copacabana, Bolívia, des de la ciutat peruana de Puno.
Lídia em diu que no hi ha cap problema. Només que hi hauré d’afegir, pel canvi, uns 200€, entre tots dos passatgers. Trob que s’ho paga fer-ho.
La idea que em mou a arribar fins a Copacabana és doble: recordar-hi l’anada que hi feim l’any 2010, na Bel Rosselló, na Malena Garcés i na Lupe Suárez. I, també, procurar-me el segell aduaner que em permeti de perllongar la meva estada al Perú, més enllà dels tres mesos que em corresponen per la meva condició de turista.
Em fan molta d’il·lusió totes dues coses.
També passam per una de les oficines del BBVA que trob per l’avinguda Larco. A veure si em poden explicar per què, com fan sempre dia 5 de cada mes, aquest mes de maig no m’han retirat les despeses fetes amb la targeta visa... La resposta, no em sorprèn: des del BBVA peruà no poden fer cap gestió que tengui a veure amb el BBVA de Mallorca...
Esperaré, idò, a veure què passa dia 5 de juny!
De retorn a la casa de na Bel i en Kiko, amb el taxi passam per davant d’una altra huaca... En arribar-hi, hi trobam tota la família: Kiko, el pare; Joan i Enrique, els dos fills; i la companya de Joan... dinam plegats tots sis, d’unes bones mongetes amb arròs blanc. M’encanten!
El quart dia d’estada meva a Chorrillo, amb Kiko anam a visitar el Museo Amano, museu tèxtil precolombí https://www.museoamano.org , situat al districte limeny de Miraflores, al carrer Retiro 160.
 |
| Cil Buele, davant la façana del Museu AMANO |
Tot i que ja és la 10ª vegada que vénc a Lima, aquesta és la primera que sent a parlar-ne, d’aquest museu tèxtil. No en sabia res de res, d’ell. Me n’assabenten na Bel i en Kiko. Aquest m’hi acompanya, mentre na Bel queda a casa a completar-hi les feines domèstiques.
Qued summament impressionat, només de veure-hi les nombroses i diverses caleixeres que la guia ens obre i mostra i explica de manera força entusiasta, totes plenes de teixits tan antics que ultrapassen l’època dels inques.
 |
| Tela del Museu AMANO |
Hi veig peces que es remunten a més de 4.000 anys enrere. No puc fer-me a la idea que s’hagin arribat a consevar en tan bon estat uns teixits de tanta antiguitat i anys d’existència. Segons ens conta la guia, aquest museu tèxtil precolombí és una de les institucions més antigues del Perú dedicades a protegir el patrimoni tèxtil del país.
 |
| Peça ceràmica del Museu AMANO |
L’inauguren el mes d’agost de 1964 (10 anys abans que jo posi peu fiter en terres peruanes per primera vegada en ma vida), i ofereix una de les col·leccions més completes de tèxtils precolombins, que abasta cultures com Chavín (1.200aC - 400aC), Paracas (700aC - 200dC), Moche (II-VIIdC), Nazca (I-VIIdC), Wari (VII-XIII), Lambayeque (VIII-XIV), Chimu (XII-XV) i Inca (XII-XV).
 |
| Peça artística del Museu AMANO |
Em deman si no seria interessant mirar de trobar i d’introduir-hi algun vestigi de la cultura Caral (3.000aC - 1.800aC) Una civilització que, quatre anys enrere, tenc oportunitat de veure de prop, a l’àrea norcentral que comprèn les valls costaneres del riu Santa fins al Chillón, els «callejones andinos» de Huaylas i Conchucos i l’altiplà de Junín, amb les capçaleres dels rius amazònics Huallaga, Marañón i Ucayali.
Quatre anys enrere, l’any 2020, tenc oportunitat de recórrer la vall del Supe, ubicat a Barranca, al nord de Lima, on a una quarantena de quilòmetres de l’oceà Pacífic, terra endins, s’identifiquen més de dues dotzenes d’assentaments d’aquesta civilització que despunta sobretot a la Ciudad Sagrada de Caral, on hi arrib aleshores...
Acab la jornada d’avui completant el pagament del viatge que feim comptes de realitzar pel sud del país juntament amb la meva fillola piurana, na Zully Socorro.
Tenim programades 19 jornades, que comencen el tretze de maig i acaben el darrer dia del mateix mes, amb allotjaments a cadascun dels indrets on ens ha de portar «Peruvian Travels», l’agència de viatges on hem estat atesos per na Lídia i n’Ana:
1r dia allotjament a PARACAS
2n dia allotjament a ICA
3r dia allotjament a NAZCA
4t dia pernoctació en autobús
5è dia allotjament a AREQUIPA
6è dia allotjament a AREQUIPA
7è dia allotjament a CHIVAY
8è dia allotjament a PUNO
9è dia allotjament a PUNO
10è dia a COPACABANA, allotjament a PUNO
11è dia allotjament a PUNO
12è dia allotjament a CUSCO
13è dia allotjament a CUSCO
14è dia allotjament a AGUAS CALIENTES
15è dia allotjament a CUSCO
16è dia allotjament a CUSCO
17è dia allotjament a CUSCO
18è dia allotjament a CUSCO
19è dia allotjament a (Los Olivos)
Primer de juny a Lima...
És dimecres, el darrer dia sencer que faig comptes de passar a ca na Bel i en Kiko, al districte limeny de Chorrillos, dins el barri Los Cedros de Villa, on em trob i em sent la mar de ben tractat, per ells dos i pels seus dos fills, n’Enrique i en Joan.
 |
| Restes arqueològiques a prop de Lurín |
Em recomanen de retre visita a Pachacamac. Cosa que m’encanta fer, atès que l’única vegada que hi accedesc ja fa molts d’anys, acompanyat per la bona amiga Germana de la Caritat, na Magdalena Salleras. Seria l’any 1981, juntament amb Paco Suárez i Malena Garcés, Miquel Barceló i Aina Salom.
En aquesta ocasió, l’any 2024, hi anam en «taxi con aplicativo» que paguen els fills de la família. En arribar-hi, aconseguim els bitllets d’entrada: dos normals i dos per a vells. Total, 13,75€.
 |
| Kiko, a l'entrada del Temple del Sol, a Pachacamac |
En bon darrer dia d’estada meva a Los Cedros de Villa, districte limeny de Miraflores, m’arriba una comunicació manacorina des del país veïnat, Bolívia. La bona amiga Carme Gomila, fent part d’una delegació del Fons Mallorquí de Solidaritat, es fa present a La Paz. N’estic ben content i ens comunicam via whatsapp.
 |
| Família CARAVEDO DURAN, al domicili de Chorrillos |
Des que torn a fer-me present a la casa que na Pamela, els seus fills i les dues padrines d’aquests ocupen al districte limeny de Los Olivos, ja són mitja dotzena les nits que m’hi pas en aquest altre indret limeny, molt ben acollit per tots els membres que componen aquest nucli familiar.
Tres dies de descans, abans d’emprendre el llarg trajecte cap al sud del Perú, recorrent els indrets més emblemàtics i més visitats per turistes estrangers, si Déu vol i Maria i sant Josep hi consent...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada